SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

EL SERMÓ DEL RECTOR D’ESPÉS (o com deixar de treballar)

FOTO: Espés de Baix.

Sovint poso la meva mà maldestre al gran llibre d’En Pep Coll: Muntanyes Maleïdes.
Tot i que el recull ho és d’unes contalles del Pirineu profund i de temps reculats… tenen una frescor acabada d’estrenar.
Podeu llegir-lo, gaudir de la murrieria i sornegueria dels seus protagonistes, però de ben segur que hi trobareu una frescor que ja voldrien alguns dels llibres que, pretesament moderns, no ens diuen ni aporten la meitat del que ens aporta aquest llibre.
I avui una contalla, de com els habitants d’Espés, treballadors cosa de no dir, un dia diuen: Prou!, Prou, prou , prou!!!! ja en tenim prou de treballar com mules, volem viure com els senyors, amb l’esquena dreta…. I és clar, qui els pot ajudar és l’unic que deu haver anat a la Universitat d’Hortoneda… o sigui , el rector… I el rector, es prepara pel diumenge un sermó ben agençadet… i des de dalt de la trona, clama:

Gent d’Espés, escolteu bé,

tot lo que ara us diré:
dilluns i dimarts,
festa pels goiats

Cal dir que goiat o gojat vol dir noi o noia d’uns quinze anys….

I continua el sermó, però per a poder-ho saber, haureu de clicar al conte que us adjunto.

El sermo d’espés (1) by serrallonga

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ESCOLLIDA PELS DÉUS

Foto: Amb el bon amic Martí Monclús i la Maria Carme Roca, autora del llibre.

Avui a l’Ateneu de Sant Celoni he tingut el goig de presentar el llibre de Maria Carme Roca:  Escollida pels Déus.
Un goig, de veritat.
Si voleu, podeu escoltar la presentació que us enllaço.
Un llibre de claror. Un llibre on la claror traspua a qualsevulla de les seves pàgines. Ull! que la claror no és el mateix que la llum: la llum te l’efecte de la foscor inserit en ella mateixa. La llum toca el que veu i l’anvers desprèn foscor. Doncs no: el llibre de Maria Carme Roca desprèn  claror…
Els personatges alimenten la seva pròpia llum. Es un espai de claror.
Es un espai on, encara, trobem la lírica com a fil conductor de la pròpia essència de la novel.la. Quin goig endinsar-se a la claror del llibre i gaudir, per uns instants, de l’altra dimensió de la llum: la claror que ho embolcalla tot.
Llegiu-lo : Val la pena.
I si voleu, escolteu la presentació.

JO, DE GRAN, VULL SER PERIODISTA!

Foto: Un home honorable, En  Josep Maria Martí, Degà del Col.legi de Periodistes. D’aquells homes que honoren un càrrec… no dels que pretenen que els càrrecs els honorin.!!

Sí, jo de gran vull ser periodista!. Aquests dies, i ja fa temps, he estat al costat de dos periodistes, l’Assumpció i en Vicent. No cal que digui que son grans: ho son sense cap fissura: son rigorosos, propers, de conviccions profundes i uns bons amics. He estat amb ells, m’han volgut al seu costat i ha estat un goig: Dos periodistes Honorables! Gràcies.
I també, he tingut el goig de compartir neguits amb l‘Il.lustre Degà del Col.legi de Periodistes, en Josep M. Martí. Un home integre, seriós, valent, dúctil i intel.ligent.   Ell ha sabut trobar el to per desllorigar un bon destret que altres havien muntat i que ha durat massa temps.
Avui s’ha arranjat. I he tingut la sort  i el goig de compartir neguits amb aquests honorables periodistes!!
Això: jo de gran vull ser periodista…… d’aquests,  d’un tremp de ferro forjat a foc roent i a colp d’enclusa!!. Ah! I també, de gran, vull tenir un Degà com el dels periodistes!!
Gràcies amics !!!!

LA GUERRA DELS REMENCES (UNA LLEGENDA)

Foto: Castell de Montsoriu.

Sí, ja se que els remences prenen forma històrica amb el comanament del corifeu Verntallat. A la Vall d’en Bas s’aixeca en Francesc de Verntallat, contra el poder del senyor feudal… i així, a empentes i rodolons van aconseguint el reconeixement de la seva personalitat. Però no és fins 1486 que al monestir de  Guadalupe,  en la sentència arbitral que es deboleixen els mals usos.
I si aixó és la història, la llegenda fixa el fet de l’inici de la guerra remença al castell de Montsoriu, quan un galifardeu d’Arbúcies vol maridar amb una xicoteta del mateix lloc. i ja se sap, la primera nit de casat, en fonament amb el mal anomenat “dret de cuixa” la nova desposada ha de passar la primera nit de casada amb el senyor… en aquest cas el senyor de Montsoriu… però el senyor no en te prou amb una primera nit, i fa seva la jovincella per durant quatre nits seguides… el jove marit no paeix l’abús i mata el senyor. Baixa a Arbúcies i crida a les armes per a revoltar-se contra els senyor feudals… i així,  amb aquesta llegenda,  neix el fet remença.
Apali, si voleu, la podeu escoltar clicant aquí.

LA GUERRA DELS REMENCES (1) by serrallonga

LES FAVES DE DIJOUS GRAS

Avui, si voleu, podeu escoltar una contalla arenyenca de Mn Palomer.
De com els d’Arenys de Mar (on sinó!) ens varem inventar la introducció de la fava dins el tortell de Dijous Gras. Una experiència interessant i una resultat sorprenent.
Des de llavors…. de quan un “americano” va ser obligat a “retratar-se” i a fer-se càrrec del pagament del tortell del primer dijous de Quaresma.
Com? us preguntareu, Doncs que va ser objecte d’un parany molt ben ordit pel Sr Feliu  i amb ma  mestre d’En Pau de les dolses.
I així, sense que ningú ho prengui en compte… els d’Arenys ens inventem,  la avui nostrada costum de posar una fava al tortell i a qui li toqui, doncs aixó, a pagar el tortell.
AH! el rei, que a qui li toca és coronat, això no sembla que ens ho inventéssim els d’Arenys, eh.! Tampoc ho podem fer tot nosaltres , no??
Apali, si voleu, podeu clicar aquí i escoltar la contalla...

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SI NO HEU VIST ON ACABA EL MAR (UNA CANÇÓ)

Us enllaço una cançó de jovenesa.

Pretesament melòdica… res d’estridències, amb una lletra senzilla.
Una lletra amb poques paraules. I que parteix d’una pregunta de no saber on acaba el mar, per acabar afirmant que si no heu sentit la sensació més petita, la de sentir plorar un infant, no sabem qué és estimar.
Quan torno a escoltar aquestes cançons,  retorno als inicis de la vida d’adult.
I sempre em pregunto: haurem sabut restar fidels als principis?
A voltes em sembla que si. Però de vegades em planyo de no haver-ho intentat prou.
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí, o també a baix.

Publicat dins de CANÇONS | Deixa un comentari

TRAVESSA TALAIXÀ, SANT ANIOL, LA QUERA…. UNA APROXIMACIÓ LITERÀRIA

Foto: Sant Aniol d’Aguja.

I avui us enllaço un exercici pretesament literari d’una travessa  de cinquanta hores sota el cel de la Garrotxa: Sant Aniol, Talaixà, la Quera el cim del Bassegoda…
Em va quedar una empremta important de la caminada. La vaig recrear  literariament, intentant aportar l’estat d’esperit:  Alló que les cames no veuen….:

Planejant, arribes a coll Joell després de passar per una fageda, on els
ocells matiners refilen, algun crit de puput esgaripa el silenci que ja
et te acostumat la cridòria dels altres ocells menys espectaculars.


Baixant per aquestes feixes, amb el soroll del bosc que es desperta, el
crit de la puput, la cridòria dels ocells petits, el sol que encara no
ha sortit, el verd dels faigs que acompanyen el camí et trasbalsa i vius
un d’aquells moments intensos que les caminades a muntanya, de tant en
tant, t’ofereixen. Et sents com trasbalsat, com si el cel se’t fes
proper, com si el temps i l’espai s’hagués aturat en aquell instant, on
els sentits s’orquestren perquè, tots, sense que n’hi falti cap, et
facin gaudir d’una dimensió no humana, en fi, com si poguessis, només
que t’ho proposessis, encalçar el cel amb les mans.

Si en voleu llegir més, cliqueu aquí.

VEIAM SI HEM D’ANAR A BUSCAR ELS DOTZE DE MATARÓ !!

FOTO: Basílica de Santa Maria de Mataró.

Des de molt petit, a casa,  he sentit una expressió que, encara avui,  jo l’empro molt sovint.
Quan algú no fa la feina que li pertoca i en definitiva és més gandul que el jeure i per tant no es belluga, de seguida,  a casa, venia la frase feta:
Veiam si hem d’anar a buscar els dotze de Mataró!!.
Segons el meu pare, la frase venia del fet que a la façana de la Basílica de Santa Maria de Mataró hi ha els dotze apóstols (ben comptats,  n’hi ha més) I com que les estàtues dels apòstols estan quietes (faltaria més!!) no fan, ni poden fer res… o sigui l’expressió màxima de la ganduleria… Parats, aturats, atuïts… i , és clar, son els millors per anar a ajudar un gandul,  que tampoc, com els Sants, es postica per res….
Fa uns dies, he anat a veure la façana de la Basílica mataronina hi he constatat que no n’hi ha dotze sinó més, en dues fileres….
I he volgut cercar d’on venia la frase.
He trobat aquest article de Xavier Alarcon i Campdepadrós,  ben travat i construït. Explica de com a Mataró es van fer construir dotze apóstols a les columnes interiors del temple.
Vegeu-ne les vicissituds!!!!

ESTANY DE SILS: L’ENTRADA A L’INFERN

Foto: Tarda d’un temps rúfol a l’estany de Sils.

De vegades ja passa. Per mor de temes professionals, qualque tarda et pots escapolir de la grisa monotonia del dia a dia.
Per feina has d’anar a algun lloc allunyat del diari atuïment del rosari dels dies, a voltes tots iguals.
I avui, de tornada de feina, he pogut entrellucar l’espai magnífic de la nostra contrada: L’estany de Sils.
En Pere Porter un  pagés del XVII, de Tordera, baquetejat per  la justícia, encapçalat pel cràpula notari Gelmar Bonsoms,  va baixar a l’infern de la ma del mateix dimoni i l’entrada la va fer per Sils. La sortida per Morverdre a Castelló. I a l’infern hi va trobar tot de gent de la justícia i va poder passar comptes a tots els qui, d’alguna manera o altra,  li havien fet la llesca en vida.
I d’aquesta bonica llegenda nostrada,  n’han sortit dues expressions:
Les calderes d’En Pere Botero que veiem als pastorets no son d’altres que les calderes d’en Pere Porter, el pagés que va baixar a l’infern per veure com la gent de la justícia pagava els seus pecats penant per l’Infern.
I l’altra és la coneguda frase : Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos. També surt de la mateixa llegenda. Tots els advocats i procuradors mereixien les penes eternes de l’infern!!
Apali. Algun dia l’explicaré, però avui, entrelluqueu  un espai magnífic que tenim molt a prop i que el diari neguit per assolir, de vegades, el no res, ens priva de poder-lo gaudir. 

TRES SACS DE PERES

Avui una contalla educativa.

Un pare amb tres fills:
El gran -un taujà, maldestre, orc, geniüt i malcarat.
El mitjà: ni carn ni peix, te una retirada al germà gran. Tendeix a una certa desarmonia amb el seu entorn.
I el petit: tot bondat, bonhomia i espavil.lat.
I ja teniu la trama plantejada.
Només cal saber qué fan els tres galifardeus quan el pare els dóna un sac de peres a cadascú, perquè vagin a mercat i en treguin tots els doblers que puguin.

I , Apali: Su voleu saber el desenllaç podeu escoltar la contalla….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari