SERRALLONGA

 Aquest matí hi érem quasi tots a l’església de Santa Maria de Turers, a Banyoles.  Bé, tots no hi èrem, alguns els hem anat perdent pel camí. Però tots el que hi érem estàvem a tu. I tu, amb nosaltres. Segur. I molts, com tu, erem d’Arenys….
Però potser el que molts dels que estàvem reunits no sabien, és el viarany ignot que vas haver de seguir abans d’ahir, quan vas emprendre el viatge,  aquest llarg viatge, el destí del qual,  de tan lluny que va, el tenim a tocar de casa. I fet i fet, vas anar de núvol en núvol fins a trucar la porta del Pare. I és clar,  allí et vas trobar amb el porter Major, Sant Iu, sí  aquest patró dels procuradors i d’algún misser desvagat I ell, que et coneixia molt bé,  et volia engalipar, fent-te firmar una lligamanega ben galdosa… et volia fer acceptar la mar de condicions abans de donar-te el tiket per a poder traspassar la porta….  I tu, murri, el vas enfarfegar amb la teva bonhomia i saber fer, amb el teu cor dolç i esbatanat i amb les teves paraules seductores, i davant d’aquest devessall de sabiduria i de bondat de cor……. el pobre Iu no va tenir més remei que deixar-te entrar.
I mira que és cas: algú pot pensar que vas anar directe  a la dreta del Pare, però cà, abans tenies massa feina: havies de saludar els desheretats de la terra, els que pateixen, la pobretalla que no te qui l’escolti, els nets de cor i els d’esperit lliure, i és clar, amb tantes romagueres (talment com si anèssis a tocar ratlla per la Riera de Sinera) vas trigar a anar a veure el Pare: Aquest,  bonhomiós, que et coneix molt bé, va dibuixar un somriure sorneguer i us vareu entendre d’alló més. Però,  mira que ja ets!!! tu frisaves per anar a saludar al teu patró: I qui voleu que sigui: si no en pot ser d’altre de Sant Martí. Quin parell!! Fets l’un per l’altre i l’altre per l’un !! tan calcats i tan ben girats,  que s’amotllen d’alló més bé. Talment que el pegot hagués fet una sabata per son peu. Ah! i quan us vareu trobar, quina  manera de garlar,  Déu meu!!: Igualets tots dos: de joves,  cavallers de mitja capa i espasa, goitant allà on podíeu agombolar un pobre de solemnitat, que,  sense pensar-vos-ho gaire, li lliuràveu la mitja capa perquè s’aixoplugués,  no sols de les maltempsades, sino dels maldestres mancats de cor que hi ha pertot arreu. I abrigat i tot,  amb la mitja capa, vareu notar que el pidolaire  tenia fred: Vosaltres que sí,  que li etziveu  l’estiuet de Sant Martí, no fóra cas que es morís de fred… I així,  xalant de valent. I mireu que sou iguals!!: I com sap tothom,  Sant Martí és el Sant, potser l’únic,  que la iconografia cristiana el grafia de dues formes: el Sant Martí cavaller jove, el del cavall, l’espasa i la mitja capa. I després, ja granadet, de Sant Martí assegut al seu setial de Bisbe. I tu saps que Sant Martí adult no volia de cap manera que el fessin bisbe de Tours, ell havia d’estar amb els seus, amb els pobres, amb els deheretats…. però ai las! que els seus feligresos se l’estimaven massa i l’anaren a cercar al lluny del lluny, li embenaren els ulls i un cop dins la catedral, majestuosa,  en silenci, i on es trobaven tots els seus feligresos silents,  li varen desembenar els ulls,  tots els seus feligresos  el cobriren  amb alegroies, petons,   crits i salms i finalment l’aplaudiren.
Amb tu, avui, hem procurat fer el mateix: quan un teu company del fòrum Alsina ha dit unes paraules molt sentides, molt profundes, amb molta estima, tots els que omplíem l’església, potser de forma irreverent,  hem engegat a aplaudir. T’aplaudiem a tu, el nostre bisbe espiritual: Ja ho veus Martí. No has pas marxat. Ets aquí amb nosaltres. Et volem i t’estimem, ets el nostre “bisbe”.
Ah! que no m’en descuidés, aquests dies per això que ara anomenen internet, algú,   quan ha sabut que ens has deixat, algú  que,  de ben segur t’estima molt, però que no et coneix massa bé,  deia: Martí descansa en Pau. I cà! que deus cridar tu:  en  Pau segur que estàs. Tu eres i ets la Pau. Només mirar-te ja es veu… però,  de descansar res, que queda molta feina. I tu, des del casal del Pare, vetlla per tots nosaltres, goita’ns per si ens desviem de recte camí, si perdem el nord, si no vetllem pels altres, si no estimem com ens has ensenyat i en definitiva, com diu el poeta vetlla perquè mai oblidem que …
El desvalgut/i el qui sofreix/per sempre són/els teus únics senyors./Excepte Déu,/que t’ha posat/dessota els peus/de tots.

Fins molt aviat Martí. Mira que t’estimem. I és que  t’has fet estimar tant!!!
Records de l’A. i del teu fillol, En X….. i és clar… de la X. i també meus.
Molts petons !!!

Un altra any, encara que no el dia de Sant Jordi, sino el dia de la Mare de Déu de Montserrat, la Crsitina m’ha convidat a anar a l’escola a explicar contes als seus petits (molt grans) alumnes.
Quin goig veure tanta mainada al davant, freturosos de poder escoltar contalles. Algunes que les saben, que ja els han explicat, però d’altres que els sorprenen. Del perque l’escut de València te un rat penat per símbol, o perque el rei en Jaume troba excel.lent la sopa d’all que li prepara una velleta i, en canvi, el seu coc, no sap fer-la ni tan bona ni tan saborosa.
Molt agraït per convidar-me a explicar contes a mainada, que, sempre  sempre et sorprenen amb els seus comentaris i preguntes.
Apali, Si voleu, podeu clicar aqui per sentir els contes. Tenen la frescor de ser en directe, per tant, els nens i nenes intervenen.

A 21 de setembre de 2008, aquesta casa gran que és Vilaweb, m’acollia en aquest bloc que va començar lentament però obstinada. Amb el Montseny de fons, va créixer amb Serrallonga, i així anar desgranant altres facècies, històries, tasts de vida, cançons, sants i tutti quanti, a tenti potenti, per tal de compartir algunes giragonses de vida, des d’aquest racó de món encerclat de turons que és Sinera.
I ara que ho miro…. coi! si n’han passat de coses!!
I fet i fet, el bloc ha tingut unes  187.000  entrades, comptant les entrades del bloc i les dels posts.
I quan vaig fer l’entrada 200 us deia això.

I avui, us puc mostrar les entrades més vistes des del principi:

• APROXIMACIÓ AL PERSONATGE SERRALLONGA (1739 visites)
• UN TAST A LA BOTA DEL RACÓ D’EN SERRALLONGA (1596 visites)
• LA LLEGENDA DEL DRAC DE VILARDELL (1594 visites)
• EL MISTERI DE L’ESTELA DE LA CALMA (1463 visites)
• LES QUATRE BARRES DE SANG (1449 visites)
• LA GUINEU, EL LLOP I EL FORMATGE (1223 visites)
• SERRALLONGA CANTA SALVAT PAPASSEIT (Nocturn per acordió) (1159 visites)
• ITALIA ES LA TERRA DEL SOL (UN MUSICAL) (1123 visites)
• EN LONGINOS ERA D’ARENYS DE MAR (1096 visites)
• EL REI EN JAUME, EL TERRISSER I EL PAVERO DEL TROBADOR (1079 visites)

     Moltíssimes gràcies a tots per la paciència!!

A voltes,  calen expressions col.lectives de joia. La participació, sentir-te viu enmig dels altres, saber-te partícep, amb els teus, d’un projecte comú.
Petits detalls de les petites coses de la festa,  et fan retrobar,  però,  amb el més pregon del nostre ésser.
I per damunt de tot, participar, juntament amb els nostres estimats.
Ai! qué en seria de la vida si no la féssim compartida amb l’altre, aquest altre que és una part de tu mateix.
Si voleu, cliqueu uns petits instants de la festa de Sant Jordi.
Els llibres i la rosa, i espurnes de joia!!!
No hi ha treball sense festa, i no hi ha festa sense treball!!

Si voleu veure fotos de l’a representació, cliqueu aquí!

Sí, jo de gran vull ser periodista!. Aquests dies, i ja fa temps, he estat al costat de dos periodistes, l’Assumpció i en Vicent. No cal que digui que son grans: ho son sense cap fissura: son rigorosos, propers, de conviccions profundes i uns bons amics. He estat amb ells, m’han volgut al seu costat i ha estat un goig: Dos periodistes Honorables! Gràcies.
I també, he tingut el goig de compartir neguits amb l‘Il.lustre Degà del Col.legi de Periodistes, en Josep M. Martí. Un home integre, seriós, valent, dúctil i intel.ligent.   Ell ha sabut trobar el to per desllorigar un bon destret que altres havien muntat i que ha durat massa temps.
Avui s’ha arranjat. I he tingut la sort  i el goig de compartir neguits amb aquests honorables periodistes!!
Això: jo de gran vull ser periodista…… d’aquests,  d’un tremp de ferro forjat a foc roent i a colp d’enclusa!!. Ah! I també, de gran, vull tenir un Degà com el dels periodistes!!
Gràcies amics !!!!

I avui us enllaço un exercici pretesament literari d’una travessa  de cinquanta hores sota el cel de la Garrotxa: Sant Aniol, Talaixà, la Quera el cim del Bassegoda…
Em va quedar una empremta important de la caminada. La vaig recrear  literariament, intentant aportar l’estat d’esperit:  Alló que les cames no veuen….:

Planejant, arribes a coll Joell després de passar per una fageda, on els
ocells matiners refilen, algun crit de puput esgaripa el silenci que ja
et te acostumat la cridòria dels altres ocells menys espectaculars.

Baixant per aquestes feixes, amb el soroll del bosc que es desperta, el
crit de la puput, la cridòria dels ocells petits, el sol que encara no
ha sortit, el verd dels faigs que acompanyen el camí et trasbalsa i vius
un d’aquells moments intensos que les caminades a muntanya, de tant en
tant, t’ofereixen. Et sents com trasbalsat, com si el cel se’t fes
proper, com si el temps i l’espai s’hagués aturat en aquell instant, on
els sentits s’orquestren perquè, tots, sense que n’hi falti cap, et
facin gaudir d’una dimensió no humana, en fi, com si poguessis, només
que t’ho proposessis, encalçar el cel amb les mans.

Si en voleu llegir més, cliqueu aquí.

De vegades ja passa. Per mor de temes professionals, qualque tarda et pots escapolir de la grisa monotonia del dia a dia.
Per feina has d’anar a algun lloc allunyat del diari atuïment del rosari dels dies, a voltes tots iguals.
I avui, de tornada de feina, he pogut entrellucar l’espai magnífic de la nostra contrada: L’estany de Sils.
En Pere Porter un  pagés del XVII, de Tordera, baquetejat per  la justícia, encapçalat pel cràpula notari Gelmar Bonsoms,  va baixar a l’infern de la ma del mateix dimoni i l’entrada la va fer per Sils. La sortida per Morverdre a Castelló. I a l’infern hi va trobar tot de gent de la justícia i va poder passar comptes a tots els qui, d’alguna manera o altra,  li havien fet la llesca en vida.
I d’aquesta bonica llegenda nostrada,  n’han sortit dues expressions:
Les calderes d’En Pere Botero que veiem als pastorets no son d’altres que les calderes d’en Pere Porter, el pagés que va baixar a l’infern per veure com la gent de la justícia pagava els seus pecats penant per l’Infern.
I l’altra és la coneguda frase : Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos. També surt de la mateixa llegenda. Tots els advocats i procuradors mereixien les penes eternes de l’infern!!
Apali. Algun dia l’explicaré, però avui, entrelluqueu  un espai magnífic que tenim molt a prop i que el diari neguit per assolir, de vegades, el no res, ens priva de poder-lo gaudir. 

Ha plogut massa aquests dies. La pluja que ho amara tot, aporta un lleu tel que humiteja les nostres vides, ens aporta unes formes pausades en el devenir diari. Pausadament, sense pressa, va plovent, ara un petit ruixim, ara gotellada plena… I nosaltres, en el nostre diari quefer, la deixem caure. Ni tant sols notem que ens mulla. Aqueferats que estem,  no ens adonem del pas càlid del temps. La vida deu ser això: alló que passa allà al defora, mentre i tant nosaltres estem massa ocupats per qualsevulla fotesa.
I Nadal. I la pluja no ens ha deixat fer el pessebre a temps. Matinejo per anar a cercar els elements necessàris per a confegir el Pessebre. Ritual de cada any, de quan els fills eren petits i avui que ells ja agombolen  els seus afers, ho fem nosaltres…
I en el ritual, a la platja a recollir la sorra pels camins de Betlem.
I allí, sol, un home capcot, passeja a trenc d’onades. El cap cot, Les espatlles arronsades, la mirada perduda…
A la recerca de la felicitat, potser?.
Només ell en sap de la seva vida a trenc d’onades, mentre i tant el sol malda per néixer en un nou dia clar…. I sense pluja.  Si voleu, us enllaço unes fotografies..
BON NADAL !

Estic mirant Thalasa a TV3, divendres a la nit  Surt la Maria Luisa Montes. Potser vosaltres no la coneixeu. Jo sí. Jo tinc el goig de conèixer i estimar la Maria Luisa. (i penso que ella també ens estima) Quina dona!!.
Ella va néixer a Andalusia, però ella és catalana. Una dona que és catalana, que estima Catalunya i parla en castellà. Una dona forta: molt forta. Les maltempsades de la vida no l’han  doblegat. Ella pot estimar, pot veure el present, el passat, el futur i l’estima  a la seva Andalusia natal. I pot veure, amb els seus ulls nets,   el  futur.
Ai! que hem de refiar-nos de dones com la Luisa,  que en la lluïssor dels seus ulls, tant malmesos,   de l’estima que te pels seus, de l’estima que te per la Mare de Déu del Carme, de l’estima que te pel seu marit, de l’estima  pels seus fills i per la societat en que viu. El plor dels seus ulls  només està  fet per estimar.
Dones valentes d’aquest mon:  Emmiralleu-vos amb la Luisa: Una dona forta!!.
Ai! Maria Luisa, com t’estimo… i tu saps perquè t’estimo…. perquè t’estimem la Xon  i jo…: perquè ets una dona autèntica, com s’ha de ser en aquest mon de riure i pandereta… Com sou  les dones de veritat com tu, com la X. , com les dones que estimo .
Ai! Luisa com t’estimo!!!! I t’estimo perquè ets una dona de veritat…
Llarga vida a les dones que estimen i que lluiten!!!

“…….I ara, la jove, la Matilda ha mort. De fa  poc. En el darrer part. D?aquest darrer infantament no nat, d?aquest darrer peatge pagat a la societat. A aquesta societat que es configura de no ningú i de tothom. Com la Laura de Comarquinal. El metge ho havia pronosticat, no podeu tenir més descendència: la Matilda està fluixa. La Matilda no podrà. Però els sants de Comarquinal així ho imposen. Aquesta societat dels sants ha beneït que s?han  de tenir els fills que Déu enviï…………………. Si el voleu llegir sencer… cliqueu aquí. 
O podeu també clicar aquí.

La visita del Papa ha donat per molt… I a mi (ja em coneixeu una mica), m’agraden les coses petites.. les grans paraules, els grans temes els tracten la gent inteligent… els altres hem de mirar els petits gestos de les coses.
Un petit (molt gran) gest. Us vareu fixar quí lliurava les claus del temple al Papa?: L’arquitecte. I dó, com ha de ser… de bursada alguna llumenera podria pensar que el lliurament de les claus l’havia de fer una autoritat (eclesiàstica o civil),  doncs no senyor. En les bones pràctiques catalanes, que ens pervenen del dret romà, el lliurament de les claus és la “traditio” del bé, o sigui el lliurament simbòlic d’un bé. El representem en unes claus, però a les terres de Lleida, encara no fa massa,  vaig viure un cas de la venda d’un terreny i els intervinents (venedor i comprador) després d’anar a cal Notari, anaven al terreny en qüestió i el venedor recollia un terrós del terra i el dipositava a les mans del comprador: Venda perfeccionada. Bonica forma d’expressar el dret…
I perquè al Temple les lliurà l’arquitecte i no el propietari de l’obra?, doncs perquè l’obra no està acabada i qui n’és el titular, mentre i tant dura la construcció,  qui n’és el responsable és l’arquitecte. Si l’hagués lliurada un representant de la propietat seria el símbol del lliurament en propietat, al lliurar-la l’arquitecte és el lliurament de la possessió. Quina imatge més bonica…
Quan a mestre Dalí li construïen el teatre a Figueres, en fou l’arquitecte en Joaquim de Ros de Ramis. Aquest arquitecte era home culte,  educat i afable i en Dalí fill de Notari. L’un (l’arquitecte), sabia que ell n’era el posseïdor del Museu en tant no estigués acabat, però  a les visites d’obra, feia un pas enrera i deixava , per educació, passar primer a Mestre Dalí… I Dalí, fill de Notari,  sabia molt bé el Dret Català i responia… no, no , de cap manera, vos en sou el responsable fins la finalització de l’obra… Ja veieu l’educació i el dret es donaven la mà, com s’han donat la mà a la Dedicació de la Sagrada Família.

L’HOME DEL TEMPS: Si em permeteu, en un altre ordre de coses, us volia confessar que vaig patir molt per aquest home del temps, Molina (crec que es diu així).. pobre noi, el van fer anar a treballar en diumenge,  i molest que devia estar, el pobre, hi va anar amb la roba de pujar al Matagalls.. quin patir que vaig passar… Perquè no em direu que anava de convidat… si hi anava perquè volia i no obligat, de ben segur que la roba denotava malvolença per l’acte… però m’han  dit que el Sr del temps és massa ben educat i primmirat per fer un tort d’aquestes característiques…
I tan bé que hauria estat al llit un matí de diumenge i deixar el seu lloc a algú que li hagués plagut!!… Mireu que és cas!!

Aquests dies fa dos anys que va començar de ple aquesta experiència a Vilaweb.
Gràcies els qui aneu seguint aquests mots i retalls de vida, de segur que mal girbats, però, no en dubteu, del tot sincers i treballats.
I ja fa un total de 100.000 visites, siguin a l’entrada i als posts..
I els més vistos han estat aquests: