SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

ELS DOS GOSSOS

Imatge: Dos gossos: del pintor salvadoreny, Carlos Cañas.

Ui!!!!
Avui una de dos gossos…. coneguts, però no estimats, es coneixen, es suporten, però no son amics….
i l’un, un dia, aprofitant un descuit de la carnissera, pren un palpís d’alló més ufanós i el pren amb les dents….
L’altre, que passa més gana que un mestre d’escola, vol que el deixi anar per veure si se’l poden repartir, com a bons germans!!
Però: i ca!!!! No hi ha manera….
Llavors, el pobre gos, amb la gana que tragina , li fa…. I d’on dius que ets…..
– Sóc Valenciaaaaaaaaaà:
I ja està: obre la boca cosa de no dir, perd el palpís i el gos català se n’aprofita…
I llavors, el valencià li vol fer la mateixa jugada al gos català…..
Però és clar, aquí pica en ferro fred….. el gos català, amb tants anys d’angunies, n’ha aprés molt i no es deixa enredar….
Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí o al dessota….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

UN PONT DE PLATA SOBRE EL GARONA

Imatge: una llambregada del riu Garona.

Doncs sí:
El riu Garona neix a la Vall d’Aran  (Naut d’Aran)….. i avui, la contalla va del riu Garona.
Hi havia una vegada un galifardeu que fuig de Naut Aran, perquè no hi ha mitjans de supervivència i se’n va enllà d’enllà fins que arriba a les planúries franceses on hi passa el Garona. i se n’adona que, per creuar el Garona no hi ha cap pont…
Esgarrifat,  va a veure l’alcalde del primer poble que troba i li fa:
-Mestre: Si voleu construiré, sense cap cost per a vosaltres, un pont de plata sobre el riu Garona…
-I dó, que li fa l’alcalde: I aixó no ens costarà doblers?.
-Doncs no, només que fem una juguesca: Si el construeixo em doneu un gabadell de diners…. Si no el puc construir, us els donaré jo a vosaltres….
– Només poso una condició, jo triaré ellloc on construiré el pont de plata!!!
I ho aconsegueix ! Oh ! i tant que sí……  o potser no…..
Doncs apali, cliqueu aquí o al dessota!!!

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

BON ANY SIGUI DE BÉ!

Foto: La primera sabateta d’Arenys a l’eixida de casa.

Avui hem pogut contemplar ja la primera sabateta oberta!. N’hi ha un gabadell * que estan a punt d’esclat…. Fa goig de veure….
Aquestes orquídies que, a Arenys, les hem batejat amb el nostre nom. Deixen de tenir el seu propi nom i passen a ser sabatetes d’Arenys….
I ai las! que ningú ens les vulgui prendre, son nostres, perquè  amb paraules d’En Pep Quintana:

“Resulta “que un frare caputxí, aquell que es lleva de bon matí i toca la campana i menja pa amb avellana”, va venir a passar uns dies de  recers espirituals al convent arenyenc. Ell era un missioner llec –un fraret de sucre, que en diem- instal·lat a l’Índia més profunda i va portar en el seu equipatge escàs un esqueix d’aquesta planta, que tan sovintejava en aquell indret asiàtic. Va provar de plantar-la en una  torreta i deixar-la crèixer en el claustre conventual. I, oh! miracle,
l’orquídia es va fer gran i capritxosament va voler florir els dies més sagrats del Nadal cristià. La nostra, aquesta sabateta que s’obre i no es tanca, és preciosa. És de la família de les orquidàcies i més  concretament de la “paphio insigne”. I tant si n’és d’insigne!, insigne, gloriosa, elegant i aquí al darrere afegiu-hi tots els  adjectius positius que trobeu al diccionari. Pel que sembla, la primera planta es va trobar en el claustre caputxí com si estés a ca seva. El microclima arenyenc era exacte que el microclima indià. I d’aquell esqueix insignificant avui s’ha fet exèrcit. Qui més qui menys, en aquest poble i en aquesta època, llueix aquesta flor tan esvelta i no gens olorosa.”

 Apali!, Bon any sigui de bé….. : Aquesta frase la vaig aprendre de la meva iaia Tereseta….. I a casa, sempre dels sempres, quan encetem una menja de temporada, o estrenem una flor del temps diem la mateixa frase que ens lliga al passat, que ens fa sentir part d’una història que, en la mesura que podem, la continuem dient pels segles dels segles….. Esperem!!

* I també hi he posat una paraula que no trobo a cap diccionari: gabadell... La meva iaia la deia per fer referència a un conjunt de moltes coses de la mateixa espècie, o sigui, un munt, un bon feix, etc…. però ella en deia un gabadell i jo, en memòria seva, la continuo dient….

Filòlegs absteniu-vos!

ELS PESCADORS I LA TONYINA MÉS GROSSA

Imatge: Els pescadors valencians  de Sorolla.

Vinga! Avui una de Sant Salvador d’Horta….
Sabeu que Sant Salvador d’Horta era un frare miraculer…. i un dia els pescadors li demanen que intercedeixi davant Nostramo,  per tal que puguin fer una bona collita de peix….
Si ho aconsegueixen, li prometen que li donaran el peix més gros que pesquin….
Ho aconsegueixen i li donen a Sant Salvador un peix, però que, ni de lluny, era el més gros….
I quan el frare d’Horta se l’enduu, els altres peixos salten del vaixell cap a mar…..
i arrepentits, van a la recerca de Sant Salvador i li prometen que mai més,  de mai més,  l’enredaran i li donaran el peix més gros…. no qualsevulla andròmina esquifida…
Si voleu, podeu escoltar-la clicant   aquí o al dessota….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LES VIRTUTS DE LES PARAULES….. SE MARIER….. O LA MURRIERIA DE MESTRE PLA

Imatge: Pla davant del Mas Pla a Llofriu.

Si us vaga, qualque estona escadussera que el lleure us empenyi davant la tele….. venceu la temptació i preneu qualsevulla llibre de mestre Pla…. Sempre n’aprendreu alguna o altre fotesa, que al cap i a la fi, son les coses més profundes de l’existència…. No endebades mestre Pla deia que la pell és el més profund de l’home….
Mireu sinó: llegiu la pagina 226 del volum 24 de l’obra completa: Humor, candor….

“….. gossos i gats. Estimem aquests animals, els donem menjar, viuen en la nostra pròpia casa. “Domèstic” deu venir del llatí domus, casa, i aquests són, doncs, animals casolans. Tot el que fa referència a la casa, en el nostre país, és important. D’entrar en l’estat matrimonial, els francesos en diuen se marier, és a dir, prendre marit; els italians, ammogliarsi, prendre senyora; nosaltres ens casem, agafem casa. Es clar que, després d’agafada, no li donem gaire importància, però això és una contradicció de la naturalesa humana”

Apali, no direu que no son curioses  les paraules per explicar que ens casem….

I els catalans, pragmàtics com sempre:
-Res de collonades de  prendre marit o muller, que carall! …….. prenem casa!!!

I potser, perque ell ja en tenia, de casa, …. no es va casar mai…. o potser sí,  que encara avui, els estudiosos ho debaten……
Quines coses, eh!!

AVUI FA 72 ANYS QUE VA MORIR MANUEL AZAÑA, QUE, COM SABEU, ERA D’ARENYS DE MAR

Imatge: Cancell del Santíssim Sagrament de l’Església d’Arenys de Mar, on hi consta la ressenya de l’oferiment d’una família d’Alcalà d’Henares al Santíssim Sagrament al qual va ajudar a pagar la restauraació. La família era Família Catarineu, avia i besavi de Manuel Azaña.

Goiteu que és cas! Avui fa 72 anys que va morir Manuel Azaña, darrer President de la Republica espanyola.

Com que fa anys vaig descobrir que l’entronque de l’Azaña era d’Arenys de Mar, la figura m’ha interessat sempre…. i sempre he cregut, que, com Sant Francesc d’Assis,  es va equivocar d’època. El seu tarannà intel.lectual i a la vegada polític, crec que el va des ubicar i no va saber trobar el terme just per inserir-se en el seu país, però tanmateix va ser molt brillant. Podeu estar-hi d’acord o no, però el seu discurs d’España ha dejado de ser católica és una peça oratòria que ja m’agradaria que alguns dels corifeus que avui ocupen els parlaments fessin peces tan ben construïdes…. 

I fa poc que he pogut constar que aquesta apreciació meva, la de  l’equivocació amb el temps, ho va dir el propi Azaña…

“Me reconozco ajeno a este tiempo. los hombres como yo hemos venido demansiado pronto o demasiado tarde.”

I l’entronque amb Arenys, el varem conèixer per un article publicat a Plumas y palabras, quan el mateix Azaña deia:

Con un cuarteron de sangre vascongada (la raiz en Elgoibar) y un entronque en Arenys de Mar, soy español como el que mas lo sea. Pudiera haber nacido patagón o samoyedo pero, en fin, soy español, que no me parece ni en mal,  ni en bien, cosa del otro jueves….

I amb la qüestio catalana, en la que alguns el pintaven com un amic de Catalunya, l’amistat era cojuntural, no profunda, i si no veieu aquestes dues perles:

24 de març de 1930.- Banquet al Restaurant Patria de Barcelona :

“Y de deciros también que si algún dia dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola su navio, seria justo el permitirlo y nuestro deber consistiria en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y para otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida, pudiesemos establecer al menos relaciones de buenos vecinos”…

I en els Dietaris de 30 de juliol de 1937 feia aquesta terrible afirmació:

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero solido y comodo. Ha valido para dos siglos.  Pag 184 memorias de guerra II .

Prometo que aniré informant i potser un dia, en podríem fer una conferència…..

I si voleu, podeu llegir unes antigues entrades que us donaran més pistes, sabreu el entronque de Arenys de Mar d’on venia i qui van seu els avantpassats que passaven per Arenys de Mar, per Vilalba Saserra i així a tomballons , a Montauban, on va morir……, cliqueu aquí,…… o també aquí….