SERRALLONGA

I avui, una d’en Valeri Serra Boldú. De com l’estudiant trapella és enviat, per la seva família de Massalcoreig, a fer de vailet a una masia de Lleida. I així, fent de vailet a la masia, pot anar a estudiar al seminari de Lleida.
I ja el teniu fent d’estudiant estudiós… i que us creieu? , de ben segur que les profundes lliçons que li administren d’un llatí ben cofoi i xiroi, li permeten tornar al poble a retre vassallatge al rector de Sant Bartomeu, el seu tutor i manifasser per entrar al seminari.
I el pobre rector queda absolutament astorat, en veure el llatí tan ben girat que ha aprés l’estudiant trapella al seminari.
I si ho voleu saber, doncs ja ho sabeu: a escoltar-la !:
 

I si a la plana ens avisaven que vindrien calorades, nosaltres amatents a respirar la bellesa del Montseny, hem fet tat a un dels indrets més bells i grandiosos de l’esponerosa baluerna.
Des de la Calma, ara un pas ara l’altre hem anat baixant pel Pla de Niudecorbs,  deixant a la nostra esquerra el Puig Drau. Al lluny, la lluminosa presència del Sui ens anava fent tat, ara en un revolt, ara l’altra. I al davant, presidint la nostra caminada el gegant adormit del Montseny. A la dreta hem deixat l’Estret de Gibraltar, i més enllà el Serrat de les bruixes i tancant l’horitzó el Coll Serola, (no patiu, no és el barceloní) i és que al Montseny tenim de tot!.
I dringant per les marrades, tots els colors del verd que ens cridaven fort. I el Molar,  el gran casalot que ens ha deixat l’ombra per fer un mos abans de reprendre la nostra baixada cap a la recerca del dring de l’aigua, que, com podeu veure,  avui no ens era pas gasiva de la seva presència. I els amos del Molar, els artífexs que s’hagi pogut salvar l’Estela ens han fet el goig d’atendre’ns molt amablement.
Apali! si voleu gaudir del Montseny, només us ho heu de proposar i passejar per la nostra muntanya,  és un dels plaers, dels petits  grans plaers,  dels que encara podem gaudir els mortals. I si us abelleix, podeu veure les fotografies que hem fet aquest matí primaveral.

I aquesta setmana m’han convidat a l’Aula d’Adults de Santa Maria de Palautordera a explicar contes, rondalles i tuti quanti.
M’ha plagut molt i molt. Ja m’havien convidat abans.
Però enguany ha estat corprenedor: Un auditori de persones de molts indrets: de Catalunya i de més enllà. N’hi havia de diverses procedències. De primer m’ha anguniejat un xic. A l’explicar els contes, intento jugar amb la ironia de les mitges paraules,  que han de ser completades per l’oïdor. Em feia un xic de por… però cà!!!!!
M’abellia veure les cares rialleres davant de les meves contalles. I si voleu, ho podeu escoltar i veureu que no he pas explicat els contes amb paraules senzilles. Ho he fet com sempre… i m’han seguit bé… hem rigut conjuntament… en fi… Un goig poder anar aplegant experiències de diferents auditoris..
Apali, si voleu, podeu escoltar les contalles que duren aproximadament 55 minuts.

Avui una llegenda històrica. L’assassinat del Cap d’Estopa (En Ramon Berenguer II) a mans del seu germà el Fratricida: En Berenguer Ramon II.
Ai las! que els dos germans anaven de Barcelona a Girona, tot cobrant els delmes i primícies per tots els indrets on estenien els seus dominis. A l’arribar al Gorg Negre de la Tordera, el Fratricida, amb enganys, aparta el germà Cap d’Estopa del grup on estava i , traïdorament el mata.
Dissimula l’assessinat i s’adrecen cap a la Catedral de Girona. Allí l’astor del mort delata l’assassi.
Ai las que si voleu saber els detalls , heu de clicar la llegenda.
Apali! Vosaltres mateixos. !!

Foto. Veïnat de les Serres de Cassà de la
Selva.

I dissabte, en bona companyia, dinar dels que s’esperen durant dies. Bons amics, amics fets en els revolts complexes de la vida. Amics de veritat. Quina bona companyia a l’entorn de la taula, ben agençada a casa seva del veïnat de Serres, pels amics Àngela i Martí!.  I també amb en Berto i la Pilar, la Fina i en Jaume i la Mercè i la Xon i un servidor….
I així, ara l’un ara l’altre, gaudint de bona conversa….
I també, pausadament, resseguint paraules: Victillaó, ens ha il.lustrat l’Àngela del crit que feia el llaurador quan el matxo arribava al capdavall del camp i amb el crit, havia de girar a la dreta…
I amanit amb el Visclabat: reminiscència d’alguns llocs que, per dir que hi ha hagut gatzara, enrenou, en diuen visclabat, en recordança del “Visca l’Abat” que els macips a l’acabament de la festa d’un casament, cridaven, cor que vols cor que desitges. Però per massa enlairar el porró,  els sortia el crit entortolligat i només podien dir “Visclabat. “
I l’Angela , que recordava:
“Diu que la por guarda la vinya i l’autor d’aquest refrany, jo li clavaria una pinya, per embustero de marca, perquè una nit, a Vallcarca, vaig guardar una vinya. Jo vaig tenir por i vaig fugir i si no n’arribo a tenir, l’hauria guardat millor”.

Dó’m Déus companyons
coneixens
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

L’any 1982 es va produir l’agermanament d’Arenys de mar amb Auterive. Jo llavors començava la meva carrera d’advocat i vaig entrar a treballar a l’Ajuntament d’Arenys. No coneixíem la mecànica dels agermanaments, però el grup de la petanca, van entrar en contacte amb un arenyenc que la guerra  va foragitar d’Arenys i el va dur a Auterive, en Timoteu Colomer  (En Met) i arrel d’aquest fet, es va produir l’agermanament .
D’aquell agermanament vaig viure moltes anècdotes. La més curiosa fou que, quan els d’Auterive van venir a la nostra Vila, van dur la banda de música. Vam fer cap tots a la Sala Mercè. Autoritats i forces vives. També el sergent en cap  de la Guàrdia Civil. Els de la banda de música ens van voler obsequiar i , cop de batuta del director…. engega l’orquestra i s’afanyen a tocar el “nostre” himne… per ells l’himne espanyol. Ordres de dalt que fes parar l’himne, neguit a la Sala, el cap de la Guardia Civil que s’ho mira…. en fi, no va passar d’un ensurt, però l’himne que sonava el varem aturar de cop. Val a dir que tothom va tenir el seny necessàri perque tot no passés d’una anècdota.
Avui he tingut el goig d’acompanyar una colla de “vilatans” d’Auterive per les nostres contrades, hem anat al Remei, passant pel Cementiri, l’Hort del Bisbe, i una passada pel Xifré i l’Església, amb la bandereta… crec que han quedat prou imposats que nosaltres som “una republica federal independent”.  Ah! i tot això , en francés…. excuso dir que el meu francés és infecte, però ells, amatents, han anat seguint com podien i gràcies a les bones maneres i bon fer de la Nuri Puig  i l’Alfred Lloret. Si voleu, podeu veures les fotos de “la promenade”

Ja fa uns dies vaig explicar què representa la bandereta al cimbell del campanar de l’església de  Santa Maria a Sinera. És el símbol de la nostra independència. De quan ens vam separar d’Arenys de Munt. I des dels inicis,  que els nostres pares de la Pàtria ho varen  decidir, en congregació , a la Placeta de Santa Maria  (avui Flos i Calcat i coneguda popularment pel Casino). Ells  varen decidir que la bandereta, que avisava els pescadors i que hi havia penjada al cim de la Pietat, passés,  del blanc que lluïa fins aquell moment,  a tenir els símbols de la creu, l’aranyò i el xiprés i onegés tot l’any al cim del campanar i , des de llavors, cada any de cada any, el primer diumenge de maig la renovellem.
Un cràpula ens la prengué, però enguany al  primer diumenge d’aquest  mes de maig ha tornat al seu lloc … Aleluia!!! i que sigui per sempre i que  els  brètols i cràpules s’abstinguin de birlar-nos els nostres símbols.
Amén!.
I us enllaço un reportatge d’una de les penjades de bandera.

I avui una altra rondalla del rector de Vallfogona. O millor dit, de l’escolanet tan trempat i xiroi que tenia.
De com l’escolà i la majordona es cruspeixen les perdius, que aquesta darrera,  va guisar pel predicador contractat pel rector, qui havia de fer la prèdica del jorn del Sant Patró de Vallfogona.
Es cruspeixen les perdius i després se les enginyen perquè el rector no se  n’assabenti  i com carreguen les culpes al pobre predicador, que ha de fugir, cames ajudeu-me, si no vol que lo Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, li escapci les orelles.
Apali!
Si voleu cliqueu i podreu sentir la contalla.

Avui, tocava anar a l’encalç de l’estela, de seguir el seu camí ignot a la nostra muntanya del Senyal. la Calma ens espera amatent, lluïa uns núvols baixos que enamoraven. Per primera vegada en molts anys, la boira ens ha acompanyat a la recerca de l’Estela. De ben segur que els fats divins no volien que perdéssim l’oremus per la vista de la muntanya solellada. La tebior del gris ens ha acompanyat fins el peu de la barraca. Feia goig d’avançar, lentament, però fitant cada recó del camí. Un pastor ens sortia de la boira per saludar el caminant freturós de trobar la baluerna en forma de barraca. Adesiara les nostres figures es convertien en lleugeres ombres que avançaven amb ulls de cec. I les flors boscanes ens sortien a saludar tímidament. I per fi, la barraca d’En Ramon, que, acollidora ens ha fet passar al seu clos i hem pogut constatar la copia de l’Estela…. I que bé.
I de retorn, hem fet tat al mirador de l’Estela al Prat del Rector al poble del Montseny… I allí … miracle: ens ha vingut a l’encalç l’arquitecte de les noves estances de l’Estela: L’Agapit Borràs, que amb bonhomia, sabiduría i pedagogia ens ha explicat que el color vermell de les portes vol ser el signe perquè els estadants del Molar, quan surtin a l’Era puguin veure aquesta Estela , fins fa poc a casa seva. I ens ha il.lustrat de la forma del mirador… i ens ha fet estremir quan ens ha explicat que en el dinar de dissabte passat que era la celebració de la col.locació de la pedra, un bon home de muntanya es va emocionar, no quan parlava de persones, sinó que es va emocionar quan parlava de la pedra… I sí… A les persones les estimem i ens condolen els seus problemes, però quan és la història la  que ens ve a veure,  ens estremim quan veiem part del nostre passat, encara que sigui una pedra.
Apali! Si ho voleu aneu al poble del Montseny a llucar la Pedra que ens lliga amb la Història: L’estela de la calma .
Ah! I us acompanyo les fotos de la sortida, però també, per fer-vos una idea de la diferència de la barraca,  us acompanyo fotos d’anys reculats!.