SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: CONFERÈNCIES

MN. MARTI AMAGAT: UN ARENYENC QUE LA MAR CAPTIVÀ… (en el record!!!)

MN MARTI AMAGAT QUE VA ESTIMAR MOLT ! I ARA…. L’ENYOREM ..

Hom, en arribar aquests dies, notem  que quelcom ens sotragueja l’ànima i ens fa recordar els estimats…. els estimats i els que ens han deixat pòsit. Dels que ara els voldríem propers per a poder explicar-los-hi les nostres batzegades, els nostres espais de goig i les penes que anem traginant pel mal fat que ens cau al damunt. 

Martí : Som molts els que t’estimem ….

I m’agrada reproduir el sermó-laic que em van deixar fer el dia del teu homenatge al Teatre Principal . 

(Em permets Martí una facècia ?) Sempre em deies que els capellans predicàveu i confessàveu …… i tot seguit, veient que jo feia una cara murri, concloïes….. sí , sí: no riguis tu …. veuràs com els advocats acabareu  confessant i predicant i….. Just a la fusta!!  La vas endevinar ….

Qui ho vulgui pot llegir el sermó que reprodueixo a la web Relats i que aqui enllaço la frase inicial 

Malament! Molt malament ….
Ja ho veus, estimat Martí, només començar i ja et trinxem i t’esmicolem una de les frases del teu extens repertori que millor ens retratava als Arenyencs de Mar i que tots t’haviem sentit dir més vegades:
Quan Nostrosenyor vingui a la terra (a Arenys de Mar) no ens trobarà units, però ens trobarà reunits….

PODEU LLEGIR , CLICANT L’ENLLAÇ RELATS EN CATALÀ.

O podeu  escoltar  cliclant l’enllaç i trobareu des del minut 27,57 al minut 47,41 

Gràcies per tot Martí!

 

MALA LLENGUA

Un diumenge al matí, és bo tenir lectures que omplin l’esperit i esbandeixin els mals averanys.

Pretenent endreçar llibres que tinc mal girbats, em va sortir aquest “petit” (de veritat “MOLT I MOLT GRAN”) Es un llibre  del Monjo Benedictí Miquel Estradé.Tarragona, Tarragonès, 1920 — Montserrat, 1997

Molts gràcies pel llibre !!

I que ell en diu respirs.. Només llegir-lo em va venir al magí la imatge d’algunes persones, per sort poques…. Que per essència son calumniadores….. No cal posar-hi noms però a tots us en vindran al cap unes quantes…. sobretot del ram dels “politiquets” que no tenen en que entretenir l’ego , que malmeten aquest espai que tots ens mereixem.. Foragitem-los …

MALA LLENGUA

Deia un rabí que la llengua calumniadora és la pitjor de les armes; mata tres persones: el qui parla, aquell a qui parla, aquell de qui parla. Són les “llengües desbocades”, com diu un salm; llengües que es fiquen pertot i no miren gens prim. I si encara ho posem en plural, la llengua calumniadora mata moltes més persones: el qui parla, aquells a qui parla, aquells de qui parla. I  la llengua calumniadora és capaç de parlar de qualsevol i a  qualsevol: tothom li fa peça, tothom li cau bé; amb tothom és veu amb cor; mentre en pugui parlar malament. I els tons amb què diu les coses, la llengua calumniadora! Té  unes modulacions infinites, que usa amb traça d’acord amb les situacions, per afegir mal al mal, per fer més feridora la gran mentida, per matar encara més. Potser ara m’he desbocat jo, en comentar la frase del rabí sobre la llengua calumniadora. Potser sí, però és que és tan roïna, una llengua d’aquesta mena!!

Us suggereixo que el llegiu amb pausa, amb tranquil·litat i amb netedat de cor!

 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MARIA CARME ROCA “EL FAR” A SANT CELONI

Fotos de l’acte: generals i la darrera amb  la Maria Carme, en Martí Monclús el llibreter i un servidor….

Ah! les boniques fotografies son del marit de la Maria Carme, Albert Puyuelo .

I així vaig fer la presentació del llibre: Més o menys amb aquestes paraules:

Ben trobats:

Després de massa temps,  tinc el goig de parlar -presentar un llibre de la Maria Carme. Avui em plau moltíssim tornar-ne a presentar

Ai las! però que, com sempre,  farem un viarany que, potser, ens permetrà entrar a les fondalades  de la novel.la.

Crec que tots sabeu que sóc d’Arenys de Mar. Bé. No hi he nascut però me’n sento molt d’arenyenc. Encara que haver nascut a Llavaneres també dóna un pes afegit de néixer a la mateixa llum que Ramon Llull.

Però seguim amb Arenys. No us penseu eh!  que a Arenys també tenim Far eh!!. Ep! Si fem cas a  l’Alcover Moll hi ha dues accepcions:

FAR:                 Foguera que servia de senyal;

O també:

FAR:               Cosa que serveix de guia per a la salvació.

 I a Arenys, de fa molt anys que n’hem gaudit d’aquests darrers  fars. No cerqueu al vostre magí on es troba el far d’Arenys ….. No n’hi ha, llevat d’un de petitet al port.

Però fixeu-vos que els  nostres fars van  ser dels segons, dels que serveixen de guia per a la salvació!

A inicis dels inicis a 1577, quan baixaven els d’Arenys de Dalt, o sigui els de Munt…. baixaven amb el matxo, el carro i un petit llagut… paraven a la platja de la rada de llevant, descarregaven el llagut…. i cap endins de la mar…. però ai las!, que se’n van adonar que si anaven mar endins, només podien arribar a tocar ratlla … a l’horitzó…. i si la traspassaven, necessàriament els mancava un punt de referència…. I rumiant van concloure  que havien de construir una gran bandera blanca  i la van col·locar al turó de la Pietat, on avui hi ha el cementiri de Sinera…. i amb la bandera anaven tranquils a tocar ratlla…. i des d’allà veien la bandereta (petita al lluny) i se sentien salvats…. una bandera blanca plantada al cim del Turó de la Pietat. Blanca, Pura, Immaculada, però servia de guia per a la salvació. O sigui: el nostre particular far: és la  Cosa que serveix de guia per a la salvació. Però ai que si perdien la ratlla de l’horitzó… la bandera no servia de res… però aquest giny va fer que sabessin sempre retornar a Arenys.

I a 1599, quan la Universitat es va reunir a la Plaça de Santa Maria, i varen acordar independitzar-se d’Arenys de Munt, van acordar fer una Bandereta, ja no havia ser blanca, sinó que havia de ser amb signes: I aquesta primigènia bandera, es va convertir en una bandereta ben agençada, amb l’aranyoner corresponent, els dos xiprers, la creu del cristianisme i les onades de la mar… I així acordaren que el dia de la Vera Creu el dia 3 de Maig, seria el dia de la nostra independència i el símbol seria aquesta bandereta.  I la vàrem col·locar, no ja a la Pietat sinó al cim de l’Església… i des de llavors, any rere any, renovem la bandereta i amb ella la independència dels de dalt…

 

Però no només això, també aquest far ens ha portat l’expressió de tocar ratlla. I és així que, els arenyencs  (i només els arenyencs) no passegem mai dels mais per la nostrada riera, ni ramblegem sinó que …. anem a tocar ratlla … un punt i una expressió que ens venen del mar, o sigui del far….

I diria que avui , el far, encara ens marca el camí…  Però amb el temps hem trobat un altre far al  cim de la Pietat, allà on onejava la bandera, avui és el Cementiri de Sinera… de ressonàncies Espriuenques, el poeta que també ens ha marcat el camí…

Però no només poèticament, sinó ens ha marcat el camí dels signes de la vida…

Fixeu-vos: al sermó de l’Altíssim que clou l’obra “Primera Història d’Esther” diu…

Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Altra volta el Nostre FAR, PERÒ ARA COSSIFICAT…

I aquí és on volia anar:

El mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Quina gran eina el MIRAL, L’ESPILL.

Als  infantaments en els que assistien  les bruixes: Posaven davant de la partera, un mos de pa, una gerra d’aigua i un mirall, que l’infant  veiés la seva pròpia lletjor…. i a partir de la primigènia lletjor, l’infant ha d’anar formant la seva vida…. l’ha  d’anar fent bona…. I del mirall, els celonins en sabem un niu! Qui ens va lliurar del drac: l’espasa de Vilardell per ma del Sr de Vilardell…. Doncs fou que el drac, que feia la becaina del canonge, va sentir com se li apropava una turba de gent i va sortir del cau, es va encarar al cavaller, que anava abillat amb la cuirassa lluenta i refulgent, i al veure’s tan lleig va tenir un instant de dubte, instant que el cavaller el va occir….

I el retrat de Dorian Gray, on l’Oscar Wilde juga a miralls per dir-nos com el jove Dorian Gray es mira al mirall i el mirall li torna una imatge esbiaixada, no és la real, el seu ànim que vol veure la seva bellesa de la joventut … tot una fal·làcia…. car el mirall li retorna el rostre -la seva part externa- la seva part que pot enganyar. La seva part que pot dominar… però ai las! que arriba el dia en que es planta davant del mirall, i aquest no li retorna una imatge preparada, enganyosa, fútil… sinó que el mirall li retorna la seva pròpia imatge, la de la seva ànima … la imatge diabòlica del mal…

Perquè aquell mirall de la seva ànima que estava contemplant, era un mirall injust. ¿Vanitat? ¿Curiositat? ¿Hipocresia? ¿No hi havia hagut més que això  a la seva vida? O hi havia hagut una mica més.

I em permetreu que ara i aquí us confessi que aquest exordi m’ha semblat bé fer-lo per tal de poder donar unes llambregades a l’excels llibre de la Maria Carme:

Es un llibre treballat, pulcre, polit, curós, cru, valent,  enginyós, ple d’amor, aneu a saber si també ple d’odi…

Però pel damunt de tot, ple dels signes convertits en miralls que ens van marcant la pauta dels sentiments…

Ai las! que quan el llegeixes vas avançant per una espessa boscúria de senyals… i de vegades potser et trobes perdut… Però en realitat el que fa la Maria Carme es guiar-te pel recte camí… Per guiar-te per l’envitricollat viarany…. fins que vas trobant petits alçaments de llum en la tenebra… que vas trobant petits espais de miralls que et retornen a la llum de la vida…

Cadascú te una part infinitesimal de mirall. Però aquesta part és immensament rica…

De cop i volta, esteu llegint i a la pàgina següent trobes una petit espurna de llum que et marca el viarany dels sentiments dels protagonistes… Una espurna de llum en cursiva…

I crec que avui, aquí, tenim l’exemple més ben girat de les teories del mirall.

Es en el mirall que anem copsant les ànimes dels protagonistes, i com exemple, l’instant que l’August, patriarca de la Nissaga, de bursada diu:

Quina merda ! M’he mort…

Però (mort i tot)  es reviscola, rebrega la seva ànima i tanmateix burxa en el seus pensaments

— Quan tu eres petita (pensa el patriarca August) i pujàvem tots dos a dalt de tot de la llanterna, tres-cents seixanta cinc esgraons… mentre la mare  l’Antonia i ta germana Tonia ens miraven des de baix …. i tu i jo ens creiem els amos del mon.

I agafant -te per la cintura t’asseia a la barana del far. Les cametes et penjaven alegrement enfora….. Jugàvem…

Però al dessota la teva mare i ta germana….. i  vaig intuir el reny de la mare… però també vaig copsar com ta germana la Tonia, amb els ulls feia:

“ Au va… llença-la…..  

I potser és aquí on es fixa el calidoscopi de miralls, que permeten anar desllorigant unes vides plenes… misterioses. Feréstegues… punyents…. i potser és aquest l’espill que la Maria Carme ens ha posat al davant per tal que ens endinsem en la bellesa de l’amor, de la ferotgia, de l’odi, de la venjança…

En definitiva… de la gran novel·la que ens ha regalat a mans besades…

Ja veieu que el far…. tanmateix anorreat i ja xaruc, va mostrant-nos, de la ma de la Maria Carme el mirall de la veritat esmicolat en fragments petitíssims, però de la ma de l’autora es fan immensos, bellíssims… punyents… 

Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Potser per això el Patriarca August li ensenya a la Cinta  “Toca ferro, un, dos, tres toca ferro i no et passarà res”

O potser si que et passarà!

La bellesa de la lectura  del llibre de la Maria Carme Roca:

El FAR.

I no dono més detalls dels miralls i contra miralls de l’obra…

Les obres com la de la Maria Carme Roca s’han de llegir… els que presentem,  hem de llençar l’esquer perquè al lector glateixi per començar ja la novel.la!

Sant Celoni: 22 de febrer de 2019

 

INDIANS ARENYENCS: UNA CONFERÈNCIA

Imatge: Fotografia feta el 1957 per F. Estorch i que es guarda a l’Arxiu d’Arenys. Detall del cos mortuori de l’indià arenyenc Josep Xifré.

Si avui us abelleix i teniu una horeta per vagar i només escoltar, us proposo, si voleu, escoltar la conferència que vaig fer el dia 13 d’aquest mes de maig de 2017 a la Sala Josep Mª Arnau a Arenys de Mar i que em va ser encarregada pel regidor Jordi Muñiz de l’Ajuntament d’Arenys, a qui agraeixo el convit. I que em va plaure poder fer davant d’una nodrida i respectuosa concurrència…..

Apali! si voleu, poseu-vos amb la tranquil.litat absoluta de poder estar atent , no a la meva veu, sinó a una part de la nostra història !

Si voleu escoltar, cliqueu aquí.

 

 

L’ENIGMA COLOM …. UN GRAN LLIBRE

Imatge: Moment de la presentació.

Ahir, amb molt de goig, vaig presentar el llibre de  Maria Carme Roca a Sant Celoni….
Els bons amics de la llibreria Alguer 7 em van tornar a convidar,  i a mi em plau molt poder contribuir en un acte tant important com és la presentació d’un llibre.
Malgrat l’activitat d’un divendres al vespre en una vila com la de Sant Celoni, més d’una trentena de persones,  van assistir a la presentació.
Un gran llibre, molt ben escrit, molt ben girat. I amb molta molta preparació per part de  Maria Carme per tal de que, com diu ella, la part històrica sigui el més fidel possible  a la història i la part de ficció pugui guanyar-se l’atenció del lector i aixó exposat d’una manera brillant i amb molta cura pel llenguatge….
I ho aconsegueix plenament… Podeu adquirir el llibre que, quan el comenceu, no el deixareu fins la darrera pàgina.
I com sempre, sense explicar el llibre (aixó pertoca als autors) vaig emmarcar-lo en el context, en aquest cas Barceloní, i també amb unes llambregades a la Vila de Sant Celoni.
I si voleu, podeu clicar aquí o al dessota per escoltar la presentació.

QUAN EN DEIEM XAMPANY

Imatge: un moment de la presentació.

Ahir, el bon amic Martí Monclús i la llibreria Alguer7 em van convidar que presentés el llibre d’en  Rafel Nadal, Quan en déiem xampany…

Una setantena de persones ens vam reunir a la sala Bernat Martorell de Sant Celoni. Penso que va ser emotiu….

Com que no es tracta d’explicar-ho doblement, us transcric unes ratlles d’un passatge de la presentació. I en acabar, podeu clicar i la podreu escoltar.

“Compte que tot comença i acaba amb la clau de la caixa del Deutsche Bank de Sant Feliu-……

 I aquí, es on rau la clau.

Es un llibre de memòries?, sí, però potser no,

Es un llibre d’història? No,  però potser sí,

Es un llibre de trapelleries? no, però alguna n’hi ha

I ACABO :

Com em va ensenyar en Ferran de Pol,  quan torni a néixer vull tenir una familia numerosa

Un periodista que ens expliqui bones històries,

Uns polítics que ens agombolin el país i ens endrecin la ciutat que de bruta i grisa ha passat a resplendent i culta.  

Un historiador, o molts, que no ens deixin oblidar els origens

I un germà que ens vetlli la clau.

I si pogués ser, també m’agradaria tenir germans capellans, monges i tutti quanti…

I tot els altres que donen color, sabor i contrast a la familia.

I que així sigui……

Si ho voleu escoltar, cliqueu aquí o al dessota. 
 

 

VESCOMTAT DE CABRERA – EL PODER FEUDAL, ELS SEUS AGENTS I EL TERRITORI

Imatge: Amb l’autor del llibre: Alejandro Martínez Giralt.

Divendres, com ho fan sovint, els bons amics de la llibreria Alguer 7 de Sant Celoni i amb el meu bon amic  en Martí Monclús al capdavant, em van convidar a presentar el llibre del Doctor Alejandro Martinez : El poder feudal, els seus agents i el territori. El vescomtat de Cabrera (1199-1423).
Un bon llibre per escatir una part de la nostra història. El Vescomtat de Cabrera, el nostre punt d’inflexió històrica al que estem tots units.
I em va semblar que per presentar aquest magnífic doctorand, ho havia de fer des d’una perspectiva celonina (part del cor del Vescomtat) i així vaig explicar l’escut de la Vila de Sant Celoni i el seu significat. I també em va abellir explicar la Sentencia del Rei en Jaume de 18 d’Octubre de 1274 en la que posa fi a un litigi entre Arnau de Cabrera i Bernat de Centelles….
Si us vaga, escolteu, veureu quina història tenim…..

Apali, si voleu escoltar la presentació , cliqueu aquí o al dessota.

L’ULTIM ABAT A SANT CELONI

Imatge: Presentació de l’acte.

El bon amic Martí Monclús de la llibreria Alguer set de Sant Celoni, em fa l’honor de demanar-me,  de tant en tant,  els pugi a presentar algun llibre. De cor i amb molt de goig.
Dijous passat vaig tenir el plaer de poder fer la presentació de l’acte que comptava amb la participació del mateix Martí Gironell.

Vaig fer, com sempre, una presentació que no descrivia el llibre…. Què voleu? si el presentador explica el llibre, que ha de fer l’autor sinó tornar-lo a explicar….
Per tant em va semblar aquest cop que havia de fer una petita explicació de dos punts que em van apassionar especialment. La vigència del “Princep ” de Maquiavel, i el llibre “els caputxins i les herbes remeieres” .
El primer, perquè en Martí ha sabut pouar, entre línies, el gran llegat de Maquiavel, aquell que avui dia, està massa blasmat, quan en realitat va ser el primer que va teoritzar sobre l’estat modern, sobre l’estat que ja començava a besllumar-se al segle XVI…. i com els seus viaranys son entrellucats per en Martí Gironell.
I també vaig fer una referència a les herbes remeieres que, en el llibre d’en Martí, es converteixen en herbes emmetzinades….
Si us abelleix podeu escoltar la presentació clicant aquí. 

AMB GOIG…. UNA PRESENTACIÓ A LA BIBLIOTECA DE SANT CELONI

Imatge: Amb la Núria Esponellà a la biblioteca…..

Divendres dia 8 de març vaig tenir el goig de presentar el llibre de la Núria Esponellà: Una dona d’aigua…
I em va plaure establir un paral.lelisme entre les dones d’aigua del nostre imaginari i el dona d’aigua del llibre…..
Una coincidència:
La llegenda més reeixida sobre les dones d’aigua al Montseny, passa a Can Prat (sense s)  de Gualba….
Al llibre,  els fets passen a can Prats (amb s) de Banyoles….
I jo que li pregunto a la Núria:
El nom Prats és inventat o real….
Em respon que el va tocar una mica……
En realitat la casa de Banyoles també era a can Prat (sense la s) com la de Gualba…. I la Nuria , sense saber la llegenda del Montseny hi va posar la “s” final.
Apali, si voleu llegir el guió, cliqueu aquí
I si voleu escoltar la presentació, cliqueu aquí o al dessota.

UNA DONA D’AIGUA

Imatge: Cartell de la presentació del llibre de Núria Esponellà: Una Dona d’aigua a Sant Celoni.

Divendres, a l’horafoscant de dos quarts de vuit del vespre, em fa goig que m’hagin demanat presentar el llibre de la Núria Esponellà “Una dona d’aigua” I em fa goig perque és un llibre molt ben escrit, però a més a més, com que sempre m’han plagut molt les llegendes de les dones d’aigua , penso aportar una visió un xic ampliada i, com no pot ser d’altra manera, ubicada al Baix Montsney, com correspon…
Apali,
Si us abelleix, us esperem demà a la Biblioteca de Sant Celoni a 2/4 de vuit del vespre.

JOSEP PLA O LA CULTURA DEL VI

Imatge: Ben acompanyat pel bon regidor de cultura arenyenc en Joan Miquel Llodrà i d’en Jordi Pou que s’inicià en la cultura de l’aigua i ara és un expert en la cultura del vi. Una imatge que ens va fer en Quim Mateu,  el dilluns a la biblioteca.

Dilluns, convidat per la meva gran amiga i bibliotecària Mercè Cussó, em va plaure presentar un acte de maridatge: el vi i les lletres.
La Mercè, és una bibliotecària que està sempre en tot: una gran amiga, una agitadora cultural…. gràcies a ella tenim una biblioteca esponerosa, engatjada a la societat, progressista, engrescadora…. i com que no en te prou de promocionar la cultura i la lectura, de tant en tant, m’engresca que presenti algun acte a la biblioteca….

Però és clar….. de vegades es passa…… i aquest vegada em va conidar a parlar de vi….. quan jo, al màxim que aspiro és a beure, de tant en tant,  un bon xampany (no en digueu cava, per favor!)….
Jo, de vi, però, no hi entenc res….
Però com que la Mercè em sap les meves flaques, em fa, engrescadora…. Home, però podries parlar de la cultura del vi en Josep Pla…. I aquí ja em teniu embadalit…
La meva relació amb en Pla és preocupant….. Personalment no m’atreu gens, però gens de gens…….. gens …..
Però noi, quan parlem de literatura, em transforma, m’engresca, m’apassiona, em fa tocar el cel amb les mans….. quines descripcions tan engrescadores….
I ja està: Ja  em teniu presentant un acte que crec que, gràcies al regidor de Cultura en Joan Miquel i en Jordi Pou, un engrescador dels bons vins, ens ho varem passar d’alló més bé.
Si voleu escoltar la meva prèdica, cliqueu aquí o al dessota…..

CARTES DES DEL FRONT: LA PARAULA

Imatge: Un instant de la presentació del llibre Cartes des del front de l’Eloi Vila a Sant Celoni.

Un goig!.
M’he permés, amb reflexió de Maragall,  fer l’elogi de la paraula.

Fer l’elogi d’aquest gran llibre, on la paraula no és només un estri necessàri per entendre’ns, sinó que ÉS L’ESTRI imprescindible per a transmetre, amb una llapidera i un paper,  tot un munt d’emocions, de vida, de desesperança esperançada.
Avui, en aquesta cruïlla en la que ens trobem, cal girar el cap enrera i veure com els nostres estimats, temps ha, que amb un llapis i un paper transmetien des del front als seus estimats, la seva angoixa de saber que, potser, demà moriran.
Si us plau, i voleu escoltar la presentació d’aquest gran llibre de l’Eloi Vila, podeu clicar aquí o al  dessota.

Mn. PERE RIBOT A LA SALA PETITA DE L’ATENEU, DE LA MÀ DE L’ANDREU PUJOL….

Foto: Moment de la presentació del llibre.
Divendres, dia 18 de maig, a 2/4 de 9 del vespre a la Sala petita de l’Ateneu de Sant Celoni, vaig tenir  el goig de presentar el llibre de l’Andreu Pujol sobre Mn Pere Ribot: “Podran arranar, però no desarrelar”.

Aquí us enllaço els apunts de la presentació….

Fa dues setmanes, a la parròquia de Santa Maria d’Arenys de Mar, sota l’atenta mirada de Sant Zenon, enterràvem la Maria… la Maria  Soler Juncà ….

Dona altiva, ferrenya, sàvia, semblava distant, però s’apropava de seguida… oimés si sabia que els dos estàvem enamorats del mateix indret…  de la nostra muntanya del Senyal. Ella havia nascut a Riells i per mor de casar-se amb el Sr Feliu va venir a viure a Arenys….

Ella, enamorada del Montseny, sabia de la meva dèria montsenyenca…. i parlàvem. I amb ella, sense moure’ns d’Arenys, fèiem passejades pel Pla sec de can Berenguer,  pel Suro Gros, pels   encontorns de Riells, per  l’abadia de Riells,  pel torrent dels Vimeners, parlàvem de la goja de can Prat … Els que coneixeu els indrets, ja podeu comprendre que ens trasllàdavem al cancell de la porta del cel… i sempre, sempre, xalàvem d’alló més…

No obstant i això, no recordo que mai m’hagués parlat, ni jo tampoc a ella, de Mn Pere Ribot…

Però mireu que a l’enterrament, un cop acabada la ceremònia, una seva néta puja a l’altar….. podeu imaginar-la:  cor destrossat, veu trencada, maldestre… no està avesada de parlar… però s’estima la seva àvia… unes paraules de record familiar, de record massa proper, perquè  l’avia Maria  havia estat  arrabassada d’aquest món d’una bursada, sense temps d’acomiadar-se i la néta vol explicar-nos l’estima que tots li tenien a l’avia…

I va ser llavors que la veu se li trenca… amb un petit fil de veu, tal que fos un murmuri d’aigua que s’escoles pel torrent de rentadors…….

He trobat el meu terreny

I la meva llibertat:

La muntanya , l’aigua, el prat,

L’aire, l’aire del Montseny….

 Fixeu-vos… allí, sorgia la veu potent del nostrat poeta…

Potser no en parlàvem de Mn. Pere, potser vivíem enderiats per qualques coses que ens prenien el nostre petit món de cada dia, però de fet, Mn Pere hi era sempre, sempre… el teníem a la vora, el sabíem proper… els seus versos … la seva actitud humana, de país, d’home fet d’una peça, amb pocs replecs, amb la proa sempre alerta……  l’haviem fet nostre l’haviem posat ran de cor, ran dels nostres,  ran dels que hem estimat….

Dies abans de l’enterrament de la Maria,  parlant amb la meva filla…. Ariadna, nom de Sinera prop del mar, com qui no vol la cosa, em feia una reflexió i un retret…

– Si, és clar, vosaltres heu tingut referents… heu tingut noms, vides, miratges, miracles que han fet que la vostra vida  tot i  el neguit diari,  tot i  la feina consuetudinària, sempre heu tingut un referent, encara que no el tinguéssiu present cada dia de cada dia, però sabíeu que, sempre sempre, ran de cor,  hi havia una espurna de fe, una espurna  de vida, una espurna de país. Una espurna de coratge…. ….

I el retret….. Potser nosaltres també  en tindrem de referents… Potser nosaltres ja en tenim, però, per ara, ens costen de trobar…. On son els referents d’avui, on hem de mirar… on hem de pouar la saviesa, la rectitud, l’honor……

I no valen només els miratges mediàtics….

I tot amb tot, mireu, avui presentem una petita joia: una troballa, un petit diamant que ens apareix al camí… I  encara que l’autor és un jovincell i aquesta malura es cura amb el temps…. Ell ja ha fet una feina important, ha traslladat el temps, l’espai, el referent i ens el fa present, talment com si li hagués tret llustre perquè el tornéssim a evocar, que no el perdèssim dins del polsim malmés de la vida……

Ho tenia complicat l’Andreu  per fer un llibre biogràfic sobre el Mossèn de Riells…. Sobre els homes d’acció és fàcil fer una biografia, es poden explicar detalls, vivències, anècdotes…. Però sobre referents espirituals, que han trobat la seva força en la contemplació i el silenci i un fort arrelament al país que l’ha vist viure,  és complicat, molt complicat ….

I l’Andreu ha reeixit… i jo diria amb una nota molt i molt notable… Ha pouat en la vida de Mn Pere, l’ermità de Riells i  ho ha fet des d’una vessant complexa…

Ell, l’Andreu, amb només vint-i-cinc anys,  es va posar en la pell de Mn Pere, per fer un monòleg vibrant, excels…. entrellucant en la vida del Mossèn i posant-la a l’abast de tothom,  d’una manera planera, sense cap enfarfegament innecessari…. des de la senzillesa d’haver copsat un gran home des de dins…

Bona construcció literària i humana la que ha fet l’Andreu respecte del nostrat Mn Pere, qui ens ha servit de guia i senyal durant molts i molts anys…

I la Glória Montasell ens  ha dit,  d’una manera brillant, sentida, amarada de tendresa,  uns versos de Mn Pere…

I l’Andreu ens ha fet l’explicació d’aquest llibre que, us recomano ben especialment la seva lectura….  

HEREUS I PUBILLES….. A RIPOLLET

Foto: Un moment de la conferència feta a l’aula universitària de la gent gran de Ripollet.

Aquesta setmana ha tocat fer la conferència a Ripollet. Davant d’un auditori nombrós i amb molt de mèrit per assistir a la conferència…. Uns minuts abans de l’hora de l’inici ha caigut sobre Ripollet un bon grapat d’aigua i pedra que ha fet inviable ni trepitjar el carrer. Hem pensat que no vindria ningú… el temps espantava… però tanmateix a l’hora en punt, la sala era plena de gom a gom , amb un auditori freturós de conèixer una part de la nostra manera de viure. De com una determinada manera de traslladar els béns per testaments ha fet que el nostre país tingui uns espais prou ufanosos al costat de la masia que l’ha fet una unitat econòmica que ha permés arribar fins a principis del segle XIX amb plenes garanties de futur.
I és així que he pogut, durant una hora força llarga, anar desgranant els passatges que han configurat la nostra herència. 
I aquí em cal donar les gràcies com sempre a la bona gent de Ripollet que han mostrat un interés i respecte molt digne. 

Si voleu, la podeu escoltar clicant aquí.

HEREUS I PUBILLES A MANRESA

Foto: Escola d’enginyers de Manresa.

Ahir vaig anar a fer la conferència “Hereus, pubilles, cabalers i fadristerns”  a l‘Aula d’Extensió universitària de formació permanent de Manresa.
En realitat,  hi havia d’anar dijous que vé. No obstant , per uns problemes que van sorgir amb el conferenciant, em van demanar si la podia avançar. Vaig accedir i ja enes  teniu (la meva dona i jo) anant a Manresa a fer la conferència.
Escolteu!” Molt plaent: un auditori ple de gom a gom. Uns alumnes (més femení que masculí) seguint molt atentament cadascuna de les giragonses de la xerrada.
En acabar, algunes dones s’em van acostar i m’exposaven que, alló que havia explicat, malgrat de fer-ho d’una manera un xic irònica, era el gran drama de la dona catalana. I m’explicaven el seu propi drama.
Oh! i tant, quin drama tant pregon per a les dones catalanes. Elles, i només elles, portaven el póndol de la Masia, gran eina per salvar el nostre país…. descansant sobre les esquenes de les pobres pubilles que es casaven amb l’hereu.
Per problemes tècnis no em va quedar ben gravada la conferència, però us enllaço la mateixa conferència que vaig fer ja fa temps a Arenys de Mar.

O si voleu, aquesta altra que vaig fer a Sabadell.