Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: sense senyal

Per què no llegim? (14)

0

Avui l’apunt és un homenatge a tots els músics represaliats, perseguits, acaçats per estats corruptes i els seus braços armats: retors, militars, policies, jutges, polítics i tutti quanti aplega tant d’odi feixista contra la llibertat.

 

El llibre de Gianni Rodari, Escola de fantasia, que ha publicat blackieBooks és una mina per a pares i mestres. El seu subtítol ho apunta: reflexions sobre educació per a mestres, pares i xiquets. I encara n’hi ha una frase al peu de la portada que ja li val la inversió: «un xiquet, cada xiquet, és un fet nou amb el qual el món comença de zero.» Ho és, perquè la neurociència, qiue tant ha avançat els últims anys, pega en aquest sentit: cada xiquet demana d’una atenció individualitzada especial, si volem ajudar-lo a aprendre, des de l’equilibri emocional que en molts casos és una font de conflicte i falses creences. Aquesta tria de reflexions, articles i pensaments del mestre Rodari, és dels anys seixanta-setanta, actuals i lúcids en ple segle XXI. Sobretot en un estat opressor com el nostre que conserva penjades creus a les aules, o bisbots o reis corruptes, com a símbol dominant de l’educació que es pregona encara, i encara i encara…

Continue les reflexions sobre la lectura, dins el capítol de Gianni Rodari -coses que mai no haurem de fer els mestres ni els pares, si volem que els nostres fills no odien la lectura. Diu Rodari en el punt sis sobre aquest breu assaig per odiar la lectura: “No convertiu un bon llibre en una eina de tortura”, això és, no comenceu a dir que han de fer fitxes, o subratllar els noms, conjugar els verbs o ves a saber quines feines més encomanen els mestres… L’exemple que posa el mestre és sobre un llibre de Tolstoi, ahhh, Tolstoi era rus, i això per a els jutges i els inspectors de la meseta ja haurà de ser un punt de sospita eterna: “agafeu un conte de Tolstoi, condemneu un estudiant a analitzar-ne els noms i els pronoms, els verbs i els adverbis, i us assegure que amb el temps associarà el nom de Tolstoi a una sensació visceral d’avorriment que el farà allunyar-se d’Anna Karèninna com de la pesta i esquivar Guerra i Pau com esquivaria un niu de vespres.”

Aquest dissabte al meu germà i al seu cunyat els van umflar les abelles. En total, 11 picades, 4 a l’ún i 7 a l’altre no és cap broma. Cap dels dos no ha llegit Guerra i Pau, i potser que tampoc Anna karenina, però jo em pensava que ara els mestres ja no feien quines barbaritats, o potser sí, no ho sé. Cinquanta anys són molt de temps perquè l’educació haja avançat com la tecnologia, però ja sabem que no, que l’educació es mou tan lentament que les tècniques o eines o rudiments són gairebé totes del segle XIX. Quan Rodari va morir encara faltaven quatre anys perquè aparegués el primer ordinador Apple, així que la tecnologia ha fet un salt quàntic d’impressió, però una majoria d’escoles encara si passegen les sotanes i els borbons pels llibres i pels currículums. Ves si la distància entre la realitat i l’escola és sideral. No diguem si ho comparem amb el coneixement.

Rodari es queixa que resumir, aprendre de memòria, descriure els dibuixos, no ajuden a estimar la lectura. Són uns altres exercicis, però lligats a la lectura bloquegen una part fonamental del repte de llegir: passar-ho bé, descobrir el coneixement, encaterinar-se amb la història i els seus personatges. Com si la lectura fos un pont per aprendre coses de major rang, o serietat. I els xiquets això ho capten al vol, sobretot quan les dificultats lectores, o la poca passió per llegir són tan presents i habituals. Rodari és més contundent: “l’ensinistrament per a la vida, ves què pensen alguns mestres, i per a quina vida, pressumiblement concebuda com a patiment, per a la qual cal entrenar-se. El llibre que és a l’escola per al rendiment escolar produeix reflexos merament escolars. NO serà la cosa bella i bona, de la qual és té necessitat, sinó la cosa que li serveix al mestre per emetre un judici. L’escola com a tribunal i no com a vida.”

Aquesta reflexió del mestre Rodari té encara una última idea que trobe molt potent, per debatre amb les famílies i els mestres: “Aquesta manera d’enfocar o presentar els llibres eludeix la dificultat principal, que és fer nàixer la necessitat de la lectura, que és una necessitat cultural, no un instint com menjar, beure i dormir.”

No direu que no teniu ací un gran repte per escriure i escriure, els mestres, els xiquets, els pares,  sobre com ensenyem a l’escola, a casa, a les biblioteques públiques, a les places, perquè l’ésser humà tinga aqueixa necessitat de la bellesa, —la cultura—, i sobretot la cultura del llibre.

Ara que, si a l’estat on vivim encara empresonens els cantants o els músics per allò que escriuen, què voldreu que ensenyen els mestres d’aital societat.

 

 

Catalunya, independència: de nou, a un pam!

2

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.

Per què no llegim? (5)

0
Publicat el 1 de gener de 2021

La lectura dels valenciana és fragil com una neula o un paquet dels “barquillos” que venia ma tia Consuelo a l’ultramarins que teníem a tocar de casa; ella i el tio Guardo, l’ultramarins, nosaltres la carnisseria. Una lectura tan fràgil com el vidre o la llengua o el temps, quan la maduresa se’n va per un forat i veus que entra algú, una ombra o una cosa pitjor, que et demana de quedar-se al teu costat i tu, sense remei, li has de posar una manta per protegir-lo i un got d’aigua tèbia o una infusió d’unes quantes herbes del miracle, que el remei és difícil de trobar, la companyia que et farà si de cas.

Ves que les escoles, una majoria, i els mestres, no sabem quants, s’escarrassen a posar la lectura com un dels deures principals. N’hi ha que fa temps que ho fem, malgrat que n’havíem perdut molt, de temps i d’ocasions, moltíssim temps perdut en qüestions més supèrflues. Desorientats, els mestres van desorientats… Ara faig llegir cada dia als alumnes, sense por de perdre res, perquè no els passe allò que apuntava Enric Queralt, que en passar quart de primària, si el xiquet arrossega qualsevol dificultat, ho farà de per vida, un llast que no podrem corregir. Prou, prou mestres, de perdre i malmetre els vostres alumnes, contra la lectura. No ens ho podem permetre.

A primària això rutlla, xuta, despega, arranca amb una força que ens posa a nivell, però després, el professorat de secundària troba que les seues àrees, departaments i fineses (no vull que el ronc se m’escape per un altre forat) els fan oblidar la lectura, als alumnes, perquè han d’estudiar o fer coses pitjors, volen fer-los competents, els alumnes de secundària, o savis, o ves a saber si no voldran que sàpien fer el canut abans de fer la “o”. Ves a saber! Els alumnes valencians perden la lectura i la traça que havien agafat a primària en canvi de no sabem quina cosa: no sé si els mestres saben que només la lectura els farà lliures d’aquella faixa que els atenalla i els fa avorrir l’institut, les classes i no sabeu quantes coses més. Perquè aleshores les notes són més importants que la lectura, malgrat que les notes, fins i tot les bones notes, no eviten que siguen analfabet funcionals en lectura —recordeu el nostre índex lector valencià del 5% és pandèmic, gairebé mortal. Antidemocràtic.

Fragilitat lectora, és aquest mal que ara tenen els xiquets valencians. I no hem trobat cap ajuntament, cap ni un, que haja organitzat un concurs de lectura pública amb 2.000 euros de premi, o cinc mil, si els reptes lectors són els adequats per guanyar aital quantitat i honor públic. La lectura no té premi com altres futilitats o espais televisius, ni a curt termini ni de cap altra manera. Només depén de l’acció individual i d’unes quantes campanyes d’una timidesa i blanor que hom pensaria que són fetes a posta contra els llibres.

La televisió, per exemple, fins i tot la valenciana, destina temps i temps i temps a banalitats i contracultura, a derruir la poca feina que poden fer els mestres: la vulgaritat s’ha ensenyorit dels primers moments brillants d’Àpunt, i l’ha convertida en un altre subproducte contra tot allò que representa la lectura. A cagar, a cagar, els llibres! Visca aquest 5% de lectors, pensareu que festegen els polítics. Però no és així, sinyors, ben al contrari, l’acció i el nucli dels programes va destinada al 95% dels no-lectors valencians. Vet ací què pensen els publicistes, guionistes, realitzadors o periodistes (si n’hi ha cap) en Àpunt. Ja sabeu quants milers de llibres han comprat tots i cadsacun d’aquest treballadors a primera línia de la televisió valenciana? Ens hi juguem res?, quantes llibreries o biblioteques han visitat, particularment ells i les famílies, o fent cap programa de profit? Com voldreu, doncs, que guanyem la guerra a la ignorància, si aquells que tenen els mitjans l’abonen, l’alimenten i en fan goig de gaudir-la!

Si el 95% dels treballadors d’Àpunt a primera línia de la pantalla els feren al carrer, penseu que perdríem res, culturalment? Aleshores, feu feu, feu, neu fent! Justament, fan una tv contra el 5% lector del país, si seran rucs que els albarden, contra la lectura, ai.

I d’aquest benefici contra cultural, n’hi ha qui treu rèdit. L’antidemocràcia. I els valencians a besar la mà de l’amo.

 

 

Una constitució feixista

0

L’única manera d’aterrar la constitució feixista espanyola és independitzar-nos. Ja sabem que, democràticament, no ens deixaran lliures. Justament per això, aqueixa constitució atempta contra els drets i contra la llibertat dels pobles.

Hom dirà que som exagerats, de dir que la constitució espanyola és feixista. Possiblement, que ho diran, però només per amagar la por, la seua submissió, l’encaix en un model que els ha apessebrat a colps i amaneces.

Avui mateix diverses manifestacions d’extrema dreta feixista eren tolerades, animades o exaltades per caprici de jutges, polítics i policies. Com són acceptades de legals les manifestacions de militars que reclamen afusellaments. Consentides les amenaces reals, després es converteixen en autèntic terrorisme emparat pels jutges, els fiscals i els polítics espanyols, que es neguen a investigar qui hi ha darrere de tot, i encara dels atemptats de l’estat. Les clavegueres espanyoles seran una de les institucions més criminals, feixistes i protegides del món, un programa reglat per atemptar cada dia contra la democràcia al món.

I aquesta tolerància espanyola amb el feixisme ja és una moda que va eixamplant-se per Europa, per la Unió Europea, que juga amb les mateixes amenaces del pp i del psoe… de delinquir contra els Drets Humans aprovat per l’ONU, que fa temps que reclama l’alliberament dels presos polítics, però aquests partits i les institucions criminals que representen es neguen a fer-ne cas, a atendre els drets universals, a ser demòcrates de veritat.

Potser que no fóra casual que aquella declaració es redactés també en espanyol, perquè aleshores ja sabien que espanya seria l’indret on, per anys i anys, la democràcia seria paper mullat.

Combat, mestres!

Jutges contra la llengua, dispareu!

0

Una conxorxa de jutges feixistes, és l’activitat de moda a la política espanyola. Malgrat que fa anys que fan feixistaes, una rere l’altra, ara van desbocats contra nosaltres, contra la llengua, contra l’escola, contra el camp i contra la democràcia. Què dura, això, tres-cents anys?

Avui o ahir o sempre, els jutges espanyols que treballen a València (de valencians no tenen ni la merda que xafen) tornen a decidir contra l’escola i contra la llengua dels valencians, en fer cas de l’OPUS i de quatre fillsdeputa catòlics que van denunciar que el decret de plurilingüisme valencià assegurava l’aprenentatge de llengües. Ells, en realitat, catòlics pocapena, només volen aprendre’n una, de llengua, i nosaltres hauríem d’acabar badenjant-la completament de l’escola, per compensar totes les agressions que patim: recordeu aquell clam de “Cap agressió sense resposta”? Doncs això, tu, a cagar a la via la seua. I Foc al clero!

I qui direu que torna contra la llengua i contra el model valencià d’ensenyar llengües? Un exèrcit de jutges que mai han deixat que als seus jutjats es parlés català. Els advocats que ho saben, ja t’avisen: si vols tenir cap possibilitat en aquest judici, ni se t’ocòrrega de parlar en valencià. Ja vaig explicar una vegada una experiència particular, i n’he viscudes tres o quatre de similars: ni se t’ocòrrega de parlar valencià, davant un jutge a València.

Així que una banda de fillsdeputa decideixen què podem ensenyar i com, a l’escola. D’això el psoe en diu providència, i ERC i Baldoví els aproven els pressupostos, perquè a l’amo cal llepar-li els ous i la figa, tot plegat, per no destorbar-lo d’afers més importants (robar, delinquir, corrompre la democràcia).

Sí, els valencians ara tenim un model de llengües criminalitzat pels jutges, pels catòlics, pels espanyols, pels fillsdeputa —ja trobareu vosaltres la diferència en aquest món d’inútils, tan farcit d’estupidesa contra el coneixement, contra l’aprenentatge, en favor del cretinisme, la cienciologia i la merda de lloca.

Aquesta associació de pares de capacitat intel·lectual tan limitada (segons el filòsof Georges Politzer, la religió naix de les concepcions limitades de l’home, que ho va dir ni més ni menys que Engels), ens voldrien rucs, als valencians, i sobretot als fills dels valencians: incloent-hi els fills d’ells, que són uns desgraciats que ja tenen prou pena, de tenir pares de mala vida de per vida.

El seu ideal, el dels jutges feixistes, és que els valencians tenim l’obligació de ser fillsdeputa com ells, pagar, pagar, i alhora aprendre només la llengua de l’ase, i dels caragols avellanencs, nosaltres, que som de matxos i mules i haques de cul partit, sabeu. Però el seu idealisme, deia Lenin, no és res més que una forma armada i refinada de religió: ser espanyol, perquè no poden ser una altra cosa, és la forma acomplexada de passar a una altra vida, ves si la torpesa arriba a fer-los mal. Però nosaltres som valencians, i ves si podem ser una altra cosa. Ací els cou, als feixistes, els cou que, damunt que no volem ser com ells, és que no ho som gens, ni com ells ni res que els assemble.

Però els fillsdeputa feixistes que fan de jutges tenen la paella pel mànec, mentre no els enviem a la merda i els diguem que prou de robar-nos, com passa ara mateix (diuen que el mateix Baldoví els aprovarà el pressupost en canvi que ens regalen una almoina, que no arriba a tapar el 5% dels que ens roben cada any, ells.)

Segons el TSJ, un tribunalet de simis, ensenyar llengües a l’alçada europea atempta contra la constitució espanyola, el paper més important que qualsevol document civil o bíblic ha parit el coneixement, més que l’Ulisses de Joyce o l’Odissea d’Homer… A rucs com els voleu guanyar!

Aquests dissortats del peroné magre, no diuen res de tantes institucions valencianes fora de la llei, que mai no han respectat la llengua dels valencians. Ni diuen res ni respectaran mai el cul d’aquella estàtua cega que representa la justícia.

És veritat, com diuen els grans filòsofs, que la lluita entre la ciència i la ignorància és tan vella i actual que ha travessat la història de la humanitat: l’una porta la humanitat cap a la ignorància, l’altra tendeix a l’alliberament dels homes (Politzer, principis elementals de filosofia, bàsics Sembra).

Els jutges espanyols, feixistes fins a l’ànima, voldrien això: mantenir els valencians enfangats en la merda. Voldrien que renunciàrem. Per això l’escarni, el càstig, l’amenaça, l’insult… i nosaltres endavant amb els pressupostos.

Combat! Combat i resitència. I república valenciana.

A mamar els botiflers!

 

 

 

Som la màfia, jutges i bancs

0

Una altra cirereta dels jutges en favor dels bancs.

—A robar! A robar! A robar!

A la terra, en una terra civilitzada i culta, hom no creuria què passa, a espanya: Però aquells fillsdeputa son d’un altre planeta. D’una altra manera no podríem creure què passa, què fan, com són capaços de tantes porcades.

Perquè tots els robatoris són contra algú. No és que aquells fillsdeputa dels jutges o dels bancs es troben uns diners i se’ls reparteixen. No. Els diners són públics, de tots nosaltres, i aquells decideixen robar-los per la cara, els roben i en pau, s’ha acabat. I demà tornaran a robar i despús-demà. I la setmana que vindrà, sabeu, perquè són lladres compulsius. Van al calaix públic i fiquen la mà: policies, gc, jutges, borbons, polítics, bancs, retors, empresaris…

I la quantitat robada avui, quina és, us demanareu: 1.300 milions? 100.000 milions? 40.000 milions? 1 bilió? La hisenda espanyols és un lladrocini, els polítics del psoe i dels comuns ho són, lladres, i la resta de pedòfils, el pp, vox, c’s, tots són lladres compulsius… criminals. Tots els polítics espanyols de la transició, amb responsabilitats de govern, han sigut lladres prompte i tard. Calaveres. Uns calaveres professionals del robatori compulsiu. Després dels franquistes, amb el perdó als franquistes, s’incloïa que venien a robar: tots, sense excepció, no només aquell inútil del Zaplana, que a més ho va deixar enregistrat, malgrat que els jutges aleshores, i ves si farà anys, van dir que bé, que això ja era acordat de temps, i que no era cap crim, a espanya, però que no calia ser tan clars. I van perdonat-se entre lladres, i embotint-se els milions en els seus comptes.

Jutges, militars, retors, borbons, polítics, bancs, empresaris, sindicats oficials del tipus ccoo, ugt, mamons, gc, premsa oficial, qui no vindrà a robar, a robar-nos?

Què passarà? Calarem foc als bancs? al bernabeu? a les casernes?, als jutjats?, als pares dels lladres? a l’església? De tantes ferides patides des dels anys quaranta, no sembla que res farà moure’ns més enllà de la queixa verbal, de repicar atifells, d’insultar els caps visibles de les quaranta famílies més criminals d’europa, totes elles espanyoles convençudes.

I el resultat del robatori quin és? Què podem esperar d’un atac continuat als recursos, en especial dels valencians… Desinversió, una ruïna en estudis, en escoles, en universitats, en ciència, en ocupació, en serveis, en sanitat, en el camp, una ruïna per al futur dels joves, dels adolescents, dels xiquets, de les famílies en canvi de continuar enriquint els fillsdeputa de sempre, noms propis del feixisme espanyol desbocat dels últims anys, setanta, vuitanta anys que continua atacant els drets bàsics i els recursos públics.

*En canvi de robar-nos milers de milions, els jutges protagonistes d’aitals decisions, amenacen demòcrates que els canten la veritat, els amenacen que han gastat 100 euros amb llapis i gomes de borrar.

**Els bancs que van patir una crisi gravíssima, que el govern espanyol els va tapar regalant-los més de cent mil milions d’euros, són els que han denunciat la hisenda pública per continuar robant-nos.

***A espanya n’hi ha més criminals als govern, als borbons, a les casernes, als jutjats que no a les presons.

Espanya és un estat cec

0

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.

 

 

Espanya ens empeny a la independència…

0

Espanya ens empeny a la independència, amb cada acció o decisió o acord polític i judicial. Són així de rucs, o som així de rucs, perquè no sembla que nosaltres aprofitem la invitació. De cap manera. Com si ens agradés el càstig, la repressió severa, l’assetjament.

Ara mateix, espanya amenaça l’ajut als llauradors a través de la PAC. Volen reduir la quantitat de llauradors que la poden percebre en canvi de quedar-se ells els diners, els epsanyols, per pagar-se les putes, els funcionaris, les vacances, els mestres, els metges… Sí, ens roben per quedar-se els diners o, en justificar que no s’ho quedaran tot per a prostitució, enviar-los a augmentar els seues recursos.

I què farem els valencians d’aquesta nova amenaça contra el camp? Vull dir els valencians honestos, no parle dels Mercadonots, els Roig, els català del PP, els corruptes, els criminals…, no, parle dels valencians vulgars i ordinaris que han de treballar si tenen feina, honradament o gairebé, mentre el robatori espanyol continua contra la hisenda valenciana.

Aquest és el probelma, que la hisenda és exclusivament espanyola, nosaltres els apleguem tots els impostos i els els donem perquè ells els pug8uen repartir per a la prostitució pròpia (drogues incloses), i del seus. D’allò que sobrarà, si en sobrarà res, ja veurem quin serà el percentatge que repartiran per a les escoles valencianes, els hospitals valencians, els servis i tota la morralla que ells consideren estrangera a l’hora del repartiment.

Ells continuen empenyent-nos a l’abisme i nosaltres, malgrat qla seua Covid19, Covid20, Covid21 i Covid infinita, ens matem per abraçar-los, per abraçar-nos a l’infern en el que converteixen el nostre viure.

A veure si és que nosaltres també haurem de ser albardats  i de cabeçó ample?!

Històries del rei cafre (2): amb la cua entre cames

0

Un rei astorat estret acovardit volia follar-se una reina en un monestir, que volia follar-se un poble sencer, una nació ocupada, “no volem ser!”, una colònia, però l’abat els va demanar el respecte sexual necessari per no torbar el silenci d’un espai clar i català. Però un rei mana més que no un predicador, déu del cel, per poc que la sotana no li arribe a terra o li tape les sandàlies d’estiu, qui fa les sandàlies d’un frare?, i les d’un abat? i les sàries d’un ruc?

Una reina fideuenca podenca plebeienca venia a follar-se un rei ronyós, barbós fideuós feixistós, entre lloses i parets d’una història natural acomplexada tan absurda, poblet a més d’un bon ciclista del regne de mallorca, era el cementeri on reposava el rei dels catalans, i dels valencians, caguenlou que els fallers fa molt que no suquen traca ni fan bunyols! El monjo observava, el guilopo, si ella encara duia allò entre les cuixes del claustre: i aquesta tomba, quina reina era?, que pregunta ella, una reina fideuenca podenca plebeienca, i se li escapa un xiulet de saliva que topa amb el nas del frarot, ara sí que m’has mort, ais malapenca, més decantat cap a l’error monumental d’acceptar aquesta burla o invasió del meu espai de culte i encara m’arruixes el mal de madrit: Na Violant va passar volant damunt un dron amb una estelada, a sota tot eren vinyes verdes lluny del mar: independència, va pensar el frare, ves si ets aficionada, tu… Però em comptes de dir-ho, el monjo, la llenga el traeix, se li va escapar una bufa, hòstia puta quina bufa!, en aquell silenci del ball de màscares, hagueren mort cent haques en un dir arre!

Al carrer, entre les vinyes, el bosc, el jardinet, els camps de cultius, un milió de mossos amb navalles, pistoles, porrots, bombes, metrallaores, ganivets i màquines de descarregar l’odi de la xapa, la medalla milagrosa: ves que l’uniforme imposa al cos humà quan vesteix de violador de drets humans. És el que haurem de convenir: siga la policia que siga, una majoria són un cos de violació de drets universals. Ah, i tant que caldrà fer net i enviar-los a cagar a la via, el 99.9% al carrer. Torqueu-vos amb allò que sabeu, violadors o mossos o falsos defensors de res. Feixistes amb legalitat per pegar fins a matar, els drets d’un jove, d’un home, d’un pensament! És que la policia fa falta! Per a què? (d’això un altre dia, paraula)

Esquivant els colps, les genollades, tanta força filosòfica o platoniana, les potades, l’agressió dels carnissers dits policies de mosso, una representació important del poble català, fart dels abusos borbònics, dels viatges de lladres, dels comptes a suïssa, de les matances d’elefants, de les inútils infantes, dels paradisos, de les seues follaes, robaes, i burlaes, i el pitjor, de creure’s la inviolabilitat al s. XXI, de tot plegat ha dit prou, prou de suportar la pitjor pandèmia de la història: espanya.

Enlloc del món no s’ha vist un estat violent, pedòfil, corrupte, lladre, trampós, trompeter i acordionista: els gal, els bàrcenes, els rajoy, els cotino (ahh, aquestes encara roben als valencians amb permís del beat mort), els ordinadors del bàrcenes, florentino, acesa, iberdrola, gas, lacaixa parlem amb els borbons per tenir-los consentits a suïssa, rato rato rato, aznar, els gal per gal, gonzalez, sanchez, el legionari marchena, pare i fill, iceta el monassillo, cajamar, bankia, les clavegueres, la destrossa de la sanitat, l’atac a l’escola, a les llengües, tota la branca podem contra la llengua, contra la llibertat dels pobles, marlaska, el psoe, els ordinadors del pp que no eren ni proves ni xufes ni allò que deia el suprem: deixeu que els xiquets s’acosten a mi, a tocar d’un jutge: l’església que tot ho posa sota sotana, el feixisme, la corrupció que no sabem, el clavegueram, els TGV, Renfe, el corredor mediterrani, el finançament valencià ha, i el rei que es follava els elefants amb pius de dos canons, el de cartagena, el de santander, el feijó, lerma, oh aquest encara viu, rita no, que ja cria malva, castelló cagalló, que encara envien l’extrema dreta a calar foc als ateneus, els aeroports fantasma, quin corredor mediterrani?, el instituto cervantes (quina prostitució), marsé, els gc que envien voluntaris a trencar cames, les terres robades a bétera a colps de pistola, de bandera, de carasseta de submissió…

Per cert, els folladors de poblet ja han acabat el nyigo-nyigo?, s’han fet el frare del temps, el viu, el mort, el tort, el monjo que no sap com posar-se la màscara, els mossos que continuen repartint violència sota les ordres del conseller Buch, gordillo el de la ràdio, el barça que pagava perquè insultaren els catalans, els del vi de Requena que són inútils rematats, el mercadonot… Oh, és com un viure feixistaaaaa, aquesta sí que és la pandèmia!

L’estat que és espanya només s’aguanta per la violència i l’amenaça militar, perquè els diners que salvaran espanya momentàniament, no salvaran valència ni els valencians. Us estranyaria que aquell estat de vividors i malparits, dels jutges, els villarejo, els borrell, els fiscals, el pp, el psoe, no puguen ordir un pla per eliminar-nos a colps de covid?

Un rei, una reina, la cua entre les cames, la figa quieta, tonen d’un viatge per les colònies amb la lliçó sabuda: com ens estima el poble, quan follem al monestir!

El cinema de lo inútil

0

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.

L’espanya calavera (capítol2)

0

Els fiscals espanyols diuen que caldria tractament per als presos polítics. Ells pensen un tractament a la manera dels metges feixistes de l’alemanya nazi. Eliminats amb la injecció i avant. Tractament amb optalidons?, amb supositori?, amb anticossos contra la llibertat? Quina mena de tracatment pensaran els fiscals terroristes dels GAL i el 17A a Barcelona?

El president Puigdemont se’n queixa, a la primera dona d’Europa, però Merkel no diu res d’aquest calaveram feixista espanyol, en canvi d’esmentar-ne d’altres. Sap que ara deixarà uns crèdits altíssims a espanya i no vol enemistar qui li haurà de pagar els ous de la gallina. Espanya no té diners ni per al paper de fumar, i augmentarà els robatoris a catalans i valencians sense fer-se el monyo. Com han de pagar les follaes d’aquells exèrcits de funcionaris que viuen a madrit… Si heu vist la pel·lícula paràsits, que no em va agradar gaire…

Els fiscals espanyols són malalts mentals amb el poder de decidir a qui acusen, sense proves o amb falsificacions de cal sabater de la plaça, peguen sempre contra els demòcrates, sobretot si són catalans, o lliures o de pensament elevat. En canvi, que els reis d’espanya, pare, fill i esperit sant, roben i amunteguen, tenen comptes en paradisos, es prostituiexen amb dones sofisticades, no declaren a la hisenda les comissions, o es torquen el cul amb la pell i no el paper l’elefant, això, per als fiscals, no és motiu suficient de posar en cap tractament la borbonia. No.

Els fiscals de la calavera, i els jutges, i tota aquella caspa judicial espanyola ara tenen embolics amb menors?, no passa res, xa. Que han arribat a falsificar actes, acords, i fins i tot documents principals que valdrian l’expulsió d’un miler d’inútils? Ca, es giren en un altre cantó, peguen amb el dit contra el nas, aspiren l’aire blanc similar al talc i no en fan ni cas ni sexe segur.

El Regne de les calaveres va destapat, dels dels reis corruptes espanyols, que no poden amagar tota la merda que sura i xafen i esquitxa, als polítics amb tot de títols falsos, o comandaments policials que van trobar caixes i caixes de títols de màsters i graus que es van repartir a la valenta, aquest pa mi aquest pa tu, aquest tururú! Tan destapada corre la merda a espanya que el PSOE ha d’eixir cada dia a dir que no, que tenim un espill polit i transparent, i vinga de fer gros el forat, tan gros que els cap el xiulet la goma i el pot, pobres, no veieu que han d’amagar la merda dels altres i la d’ells!

I Podem, ai, podemos pobres, que de tant de callar i aguantar, els desgraciats, ghan de parar la mà, i ja pensen quin país serà més barat per obrir els seus comptes, que alguna cosa els caurà, si han de viure callats, amorrats dessota la taula com els gossos, que no saben quina mà llepar ni en quin morter els faran l’all-i-oli per trobar-los si tenen res al budell, amb una psa tan alta com els va eixint de tan furgar.

De l’església catòlica, aquella que matar el mestre anarquista Ferrer i Guàrdia o el poeta Federico, i calla els crims dels fiscals contra els presos, en parlarem demà. O despús-demà, que tampoc no sembla que tindran pressa per ordir un sermó diferent d’un estat feixista que aguanten amb tanta fe.

 

Discriminar l’espanyol i els jutges feixistes

0

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!

La llibertat, què collons serà?

0
Publicat el 7 de juny de 2020

“N’hi ha dos joves valencians que caminen per un carrer de València

i es troben un home més gran que camina en direcció contrària.

L’home vell els saluda amb el cap, i diu: «Bon dia, xicots. Com està la llibertat, avui?»

Ja sabeu com m’ha agradat de parafrasejar David Foster Wallace, enguany. Ja fa tres cursos que ho faig, des que vaig conèixer l’anècdota a través del professor Nuccio Ordine. Així que per entrenar els joves en la llibertat, contra el feixisme, el símil em valdrà de recurs, entre més coses. Sobretot per despertar les consciències i plantar la desobediència davant el militarisme i la incapacitat del govern espanyol i la seua banda de calaveres. Les calaveres ara pretenen de detenir la mestra Laura Borràs, en canvi d’adjudicar-li, o atribuir-li, unes quantes de les penalitats espanyoles de tot temps: ja sabem com roben els espanyols, a través de les institucions, presidents de govern, menistres, empresaris, jutges… Però com que amb això no en tenen prou, organitzen  contubernis i conxorxen contra qui els pot plantar cara: pensen uns fets, inventen unes proves, adjudiquen un paper a cada calavera i ja tenim ordida la nova representació contra la llibertat. Contra els catalans, els valencians, o qui vulga plantar-los cara.

Supose que, com els peixos de Wallace, els dos joves continuaran caminant sense reparar en la pregunta. Els joves, com els mestres, o com els llauradors, o com una majoria d’homes i dones d’aquest arraval, han sigut adotzenats perquè es pensen en el millor dels mons. La incapacitat espanyola els ha endormit l’esperit, o encara els ha despertat un major aborregament en favor de la violència i l’amenaça, ves a saber pobres, en quin estat els haurà deixat tanta inoculació. Molts s’hi han tornat còmplices en submissió.

Avui tancaré, aquesta introducció dels espanyols contra la llibertat, amb un altre exemple tan habitual que, els peixos, vull dir els joves, no veuen de cap manera: Netflix ha rebut uns milions d’euros per traduir, doblar o subtitular sèries i pel·lícules a l’espanyol. Molts milions a fons perdut del clavegueram espanyol que paguem tots —potser que del pot del robatori, com ça!— en canvi, Netflix, dels milers de films i sèries i programes, només en deixarà veure en espanyol sis o set. La resta, si volen vostés, els hauran de veure en valencià. Això o apagueu la televisió.

—Què, joves, ja heu descobert on és l’errada?

Però els joves encara es demanen què és la llibertat, i si mai vam tenir res a veure amb els drets humans, si aquella institució, l’ONU, cada any presenta unes quantes denúncies contra l’estat espanyol, per feixista i calavera.

El feixisme espanyol que ens va calant

0
Publicat el 5 de juny de 2020

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

 

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”

 

 

Mestres i drets universals (desorientació 21)

0
Publicat el 29 de maig de 2020

Els mestres entrem a les cases dels alumnes. Que és entrar a la casa dels pares. Molts pares se senten amics, o amenaçats. Perquè els mestres són una amenaça, si arriben bel·ligerants amb els exercicis, les obligacions, els deures, tot pensant que els pares s’hi han de dedicar les vint-i-quatre hores. A fer de mestres, a fer pedagogia. Però, i de pares, quan en faran?, si tot el temps fan això i allò, música, matemàtica, lectura… No els queda temps per res. Bé, de lectura n’han de fer sempre. Sense excuses. la lectura és per damunt de totes les coses. Del bé, del mal, de Nietzsche!

I els mestres, què hem vist dins les cases dels nostres alumnes? Què hem vist ací, enllà, en aqueixa casa? Les famílies, una majoria, s’hi han espavilat en l’ordre. Perquè n’hi ha xiquets que ho ensenyen tot, absolutament tot.

—Inseguretat en les famílies?, també. Sort que moltes famílies han acceptat de grat fer de mestres. Quin remei, direu! Sobretot les mares. Com sempre, molts dels pares —traieu les grans excepcions—,van abandonar després del confinament zero… Justificacions, uf, tot s’havia de justificar, tot sense excusa…I els mestres amb titulació vinga a enviar-los obligacions: deures, exercicis, investigacions…—investiga què?, a tot de pares-mestres! Els mestres, que damunt són uns exagerats en posar tants adjectius positius: què bé ho has fet, oh, què bonic, excel· lent…, i dels nyaps ningú no deia res, res de res. Ni els nyaps de l’escola, ni els nyaps dels mestres, ni els nyaps dels pares-mestre… ni dels nyaps dels xiquets… la paraula nyap era prohibida, pobrets, com tothom érem confinats!

Després venien les culpes, els sentiments de culpa de les famílies, si és que en tenien, de temps per pensar en les culpes, de les bíbliques, les del nou testament, les altres més banals… Oh, quina angoixa, mare! O millor, quina angoixa, mestres! O mestres-mare… I els xiquets vinga enviar treballs als correus dels mestres (una majoria, a través dels correus dels pares, que no acabes de saber si el treball és dels xiquets o és dels mestres-mare, o ves a saber si els iaios han tingut res a veure.)

Apareix la depressió dels xiquets, d’una quants, d’un de sol, si ho voleu. També apareix la depressió dels experts, dels que volien fer tornar els xiquets a l’escola, dels que es queixaven de fer de pares-mestres, tothom deia que era a punt de la depressió.

Carme Timoneda, en una sessió d’un màster que ho paga tot, estudiar de mestre i fer de mestre, explica com afecten els canvis als infants. A tots els infants. Perquè cap no s’hi sent segur, en els canvis. Els canvis que són fora del control de les persones, com ara aquest que vivim, els infants i els mestres. I els pares, també els pares-mestre. “La resposta davant la inseguretat dels xiquets serà la resposta de qui tinc al costat”, o el canvi mateix. “En una majoria de casos de xiquets amb depressió, els adults que els acompanyaven no han estat a l’alçada.” Aquesta frase de Carme ja diu molta cosa. Potser que ho hauria de deixar ací.

“Els pares som artistes a sentir-nos culpables, del que passa als fills.” El sentiment de culpa en una societat postcristiana, o beata o feixista.

“Els xiquets tenen recursos per afrontar allò que es trobaran, sempre que tinguen un adult que els done seguretat. Desballesta més un adult nerviós que la situació mateix que has d’afrontar. Quan els xiquets s’hi han sentit desemparats.”

Ja us he dit mai que la mestra Carme Timoneda pagava molt la pena? Menys matemàtica a través de l’escola a casa i més parlar d’això que és l’escola a casa. Vet ací que jo sóc dels mestres que els parle molt de matemàtica, dins el programa l’escola a casa, parle de Hardy com parle de l’hexàgon regular i les seues simetries per apuntar els vents valencians: tramuntana, migjorn, llevant, xaloc… Però sóc dels que parle també molt, de com ha de ser l’escola: l’escola a casa i l’escola a l’escola. Però tampoc no m’han de fer gaire cas. A segons quina edat, a l’escola ja has perdut molt l’autoritat, sobretot l’autoritat moral i pedagògica. Ja ho diu Hardy a l’Apologia: “Un mestre encara pot ser competent als seixanta, però és inútil esperar-ne idees originals.”

Després, ens diu Marta M., des d’Alacant, que hi ha els xiquets que han agafat depressió. Punt. O punt i final. Fins i tot han canviat, aquest xiquets, han canviat els somriures, l’expressió, el caràcter… Marta fa un relat corprenedor però sense dramatismes, va relatant unes quantes experiències… Ací n’hi ha una part important del que diu Tina Vallès. L’article a Vilaweb de Tina Vallès amenaça els mestres o les famílies? O tots dos? O és un clam contra la institució-conselleries? Un article sobre els privilegiats que tenen escola a casa, perquè els pares ho possibiliten, i la timba immensa amb els desapareguts des de març: “Recalco que només sóc una mare, hem quedat que privilegiada, que ha tingut dos mesos i tretze dies per observar de prop l’escola a casa i fixar-se en tots els pedaços que duu cosits de qualsevol manera, en tot el que funciona i tot el que falla. Que al març s’improvisés era comprensible, que dos dies abans del juny es tingui la sensació que se segueix amb el mateix tarannà d’anar apagant focs a mesura que apareixen és inacceptable.”

Si, jo també sóc dels que pensa que el nivell de lectura dels alumnes és directament proporcional al respecte pels drets humans. Que sense els pares no guanyarem en lectura i en democràcia: l’escola no és prou. O no és prou sense els pares. Podria ben bé dir, que no és res sense els pares. I sense els mestres, és clar, però l’escola a casa, sense els pares-mestre seria un altre gran desastre. Però aleshores, els desapareguts de Tina Vallès…

(revisat 1)