SERRALLONGA

Imatge: Detall a l’Església d’Arenys en recordança que la família Azaña va ajudar a adequar el Santíssim Sagrament.

Avui, dia 10 de Gener, fa 136 anys que va néixer en Manuel Azaña darrer president de la República Española, que si bé no va néixer a Arenys, si que hi tenia el seu “entronque”

Ell mateix ens va donar la pista:

Con un cuarteron de sangre vascongada, (la raiz en Elgoibar) y un entronque en Arenys de Mar, soy español como el que mas lo sea. Hubiera podido nacer patagón o samoyedo, pero en fin, soy español, que no me parece, ni en mal ni en bien , nada del otro jueves.”

Si en voleu saber més, cliqueu aquí: una entrada antiga en que vaig iniciar parlar sobre l’arenyenisme de l’Azaña .

I si en voleu saber un xic més cliqueu aquí.

I també podeu entrar en un fonamentat article de l’Arxiu d’Arenys de Mar.

I fa uns dies que vaig tenir el goig de ser entrevistat a Radio Mataró. I si voleu la podeu escoltar.

Tomba de Manuel Azaña a Montauban.

Excuseu-me, però el primer tuit que he llegit aquesta tarda, ha estat el de Vicent Partal, amic , que deia que hi havia acord . I tot seguit un tuit de David Fernandez, aquest xicot de l’antiga Cup que és home molt il.lustrat,  on hi ha escrit una sola paraula : Indesinenter…..

 I quin sotrac de paraula,! ni  feta per encàrrec aniria tan bé! Espriu i Raimon units per a recordar-nos que la dignitat es guanya EN POBLE….

Indesinenter, paraula llatina que ens diu….Sense mai parar, sense aturar-se, incessantment…..

I això….. Sabíem d’un únic senyor que esdevenia gos….. fins a l’home Salvat en poble,/ja l’amo de tot,/no gos mesell,sinó l’únic senyor.

Aquí teniu la lletra sencera

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

I si la voleu escoltar , cliqueu aquí.

IMATGE: Una aranya de llum.

Avui una dels tres reis i l’estel que els guia cap a adorar l’infant…..

Sí…. però era un estel, o era una aranya que venint de Natzaret al senatxo de les eines de Sant Josep, és tocada per la llum del Déu infant i s’enfila, s’enfila, s’enfila al firmament, fins que els Reis la veuen i creuen veure el signe que els conduirà al Déu infant ….

Apali, si ho voleu escoltar , cliqueu aquí.

 Imatge: un instant dels assajos

El dramaturg francès Eugène Labiche (París, 1815-1888) va revitalitzar el gènere del vodevil i a l’agost e 1855 va estrenar “un barret de palla d’Itàlia”. L’agudesa en l’observació, l’absurd, els jocs escènics, l’acció trepidant, el disseny dels personatges … i en definitva un plantejament novedós en fan tot un univers teatral…

I si voleu saber de que va, haureu de venir a veure-ho. D’un fet irrisori i potser intranscendent en van sorgint uns personatges disbauxats, però molt ben dibuixats, molt inserits en el mecanisme teatral que, amb ma mestre, va desenvolupant en Jordi Pons-Ribot……

I l’absurd…. l’absurd total a dalt de l’escenari….

Un desori mil·limetrat, amb gaudi de l’esperit que bé ens mereixem un esbarjo….

Potser mai com ara necessitem un bon esbarjo ….

I poder veure dalt de l’escenari que, davant dels darrers fets del nostre país potser el que veureu no deixa de ser una obra assenyada i l’absurd està al carrer….

En definitiva:

Podreu veure com una dona casada que ha anat a passejar amb el seu amic el capità, ha deixat  penjat en un arbre el seu barret de palla d’Itàlia, que és un regal especial del seu gelós marit. I la mala sort vol que per allà passi, dalt d’un carro tirat per un cavall afamat, un nuvi que d’aquí a una hora es casa, i que el seu cavall es mengi aquell barret. I llavors el capità, amb la mà a l’espasa, exigeix al nuvi que abans de casar-se en compri un d’igual…… i així…..

… fins el desori total, fins al desori final……

I un consell, si voleu gaudir de l’obra, potser, potser, haureu de venir dues vegades, perquè creiem que la primera, les rialles us privaran de copsar el text …. en la seva absurditat……

Apali!! A xalar de valent !!!!

Nota: Ja posaré les dades de representació, però estrenem el dia 23 de gener a les 9 de la nit al teatre principal a Arenys de Mar….

I si voleu comprar entrades, podeu passar i començar a fer-ho!

Imatge: la Font del dimoni de Caldes de Montbui.

Avui una del dimoni..

Com sempre, el dimoni surt escaldat, donada la seva qualitat de curt de gambals i d’esser dolent, va ser enredat altra volta quan el dimoni engalipa una pobre noieta estreta de sostre.

li promet que li construirà una font, només amb la condició que  quan li hagi construït la font abans de que el gall cantés ella li lliuraria l’ànima….

I sí, sí…. no comptava amb la mestressa espavilada…..

I com sempre , surt ben escaldat!!

Apali , si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí….

O aquí al dessota….