SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

VALÈNCIA DE LES COSES PETITES

Foto: Un detall diletant de l’Albufera: Una barca, el sol,  la serenor de l’aigua i una umbrel.la: la bellesa de l’estiu.

Ja ho sabeu:
Quan eixim de sortida de l’estiu, em plau captar unes  fotogràfies diferents de les que, potser, faria tothom. Em plau trobar un petit detall del lloc on hem anat.
Enguany hem estat a València (tan a prop i tan lluny!!!) i m’ha abellit anar prenent fotografies de les coses molt i molt petites:
El braç del rei en Jaume que ens assenyala el camí de la victòria. Una umbrel.la a l’albufera, amb barca inclosa. Unes piles de paquets d’arrós, exponent del que és un mercat a València i arreu. Uns grafitis que, lluny de ser empipadors, ens ofereixen una llambregada a la modernitat. Entremig, la tomba del nostrat poeta Ausiàs March que has de trobar entrellucant la catedral, ensenyorida pel Miquelet. i el capdanser del Tribunal de les aigües que, de temps immemorials, arranja els problemes de les cèquies sense haver d’acudir a la justícia ordinària…. i petits detalls que, de ben segur,  que ens faran treballar el magí per saber d’on son!!.
I així, tranquilament ens hem passejat per la València dels nostres cors….
Tan a prop i tan lluny!!!!!.
Si voleu, cliqueu aquí i veureu les petites coses de la València de les coses petites…..

MACIPES I MACIPS A SINERA PROP DEL MAR

Foto: Una colla de macipes i macips a punt de refermar el Vot de Vila.

Ja fa uns dies que us vaig penjar un post de qui era Sant Roc.
Avui, si us sembla, us enllaço una entrevista amb els de Radio Arenys, on intento explicar com hem celebrat Sant Roc en el decurs del temps.
Si teniu la paciència d’escoltar-la,  anireu veient que des de sempre, Arenys,  ha estat un xic diferent. Sempre ens hem muntat les festes nosaltres mateixos i en el decurs dels anys,  hem anat trobant la formula de fer-les més participatives.
Avui, ens omplim la boca de democràcia. Hem d’escollir tots i tothom per a qualsevulla càrrec públic… I passa el que passà… només heu d’obrir els diaris…
Ah! però els de Sinera varem trobar una formula que ens permetia tres coses:
a.- Que tothom hi podia participar, fossin del braç que fossin i tinguéssin els cabals que tinguéssin .
b.- Que tothom participava en recollir els calerons per a pagar la festa.
c.- L’administrador i la Junta sortien  escollits, per insaculació, tot fent un rodolí.
Antigament,  l’administrador de la festa (un macip), havia de pagar els  petits xeflis  que es convocaven en tan magna diada. A Arenys, de seguida , varem veure que així no aniríem enlloc: sempre seria l’administrador gros un vailet  de possibles.
Doncs què voleu! ens inventem una formula: Els macips i les captadores sortien al llevant de taula (havent dinat) a recaptar cabals… i així amb els  doblers  necessàris ja no havia de ser administrador el que tingués més possibles. TOTHOM HO PODIA SER.
I així, acabada la processó de Sant Roc, tothom a la rectoria i una mà innocent treia un rodolí que prèviament s’havia posat dins una saca i així s’anava escollint l’administrador i la junta. Ah! i quan treien un rodolí, tocaven un cop fort de tabal…. Per allò de la signatura.
Si voleu, cliqueu aquí o al dessota i ho podreu escoltar.

EL MOROU, SEMPRE ACOLLIDOR

Foto: Viola bubanii -retratada avui-

Enyorança de l’espai frescoral de la nostra oblidada muntanya.
A recer d’un matinet prou ardent, amb un sol que picotejava de valent, després d’unes hores de feina, cap a la muntanya!.
Fa temps que no havia copsat les clapissades de sol  que s’entrelluquen per les fulles verdorenques dels faigs sadollats d’aigua plaent.
El juliol ha estat benèvol.
 Si a Déu plau, enguany, a tardor, la muntanya ens regalarà uns colors vius, apareixeran els marrons, els ocres, els vermells, els grocs …. en fi  una simfonia de colors, si tenim la sort que enguany,  plogui una mica més i les fulles no caiguin abans de tornassolar-se arrapades a l’arbre al que pertenyen..

Oh! quina verdor més jovenívola que, amb remors de l’aigua del sotabosc que regalava l’orella, el verd dels faigs fent sardana amb el lila de les violes, i la llum que planava sobre el gran bassiol del Montseny.
Quin goig  retrobar la muntanya! Ella sempre espera per sorprendre el caminant escadusser que, amb calor a la vall, hi puja encara que només sigui a fer tat.
Si voleu, podeu entrellucar les fotografies totjust sortides del forn….

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

SANT ROC! SANT ROC! SANT ROC!! UN SANT PER A GUARIR LA PESTA

FOTO:Sant Roc a l’església de Tordehumos.

Ja m’haureu llegit que Sant Roc, el Sant nostrat i sinerenc (que ens va guarir de la pesta), està a tot el territori de l’Espanya de les Espanyes, a més a més de ser el nostre Sant Estimat i segon patró de la Vila d’Arenys de Mar. (busqueu-lo pertot arreu, fins a Galicia i tot)
Com que darrerament he sentit a explicar moltes i moltes coses de Sant Roc, no sempre encertades, m’ha semblat que, abans de la nostra festa dels Macips i del Vot de Vila, no estaria de més explicar la Història d’aquest Sant francés (No home no, Sant de la Corona d’Aragó!!!!) Ja sabeu que Sant Roc va néixer a Montpeller, o sigui com el nostre rei en Jaume i per mor del casament del nostre Rei en Pere amb la Maria de Montpeller, (pares del nostre Rei) per un temps, Montpeller va pertànyer a la Corona d’Aragó. I fou llavors que nasqué el Sant.
I doncs que us pensàveu!!
I essent com era molt bon noi…..  i va esmerçar tota la seva vida a guarir els pobres, quan va arribar la pesta a la Toscana va continuar fent la mateixa feina fins que ell mateix va quedar empestat…. I gràcies al gos, va poder subsistir i ajudar a tothom qui li ho demanava.
Per això el dia 16 d’Agost és Sant Roc  i el dia 17 a molts indrets de Catalunya (Barcelona inclosa) temps era temps que celebraven Sant Gos. Sense anar més lluny a la plaça Nova on hi ha la capelleta de Sant Roc, (Bé ara no hi ni capelleta ni res, només la imatge del Sant encastada al capçal del carrer del Bisbe….)
Ah! i fixeu-vos si està a tots els llocs el nostre Sant que fins i tot a Tordeshumos un petit poblet de Valladolid… allí encofurnat en una església llòbrega el varem trobar, tot cercant i cercant!.
Si voleu veure més Sants Rocs de la Rioja, Lleó i altres indrets, cliqueu aquí.
Si voleu, cliqueu aquí o al dessota per escoltar la vida del Sant.

EN TONI CUCARELLA ENS ROBA LA BATALLA

Foto: Tomba de la rosa d’Arenys de Mar….

No! si això ja es veia a venir….
Varem començar per prostituir la tomba i ara, apa!!! Tothom s’hi veu en cor!!!
El títol avui el manllevo del mateix qui ens furta una part de nosaltres. El bloc d’en Toni Cucarella… es diu Toni Cucarella en roba de batalla”. Doncs apa! vols caldo! tres tasses!!
Home, que això no es fa.
Permeteu-me que m’expliqui:
Fa uns dies, amb la meva dona varem practicar un dels esports que més ens abelleix: Trapassejar per llibreries… I ara un llibre ara un altre, els passem per la mà, de  la mà al magí i quasi sempre del magí a la bossa.
I en aquesta feina tan agradívola: Voilà, quina fuetejada: Em trobo amb la tomba d’En Pasqual Sentís: la portada del llibre d’en Toni Cucarella l’Ultima Paraula, recentment reeditat per 3 i 4.  (Cliqueu i veieu-ne la foto i compareu-la amb la de l’Emilia Rovira de Preses que encapçala aquest post!!!!)
I mireu  quines coses: M’han prostituït la tomba, m’han tret a l’Emília amb les seves cuites, m’hi etziben un camàndula a la portada i no en tenen prou,  que a dins, ni citen d’on han tret el retrato!!!
No home no!!
Que això no es fa. Que aquesta tomba és un tresor  i massa preuat perquè ens el violi qualque indocumentat i el posi a la portada d’un llibre, sense citar d’on l’ha tret!.
Castigats sigueu a les penes eternes d’en Pere Botero!
Si voleu, cliqueu per veure les fotografies d’un cementiri que és una joia :
El de Sinera.
Si voleu, cliqueu un post antic on explico algunes dades. I per que en tingueu coneixement, us escric la llegenda resumida.

ADDENDA: LA LLEGENDA DE LA ROSA

La llegenda de la història de la rosa, fou tal que l’Emilia Rovira de Preses i en Rafael  Martinez Ortiz es varen enamorar quan aquest darrer, cubà, va venir a Catalunya per estudiar medicina i es va ostatjar a casa d’uns parents d’Arenys. Quan la carrera fou acabada, el pobre Rafael se’n retornà a Cuba, no sense abans haver promés a l’Emília que s’escriurien i, el dia de demà, si s’esqueia,  es casarien.
Les cartes, totes, foren obstruides per la familia d’ella. Tant les d’anada com les de tornada.
Emília morí de pena d’amor.
Passats molts anys, ja casat i emmainadat, En Rafael , diplomàtic cubà ve a Europa a un Congrés a París.
S’arriba a Arenys a veure als seus coneguts i saber que en fou d’aquella noia,  l’Emilia… Li expliquen: Es morí de sentiment esperant l’estimat cubà.
Ell, en recordança d’aquella bella amistat fa construir la tomba amb marbre de París.
Un cop construïda demana autorització a la família de l’Emília que quedava. El permís li és negat.
La llegenda ens il.lustra que el cavaller cubà, es treu una rosa fresca, acabada de collir que lluïa a l’ullal de l’americana i la llença, solitària,  dins la tomba…
El simbol excels de l’amor:
Una rosa, encara tendra, que reposi en recordança pels segles dels segles que l’amor, a voltes,  no és res més que una rosa perlada de gotims de rosada…..

Després,  unes mans maldestres,   la malmeteren posant  les restes de la pobre Emília a la tomba i trencant l’encanteri de l’amor… volent-la convertir en una tomba adotzenada…
I la història ens retorna el seu desengany…
Ara,  per greuge de visitants,  a la tomba de l’Emilia, sempre, sempre … hi ha unes roses de plàstic… (Apa! castigats per sempre més)
I és clar… Havent trencat l’encanteri, què voleu!! qualsevol passerell es veu en cor de tornar-la a violentar!!!
Salvem la tomba, salvem l’amor…
I en Toni Cucarella, home enllustrat i de provat senderi……, crec que, algun desgreuge o altre ha de fer……

MUNTANYES MALEÏDES (LA MALADETA)

Foto: Muntanyes de la Maladeta.

Avui explico la contalla que dóna nom a un dels llibres més ben girats de les contalles del nostre país.
En Pep Coll va conjuminar molts esforços per a poder nodrir-nos d’una part del nostre imaginari pirinenc.
I aquesta és la contalla que l’encapçala.
De com les Muntanyes més ufanoses del Pirineu, per una mal acollida a Nostramo, varen perdre-ho tot: l’herbei, les pastures i fins i tot l’honor.
Només un vailet va acollir el nouvingut i el va nodrir d’alló elemental:
Un mos de pa, un traguinyoli de vi i un jaç per a poder aclucar l’ull quan el cansament ens corprèn.
Apali, si ho voleu, cliqueu aquí , o al dessota….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

TARDA D’ESTIU A SANT ESTEVE DE LA COSTA DEL MONTSENY

Foto: El comunidor de Sant Esteve de la Costa.

Ronsejo en acabat de dinar. M’arribo, ara una giragonsa, ara una altra, fins al llindar de la porta del clos eclesiàstic i tranquil de Sant Esteve de la Costa. A la llunyania,  unes nuvolades espantadisses. El sol llueix esmorteït.
El comunidor es dreça tranquil,  encapçalant aquesta vall pregona de la nostrada Muntanya.
Una fotografia, ara  una altra…
De cop, el temps s’atura. L’aire pren una finíssima serenor. El sol, temorenc,  s’amaga al darrera la nuvolada… la dringadissa i els piulets dels ocells, de cop, aturen  el seu tarannà bellugadís. El xiprés es dreça endiumenjat, tot dient, baixet, baixet, una pregària….
El silenci total….
De sobte, les batallades del campanar de Sant Esteve, van escampant-se arreu, tot anunciant que son les cinc de la vesprada….. Pausadament, harmoniosament. El seu dring és potent. El so  ha d’arribar a tota la muntanya.
La magnificència del so que ens porta al recolliment de la solitud acompanyada.
Marxo:  dos vailets, agombolats per la seva mare, corren pels camps que verdegen….
Retorn a la vall…..
Si voleu, podeu clicar les fotografies d’una sortida antiga.

I si us abelleix, llegiu una altra entrada sobre el Comunidor.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari