SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

LA RATA PINYADA A L’ESCUT DE VALÈNCIA

Foto: Escut de València.

Us heu fixat mai que a l’escut de la ciutat de València hi ha un rat penat?. I els que sou “futbolerus” sabeu del cert, des de fa molts anys, que a l’escut de l’equip valencià hi ha un rat penat (o rata pinyada) de proporcions ufanoses.
De ben segur que de tant mirar-lo ja forma part del paisatge.. però només heu d’aturar-vos un moment.. mirar bé i veureu el rat penat.
I la pregunta: perquè hi ha un rat penat en un escut d’una ciutat.
L’explicació la trobareu a la rondalla que us adjunto. L’Amades ho explica clar i net.. gràcies al rat penat, el nostre rei en Jaume I va poder prendre la ciutat de València. Si, si , no us heu d’estranyar: gràcies al rat penat, el nostre rei va guanyar un setge que havia començat amb una sageta clavada al front del monarca.. Va començar malament i el rat penat va fer que acabés bé.
Apali, si voleu , cliqueu i sabreu el motiu de la rata pinyada a l’escut….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

HISTÒRIES DE LA RÀDIO (LA D’ARENYS DE MAR, EH!)

Corrien les calendes del mes de setembre de l’any del Senyor de 1979, en una irreductible vila encerclada de turons, de les vores de la nostra mar mediterrània, un grup d’esforçats guerrers de la cultura, (sic)  capitanejats per un jovincell nomenat Toni Esteve, van posar en marxa la primera ràdio municipal de la Catalunya catalana.
Mireu que és cas però que, com a tot naixement, de primer hi havia d’haver l’engendrament. I si la ràdio naixia el mes de setembre, el mes de juliol anterior, els de Convergència, ja n’havien fet un tastet per la festa Major de Sant Zenon.
En recordança d’aquesta història, la Isabel Artero (magnífica persona, gran professional i molt bona amiga) em va voler fer una entrevista en la que hi recordés els primers passos de la ràdio de Sinera. Obviament des de la meva humil  perspectiva.
Si voleu, podeu escoltar la conversa  i veureu com eren els començaments de la primera ràdio municipal de Catalunya. (Aquests dies en fa, nogensmenys, que 31 anys!!)
Com tots els començaments, no va ser pas fàcil, certament… però d’il.lusió se’n vessava molta!!!.

LO CAMÍ DEL CEL (RONDALLA)

Foto: Verge amb nen (Murillo, Palazzo Pitti, Florència)

Avui us enllaço la rondalla “Lo camí del cel”, recollida per en Francesc Maspons i Labrós, en el seu recull “Lo rondallaire” editat per editorial Barcino l’any 1930.
Veureu que és una rondalla de les més correctes: Una rondalla per a transmetre el valor de les bones obres, la bondat per damunt de la maldat i  actuant així, trobareu el camí del cel.
De no actuar com cal, us veureu abocats a les penes eternes del Xibalbà o a les calderes d’En Pere Botero… I si us porteu mig bé, o sigui, ni carn ni peix, penareu pels segles dels segles al purgatori fins que una ànima caritativa us en tregui.
I qui us mostrarà el camí del cel….? doncs una dona de faccions formoses amb el seu infant, que, com ja deureu endevinar, no és altra que la Mare de Déu.
Apali, si la voleu escoltar, feu un petit silenci i cliqueu al dessota!.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

HA MORT EN LABORDETA

A mi, la cançó castellana m’ha quedat sempre molt lluny. No obstant sempre n’he seguit amb interés l’evolució. Curiosament va ser la cançó catalana qui va esperonar la cançó castellana. Quines coses!!
Així ho afirmaven els primers cantautors castellans: En Nino Sanchez, en Joaquin Diaz… i pocs més. Les seves cançons eren fluixetes.. però sonaven com les nostres catalanes.
Tot amb tot, hi ha hagut dos autors castellans que m’han interessat sempre: de primer en Paco Ibañez. Quina força expressiva la seva!… és un dels nostres cantant en castellà. I l’altre, un xic més lluny en Labordeta. Potser no tant per la seva acció musical , sinó per la seva actitud davant la vida: caminant empedreït, recercador de les arrels del seu poble, fuetejant la dreta amb el seu famós :” a la mierda!!” I sempre, sempre m’ha semblat molt autèntic.
Ara fa uns moments m’he assabentat de la seva mort.
Em sap greu.
Descansi en pau una persona autèntica, enfront de tanta i tanta mediocritat com hi ha avui en dia!!

SANT ZENON D’OJACASTRO

Foto: Sant Zenon d’Ojacastro.

Ja sabeu que, de Zenons, a l’Estat Espanyol en tinc documentats uns quants, pocs… A Catalunya, el nostre de Sinera, el de Viver i Serrateix i l’ornabec de Sant Zenon del Castell de Sant “Fernando” de Figueres. A les españes, tinc el de Luzaga, Fuencaliente de Medinaceli, La  Poveda de Soria, Salas de Bureba, Herrera de Pisuerga el de Cehegin de Murcia (aquest un xic dubtós que sigui el nostre) i el d’Ojacastro…
Aquest any en volia veure uns quants, però les informacions que vaig obtenir dels capellans de Salas de Bureba, Herrera de Pisuerga i La Poveda de Soria foren descoratjadores… “Mire no venga.. no tenemos ninguna imagen.. las reliquias sabemos que estan peró no tienen nombre”… en fi.. un xic poc engrescador per anar-hi. No així a Ojacastro que, gracies al seu capella Mn Desiré Kizunga, em va indicar que sí, que em podria obrir l’església, sempre que, abans d’anar-hi el truqués.
Tal dit tal fet…. Un xic accidentada la nostra anada a Ojacastro, hi anàrem el dia 18 d’agost, el 17 s’havia mort el Sagristà  Dn. Agapito Crespo i l’enterraven el mateix 18. Aquell mateix dia ja varen nomenar Don Rufino Marín … En fi, que ja ens teniu a la tarda, hora convinguda, abans de l’enterrament,  a l’Església. Desgraciadament no varem poder saludar a Mn Desiré, però ens feu d’anfitrió Don Rufino … Estrenava càrrec… tenia ja preparat el petit panegíric  que volia llegir a l’enterro de l’Agapito, ens el llegeix . Tenia  unes ganes de garlar impressionants.. Ens recita poemes (no us penseu, tenien la seva gràcia). Només recordo una dita collida a l’atzar quan ens etziba: “Yo no soy Rafael Alberti, ni Camilo José Cela, puesto que yo no fuí a la Escuela”,
Gràcies al Sr Rufino podem veure l’esglesía: Immensa baluerna, desendreçada: qué voleu, un poble d’escassos 100 habitants i dues bones senyores que la netegen.. podem passejar per tot el recinte.. Corprenedor veure la imatge del nostre Sant Zenon, encara la tenen a “las andas”. No l’han tornat a l’altar, el 9 de juliol encara és massa proper. Al seu costat altres dos sants màrtirs que també sacrificaren a Aigues Salvias a Roma Sant Agricola i Sant Vidal… I també, i això si que ens va fer goig, varem trobar (no podia ser d’altra manera!!) a Sant Roc, amb un toc de peregrí compostelà, però tanmateix Sant Roc…
I a la tarda amb un sol impressionant al defora, dins l’església servem el silenci necessari al lloc sagrat, només trencat per la nostra conversa…. I acostant-se l’hora de l’enterro de l’Agapito, ens va semblar que nosaltres no podíem destorbar la cerimònia intima del darrer adéu al sagristà d’Ojacastro i ens varem retirar discretament.
Molt agraïts a la gent d’Església que ens va fer fàcil la nostra troballa.
Perdoneu que us digui que no podem afirmar el mateix de la gent de l’Ajuntament, davant per davant de l’Església, de ben segur que deuen ser uns magnífics servidors de la cosa pública, però no van moure ni un dit xic del peu per poder trobar a Mn Desiré, ni quan els varem fer saber que érem d’una Vila (de les poques, molt poques,) que també teníem Sant Zenon van fer cap alegroia… De ben segur que sentien ploure un dia de sol brillant a la Vall de l’Oja. Que Déu els faci bons!!…
Podeu veure les fotos, clicant aquí. …

BULLANGUES, REBOMBORIS I EL BALCÓ DE PALAU CONDEMNAT

Foto: El Palau de la Duana, avui Delegación del Gobierno en Catalunya, amb el balcó del primer pis, a l’esquerra, condemnat a estar tancat pels segles dels segles.

Goiteu que això d’internet és una caixa de sorpreses!. Dilluns rebo un mail en el que em demanen, ja que han llegit un comentari meu a internet, si els puc explicar el perquè el balcó del primer pis de Govern Civil,  al Pla de Palau està tancat.
Li responc que aquest dimecres explicaré la història a Radio Arenys i en penjaré el l’audio aquí, al meu bloc. Explico el perquè el balcó està condemnat des del mes de juliol de 1835, quan una gernació exasperada perquè el toro cinqué d’una “corrida” a la plaça de toros de Barcelona sortís rave i els espectadors començen a insultar toro i torero… dels insults passen a desenganxar els bancs de plaça, foragiten el torero i maten el bou… l’arrosseguen pels carrers de Barcelona tot cridant “hem mort el bou” ……des d’aquest crit es passa a “volem el bou gros!” (llegeixis, el capità general Llauder…)   d’aquí a cremar convents, matar monges i frares i ….
…… oi que és un desori… doncs, apali escolteu la contalla i trobareu un xic de la nostra història reflectida en el balcó de Pla de Palau condemnat perquè , des d’ell,  van defenestrar el “pobret ” general Bassa, allí per l’any del Senyor 1835, representant l’efemèrides la primera cremada de convents moderna del nostre país i , com que des del balcó es va llençar  daltabaix un General de l’Exercit espanyol…. el balcó resta condemnat a romandre tancat pels segles dels segles………..
Apali i vinga bullangues i rebomboris…..

ARENYS DE MUNT, UN ANY DESPRÉS

Foto: L’arbre vinclat pel pes de la justícia.

Avui, un any després, hem anat, amb la meva filla, a fer tat a Arenys de Munt. Un any després de xalar de valent, veient com fèiem vibrar i tensar la corda més profunda dels sentiments de país, hem tornat a veure i viure com ho pelen  els nostres veïns de dalt.
Alegria, festa, joia, no es dissimulava el somriure i la complicitat de tots els que hi erem (per cert, més dels que comptavem trobar-hi).
Si escoltàveu les converses però, sentíeu un deix de neguit per la malastrugança d’aquest país nostrat,  en el que sempre ens fan perdre el nord els personalismes de quatre patums. Que si ara no toca, que si jo ja tinc les llistes, que si jo havia arribat primer….
Hi hem trobat bona gent, de la gent que ha fet molt per aquest país i que no surten als diaris, de la gent que treballa cada dia perquè tot sigui més profitós, però ai las! com que no hi havia els de la tevetres no hi havia les patums.
I diem:  per a quí  vetllen les  nostrades patums?. No serà  que vetllen pel seu diari sou pel negre pa?. O potser diuen que vetllen pel pa del nostre país..? . Si vetllessin pel pa del país, es deixarien de “collonades” que diria mestre Pla i aniríem allà on hem d’anar i seríem allà on hem de ser .. en fí qué hi farem….
I en tornant a Sinera, hem anat a buscar l’avi, perquè vingués, com cada diumenge,  a dinar a casa, i hem passat per davant del nostrat palau de justícia. Hem vist com “l’arbre” continua vinclat pel pes de la justícia, amb fulles verdes, aixó si, però vinclat. El pes de la gran baluerna de la justícia encara el te anorreat….
I hem pensat….. mira, l’andrómina anorrea l’arbre i nosaltres ens enfarfeguem discutint si son llops, cadells o caderneres…
Què hi farem…….
No n’aprendrem mai?.

ADDENDA: Aquesta nit, a les noticies de la tevetrés han donat un petit tast de la trobada d’Arenys de Munt: Hi havia uns quants corifeus… però, mireu que és cas, em reafirmen amb el que he dit al matí.:
.. a un dels corifeus l’enganxen les càmeres quan ja havia signat un paper (de ben segur el compromís d’Arenys de Munt), algú li fa notar que hi ha les càmeres, s’ajup tot prest i torna a fer veure que signa…. ai! mare de Déu,  quina feinada que tindrem amb aquest personal!!

“…DONDE LA GALLINA CANTÓ DESPUÉS DE ASADA…”

Foto: Galliner amb un gall i una gallina (obviament blancs) a Santo Domingo de la Calzada.

I quines coses que es veuen anant per aquests mons de Déu!. Goiteu que a Santo Domingo de la Calzada, al capçal del riu Oja,  tenen al dedins de l’església catedral, un galliner amb dos galls blancs en recordança d’una llegenda (que ells conten com a realitat) que ocorregué a uns peregrins alemanys que en passar per (la calzada, o sigui el camí de Santiago) van fer nit a Sant Domingo i varen anar a cercar posada… i una vaileta de la posada s’enamorà del jovincell alemany… en demanar-li “favors” aquest els hi negà… ella, venjativa que era,  li va fer pagar tan car que el van penjar a la forca…. I mireu que és cas, un cop penjat , els pares van a Sant Jaume de Galicia i en tornar, mireu que és cas, el vailet era tan viu com “la gallina asada” que es menjava el justícia… i aquí vingué el miracle.
Apali, si ho voleu , cliqueu al dessota i escoltareu la contalla….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LLEÓ. LA MÀGIA DELS PETITS INSTANTS

Foto: El dia es deixondeix a Lleó

I si la vida son les petites coses, els viatges son petits instants. No recordem les grans magnituds, ni les grans gestes. La nostra memòria està feta de petites llambregades de llum que s’obren i es tanquen,  d’acord amb el que necessitem en cada moment.
Era la Mafalda que deia, quan mirava embadalida un objecte: “estic fabricant records” … I la nostra vida és un reguitzell de records que els plasmem en petits moments, que s’ens queden enganxats al magí, per tal que, quan els necessitem, els recuperem per a tornar  reemprendre la diària lluita pel pa.
Unes vacances, també, son la manera que el caminant, a la recerca de la bellesa,  es va nodrint de petits plaers de les coses petites.
I aquí teniu curiositats com les d’en Gaudí assegut a Lleó mirant la seva obra del Palacio Botines. Però el que crida l’atenció és el colom que li fa companyia. I les sandàlies del peregrí. O el consell d’una mare inculta que alliçona a la seva filla que els llibres no es toquen “vete a saber quien los habrá  tocado”. O trobar en un carreró petit, estret  i brut una pintada d’amor en català… o….
En fi, els ulls i l’esperit sempre ben oberts!.
Apali, si ho voleu cliqueu i veureu aquests petits instants.

SANT ROC A GALICIA

Foto: Sant Roc a A Corunya, Església Orden Terceira.

Els que em seguiu, ja sabeu de la meva dèria a la recerca dels Sants (home! dels sants nostrats: Sant Zenon, Sant Roc…. i enguany hi afegirem Sant Celoni i Sant Ermenter… però això vindrà més endavant).

Avui , perquè us aneu fent una idea de la presència del nostre patró petit (tan gran com Sant Zenon eh!, però petit perquè és el segon). Doncs avui us enllaço un conjunt de fotografies de la presència de Sant Roc a Galícia…. (Ja en vindran més eh!). Però fixeu-vos, us puc ben assegurar que al nord de les espanyes, la presencia del nostrat sant patró està a totes (sí, ho heu llegit bé, a TOTES! les esglésies) No és endebades que el nostre patró guaria la pesta o , preservava que hom es veiés immers en el tràngol de contraure-la-
Apali a veure Sants Rocs a dojo!!!.
Podeu clicar aquí i veureu les fotografies.