SERRALLONGA

De vegades, la vida, ens retorna una part de la joia entrellucada fa ja uns quants anys.
De matinet, amb els meus fills, l’A. i en X.  tots dos ja una realitat present i plaent, hem anat a la recerca d’una part de la muntanya, aquella que, avui, encara em veia en cor de fer….
Un cotxe a Sant Martí del Montseny i l’altre cap a Collformic….
I ara una giragonsa,  ara l’altra, en la millor companyia, mentre i tant la Xon s’havia quedat a preparar el dinar, per a tots, l’avi també, i a esperar-nos que retornessim del lleure dominical, (per ella, la feina dominical) ….
i a poc a poquet, el camí avançava… i ens hem apropat a  Sant Cristòfor de la Castanya, on hem pogut pujar al campanar, com sempre ens deixen els bons masovers, i hem pogut fer repicar les batallades de la campana que ressonaven a la vall, i totes i cadascuna de les batallades  anaven a les boscuries i ens retornaven al nostre encalç, talment com si la vida, plena de giragonses, s’endugués i ens tornés aquests moments que  avui ens permetia gaudir-los nosaltres tres. Sabent, però que l’estima mai és closa i sempre compartida amb els que estimem.

Si us plau, esguardeu les cares rialleres de tots.
Un regal que la vida ens ofereix…
Podeu veure les fotos, clicant aquí…

I mentre i tant,  retornen els sons de jovenesa. Els sons  d’un recital dels Sapastres a Barcelona
…. que tristes tienes los ojos, que grande es tu lagrimal…..
Ella el mira fixament, una mirada clara, nítida, però tanmateix, anguniosa. 
Allò, allò de llavors va ser un miratge de jovenesa, quan  a  ell li plaïa la  companyia d’ella, però ella el  mirava llunyana… encara que amb una propera amistat. El cor d’ella maldava per trobar un altre miratge……
I avui, després dels anys, de massa anys, ella el  ve a veure, com el que és, com el que ha estat sempre, com  una amiga, una gran amiga.
– Mira, hem estat molt feliços amb en X, però  ara vindran cartes mal donades per la sort, li  fa ella  …. .
– En X  (aquell X que el  neguitejava, a ell, de jove,  perquè li  furtava la noia  que ell volia en exclussiva)  avui, En X   ha entrat en davallada.
I ara,  ella i ell, es miren, ulls tristos però serens, ell l’escolta, ella el correspon  i si poden, (i podran) s’ajudaran … sense cap reserva,  com el que han  estat sempre, com el que son  i com el que seran:   uns bons, uns grans amics, d’aquells amics que, quan cal, sempre, sempre,  estan als giravolts de la vida, aquesta vida que s’ha anat escolant dels dits però que encara te això, el que els cal, el que els és imprescindible:  l’amistat forjada de tants i tants anys…
I ara, davant per davant, la cançó ressona….
……..que tristes tienes los ojos, que grande es tu lagrimal, sucias cosas lo agrandaron, de tanto hacerlo llorar….
I potser, ara,  fit a fit, els rellisquen unes llàgrimes cara avall. Potser per aquest present tant dur, potser  per allò que han  viscut, però potser també per allò que la vida els ha regalat i que ara, potser ara, a  l’hora que arriben els primers correus no demanats, es poden ajudar com allò que sempre han  volgut ser, son i seran:
 
Uns  amics, uns molt bons amics…….

I com passa el temps!
Alça  Manela! sembla que era ahir que li deia a l’Assumpció Maresma que em faria goig d’obrir un bloc a Vilaweb. Abans el tenia a un altre lloc. Es preveia que ens farien Serrallonga per la tele, i em feia goig poder dir alguna cosa del personatge i la pel.licula i em calia anar-me fent en el nou bloc (qué voleu, a mi això d’internet i els blocs m’ha trobat ja granadet, però amb ganes d’aprendre!!).
 I així va ser com, de broma en broma, després dels primer apunt ja n’han vingut més de 350….
I fins i tot, els amics de Vilaweb, van voler que sortís per la seva tele tan innovadora, parlant de Serrallonga i : apali, varem anar trescant muntanyes i fer un curt, penso, que força digne, gràcies al bon fer d’en Roger Cassany.
I des d’aquell dia, els mes llegits han estat els següents:

Molt agraït a tots, i gràcies per anar seguint aquest bloc que, de vegades, no en dubto, és una bona tabarra!!!

I la cançó és perd en el record. Els dos+un havien fet una cançó tendra… l’havia escoltat unes quantes vegades, de lluny… no era el meu estil, no em sentia massa identificat amb aquelles veus que semblaven més de sopranos que de tenors…
Nyigo nyigo.. o alló va ser el que em va semblar quan la sentia en la veu dels seus autors..
Però vet-ho-aquí una vegada que per mor de cantar missa un vicari, els de Sinera varem fer cap a Sant Fèlix de Girona.
La missa solemne, com correspon quan hom cantava missa.
De cop es feu el silenci i la Roser i l’Assumpció, amb la guitarra,  varen començar a entonar la cançó:  Cançó del que estima….
 Recordo que em varen venir calfreds… Ostres quina bellesa:

Amor és obrir la porta, si és que encara no és oberta…..

En record d’un dels seus autors, mort fa unes hores : Ia Clua.
Per ell i pels temps i les cançons  que ens varen ensenyar a anar entrellucant el futur… aquest futur que pretenem viure en plenitud i que serà plaent mentre i tant una brisa suau ens porti una cançó tendre com la vida mateixa….

Ja ho sabeu:
Quan eixim de sortida de l’estiu, em plau captar unes  fotogràfies diferents de les que, potser, faria tothom. Em plau trobar un petit detall del lloc on hem anat.
Enguany hem estat a València (tan a prop i tan lluny!!!) i m’ha abellit anar prenent fotografies de les coses molt i molt petites:
El braç del rei en Jaume que ens assenyala el camí de la victòria. Una umbrel.la a l’albufera, amb barca inclosa. Unes piles de paquets d’arrós, exponent del que és un mercat a València i arreu. Uns grafitis que, lluny de ser empipadors, ens ofereixen una llambregada a la modernitat. Entremig, la tomba del nostrat poeta Ausiàs March que has de trobar entrellucant la catedral, ensenyorida pel Miquelet. i el capdanser del Tribunal de les aigües que, de temps immemorials, arranja els problemes de les cèquies sense haver d’acudir a la justícia ordinària…. i petits detalls que, de ben segur,  que ens faran treballar el magí per saber d’on son!!.
I així, tranquilament ens hem passejat per la València dels nostres cors….
Tan a prop i tan lluny!!!!!.
Si voleu, cliqueu aquí i veureu les petites coses de la València de les coses petites…..

S’acosta el sant!. I mira que de ben segur els pares s’han  recordat que demà  és el dia del teu sant patró: Sant R. . I quina il.lusió esperar que avui, justament avui, vigilia del teu Sant, s’hagin recordat que és el sant patronímic.
Regires tota la casa, tot el casalot grandiós… i —– mira que hi ha llocs per amagar el regal, que de ben segur avui s’han recordat de tu . I ara! ni penses per un moment que no hagin fet esment que cal que et regalin alguna andròmina,  que de ben segur t’arrelarà amb el teu passat més pregon, amb el teu present més xiroi i  sobretot,  amb el teu futur que avui entrelluques.
I regires tot el gran casalot i per fi, regirant, trobes el petit artilugi que et farà reviscolar la teva il.lusió: una canoa: això! això es el que volies i per fi avui ho tindràs… o potser avui no ho tindràs, però és igual, avui no, però demà, que és el dia del teu sant,  si que ho tindràs.
I tornes a amagar l’esperada andròmina : Demà serà el gran dia: L’artilugi serà teu! quin goig, els de casa s’ha recordat de tu… fa anys que ningú es recorda de tu..
Però demà serà el gran dia: rebràs la gran canoa. L’esperada Canoa, la volguda canoa….
I arriba demà… i ningú et fa el present … no arriba la canoa… la canoa és per  en R., però no ets tu… és un “senyor” és un altra R. que, dient-se com tu, ha de tenir la canoa…no per a tu, que només ets el fill de la mestra… i la mestra li ha de lliurar a l’alumne…. que aquest si, aquest és el fill dels senyors.. per a ell és la canoa.
I avui, recordes aquest passatge de la teva vida, quan de cop, de bon matí,  en un diari, has vist l’esquela: ha mort el pobre R.V.M.
Descansi en pau…  m’he retrobat amb una part del meu passat, sense odi, sense rancor, sense cap mal averany….. i  penso: qué en deu haver estat de la seva vida….
I et preguntes: Ha pogut jugar amb aquella canoa ??????….
De veritat que, avui, desitges verament que hagi pogut jugar i gaudir de la canoa… de la “teva” canoa….. d’aquella canoa,  que la vida, aquell dia, et va furtar, pero que a mans plenes te n’ha anat regalant d’altres.
I dreço una pregaria per a en R.V.M. que hagi gaudit de la canoa!
Descansi en pau!!

Aquests dies d’eleccions hom parla, belluga, explica, contrasta…. en fi, tothom hi diu la seva.
Dies després de les eleccions, però encara en plena efervescència de pactes. Un molt bon amic em fa un comentari, com qui  no vol la cosa, per descriure els personatges que lluiten per l’alcaldia d’un poble de les rodalies de Sinera, m’etziba:
“aquest (i aquí cal posar el nom de l’interfecte que nomenarem C.) dorm amb el Príncep de Maquiavel sota el coixí. I aquest (poseu-li E.) dorm amb el Petit Príncep de Saint-Exupéry….
I apali: ja l’hem dita grossa!.
Uns estereotips per anar marxant…
Escolto la presa de possessió d’un alcalde no massa lluny de Sinera… Estem preparats per donar al poble el que el poble vol: Netejarem els carrers, els emblanquinarem, farem alló que el poble vulgui, escoltarem els problemes diaris dels vilatans, els servirem…..
Voleu dir que calien tantes lluites per acabar llegint malament  el Petit Príncep i netejar el planeta….. I voleu dir que val la pena tants anys per no haver ni  entrellucat el Princep ofert als Medicis per Maquiavel, primer estudi del poder entés de forma moderna…….
Si manés, (que no mano gens), obligaria a tots els qui vulguin traginar la cosa pública,  a llegir, i en acabar,  que algú els expliqui que el Petit Príncep és el gran llibre per netejar el cor dels sensibles, i que El Príncep son les beceroles per entendre l’art de la política, l’art del bon govern…
Ah! i cap dels dos s’ha de llegir al peu de lletra: S’han de llegir com tots els llibres: amb el seny que cal per tal que  totes les lectures ens vagin confegint un cos per a poder opinar en propietat.
I que mai dels mais , tornem a  viure dels tòpics…. Potser així ens va …
I  jo no vull cap alcalde que hagi pujat el càrrec per netejar carrers. La neteja dels carrers l’ha de dirigir un bon cap d’àrea i l’ha d’executar la brigada… és clar que si no hem preparat ni les àrees, ni les brigades, llavors sí….  llavors algú ha d’estar quatre anys ocupant  la cadira i netejant carrers…..
I us puc ben assegurar que conec alcaldes brillants, amb seny, amb visió de futur, amb visions engrescadores que entrelluquen el passat i obiren un món millor pels seus convilatans.
Aquests han llegit també Espriu, ja sabeu….
Si et criden a guiar
un breu moment
del mil.lenari pas
de les generacions……

Apali! i que Déu ens faci bons!!!

I avui permeteu-me que hagi escollit una contalla d’esperit cristià.
De com el rei Herodes va voler degollar tots els nounats per acabar amb la vida de Jesús.
Sant Josep i la Mare de Déu fugen de les urpes del Rei assassí. I així caminant, caminant, arriben a devora d’un camp on hi ha un pagés que sembra sègol, o blat. La Mare de Déu li diu que vagi a casa seva a buscar la dalla, que ja podrà segar el blat…
El pobre pagés li respon…. Ai manyaga, que no saps que el blat ha de germinar i crèixer….
Tot amb tot, el pagès és obedient, va a cercar la dalla i quan arriba,  el blat ja ha crescut d’alló més. Sega la mesura d’una garbera i així, la Sagrada família s’amaga…. quan arriben els esbirros del Rei pregunten al pagés si ha vist passar uns adults amb un infant.
Ell,  que no menteix: 
– els vaig veure quan sembrava…..
I els pobres soldats marxen, amb la cua entre cames.
El pagés remuga:
– Ai manyacs, que en sou d’innocents….
En Martí, quan volia exposar els seus assenyats consells sempre començava:
Ai manyac!
En record del gran amic… avui , la contalla va per ell.
Si la voleu escoltar, cliqueu aquí.

Unes píndoles:

a.- Em fan saber que enguany, al sorteig per a les meses,  s’hi inclouen els majors de 65 anys fins 70 anys… res a dir… però ah! només pel fet de tenir més de 65 anys, si presentes excusa, te l’han d’estimar. Home, no cal ser gaire intel.ligent que hi haurà molta gent que farà l’al.legació, objectiva, de tenir més edat que la que pertoca… Voleu dir que cal aquesta bestiesa………
b.- Els joves no seran mai presidents de taula. Sempre en serem els granadets: Vegeu-ho… fa ja uns anys que van refer el cens… des de llavors, ni tocar-lo… i és clar, si teniu uns fills que ara tenen dos títols universitaris, que acaben el doctorat, que fan una segona carrera…. doncs res… al padró encara hi consten com a titulars d’estudis primaris. (?). I no em digueu que no es va comunicar a l’administració que ja havien fet estudis superiors… es va comunicar…. dir…. i va ser arxivat immediatament i apali, a mirar cap un altra costat. Només havíeu de passar per les taules i totes……… totes, presidides per persones en edats ja respectables……
 Ah! però si un pobre passerell/a ha canviat d’empadronament en aquests darreres anys, aquests si que hi son…. per “burrus”,  per empadronar-se de nou: a aquests si quel demanen  els estudis actuals…. però els altres, els que no han canviat de lloc de residència, sempre tindran estudis primaris (com a molt eh!!) … doncs apali!! a les cavernes dels estudis primaris… i mai seran presidents (potser quan tindran l’edat de reina d’Anglaterra, llavors, potser si …….)
c.- Un cop a la taula us n’adoneu que us  fan males passades a tots i  tothom…els pobres vocals a estudiar corrents uns llibrets amb instruccions més obscures que les d’una  rentadora… que ja és dir…. Una informació somera per posar-te a treballar…. en fi, no ens enfadem i anem per feina… Tot a punt… i a omplir formularis, qüestionaris. certificats, actas …. en fi, que  et fan signar falsedats. “A Arenys de Mar, essent les 8 del matí” …. Home, si quan omples el formulari son dos quarts de nou……. En fi… tant li fa…..
Però no et descuidis, durant el dia ves omplint formularis, però no hi posis els vots… és clar, si encara no els sabem…. Tot a punt, però no pots preparar les incidències que vindran… és obvi que no som endevins… I apali a preparar el que es pot i el que no … a esperar….. I quan ja vas veient que s’acaba, i veus que hi ha incidències, no les facis gaire llargues, perquè les hauràs d’escriure tres o quatre vegades (aixó si no t’equivoques… ) No ho pots fer en una sola, la calca només en fa quatre copies, però és clar , en necessites (3)  : una per cada sobre per a la Junta…. Una per cada partit que te la demana (7), (1)  per l’administració…. (1)  per a penjar-la a la porta del l col.legi…. I si cada llibret te quatre copies i en necessites pel cap baix 12, ja et pots passar el dia fent caligrafia… I és clar, si a una li has posat “hem tingut una incidència” i a l’altra hi poses “hi ha hagut una incidència” això és una falsedat en document públic,  car les actas deixen de ser iguals… sort que els pobres presidents no saben res de dret penal, perque sino , vinga a patir: