Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ateneu_bétera

De primer, la llibertat!

0

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

 

Li mancava això a l’Ateneu, anarquisme!

0

Avui, el llibreter i editor Rafa Arnal farà un recorregut històric d’aquest gran moviment anarquista i sindical que era la CNT, i també la FAI a petita escala.

Els principis dels grans moviments obrers, sindicals, polítics, animats per filòsofs i pensadors d’esperit elevat, eren una llum a l’horitzó, enmig dels abusos dels estats, els governs, l’església o els altres poders, sempre rancis i feixistots.

La lluita va fer milers de morts en els bandols obrers, sempre perseguits, castigats o assassinats a muntons, sota les ordres de tots els polítics dits de dreta o esquerra (eren els mateixos quan havien de matar una revolució o una queixa dels treballadors). Hom diria que aquells principis ideològics, la llibertat primer, la igualtat, la solidaritat, la coopereació, triomfarien amb facilitat, a poc que el món se n’adonés dels seus beneficis físics i espirituals. Que va! Aquells principis, moviments i ideologies, havien d’ésser guiats per homes, i ací començava a enrunar-se el castell, que sempre queia com les cartes en un munt esclafat a terra, pels homes mateix, també per homes ajudats de retors, militars, policies o encara coses pitjors, si n’hi havia aleshores res de pitjor.

Diu Rafa Arnal que, els anarquistes, sempre han defensat la llibertat com a qüestió principal. Potser que siga veritat, però el projecte mai no ha fet fortuna. O no ha fet prou fortuna com per gestionar un país sencer, malgrat que fóra petit, o que passara de mig milió d’afiliats cenetistes entre catalunya i valència. Per impedir-ho sempre hi havia la repressió: la dreta, l’esquerra, els socialistes, els comunistes, els espanyols, i l’església, que sempre era darrere dels colps i de la mort.

“Contra la llibertat” sempre ha fet més fortuna que qualsevol altre ideal, i els seguidors d’aqueixa conxorxa han tingut de cara les armes, els diners, els poders i la complicitat mundial. N’hi ha un  país anarquista enlloc, un de sol?, no?, vol dri això que l’ideal és un impossible, que només serveix per escriure als llibres, fer filosofia i explicar una pel·lícula. També hauríem de dir, en aquest descrèdit fusterià, que tampoc no n’hi ha cap país que siga lliure, perquè si ho ha volgut provar de ser, el món se li ha llançat a sobre a estomacar-lo.

El segle de les llibertats, el segle XX de tantes batalles i lluites obreres sembla que s’ha acabat sense el seu propòsit més honest: acabar amb l’explotació de l’home per l’home. Acabar amb les dictadures o els totalitarismes de qualsevol mena. Desterrar el racisme i desenvolupar les ciències i les arts de manera que el pensament siga elevat.

I ves que l’anarquisme, en general i sense la pretensió de posar-lo a caldo, ha coixejat de valencianisme o defensa de la llibertat dels pobles.

Al segle XXI què en queda de la lluita obrera?, Comissions? Ugetisme?, si el partit que conserva el nom obrer és una falange radicalment antiobrera i terrorista en el pitjor dels sentits d’aquells ideals del s. XIX, quan es va fundar. Com en aquelles pel·lícules que no aguanten el pas del temps, n’hi ha discursos que ara amaguen por, por que uns altres defensen ideals més elevats i honestos. Els independentistes, per exemple.

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat Núm. 5. Conversa amb Rafa Arnal, una història de la CNT i els valencians. Dissabte 11 de juliol de 2020. 20.00

Torna la CNT&FAI a Bétera en missió secreta

0

«Tot va començar a finals de 1868, en arribar a Barcelona, procedent de Ginebra, Giuseppe Fanelli, arquitecte i enginyer enviat pel rus Bakunin, a divulgar, organitzar i estendre l’ideal llibertari.»

L’Associació Internacional del Treball, la Primera Internacional, “La Comuna de Paris”, ofegada a sang i foc  en una repressió que causaria milers de morts, Marx i Èngels, el mateix Mikhail, Solidaritat Obrera fundada a Barcelona el 1907, les desavinences del moviment obrer, la fundació del PSOE el 1889 (qui ho diria ara, com imiten el feixisme i el falangisme, pobres), la Setmana Tràgica i l’assassinat del mestre llibertari Ferrer i Guàrdia per l’estat espanyol i l’església catòlica (1909), la fundació de la CNT, resposta del món llibertari a la repressió, i les eternes discussions del món obrer que encara duren, i duren, i duren, com aquelles piles.

I el present, com es veu ara tot plegat 100 anys després? Què en queda d’aquell ideal llibertari, d’una societat on l’anarquia fluís i estirés els homes cap al coneixement, la solidaritat i la llibertat dels pobles? De tot plegat, l’incombustible Rafael V. Arnal en parlarà al corral de l’Ateneu de Bétera dissabte, entre misses i campanes que no pararan de tovar els collons de la llibertat, com si hagueren de recordar-nos cada dia, en cada toc, qui mana i qui té la clau de la caixa i del caixó de les llimonaes.

El somni de Lucreci també podria ser ara el somni de Bakunin a través dels esforços de milers d’homes i de dones que, com Fanelli, van deixar-hi la pell, tot pensant que un món més just, més solidari i més lliure seria possible. A poc que la gent passés per l’escola i pels llibres.

No van sopesar amb prou equlibri la força del feixisme espanyol i de la seua església, ni del calaveram de jutges o fiscals que guiaria la derrota durant el segle XX. I fins avui. Ara, potser que encara no haja acabat el combat, com diria Camus.

Rafa Arnal, l’amic d’incansables lluites i converses, ens ho posarà fàcil, perquè cadascú decidesca que farà de la seua llibertat. Benvinguts,

ATENEU DE BÉTERA, DISSABTE 11 DE JULIOL DE 2020, 20.00H

Plaça del Mercat Núm. 5 [entrada llibertària]

Per què Camus, ara? (1)

0

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]

s.XXI: Camus? Albert Camus? Allo?

0

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

 

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

0
Publicat el 28 de juny de 2020
anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

Comunicat de l’ateneu de Bétera: suspés el Folkestiu2020

0
Publicat el 25 de maig de 2020

L’Ateneu de Bétera comunica que el festival “Folkestiu 2020” no es farà. Ni concerts, ni tallers, ni parades  ni balls a la plaça.

L’Ateneu lamenta de comunicar-vos això: …que l’edició del festival FOLKESTIU BÉTERA 2020, prevista per al proper mes de juliol, ha quedat finalment suspesa. L’actual pandèmia de la COVID-19 ens obligava a prendre unes mesures de seguretat i prevenció del tot incompatibles amb l’ambient i l’essència d’aquest festival. Esperem que la situació canvie i que en un futur no gaire llunyà podrem tornem a gaudir d’unes vetlades de música, dansa, cultura popular i caliu col·lectiu.

Avui i demà la vida a l’Ateneu

0

Anit vam fer balanç de la fira de Bétera i vam començar a programar el primer trimestre del 2020, amb xerrades, presentacions de llibres, actuacions, col·laboracions amb altres associacions i institucions, perquè la vida a l’Ateneu continue per la cultura i el compromís cívic. Avui hi havia una actuació musical del grup CantaCanalla, que ens havia regalat aquest concert de presentació del seu últim treball #PeraRevolucionarelsxiquets o una cosa semblant. La festa a la carpa del corral era de lo alto, i l’ambientàs compensava la humitat i el dissabte grissot d’una setmana per encalar enllà a l meseta. Demà també n’hi haurà teatre a l’Ateneu, a càrrec del grup Zorongo que dirigeix Dídac Moreno, i en faran una de reines sobre un text de Pasqual R Huedo. L’Ateneu ha fet deu anys, no en són gaires si els compteu amb els dits de la mà, però enmig del país, de la comarca i en aquella plaça del Mercat, algunes coses són més vives que no semblen. Mantenir deu anys una casa en favor de al cultura, en defensa dels valors i els drets humans, per la democràcia i la llibertat de vegades és com un equilibri, si al remat has de pagar això i allò.

Per cert el balanç de la fira enguany ha sigut molt positiu, sobretot pels convidats, el públic i alguns moments de lucidesa: La fira de l’Ateneu de Bétera, de llibres i de música, és un programa llarg i intens, farcit de contingut i d’activitat, d’una potencialitat que despunta com una de les trobades interessants del calendari anual. Hom se sorprén del programa, malgrat la voluntarietat i les modificacions d’última hora, i els convidats deixen fins i tot elogis en sorprendre’s del caliu que hi troben. Enguany era l’any Llorenç Giménez, i l’exposició homenatge ha vestit l’Ateneu i l’ha omplert de vida, de reconeixement, de somriures, i d’un compromís ferm per l’amic i el professional. Si hom conta contes, o n’escolta, o en llegeix, no pot no tenir-lo present, el contacontes Llorenç Giménez.
Enguany han passat per la fira uns quants autors amb nom propi, de joves i de consagrats, i hem gaudit també d’aquelles activitats que ja són un clàssic: el tast de vins o l’encontre tan exitós amb Vicent Partal. Una novetat que ha tingut un èxit visible, tàctil, i ha ajudat a oxigenar els espais és l’envelat. Una decisió extraordinària que ha ajudat en l’organització d’activiats des del primer dia. Per tancar aquest primer resum balanç, les dades: el total de volums venuts ha sigut de 265 llibres, més del 95% en valencià, i la facturació passa els tres mil euros. Sense la col·laboració de tanta gent, no haguérem aconseguit tants reptes.

 

Diari de la fira de Bétera (6): el vi i els cellers valencians

0
Publicat el 7 de gener de 2020

Si aqueixa història del parlament espanyol no és una ficció entre trolls, delinqüents i cordellers, molt ho semblava! Si hom segueix twitter entre més xarxes d’informació, i deixa de seguir la fatxeria de la premsa espanyola, que no n’hi ha merda que faça tanta pudor ni s’entrene a mentir amb tanta poca vergonya, ja sabrà quin és el nivell intel·lectual i polític a la meseta. Segle XXI, i encara sort que 2001 era una pel·lícula. Només.

Com ens recomanava Estellés, no podia faltar el vi a la fira de llibres de Bétera, ni el mestre de cerimònia Joan C. Martín, que va explicar-nos com ha elaborat la Guia de vins 2020 per a supermercats, en la llengua imperial d’aquell “parlamento” que no serveix ni perquè els jutjats europeus comprenguen que espanya mai no serà una democràcia a l’estil britànic o francés, o encara menys valga per a fer net, de tant de feixisme com corre pel funcionariat de primera, segona o de budell estret: de borbònia al bisbat, de correos al corte inglés, no podríeu salvar ni una ànima, ves si tenen enruna entre els dits dels peus.

Sobre les DO —denominacions d’origen valencià per al vi, que cada vegada compta amb més cellers que fan vi de molta qualitat a preus ben assequibles, el mestre Martín ja va explicar que els valencians no tenim ni conselleria d’agricultura ni, pel que sembla, deu o dotze homes que en sàpien o vulguen saber-ne d’ordenar, tenir-ne cura, o protegir els productes valencians de qualitat: ni el vi, ni les taronges, ni la terra, ni el territori, ni el paisatge… Quants anys fa que no governen els sapastres del pp a València, cinc?, més?, i què ha canviat de perspectiva, de dimensió, què ha canviat, sinyors? Pel que fa al camp o a la terra…

Una proposta de millora fóra encomanar una guia valenciana de vins a l’enòleg Joan C. Martín, potser serien els euros més ben invertits d’aquella conselleria d’agricultura que no es vol deixar aconsellar per qui en sap. Una altra cosa fóra que uns quants dels que cobren i mengen d’aquell pinso s’apuntaren a l’Aula Vinícola i n’aprengueren un borrall, no de fer vi, que d’això ja en saben prou molts celleristes valencians, sinó d’organitzar, ordenar, promoure i tenir-ne cura dels nostres: com és que n’hi ha restaurants a València que tenen ordre de no tenir cap vi valencià a la seues taules? Ho saben a la conselleria, això?, els preocupa? I taronges, n’hi ha mercats valencians que tenen prohibides les taronges valencianes en canvi de tenir-ne forànies?

La nit del tres de gener, sota l’envelat del corral, AULA Vinícola va repartir els premis als tres millors vins de la guia segons qualitat-preu: dels tres, dos eren valencians: l’un el MO Salinas Monastrell, del celler Sierra Salinas, de l’empresa mgwinesgroup DO Alacant. El diploma el va recollir Maria Diago. L’altre premiat és l’Hoya de Cadenas Reserva Ull de llebre (ells en diuen tempranillo) DO Utiel-Requena, i també en va fer una semblança el cap de comunicació del celler, Carles Garcia. Els detalls d’aquests vins i dels altres 118 més, els trobareu en aquest llibre que és un regal, i que valdria d’exemple perquè, algú de dins de l’ampolla de les conselleries, pogués destinar a l’estudi dels vins valencians, en exclusiva, només per veure com som capaços de començar a ordir la república valenciana, almenys la dels vins.

Els tasts de vins a l’Ateneu van agafant una volada professional que convida a no perdre’s el detall de relació entre la terra, la cultura i el viure valencià. Hom no entén, entre les empreses del vi —cellers, marques, publicitat, llibres…—tan poca sensibilitat per la llengua del país.

 

Diari de la fira de Bétera (4): n’hi ha reis d’orient pel coneixement!

0
Publicat el 4 de gener de 2020

Avui hem fet el tast de vins, del vi que no podia faltar a la taula, com deia Estellés, a cap taula on la vida fóra tan principal com el pa, si veníem de famílies humils, treballadores, que ens van ensenyar allò principal.

Hom s’atura davant la parada de llibres que hi ha a l’Ateneu de Bétera i no pot sinó admirar-se, davant un assortiment extraordinari de llibres, d’àlbums il·lustrats, de propostes diverses per al públic infantil, per a qualsevol edat: no exagere si dic que, en aquella fira de l’Ateneu, trobareu l’exquisitesa per adelerar els fills, els néts, els nebots o els amics, en la lectura.

Mentre me’n cuidava de protegir els llibres a la mitjanit —cada nit cobrim amb llençols negres i blancs els llibres de l’exposició— pensava si les famílies valencianes es reservarien 100 euros, 200 euros fins i tot, per atendre reis, regals, i atendre’s ells mateix l’esperit lector que necessitem: volem ser europeus o vassalls? Volem compartir el coneixement o retornar al segle XIX? Volem ser il·lustrats, artistes, homes i dones de bé o viure a les cavernes de la ignorància?

Ho diré d’una altra manera, per no destorbar-vos una moral acomplexada: si voleu que els vostres fills avancen en el coneixement, en el respecte, en els valors universals, guardeu-vos de triar regals en excés d’això i d’allò, que no els faran paper —tret del moment d’obrir-los— i comenceu una gran travessia en favor de l’educació: seieu en la taula principal de casa. Obriu un plànol del terme i dibuixeu uns quants cercles concèntrics que abasten llibreries o nuclis on us pugueu assortir de llibres: si? Us apareix el nostre Ateneu de Bétera? No? Tant se val, trieu la llibreria del vostre voltant, del vostre entorn i no entorn i aneu-vos-en de cap: un colp a dins, destrieu deu o quinze llibres per al vostre fill. Vint o trenta, sí, sorpreneu-los! Feu això durant dos anys seguits. Dos o tres o quatre anys seguits. A partit d’ací haureu començat l’hàbit fonamental per alimentar l’esperit dels vostres fills amb allò mínim. Llegiu amb ells allò que els heu regalat, discutiu-ne. Parleu-ne. Si volem començar a tenir fills europeus, investigadors, mestres, encuriosits, científics, aquests són els primers passos. Comprar llibres com es compra el pa, la llet, el vi, o els torrons.

Pel contrari, si no heu tingut en compte uns Reis d’Orient del coneixement, encara perdem el temps i, pitjor encara, el vostre esforç no anirà adreçat als fills del coneixement. Serà torpedinar el seu futur i el vostre. Potser que torpedinar siga massa brusc, barroer o creminal. Cada any, els pares us jugueu el prestigi d’atendre els regals dels fills. Cada any tenim l’oportunitat de triar, ves quin regal més lliure. Aleshores, teniu la responsabilitat de convidar-los o no a la llibertat. Ves si serà difícil el paper del pares.

 

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat 5: possiblement la millor oferta de llibres en valencià de tot el país. Dissabte i diumenge obert.

 

Diari de la fira de Bétera (3): un dia els valencians vam ser superman!

0
Publicat el 3 de gener de 2020

«L’onanisme valencià de la lectura.»

Anit explicàvem a l’envelat de l’Ateneu de Bétera els desnivell de lectura valencià comparat amb el finlandès: el nostre índex lector suspèn en qualsevol de les edats, fin i tot en les edats de l’escola i de l’institut, que és quan la lectura és obligada i semblaria que l’activitat renaix, perquè ha de passar l’examen. A Finlàndia, segons un estudi de principis del segle XXI, el 40% del jovent tria com a activitat lúdica, en el temps lliure, la lectura. En els joves una mica més baixa que en les joves, que arriba al 44%. A valència, ni els uns ni les altres, no passen del 0%. No arribem a l’1% dels alumnes, fins al batxiller que tinguen com a primera activitat lúdica la lectura.

Ara acceptaríem tot de comentaris, si voleu, acarnissats, o endolcits, però les coses que passen i ens passen no són en canvi de res, que no són gratuïtes. Entre més idees, hom podria argumentar que trenta anys d’escola valenciana, o d’una escola pretesament democràtica, no ha deixat petja entre els alumnes, pel que fa a la lectura. Però, ep, també caldria avaluar què fan els mestres, com ensenyen a llegir i, encara més profund i llarg, quin exemple són per als seus alumnes, pel que fa a contagiar la lectura com un art, que depassa l’obligació, l’examen o la funció d’ajudar a passar cursos com qui passa els anys, comptant-los d’un en un o de quatre en quatre.

Avui hem presentat a l’envelat de l’Ateneu de Bétera l’escriptor Carles Fenollosa i la seua primera novel·la «Narcís o l’onanisme». A partir d’unes quantes entrevistes a les xarxes, i un repàs a la cultura literària dels últims quaranta anys, i la fragilitat valenciana no sembla que haja canviat gaire. Anit, l’èxit que apuntava aquesta Fira de Nadal es va interrompre —Onanisme literari pel que fa al públic— i n’érem deu, no arribàvem a completar l’equip dels apòstols, malgrat que el sopar després sigué barat i benigne, de convidats, i una de les raons apuntades pel mateix escriptor pegava en ferro: «No us amoïneu, un dels problemes més grossos dels valencians és aquesta minsa quantitat de lectors que no acaba de fer un salt europeu, als llibres i a la lectura, no podem ara mateix, ni vam poder aleshores, així que entre tanta competència de pantalles, bars, falles, festotes, i un estudi obligatori preparat per deixar de llegir en canvi d’aprovar, el resultat és aquests.»

A mi la comparança em feia mal, em pegava tan malament que l’evidència ens despullés com som, qui som i com és d’utòpic el remei, que vaig atribuir el fracàs al dos, un nombre parell que després de ninou, de l’1 de gener, no sembla amb suficient caràcter com per fer avançar el carro i els bous. Ni un sol mestre, ni els alumnes, ni els llicenciats de primera o de segona, ni la premsa, semblava una absència feta a posta contra el mateix Narcís, pobre, per haver-lo tret de la ciutat principal i haver-lo fet pujar a prop del Purgatori, malgrat que ell hagués preferit el cel a la glòria.

Carles Fenollosa ha arribat amb els deures fets i la didàctica: ens ha lliurat un petit article sobre el panorama narratiu català dels últims anys, autors, novel·les, mancances, problemes estructurals, un paper que no ens ha volgut llegir, però que ha fet servir de referent: ha explicat els tres grans dèficits, actuals i passats, de la literatura catalana (res comparable, naturalment, a l’anglesa, francesa, i menys encara a la russa). Pocs lectors, desconnexió del territori literari català (Catalunya, País Valencià i les Illes), i atrevim-nos a dir-ho, la desorientació dels autors mateix.

Molt de tot això és en Narcís, però justament què fa el món literari?, s’arronsa de muscles. Martí Domínguez ho diu en un comentari sobre la novel·la: «Tanmateix, aquesta novel.la transgressora, impertinent i enèrgica no ha tingut (almenys de moment) la recepció i resposta que es mereixia. El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut, com si es tractara d’un estirabot d’un jovenet queixó, que no sap valorar els esforços i sacrificis que aquests han hagut de fer perquè aquelles publicacions i tinglados culturals existesquen.»

La drassana o envelat literari de l’Ateneu avui feia aigües, justament en honor a aquest Narcís irreverent: ens ha guanyat el zero per cent valencià davant la lectura, o potser perquè el dos de gener és atrapat entre dies més conspicus o principals. Ves si encara no trobareu un remei, en venir a demanar-nos el llibre de Narcís: «creieu-ho, per què no?, un dia els valencians vam ser superman!»

“Narcís” a l’Ateneu de Bétera

0
Publicat el 2 de gener de 2020

“L’artefacte literari de Narcís”

Un escriptor jove viu la ciutat, València, com un protagonista propi de la novel·la, un mapa principal de vida, literari, cultural, en crisi continua, com si el fracàs de la ciutat fos el fracàs de tots els valencians. La ciutat i qui l’habita.

El gran llibre de la ciutat, l’assaig magistral, el va escriure Manuel Sanchis Guarner, un homenot valencià del segle XX que ens va descobrir el paisatge major d’una capital que ho va deixar d’ésser. Després, uns altres escriptor la van retratar, dibuixar, guiar, també des del vessant literari, de ficció: Joan Francesc Mira, per exemple, en aquella magnífica novel·la “El desig dels dies” en va fer un retrat magnífic, viu, de renaixement.

Durant uns anys, pocs, València va ser capital cultural, però la desmemòria i l’extrema dreta ja es van encarregar de baixar-la a l’infern. Corrupció, incultura, mala fel, traïció, franquisme, València va perdre l’esperit de petita gran ciutat europea. Una llàstima.

Ara un personatge de novel·la, atemporal, lletraferit, periodista, estudiós, voldria fer-la renàixer, tota la ciutat, recuperar-ne el sentit, l’ideari, però potser hi ha massa cendres, per provar de refer res, d’una ciutat d’antiherois, on n’hi ha massa mediocritat i poca ambició honesta.

Aquesta vesprada tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb l’escriptor valencià Carles Fenollosa, que ha fet una novel·la-assaig-provatura per pegar-mos contra la inacció, la desmemòria, per retronar-nos la força dels dies que els valencians eren europeus.

ATENEU DE BÉTERA, Plaça del Mercat Núm. 5 19.30h

Diari de la fira de Bétera (2): contra un hivern de l’esperit

0

«Si una nit excelsa en porta una altra!»

En el quadernet “Clàssics per a la vida” que el mestre Nuccio Ordine va escriure fa uns tres anys, treu un paràgraf a Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar que sembla una recepta, en favor de la cultura i el coneixement dels homes, una medicina contra la ignorància que, ara que patim tanta objecció contra la ciència en canvi del cretinisme,  només es pot administrar voluntàriament, en dosis individuals. Ho teniu a la pàgina seixanta-vuit, del llibret que va editar Quaderns Crema: “Fundar biblioteques era encara construir graners públics, amuntegar reserves contra un hivern de l’esperit que, per certs signes i a desgrat meu, veig a venir.”

Rosa Serrano va ser a l’envelat de l’Ateneu de Bétera, en visitar la nostra fira i voler participar contra aquest o qualsevol dels hiverns de l’esperit que predicava la mestra Yourcenar, i Rosa va fer-nos un relat de joventut que ens va tenir atrapats, lligats a la narració, a la lectura, a petites històries de vida que conformaven una dona forta, inquieta, capaç de construir-se una cambra pròpia i capaç d’ajudar altres dones a construir i a construir-se.

“Construir és col·laborar amb la terra…” M.Y.

La diglòssia familiar obligada, la vida escolta, els dies convulsos d’universitat i protesta, els tancaments, les corredisses per les amenaces constants de la dictadura feixista, les discussions al carrer i a casa, perquè els pares no entenien que el seus fills es jugaren res al carrer, o potser perquè patien, tan bé com coneixien la brutalitat de la violència feixista i allò que eren capaços de fer, els violents; un concert especial de Raimon a Ubeda_espanya, les dones que van ser referent a la seua vida apareixen en aquestes memòries, el relat en viu entusiasta, passional, que va filant amb una mestria extraordinària…

Això és una mestra excelsa per la lectura en públic. Què ensenyem els mestres, doncs, si no és a enaltir el coneixement sencer del país, que si us penseu que només ensenyem a llegir badeu, home, que és el país que ha d’aprendre, tant com ha d’aprendre. […] El temps passa però ens estaríem escoltant la mestra Rosa durant hores, com ells explica els anys seixanta, els setanta, València, Paris, Barcelona… Com lluita contra la desmemòria col·lectiva d’un país valencià que continua amenaçat, que no ha deixat mai de banda la persecució terrible de partits i forces, mitjans i poders que ens ataquen els fonaments, l’escola, la llengua, aquelles forces patètiques que es pensen redemptores salvapàtries: falangistes de merda.

Les petjades del temps són les memòries d’una dona extraordinària, que anit va ser supervendes a la Fira de Bétera, i que ens acompanyarà durant uns dies una lectura per explicar-nos la història dels valencians, d’un grapat de valencians cabdals en la segona meitat del segle XX. Alfred Ramos m’ha demanat un text que en parle d’aqueta mestra fundadora d’Escola Gavina entre més fites, dels primers anys d’escola i de mestra vol que en parle, i ja veurem què sabré dir.

Quina nit, a Bétera, contra els hiverns de l’esperit!

 

Diari de la fira de Bétera

0

Anit vam tenir una de les visites especials, excelses, dins el programa de llibres i presentacions de la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera. L’envelat que enguany estrenava aquell corral noble d’Epicur era ple. Un ple correcte, no us penseu que cap dels presents havia de treure els peus per fora, o els braços, menys encara el cap, però no ens podíem queixar, ni l’organització, ni el convidat, ni l’atzar venturós valencià per la cultura. Per exemple, l’edat principal no baixava dels cinquanta, potser que raspallés els seixanta. Així que de joves menors de trenta, ni un ni mig ni cap. Vol dir això que el jovent valencià que habita la comarca no està interessat per la ciència o la cultura… HO està, però anit tenien coses més principals a fer. I una llàstima que tants mestres i professors, i una escola al terme que té premis aquests idiotes d’escoles “top”, es perderen aquella incitació punyent, del convidat major, a llegir sobre ciència, o a llegir a seques. Malgrat tot, Martí Domínguez va ser ben acollit i ell s’hi va sentir com a casa, a uns pocs quilòmetres de la seua caseta de camp entre els termes de Bétera i Godella. Però ves que ens vam descobrir que tenim el mateix comprador de taronja, els dos, i això encara ens va alegrar més la nit i les lliçons de ciència sobre Kuhn, Wilson, Darwin, Faraday o Lynn…

«Si nosaltres només patim per aquesta manca d’encaix entre els valencians i el coneixement, xa, almenys entre els joves, que són els que han de salvar-nos de la barbària i la salvatgia feixista que senyoreja per places i carrers i mitjans públics.»

 

Aquesta nit tenim un altre dels plats forts del programa i podreu redimir la vostra penalitat amb una altra de les aproximacions culturals a Epicur: sí, avui l’escola ocuparà l’envelat. L’escola, la mestra, l’editora, la dona de cultura i de compromís ferm, entusiasta, incansable… Rosa Serrano presentarà “Les petjades del temps”, un llibre que ha editat Balandra i que aplega una part de la vida d’aquesta dona majúscula, en un país perdut, emboirat, difús, però que ella, com altres dones i homes, ha treballat per desemboirar i fer-lo practicable. O potser us penseu que no es podrà respirar mai —és una metàfora sinyors—, en aquest país valencià de panses i anous? Ves que costa de posar-li fonaments, però és que venim de molt lluny, de moll i d’entarquimat, d’un camp d’argiles que no n’hi havia manera de veure l’aigua clara: anys i panys d’escola valenciana, anys i panys de llei d’ús, anys i panys de llauradors, o mestres, o músics o actors de teatre que volien remeiar lo impossible, ves si el nostre infern era profund. I potser que ho continua essent, malgrat uns detalls menors.

Un colp deixatat el discurs (ací digues tantes burrades com et càpiguen), us esperem aquesta vesprada a Bétera: per Epicur, per l’escola, per la història dels valencians, per escoltar una dona cabdal en el segle XX dels valencians de la ciutat i rodalies. Si avui no fem el ple, aleshores déu proveirà, que diu la dita bíblica, però llavors haurem perdut, i tornarem, tornarem a recomençar, perquè sembla aquest el sinó dels valencians, almenys el dels homes i dones que han dit prou de cretinisme i borumballa.

Resum: “Les petjades del temps. Memòries” de Rosa Serrano. Presentació a l’envelat de l’Ateneu de Bétera. 28 de desembre de 2019. 19.30h

Comunicar la ciència: Martí Domínguez

0

És divendres, 27 de desembre de 2019, i l’Ateneu de Bétera rebrà avui un dels escriptors més importants, dins el programa de la fira de Nadal, enguany homenatge a Llorenç Giménez.

Avui, 27 de desembre, encara amb tot de presoners polítics, repressió i una justícia espanyola bel·ligerant amb la democràcia, l’Ateneu ha convidat un dels homes principals de la literatura del país, un dels comunicadors de ciència més reeixits, capaç d’atrapar-nos amb petites històries de Lucreci a Galileu, de Botticelli a Newton, de Goethe a Darwin… Llegir-lo és un deure, sobretot els llibres que publica sobre ciència i divulgació: Veus de ciència, El somni de Lucreci, les històries naturals…, són llibres obligats per qualsevol mestre, o professor, o alumne de secundària: a Batxiller, haurien de ser obres obligades per començar el curs, si hom volgués prestigar la lectura dels batxillers i, sobretot, dels seus mestres.

Si és divendres, 27 de desembre, tindrem aquest goig al poble, a la plaça del Mercat, i en podreu parlar, escoltar, debatre sobre ciència o coneixement, i aprofitar aquest Nadal més que mai no ho haureu fet, en canvi d’aprendre, de conviure, d’incitar-vos a la lectura científica. També ens podríem demanar, els valencians, com és que llegim poc, i com és que, damunt, llegim tan poc en valencià, i encara més pregonament, com és que llegim  res, si és que llegim res, que pegue en científic? Tot això abans de venir a escoltar un home cabdal del coneixement, a més de director de la revista Mètode, professor, divulgador i escriptor. Perquè de tan en tan, Martí Domínguez també fa literatura de creació, de vegades sobre protagonistes universals -Goethe, Voltaire, Cézanne, Buffon…-, hom podria pensar d’on poua el temps, aquest home, com és que abasta aquesta immensitat de camins, àmbits, espais, indrets, amb tot de produccions cultes, elevades, exquisides…

Sobre la presentació de La sega a Bétera, o fins i tot , si vingués al cas, sobre la futura presentació de “L’esperit del temps” en parlarem d’ací en avant, però no direm res més ara.

Si és divendres, 27 de desembre, el programa de l’Ateneu de Bétera d’enguany us convida a revisitar la plaça del Mercat i acostar-nos a la ciència, a la comunicació, a la literatura d’alta volada. Benvinguts.