Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: camp de túria

Els llauradors que no llauren què són?

0
Publicat el 30 d'agost de 2022

A Vilaweb hi ha una entrevista ben interessant a un enginyer del camp que proposa una agricultura regenerativa, amnb la dona i tot ha fet un llibre i explica el perquè, el com i el què. De fet, a l’entrevista avisa que llaurar és matar la terra, empobrir-la i, al remat, perdre-la. Oh, i com ho expliques això als llauradors de la cooperativa de Bétera, valent? Ací hi ha camps que setmana rere setmana els passen de ganxos, més nets que una plàtera, xa, els deixen aquells tractors quan els passen amunt i avall, pels fraus i els afraus. Haurem de portar aquest Francesc Font a l’Ateneu de Bétera perquè ens oriente com ha c0nvençut tants llauradors de Menorca i tants ramaders, perquè alhora diu que això de les vaques i les ovelles ajuda una barbaritat el camp. Veieu, desconfiats que atempteu contra les Mor-Holstein? Les vaques són beneficioses.

Una altre bon amic, Francesc Raga, em proposa de bescanviar els tarongers per les garroferes, que a la llarga guanyarem salut i diners, diu. Home, ja tenim coneguts que han plantat garroferes, ara que el preu és pels núvols, però no sé si quan els plantons d’avui seran productius, la cosa anirà com a estraperlo. Ja ho sabeu que el govern del PSOE+Podemos ha regalat milers de milions d’euros a les elèctriques, no?, i aquests el primer que han fet en saber la pífia és apujar el preu de l’electricitat a preu de rècord. A fillsdeputa qui els guanya, als uns i als altres. Doncs aquests, els corruptes de l’electricitat, no trigaran a plantar milions d’hectàrees de garroferes amb els diners públics regalats, i es faran amb el 100% del negociot, i els llauradors que ara han fet el canvi, pobres, ja veurem com pararan; aquells fillsdeputa damunt posaran a plegar garrofes mans que no són mans, mans de pobres i exiliats a preus de caguerola, i aleshores el negoci dels corruptes, com sempre, acabarà matant el camp i els llauradors, pobres, que encara no entenen que no han de llaurar, a quin sant, que aleshores faran un mal irreperable al camp, a la cultura, i a la història dels valencians.

Bé, si no han de llaurar, els llauradors, almenys que arreglen els camins. Maremeua, els camins per accedir als camps. La mare que els va parir, ja s’enten que els diners del poble siguen per a les urbanitzacions dels rics, i que l’ajuntament del pp no tinga cap voluntat de neteja ni d’adobar els camins de carro, ni de tapar clots ni d’evitar el perill dels accidents (divendres no vam matar uns xiquets amb bicicleta de milacre, allà en la clotxa dels ànecs abans d’arribar a l’ecoparc). Clots, canyes que invisibilitzen si ve algú a dos mestres en un revolt, pedregars, els camins dels camps de Bétera són tan abandonats com la civilització dels valencians. Ara digueu-los als llauradors que no llauren, que no, que deixen que la fauna microbiològica vaja actuant amb el seny i senderi que no tenen els polítics de cap cantó de l’espectre.

Però qui governa el camp dels valencians, maedéusinyor, quin caos d’inútils i incapaços. No salveu ningú, no, que prou malament que ho fan plegats, a posta ni entrenant-se. A vore qui serà el valent que informe els llauradors, va, i convideu aquell enginyer a venir a Bétera!

Ací teniu l’enllaç a l’entrevista d’Esperança Camps

Mantenir-nos fidels en la dignitat, valencians

1
Publicat el 4 d'agost de 2022

“Si resistim és perquè ens neguem a perdre el nostre horitzó, que no és un altre que el d’ésser valencians, independents, sobretot d’un estat corrupte i antidemòcratic.” J.D.

la resistència és fermesa, és gaudir de la terra, d’aquests dies de conversa serena, de menges humils però exquisides. Uns veïns ens regalen ous de corral, l’endemà ens donaran tomates i cebes; de tomates, nosaltres n’hem portades tres basquets, boníssimes, malgrat que la varietat de pera no són enguany de primera. Són dures de pell i el sabor no acaba de transportar-nos al corral de cals pares, ni davant la preparació ritual de la conserva, per molts d’anys que vulguem tornar enrere. De vegades ho voldríem, tornra enrere, només per saludar els nostres, per fer una conversa amical, o per ser en silenci davant els records impossibles.

Al capítol setze d’Ulisses, “Eumeu el porquer”, els protagonistes Bloom i Sthefen ens conviden a flairar la fleca de James Rourke: “la certament saborosa sentor del nostre pa de cada dia, de tots els articles de consum públics el primari i més indispensable. El pa, el pilar de la vida, guanyeu-vos el pa. Oh, digueu-me on és el pa de fantasia? A cal Rourke, el forner, com diuen.”

Mentre acabe aquesta deliciosa lectura de “El tercer toc” de Toni Mollà, ell també ens farà passar per l’únic forn de pa de la seua comarca, almenys l’únic que encara fa el pa de mestre, pataquetes i unes altres formes, supose, que això és un altre dels indicadors de la decadència dels valencians, com ens hem deixat furtar els forns i, per tant, el pa. N’hi ha pobles sencers que els han perdut tots, els forns, i la dignitat, fins i to deixem que ens furten la llengua, que la malbaraten els mitjans, els polítics, els urbanites, els joves… Només la fermesa i la militància més radical ens mantindrà fidels, incombustibles.

M’he quedat sol a la casa que ens acull a Albió, llegint aquest regal de coneixement valencià que són els dietaris, un gènere literari que entre nosaltres agafa volada i qualitat. Finalment, un sabor amarg, per quantes coses ens perdem els valencians si ens rendim, si ens abandonem a la dependència castellana, justament avui que Vilaweb torna a publicar que som els més castigats pel finançament espanyol, un any més. I encara compromís defensava de regalar el seu vot als espanyols! Ni aigua, als malparits, als lladres, als corruptes. “Cames ajudeu-me” quan ens tornen a proposar l’enganyifa, cames ajudeu-me d’espanya, és l’única alternativa que ens salvarà.

I tornar a obrir els forns que vulgam, que ens done la gana, fillsdeputa.

Quan els valencians desperten, ja serem independents

0
Publicat el 3 d'agost de 2022

Bé, aquest desig, si serem independents, també podria ser una màxima o horitzó a mig camí entre la realitat i la utopia necessària. Sense la independència, ni el camp ni l’escola ni la llengua ni la cooperativa de bétera no faran un quinzet. Ni mig ni cap. Però no desistim, ni ens desanimem. Mai.

“El món és on jo compre el pa i el vi de cada dia.”. He manllevat la frase a Toni Mollà, que atribueix a André Gide. Jo en sóc fidel, doncs, a la frase i a la lectura dels dos, mentre sóc de vacances, entre amics i amics que no han pogut venir i amics que ja no podran venir gaire lluny, que l’edat i la circumstància personal que els lliga ens fa tenir-los al pensament a cada moment. He avançat en el capítol dèsset d’Ulisses, i he trobat goig en algunes de les preguntes i respostes impersonals d’aquesta ítaca personal tan particular de Joyce. Quin malparit.

 

“Mai no m’he refiat del sistema públic espanyol. Quina enganyifa! Els polítics hi fiquen les mans, colze i tot, i així roden les coses pel pedregar. […] L’estat ací ha sigut un cau de malfaeners, d’aprofitats i d’inútils! gentola del règim, no importa de quin. En vora quaranta anys de denocràcia, si això és democràcia, ningú no s’ha preocupat de desmuntar les xarxes de sangoneres, militars assassins i capellans que l’ocupen. Governe qui governe, els amos del solar són sempre els mateixos… Que els piquen els collons amb pedra viva…” Josep Orts a El diari impossible, alterego de T.M.

 

Albió és en un turó sobre els mil metres, nou-cents llags, trenta-quatre graus, torna a moure el vent, els molins giren o roden o volten, com el rentaplats que s’està dues hores per escurar una cosa que a mà trigaríem un quart. Una putada immensa, la tecnologia, sense el cable hdmi, sense abastar una ítaca completa, valencians, només el capítol dèsset de Joyce. Sense la tecnologia actual, fa cent anys, Joyce apuntava que, ho transcriuré com ho va traduir J.Mallafré: ens guiàrem de nit per l’estrella polar, al punt d’intersecció de la línia recta que va de beta a alfa de l’Ossa Major, prolongada i dividida externament a omega i la hipotenusa del triangle rectangle format per la línia alfa omega així prolongada i la línia alfa delta de l’Ossa Major. 

Però ací encara no és de nit, que faltaran quatre o cinc hores encara, així que caldrà mirar-nos el sol que ja ha depassat l’espai rectangular del nostre corral de casa d’estiu, de barana de ferro abocada sobre uns camps de cereal i uns boscos fets a tires llargues, horitzontals,  que sostenen dalt de tot els molins, n’hi veiem vuit i tots giren o roden o volten sense parar, malgrat que han estat fins fa un moment quiets com estatàtues de bosc metàlic. Aquetes molins a la vesprà ens envien un vent del dimoni, no ho creure-ho, que ens obliguen a refugiar-nos de tanta frescor. En voleu? En venem?

Entre esl llibres que refereix Leopold Bloom que té a casa, hi ha Spinoza, els pensaments. Aleshores, els valencians ja podem dormir tranquils, si de primer hem sopat a la fresca. Però quina fresca, us demanareu? Si els valencians no us voleu despertar…

Fira de llibres a l’ateneu de Betera (8)

0
Publicat el 5 de gener de 2022

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

 

Fira de llibres a l’Ateneu (6)

0
Publicat el 3 de gener de 2022

Avui encetem un nou projecte, un nou vestit de mudar en favor de la lectura i dels prohoms valencians: el centenari Fuster és l’excusa per rellegir. O bé per començar-lo a llegir, un dels principals autors valencians de tots els temps. Amb aqueixa exusa he baixat a València  a trobar més llibres que ompliren uns buits que havien deixat les vendes dels primers dies. Uns buits en blanc en la taula dels llibres no són un bon senyal, no us penseu, per poder vendre vint llibres n’has de tenir dos-cents d’exposats. De fet, he trobat unes quantes coses que m’havien encomanat, un parell de llibres que són dues autèntiques rajoles, de tan grossos: L’un és “Notícia del País Valencià”, un dels autors és també un home conegut, que ja havia participat en algunes xerrades al Camp de Túria, i l’altre és “L’últim dels valencians”, aquests dos llibres ja fan molt de pes lector, així que preferesc de parlar-vos d’un altre llibre que he trobat i que m’ha fet molt de goig saber que el podré llegir, no em demaneu per què: Les petites virtuts, de Natàlia Ginzburg, un aplec d’assajos breus de la postguerra ençà, del qual extrauré algunes idees pel segon trimestre a classe, amb els alumnes de primària. He trobat aquest tros d’un text seu que va publicar a Vilaweb Tina Vallés:

“Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.”

Però ara no sé qui m’ha encomanat aquest cuc de la Ginzburg, però no direu que és una cosa tan actual i viva, encara que el text puga tenir cinquanta anys o més… No cal dir que he aprofitat el viatge per farcir la nostra taula espcial sobre Joan Fuster, amb algun volum de la correspondència, aleshores encara no sabia què valia cada llibre, la correspondència de Fuster amb els grans escriptors del país són una lliçó de llengua, com esciuen per exemple Riba, Carner, Pla, el mateix Fuster, són autèntqiues lliçons per als mestres joves i per als mestres vells i sobretot per als futurs mestres… Per cert, ja deveu saber que aquesta vesprada comencem el centenari a l’Ateneu de Bétera. No? No voleu saber quines novetats tindrem avui a la parada de llibres?

Fira de llibres a l’Ateneu (5)

0
Publicat el 2 de gener de 2022

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]

 

 

Fira de llibres a l’ateneu (4)

0

Anit també vam viure un jorn especial; un altre?, us demanareu, sempre dieu que són especials, els jorns i les nits i les activitats, xa. Però no us enganyem, només ho diem si ho són, i anit vam rebre el MHP Josep Lluís Albinyana, que va fer unes quantes intervencions per emmarcar, per enregistrar, per posar a l’entrada de les escoles, de les institucions honestes, dels ateneus, fins i tot davant de les esglésies valencianes tan ultres i conservadores: “la llengua, va dir el Molt Honorable, és la columna vertebral del nostre país, mentre l’usem, l’ensenyem, resistirem, aguantarem el país”. Ells —en referencià a espanya o el psoe— ho van saber de seguida, per això la batalla de València; l’objectiu era aterrar la llengua, i ara us explicaré com em va trair Joan Lerma…” (!)

Sí, sobre la llengua com a columna de ferro que ha de resistir, són molts els experts que defensen aital idea, mentre siguem a primera línia, en l’ús, en estudiar-la, en ensenyar-la, en recuperar-ne la genuïtat, serem país i tindrem futur: Carme Junyent, Jordi Badia, Vicent Partal, escola valenciana, el MHP coincideixen en aquest final de batalla: per això els espanyols, els jutges, els tribunals, els polítics, el pp el psoe, vox, els borbons, la guardia civil i tota la repressió-corrupció s’han llançat contra l’escola, perquè voldrien aterrar la feinada ingent d’ensenyar-la, que vol dir que resistim, que resistirem fins a la independència: el MHP anit es va confesar optimista: som millor que no en els anys setanta, malgrat que el consens de la Transició significà permetre que el franquisme ens continués governant un segle més, si no fem res…

Vicent Partal en una editorial memorable ho va dir i resumir: «Tu ets igual que jo o no? La cosa es redueix a això. Per aquest motiu la llengua molesta tant, especialment la llengua, car és la dissemblança més visible de totes, la que entra pels ulls i per les orelles sols de posar-te a caminar.»

Aqueixa és la diferència entre ells i nosaltres, la llengua, a més dels drets humans, la democràcia i l’honestedat… gairebé res.

[continuarà]

Fira de llibres a l’Ateneu (3)

0

Anit vam tenir un altre jorn extraordinari amb la visita de Martí Domínguez —l’envelat del corral acollia el plat fort de la fira, enguany que el programa és atapeït fins a les teulades veïnes, de contingut divers, però d’una qualitat mitjana de primer ordre, per com van explicant els assistents impressions, comentaris, idees o xafarderies. Publicacions, art, teatre, literatura…, de la música encara no direm res, ens ho reservem. Quina llàstima que els mestres no acaben de comprendre la importància dels llibres, els mestres valencians parle, i dels llibres en català, naturalment. Els altres mestres, i els altres llibres, ja tenen vies, camins, finestres i altaveus propis, propis i foranis per traure cap o fer el gandúl. El ruc, si el volen fer. Però els mestres valencians no ens ho podem permetre, gandulejar, perquè els xiquets valencians, els seus alumnes principals, es mereixen eixir de la cua del món, de l’infern no lector a què els obliguem si no els contagiem de la dèria de llegir, de l’amor als llibres, a la llengua, a l’alta literatura. Fins i tot a les idees, a somoure’ls consciències.

Quina sort que tenen els mestres d’aital responsabilitat, no com els forners que fan pa o els llauradors que se’n cuiden de la terra només, no, dels alumnes i del seu futur, que és el futur del nostre país, el país de Fuster, de l’Ovidi, d’Estellés…

 

2

Anit, el biòleg, periodista i un dels escriptors cabdals d’aquest país del que parle, d’una versatilitat poc comuna, en canvi també d’una formació vasta i pregona, ens va explicar unes quantes claus de la seua novel·la “L’esperit del temps”, publicada ara fa dos anys però d’una actualitat rabiosa, per aquest temps que ara mateix comporta un esperit de dubtosa democràcia en canvi d’un setge anguniós als drets i a les llibertats. Literatura d’idees, humanisme, il·lustració, és veritat; el mateix escriptor ens ho va dir sense traure’s la màscara, que venia a revoltar-nos l’esperit, a provocar-nos perquè les idees en eixir de l’envelat ens somogueren bé contra el cofoïsme, bé en favor del coneixement.

 

Si passes unes hores, lector, mestre, amb aquesta novel·la, o amb cap dels altres llibres de Martí Domínguez en realitat, t’hi deixaràs atrapar per una història del segle XX que encara pega voltes en el present, camí llarg que farà amb aquest aire feixista que tot ho vesteix  de naturalitat, de misèria, que és un colp baix a la llibertat. Però sobretot llegiràs bona literatura. D’idees.

 

3

Anit Martí ens va explicar el perquè del creixement feixista fins a la II guerra (als valencians ens havia pegat ben fort, i ens havia tombat de tos abans fins i tot), com aquell ventot va encaminar tanta barbaritat, contra els pobles no-germànics, fins a genocidis impensables (recordeu que no va ser l’únic ni el primer ni l’últim gran genocidi a Europa), i recordeu també que Franco va continuar el seu genocidi particular durant anys i panys, i no sabem si continua…

Però aquella naturalesa humana capaç de les bestieses impensables, després, no penseu que va penar gaire temps, ben al contrari, després d’uns quants rentats d’imatge internacional, els caps militars, els científics, els professors d’universitat, les empreses, van tornar a una vida normal amb els seus mateixos càrrecs o atribucions, encara amb premis, medalles i honors, com si res no hagués passat, com si no haguessen sigut responsables i actors principals de l’assassinat de milions d’éssers, depuracions, robatoris d’infants, fosses comunes, milers de fosses amb milions de morts, camps d’extermini…, i malgrat tot, occident prou que després sen va beneficiar, com si tirar terra damunt, o uns pocs dies de convivència amb l’aigua bruta, que deia Adenauer, fóra suficient per penar un segle vint a Europa on la brutalitat va mostrar de quina cosa érem capaços, els homes. Ni perdó, ni remordiment, ni reconeixement mínim de res…

 

4

Hom es demana com un escriptor pot posar-se a la pell d’un protagonista que va rebre un Nobel —sóc l’únic nazi premi Nobel— i mostrar-nos amb aital racionalitat una experiència a través d’un diari de memòries que explica pèls i senyals d’un científic de renom capaç de cloure els ulls mentre els companys eren depurats, assassinats, deportats o enviats a camps on trobarien la mort, mentre ell es preocupava només de l’ascens particular, per tant, participant-hi de ple en l’atrocitat feixista més pública del segle XX.

Ficció i documentació, realitat i ficció, la literatura d’alta volada és ací per explicar-nos un segle del qual encara no podem parlar-ne de tot. Ni debatre-ho tot. Que els ho pregunten als catalans, que els jutges franquistes encara els acacen per tornar debats al parlament democràtic del seu país. Que els ho demanen a uns quants valencians, com patim encara l’infrafinançament per dret de conquesta d’espanya. Un desequilibri econòmic i moral que encara els psoïstes volen justificar. Agenollats davant l’altaret borbó.

Ara mateix, ens demanem, què passarà amb aquest esperit del temps que corre per parlaments, jutjats, esglésies, casernes, empreses, mitjans espanyols, com si tant els fes, segons què fan, que governés el franquisme o el psoe, o tots dos, si arribem a comparar la poca diferència entre ambdues maneres. Per això la literatura és imprescindible per entendre el món, i explicar-nos realitats que són més increïbles que la ficció, o el pitjor dels malsons: una proposta en favor de la bona lectura i una altra per obrir una assignatura nova a les universitats del món: la impunitat. Ves com jutges, polítics, empresaris o periodistes de mitjans venuts són capaços d’exrcir contra el món de les idees i dels drets humans i després celebrar-ho amb una copa de vi o una medalla penjada al pit.

 

5

Metges, biòlegs, psicòlegs, professors d’universitat, pedagogues, psiquiatres, matemàtics, físics… excepte jueus i comunistes, el 90 % van participar-hi de l’holocaust europeu contra els drets, amb una ceguesa moral que contrastava sens dubte amb la saviesa que lluïa en aquelles mirades quan decidien sobre la vida de milions d’homes, dones i xiquets. En un obrir i tancar d’ulls.

Martí encara ens va proposar tres lectures: la revista Mètode, el número dedicat a la ciència i el feixisme; els amnèsics: història d’una família europea de Géraldine Schwarz; Les benèvoles, la immensa obra de Jonathan Littell, i un altre que no puc desxifrar-ne el títol, sobre el III Reich… Li ho demanarem, en una propera trobada.

I després d’aquesta invitació a llegir, va continuar la vida dels llibres… i de la pandèmia. De tantes pandèmies com ens assetgen.

Farem fira de llibres a l’Ateneu

0

No abaixarem la guàrdia, continuem la lluita per la revolució, per la llibertat, per la llengua, per l’escola, per la lectura… Pel país.

Començarem dijous 23, serà el moment inaugural, i presentarem a Bétera la revista MIRADES7, una joieta de lectura, de document, amb tres blocs d’interés, per l’escola i pels mestres. Mirades7 és la millor revista editada al Camp de Túria en aquest segle. Almenys és la millor revista que l’Institut ha editat mai. Per tres motius. L’un és el contingut, format per tres blocs d’un interés actual rabiós: la sostenibilitat, i la por que encara provoca la paraula i més encara acomplir els mínims per aconseguir-la. No debades els polítics de torn s’entrenen per mentir-nos constantment, per tant com fan per aconseguir-la. Uns quants alcaldes de la comarca ho han dit: aquest MIRADES7 hauria de ser a totes les escoles i Instituts de la comarca, i els mestres haurien de fer-la llegir als alumnes. Per això, naturalment, els mestres també l’haurien de llegir. Però la realitat és que cap alcalde no n’ha encomanada cap, de revista, ni ha fet cap comanda per a les escoles del seu poble. El segon motiu per estar-ne ben pagats de MIRADES7 és el contingut sobre l’escola i unes quantes mestres republicanes, valentes i coratjoses, que es van comprometre amb fermesa per l’escola i per l’ofici d’ensenyar. D’aquests mestres, n’hi ha que van exercir al Camp de Túria. I encara la part dedicada a la història dels valencians a MIRADES7 és desconeguda en una gran part de les cases velles i noves de la comarca. Potser perquè les nostres escoles encara dediquen massa temps a ensenyar la història dels forasters i poc temps a ensenyar la història dels valencians. Finalment, un tercer motiu pel qual MIRADES7 té gran valor és la bellesa, l’estètica i la composició de la revista, a partir de les escultures de Benja Carreres i el magnífic treball de la impremta Vimar que va tenir molta cura en cada detall de l’edició. Per obrir la fira, l’organització va decidir que aquest regal de lectura seria una aposta magnífica, comarcal i d’horitzó llarg. En llegir-la ho comprovareu.

MIRADES7 és una revista d’abast comarcal editada per l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi intervindran: Antoni Marzo, biòleg, ecòleg, botànic; Rosa Dasí, historiadora; Albert Dasí, mestre

 

 

Ja has escardat bé les cols?

0

“Hi ha coses que no cal dir-les.”

En aquest llibre he trobat algunes expressions que m’han fet tan de goig, que són de tanta emoció per la terra, que em veia xarrant amb mon pare, els últims dies, les últimes setmanes. I no sabeu fins a quin punt me’n van faltar, d’aquestes últimes setmanes que la conversa fluïa i era sàvia, la de mon pare, pel camp, pels silencis, per la mirada. M’hi trobe plenament, en aquesta frase, “ja has escardat les cols?”, com el dia que mon pare em va dir que ja ho sabia, què havia fet jo amb els ametllers, que ja li havien dit al bar la feta. Mon pare havia deixat de fumar feia molts anys, de l’un dia per l’altre ho va deixar i no en va parlar més, de cigarrets ni de tabac, però aquest cigarret del pare d’en Joan, el protagonista de “Lluny de qualsevol altre lloc“, mon pare també se l’hagués fet amb mi, o amb els meus germans: ‘mentre se’l va fumar no va dir ni una paraula…”

—com es que no em va fer vindre més al mas? Com és que…

—t’havies de preocupar de l’estudi…

Li respon el pare, potser com han respost tans milers de pares valencians als fills, perquè preferien l’estudi dels seus fills a tenir-los a la vora, a prop, lluny de qualsevol altre lloc que fos el mas, el camp, la terra que els ha fet patir més del que podia suportar un home. En aquest patir hi havia també la criminalitat de l’estat sobre el camp, la repressió, l’escassessa de recursos, l’interés nul de l’administració pel camp valencià, al nord i al sud, si no era que els sinyorets, els falangistes, els grans propietaris, en veure negociot, s’hi ficaven.

—este món dels masos ja no existeix.

Però qui l’ajudà a fer-lo desparèixer?, qui la va convertir en un infern, aquella vida? Qui la va omplir de tristesa, a consciència?

I qui diu el mas, la vida als pobles, la vida rural, diu l’escola, la ciutat, la vida dels joves sense futur, quan tornen de l’estudi… O repartiu pizzes o la desocupació!

Qui ens explicarà la diferència, ara que aquell món és mort, entre el cant d’un gafarró i el cant d’un verderol? Qui en farà lligam, o de pont, entre els joves i els vells?, qui cosirà el difícil contacte entre generacions no consecutives?

 

La setmana passada vaig ser amb els alumnes al terme de Bocairent, en un mas que fa de granja-escola. Feia trenta anys que havia passat uns dies en aquelles mateixes instal·lacions, amb uns altre xiquets que, possiblement, ara ja són paress. Hi havia uns marges de pedra que parlaven de la gran capacitat dels valencians per domesticar el paisatge, per guiar-lo; un marge és una fita, un límit, una força que aguanta la terra i ens la fa nostra: és el pas del temps de diverses generacions, un paisatge humanitzat d’una bellesa que contrasta de colp amb les no-ciutats, amb la runa i les deixalles que s’amunteguen en abocadors il·legals escampats, de bell nou, a Bétera mateix.

Lluny…, aquesta segona novel·la de Fèlix Edo, em fa reviure el meu món de xiquet que jugava al carrer, el temps de mon pare feinejant, de ma mare portant-me al metge o fregant a genollons el terra que ara en diuen hidràulic,  l’esperança que haguéssem pogut bastir, si la llibertat no hagués sigut matada a Paterna, a Benassal, a Castelló o a València.

 

“Un dia qualsevol, sense avisar, vindrà una onada de fred. Les coses agafaran una aparença diferent, més nítida. El cel serà més pur i esbatanat, s’enorgullirà de la pàl·lida i blavosa infinitud. El sol tindrà una lluïssor rígida, atorgarà a les coses un perfil de cal·ligrafia més precisa, dibuixada a la punta seca, i semblarà que l’aire serà com rentat.”

 

Lluny de qualsevol altre lloc, Fèlix Edo. Onada Edicions, 2021

Ateneu de Bétera, 22 d’octubre de 2021, 19.30h

 

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

 

Mirades, una revista de culte

0

En dues hores presentem a Olocau, el Camp de Túria, el número 7 de la revista MIRADES, un exemplar especial molt acurat amb tres grans blocs o temes: la sostenibilitat i els fantasmes que provoca, digueu-li senzillament “és por”; un bloc sobre educació i mestres i una tercera part sobre la memòria i els valencians. Amb fotografies de les escultures de Benja Carreres, entre més sorpreses que trobareu per gaudir de la mirada i el contingut: n’hi ha dos articles que ja pagarien tota la revista, l’un del biòleg, o ecòleg, o activista Antoni Marzo, un referent al país dels espais naturals i la identitat, i un altre ben singular i elevat de l’ecòleg, aquest sense subterfugis ni mamonaes ni aditaments ni conxorxes amb polítics, Ricardo Almenar, que fa una última proposta si volem ser a temps de res i de tot, pel que fa al lloc on vivim, tot d’éssers terrestres.

A l’últim graó de pàgines, hi trobareu algunes propostes lectores i una última sorpresa. Ja podeu espavilar i córrer si en voleu un exemplar, perquè només se’n posaran 100 exemplars a la venda, a 10 euros, d’una tirada de tres-centes revistes. Els socis i els autors dels articles ja la tenen reservada a la seu de l’institut. Avui mateix, durant l’assemblea, podríeu recollir-la a la casa de la cultura d’Olocau.

MIRADES és una publicació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

Tornem al combat, amb Carmelina

0
Publicat el 12 de juny de 2021


En una hora, o tres quarts més exactament, l’Ateneu iniciarà una nova etapa d’activitat per la cultura i i el combat: allò que no fem els valencians, ho faran contra nosaltres.

I exactament això que va passant, que la pandèmia serveix per adormir-nos encara a la servitud espanyola i al robatori que cada dia fan contra la cultura, la hisenda, la llengua i l’escola. No ho oblideu, ells cada dia peguen, ens peguen, i tenen molts àmbits agafats dels ous, per fer-nos mal. I prou que ens en fan.

Avui parlarem de la lectura i de Carmelina, al corral de l’Ateneu, una activitat programada en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià (quants de vosaltres hi  sou socis?), veieu com ens peguen per tot!, que no us n’adoneu i ja ens l’han fotuda: una lliçó de lectura amb Pepa Alòs sobre literatura, l’any Carmelina.

La seu festera de l’Ateneu, que és la figura administrativa legal que ens han permés de ser, com si a la plaça del Mercat nosaltres organitzarem falles o traques o festivals de cors només, obri el seu programa d’estiu amb la literatura de volada del paisatge valencià, homes i dones, la muntanya, el camp, la mar, el mas, el poble, d’una dona que dins les possibilitats dels valencians (estrenyits i vigilats com uns presoners vulgars) encara tenim coratge per la literatura.

No és Akhmàtova ni Tsvetàieva, però prou que s’hi acosta. Almenys contra ximples, feixistes i borbons.

19.30 hores Una lliçó de lectura europea a l’Ateneu. Plaça del Mercat Núm. 5 Bétera

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (i4)

0
Publicat el 4 de juny de 2021

Després tornaré a la idea de l’Institut mare dels instituts d’estudi, de nom Manuel Sanchis Guarner, malgrat que, particularment, tinc preferència pel de Joan de Fuster, per bé que si ho proposa el mestre Alfred jo no votaré en contra.

Per acabar amb aquesta sèrie d’apunts sobre els instituts d’estudis comarcals i locals, IDECOs i CELs, alguns de noms tan estrambòtics com divertits, caldria dir que, en una  societat culta i democràtica, elevada, aquesta xarxa de voluntaris estudiosos del país i pel país, fora portada a la categoria màxima de consideració i reconeixement, pel que significa de recuperar l’ofici de la lectura, la investigació, l’escriptura, la publicació, l’edició, en un país sotmés i castigat fins a l’extrem del desert intel·lectual: i aquesta feinada que fan uns centenars d’homes, que potser no arriben a mil, a Finlàndia o Dinamarca serien excelsos homes de bé, una lliçó de l’ètica que s’ensenyaria a les escoles com un model de cultura, més enllà de l’academicisme, l’escolàstica, els currículums, les titulacions o els esguerros polítics que fa tant de temps que ens peguen justament per això, per llegir i estudiar, de manera gratuïta i sense compensacions, i encara més per voler que els altres també ho facen. Ves si la revolució tindria ací anses per agafar-se en favor d’Homer, Euclides, Newton o el mateix Wittgenstein. Malauradament, el desert intel·lectual en el qual va convertir el franquisme el país valencià i el país sencer de Salses a Guardamar (els francesos tampoc no es queden curts en aterrar la cultura que no siga exclusivament francesa) encara té modos a dalt les esferes de la política, la justícia i les rectories universitàries, autèntics pous de mamons incapacitats que només si lligen dels grecs sense entendre’ls. O potser perquè els entenen, fan de l’estudi i la revolcuió que això hauria de significar, el pitjor dels models.

Però no voldria acabar sense un apunt del Sequi sobre el futur institut Manuel Sanchis Guarner, que considera, i potser m’equivoque perquè parle d’oïda, un caramel enverinat. Si fa no fa, el resum fóra: la proposta del mestre Alfred és bona o molt bona, però quin ús en faria el govern franquista de torn? —digueu-li pp, psoe o qualsevol dels altres partits espanyols—, una apropiació  política i una usurpació del punt revolucionari que puguen tenir aquests instituts loclas i comarcals, que de sobte perdrien la independència en favor de les mamonades de torn, del batlle, el conseller i la mare que el va parir. El temps que trigarien els orcs de les delegacions espanyoles desplaçades a ajuntaments, jutjats, diputacions o governs de l’autonomia, borbó l’últim, a apropiar-se’n de l’ideari i què i com i per què i no cal, que no que no…, posaria els espavilats a fer l’aubercoc, i adéu a finlàndia, a dinamarca, i potser que  tres-cents anys més d’obscurantisme i decepció es passejarien amos i sinyors del corral, la barca i el tallagespa. A cagar, home!

Als instituts, als cels locals, a la junta i a la feinada altruista i intel·ligent, per molts anys. Per una lliçó de vida en favor del coneixement i l’estudi.