SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

LES CIRERES D’ARBOÇ ENS CRIDAVEN AMB OLORS DE XAMPANY..

Imatge: Cireres d’arboç amb colors……..

Anàvem a l’encalç dels colors de la primavera d’hivern. Vorejàvem el turó d’en Prat. Els camps erms ens saludaven groguencs, les cireres d’arboç ens cridaven amb colors de xampany. El camí de can Prat amb la inestimable companyia de l’amo. Que ens contava que no es creia que arribéssim al gorg, “jo te l’encendré, deia…..” ,  que les fulles de faig que apareixen a les fonts mallorquines son del gorg, que la creu de dalt és d’ells, dels de Can Prat……. que la de baix és del rector, que l’aigua escasseja i que els diumenges en fan recapte. Que les aglans son pels cavalls i l’altra  bestiar. I que al suro gros, el foc li va fer l’estella. I a la mirada una lluïssor, encara, d’esperança…  I de retorn, els camps, ara erms, son plantats de blat i d’ordi….
Un mati de retrobament amb una  part de la història….. 

 

 

DES DEL BRULL A SINERA…. UNA PASSEJADA

Imatge: Sanatori del Brull. 

Avui, una passejada montsenyenca,  pels encontorns del Brull. Una visió de la casa de repós del Cotolengo del Pare Alegre…… una llambregada a Santa Maria mitjancera….. I de retorn, una visita al Brull, on, temps ha,  hi havia les despulles del poeta, íntim amic de Salvador Espriu, en Bartomeu Rosselló-Pòrcel…. 

Si us abelleix, entreu, escolteu i gaudiu, si us plau d’una passejada mig muntanyenca, mig literària….
I com a afegitó, us adjunto l’article que En Salvador Espriu va escriure per a Vida Parroquial, revista arenyenca, en el que d’una manera, potser un xic sorneguera, ens explica com varen ser portades les despulles del seu amic, des del Brull a Sinera….. 

I si voleu, escolteu la sortida,  en el programa Via verda de la Xarxa.  
 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

EL SOROLL SOMORT DE LA PAU MONTSENYENCA…..

Imatge: Els brocs de Marianegra.


Sortida joliua. Cap a les deus d’aigua de Marianegra. La cantarella del salt, el soroll somort de la pau montsenyenca. El sol, manyac, entrellucant-nos enmig d’avets, de faigs, de castanyers… i nosaltres, amatents al verd intens de les falgueres, camí enllà fins la font dels quatre dolls d’aigua. Imponent l’aigua que, a les darreries de juliol, encara ens esperava amatent per plànyer la set del caminant.

I el caminant exhaust, implora a les deus de l’aigua guaridora, que intercedeixin davant els fats divins, que el futur sigui lleu, lluitador i plaent….

Pels segles dels segles……..
 

CARTA A UN AMIGO DE FUENTELSAZ… DONDE DEBIAN HABER LLEGADO LAS RELIQUIAS DE SAN ZENON

Imatge: Iglesia de  Fuentelsaz…. 

Adjunto un escrit de 2004, quan vaig conèixer el poblet de Fuentelsaz, d’on era en Juan Dominguez, el peregrí que ens va portar les relíquies de Sant Zenon, que, després, els d’Arenys veïnat de Mar, en férem el nostre Sant Patró:

Soy de Arenys de Mar. Por aquellas casualidades de la vida, o de la historia, que de todo hay, el patron de Arenys de Mar es Sant Zenon. Quizas esto a Vds no les diga nada… pero deberia de decirselo. Un compatricio de Vds, ya perdido en la noche de los tiempos,  que de nombre respondia por D. Juan Dominguez,  fué a Roma, quizas a expiar sus muchos pecados, vayan a saber Vds. Y de vuelta de Roma, donde el Santo Padre le habia entregado para su pueblo (para Vds) unas reliquias de Sant Zenon, al pasar por Arenys de Mar sintióse muy mal. En Arenys,  lugar de acogida, le curamos y le atendimos como solemos hacer con los caminantes de buena fe. Y en agradecimiento, las reliquias,  que a ustedes iban dirigidas,  se quedaron en nuestra villa, donde, el dia 9 de Julio las celebramos anualmente en laor de nuestro Santo Patron que, como hemos visto, quizas debia ser el suyo.

De todas formas, nuestro segundo santo patron és como el suyo San Roc (San Roque) fecha en que, mientras en Arenys le rendiamos vasallaje con una misa, Vds, con animus jocandi, lo celebraban con una corrida de jumentos.

Este verano, de hurtadillas, un dia vendré a Fuentelsaz, no diré palabra, entrare en su santa Iglesia y me prostraré a los pies de San Roc, y rogaré, pobre de mi, para que un dia, Fuentelsaz y Arenys de Mar, podamos rendir homenaje al santo patron Sant Zenon (hurtado por nosotros) y de nuestro santo patron comun (Sant Roc).

Un abrazo de quien se siente un poco ladrón de Santos patrones…

Si en voleu saber més sobre Sant Zenon, cliqueu aquí.. 

EL BORRISSOL DELS ARBRES…. ELS ESPLETS DE PONCELLES….

Imatge: Esclat de primavera..

Aquest matí calmat, que convidava a gaudir dels petits plaers de l’esclat primerenc de la primavera, ens hem apropat al Montnegre.  El borrissol dels arbres, els esplets de poncelles … tot  ens informa  que ja hem deixat enrera l’hivern. La boscúria, on l’aigua discorre plaent per viaranys ignots… La primavera, que ens ve a saludar amb tota la seva esplendor. I nosaltres, petits mortals caminadors, ens endinsem, en silenci, a la gran catedral de la Natura.

I al cim,  Sant Martí, bonhomiós  com sempre, ens ha mostrat la serena presència d’acollida al desvalgut caminant.

EL CONVENT, LA PISTA D’EN GAROLERA

Imatge: la Pista d’en Garolera….. plujosa….

Avui us enllaço una de les sortides que fem pel Montseny, en el programa de Via Verda de l’emisora la Xarxa, on, en Josep Mª Cano, amb mà mestre va desgranant cada setmana aquest redós de l’esport no competitiu. Tan poc competitiu que ens ha donat entrada a nosaltres,  per tal de poder mostrar els encontorns del Montseny.

Una sortida plaent, llarga sí voleu, però molt recomanada per la familia que, algun dia, pot anar junta al Montseny , i allunyar-se  mica a mica, del brugit diari del nostre neguit arrapat al més pregon del nostre ésser.

Avui, la pista d’En Garolera… la  darrera pista de peatge del Montseny…..  El lloc que va enamorar a n’en  Xirinacs…..

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

MATI ENCÈS, SERÈ, CEL LLUENT…..

Imatge: Núvols al Pla. 

Matí encès, serè,  cel lluent. La serenor d’un matí que agombola la lluïssor de l’ull atent del caminant encara endormiscat. Pla calmós fins arribar a un cafè on l’ensulsiada recent de les parets, anuncia la gran derrota de l’habitacle que ha mantingut la seva esquerpa silueta al pla capçaler de la obaga muntanya.

 La baixada sobtada, on els esqueis entrebanquen la bona marxa. I després la plana del Vilar, on els pàmpols del verol ens recordava els ditets del Sant Màrtir de Plata (Sant Zenon).

 I després, cap a casa, a la vall, on els neguits tornen amb zumzada plena, fent-nos oblidar, massa depressa, la bondat dels nostres esqueis……..

LES VEUS DE GUALBA

Imatge: Portada del llibre AIXÒ VA PASSAR A GUALBA…. de Joan Barat, on hi ha el conte LES VEUS DE GUALBA.

Potser és el llibre de contes més ben girat que he llegit…. i mireu que n’hi ha, de llibres de contes,  en català!!!!
Doncs aquest em te el cor robat…. escrit amb un llenguatge molt acurat…. unes expressions savies i sentides….
Les trames dels contes sempre en positiu, aporten una tranquil.litat, serenor i projeccció a la bonhomia com cap d’altre….
I avui, per homenatjar les campanes d’Arenys, he dit el conte “les veus de Gualba.” del llibre esmentat,  als meus bons amics i amigues de Vila Betània………
Un dia l’explicaré a Radio Arenys i el penjaré….
De moment, una llambregada:
De cop, el poble de Gualba perd tots els sorolls, totes les veus, tots els sons…. i pobres…. es troben amb un dels pobles més bells de l’univers, però han perdut els sons…., han perdut la vida…
I el capellà se’n condol:
– …. Es molt trist no poder sentir el repicar de les campanes, per molt que estiris la corda i per molt que el batall estomaqui de valent les parets de coure!!!!. 
I finalment,  troben la causa del malefici: els habitants de Gualba han menyspreat els sons….
Es clar, els sons no valen res….no son moneda de canvi…. a ells, als veïns de Gualba, els importen més les terres, els garrins, els bous, les gallines…. d’aixó en poden treure diners i fer-se rics….. En canvi, dels sons,  que en poden treure? …. si no son res, només son soroll……

Fins que el batlle, espavilat, els fa adonar que el més important que tenen els de Gualba, és aquest bé immaterial: els sorolls,  els sons, el rumoreig de l’aigua de  la riera, l’escataineig de les gallines, el mugir de les vaques, el belar de les ovelles, el tro després del llamp, les batallades de les campanes que ens marquen els temps … 
I quan se n’adonen …. els sons tornen … 
I quan tornen…….
“Tot seguit , els xiscles d’unes orenetes, el plor d’un infantó i l’encisadora melodia que els plàtans gegants de la plaça aspergiren damunt els caps de la gent quan el vent començà a jugar amb les seves fulles. Finalment, la campana de l’església, moguda per una ratxa misteriosa, començà a repicar desgranant per la plaça un devessall de batecs com mirallets de festa i d’alegria….” 

I fou així com retornaren les veus a Gualba, amb les campanes marcant el batec de la vida….. 

I ara qualques illetrats i amb un cor incapaç de sentir les veus de la vila, ara,  s’entesten a treure’ns els sons del repic  de les campanes i amb ells,  part de la nostra vida?…
I cà!!! 
No podran!!
 

L’AIRE ENS HA REVISCOLAT…. I ESBANDIT LES CABÒRIES….

Imatge: Font dels cims, prop del Matagalls.

De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir per guanyar el pic gegant…

 I ben endreçadets,  hem albirat el cim de la Creu des dels entorns de  la fageda. La neu, bona companyona, ens ha vingut a rebre…. el sol, amic de tots, ens senyalava el camí per entremig de l’herbei, encara molt atuït pel fred.

Bonancerament, hem anat pujant. Hem saludat a l’amic oblidat, ens hem agenollat dessota els peus del patufet de la Creu dels cims (veieu les fotos),  per beure un glop d’aigua gelada, i altra volta al clos arenyenc.

L’aire ens ha reviscolat i esbandit les cabòries que, massa  polítics, ens han entaforat al magí aquests dies.  

 

DEDINS LES BOSCÚRIES IGNOTES DE MONTNEGRE

Imatge: Recó de la Pau a Montnegre….


I per mentre la calor ens fa sentir com una  fruita madura a punt d’esclafir, hem tornat a anar dedins les boscúries quasi ignotes del Mont Negre. Al redós de les perxades de castanyers,sureres, aulets, verdorenques torrenteres,endiumenjades cases de possibles que tenen al seu entorn plàtans centenaris, avingudes senyorívoles  i color de migdia italià. I el Sant, esperant-nos amatent com sempre, i el Montseny, avui amagat jugant a cut i amagar darrera la boirina, i el racó de la Pau, tan  bellament arranjat pels frares arenyencs, i la música abacial que ens crida al clos matern, i el verd de les valls, i l’esclat de sol als cimbells, i la joia de viure… I….

 

 

PER QUE LES NOSTRES CAMPANES NO HAGIN DE CALLAR

Imatge: Campana d’Arenys 

Us transcric un article que ha aparegut a l’Agenda d’Arenys de Mar numero de febrer.

PER QUE LES NOSTRES CAMPANES  NO HAGIN DE CALLAR

Arenys veïnat de Mar, comencem a tenir campanes ja en la primigènia Església,  la  que es trobava ubicada al costat de la que tenim ara (i de la que se?n conserva una clau de volta al Carrer de la Torre) a l?any 1575. Després,  en construïr-se la nova església, a  l’any 1603 l’italià mestre Carmini va construir una nova campana…. que inaugurà les que després anaren posant-se al nou campanar.

Podríem dir que les campanes han estat les  nostres primeres “periodistes”. Ens  han avisat i informat d?allò que la comunitat, que vivia a redós del campanar on les campanes tritllejaven, havia de saber. I  a través d?elles, sabíem, puntualment, de si hi havia hagut una defunció, car sentíem  la campana grossa, que mig ploriquejant ens ho anunciava?. Si la defunció era d?un home,  els tocs  de mort s?allargaven una mica més. Si eren de dona, s?escurçaven. I si eren d?un albat (nen o nena no batejats) es tocava un to planyívol que esfereïa.  Si el toc de morts es feia al  matí,  volia dir que l?enterrament era a la tarda del mateix dia, i si el toc era a la tarda sabíem que l?enterrament seria l?endemà.

I quan hi havia perill es tocava a ?sometent? paraula que no vol dir altre cosa que (metent so) o sigui fent soroll. I si les campanes tocaven a sometent,  tothom es preparava per a defensar-se o potser, atacar?.

I fins i tot aquests dies, els nostres veïns de Sant Pol han celebrat la commemoració dels fets de 1714, i ells han recordat  el 15 de febrer d?aquell any, on varen defensar-se de l?invasor borbònic. I la commemoració la  varen intitular desacomplexadament ?Sant Pol quina hora és? ,  i van fer molt i molt bé. El crit Sant Pol quina hora és, no es refereix a que haguessin posat un rellotge de sol a l?ombra, o l?haguessin embolicat amb una manta, com algú, burlescament ha anat dient durant molts i molts anys?. No, la frase correcte era ?Sant Pol, la manta, gent berganta, quina hora és? , I prové dels fets del 15 de febrer de 1714, quan les tropes borbòniques varen aterrar el campanar i amb ell la campana, car va ser la campana la que donava ànims als defensors i que repicava gracies a uns vailets que la feien voleiar. I  un cop destruït el campanaar i destruïda la campana, els invasors  feien burla als santpolencs amb la frase de l?hora……

Les campanes han estat presents en la nostra existència, ens han fet com a poble, ens han ajudat a configurar-nos com a comunitat, comunitat d?acollida, de defensa, d?atac, de sentiment pels  morts, de festa ens els batejos i fins i tot, el dia de mercat, amb tocs puntuals, ens informaven si aquell dia podríem trobar-hi carn, peix o verdures.

Nosaltres hem tingut campanes sempre, des de l?antiga església  i a la nova, que des del  nostre campanar  han acompanyat  la nostra vida quotidiana.

I al 1936 per mor de la guerra van ser aterrades i no va ser fins el 31 de març de 1946 en que es van tornar a col·locar unes noves campanes, el nom de les quals son

Maria de la Mercè, dels Dolors, de l?Assumpció.  En foren padrins  Josep Mª Juncosa i Mercè Garcia la seva esposa.

Maria de Montserrat, dels Dolors, Salome. I en foren els padrins  Agustí Montal Biosca o Montserrat Galobart Saurel, la seva esposa.

Maria de l?Assumpció, de la Merce, Francisca. I els padrins foren Jaume Ferrer Calbeto i Mercè Prat Dillet, la seva esposa.

I la de l?ermita de la Pietat del cementiri:  Maria de la Pietat, de la Misericordia, Clementina . Fou el padrí la Junta del Cementiri, en la persona del seu president, Mn Jordi Ferrer Valls.

I després de la seva companyia per durant tants i tants anys…… ara , algú ens les vol fer callar…. ?

 

 

ELS PETITS PLAERS DE LES COSES PETITES

Imatge: Esclat dels petits plaers a muntanya..

Quan creus que ja et saps la muntanya, et sorprèn en una recolzada i et trobes un petit encant al revolt del camí. El llac d’En Viada, als estimballs del Turó de l’Home, prop de Can Verdaguer gros i de can Verdaguer xic.

Serpentejant pels senders ennegrits pel cel grisós.

Els petits plaers de les coses petites, unes gotes de rosada, una gall ensenyorit, unes oques que quequegen, el grevol esponerós i matiner. I la carbonera com a signe antic per a un mon massa modern… 

EL SUI, LA SITJA I LA BARRACA….. PETITES PARAULES DE MUNTANYA

IMATGE: El café dels federals al Pla de la Calma…..

Matiners, nit plujosa, tempesta que vespreja, en estol matinegem desafiant els elements. Els del temps prediquen boira.. nosaltres prediquem bona hora… cap al Sui, aquesta muntanya que resta oblidada darrera els estels montsenyencs: Matagalls, Turó de l’home…

Pla de la Calma enllà… l’estela de la calma, esguardant el sol ixent des del clos de la barraca d’en Ramon.. Avant per la Sitja, el Pedraforca petit que ens engoleix al seu clos i finalment el Sui. Esbelt, pissarra al sol, el príncep i la princesa que es juren amor etern i nosaltres, humils, ens prostrem davant del miratge enjogassat de les boires que lliguen bruixes…

 

HA MORT LA CARMETA DE CAL FERRER: LA NOSTRA MARE

Imatge: El cel d’Arenys el dia de la seva mort…

Carme Pous Font. 
Noms d’aigua que sadolla…… De nom: la Verge patrona dels mariners, de cognoms, el pou que ens guarda l’aigua i la font que sadolla la sed ….. de la vida…

O la Carmeta de Cal Ferrer. 
O la Ferrereta
Ens ha deixat per anar-se’n a reunir amb els seus estimats que l’han precedit.

No ha tingut una vida fàcil la Carmeta.

S’ha trobat un temps convuls….. d’una història  complexa, i unes vivències personals difícils. 

Tot i que sabia donar amor, potser no el rebia com mereixia i així,  nosaltres, els fills, varem veure com anava intentant trobar un espai on ubicar-se, en un lloc i moment convuls.

Els mes joves, avui, potser riuran:
Quan començavem a ser escoltes a Llavaneres, un dia, els vailets,  varem voler que la nostre germana petita, la Matilde,  vingués a dormir al bosc amb tota la colla en una tenda de campanya.

Abans passarà per damunt del meu cadàver– resposta de la mare.

Doncs ja podeu pensar que amb aquests inicis ho tenia difícil, però amb el temps va anar acceptant les noves formes de vida, la varem tenir propera, quan va venir a Arenys se li va obrir un altre mon. La podíeu veure sempre en totes les activitats, a Caritas,  a Catequesi, a Vida parroquial, a les festes de carrer….. sempre estava disposada a ajudar i a contribuir.

I així fins els darrers dies.

Em deia Sor López de Vila Betània…. que, encara no feia gaire, des de la seva cadira de rodes, quan veia que la feina de la residència era molta, ella es brindava….

Si voleu us ajudo , eh!

I avui ens ha deixat…..

Com deia la iaia Tereseta: als fills i néts només se’ls ha de donar arrels i ales.

Arrels per saber d’on som i ales per a saber volar sols.

Escolta Ferrereta:   Mare, avia i amiga…

De ben segur que tu també has fet possible que als que venim al darrera, ens heu ensenyat d’on som, i ens heu donat les eines per saber trobar les ales per volar…

Altre cosa es que ho haguem aprés.

I uns agraïments.

De primer a la mare, que fins i tot en aquests moments finals, ens ha permès que poc a poc ens anèssim fent càrrec que la vida s’acabava i aixó fa que el dolor no sigui intens, no sigui de bursada, sinó que sigui agraït poder acompanyar-la en els darrers moments.

I en nom del meu germà Josep i propi, m’agradaria donar les gràcies a la nostre germana Matilde que,  amb el seu tarannà, aquests darrers dies,  ens ha ensenyat que tot i el dolor, ella ha sabut estar sempre a punt i al seu lloc, portant el pòndol de tot…!

També voldria donar les gràcies a tots: els parents, els amics, els coneguts i els saludats que, en algun moment,  heu estat al seu costat.

I unes especials gràcies a totes les germanes, al personal, als residents, a tots,  tots de Vila Betania que, amb sor Bibiana al capdavant, han sabut fer més planers els seus últims anys i més especialment els últims dies.

Descansa en pau Carmeta de Cal ferrer !!!…. 

I que tots els angelets d’aquest retaule dels angelets incomptables t’acompanyin a la dreta del Pare, que, ara allà, a la seva vora, ja deus saber el que no sabem els mortals: quants angelets hi ha al magnífic retaule de Santa  Maria d’Arenys, veïnat de Mar… de ben segur que t’han acompanyat  tots!!!!!!

Amén.  

GOTELLADA

Imatge: Un gotim solitari esperant el caminant….

I la muntanya, capriciosa ella, ens ha ofert  una de les seves altres cares. La pluja, el bateig del camí, i no una pluja somorta i prima, no … la gran gotellada. I xops, amarats d?aigua fins al moll de l?os i no poder avançar cap a la fita esperada…

Però ja ho deia el poeta, el camí, sempre el camí… no cal l?arribada, només cal esperar que el camí sigui llarg… i amarat de la pluja netejadora que ens ha copsat en la seva immensitat de calma..