SERRALLONGA

De ben segur que molts dels que em seguiu, us abelleix veure un bon teatre. A mi també….
Darrerament però, em costa trobar alguna obra que flairi teatre… Flairen moltes coses, son espectacles. Son grandiosos, son espectaculars…
Però teatre que transmeti sentiments, retalls de vida, les grans passions, vicis, desitjos, llum, ombres, en definitiva,  tocar els ressorts més pregons de la nostra ànima, es fa difícil trobar-los. Avui, la nostra societat, malgrat totes les maltempsades,  ens vol sempre contents i enganyats. I les grans preguntes, on queden?.
Doncs mireu que aquesta Laura, (genial la Maira) en la versió d’en Jordi Pons Ribot, és una petita meravella.
En Jordi l’ha espolsada de les teranyines balderes que destorbaven. Ha fet esbaldida de les rampoines innecessàries. L’ha netejada com l’orfebre neteja una peça preuada. L’ha deixat neta com una patena… I el resultat és l’encontre amb el teatre pur, tibant, que sotragueja la nostra essència més pregona de l’èsser humà, sense però deixar de dibuixar un somriure sorneguer…
Ah! i llevat d’un servidor, que,  pobre de mi, sóc el més maldestre dels actors. Els altres, les actrius i els actors, us deixaran clavats a la cadira amb el seu saber fer i estar.
De veritat: Si voleu gaudir i voleu tenir a mà un retall de la nostra existència, amb els sentiments més enlairats i les baixeses més tronades, no us la perdeu.
Els del Fenix Teatre la farem al Principal d’Arenys de Mar la segona quinzena de gener al TEATRE PRINCIPAL D’ARENYS DE MAR , els dies 22, 23, 29 i 30 de gener de 2011.

Ha plogut massa aquests dies. La pluja que ho amara tot, aporta un lleu tel que humiteja les nostres vides, ens aporta unes formes pausades en el devenir diari. Pausadament, sense pressa, va plovent, ara un petit ruixim, ara gotellada plena… I nosaltres, en el nostre diari quefer, la deixem caure. Ni tant sols notem que ens mulla. Aqueferats que estem,  no ens adonem del pas càlid del temps. La vida deu ser això: alló que passa allà al defora, mentre i tant nosaltres estem massa ocupats per qualsevulla fotesa.
I Nadal. I la pluja no ens ha deixat fer el pessebre a temps. Matinejo per anar a cercar els elements necessàris per a confegir el Pessebre. Ritual de cada any, de quan els fills eren petits i avui que ells ja agombolen  els seus afers, ho fem nosaltres…
I en el ritual, a la platja a recollir la sorra pels camins de Betlem.
I allí, sol, un home capcot, passeja a trenc d’onades. El cap cot, Les espatlles arronsades, la mirada perduda…
A la recerca de la felicitat, potser?.
Només ell en sap de la seva vida a trenc d’onades, mentre i tant el sol malda per néixer en un nou dia clar…. I sense pluja.  Si voleu, us enllaço unes fotografies..
BON NADAL !

Tot i no haver-hi massa contes nadalencs, sí que, espigolant, en trobem alguns de força reeixits.
Aquí en teniu una contalla senzilla, rústega, tendra… en fi, com la mateixa nit de Nadal…
L’aranya,  no te cap present per fer a l’Infantó nounat… Ella no te ni l’encens, ni l’or, ni la mirra que ténen els Reis… ni pot portar cap xai, ni cap presentalla…
Però amb la seva senzillesa,  pot teixir una tela prou potent per privar que un cop d’aire,  tergiversi el sentit de la història.
Apali, si voleu, podeu escoltar-la com sempre, clicant a baix….

Avui us enllaço una rondalla del Pirineu. La feina feixuga del segar i del batre està reservada per a homes forts. Homes valents, que en arribar l’època de sega,  han d’eixir de ses cases per anar allà on els lloguin i recaptar quatre doblers per a mantenir la família.
Així s’explica que si arriben amb quatre “quartos” bé… si n’arriben amb vuit  millor… però…. i si poden doblar i redoblar el sou que els han pagat?.
Doncs això és el que va passar a set segadors que venien de Bescaran cap a ses cases i en passant per Sant Honorat de Peramola entren a resar al Sant i aquest els fa la juguesca de doblar els sous….
O potser no era el Sant i era el sagristà?…
Apali, si ho voleu saber, cliqueu al dessota i escolteu la contalla….

Estic mirant Thalasa a TV3, divendres a la nit  Surt la Maria Luisa Montes. Potser vosaltres no la coneixeu. Jo sí. Jo tinc el goig de conèixer i estimar la Maria Luisa. (i penso que ella també ens estima) Quina dona!!.
Ella va néixer a Andalusia, però ella és catalana. Una dona que és catalana, que estima Catalunya i parla en castellà. Una dona forta: molt forta. Les maltempsades de la vida no l’han  doblegat. Ella pot estimar, pot veure el present, el passat, el futur i l’estima  a la seva Andalusia natal. I pot veure, amb els seus ulls nets,   el  futur.
Ai! que hem de refiar-nos de dones com la Luisa,  que en la lluïssor dels seus ulls, tant malmesos,   de l’estima que te pels seus, de l’estima que te per la Mare de Déu del Carme, de l’estima que te pel seu marit, de l’estima  pels seus fills i per la societat en que viu. El plor dels seus ulls  només està  fet per estimar.
Dones valentes d’aquest mon:  Emmiralleu-vos amb la Luisa: Una dona forta!!.
Ai! Maria Luisa, com t’estimo… i tu saps perquè t’estimo…. perquè t’estimem la Xon  i jo…: perquè ets una dona autèntica, com s’ha de ser en aquest mon de riure i pandereta… Com sou  les dones de veritat com tu, com la X. , com les dones que estimo .
Ai! Luisa com t’estimo!!!! I t’estimo perquè ets una dona de veritat…
Llarga vida a les dones que estimen i que lluiten!!!

Fa uns dies em truca la meva germana, a qui m’estimo molt. I  fa, mofeta:
.- Apa, com que no t’agraden els fantasmes eh!! I em diuen que estàs parlant per radio Arenys explicant l’aparició del fantasma d’En Xifré.
Jo,  astorat!
.- Em truca la meva filla, (també me l’estimo molt!!) i m’etziva:
.- Pare, que em truca la N. i m’explica que,  essent com ets, (aquí una rialleta de murria)  expert en fantasmes, expliques a radio Arenys l’aparició del fantasma d’en Xifré….
I aquí ja em preocupo. I preocupat, molt preocupat perque ni en se res de fantasmes, ni he predicat res de fantasmes a radio Arenys,  ni…..
Em truca en Josep Maria Cano, el bon locutor de radio Arenys.
Em fa cinc centims de l’aparició del fantasma… i ells,  els de Radio Arenys  ho han explicat per antena. I com que jo havia explicat, fa uns anys, la vida de “l’americanu” Xifré,  han passat l’entrevista per antena. Alça manela.!!!.. i la gent que ho escolta,  em fa expert en una cosa de la que no en sabia res.
Ara si… ara m’han explicat que per mor d’unes visites guiades als bunquers i refugis de la guerra a Arenys de Mar, els organitzadors demanen a la casa gran que la brigada netegi el passadís que va servir de refugi i que va des de l’Hospital fins al Xifré… La brigada que hi va  i segons sembla, un treballador en plena feina, veu apareixer un senyor molt tocat i posat i ell,  (el treballador) educat, li fa: “bon día tingui!!” … quan es gira ja no el veu per enlloc… entra en pànic, ho explica a algú. Aquest ho explica a un tercer (sempre però demanant que no en digui res.) … a Arenys aquesta és la consigna  que cal donar per a que, en cinc minuts , ho sàpiga tothomi…. I fins i tot “la rierada” una revista arenyenca,  en parla.
I és clar, els de radio Arenys en volen fer un reportatge farcit i m’hi posen a mi.
I jo que dic….
Sí. Aquests dies he vist fantasmes a l’entorn d’en Xifré. Hem estat uns dies a Madrid i cercant cercant, he constatat que els fantasmes del Gobierno español de l’any 1950, varen aterrar el palauet Xifré al mateix Paseo del Prado, davant per davant del museu. Un palauet d’allò més agençat, pulcre, cosmopolita i un xic pavero (com li agrava a n’en Xifré) i els del Gobierno español, el compren, l’aterren i en construeixen aquesta baluerna tan i tan lletja com és l’edifici del Ministerio de Sanidad.
Aixó si que son fantasmes a l’entorn d’en Xifré : Uns  desgraciats que varen malmetre el  patrimoni (el palau Xifré davant per davant del Prado)  i , sense voler…… en  fan una de les baluernes més lletges de Madrid.
Això sí que són fantasmes!!!!

Avui, si m’ho permeteu, començo una altre secció al meu bloc: la de les frases fetes. M’he adonat que el nostre llenguatge està farcit de frases fetes, però no sabem ni d’on vénen. Si em deixeu, de tant en tant, aniré explicant el significat d’aquestes frases.
I avui, com no pot ser d’altra manera, començo amb una frase feta de regust arenyenc.: “ANEM A TOCAR RATLLA”
Els d’Arenys, el diumenge al matí, no sortim a passejar, com fa molta altra gent… els d’Arenys anem a tocar ratlla.
Baixem la riera sinerenca cap a mar, girem pel Passeig de Mar i anem fins on hi havia hagut el balneari Lloveres i allí toquem la ratlla de la vorera que acaba… després fem mitja volta i tornem riera amunt fins a la cantonada del Carrer Bisbe Vilà Mateu, allí tornem a tocar la ratlla de la vorera que acaba. I així tantes vegades com el cos (i la companyia) aguanti. Del passeig en diem anar a tocar ratlla.
Però el veritable sentit de la frase és ben mariner: els pescadors arenyencs quan sortien a pescar,  anaven a tocar la ratlla de l’horitzó, allà on el mar es casa amb el cel…. si anaven més enllà, perdien la visió de la bandereta del cim de la Pietat (cementiri) i per tant perdien la orientació….
Anaven a tocar ratlla, la tocaven, però no la traspassaven: els hi anava la vida!.
Apali, quan sortiu a passejar, sigueu “rumbosos” i marqueu-vos un punt de paveria arenyenca (mai fa mal!) amb la xicota i digueu-li: avui no passejarem,… avui anirem a tocar ratlla….

Avui una contalla tradicional de com Sant Cristòfor traspassava caminants d’una llera a l’altra del riu. I així es guanyava les garrofes fent una feina, mig volgudament, mig com a servei a d’altri.
Però mireu que és cas, que un dia se li presenta un noiet ros i espavilat que li demana que el travessi,  a ell i a la bola del món que duia a les mans.
I si Sant Cristòfor està avesat a traspassar gent, de vegades de molt de pes, amb el noiet no pot arribar a passar-lo d’una banda a l’altra.
Serà que no pot passar pel pes del món?. Serà per la situació feixuga d’aquest món maldestre en el que ens toca viure?.
Doncs si ho voleu, cliqueu al dessota i escolteu la rondalla.