SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

JA FA DOS ANYS DEL BLOC D’EN SERRALLONGA

Foto: Com la primera foto que va encetar el bloc.

Aquests dies fa dos anys que va començar de ple aquesta experiència a Vilaweb.
Gràcies els qui aneu seguint aquests mots i retalls de vida, de segur que mal girbats, però, no en dubteu, del tot sincers i treballats.
I ja fa un total de 100.000 visites, siguin a l’entrada i als posts..
I els més vistos han estat aquests:

MIRA LA MAR…… (CANÇÓ PER A SER CANTADA A MITJA VEU)

Foto: El Turó de l’Home: La platja dels nostres somnis.

Avui us enllaço una cançó de jovenesa. Quan la nostra vida era una mà estesa al futur.
Vaig prendre una lletra de la meva bona amiga Eulàlia Rueda i en va sortir aquest cant suau i esperançat.
Cançó perque  les esperances, ben plenes de vida,  es fornissin d’un present i d’un futur ple d’esperit col.lectiu.
I així, amb unes notes mal girbades construiem, ingènuament,  el nostre esdevenidor.
I avui, quan  la il.lusió resta intacte. Quan ja hem tastat l’amargor de perdre alguns amics i persones estimades. Com sempre, un cant al futur,  amb la força que ens empeny el vent.

Si la voleu escoltar, cliqueu ……

Publicat dins de CANÇONS | Deixa un comentari

MADAME BOVARY C’EST MOI!, DEIA EN FLAUBERT…. I QUÉ MÉS!!: MADAME BOVARY ERA D’ARENYS DE MAR…..

Foto: La dama pàlida
de Barcelona.

Dijous,
convidat per la Maribel Illescas, eficient regidora de la Gent Gran d’Arenys de
Mar, amb en Joan Pons, varem fer tertúlia a l’Ateneu d’Arenys, amb un  nodrit auditori.

I allà vaig
exposar que Madame Bovary era d’Arenys de Mar. Alça Manela!

Doncs si.  Veient Carmen de Merimée al Liceu,  em va rondar pel cap que l’historiador
Josep Ma Pons i Guri, a l’any 1975 va publicar a Vida Parroquial,  que l’Sthendal i en Merimée havien
tingut una relació (no correcta, deia ell) amb la dona del nostre ínclit
arenyenc Josep Xifré
. L’arenyenc més ric de la història del segle XIX.

I vaig
pensar… mira que si Carmen està inspirada amb la senyora Judith Downing (la
dona d’en Xifré)… I no vaig trobar res de res…: No podia ser d’altra
manera… la senyora Downing era una noieta fina americana i la Carmen de Merimée
era un terratrèmol amb faldilles.

Però mireu que és
cas!. Vaig trobar que de ben segur que Mme Bovary podia ser la Sra Xifré.

Veieu sinó el
passatge de Mm Bovary:

“Por la
diversidad de su humor, alternativamente místico o alegre, charlatán,
taciturno, exaltado o indolente, ella iba despertando en él mil deseos evocando
instintos o reminiscencias.Era la enamorada de todas las novelas, la heroína de
todos los dramas, la vaga «ella» de todos los libros de versos. Encontraba en
sus hombros el color ámbar de la Odalisca en el baño(1); tenía el largo corpiño
de las castellanas feudales; se parecía también a la Mujer pálida de
Barcelona(2), pero por encima de todo era un ángel.

I  al peu de pàgina el llibre indica:

(1. Es un cuadro muy
famoso del pintor francés Ingres (1780-1867). Sus retratos de mujer se
caracterizan por el color ámbar de su pintura.

2. Cuadro de Courbet
(1819-1877), pintor contemporáneo de Flaubert. Este cuadro fue pintado en Lyon
en 1854. Se llama también Retrato de una española. Figura en la portada de
Madame Bovary, ed. de Poche.)

I aquesta dama
pálida no era altra que la Sra Judith Downing, pintada per un despitat Gustave
Courbet que es va molestar d’alló més quan Merimée va riure d’ell quan va
pintar “Les banyistes”.

Davant de la
ofensa (i tota vegada que la venjança és un plat que es menja fred), en Courbet
va agafar un quadre que ja tenia pintat, li esborra la cara i li pinta la cara
de Mm Xifré.
El quadre “retrato de mujer española”. Es un quadre
misteriós: la dama surt lletja, cosa de no dir, però te un cert misteri… El
quadre està al Museu de Filadelfia.

Flaubert coneix
el quadre i en ell s’inspira per a la creació del personatge de l’Emma, o sigui
Mme Bovary….

Un xic
complicat, però sembla realitat. Veieu l’article de Xabier Theros

I ja teniu com,
l’arenyenca consort de l’indiano Josep Xifré, inspirà la gran novela de
Flaubert….

Apali: Si
voleu, podeu escoltar la xerrada i en treieu conclusions….

CASATS QUE ES VOLEN DESCASAR


Mireu que és cas: les coses avui, son més planeres que temps reculats. Ara, si hom no l’ha endevinada del tot, no ha de compartir la vida amb un mal company de viatge.

Es va a l’advocat, al jutjat, i en el millor dels casos,  es pot fer una separació amistosa, sense massa entrebancs.
Però, ai las! que,  temps era temps que no era possible una solució fàcil.  El descasar-se era cosa d’impossible realització. Era molt complicat… i si es volia trobar un camí planer, se les havien d’enginyar totes. Però no només el qui es trobaven en el destret. També qui ho havia de fer… o potser l’únic que ho podia fer, tampoc en tenia cap traça… i … qué voleu, doncs això: que per descasar-se s’havia de resar i … fer alguna cosa més.

Apali ! si ho voleu escoltar, vosaltres mateixos!.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

AMSTERDAM… ON DIUEN QUE LA GENT ES NETA I NOBLE, CULTA, RICA, LLIURE, DESVETLLADA I FELIÇ!

Foto: Canals d’Amsterdam.

Per uns quants dies,  hem sortit de la nostra diària lluita pel pa. I quins dies!… mentre i tant a la pell de brau plovia, ventava, llampegava…. nosaltres estàvem ben asolellats a la ciutat bruta i plana. (No la raimoniana, sino la del nord). I quins dies més plaents…. llevat de … massa bicicletes.. et surten de per tot arreu. No pots controlar-les, vénen del nord, del sud, de mar enllà… i la feina és esquivar-les. Però això rai.. no te cap importància,  si pots passejar per aquests carrers a primera hora, on el sol planeja baix.. i la boirina fa els carrers amables. I els canals et saluden amb flors engarlandades.. I les esglésies conviuen amb el barri roig, on les meuques estan al darrera de les vitrines d’Amsterdam  i et trobes el museu de Van Gogh que et saluda des de la follia creadora del pintor foll: foll?.  I la casa eixuta i emocionadora de l’Anna Frank, signe d’una follia anorreadora. I la casa que fa un metre d’amplada. I les cases que no tenen mitgera: Ai! que per un advocat català, enfarfegat sempre per explicar als jutges novells què és i què representa una paret mitgera: I de cop, allà no en ténen: cada casa és un món per ella mateixa i recolzada al damunt de grans troncs que les suporten. I que no es podreixen,  car no tenen contacte amb l’oxígen. I una ciutat que, per mantenir-se, cada dia ha de renovellar 600.000 litres d’aigua. I que el mar està pel damunt de la terra. I fins i tot sembla que tothom sigui jove. I a les esglésies no hi ha sants: ni Sant Roc, ni ningú…(només Sant Martí Bisbe treu el capcirell, si el cerqueu bé!) i les tulipes les trobeu per tot arreu…. I per unes quantes hores ens varem sentir lliures. Oh! quin goig poder fer una passejada familiar!.
Ah! i si voleu,  podeu veure uns instants holandesos. Avui plens de color!.

LA LLEGENDA DE LA FUNDACIÓ DE SANT PERE DE RODES

Foto: Monestir de Sant Pere de Rodes.

I mireu que és cas! Els nostres monestirs han estat peça important per a la configuració de la nostra història!  I vegeu que els monestirs ténen història, però també ténen llegenda. I avui en farem una de l’Amades: De com es va construir el Monestir de Sant Pere de Rodes: De com en Pere va ser en Pere i en Peret va ser en Peret. I si en Peret era un noi xiroi i alegroi, en Pere era un pirata sarraí que, després de segrestar homes, infants i dones, gràcies al vailet Peret,  s’anà convertint al cristianisme. I allí on varen segrestar un reguitzell de catalanets, (les costes de Roses) varen fundar el nostrat Monestir que, mireu quines coses, va ser important fins i tot a la història d’en Serrallonga.
Apali, si voleu escoltar… vosaltres mateixos…..

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SANT ROC A LA RIOJA, LLEÓ, BURGOS…….

Foto: Sant Roc a l’Església d’Ojacastro. Fixeu-vos en el toc de peregrí…

Ja us he comentat manta vegades que Sant Roc està a totes (Totes!) les esglésies de la part nord de l’estat espanyol… Home, potser no a totes… Al Pilar no l’he sabut trobar. Però a la resta de les esglésies que hem entrat aquest estiu… i com veieu són moltes…Hi era a totes!!
Home, com no pot ser d’altra manera: Sant Roc, patró dels empestats… i és clar… al barroc no hi havia medecina ni metges que sabessin guarir de la pesta… I el poble, savi com és, invocava a qui podia ajudar-lo davant de l’Altíssim. I així teniu Sant Roc d’intercessor, al cel,  per a vetllar pels  els empestats. I es així que els arenyencs el tenim de segon Patró. I el dia del seu Sant, des del segle XVII , la diada de la seva festivitat,  els macips i macipes surten al carrer, en compliment del vot de Vila i aspergint aigua amb colònia per foragitar la maleïda pesta!!.
Apali, podeu veure les fotografies de Sant Roc a les esglésies de la Rioja, Lleó, Burgos, Santo Domingo de la Calzada i altres.

ARTUR MAS & OTGER CATALÓ (ELS NOU BARONS DE LA FAMA)

Foto: L’Artur Mas amb les nou senyeres.

Ai! que no vull esguerrar la guitarra a ningú… L’Artur Mas, en ser preguntat del  perquè de les nou senyeres que presidien el darrer acte … i no un altre número? va respondre,  amb un somriure murri,  que l’endemà de les eleccions desvetllarà el secret…
I jo no vull passar per llest, però com diuen els italians:”si non e vero é bello”, voldria pensar que les nou senyeres tenen a veure amb la llegenda de l’Otger Cataló, (els nou barons de la fama).
Ja sabeu, l’Otger, guerrer vençut es retira al Montgrony a guarir-se les ferides que li ha fet l’enemic… quan sembla que està millor,  vol fer arribar als senyors de la terra baixa: Cervelló, Anglesola… i altres fins a vuit, per tal que l’ajudin a reconquerir el seu territori. Un gos gànguil enardit pel corn del seu amo, es llença terres avall per avisar-los… i es concentraren a Ripollés i d’allí en va sortir, segons la llegenda, Catalunya (derivada del cognom Cataló… )
No se si els de Convergència han tingut en compte això… Si de cas, molt bé pel qui hagi tingut la pensada…
Entre tots hem perdut el valor dels símbols… Potser fóra hora que els retrobéssim… És molt senzill, molt ilustrador i molt necessàri.
O us penseu que és gratuit que Sant Jordi llueixi llança, o que el senyor de Vilardell porti un arnés com un mirall, o que Sant Antoni de Pàdua , patró dels paletes, porti un síngul amb tretze nusos…o que els màrtirs portin la palma del martiri…
Apali. repesquem els nostres símbols.
I si els de Convergència no volien fer tanta forrolla, és igual, perquè algun significat o altra deuen tenir les 9 senyeres….
Em doldria que no en tingués cap.
Apali… una forta encaixada de mans (amb la destra, que és prova inequívoca que no penso treure l’espasa!).

SANT CELONI I SANT ERMENTER (A CALAHORRA)

Foto: Detall del retaule de la decapitació de Sant Celoni i Sant Ermenter a la catedral de Calahorra.

Si bé coneixem, quasi sempre, els  sants patrons de les nostres viles, pobles i ciutats,  no era el cas de  Sant Celoni. Per a mi era totalment,o quasi, totalment desconegut. De primer vaig conèixer Sant Celoni (vila que, com sabeu, m’estimo molt), però la seva relació amb el Sant em resultava desconeguda (tant, que no tenim de patró Sant Celoni, sinó que tenim Sant Martí, Ai! quines coses!).
Doncs bé, de primer els vaig trobar al Monasterio de Leire, després a Cellers, prop de Tremp i els he trobat a Lleó i, sobretot, a Calahorra. Ho vaig descobrir, per casualitat, fa uns anys. Enguany ens ho hem fet venir bé, per passar unes hores a Calahorra.
Caram! quina devoció tenen als Sants. Ells diuen que van neixer i van ser decapitats a Calahorra, a la vora del Cidacos (el seu riu). Però els de Lleó diuen que van neixer a Lleó… i els de Santander també els volen per ells….
No en se gaires coses, però prometo investigar fins a escatir, si en puc treure l’entrellat, del perquè tenim nosaltres Sant Celoni. Ah!, em diuen que els celonins comencen a batejar alguns dels seus fills amb el nom d’Ermenter, molt bé, no?…
Doncs aixó: Prometo voler-ne saber més dels nostrats Sants.
Ah!  per cert: Calahorra és una gran capital, amb molta empenta i a voltes, em semblava que em trobava a Sant Celoni… Potser caldrà que els coneguem una mica més… no?
Si voleu veure algunes fotos cliqueu aquí.

JOAN TRIADÚ HA MORT: RESPECTE, SILENCI… i… OBSTINATS, TORNEM-HI!

Foto: Església de Sant Andreu de Llavaneres.

Llavaneres és el poble on vaig néixer.. On vaig començar a entrellucar aquest món tan complex i tan engrescador… D’infant, les monges, amb Sor Margarita que ens ensenyava a començar a ser persones. I l’escoltisme, I Mn Brustenga, Mn Jaume Castro, Mn Pere Farriol… i … també el Dr Joan Colomines i els seus fills: en Joan Ramon, En Jordi.. l’Agustí.. Eren estiuejants..(nosaltes en deiem “Senyors”), pero ells, juntament amb alguns d’altres eren els més semblants a nosaltres… gens tibats… propers…Amb en Joan Ramon vàrem ser amics de veritat.. era una màquina, no deixava ni un moment de respir.. i a casa del Dr Colomines hi trobàvem recer.. Hi havia llibres, (ai las!,tan escassos en aquella època) i el sentíem parlar, quin goig.. I de tant en tant, veiem l’Ermengol Passola.. i sabíem com començava la Nova cançó, i muntàvem festivals amb els Setze Jutges.. I venia en Guillem d’Efak…i reunions, i entrellucar un món nou, i descobríem la nova cançó… i jo començava a cantar… i a totes aquestes,  alguna vegada, de la  mà d’aquests estiuejants, baixàvem a Barcelona a escoltar algun que altre recital. Creieu que me’n va fer de bé, anar a un recital al CICF, el centre impulsat per en Triadú. Cantaven alguns cantants novells i en Llach.. penso que era un  dels primers recitals que va fer (un plom!, creieu-me! sort que les cançons eren passables, però ell, dalt de l’escenari, era un plom!, no m’ho tingueu en compte… jo he estat sempre raimonià….). I allí vaig saber de l’existència de la resistència dels nostres corifeus. En Triadú va aparèixer, auster, cara adusta.. però batallador, en Joan Ramon me’l va senyalar… el vaig veure de lluny…. Avui he llegit un article del President Pujol: Era un obstinat!. Aquesta és la paraula: un obstinat que, obstinadament, ens anava educant….
En queden,  d’obstinats?.
Doncs això: obstinats! uniu-vos, que si no no farem pas res!.
Descansi en pau… però no gaire… que la seva obstinació no ens deixi!.
I com que era poeta, us enllaço un poema dit per ell mateix:
Poema al matí.
Reseu una oració per la seva ànima… però demaneu que el seu exemple obstinat no ens deixi a nosaltres!!!