SERRALLONGA

Ha plogut massa aquests dies. La pluja que ho amara tot, aporta un lleu tel que humiteja les nostres vides, ens aporta unes formes pausades en el devenir diari. Pausadament, sense pressa, va plovent, ara un petit ruixim, ara gotellada plena… I nosaltres, en el nostre diari quefer, la deixem caure. Ni tant sols notem que ens mulla. Aqueferats que estem,  no ens adonem del pas càlid del temps. La vida deu ser això: alló que passa allà al defora, mentre i tant nosaltres estem massa ocupats per qualsevulla fotesa.
I Nadal. I la pluja no ens ha deixat fer el pessebre a temps. Matinejo per anar a cercar els elements necessàris per a confegir el Pessebre. Ritual de cada any, de quan els fills eren petits i avui que ells ja agombolen  els seus afers, ho fem nosaltres…
I en el ritual, a la platja a recollir la sorra pels camins de Betlem.
I allí, sol, un home capcot, passeja a trenc d’onades. El cap cot, Les espatlles arronsades, la mirada perduda…
A la recerca de la felicitat, potser?.
Només ell en sap de la seva vida a trenc d’onades, mentre i tant el sol malda per néixer en un nou dia clar…. I sense pluja.  Si voleu, us enllaço unes fotografies..
BON NADAL !