Españols per la Independència
En un bloc que ara no ve al cas, un representant polític que ara no ve al cas es queixava del fet que en Montilla cridés “Viva España!!” despres de les eleccions a les corts castellanes d’aquesta legislatura.
A partir d’aquest comentari em surgeixen una serie de reflexions de les que m’agradaria que en fossiu partíceps.
(segueix)
NOTA: En primer lloc, he de dir que la redacció correcta del títol de la notícia hauria de ser “Castellans per la independència”, segons vaig teoritzar jo mateix en aquest bloc. Podeu veure la meva teoria a http://redescobrint.blogspot.com/.
La primera reflexió que se’m plateja és: “I què?”.
Entenc que algú es pugui queixar d’aquesta asseveració des d’un punt de vista independentista. “Jo vull la independència i em molesta que el president del meu país no la vulgui”.
Però si hom no vol la independència o milita en un partit que no planteja un horitzó nacional d’independència total respecte Castella, quin problema hi ha?
Sembla lògic que en Montilla cridi “Viva España!!” de la mateixa manera que sembla lògic que l’Artur Mas cridi “Visca Espanya!!”.
Si el seu model de futur (de tots dos) passa per que Catalunya continui sent una part de Castella, és totalment congruent que vulguin que Castella tingui salut i creixi.
Fins i tot si el que es somnia és un futur independent però sense plantejar un horitzó temporal que ho faci possible, com si això fos un objectiu a 2 generacions vista, també sembla lògic que es cridi “Visca Espanya!!!”, no?
Si hom creu que la independència és possible però que no la veuran els seus ulls… cony, doncs mentrestant, “Visca Espanya!!”, no?
Ara bé. Potser el que xoca d’aquesta asseveració és que molta gent que defensa amb els seus vots i la seva contribució un projecte d’encaix dins de castella, en veritat, en el fons, no volen aquesta integració. No volen estar dins Castella. Volen estar-ne al marge. Amb independència de si l’encaix és bó o no ho és. O potser perquè saben que l’encaix de Catalunya dins Castella no és possible.
Si aquest és el cas, potser ha arribat l’hora que es posin a treballar per aconseguir sortir-ne. Sense que això impliqui victimisme. Com a projecte il·lusionador.
Vull un estat propi perquè ho sento, i perquè no necessitem estar dins l’estat castellà. Perquè si ens governem nosaltres mateixos serem més àgils i el nostre govern actuarà molt més conseqüentment amb les necessitats de la nostra industria i la nostra societat.
Deixo la reflexió en l’aire. Us animo a que hi penseu.
La segona reflexió que crec que ja és hora que fem és aquella de definir la quantitat de gent que eventualment s’animaria a tirar un estat propi endavant en relació a la quantitat de gent que diu si se sent “Català”, “Més Català que Castellà”, “Més Castellà que Català” o “Només Castellà” a les enquestes.
Si fessim aquesta enquesta a Andorra, la majoria de la gent diria que és “Espanyola” o Francesa. Però això no té res a veure amb el fet que vulguin continuar vivint en una Andorra independent o no vulguin.
És normal que la gent que va venir de fora o aquells que tots dos pares són de Castella se sentin Castellans. De la mateixa manera que els fills de Xinesos se senten Xinesos.
I què? Això no vol pas dir que vulguin que el lloc on viuen sigui dirigit parcialment per un govern que defensa uns interessos moltes vegades contraris al lloc on viuen.
Es pot ser castellà de sentiment i de cultura i no voler que Catalunya continui sotmesa a la Cort mesetària. No són sentiments contradictoris.
Ara bé, perquè això passi, cal que els Castellans tinguin la seguretat que la seva veu també serà escoltada, i que en el cas que un Castellà tingui possibilitats d’ocupar el càrrec més important d’aquest país, no s’actuarà com si fos un Le Penn, unint-se dretes i esquerres en un govern de circumstàncies només per fer fora aquell que va neixer fora però porta tenta anys treballant pel país. Amb el seu model, diferent del nostre, però pel país.
Un Castellà que viu a Catalunya pot tenir la temptació de voler que Catalunya formi part de Castella, no perquè no cregui que a Catalunya li aniria millor soleta, sinó per la por que el seu nombrós col·lectiu no tingui mai possibilitats de tenir influència en el nostre Parlament.
La Catalunya independent és la Catalunya de tots.
Això ho heu de tenir clar.
O independència o caciquisme. Les dues no poden anar plegades.
Del tot d’acord. Tot i que per a mí l’imperiet espanol (sic) és Espana (sic), que és una nació que abarca més que castella (p.ex. La rioja, Extremadura, Lleó, Cantàbria, etc.)
Jo tampoc entenc els esclafaralls del “nacionalistes” amb en Montill, quan un dels seus líders es ven el país pactant un estatut miserable per tornar al poder, i l’altra, el que està en contra de les seleccions catalanes, té un historial de “bon catalanet” d’upa.
En el fons la ràbia dels “nacionalistes” és perquè en no arribar al poder, han perdut la possibilitat de seguir fent dinerets, de comprar-se un audi nou… Potser que siguin una mica més valents i es deixin estar d’Sudis i collonades infantil per a fer el caca, Postser amb menys dinerets, sense haver de vendren’s el pais seriem més feliços i tindriem més autoestima
Veig que dins la blocosfera continua la tendència absurda de dividir entre catalanistes i fer càlculs infantils per justificar un pacte que té com a objectiu no fer res per no cridar l’atenció.
Aneu confiant amb el Montilla i els socialistes en general i quan us en doneu compte us tocarà fer companyia als convergents a l’oposició.