SERRALLONGA

Imatge: Goigs de Sant Roc.

L’any 2007 em van demanar si podia fer  un escrit per celebrar el desè aniversari de l’Elm i la Carmeta (els gegants més petits) i que va sortir al programa de Sant Roc.

Ara l’he trobat i el recupero abans de tancar aquest agost de 2015.

  EN EL DESÈ ANIVERSARI DE L’ELM I LA CARMETA.  Us heu aturat mai a contemplar pausadament els nostres gegants?: Tenim en Tallaferro, que si us fixeu bé té un aire de centurió romà que enamora!. Tot un  Senyor com el nostre patró Sant Zenon. Quins aires que rumbeja… Ep ! i la Flor d’Alba amb flaire  de Canigó verdaguerià i que gasta un llustre imperial de no dir !!. Talment com si fos una princesa de país petit…. I en Roc i la Maria, verament abillats d’hàbits de macip i captadora, amatents  que arribi el llevant de taula, per tal de gaudir del millor esperit seguint costum vella a la contrada d’anar a cercar els de la Casa Gran  i acompanyar-los, en clam de festa,  cap a assistir a l’ofici!!. Però fixeu-vos en l’Elm i la Carmeta. Un xic descreguts,  eh !. A vessar de picardia…  Son els més menuts,  però renoi,! quina planta que en tenen els dos, sorgits de la nostra claror marinera de Sinera: l’Elm amb el peix que allargassa el seu braç dret  i la  Carmeta que duu la panera en la que, de ben segur en arribar a casa, amorosament,  l’Elm li col·locarà el llobarro que tragina….

I  en aquest  racó de món, on tot ressona a història, no en podia ser d’altra que l’Elm i la Carmeta respiressin aquesta sentor marinera de la rada de llevant. De ben segur que l’Elm n’és descendent directe d’aquells mariners que, el terç diumenge de juliol de 1617, a redós del cementiri situat on avui hi ha la placeta de l’Església,  varen fundar la Germandat de Sant Elm, braç solidari de la Confraria del mateix nom. I aquesta Germandat, amb aquell sentit solidari dels nostres predecessors,   (Plagués a Déu que  mai el perdem!) va propiciar que, amb l’abonament d’un ral, la germandat procedia al rescat dels captius i captives que els corsaris feien pels nostres verals…Però no només alliberaven captius amb els cabals de la recapta,  no… , sinó que,  els estatuts també preveien, com qui no vol la cosa, que   amb els calerons  recollits,  ajudarien a “maridar donzelles pobres”. (De les riques no en diu res, car, com quasi sempre, aquestes ja tenen  qui les agombola…)

I de  la Carmeta, què en voleu que us digui?:  Parella de balls de l’Elm, i clar exponent de la dona forta  marinera. I si bé en altres indrets la Verge del Carme ha esdevingut, en substitució de  Sant Elm, la patrona dels mariners, a la nostra Vila, els hem sabut ben maridar perquè no només no es facin nosa, sinó que, ben juntets ens siguin els patrons celestials del mar, i a la terra ens  facin ballades en aquesta diada que la festa es vessa pels carrers. Per molts anys Elm i Carmeta !!!!!! I no cal que ho fem més llarg, cantem tots ben fort com una jaculatòria de joia i alegria:  

“Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.    Amén….” …… Sant Roc!!, Sant Roc!!!!!…..    

Imatge: En Patufet de la Pilarín Bayés.

Avui, si us plau, podem escoltar una contalla que portem inserida en el més pregon de la nostra ànima.

Potser li pot servir a qualsevulla avia o avia que la pugui fer servir per a oferir-la a algun nét o neta, que reculli aquesta contalla del nostre heroi que, després d’algunes facècies va ser cruspit per una vaca, mentre el pare i la mare cridaven:

– Patufet on ets?

I ell responia, però ningú el sentia :

-Sóc a la panxa del bou on no hi neva ni plou!

I finalment surt de la panxa del bou…..

I conte contat ja està acabat!

Si ho voleu escoltar , cliqueu aquí.

Imatge: detall d’  El Judici Final. L’Inferno, de Giotto.

 Capella dels Scrovegni, Padua. 1302-1305.

Avui en farem una de molt antiga, però amb unes conseqüències prou modernes i actuals.

Un pobre home, amb cap fill i amb molts nebots, li passa pel magí de fer donació de tots els seus béns als seus nebodets. Semblava que eren molt bona gent… molt carinyosa i entenimentada.

Van a cal Notari i dit i fet…. Escriptura de donació i apali! Tot arranjat.

Però és clar que els antics ja ens han advertit que músics pagats no fan bon so, els nebodets un cop varen tenir el que més cobdiciaven…. es van anar oblidant del tiet…

Però ell s’en pensa una que els retorna a tots al seu lloc.

Quan te la mala pensada de morir-se, tots els nebots van a cal notari per veure si hi havia més “material”

I allí la sorpresa!!!

Apali, si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí

O aquí al dessota.

Imatge: El rector de Vallfogona.

Avui una altra del rector de Vallfogona:

Ja ho sabeu, d’aquest gran poeta del barroc, que ha passat a la història per ser un bon faceciós i un bon faldiller….i també…… un bon poeta…..

I aquí us expliquem com essent robat (dalt del ruc) per uns malànimes que l’aturen, li prenen tot, inclusiu el ruc, però li fan prometre que en cap cas ni en cap circumstància dirà el que li ha passat a cap home ni a cap dona. Que allò és un secret estre el lladregots i el pobre mossèn.En definitiva…. que no els delatarà a la justícia…..

I tal dit tal fet. Però un dia els lladres entren a missa d’onze a l’església de Vallfogona, oficiant-la el mateix rector…..

I aquest se les engipona per a poder senyalar els lladregots per tal que l’autoritat els detingui.

I com que és un mossèn, ho esventa als quatre vents, sense però trencar el jurament de no dir-ho a cap home ni a cap dona…

I així ho fa.

I si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí,

O aquí al dessota!

Imatge: Cementiri de Sinera. Detall.

He trobat, per internet, que estan “penjats els Quaderns d’estudis arenyencs. I concretament, al numero 1 de l’any 1981, em van convidar a publicar un article.

Han passat els anys, i també ha canviat la percepció del país, del seu entorn. Amb alguns passatges personals no massa galdosos, però penso que encara és present el que deia a l’article, on dos presidents (el de la Generalitat i el del Tribunal Superior de Justícia i del Consell General del Poder Judicial), eren clars en l’exposició de la seva estima pel nostrat poeta, Salvador Espriu.I a tots dos, Espriu els feia de referent…..

Us l’enllaço i el transcric.

“No crec que la meva veu pugui afegir res a tot el que s’hagi dit, es diu i es dirà, sobre l’obra poètica de Salvador Espriu. Sí, però, que m’agradaria correspondre a l’amable invitació que m’ha fet el conseller de Cultura per tal que fes quatre ratlles per aquesta celebració pública i popular del nomenament de Salvador Espriu com a fill adoptiu de la nostra vila.

L’Espriu culte, l’Espriu poètic —amb totes les con-notacions de la paraula poétic— ens va ser descobert a molts dels qui avui en som admiradors, per Raimon. Arrel de la musicació de Raimon d’alguns dels poemes de l’Espriu, va fer que la seva poesia fos copsada, fos divulgada i fos coneguda. Dit en poques paraules, l’Espriu va començar a esdevenir, a més a més, un poeta popular.

Però no és d’aquest fet de la popularització de la poesia de l’Espriu —encara que crec que no està de més recordar-ho— del que m’agradaria parlar, sinó de l’impacte que m’ha produït el fet de sentir citar, elogiar i llegir uns poemes de Salvador Espriu per dues persones, per dos personatges la influència dels quals i el prestigi dels quals són fora de tot dubte. I per altra banda, tot i ser presidents els dos, tan allunyats dels seus quefers, com poden ser el president de la Generalitat, senyor Jordi Pujol, i el president del Tribunal Suprem de Justícia i del Consell del Poder Judicial, senyor Federico Carlos Sáinz de Robles.

Vaig tenir l’honor de poder assistir a l’acte de nomenament de Salvador Espriu com a fill adoptiu d’Arenys de Mar, acte en el que el president de la Generalitat, senyor Jordi Pujol, ultra dir moltes coses— que han estat recollides amb encert per Arenys V/P—, en va dir una que em va copsar: «… i no ha estat llegint tractats de Dret administratiu, i no ha estat llegint tractats de Dret mercantil, ni estudiant profundament els economistes, ni llegint tractats profunds en matèries tècniques el que va fer que em llancés a la tasca política, sinó que foren els versos de l’Espriu, llegits i re-llegits, els que em varen empènyer a muntar les meves primeres empreses econòmiques per a Catalunya.» Aquestes foren més o menys les paraules del president —cito de memoria—, paraules que potser són un xic exagerades, però que en el fons contenen una gran admiració i un gran reconeixement a la persona i al poeta que ha sabut, amb la seva obra, mostrar els camins del combat i els camins de la bellesa.

Al senyor Federico Carlos Sáinz de Robles, el vaig poder escoltar al CoHegi d’Advocats de Barcelona, en una conferència en la que féu un repàs ais problemes de l’Administració de Justícia ara i aquí; la conferència fou brillantíssima, però no és a la conferència que em voldria referir, sinó al fet que abans d’iniciar el seu parlament ens adreçà als assistents unes breus paraules en català, un català pulcre, un català acurat, encara que ell humilment digués que no el parlava bé. I dins aquestes breus paraules de presentació, llegí un poema de Salvador Espriu, un poema de Setmana Santa, no un qualsevol, sinó el precís, el just, el que en aquells moments s’adeia al que el senyor Sáinz de Robles ana va a parlar:

Què és la veritat?

La solitud de l’home

 i el seu secret esglai:

només, potser, aquest home,

el teu amagatall.

El poder sentencia

un reu lligat de mans.

Lluny, a la nit de fora

sentim com canten galls.

 S’estén remor de fasos,

els llums són apagats.

I això em va colpir. No va triar un poema a l’atzar, per quedar bé; no va llegir uns mots en català per a guanyar-se a la «clientela» —dit sigui amb perdó del terme—, va llegir el poema just, l’adequat —la qual cosa pressuposa que coneix a bastament la poesia espriuenca, que l’ha madurada, que sap qui és i què representa Espriu—, per acabar dient: «Tots els jut-ges hauríem de ser una mica poetes per intentar entendre la societat que ens envolta.»

Si quan començàvem aquest breu escrit dèiem que Raimon havia fet arribar a molta gent la poesia de l’Espriu, bo és deixar constància que aquesta mateixa poesia ha començat a entrar en els estaments oficials —óbviament que no serem tan il-lusos per creure que a tots, ni a tothom—, però sí que creiem que és bo deixar constància d’aquest fet, que si en el cas del President de la Generalitat és lògic que conegui i aprecii la poesia de l’Espriu, en el cas del president del Tribunal Suprem no té, «strictu sensu», l’obligació de conèixer la poesia espriuenca, i, no obstant, la coneix a fons i l’aprecia.

Cal dir, però, que el senyor Federico Carlos Sáinz de Robles és un aimant d’Arenys, vila de la qual en fou jutge i de la qual en serva molts i bons amics.”

Imatge: Molinet de café.

Sí, ja ho sabem que l’aigua de mar és salada…..

Jo també ho sé, eh! No us pensessiu!!!!

Però tot i saber que l’aigua del mar és salada, algú sap perque ho és?

Ah! Aquí rau la trampa , i si teniu uns quants minuts, ho podreu saber si escolteu la contalla.

Va d’un germà ric i gasiu i d’un germà pobre molt generós….

I gràcies  al molinet del café, i les aventures que passen els dos germans i un capità de vaixell, que li arriba a les mans el molinet màgic que se l’enduu al seu vaixell i comença a fabricar sal… i vinga sal… i vinga sal….. i com que no el sap deturar….. el molinet encara rau en algún indret del mar i va fabricant sal a dojo….

Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí,

o aquí al dessota…  

Pomes.

Avui en farem una altra del rector de Vallfogona!

Millor dit. Del rector de Vallfogona i del seu escolanet .

Mireu, ja sabeu que antigament, els pagesos feien oferiment al rector del poble, del delme de les seves collites. I s’esdevingué que un any hi va haver una collita de pomes que feia goig de veure. I com consuetudinariament estava establert el pagés va portar el delme de les pomes al rector.

Aquest les va guardar a les golfes, no fos cas que es fessin malbé.

Però l’escolanet va presenciar la portada de pomes a la rectoria. i és clar…. l’escolanet les va voler catar.

Mireu com s’ho fa per poder tastar les pomes sense que li passi res…..

I sí, la primera nit no li passa res i es fa un tip de pomes.

Però a la segona nit, el rector en va fer de les seves i …. fillets de María….. pobre escolanet … quin mal de ventre!!!!

Apali, si ho voleu escoltar cliqueu aquí,