Zones Verdes
Acabades les eleccions al parlament del principat, comença la precampanya per les municipals.
A propòsit d’això m’agradaria fer una reflexió que crec que és important.
(segueix)
El Senyor Jordi Hereu, alcalde de la ciutat més gran del Principat, compta en el seu favor com a única gran contribució pre-alcaldia haver implementat les zones verdes a la ciutat.
En la meva opinió, aquesta mesura populista hauria d’estar clarament en la seva llista de grans errors, i no en la seva llista de pros. M’explicaré.
La ciutat més gran del Principat no és només la ciutat més gran del principat. És a més la Capital del Principat. En ella hi són tots els ministeris (conselleries), totes les oficines d’atenció administrativa, tots els organs d’administració supranacional.
Hi ha la Fira, els centres de convencions nacionals, els museus nacionals d’art, el teatre nacional, el port nacional i l’aeroport nacional hi està a tocar, amb llençadores i trens que enllacen directament amb el seu cor.
Donat el fet que Barcelona és Capital de Catalunya i que la Capital té totes les oficines d’atenció ciutadana, tràmits i persones importants de l’administració treballant-hi, a Barcelona hi conflueixen totes les vies de comunicació públiques i privades que té Catalunya tret de l’eix transversal.
Totes les carreteres de més d’un carril per banda i totes les vies de tren de més d’un carril passen per Barcelona perquè és la Capital del Principat de Catalunya.
Totes les empreses grans hi tenen seu per això també.
El trànsit en cotxe cap a la capital de Catalunya és en una gran proporció obligat per aquest fet.
Dit això.
L’espai públic, com el seu nom indica, és públic. Públic. De tothom. No d’un senyor o d’un altre. De tothom.
Això implica que hom no pot allargar el seu balcó i convertir-lo en una terrassa perquè envaïria l’espai públic, que és de tothom. Hom no pot penjar la nevera a la finestra per guanyar espai perquè l’espai public és de tothom. Hom no pot, ni tan sols, plantar la tenda de campanya a un racó d’una plaça i posar-s’hi a viure perquè l’espai públic no pot ser utilitzat sistemàticament per la mateixa persona, com en règim de propietat. Ni encara que vagi canviant cada 48 hores de plaça. Hom no pot ocupar indefinídament 8 m2 de superfície pública i fer-se-la seva, perquè és pública.
Si vosté té una nevera, ha de tenir un lloc on posar-la. Si vosté té una piscina per la criatura, ha de tenir un lloc on posar-la. I SI VOSTÉ TÉ UN COTXE, HA DE TENIR UN LLOC ON POSAR-LO.
No té lloc on posar-lo? No tingui cotxe. El necessita per anar a treballar? Canvii de residència o canvii de feina. O exigeixi un augment de sou, perquè si necessita un cotxe necessita també un lloc on posar-lo. L’espai públic és públic. No privat.
L’espai d’aparcament públic municipal és per els cotxes que es desplacen, des del seu punt de residència fins a un lloc concret. No per als senyors que s’han comprat el cotxe sense assegurar-se el lloc on el posaran quan no l’estiguin utilitzant.
I si això és així, en el cas de Barcelona és molt més així, ja que l’espai d’aparcament públic no pot estar només a disposició dels seus residents, sinó que principalment ha d’estar a disposició d’aquells que s’hi desplacen per la seva condició de capitalitat.
Per tant, el primer problema de les zones verdes és el fet que ataquen frontalment amb el principi que l’aparcament municipal, sobretot en una capital d’un país, és públic, no dels senyors residents del municipi que es compren el cotxe sense considerar on l’han d’aparcar.
Les zones verdes són una mesura populísta antisocial.
Dit això, hom pot considerar que per molt que les zones verdes siguin una mesura populista antisocial, persegueixen un fi, la reducció del tràfic de vehicles, que se sobreposa al raonament ètic.
Bé, això és també totalment fals.
La quantitat de cotxes que hi ha a la ciutat de Barcelona és directament proporcional a la quantitat de llocs d’aparcament que disposa.
La necessitat de disposar de turisme propi a la ciutat és molt petita. I la necessitat que aquest turisme sigui comprat sense assegurar-se’n la plaça corresponent d’aparcament encara més.
A tots aquells que creguin que aquesta asseveració és equivocada els diré: Si realment necessiteu un cotxe i viviu a Barcelona, en el cas que nessessitessiu plaça d’aparcament, no haguessiu pogut comprar-ne un amb menys cavalls, menys virgueries o menys metres i destinar la resta de diners al parking? La resposta és invariablement sí.
Barcelona disposa de Metros, un sistema de linies de rodalies, taxis a cada cantonada, una xarxa densa s’autobusos i prou densitat de població com per tenir una companyia de lloguer de cotxes a dos minuts de cada llar.
De fet existeixen moltes d’aquestes companyies de lloguer infrautilitzades, perquè no s’informa a la població que tenir un cotxe equival a pagar cada dia 30?, i que amb 210? setmanals es poden pagar molts taxis i llogar moltes minivans els caps de setmana que es vol sortir de la ciutat.
En canvi, fora de la ciutat, la situació s’inverteix. No hi ha metro, no hi ha tren, no hi ha autobusos, no hi ha companyies de lloguer i no es pot anar a peu o en Bicicleta a fer un tràmit a la plaça Catalunya.
Fora de la ciutat el cotxe, ara per ara, esdevé necessari.
Convertint les zones d’aparcament municipal de la capital en zones d’aparcament privat dels residents, l’única cosa que s’aconsegueix és que el parc d’automòbils innecessaris de la ciutat creixi.
La gent es compra cotxes que no necessita (no els necessitava fa tres anys) o els treu del pàrquing que estava pagant i destina els diners a llogar un parquing al seu lloc de treball, amb el que efectua els trajectes amb cotxe en comptes d’usar el transport públic.
Haver convertit l’espai públic d’aparcament en zona blava hagués reduït en gran mesura els cotxes a la ciutat, però convertir-lo en zona verda augmenta cotxes i desplaçaments.
I l’altra cosa que s’aconsegueix és trencar el teixit social del país, ja que els desplaçaments cap a dins de la ciutat es redueixen als merament necessaris. No baixem a veure la família, però continuem baixant i pagant burrades en aparcament privat per anar a veure clients o fer gestions que s’han de fer a Barcelona en raó de la seva Capitalitat.
I al senyor que ha inventat aquesta visió tant incorrecta de la realitat se li regala l’Alcaldia com a premi pel seu populisme antisocial i antiproductiu.
Molt conseqüent.