SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

EL JAI QUE VOLIA ANAR A ESCOLA

Imatge: Autoretrat de Francesc Gimeno (Tortosa, 1858 – Barcelona, 1927)

I avui us enllaço la contalla del “L’avi que volia anar a escola”. Les nostres contalles, rondalles i llegendes, quasi sempre aporten un plus de moralització. No sempre entesa com a moral cristiana. Sinó exemplificar algun aspecte de les nostres vivències.
En aquesta, veureu com les prèdiques d’un pare fan forat al fill, encara que aquesta prèdica que, de ben segur es va fer a l’edat infantil del fill, és recorda pel fill molt avnaçada la seva vida. Atèn a les explicacions paternes quan ja està a la vellesa.
I davant d’una maltempsada, vol fer-li cas i vol tornar a escola.
Apali, si la voleu escoltar, cliqueu aquí.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

PUJOL I LES SEVES MEMÒRIES A SANT CELONI

Foto: L’autor de la fotografía és el meu fill Xavier. Un moment de la presentació.

Ahir va ser el dia de la presentació de les memòries del President,  a la Sala Gran de l’Ateneu de Sant Celoni.
Vaig tenir el goig de presentar l’acte.
Vaig tenir el goig i s’em va permetre fer la presentació de l’acte, del President Pujol i oferir,  potser,  una visió més allunyada de l’acció política. Vaig fer una reflexió sobre la necessitat de comprendre l’entorn, d’aprofundir en la literatura, el teatre, la filosofia.
El President va estar mesurat, explicatiu, convincent, irònic a voltes i , com sempre, amb un domini exacte dels tempus d’una bona posta en escena. La gent, amb la seva amena conversa, va xalar de valent….
Si voleu escoltar la meva presentació, la trobareu aquí al dessota.
Ah! i em va plaure molt trobar a la Sala molts amics, de molts llocs…. i també, la meva família, inclosos els meus dos fills. Un goig sencer!
Si us abelleix, cliqueu aquí.
O aquí.
 

EL POU DE GLAÇ DE BUSCA(S)TELL…..Però hem viscut per salvar-vos els mots

FOTO: Pou de glaç de Busca(s)tell a Maçanet de la Selva.

Avui, aquest matí,  m’ha abellit anar a veure el pou de glaç de Maçanet. Ben conservat, ben indicat. Pel meu gust, una rehabilitació massa adotzenada, però bé. Val la pena haver salvat aquest signe antic per a guia d’un mon massa modern.
Però sorpresa! Ningú sap com es diu el pou. A l’inici un gran cartell ens diu -Pou de glaç de Buscastell- (amb la (s) de castell) . Més endavant, un altre cartell diu pou de glaç de Buscatell!!. (sense la (s))En qué quedem?.
No obstant, si us poseu a webs autoritzades, tampoc saben com se diu.  Buscastell?.... Buscatell?…. Nois aixó no pot ser. Algú ens ha de salvar els mots…. Oimés quan tornava a casa, et trobes a la carretera:
Malgrat de M. Arenys de M. Sant Iscle de V.

Penso que ens hem begut el senderi!. Nois, així no anem bé! o recuperem la parla correcte, i amb ella la història o acabarem despersonalitzats… Ah! i tot aixó no ens ho fan els d’allà, sinó els d’aquí.
Apali, a aplicar-s’hi! I si voleu veure les fotos cliqueu aquí.
Amb raó el poeta predicava:

“Però hem viscut
per salvar-vos els mots,


per retornar-vos el nom de cada cosa,


perquè seguíssiu el recte camí


d’accés al ple domini de la terra.”

No se si salvem els mots, ni si anem pel recte camí de la vida!!

PASSEJADA AL CATIU D’OR

Amb l’enyorança del Montseny, us enllaço una sortida antiga. El Catiu d’Or és el petit cim que hi ha prop del Turò de l’Home. A que el nom és bonic!!

Descoberta d’una nova ullada a la muntanya que ens espera sempre pacient i sempre misteriosa. Avui ens ha obert el cor, les seves pregoneses més belles les hem copsades només encetar el camí al Turó del Catiu d’Or, on els lliris boscans, amb enjòlit mal dissimulat, ens anaven saludant en el nostre pas a l’encalç del Puig Sacarbassa, passada la Era d’En Briansó. I l’avetosa maldava per escapolir-se de l’abraçada, ben calculada, de la fageda esponerosa. L’esclat de la primavera ens saludava a cada instant, cada pas era un pas a la bellesa, a l’evanescència de la intangible lleugeresa de l’espai misteriós, que ens feia gaudir del borrissol totjust encetat. I les fulles, fins ahir amagades, avui ens mostraven la boniquesa suau d’un verd intens. I tots els colors del verd “gora” “gora” cridaven amb un crit Raimonià … I nosaltres, respiràvem, absorbíem la llaçada tranquil·la d’una passejada màgica, encatifada pels pous de la obaga, alguns ja en plena ensulsiada i d’altres encara vigorosos i ens mostraven l’esforç dels nostres homes de muntanya.. I tot resseguint el corral d’en Deumal, i els Pous d’En Cervera i les Roques del Glaç, fins a la Plana d’En Coll, on, des d’allí, hem fet cap a la llar, tot retenint a l’ull inquiet, la meravellosa tonalitat intensa dels colors de la mateixa vida… I… Apali, si voleu veure les fotos, cliqueu aquí.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

HA MORT MIGUEL DELIBES

Foto: Miguel Delibes amb la seva dona.

En castellà, de fa molts i molts anys, llegeixo Miguel Delibes. Es el que em plau més (alguns dels altres els trobo postissos, altisonants… i algún el veig pavero!). La seva riquesa de llenguatge, la seva forma d’explicar el seu entorn, el seu paisatge, la seva vida, la riquesa dels matisos, la bonhomia de l’esposició, la passió per la seva terra…..
A la mili, perdut en les contrades de “Huesca”, amb en Pep, en Carles, en Joan, en Jordi i també  amb Mn Joan Santaolaria, un català, director de la casa de Caritat, els diumenges a la tarda ens reuníem i llegíem  en català, els nostres autors. També entrellucavem el castellà. Qui ens guanyava era Delibes “Viejas historias de Castilla la Vieja”
Però a mi me l’havia fet coneixer en Fèlix Cucurull, que, a les reunions de Vida Parroquial, ens parlava de les trobades que feien amb escriptors castellans. Hi trobava en Delibes…. (Es clar que ja llavors no ens comprenien), però si més no, els escriptors de la pell de brau es trobaven i parlaven… Ara… què voleu!.
I amb Delibes, he fet alguna trampa. Fa dos anys, vaig anar a Luzaga, un poblet de Guadalajara, on vaig descobrir que tenen els mateixos signes que els arenyencs (Sant Zenon, Sant Roc, L’església de l’Assumpció… i fins i tot compartim el Pare Fita). I els havia de parlar d’aquestes coincidències. Tot el poble (una seixentena de persones)  es congregà a l’Església per sentir la xerrada (obviament  en castellà i si cliqueu aquí la podreu escoltar). Us faig saber  que el meu castellà es força infumable. En acabar la xerrada se m’acosta un home de certa edat i lloa la meva parla castellana. Quin disbarat vaig dir jo!. I l’home insistia en que jo parlava molt bé el castellà. No és cert. però el que si era cert és que abans d’anar a fer la conferència, em vaig passar un mes llegint Delibes… i és clar, alguna cosa em devia quedar!
Descansi en pau Miguel Delibes… i un prec… llegiu-lo, però atureu-vos a la seva novela “Señora de rojo sobre fondo gris” Quin gran cant d’amor a la seva estimada Angeles – la seva dona-!!

ELS RICS TAMBÉ ENTREN AL CEL

Avui una rondalla de les tradicionals i moralistes.
Que els pobres entren al cel, és cosa sabuda. Son pobres, humils i bona gent.
Però l’evangeli ja ho diu: Es més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al regne dels cels.
Avui, una contalla de com un pobre s’estranya que a un ric l’admetin amb gran gatzara i fanfàrria,  al regne dels cels, mentre i tant a ell, pobre que és, no li fan ni cas.
Ha de ser Sant Pere que li expliqui el  perquè.
Apali, si ho voleu saber cliqueu aquí.
Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

A L’AULA UNIVERSITÀRIA DE SABADELL “AB TOTS LOS BONS AMICS QUE EM TROB EN COMPANYIA”

Foto: Nevada d’ahir en un autopista qualsevulla.

Ahir tocava conferència a l’Aula Universitària de Gent Gran de Sabadell. Son tants alumnes que han d’organitzar tres conferències del mateix tema: “Hereus, pubilles, cabalers i fadristerns”.
Matí nevat a Sant Celoni i a bona hora de la tarda, prenc el vehicle i faig cap “intento fer cap” a Sabadell. Truco i comunico a la gent de l’Aula que l’autopista està intransitable, que potser no arribaré. Em diuen que a Sabadell no està tan malament i jo que penso que a mi m’han ensenyat a ser responsable. M’endinso cap el desconegut. El llimpia parabrises funciona, poc a poc, però va traient la neu. No tota, haig de fer mil positures per poder-hi veure. Lentament anem avançant per un sol carril. Petita pujada i camions fent tisora, priven la meitat del camí. Passen els minuts, vaig bé de temps, encara falten dues hores per la conferència. Es va complicant. Torno a trucar… em confirmen que a Sabadell no n’hi ha per tant. Per la radio també diuen que Sabadell no és la ciutat que està pitjor. Endavant les atxes!. Vaig avançant, però el rellotge avança més que el cotxe, no se si arribaré. Aturada a l’autopista, arribo al trencall i prenc un voral on no hi ha tants cotxes. Ja tinc Sabadell a pocs kilometres…. falta mitja hora per la conferència. Truco, em diuen que son pocs però que m’esperen. Per fi puc aparcar, i de pressa corrents entro al recinte firal on faré la conferència.
Unes vint o vint-i cinc persones m’esperen. Es crea un clima estrany de bonhomia. Potser la tensió fa que aplaudeixin la meva entrada. No hi ha pantalla pel power point, els treballadors han plegat.
Quina conferència més entranyable! més propera. Poca gent, però amb un clima molt proper…..
Obviament,  no puc tornar a casa i els de l’Aula em busquen un hotelet, on he passat la nit. Truco als de casa. Estan bé. Han pogut arribar, amb entrebancs, però han pogut arribar bé. Lloat sigui el cel!
Gràcies a la bona gent de Sabadell!!

PASSEJADA PER SINERA

Foto: Un moment de la Passejada.

Avui, amb la molt bona companyia del poeta Salvador Espriu, una cinquantena de persones, hem passejat pels carrers de Sinera, hem entrat a l’Església a veure Sant Hipòlit, al Molí de Dalt, hem resseguit la casa dels morts, hem conegut el veïnatge del poeta, la influència de Mn Palomer. Els versots de l’Arnau… i a la fi hem fet cap al cementiri de Sinera.
No hem seguit una vila, no hem seguit uns carrers, ens hem endinsat a un mite….
I al final, dins el cementiri hem intentat descobrir perquè, si Perpinyà,  per Dalí, era el centre del mon,hi ha un indret al  cementiri de Sinera que és el centre de l’Univers. Veieu-lo.
Si voleu podeu besllumar les fotografies que ha fet la Xon.

I també escoltar la presentació que hem fet al Molí de Dalt.

LES MEMÒRIES DEL PRESIDENT PUJOL A SANT CELONI

El dia 24 de març, a les 8 del vespre,  a la Sala Gran de l’Ateneu de Sant Celoni, tindré el goig de presentar l’acte de presentació del llibre  Memòries (II) Temps de construir (1980 – 1993) del  President Jordi Pujol. 

La presentació del llibre anirà a càrrec del propi President.

No us haig d’amagar que m’omple de joia que l’amic Martí Monclús de la llibreria Alguer7  m’hagi encomanat la presentació.
Si voleu, ens veiem a Sant Celoni.

EL MIRACLE DE SANT PATLLARI

Foto: Arqueta de Sant Patllari a Camprodon.

Avui una de Sants. De com el rector de l’Església de Sant Patllari, es va adonar que el Sant, a la seva cofurna,  no cridava als feligresos a anar a missa. I si no anaven a missa,  no aportaven el delme convingut i ell, el rector, es moria de gana.
Com arranjar-ho?
Doncs, apali, el rector i l’escolanet  s’inventen una estratègia per fer el miracle de Sant Patllari. Tan conegut a la rodalia i tan preuat, que va retornar els fidels a l’Església i, amb aquests, van tornar els delmes i les primícies perquè el rector pogués treure el ventre de pena.
Si ho voleu, vosaltres mateixos, cliqueu i escolteu.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari