SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: SERRALLONGA

PASSEJADA PER LA SALA DE VILADRAU

Imatge: Casalot isolat de la Sala, on eixí de mare qui després seria en Joan Sala Ferrer, conegut com Serrallonga.

I avui si voleu, podeu escoltar la passejada pels encontorns del casalot de la Sala.
Escolteu la sortida que haureu de fer si voleu tastar la flaire dels bandolerots i els colors que acompanyaren a Serrallonga els primers anys de la seva vida…
Apali, si voleu, cliqueu i veureu les fotografies d’una sortida per la Sala….. i si voleu escoltar, cliqueu al dessota…. escolteu….

 

SERRALLONGA A BARBERÀ DEL VALLÉS

Imatge: Una instantèania de la xerrada.

Avui m’ha plagut molt poder fer una xerrada a l’Aula d’extensió universitària de Barberà del Vallés. Una aula jove, escassament dos anys…. fa temps que em van demanar si volia anar-los a explicar Serrallonga…..
I tant que m’ha plagut!!…..
I avui, a bona hora,  cap a Barberà, ben acompanyat….. i a l’hora justa, sense cap retard, hem començat a desgranar el cràpula Serrallonga.
Axiò: Un plaer poder predicar davant aquesta gent tant ben predisposada a saber una part de la nostra història…. de ben segur no la més plaent i cofoia, però si una part que ens ha configurat la nostra actual manera de ser….
Apali! molt agraït per a deixar-me explicar davant un auditori tan i tan atent!!!
I no l’he gravada perquè ja està penjada al meu bloc.  Si voleu, cliqueu aquí i sentireu una de les conferencies que ja he fet de Serrallonga…..

EN SERRALLONGA HA ENTRAT A CAN FABRA A SANT ANDREU

Foto: Can Fabra de Sant Andreu.

Avui m’han convidat els de l’Aula universitària de gent gran de Sant Andreu, a Barcelona.
 El motiu: que els parlés de Serrallonga.
Quin goig feia l’auditori. Ple de gent amatent a voler escatir un part del nostre passat. D’escoltar com la Margarida Serrallonga n’era l’heroïna de la història. Que el cràpula Serrallonga només era el pubill maldestre que ens ha permés descobrir la dona,. Una gran dona per a una gran època. Encara que sigui del barroc català. El segle més anorreador de la nostra història.
Però sense el barroc català no hauriem descobert la part més noble de la revolta contra l’invasor.
I així he pogut anar desgranant la història davant d’aquesta gent tan amatent i amable de Sant Andreu.
Si voleu, podeu escoltar la conferència. Ull que dura 73 minuts.

CAPÍTOLS MATRIMONIALS DE LA MARGARIDA SERRALLONGA I EN JOAN SALA

En data 29 de Novembre feia un análisis dels capítols matrimonials DE MARGARIDA SERRALLONGA A MARGARIDA SERRALLONGA: CAPÍTOLS MATRIMONIALS que se li feren a la mare de la Margarida, també nomenada Margarida (per no confondre-les en direm Margarida mare) i ja explicitava la bondat dels capítols per anar endreçant la casa i  deia que servia per anar  escalivant fadristerns…
Doncs mireu que és cas, en aquells capítols l’avi Salvi Serrallonga atorgava capítols a favor de la seva filla (Margarida mare, llavors de vuit anys!!) en el benentès que s’havia de casar amb en Segimon Tallades  i per endreçar ja l’herència, deia, en els capítols que l’hereva seria la Margarida (mare) si es casava, en edat núbil, amb l’esmentat Segimon i per metre-i-tant, li obligava a :

“…..y per quant la dita Margarida y esposa y muller esdavanidora no es de edat de contraure matrimoni que fins atant que sia de edat de contraure matrimoni la dita Margarida que cada any lo dit Segimon Tallades puga  sembrar una cortera de sembradura en dita casa ab tots utils y profits seus y aso ab gasto de la casa, y ab aquesta cortera no sia obligat en pagar pars, ni res.


Item que lo dit Segimon Tallades puga sembrar en la dita casa una cortera fins en duas que sia per iguals pars quant se vinga al partir ab lo dit son sogra. ”


I també hi afegia que pogués tenir cura de tres porcs… sempre que fossin partidors amb la casa…


Però mireu que és cas, en Segimon
es va arribar a casar amb la Margarida (mare) i varen tenir 7 fills, la
gran fou la nostra Margarida de 16 anys i el petit Esteve  de dos anys…
I en aquesta situació, en Segimon  es va morir el dia 20 de gener de 1617  deixant la casa ben debolida i anorreada car quedava sense cap braç d’home i amb un futur galdós…


I és així que rápidament hem de buscar un nou fadristern… es donen veus, s’explicita a tots els estaments casamenters
(sastres, capellans, paraires i tutti quanti…) que han de trobar nou fadristern… i mireu que és cas, en aquesta ocasió
és el rector de Sant Hilari que fa arribar al nostre Joan Sala que a
Querós hi ha una vidua… la vidua
ja era massa gran (tenia 34 anys!!) i en Joan es fixa amb la Margarida
petita …. I l’avi Salvi ho veu clar… a fadristern mort (en Segimon) Fadristern nouvingut, (En Joan Sala) que sempre serà bo….


I apali, a tornar a atorgar capítols, però ara ja a favor de La
Margarida Tallades Serrallonga (abans dels capítols es diu així) sempre
i tant que es casi amb el pubill Joan Sala… Si no es casa,  res…


Però ara ja es una mica més complicat: Hem
vist que la Margarida (mare)  ja havia estat declarada propietària en
heretament pels anteriors capítols i per tant, ella es veu obligada a
renunciar a les propietats i aquestes per via de nous capítols, passaran
totes a la Margarida (filla) sempre que hi hagi el casament. (Quina
vida més dura la de les dones d’aquest país: renunciar a tot perquè el mas pugui tirar endavant!!


I els nous capítols s’atorguen amb la següent tessitura :

“Tractat es y per Gratia del esperit Sant concordat que matrimoni sie fet per y entre Joan Sala pagés fill legitim y natural del honorable Joan Sala…… E na Margarida donzella filla llegitima y natural del Honorable Sagimon Tallades alias Serrallonga … “

I en atenció d’aquest matrimoni “ho donan y per titol d’heretament ho donatio pura perfeta simple e irreucable ques diu entre vius atorgan y concentan ala dita Margarida Serrallona donzella neta y filla llur respectiue com aben merexent y als seus y aquí ella volrra perpetuamente totas integrament les cases heretats y masos Serrallonga y de la Carosa y altres masos… “

Fixeu-vos que aquí, a la Margarida Tallades ja li canvien el nom i per tal que no es perdi la nissaga ja la cognomenen, en virtut d’aquests capítols Margarida Serrallonga Tallades …

I paral.lelament l’Antoni Sala, germà d’en Joan Sala aporta com a dot “dona y per titol de donatio pura y perfeta simple e irrevocable al dit Joan Sala germa seu com a ben merexent y aquí ell volrra cent y vint lliures moneda barcelonesa les quals li promet donar y pagar sempre les volrra en  tenint effecte lo present matrimoni y fetes esponsalles entre dits conjuges Joan Sala y Margarida …”


Fixeu-vos que, en aquests capítols, a diferència dels anteriors amb motiu de les esponsalles entre la Margarida (mare) i en Sagimon,
ja no es posen condicions… En aquell es van posar condicions car la
núvia tenia vuit anys i el matrimoni quedava lluny… l’havien de ben
ferrar perquè “arribant a edat núbil” , es casessin … Aquí les noces s’han de celebrar el darrer dia del mes de maig de 1618, o sigui escassament dos mesos després d’haver fet hereva a la Margarida mitjançant els capítols.


A través d’aquests capítols podem veure alguns aspectes importants de la nostra història:


La masia és el que importa: la unitat económica que permet tirar endavant la minsa economia de les persones que s’han acomboiat al seu redòs.


L’amor no cal ni que aparegui. ”Amb el temps ja s’estimaran” i si no s’estimen “que Déu hi faci més que nosaltres


La dona… La gran sacrificada (oimés en aquest cas que la dona (les dues Margarides) no son pubilles sinó hereves i tot i així han de fer les renuncies necessàries perquè el mas tiri endavant.


I en el nostre cas, la nostra Margarida
Serrallonga que es casa amb un cràpula, ella sola ha de mantenir el mas
i les seves terres en perfecte estat de revista … i quan es mor, al cap
de 18 anys de la mort el bandoler, fa un testament que ho deixa tot polit i endreçat i amb ordre de liquidar les poques deutes que hi ha. I , com no pot ser d’altre manera  que es diguin les misses consuetudinàries per a la seva ànima,”en nom de Deu nostre Senyor y de la humil Verge Maria Mare sua y de tots los Sants y Santas del Paradís sia. Amen.”


I cal afegir que mireu si ho tira endavant, que ella no fa com el seu avi que va fer capítols d’heretament en vida, ella espera al testament per deixar hereu al seu fill l’Antonio rector de Querós!. Que d’aquest també se’n podría fer un llibre!!


Quina dona… la Margarida!!


SERRALLONGA A LA FARÀNDULA

Foto: Teatre de la Faràndula de Sabadell.

Convidat per aquesta gent tan inquieta de l’Aula universitària de gent gran de Sabadell, dimarts vaig tenir el goig de pujar dalt l’escenari d’aquest gran teatre de la Faràndula de Sabadell i poder predicar les ventures de la Margarida Serrallonga i les desventures del bandolerot que li manllevà el nom.

Si sempre fa goig poder explicar aquesta història, fer-ho dalt d’un escenari de teatre, oimés d’aquest teatre tan esplèndit, em va omplir de joia i davant d’un públic atent i molt respectuós vaig anar desgranant la prèdica de Serrallonga, de la Margarida, en fi, aportant noves troballes que vaig fent de l’època i de les persones. Per cert, dimarts proper tocarà l’Aula de Gent Gran de Granollers, si voleu , la podeu escoltarclicant aquí serrallonga a la farandula.

SERRALLONGA A COM RADIO

Foto: Per ordre d’esquerra a dreta: l’Esteve Rovira, En Lluís Burillo, jo i en Josep Mª Cano a Com Ràdio aquest matí de Nadal.

I avui, dia de Nadal, a Com Radio, al programa conduït per En Josep Mª Cano “el dia de Nadal”, hem tingut una xerrada distesa amb l’Esteve Rovira, director de la pelicula televisiva Serrallonga, amb en Lluis Burillo, coautor del llibre “Serrallonga, el bandolers, les seves dones i la justícia” i qui us escriu Ramon Verdaguer. El tema, el podeu endevinar fàcilment. Serrallonga i el seu entorn. Ens ho hem passat molt bé, i crec que hem passat revista a la figura polièdrica del bandolerot i sobretot l’heroïna: la Margarida, la seva dona: la pròpia.
Apali si voleu escoltar la xerrada, cliqueu aquí.
Ah! I BON NADAL A TOTHOM.! I que el tió us hagi estat propici i us hagi dut tota la il.lusió del món.

LA QUINTA FORCA, ON NO VAN PENJAR EN SERRALLONGA I ALTRES CONTALLES

FOTO: Una corriola, amb el seu llibant, a la Sala de Viladrau.

Qui no ha sentit, o dit alguna vegada l’expressió “Hem anat a la quinta forca”?
Però sabem a què és deguda l’expressió tan nostrada de la quinta forca.?. Sabeu que te a veure amb el nostre bandoler Serrallonga i tots els de la seva estirp?.
Temps era temps, quan les forques del Virrei no donaven l’abast de penjar malfactors, saltejadors de camins, bandolers i tota la parafernalia de gent de malviure, a Barcelona no tenien prou forques als Quatre portals amb dret a forca, o sigui amb dret a penjar el cos (o a voltes, només el cap) dels condemnats.
Va ser necessari construir una Cinquena forca, i aquesta, lluny del centre de la ciutat. La van fer tan lluny (al capdevall del riu Besòs, que, quan la gent, tot fent el tomb s’arribava a la Cinquena forca, i l’endemà, com qui comentés els resultats del futbol, ho explicaven als amics i coneguts els deien, “ahir vam anar a la quinta forca”, o sigui a la més llunyana… o sigui al lluny del lluny…
Si ho voleu, podeu escoltar la contalla de la “quinta forca”.  i també altres expressions nostrades l’origen de les quals, a voltes, es perd en el temps. Apali!

SERRALLONGA RETROBAT

(FOTO: Reposant prop del Molar de la Calma, un matí encalmat)

He repescat aquest breu escrit d’una sortida a la Sala de Viladrau. Era al pic de l’estiu  d’ara fa un any, i el record del bandoler planava les boscuries. Us el transcric:

VISCA LA TERRA I MUÏRA EL MAL GOVERN!!!, i del gran casalot de la Sala, que va veure néixer en Joan Sala Ferrer, sortia eixordador el bram del bandoler: En Joan de Serrallonga. I aquest matí d’agost, amb poca calor i en petit estol, hem anat a la recerca dels orígens d’una pàgina del nostre passat. I la gran baluerna silenciosa en la seva immensitat, ens anava apropant la història més llunyana a un present massa viu. Serrallonga el bandoler, el facinerós, el cràpula, l’indomable, però tanmateix en Serrallonga, qui va saber alçar un crit eixordador pels segles dels segles perquè no ens prenguin l’alzina, ni la terra, i…. si ens descuidem un xic, ens prendran l’alzina, la terra i la dignitat.!

Quina presència més feréstega, alhora que amable, ens recordava la nostra decadència i el crit del nostre ressorgiment!!. I com sempre, la història ens mostra el nostre present i el nostre futur. Només hem de parar l’orella i anar a badar pels llocs on la natura ha vist part de la nostra pròpia essència!

Torna, torna Serrallonga que l’alzina en cremaran !!!

DE MARGARIDA SERRALLONGA A MARGARIDA SERRALLONGA: CAPÍTOLS MATRIMONIALS

(Foto: El mas Serrallonga de Querós, casa pairal dels Serrallonga)

Em sembla que ja ho he dit abastament: la heroïna de la història d’en Joan Sala, fou la seva vídua Margarida Serrallonga Tallades. A l’ensems és qui ens aporta més claror sobre les ombres del barroc català, i potser podríem dir encara més: és la que ens porta més lluny de la nostra pròpia essència com a país, independent de la resta de l’Estat Espanyol. Som diferents, i la diferència ens ve per tots els camps. I no el menys important és el camp del dret, o millor dit, el camp de l’aplicació consuetudinària del dret.
Si algú, en algun moment ha tingut en el pensament que l’amor fa avançar els pobles, pot ser que no l’erri, però no és menys cert que una organització basada en la mera possibilitat de subsistir, en èpoques de penuries es fa imprescindible. Els casoris no eren cap reflex de l’amor, sinó del negoci necessari i ineludible per poder mantenir la unitat econòmica per excel.lencia: la masia i les seves terres, des de la quintana fins a les boscúries. Si d’això en sortia l’amor… Alabat sia el Senyor!!

Veurem com la organització del dret hereditari (dret que marca la pròpia existència) fa possible viure (malviure, si voleu) i tirar endavant un país. I al barroc, força malmès i espoliat pels Reis de les espanyes que espoliaven el que podien pels seus capricis expansionistes….
I si voleu, fem un repàs a la història de la Margarida:
Si us sembla però, avui explicarem la història de la Margarida, però de primer la de la seva mare, que també es cognomena Margarida.
Ja vaig dir que la seva mare també es digué Margarida. O sigui la mare si que es deia Margarida Serrallonga, filla legítima de Salvi Serrallonga, (la dona de l’avi es deia Sàlvia, encara que desconeixem el cognom) I trobant-se en Salvi ja en edat avançada i no tenint cap hereu a la vista, compareix davant de notari (llegeixi’s rector de Querós), i atorga el que en dret es diu capítols matrimonials, en atenció que la seva filla Margarida (mare de la nostra heroïna) contraurà matrimoni amb qui es cognomena Segimon Tallades.
Els capítols, que son atorgats el 26 de gener de 1586, tenen alguns paràgrafs que ens fan entendre el motiu dels mateixos. S’atorguen en atenció al futur matrimoni d’en Segimon i la Margarida. Si s’arriben a casar, en Salvi, l’avi, deixa a la seva filla hereva dels seus béns (aquesta figura jurídica se n’anomena heretament o sigui, en vida ja es configura l’hereu – en aquest cas, l’hereva-). I pel futur espòs se li imposa que obeeixi el que s’estipula a les capitulacions matrimonial :
“Item vol dit senyor en Salvi Serrallonga que los fills y fillas presens y esdevanidors sian tots collocats segons lo poder de la casa, etc… “
O sigui que el futur marit, quan es casi, s’ha de fer càrrec de tot el personal de la casa i els ha de co.locar.
S’estableix que en Segimon aporti en dot al matrimoni (normalment la dot l’aportava la pubilla, però aquí l’hereva era la Margarida i el pubill es el nouvingut Segimon) I la dot que ha d’aportar son “xexanta lliuras moneda Barcelona y las trenta aquellas donará y para sempre y quant las vulla y las restans trenta pasat que sian a la festa de nada propvinent sempra que las vullan”

I afegeix … “ y per quant la dita Margarida y esposa y muller esdavanidora no es de edat de contraure matrimoni que fins atant que sia de edat de contraure matrimoni la dita Margarida que cada any lo dit Segimon Tallades puga  sembrar una cortera sembradura en dita casa ab tots utils y profits seus y aso ab gasto de la casa, y ab aquesta cortera no sia obligat en pagar pars, ni res
Item que lo dit Segimon Tallades puga sembrar en la dita casa una cortera fins en duas que sia per iguals pars quant se vinga al partir ab lo dit son sogra. ”

Aquest paràgraf és molt important per entendre la funció d’aquests capítols matrimonials (aquests i els altres que es feien a l’època).
Fixeu-vos que es pacta un matrimoni esdevenidor. Margarita no te edat encara per contraure matrimoni… i fins que no el contragui, en Segimon, futur espòs, ha de portar cabals suficients per a la casa, pot usar-la però pagant, pot tenir-hi porcs però partint el benefici amb el sogre, en fi… ben lligat perque no marxi …
Apali! que ho lligaven bé!. El pobre Salvi es troba vell, no te hereus homes que li mantinguin el mas, fa una llambregada al voltant i troba el pobre Segimon (potser no mal establert, però no hereu sinó un cabaler, i li promet dar-li en matrimoni la seva hereva, però mentre i tant ……que cada any pagui ja el peatge del futur casori (encara que rebi algun petit benefici). Si us dic que l’aital Margarida, mare de la nostra heroïna va néixer el dia 1 d’octubre de 1577… quan es signaren els capítols, tenia 8 anys… Us fixeu quina manera d’escalivar fadristerns… vols la pubilla … doncs paga peatge fins que et casis… i quan et casis, a tenir cura de tota la patuleia del mas: tiets concos, tietes mudes, avis, bestiar petit, bestiar de peu rodó… i tuti quanti.
Ep! I això era per a la mare de la nostra heroïna.
Prometo, si Déu vol, fer la història de la nostra heroïna, però si no s’explicava el de la mare, la història quedava coixa….
En fi, continuarem…

EN PEROT ROCAGUINARDA: EL PRECEDENT D’EN SERRALLONGA

(Foto: Sant Cebrià de la Mora al Pla de la Calma)

El pobre Rocaguinarda, a la pel.licula de la TV3 el trasposen d’Antic. Veim una mica qui era en Perot Rocaguinarda:
Fou un precedent d’En Serrallonga. Bandoler de la facció dels nyerros, fill de pagesos benestants propietaris del Mas Rocaguinarda, d’Oristà.
Des dels anys 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins el 1611, recordem que Serrallonga es casa a 1618, sense haver entrat encara al bandolerisme i ho fa , sembla, cap a 1622.
En Rocaguinarda desafiava els seus perseguidors a través de cartells autògrafs (ell sí sabia llegir i escriure, contràriament el que passava a n’en Serrallonga) I com era habitual a l’època sovint actuava en connivència amb l’abat de Ripoll.
Pel febrer del 1610 assetjà Vic amb 200 homes, imposant l’hegemonia dels nyerros sobre la ciutat.
Hi una novela no massa reeixida, però que dóna molta informació sobre en Rocaguinart

Pel juny del 1610 el duc de Monteleone, sabent que Rocaguinarda s’inclinava per una petició d’indult en canvi d’anar a servir el rei, cursà la petició d’indult a Madrid, però el Consell d’Aragó la denegà. Prosseguí doncs la persecució i, arran d’una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol del 1610), se li obrí un procés de regalia. I fou durant la lloctinència del bisbe de Tortosa, Pedro de Manrique, després d’un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s’acollissin a un perdó (1611) i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb la seva gent com a capità dels terços castellans vers Nàpols, on encara era el 1635, data en que es perd la informació desconeixent l’any de la seva mort.
A la telesèrie Serrallonga, es contrafà la figura de l’Antic, fent una reposició d’un bandoler enviat a lluitar pel Rei a Itàlia, però, contràriament al que passà amb Rocaguinarda, l’Antic el retornen a Catalunya a perseguir En Serrallonga. Un paper ben galdós que li encolomen al pobre Rocaguinarda.
La fama de Rocaguinarda fou recollida a la segona part del Quixot (capítols LX i també el capítol LXI, que el situa acompanyant don Quixot en la seva visita a Barcelona. Tal vegada Rocaguinarda conegué Barcelona i hom ha suposat que el nom del carrer barceloní Perot lo Lladre podria ésser record d’una estada del bandoler a la ciutat.
El rector de Vallfogona, Francesc Vicent Garcia, li dedicà un sonet:

Quan baixes de muntanya, valent Roca,
com si una roca del Montseny baixara,
mostres al món ta fortalesa rara,
que per a tu sa fúria tota és poca.

Ninguna de tes bales lo cap toca
de qui no et veja, si no fuig la cara,
que ton valor insigne no s’empara
tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,
que et persegueix de sou i persegueixes
ab mortal i fúnebre parasisme.

Qui tinga tal judici, mire i calle,
o diga’t senyoria, que ho mereixes
per lo millor pillard del cristianisme.

I si en voleu saber més podeu llegir els orígens, bona documentació de Mn. Ramon Corbella que publica a la Veu de Montserrat a l’any 1901 i cliqueu als enllaços que us acompanyo:

Numero 1, de 25 de gener de 1901, PAG 11 A 17

Numero 2 de 25 febrer de 1901, pag 56 a a 61

Numero 3 de 26 de març de 1901, pag 87 a 94

Numero 3 de 25 abril 1901 (error , hauria de ser el numero 4) pag 178 a a 181

Numero 5 de 25 de maig de 1901, pag 140 a 144

SERRALLONGA I LES SEVES DONES

(Foto: Un collaret de rosada a la Calma, prop del Tagamanent)

Ahir vaig tenir el goig de ser convidat per l’Aula Universitària de Gent Gran de Granollers. Em van demanar que els anés a predicar sobre Mn Jacinto Verdaguer, un poeta, un home. (Trobareu la xerrada en aquest enllaç, dura una mica més d’una hora) I si voleu, podeu passar el power point que em serveix per il.lustrar la xerrada.
Quan l’any 2002 vàrem commemorar el centenari de la seva mort, vaig preparar una xerrada sobre la vida i l’obra de Mn. Jacinto. Per allò que, dient-me Verdaguer i venint de la Plana de Vic

(el meu pare era de Gurb, poble
veí de Folgueroles, i amb tota la família dient-me que erem parents de Mn
Cinto), de sempre m’ha apassionat la seva vida. Hi ha poetes que no cal
saber-ne la vida per entendre i fruir de la seva obra. En el cas de Mn
Cinto, la vida és l’obra i al revés. Si ens endinsem en la seva vida,
en el guiatge de la mare, el pare sorrut “el tro”, el fet que eren
gent humil, la vida a can Tona, el seminari, el Suspensus d’En Serra i Mias, l’anèmia cerebral, el
rector bandoler, Da. Deseada, En Pancho Bru… i per acabar-ho
d’adobar : La Simona, en fí …. tot una deu inacabable de vida
viscuda intensament i amb molts glops amargs, en ha deixat una obra
(poesia i prosa) impressionant.


I aprofitant la xerrada, va comparèixer el gran amic Martí Monclús,
propietari de la llibreria Alguer 7 de Sant Celoni, un altre àngel de
la guarda llibreter que em nodreix de les darreres novetats, em va
portar el llibre “Serrallonga. El bandoler, les seves dones i la justícia”. de Isabel Graupera i Lluís Burillo.


A poqueta nit l’he encetat i oh! joia! un gran llibre, sense
pretensions romàntiques. Història en estat verge, ben documentat, un
pròleg ben girat de Xavier Torres Catedràtic d’Història moderna de la Universitat de Girona.
No l’he acabat, però de moment en frueixo d’allò més. De ben segur que
no tindrà, malauradament, la sortida d’altres andròmines publicades
recentment, però quin goig poder llegir un llibre ben fet, documentat,
planer, profund, en fi…


Perquè no entrelluquem la història abans de fer res?.


UN TAST A LA BOTA DEL RACÓ D’EN SERRALLONGA

(FOTO: Caminant cap al Molar de la Calma, amb el Turó de l’Home al fons)

I si avui m’ho permeteu i voleu xalar amb lectures d’història, voleu fer un bon tast a la bota del Racó d’en Serrallonga, em permeto afegir uns enllaços que, crec, amb un xic de paciència, xalareu d’alló més:


PRIMER TAST:

Mn Ramon Corbella, l’any 1902, a la revista la Veu del Montserrat, va publicar uns articles molt documentats i interessants sobre el bandoler. Te el gran avantatge que ell va ser qui va poder treballar amb originals. Hi trobareu la partida de naixement d’en Joan Sala, els capítols matrimonials dels pares de la Margarida. També els capítols de la própia Margarida Serrallonga i en Joan Sala. També una part del llibre de Notes del fill gran d’en Serrallonga l’Antoni , el testament de la Margarida… En fi hi ha material del bó. Crec que xalareu “a tenti potenti”.



La Veu del Montserrat número 1, de 25 gener 1902 pag 18 a 24

Número 2 de 25 de febrer de 1902 pag de 61 a 66

Número 5 de 25 de maig de 1902 pag 197 a 201

Número 6 , de 25 juny 1902, pag 235 a 241

Número 7 de 26 de juliol de 1902, pag 273 a 278

Número 8 de 25 agost de 1902, pag 303 a a 309

Número 9, de 25 setembre de 1902, pag 347 a 354

I si això és documentació d’un tast fi, documents bons, molt bons i us han interessat, podeu fer un

SEGON TAST:
Podeu
treballar-ho més amb llibres d’història molt acurats i de molt bon
llegir. Ja us adverteixo que son molt difÍcils de trobar.
Potser
només els podreu trobar a alguna biblioteca pública, (us enllaço amb
Biblioteques de la Diputació de Barcelona) però us garanteixo que
fruireu d’alló més i tastareu la història a glops plens:


El bandolerisme Català del Barroc de Joan Reglà

Joan Serrallonga vida i mite del famós bandoler Joan Reglà amb un estudi sobre Serrallonga a la literatura per Joan Fuster.

Aquest
darrer és canela fina. Permeteu-me un esbarjo sobre aquest llibre: Fa
temps que el vaig llegir, i per preparar la meva darrera conferència
del bandoler, el vaig tornar a demanar a la meva gran amiga Mercè
Cussó, la bibliotecària d’Arenys, tan eficient i el meu àngel de la
guarda en qüestions de lectura. Me’l va trobar, i la meva dona, que
m’estima molt i que sempre permet que a casa hi hagi estadants
(Serrallonga, Mn Jacinto Verdaguer, Espriu, Salvat Papasseit, Ferran de
Pol, Fèlix Cucurull, Sant Zenon i tuti quanti) me’l va fotocopiar i és
un dels meus llibres de consulta. Una molt bona amistat, sabent de la
meva dèria, aquest cap de setmana passat compareix a casa amb un
paquetet. El desembolico i em trobo amb el llibre en qüestió, guipo la
seva coberta esquitxada de sang i la figura del bandolerot. Uf! em vaig
pensar que queia d’emoció!!.

TERCER TAST:

La vida i la muerte del bandolero Serrallonga

Una noveleta, no molt rigorosa, però de fàcil lectura i a voltes instructiva per conéixer l’època.
Es
de Juan Mon Pascual, doctor en dret i que a temporades residia a Sant
Hilari. Aquesta noveleta la vaig descobrir remenant ordinadors al
Centre Pompidou a París. El vaig demanar i el vaig poder tocar i
fotografiar. (em venien unes ganes de quedar-me’l!!) Però vaig resistir
la temptació i després l’he trobat als llibres de vell.

I per últim, de moment:
Serrallonga, l’últim bandoler , d’en Llorenç Capdevila.
Una novela amable, segueix fil per randa, amb un petit argument, la senda històrica d’en Reglà.
Apali!
Si voleu saber coses d’en Serrallonga i la seva època haureu de llegir
una mica, si no us voleu fiar de la maldestre història que ens va
resumir la TVtres.

Ah! I si continueu, properament us posaré enllaços d’En Perot Rocaguinarda.

AI! LA HISTÒRIA QUE ENS GRINYOLA.

(Foto: Creu d’una sepultura a Can Gat prop de la Sala de Viladrau)

Em reitero en el que vaig dir ahir: Crec que és una bona pel.licula, es fa mirar, truculenta per engatjar l’espectador, tensa fins al paroxisme. Sang, molta sang… potser pel meu gust massa, car fa perdre el fil del propi film. En fi, es pot mirar i ja ha valgut la pena.
Però, Ondima noi!! Quan ens han volgut explicar la història, qui els ha assessorat?. Qui ha barrejat, en un garbuix maldestre, les idees que ens anaven desgranant els propis actors, els quals, com deia el protagonista fa uns dies en una entrevista, semblava que només havien llegit un autor, el llibre del qual recull un reguitzell de contalles sense cap rigor.
Per què, em pregunto, no han enfocat bé el tema.?



Diuen: la terra era dels senyors feudals: Home! si ja hi havia hagut la Sentència arbitral de Guadalupe (la revolta remença amb el corifeu Joan de Verntallat al capdavant va tenir algun fruit) a 1486, i els mals usos s’havien debolit. És cert que encara no estava resolt el tema de la terra, però tant la Sala, com Can Serrallonga tenen terres pròpies. Si en Joan Sala marxa, ho fa perquè és fadristern i hi ha massa boques per alimentar.
Per què diuen que en Joan Sala es casa amb la pubilla de can Serrallonga?. Als capítols matrimonials atorgats davant de notari de Vic, Antoni Illa a la rectoria de Sau en data 11 de març de 1618, l’avi de la Margarida, en Salvi Serrallonga, atenent que es va morir el seu gendre Segimon Tallades, pare de la Margarida, la fa hereva universal de totes les propietats “… perpetuament totes íntegrament les cases heretats y mansos Serrallonga y de la Carosa y altres masos en aquells units i aglevats…” I és en Joan Sala qui entra de pubill a Can Serrallonga i el seu germà Antoni, li fa lliurament de “cent y vint lliures moneda barcelonesa…” I aquest fet és importantíssim per entendre la posició del noi de la Sala (fadristern o cabaler) enfront de les propietats de la Margarida (ella sí hereva).
Per què ens expliquen la història barrejant conceptes i èpoques?: En Serrallonga, bé és cert que per la literatura castellana, acostumada als “pícaros”, un bandoler de veritat els plau molt. I és així que al poc de la mort d’en Serrallonga, l’Antonio Coello, en Francisco de Rojas i en Luis Velez de Guevara, publiquen i estrenen “El catalan Serrallonga y los Vandos de Barcelona”. Però la imatge galant i edulcorada del Robin Hood (que ens repeteixen a la història) no apareix fins que en Juan Cortada en el seu llibre “Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga”, fa, a 1868 la resenya del procés i en Victor Balaguer (en mala hora) pren el personatge i el tergiversa i diu: “ Juan de Serrallonga no era por cierto un hombre vulgar. Por su cuna era noble, pues descendia de casa solariega en Caroz … “ Alça Manela!, i fot-li que és de Reus…. I d’aquesta faisó, a empentes i rodolons fins avui… i embolica que fa fort…
I ja tenim el nostre personatge traït per quatre illetrats i encimbellat al capdamunt de l’estulticia….
I ara, després d’una pel.licula força interessant, tornem a explicar la història malament. Barregen la vida real, amb la ficció .
A través de la Margarida (dona forta), podem explicar el sistema d’herència català (tan injust personalment parlant car tot s’ho endú l’hereu, però tan savi a l’hora de posar en una sola mà la terra suficient per que sigui rendible. Penseu que a Galicia el sistema traicional era repartir-ho en parts iguals pels germans … i ara a cuita corrents s’han hagut d’inventar la “concentración parcelaria”… per poder tenir terra suficient per a ser rendible). I a partir de la Margarida podem veure com, malgrat li aterren les cases de la seva propietat, li fan corretja als arbres i cremen els camps, ella ho torna a reconstruir i quan fa testament el 29 de novembre de 1652, (18 anys després de la mort d’en Serrallonga), pot deixar tota la propietat en perfecte estat de revista i fer un testament d’un encapçalament magnific:
“Per quant ningú en carn posat se pot escapar de la mort corporal y las cosas d’aquest mon son transitorias… Jo Margarida Serrallonga, filla …”
I és clar que no se l’inventa, car el rector que li pren testament és home llegit i s’ha inspirat en el Tirant lo Blanc Capítol 477, quan la Princesa Carmesina fa el seu testament i diu:
Com totes les coses mundanals sien transitòries …. E degú que sia en carn posat a la mort escapar no puixa, ans li es certa cosa lo morir, e les persones sàvies deuen dispensar e proveir en l’esdevenidor, perquè, complit lo temps del peregrinar d’aquest miserable món, tornant al seu Creador ab molta alegria, puixa dar bon compte de la sua anima..
Veieu com no fa falta inventar i tergiversar per trobar coses interessants, cultes i fins i tot molt boniques!!!
En fi….
Una pel.licula, és una pel.licula, però la història és la història.
I des d’aquí suggereixo que la pel.licula vagi endavant, però si ens volen explicar la història, que ens l’expliquin bé.
Deia Gramsci: La veritat ens farà lliures.
I no per ensucrar els nostres morts farem més abellidor el nostre present!.