Bona nit, dissabte 25 de setembre, l’ateneu acollirà una nova Nit Estellés, una activitat que és principal dins el calendari  anual o programa cultural de l’Ateneu. Bé que siga d’abast local o bé que siga d’abast comarcal, la invitació a llegir poesia, i llegir la poesia del nostre poeta màxim, hauria d’omplir-nos de goig a tots els valencians. Per nosaltres, per l’equip que se n’encarrega de preparar les activitats generals, és ja una Nit imprescindible, necessària, per això molts dels socis participen de la lectura.

Llegir poesia en un país amb l’index lector més baix d’Europa —fins on arribarà la nostra vergonya (una de les causes, d’aquest índex fatídic és la colonització espanyola, que encara persegueix i denuncia l’ús de la llengua en casernes, jutjats, escoles, universitats, cinemes, o cases de jocs d’arreu del país), llegir poesia fóra com redimir-nos. Però llegir un dels poetes que encara avui rep la violència agressiva de l’estat i de la seua policia és participar de la resistència, del combat pels drets humans i la democràcia, per defensar la identitat dels valencians,i reclamar que volem ser lliures, si és un dret universal aplegat en la declaració dels drets que va fer l’ONU el 1948 i que encara ací no es respecta.

N’hi ha que només vindran a llegir poesia, magnífic. Però n’hi ha que llegiran per veure acomplit el somni del poeta mateix, quan escrivia el Mural. Enguany, a Bétera, llegirem Mural del País Valencià. Una declaració de principis d’Estellés en fer cinquanta anys.

Amb un estat al darrere, un de demòcratic naturalment, Estellés seria llegit a les places o als camps de futbol davant 100.000 persones, com si fos un poeta rus aclamat, estimat, elevat a l’olimp de les grans literatures universals, un poeta de poble i del poble, capaç de commoure i moure les gents en favor del combat: seria estimat com Akhmàtova per gairebé tota rússia, i només els feixistes valencians hi renunciarien, com fan amb estellés els espanyols en general, per ignorància i per incapacitat voluntària i de convicció. Si mai ningú va endevinar l’alçada de campanar poètic que era estellés, va ser Ovidi, que el va cantar sempre com ningú, amb un respecte i admiració que encara els mestres i l’escola en general som lluny d’imitar. Paciència.

Enguany hem triat l’obra Mural per convicció, i defugim poemes tòpic-recurrents-repetits i cantats, sobretot perquè ja teniu mostres enregistrades a cd’s, vídeos o a la xarxa. Dissabte farem un recorregut de nord a sud del país, i ens aturarem especialment en el Camp de Túria. En aquesta ruta en carro de Burjassot a Llíria, passant per Bétera, per celebrar Sant Miquel. Divendres encara farem un petit assaig i distribució de poemes, i de vestir el corral, o despullar-lo, a partir de versos que ens retornen una part de la dignitat perduda.

Mestres, estudiants, professors, llicenciats, la crida és oberta i lliure: “la poesia no és de qui l’escriu, sinó més aviat de qui la necessita més.” I ves si els valencians tenim dèficit i dèficits.

Els Serrans, cant incomplet

Si l’home es plany, qui serà que l’escolte?

El foc encés i l’esperança encesa,

la clau al pany per si volen entrar.

D’aquest canyís de les figues madures,

d’aquest canyís de les figues de sucre,

d’aquest canyís de mel acreditada,

oh vent de pols, vent de terra del dia.

endolciràs i cremaràs el vi

d’oficiar pel destí del País.

I lentament beuràs la meua sang.

Oh pobres mans que prenien la pols,

Dic el teu nom en silenci, a la plaça,

i veig la nit, i patiments, i espera.

Vicent A. Estellés

Quan la tempesta de la vesprada ens ha agafat, el cel negre, els núvols amenaçadors, dos o tres trons, uns llamps llunyans, els músics ni s’han immutat. A recer han posat en rogle les cadires, les partitures, els instruments, i han començat a preparar l’estrena: quan he arribat amb les begudes, m’he trobat el bolero de l’Alcúdia, el d’AlTall, el de Carlet…, i una parella de balladors que valia per dotze. Demà n’hi haurà sorpreses, l’estrena apunta que serà el dia gran de l’encontre d’enguany, un petit festival folk contra la innanició i els atacs traïdors de la pandèmia. Folk, ball, ritme, i músics convidats que ompliran el corral divendres: percussió, piano, veus, guitarres, violes, viola de roda… Uiii, no esperàvem tanta festa en un assaig que valdria per concert i per tornar al 2017, o el 2018, en favor de la música i de la plaça de la llibertat o del mercat. Però demà serem dins, al corral, que no plourà ni ens banyarem, segons la previsió. La múysica tradicional durant dos dies ens festejarà fins dissabte a la nit, amb totes les mesures necessàries per no prendre mal, ni torbar els feixistes que ens voldrien quiets o parats.

La programació de setembre i d’octubre apunta de lo alto, si us voleu espolsar la tristesa dels arbres i les cagdes de la mosca blanca.

Ateneu de Bétera, divendres i dissabte: per la llibertat que ho fem.

LA LLENGUA me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
espart i gingebre
amb els primers pius-pius dels pinsans,
dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
Allí llorers i rams
encenser i encensada
beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

Odisseas Elitis, Odisseas Elitis.To «Axion estí».Traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañes Gómez. Valencia: Alfons el Magnànim, 1992.

A la nit, l’Ateneu de Bétera farà un reconeixement al compositor Mikis Theodorakis, que es morí fa uns dies. Aprofitarem el magnífic article de Vilaweb “Músiques per a la llibertat” i farem una tria de quatre moments musicals-principals de la vida d’un homenot imprescindible a Europa en el segle XX. Imprescindible sempre.

De l’oratori del poeta Odisseas Elitis triarem el cant a la llibertat, el clam, el psalm, de referència popular, mediterrani. Isidor Cònsul diu que aquest llibre és una de les creacions més vigoroses de la poesia grega del segle XX. I la traducció valenciana gairebé un miracle.

La segona tria dins el reconeixement és un altre poeta màxim, elevat, clau en el segle XX, Pablo Neruda i el Canto general: un càntic de combat, de lluita i de fermesa: amb milers de metàfores i signes d’una identitat sense paral·lel. Un excès, una poètica ufana rica desmesurada grandiosa. Fóra el nostre Mural del País estellesià, i Theodorakis va estar-se gairebé deu anys per aconseguir aquesta merevella de tots els temps, amb Maria Farandouri i Petros Pandis de solistes i narradors. Teniu tot de vídeos a la xarxa, amb diverses verions, solistes, cors i orquestres. Particularment, trobe que fóra una lliçó contra tanta idioetsa que es canta per Nadal, o Pasqua, tants cors valencians desaprofitats. I encara si cap s’aventurés amb el Mural d’estellés, la cosa ja pegaria en excelsa.

Si voleu revisitar aquest llibre de Neruda, el Canto general,  no us espanteu com deixa els espanyols, els conqueridors del món, en tractar-los de carnissers assassins i violadors. Uns lladres que van deixar una petja amarga allà on eren. Us fa res?, us recorda res aquesta ferum?

Theodorakis era compromés i ferm amb el seu país i amb el món, va ser a tantes lluites i combats en favor dels drets com li demanaven de ser-hi: ell prou que va patir la repressió, la violència, la presó, fins i tot l’amenaça de la mort. Us deixarem un tast de l’homenatge a Mauthausen, una de les quatre àries escrites pel poeta Iakovos Kambanellis, víctima de l’Holocaust nazi i supervivent. N’hi ha qui asseguyra que una de les composicions més belles que s’hi han fet mai.

Finalment, ja sabeu com s’estimava Theodorakis la música popular, cantar a casa, als fills quan tota la família era deportada i vivia recliosa i aïllada del món… Hem triat un vídeo emotiu, afectuós, dels molts que podríem haver triat d’una immensa obra que no acaba mai de sorprendre’ns. Per a la cloenda, una cirereta que només deixarem anar en directe.

Benvinguts.

*Tot això avui 11 de setembre que encara reclamem la independència dels valencians i la de tots els pobles que cerquen la llibertat, entre més Catalunya. 

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

Anit vam viure el concert de Borja Penalba i Mireia Vives a la Plaça del Mercat de Bétera, que organitzaven conjuntament l’Ateneu i Acció Cultural del País Valencià. Els 50 anys d’Acció, en favor de la llengua, la cultura, l’educació i la identitat: ser valencians en aquest país mai ha sigut fàcil, és un envit de llarg recorregut no exempt, ho vam dir despús-ahir, d’atacs de tota mena, d’una impunitat obscena. Els 50 anys d’Acció i el retrobament amb l’Ateneu ho mereixien. Però, ai, anit també hi hagué atac.

L’últim, dissortadament, el vam tenir anit a tocar i en directe durant més d’hora i mitja que va durar el concert reconeixement al mig segle d’Acció: una colla d’homes de Bétera, de nom propi i malnoms populars, casats, amb fills, amb néts, i amb oficis que un dia serien fins i tot honestos, de pares i de mares que potser se n’avergonyirien, es van passar tot aquell temps boicotant els versos d’estellés, marçal, papasseit i ovidi, per citar-ne uns pocs.

Els homes s’havien aplegat a sopar a dos mestres escassos del cadafal o entaulat on actuaven Mireia i Borja, i van fer xerinola i burla fins a l’últim vers cantat, l’últim exactament, quan van rodar la clau de la casa per anar-se’n, amb aquella impunitat de les accions feixistes, indisimulades, que rompen contra la cultura, descarnadament, perquè aqueixos homes, els colea, els capone, o nel·los de torn, tenen aquest odi endins, a la cultura i a l’art, a l’educació m’atreveria a dir,  i els passa que volen i poden actuar sense que ningú no els puga dir res  a la seua llibertat d’atacar l’escola, la llengua, els drets humans mínims, si els passa pels ous.

Anit els va passar pels ous rebentar la cultura. Avui, els herois fumaran i beuran a pleret i menjaran paella, amb les dones i els fills i els néts, satisfets d’una acció tan brava.

El públic, veí o foraster que havia vingut a escoltar una de les parelles de veus i música actual de major interés dels últims anys, un regal dels valencians en favor de la música de lo alto, no creia què veia. Com era possible que, al segle XXI, per la ruqueria d’uns brètols, una activitat cultural, que tenia el permís de feia mesos, que seguia tots els protocols de seguretat que havien sigut encomanats, es podia permetre de rebre tants insults durant tot el temps que va durar el concert, fins a l’últim moment.

La violència d’anit a la plaça d’aquells ases va ser una cosa premeditada, ordida i consentida, perquè qui organitzava era l’Ateneu, i el feixisme té aquest permís: si aquests són dels drets humans, ataqueu-los, tindreu tota la impunitat que vulgueu.

En un altre moment, la violència genera violència: en una altra època, i fins i tot no haver aturat en el moment aquella violació de drets, fóra tebior o pocapena. Però és això la democràcia, ens demanem, que ells poden venir a insultar, a amenaçar, a agredir-nos durant una hora i mitja, i nosaltres hem de consentir que vulguen deixar l’agressió, perquè de nosaltres no en van rebre cap, d’agressió. Cap ni una. També premeditament. Ho repetesc, quan Borja va acabar l’últim acord, d’un concert que volia ser intimista, poètic, delicat, els feixistes van rodar la clau i van anar-se’n pel carreró de raere, orgullosos, pagats d’aqueixa intel·ligència que els penja cada dia dela seua vida d’empelt.

Borja no volia renyir, anit; ni els organitzadors, ni sembla que la policia local no tenia cap motiu per passar a veure qui ens podia agredir, com ha passat altres nits. Ni ningú del govern municipal no va passar a veure la vergonya que fa passar que uns veïns de bétera, amb gairebé setanta anys fets, pogueren allò, tan vílment; només nosaltres, la democràcia, i la llibertat que tenim de respectar els músics i els poetes, si ells volen. I ells encara riuen. I nosaltres encara creixem més, per saber-nos que el camí és llarg, si la violència feixista continua  impune.

Perquè l’envit, com deia el rètol que penjava amunt amunt, era “llibertat”. Ací els fa mal, i la nostra no-violència.

Si no hi ha més amenaces o avisos o alarmes, finalment el concert de Borja Penalba i Mireia Vives es farà a la plaça del Mercat de Bétera, divendres 16 de juliol, a les deu i mitja de la nit. A dos quarts d’onze, a la valenciana!!!

Commemorem els cinquanta anys d’Acció Cultural del País Valencià, tot un temps tan llarg com punyent en el qual no hem pogut abaixar la guàrdia, en favor de la llengua, l’escola, la identitat, la música la cultura o el país sencer. I ves que n’hem rebut de garrotades, d’atacs, de colps que venien del feixisme pudent, maquillat de polítics, de criminals, de jutges, de governs i de cossos represors, de mitjans pessebristes i malparits, fins i tot de presidents que volien passar per valencians i solament que eren caragols abellanencs, més inútils que un plat de merda.

L’Ateneu de Bétera, en col·laboració amb Acció, oferirà aquest concert especial i extraordinari de reobertura de la plaça a l’activitat cultural i a la música de lo alto, amb la guitarra de Penalba això ja va assegurat, amb le veu de Mireia Vives el registre és excels. I ves que ha sigut difícil d’encabir calendaris i ajustar dates per poder escoltar-los en directe, davant una pandèmia que atia i atia contra actituds i imprudències.

L’aforament de la plaça s’ha limitat al ciquanta per cent, malgrat que cent metres avall tindreu la fira i els bars i gentades a muntons davant els gots i les xarraes fins a la matinada. Però la cultura té aquest límit sempre, en aquest país petit, que encara depén d’una identitat colonial i tocacollons. Així que si voleu assegurar-vos l’espai, a les deu de la nit obrim la plaça i a seure lliurement. No sabem si el concert també s’oferirà a dins l’ateneu, via streming.

Els socis col·laboradors han de ser a les 20.00h per començar a preparar l’espai, l’ateneu, els accessos, i la benvinguda a la cultura majúscula. A la plaça no es podrà sopar. Ni podran passar les telepizzes amb la moto fent siroll, ni el camió del fem fent marxa enrere, ni els beats tocaran a tríduo, ni el campanar farà malasang…

A l’Ateneu encara podreu visitar una exposició sobre biblioteques del món. Últim cap de setmana. Més endavant, una altra sobre “llibres i drets”.

CONCERT en directe, divendres 16, 22.30h. Entrada lliure fins a omplir l’espai dins les mesures excepcionals. Obligació de mascareta. Si hi col·laborem tothom, el programa de concerts de l’estiu ja promet.

“En la cultura has de ser un incorformista”. Dani Karavan.

—Escoltes o ets sord?, escoltes el vent? La natura és qui em dirigeix. Si nos ets un artista autèntic no em pots entendre. La natura té un poder impressionant. La natura no et parla de Netanjahu! Entens què vull dir? El meu art és polític. Respon a una manera de fer política. Hi lluitaré fins i tot quan siga mort.

Avui veurem un documental sobre l’escultor hebreu Dani Karavan, que fa un repàs d’algunes de les obres que té escampades en diverses ciutats del món. Karavan va morir fa apenes un mes i mig, va ser premi Catalunya, i va tenir un cert reconeixement internacional malgrat el seu compromís polític i la defensa de palestina. Allà al seu país, Israel, les havia de passar grosses, com molts palestins. I aquest geni agre tan contundent no necessita filtres ni sucres. La falta de respecte envers l’art i els drets humans és la mateixa cosa. Però qui serà capaç de tallar les mans als governs que mostren tanta falta de respecte (als jutges afegiria jo, als cossos de repressió, als aires feixistes!). L’home posa les mans sobre le sparets per baixar per entremig de la seua obra, són unes mans de noranta anys, cansades, enutjades amb qui les havien contractades. Baixa fins als detalls d’una conservació de brutor, es queixa, s’hafa a les parets per por de caure, però s’alça de nou per l’abandonament i la violència contra l’art. M’agradaria que una d’awueixes pedres li caigués damunt a algú, ho diu sense immutar-se, sense vergonya, convençut que guanyaríem, que la humanitat guanyaria de l’accident. Hom pens en uns quants polítics de tants parlaments com atempten contra l’art i i els drets. Com al nostre país, Karavan reivindica l’àrabn al seu país, que considera tan oficial com l’hebreu, malgrat els polítics. L’art és denúncia.

Per cert, quanta gent hostil que trobem contra la democràcia, fa quants anys?

“Només la moralitat de les nostres accions pot aportar bellesa i dignitat a la nostra vida”. W.W.

Fidelitat a la llengua i al país, que reclamava Estellés. Fidels per sempre més.

[continuarà]

*Un documental a Filmincat que paga la pena la subscripció del mes. 

˝Jo recite els meus poemes de 1915. No n’hi ha prou i me’n demanen més. Sent que els recite en nom de Moscou i que eleve Moscou al nivell d’Akhmàtova. Ja és dit! […] Jo no recite contra Akhmàtova sinó cap a ella. Recite com si ella hi fos dins de la sala, ella sola. Recite per ella —absent. Em cal l’èxit com un fil que em mena a ella. I si en aquest instant vull representar Moscou no és pas per triomfar damunt Sant Petersburg, sinó per oferir Moscou a Sant Petersburg, oferir a Akhmàtova Moscou en mi, en el meu amor, fer inclinar Moscou davant d’Akhmàtova. Saludar-la.” Marina Tsvetàieva

Avui que volíem llegir un verset d’Anna Akhmàtova en la reobertura de l’ateneu de Bétera, una obertura que encara penja d’un fil d’estendre tan ambigu com idiota: a cent metres tot de bars de carrer aplega gernacions a taula per beure i xarrar sense carasseta, en canvi, l’Ateneu ha de complir un rigor normatiu que de retruc és una faixa a la cultura i a la rebel·lia que de vegades és la sensació d’un atac a la pròpia identitat del mateix ateneu. Aquest espai cívic o cau de llibertat i rebel·lió ha defensat i manté la seguretat i el compromís per la salut amb rigor i convicció, però això no ha d’impedir-nos de combinar aqueixa seguretat amb l’envit de mantenir viu l’esperit de combat pels drets humans, per la formació i per continuar actius, incansables.

Avui mateix l’aposta és per un protagonista cultural i artístic, Dani Caravan, un escultor de combat, honest i vital fins a l’últim moment (a penes si fa un mes que es va morir) en un documental que denuncia i posa l’art del costat de la denúncia. Es manté encara penjada de les parets una exposició sobre biblioteques del món, cases de libres, sinyors, per no haver de fer tantes hores entre bars i copes. Abans del documental, per obrir el programa d’estiu, llegirem uns versos de la poeta russa Akhmàtova (en traducció de Zgustovà i Mercè-Marçal).

—Vós ho podeu descriure, tot això?

I jo li vaig dir:

—Sí, puc.

A.A.

“La meua ciutat on mil campanars es drecen

vull oferir-te, Akhmàtova. I el cor.”

M.Ts.

En una hora, o tres quarts més exactament, l’Ateneu iniciarà una nova etapa d’activitat per la cultura i i el combat: allò que no fem els valencians, ho faran contra nosaltres.

I exactament això que va passant, que la pandèmia serveix per adormir-nos encara a la servitud espanyola i al robatori que cada dia fan contra la cultura, la hisenda, la llengua i l’escola. No ho oblideu, ells cada dia peguen, ens peguen, i tenen molts àmbits agafats dels ous, per fer-nos mal. I prou que ens en fan.

Avui parlarem de la lectura i de Carmelina, al corral de l’Ateneu, una activitat programada en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià (quants de vosaltres hi  sou socis?), veieu com ens peguen per tot!, que no us n’adoneu i ja ens l’han fotuda: una lliçó de lectura amb Pepa Alòs sobre literatura, l’any Carmelina.

La seu festera de l’Ateneu, que és la figura administrativa legal que ens han permés de ser, com si a la plaça del Mercat nosaltres organitzarem falles o traques o festivals de cors només, obri el seu programa d’estiu amb la literatura de volada del paisatge valencià, homes i dones, la muntanya, el camp, la mar, el mas, el poble, d’una dona que dins les possibilitats dels valencians (estrenyits i vigilats com uns presoners vulgars) encara tenim coratge per la literatura.

No és Akhmàtova ni Tsvetàieva, però prou que s’hi acosta. Almenys contra ximples, feixistes i borbons.

19.30 hores Una lliçó de lectura europea a l’Ateneu. Plaça del Mercat Núm. 5 Bétera

M’he tornat a desvetllar. En un altre moment la cosa em neguitejaria més del compte, però com que encara sóc de vacances de Nadal, almenys fins el 7 de gener, aprofite per cercar uns mitjons, un pantaló de xandall, una dessuadora, les ulleres i una manta d’aquelles de passar-la per damunt les cames per sentir la tèbior del matí que va despuntant llums contra el balcó. Al carrer ja se senten traginar uns cotxes, pocs, que és diumenge i la piuladissa d’ocells que no han de notar el fred que avui mana penetra autoritària pertot. Ara mateix el mòbil diu que hem baixat de zero graus, que a Bétera pega una frescoreta intensa, com diria el Botifarra (quins cabrons, els valencians!).

Em demane com podem fer arribar un missatge clar i concís, de recuperació per una causa que no és perduda completament, al 95% de valencians no lectors. Fer-los arribar un missatge que no siga de llegir, perquè d’aqueixa manera no els arribaria, no faria el profit que pretenem. Per exemple, quan diem que a Finlàndia són tan i tan lectors, un dels argumentaris fàcils que amollen els graciosos (possiblement que siguen poc lectors) és que allà fa molt de fred. Però és que ací a València, aquests dies també fa molt de fred, un fred que pela. Al camp els collidors encenen foc abans de posar-se a collir… Així que si el missatge ha de ser per senyes o signes, o per banderes, possiblement la via oral, de veu en veu, fóra més eficaç: caldria començar pels pregons municipals, això encara funciona als pobles; el pregó que anuncia un mort, els pagaments municipals, un tall d’aigua —ara a Bétera són freqüents— o una recomanació prudent per la pandèmia… Jo m’imagine el cotxe dels agutzils amb l’altaveu: xiquets, xiquetes, avui diumenge en llevar-vos, recordeu que encara som de vacances, després de desdejunar agafeu l’Illa del tresor, o Alícia en terra de meravelles o la rondalla d’aquell xiquet que era pastor a Benifallim… Jo ja m’hagués emocionat, si mai cap cotxe dels municipals hagués anunciat res amb aquest criteri… I això cada dissabte o diumenge, mare!

El mateix agutzil o guàrdia municipal (l’imagineu redactant a primera hora del matí quins llibres recomanaria cada dia de llegri?), després d’esmorzar podria fer la segona ronda i anunciaria que les llibreries són obertes, o la fira de l’Ateneu que ja és un clàssic comarcal en oferir grans lectures (també m’imagine el mateix agutzil, el primer, venint a la nit a l’Ateneu a demanar consell, o m’imagine als mestres d’escola, als centenars de mestres de Bétera, venint a preguntar com ho faran per fer llegir els seus alumnes extraviats, els alumnes i els mestres).

Deia que el guàrdia  explicaria per l’altaveu del cotxe dels pregons municipals on hi podran trobar les mares, després de comprar les verdures i el pa i la mel, una tria de llibres extraordinària, entre més autors del poble d’un nivell esplèndid, Raquel Ricart, Vicent Partal, Martí Domínguez, novel·les, històries juvenils, estudis, versos… I si el que volem és convidar a la lectura, el regidor de festes faria venir tot de voluntaris a llegir la carta de Reis a la plaça, o a la porta de l’Ajuntament, cartes exclusivament en valencià, i per cada xiquet que llegís, el Rei d’Orient enviaria a compte dels tributs municipals un llibre de regal a un campament de refugiats, un llibre i un pa dels grossos amb un tros de fuet, per exemple.

En una altra de les activitats, la cooperativa de Bétera convidaria els néts dels llauradors a llegir versos d’Estellés sobre la terra i el camp, una tria, o els faríem llegir un llibre de Vicent Pertegaz, de Bétera, que va publicar en aquella generació del 27, un quadernet que els mestres de l’escola desconeixen, que un home que era llaurador va publicar un llibret en aquella col·lecció de Lorca, Alberti o Guillen… N’hi hauria tantes activitats per enviar missatges directes a través de les accions: “fa més allò que fem que allò que diem”.

En un altre ordre de coses, al palauet on hi ha l’escenari més gros del poble, anirien passant els joves a llegir somnis escrits, en canvi de guanyar un premi lector, o d’estalviar-los accions embrutidores de les quals parlava Fuster al Diccionari per a ociosos. D’aqueixos missatge en favor dels llibres i de la lectura n’hi hauria cent, o més encara, només que n’hi hagués voluntat d’arribar al 95% dels humans valencians encabronats a no llegir. D’idees, amb tants de regidors, assessors, brigades, experts i redemptors, no ens en faltarien. Perquè, a una mala tinguérem un accés d’oblits, sempre podríem agafar un llibre de Gianni Rodari, que representa un immens fardell de bones idees per ajudar a millorar la civilització lectora.

Els espanyols això ho resolen fàcil. Com?, us demanareu, doncs perquè volen mantenir la seua quota no lectora coste que coste. Però nosaltres som valencians i volem millorar cada dia. Digueu que sí, va. Ells fan manifestos, en canvi que nosaltres els pregonem, traduïts, perquè passen com si foren nostres. Com si nosaltres no poguérem fer-ne, de manifestos en favor de la lectura, per bé que ja sabreu quina eficàcia arriben a tenir aquests missatges… Si al remat cal llegir-los. Com ho farà aquella banda dels Noranta-cinc?! Aqueslla banda nostra que fa que vivim en una balança de tant desequilibri…

El manifest del qual us parlaré ha sigut encomanat per la Federació de Gremis d’Editors d’espanya per aconseguir un pacte d’estat per la lectura. Sí, sí, jo també m’he agafat el cap. No s’estranyen, que aqueixes coses encara cal demanar-les, a espanya i als rucs que la governen, un pacte polític que afavorís la lectura, o es pensaven vostés que allà enllà els gossos només mengen llonganissa, mentre lligen?

(continuarà)

“Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.”,

“El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres”,

“L’home que viu, que viu intensament,  —o que es pensa que viu intensament—, no sent el desig de llegir […], l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal sa (una vaca, per exemple): ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix, perquè l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem quantificar d’embrutidors:”

—feu vosaltres mateixa la llista dels recursos embrutidors fora de la lectura.

Joan Fuster, la lectura, dins Diccionari per a ociosos

A nosaltres ens agradaria de fer la llista d’accions embrutidores, aquelles accions principals del 95% de valencians, que correspon, malauradament, a la quantitat de valencians no lectors (en valencià), que han de cercar tot de recursos i remeis fora de la lectura. Però aquest exercici semblaria un atac, un menyspreu, una manera negativa d’afrontar el problema, el càncer més gros que tenim els valencians, sobretot si no volem ser criats d’un amo. Ja deveu saber que els valencians, lectors i no lectors, som en amo.

La metàfora, si m’ho permeteu, és a tres bandes:

Una. Que al segle XXI, el 95% dels valencians siguem en amo és gros, no?

Dues. L’altre 5% és en amo també, però durant l’acció de la lectura hom pensa que hi ha un punt de vivesa que fa oblidar tanta pena.

TRES. Sense embuts, lectors o no lectors pesen el mateix en aquesta balança. Totes dues colles són ara mateix en amo.

Si baixe al camp de matí, per l’eixample nou de baix que pega al camí València, ja m’hi trobe alguns bars plens, amb les taules parades i els quintos damunt la taula. Hom diria que és aviat per l’esmorzar i la cervesa, però aquell benefici del beure no s’atura ni d’hora ni més tard. Quan torne del camp, encara t’hi trobes els mateixos posats, agafats a uns altres quintos, o tercios, ampolles que redolen buides, i les panxes plenes o gairebé plenes de cacaus sense corfa. El color del nas us ha canviat, bandidos! Tota aquella tropa no penses que llegirà gaires llibres, si no és que enganyen, malgrat que giren el collet, tec tec tec, cap a l’ampolla i la traça no sembla idèntica al mateix moviment quan llegim. Tec tec tec.

Aquests homes i dones a la taula d’una terrassa voltada de trànsit, incòmoda, contaminada de fum i devastadora d’ànimes no han llegit la Serp blanca, del mestre Enric Iborra, d’una altra manera el tec tec tec dels seus colls serien la causa d’una fixació a un llibre qualssevols dels que proposa al bloc, el mestre, o al seu magnífic “La literatura recordada, 101 contrapunts de lectura”. Ningú no és irrecuperable, per als afers d’una altra odissea o vida o guiatge cap a la cultura, deia un escriptor rus, però els russos, ja ho deveu saber, són un cas a banda, si no és que els havien mort de fred o d’un tret. A l’últim dels apunts, o el penúltim, presenta Enric Iborra els contes d’O Henry, com una de les proses referents del relat curt a Amèrica, i això ja et fa venir la gana d’anar a cercar aquest home, llegit enllà però també a Russia, que aquests russos ho llegien tot, potser que encara ho fan, no com els valencians, xa, que encara són tec tec tec amb l’ampolleta mig buida i el birler damunt la taula.

Per cert, que torne a baixar cap al camp, aquesta vegada m’acabaven de collir tres fanecades de satsuma a la partida de Pinela, i els de les tauletes de la terrassa encara competien amb els jocs de coll amorrats al pitorro cerverser: caldria recordar-los que els russos sí que aguanten aquells embats, per fondos que hi siguen, en canvi no deixen de destriar llibres i lectures i literatura de lo alto. Per què serà?, us demanareu, sí, sí, ja ho podeu pregonar a cel ras i a cobert, l’alcohol no destorba la lectura, amics, si no és que ets valencià i has oblidat de fer dues coses a la vegada.

Ahh, els russos! Quina invasió literària, quins autors, quines novel·les i quins contes! Però els valencians pugem ara com la bromera de la cervesa, amunt amunt, com les muixerangues d’Algemesí, amunt amunt, amb bones editorials, autors que fan forat, i un nivell d’algunes obres que poden competir en qualitat, i emoció, per exemple aquesta trilogia de Mercè Ibarz que ja he començat a recomanar a tort i a dret, perquè s’encomane l’emoció de posar la vida dels llauradors, quina vida!, a primera fila literària. Anit mateix, li la vaig posar a la butxaca al meu padrí, que amb setanta anys encara feineja al camp amb tota la força d’una vida dedicada al treball —ep, enguany l’ha encertada com ningú, amb la clemenules. Així tindrem un punt de debat, sobre el llibre, sobre el camp, ell i jo, sobre l’ofici dels llauradors, els vius i els morts, els esclafats pel tractor i els collidors de tots els orígens…

Per què no llegim, els valencians?, això, com és que encara ens acaça aquesta pesta, mare!

Ja deveu saber que els valencians som a la cua de la lectura, a Europa. Només un cinc per cent dels valencians lligen en valencià. O simplement lligen. També és veritat que, en general, la cultura que ens envolta (empresa, mitjans, polítics, directius, els adults que voten i el jovent en general) no ajuda a canviar la tendència no-lectora dels valencians. En passar a secundària, sembla que la lectura passa a millor vida (no voldríem pensar que la culpa és del sexe). Per la lectura no han millorat l’espècie, els valencians, almenys l’espècie humana. Però si fa trenta-cinc anys de la llei d’ús de l’ensenyament en valencià, que també representa una manera diferent de fer escola i de fer societat, de voler ser més cultes, més oberts, més europeus, les nostres decisions són clau. Perquè la lectura també és democràcia, cultura democràtica, i un índex lector baix representa una cultura democràtica tan prima que sempre és en risc de malmetre’s. És el que passa, i només cal veure que canten els militars, què decideixen els jutges, qui amaguen els governs que es diuen progressistes, quan la democràcia és tan prima com el paper de fumar legal.
Per una altra banda, un llibre no pot substituir les necessitats bàsiques (el pa, l’aigua, la fruita, la casa), això ja ho explica un altre llibre que parla sobre aspectes bàsics de la filosofia, i també ho deia Maxwell; però la lectura sí que pot competir, ho hauria de fer, amb les segones necessitats. De fet, hauria de ser “la” segona necessitat: per endavant del tabac, els licors, els refrescs i els equipaments personals secundaris (perfums, maquinari, vestits, complements, etc.) sobretot perquè els llibres són inversió directa en la formació dels nostres fills. Com l’escola, que ningú no discuteix que ha d’educar i ho ha de fer bé, o l’atenció primària de sanitat, més necessària que mai, malgrat les decisions errònies dels polítics en pandèmia. Sí, el llibre mereix un estatus dins la formació. Perquè el llibre és una inversió a curt i a llarg termini. En drets humans, en responsabilitat, en valors, en aprendre a estimar allò fonamental. Pares i fills, per exemple (treieu-li la beator).

Ara us faré una proposta: imagineu que compreu un llibre setmanal al vostre fill o filla. No us espanteu, és un projecte i una idea, que ara mateix no us demana gaire despesa. Un llibre setmanal per al vostre fill no representaria un cost superior a 5-15 euros, si hom sap cercar les llibreries i els bons consells. Amb això, cada alumne de l’escola tindria a la seua biblioteca personal 35-50 llibres anuals, si compteu els llibres aplegats durant un curs. Si fem el càlcul de l’escolaritat obligatòria, dels 3 als 16 anys, en acabar la seua vida escolar un jove valencià tindria uns cinc-cents llibres que haurien bastit el seu univers llibresc de la infantesa a la joventut. Oh. Un tresor que posaria els valencians a la primera fila de la cultura a partir de la lectura i el goig pels llibres. Quina festa no farien els editors, els llibreters, els autors… Però sobretot, quina festa faria la nostra societat valenciana, amb el nivell i la capacitat que guanyaria.

–

No és una broma, ni una utopia, si ens agafem el propòsit com un repte nou dins l’educació dels nostres fills. Que puguen construir-se el seu propi univers llibresc. Amb tot el que això comportaria en altres guanys i disciplines, d’efectes directament proporcionals al benefici de cada projecte personal. Peça a peça, llibre a llibre, també construïm la personalitat i, no ho dubteu, la societat que ens acull, que serà més responsable i profitosa en relació a la inversió en educació. Més lliure i democràtica de ben segur.

–

En moments de crisi intensa, quan el llibre ha de competir amb el pa, com a primera necessitat (enteneu alimentació bàsica i altres necessitats de primera magnitud), hom disposa d’unes biblioteques públiques i escolars de gran qualitat. En això, en l’ús de les biblioteques, els valencians tampoc no despuntem gaire, perquè venim de molt avall. La corrupció no és en canvi de res. Però tothom pot posar-hi remei, sens dubte, que només caldria la voluntat i la creativitat en idees que puguen millorar la formació dels nostres alumnes. I he de dir-vos que en els últims anys, les biblioteques de poble i de barri han guanyat amb fons i atencions una barbaritat. Ho sé perquè al poble vam tenir aqueixa experiència, de convertir una cova en una biblioteca pública, des de la caverna en un espai de dignitat i respecte per la cultura i el coneixement.
Per això que la nostra parada a l’Ateneu, els llibres i els valencians, els de l’escola valenciana almenys, té una solució fàcil, si el tribunal de jutges calavera no ho impedeix. Fisn que no acabe Nadal, això és almenys fins a Reis, teniu la possibilitat d’una gran tria —hem portat a la parada autèntiques meravelles— per a infants, joves i adults. Però és que també de bones llibreries a Patraix, a Abastos, a l’Octubre Centre de Cultura, a la zona universitària, al carrer Pelai o en alguns pobles, Paiporta, Alzira, Catarroja, Benimaclet, Sagunt, fins i tot a Barcelona i Palma, allà us esperen amb els braços oberts, creieu-ho. Perquè pensar que la mancança de lectura no ens afectarà, que la decisió contra els llibres no afectarà la formació dels nostres fills, de les relacions pares i fills, dels valencians en particular o de la societat en general, és no voler mirar, és amagar el cap i defugir el gran repte d’educar: no voler que els nostres fills siguen millor que nosaltres, tinguen una formació de major pes i una projecció de futur il·limitada, malgrat els polítics i la seua incapacitat. Qualsevol inversió en aquest sentit, pares i mares, serà recompensada a curt termini. Immensament recompensada a llarg. L’interés que us farà la inversió, mare!
Decidir si comprem o no un llibre és com l’efecte d’una pedra llançada a l’estany: la repercussió de cada ona, de cada llibre o pàgina llegida, serà capaç de canviar el món. De canviar-nos. És a les nostres mans, a les vostres, en mans de les famílies i els mestres.

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera han preparat una nova exposició sobre arquitectura i llibres. Una tria de biblioteques d’Europa, de velles i de modernes, espais extraordinaris reblerts de coneixement. En unes dècades, Europa (sobretot el nord i el centre) ha fet inversions importants en espais de lectura. No només les ciutats grans, també les mitjanes. Allà una majoria hi creu, en la capacitat de l’ésser per continuar aprenent. Haguérem pogut destriar cent biblioteques o més, però la mostra ja és representativa d’allò clàssic i d’allò que seran espais de cultura del s. XXI. Una llàstima que els valencians no fem aquest salt qualitatiu —no tenim la capacitat ni l’admiració necessària pels llibres i l’arquitectura com un conjunt, o un festeig capaç del deliri o de convidar a aprendre cada dia. El robatori espanyol també representa això: som més de bars que no de biblioteques. Més de la guàrdia civil que dels mestres, més de la repressió que no del coneixement. Però no perdem l’esperança que un dia, no gaire llunyà, els valencians també serem grans lectors. Fins i tot cults, lectors formats. Hem afegit a la tria de biblioteques uns pocs exemples de biblioteques del món i alguna sorpresa.

L’arquitecte Josep Blesa n’ha preparat un text i una presentació, que farem avançada la tardor, ací en teniu un tast: «Sens dubte que les biblioteques són espais arquitectònics que apleguen una sèrie de fets: el respecte i la igualtat entre els usuaris; la col·laboració entre diferents per a millorar el coneixement; són espais d’inclusió, acollidors, d’estudi i reflexió individual i col·lectiva; qui hi acudeix, té unes necessitats vitals i els rectors han de procurar-li solucions… la biblioteca és un espais fluïd, flexibles, suggerents, on la vista ha de poder distingir l’infinit si vol relaxar-se… Avui en diem biblioteca d’un lloc que realment representa molt més que aquell espai del XVIII reblert de llibres, l’indret on estudiem, ens informem, llegim per plaer o ens formem, són ara mateix espais multiús d’acció polivalent.»

La biblioteca Oodi’s a Helsinki, és sens dubte un dels espai extraordinaris ara mateix per anar-hi a llegir, hom el presenta com un espai de llibertat infinita… Llegiu-vos aquest text extret de la seu web: “Oodi is one of the freest buildings in Helsinki, or even the Nordic Countries, where the visitor can do many things and take initiative in what they want to do. It is a constantly learning and developing tool for those living in or visiting Helsinki.” Antti Nousjoki, ALA Architects

Si voleu descobrir aquests espais i admirar-vos, els caps de setmana fins a febrer podreu visitar a l’Ateneu de Bétera una tria de les millors biblioteques del món.