SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

ELS TRES GERMANS

Imatge. Els tres germans…… 

Avui una contalla d’en Marpons, un rondallista poc conegut  però molt eficient, d’un llenguatge senzill però efectiu.
Si n’era una vegada d’un pare que tenia tres fills que, tots ells s’enamoraven de la mateixa noieta….
I tos volien casar-se amb ella…. I el pare de la noia diu que donarà el consentiment de casament de la fadrina al xicotet que li faci el regal millor….
I tots tres intenten donar-li el millor regal…
Quin ho conseguirà…..
El resultat el trobareu escoltant la contalla…. Però per si de cas, mireu el sol….. veureu que el sol te unes petites taquetes…..
Taquetes que li provenen d’aquesta contalla…
Apali! si voleu, escolteu clicant aquí o al dessota.
 
 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

JOSEP MARIA ARNAU, UN HOMENATGE

Imatge: la tomba de Josep Maria Arnau al cementiri de Sinera. 

I divendres, dia 1 de novembre, diada de Tots Sants a 2/4 de 7 del vespre, l’Ateneu Arenyenc ha organitzat un homenatge al nostre compatrici i gran representant del nostre teatre de la Renaixença, en Josep M. Arnau Pascual. 

I em van proposar (i jo vaig acceptar amb molt de gust) que fes una presentació del personatge, la seva vida i obra…. i l’entradeta de cadascun dels fragments que es llegiran d’algunes de les seves obres.
Sapigueu-ho:
L’ elenc teatral estarà composat per rapsodes (genials):  la Mercè Sàbat, en Joan Pera, en Miquel Vila, dirigits per la ma mestre d’en Jordi Pons-Ribot…..
Apali, ja veieu que la part teatral de l’homenatge estarà d’alló més ben representada……

I servidor que intentarà mostrar la vessant més humana,  més arenyenca, i més teatral del personatge …. I avui, un tastet del que podreu trobar-hi: 
Sabeu on està enterrat en Josep Ma Arnau?... doncs, mireu-lo que ben acompanyat que es troba en la seva tomba… Al costat de l’Eternitat d’en Llimona.
I si voleu, cliqueu aquí on,  en línia trobeu, en primer lloc, l’esquena de l’Eternitat, després  la creu de la tomba de l’Arnau. Un xic retrassada la creu del panteó d’en Lluís Ferran de Pol i al lluny, (que no es veu en aquesta imatge , però si a d’altres) als nínxols, el de la cantonada on reposen les restes d’en Fèlix Cucurull.
Oi que es curiós que els nostres escriptors estiguin tan junts !
I sabrem que un personatge, en l’homenatge que se li va fer al mestre, li va dir :
– el teatre català ni és mort, ni està malalt…..fa el pagés.
I sabreu qui va ser la llumenera que va titllar aquests versos de l’Arnau:
Gràcies a l’agricultura /ens trobem al mig del bosc”
I els va titllar dels versos més ximples del mon.
I sabreu on, el mestre va dir aquestes paraules:

“…. y patria hemos de hacer, como buenos hijos, cuantos podemos apreciar los impulsos de este noble sentimiento, que equivale a honrarla, asistirla y enaltecerla, para que, al contemplar sus adelantos, sus glorias, su prosperidad, y al ver que nuestros paisanos brillan por sus virtudes, su ciencia, su ilustración, podamos exclamar con orgulo:
Somos hijos de Arenys de Mar”  
I fixeu-vos, …. d’aquest orgull de pertinença a Arenys a sentir-nos orgullosos de la pàtria Sinera, oi que no hi va tant…..

Apali, si voleu, el divendres a 2/4 de 7 a l’Ateneu arenyenc. !! 
I en acabat, concert de la Societat Coral l’Esperança. La Coral del Principal, on s’estrenaven regularment les obres de l’Arnau!  

QUICO SABATE, EL DARRER MAQUIS

Imatge: En Quico amb el matxo….. 

Fa temps, molt de temps, potser massa temps… vaig recordar en aquest escrit, el dia que vaig conèixer, veureu que de primera mà, qui era, el darrer maquis….

Rera l’enclusa, recordes, sentint martellejar rítmicament els malls que reblaven el ferro, encara roent, sortint de la fornal. Aquelles tardes mullades d’hivern, quan els homes, els ferrenys homes fets de vinya i rostoll,  feien cap a la ferreria. Aquelles tardes plujoses que no servien per treballar. S’agombolaven al voltant de la fornal, la feien petar, deixant esmunyir les hores. Passaven revista als darrers esdeveniments, les trapelleries d’homes avesats a parlar, poc però, ai! que a la boca no es posessin la donzella desflorada, o el vailet detingut per la pintada feta de nit i a cuita corrents….

Les engrunes de les hores escadusseres, fins que, en tancar, de nit, la ferreria, tornarien a casa, on, la dona els esperava amatent i la mainada jugant a l’entorn de la taula. S’havia escolat el dia plujós. L’endemà, potser, podrien tornar a la vinya, al tros, a tornar a refer els solcs que, míserament, els permetien arribar a fi de mes. No n’hi havia per més. Era el que els quedava d’aquella vida trista.

Jo no. Jo tenia un pare ferrer, un pare que a cops de mall vencia  el ferro. Permetia, amb cops secs i durs,  refer les eines, els xapos, els magalls, les arades, i quan tocava,  ferrar els cavalls. Aquella sentor de peülles rostides. Aquella sentor de bèstia jove. De socarrim. Olor que m’era tan familiar que, quan ferrava, l’aire es tornava diferent. L’aire no era la pudor de resclosit del col·legi. Ni de pixats. Ni d’humitat resclosa, que regalimava la vella església que em deixava fer d’escolà. Era la olor d’una llibertat guanyada a les hores de costura. Era la llibertat que els altres no tenien. Amb el ventamosques, fet dels pèls de la cua del cavall, anaves esbandint les mosques perquè el ferrer, el teu pare, pogués acabar de ferrar. I sentir explicar per enèsima vegada l’acudit de vailet d’aprenent de ferrer. Quan l’expert li pregunta, després de  la primera ferrada:

.- Què, tots els claus han anat bé?.

I el vailet respon:

Tots no. N’hi ha hagut un que ha sortit.

I la riallada esclafia.

Els grans sabien que tots els claus havien de sortir de la peüngla del cavall per tal que, reblats, aguantessin la ferradura. Si no sortien, es clavaven a la carn de la pobre bèstia.

.- Ja, ja ja… Esclafien tots en riallada de l’acudit explicat mil i una vegades.

Allà a la vora de l’enclusa, quan el pare ja començava a traficar en la compravenda de fusta, vas sentir per primera vegada les paraules punyents:

.- L’han mort, talment com un gos. Aquests cabronassos del sometent l’han farcit a trets.

I el silenci, el silenci que ho amarava tot. La por arrapada a la gola. La por que sortia del més endins de l’ànima. Tu no et movies, Tenies por que algú s’adonés que el marrec estava escoltant. Del perill que representava tenir orelles tendres a l’aguait de les converses dels homes. Però ningú no parava esment. En Pep Llarg, feia el panegíric. Removia les darreres brases amb la baioneta robada al francès, ja esmussada de tant remenar la fornal. I amb el cigarret a la comissura dels llavis engegava l’exhortació. Li agradava garlar, al Pep. Se sentia atret per les mirades del Conco del  Través. D’en Golba, de l’Alfredu, d’en Terra vell, del Coix xic i del teu pare. Tu no contaves. Estaves allí d’esquitllentes. No et sabien, amagat darrera el gros martinet. I llavors la veu gutural d’en Pep començava a tronar:

.- Si l’haguéssiu vist. Quin tros de mula. Arraulits que estàvem nosaltres embolicats en les mantes. D’una revolada havia apagat el foc que el podia delatar. D’una banda els gendarmes i de l’altra la guàrdia civil. I ell, mentre nosaltres estàvem arrupits dins les mantes, ens engegava el sermó: Que si visca la Fai. Visca l’anarquia. I ens aterria les orelles amb la seva veu de tro. Nosaltres poc que el compreníem gaire. Però quins collons que tenia. Se li veia que era un home bregat en mil batalles. I quan sentia la remor característica dels correatges de la guàrdia Civil, amb els pebrots que gastava, es fotia dins del rierol glaçat, amb l’aigua al coll  i amb quatre braçades, guanyava l’altra riba i el veiem escapolir-se cap a la vora de França. I ja arribava la bòfia.

En Pep, remena les darreres brases. Sap que te tota  la ferreria pendent de les seves enraonies. En Pep és un dels homes de la colla que el pare ha contractat per començar la temporada de bosc d’enguany. Canvia de feina. L’ofici de ferrer ja no dóna massa. No hi ha massa cavalls per ferrar. La colla que ha contractat, a l’hivern, baixa cap a marina. No es pot estar als Pirineus, el  fred és massa dur. I ara a l’hivern baixen a treballar a la terra baixa.

Un xic esporuguits per si entrava algun despistat a la botiga, però pendent del que contava des de la seva còrpora de bordegàs de bosc.  

.- I quan arribava la bòfia ell ja no hi era. Feia poca estona que havia travessat el riu. I nosaltres parats. Muts. La boca tancada que així no hi entren mosques. Que prou en saben aquests de la bòfia de fer parlar. Només falta que nosaltres els donem peu.

.- Han visto algo raro? – preguntaven.

.- I ca. Poc que hem vist res.

 Estem arraulits de fred i no ens movem . Potser si que es pensaven que els diríem alguna cosa.

.-Pues si ven algo avisan, que estos cabrones ya vuelven a andar por estos parajes .

.- I bé. No passeu ànsia que si els veiem , vosaltres sereu els primers a saber-ho.

Que s’ho creguin els mal parits.

.- I ara jo ho veieu. L’han pelat a Sant Celoni.

.- De ben segur -afegeix el Coix – que li han parat una trampa aquests  del sometent. Si no es així a aquest no el pelen. Amb els collons que te….

La porta de la ferreria es va obrir. Tothom astorat. Vejam qui entra. No fos cas que entrés el falangista del carrer… No, era la Tereseta, la iaia  que ve de comprar. Passa davant dels homes. Una llambregada somera a l’estança que, per l’hora,  ja està a les fosques.

.- No us en doneu vergonya. Aquí explicant aquestes històries davant del vailet….

La iaia t’havia descobert. Ja sabies qué et tocava. Però ja havies sentit prou. Ja començaves a veure, en la tendra infància, que el que explicaven a la radio: (Han matado a un facineroso en Sant Celoni en un brillante servicio de la Guardia Civil y las fuerzas del orden) no tenia res a veure amb  la realitat .

Per les poques paraules que collies, ja entrellucaves que no era clar el que ens engalipaven.

De gran hi has passat mil vegades. Per aquest carrer estret i curt. Santa Tecla. Quina ironia. La patrona de la música. Allí, després has sabut que allà el van abatre. Els dos del sometent. Els has conegut. Homes normals. Les mans tacades de sang. Però l’oblit no és pas total. Fa poc que hi han penjat la placa. Ara ja no fa por. Aquí va caure assassinat Quico Sabaté. Han hagut de passar molts anys per esbandir la por.

Era diferent. La vida era diferent, però el record es perd en la més pregona infantesa. La infantesa que em permetia viure en un mon màgic. Un món tancat per tu, per a tu i pels teus  germans. Era el territori amarat de realitats diferents. Temps hi hauria que el mon es capgirés. Que la vida es tornés agra. Que les sentors, que de petit t’agombolaven i et transportaven a altres indrets, perdessin la seva vivor i es convertissin en musica feble, enganxosa , fonedissa, fins i tot tràgica.

La iaia amarava amb la seva sola presència les teves nits d’infant. Dona ferrenya. Forta, amatent al més petit detall que es confongués en la primor dels dies. No estava pendent d’aquest mon. Et transportava a altres móns, a altres vessants. T’allunyava del perill immediat. Aquest perill que, quan ets nen, no saps copsar amb tota la seva intensitat. Es de gran que el perill batega al teu costat, que et fa sortir del cau , que se t’arrapa a la gola i que, seria llavors que necessitaries la mà nerviuda de la iaia. El tremp de dona forta, l’esgarip necessari, la serenor tranquil·la, la presència volguda i estimada.
Però ai las. Avui, no tens aquesta dona forta per vessar-li el teu cor, encara que la boca resti muda….

PASSEJADA PER LA SALA DE VILADRAU

Imatge: Casalot isolat de la Sala, on eixí de mare qui després seria en Joan Sala Ferrer, conegut com Serrallonga.

I avui si voleu, podeu escoltar la passejada pels encontorns del casalot de la Sala.
Escolteu la sortida que haureu de fer si voleu tastar la flaire dels bandolerots i els colors que acompanyaren a Serrallonga els primers anys de la seva vida…
Apali, si voleu, cliqueu i veureu les fotografies d’una sortida per la Sala….. i si voleu escoltar, cliqueu al dessota…. escolteu….

 

SERRALLONGA: UNA LLEGENDA

Imatge: la Sala de Viladrau, on va néixer Joan Sala Ferrer….. després conegut per En Joan de Serrallonga….. un fadristernot!!!!

De tot el que he conegut de Serrallonga, hi ha coses que deuen ser verídiques, coses inventades i a voltes, algunes aproximacions poc curoses….
Però de llegendes, pròpiament dites, o sigui d’històries que pretenen  moralitzar i treure una lliçó de la contalla… només en conec una:
la llegenda de Can Serrallonga….
Temps era temps un pare, nomenat Serrallonga va tenir tres fills… de grandets els va aviar a córrer mon i a guanyar-se la vida… sense oblidar de l’educació cristiana que havien rebut, i els pregà que allà on formessin una família que aixequessin una casa i a la casa hi erigissin una capella o església…
El fill gran ho fa per goig del pare…
El fill petit també basteix una esglesiola…
Però ai las! que el petit, en Joan, no construeix cap capella tot aprofitant l’espai de l’esglesia per a magatzem de blat.
I el pare en saber-ho maleeix la nissaga d’en Joan tot dient-li que els descendents que tingui seran maleïts… gent de mal viure, saltamarges i bandolers…
I tal dit , tal fet…
Apali, si voleu escoltar la llegenda , cliqueu aquí o al dessota…

 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

MATAGALLS…. EL METRE …..

Imatge: La Creu, l’altar amb l’ara…. i el signe del metre……

Aquí us enllaço l’exposició que he fet a Via Verda, la Xarxa, en el programa d’en Josep Mª Cano…

Si l’escolteu , veureu que farem una passejada pels encontorns del Matagalls. explicarem històries viscudes i com es pot trobar l’angel de la guarda als cims…. encara que tot i parlant castellà ens va guiar com poder sortir d’un jornada boirosa…
I si voleu saber com neix el “metre” gràcies a un acord de l’Assemblea francesa i a l’esforç d’en Delambre i en Mechain.

Una història apassionant.
Apali, si voleu, cliqueu al dessota i escolteu la passejada amb sorpreses incorporades…..  

 

ARGEMIR DE PENYACANS

Imatge: Les dues creus del Gorg Negre de Gualba.

Avui una de Gualba….
Gualba és l’indret del Montseny on hi ha més llegendes del nostre particular Sinaí!

Temps era temps que l’Argemir, promés que estava amb l’Eulàlia, pujava cap al gorg negre i feia volar la imaginació pel dia que es podria casar amb la seva estimada…
I passava el temps i ell que puja que puja al Gorg.
I una vesprada li varen venir ganes de llançar-se al Gorg per assaborir la frescor de l’aigua… I així va ser com un cop dins l’aigua va constatar que un embat de la torrentada se li endugué l’anell de promés del seu dit…
Quin neguit…
L’Eulàlia l’escridassaria….
I no tingué temps l’Eulàlia de poder-lo escridassar…
L’Argemir va caure en les mans del rei moresc i se’l van endur a Mallorca….
I fou allà, en un trasllat de presoners,  que en beure aigua d’una font,  va notar que una pedra li havia entrat a la boca… Va notar que no, que no era una pedra, que era l’anell, la seva anell que va perdre al Gorg Negre….
I vingueren força sequeres de les fonts de Mallorca. I ell que va davant del capitost moresc i li planteja que si el deixa anar al seu poble (o sigui, Gualba) podria retornar l’aigua a l’Illa.
I així fou com l’Argemir, que havia descobert que la Illa de Mallorca no tenia aigua perquè el Gorg de Gualba estava obturat  pel brancam de l’aulet proper. I ell que es llença al Gorg , el desobtura i  Mallorca va tenir aigua a l’instant…
I així fou com l’Argemir va ser lliberat pel Rei moro i es pogué casar amb l’Eulàlia…
Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí.
 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

ESPRIU I EL GRUP DELS SECRETS DE LA GARRIGA

Imatge: amb el grup dels secrets de la Garriga. Retrat fet per Antoni Pardo (gran).Ja ho te això la vida. El meu amic arenyenc  Toni em passa un missatge. Tinc un parent, em diu, que li agradaria fer una passejada per la Sinera d’Espriu….
Els he dit que tu podries ser la persona adequada….
I dissabte, en punt, i a una hora prudent ens hem trobat amb el grup dels secrets de la Garriga….
Gent amb seny, amb preparació, amb bonhomia, amb ganes de descoberta, i de seguida ha estat un plaer poder guiar-los pels camins (a voltes un xic ignots) espriuencs de la nostra Vila.
De primer he volgut que veiessin que si bé Espriu va tenir el seny, la intel.ligència i la bondat de fer d’Arenys un mite,… Una part d’aquest mite ja el va trobar fet a Arenys…
De vegades, i aquest any Espriu en ha passat massa sovint, hem oblidat que Espriu és el poeta nacional de Catalunya, però Sinera és el mite que ell va crear amb les cendres d’Arenys…
Una clova excelsa encerclada de muntanyes, un imaginari nodrit per prohoms que van permetre al jove Espriu entrellucar un imaginari que se li va brindar cor que vols cor que desitges…. I una Vila plena d’escriptors que, abans que ell ja havien fet del veïnat de Mar d’Arenys un lloc on els seus habitants van sentir l’orgull de pertinènça a banda armada (on les armes son les paraules, el seny, la il.lusió, la bonhomia……
I així , amb el grup de secrets de la Garriga ens hem perdut pels carrers de Sinera on el dring de la paraula s’anava vessat pels encontorns.
Hem tingut el goig d’entrar a l’Església catedral de Sant Maria, on  també  hi ha el signe que la família d’un descregut (Azaña) arenyenca, va pagar la restauració del Santíssim Sacrament . Hem entrellucat els austracistes i els botiflers… hem resseguit els indians de la mà d’en Xifrè. i finalment, com no podia ser d’altra manera, hem fet tat al Cementiri.
Hem besllumat la mare muntala que desava el sol a l’armari del mal temps… I els del grup que volien saber on havia estat  enterrat en Rosselló Porcel…
Fàcil, els he dit,….és el mateix nínxol on reposa l’Espriu.
I en atansar-nos, la vida ens ha tornat a regalar un petit tresor….
Allà, acompanyada de dues persones més hi era ella…..
En mirar-la he vist com al rebrec de la faldilla, tenia, mig amagat, la primera edició de la poesia completa d’Espriu.
Serena… es veia que havien llegit i gaudit de la poesia del nostrat poeta…
Fent veure que no l’havíem coneguda, hem demanat permís per a poder continuar explicant la  passejada matinal.
Ella, atenta, ha anat escoltant i assentint quan, he comentat que la pàtria de l’Espriu no era Sinera, sinó les paraules que, rescatades de l’oblit, ell, ens les havia retornat i nosaltres havíem pogut saber on és la nostra pàtria: A les paraules.
Llavors una persona del grup, enllustrada, l’ha descobert i tots hem xalat de valent.
Em perdonareu que no digui el seu nom,  però no li he demanat permís per fer-la sortir al meu bloc. Però li he donat les gràcies i li he agraït que, amb la seva obra, fa que, avui i sempre, les paraules (també les seves) siguin la nostra pàtria…..
Ai qui goig saber que les paraules son les pedres de la tartera del nostre camí…. 

Moltes gràcies, amics de “els secrets de la Garriga” Ha estat un goig immens!!

ESPRIU I EL GRUP DELS SECRETS DE LA GARRIGA

PASSEJADA PEL PLA DEL PLA, O EL QUE ÉS EL MATEIX: PEL PLA DE LA CALMA

Imatge: El pla de la Calma, esguardant les Agudes des del Café dels federals 

 I avui, els de la Xarxa, (en Josep Mª Cano) ha tingut a bé penjar la passejada que hem fet pel Pla de la Calma, fent marrada pel Café dels Federals,   pel Sui, i fins i tot hem fet tat al pou del dimoni.
Ull! anada i tornada . 
Per aquells que tinguin a bé fer una passejada  pel Pla del Pla, que en català, tenim això, redundàncies, el Pla del Pla, o sigui el Pla de la Calma, o el Puig d’en Pujol, o sigui , la muntanyeta de la muntanyeta. (encara que maldestres humans, un dia, el van massacrar) 
Apali, si voleu, podeu escoltar la passejada, I si us plau! gaudiu-la.
 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

EN SOLER DE SECABECS

Imatge: Sant Quintí de Mediona, on es troba la masia d’en Soler de Secabecs.

I avui una rondalla de l’Amades….
Reunits que en foren una colla de jornalers a la masia d’en Soler de Secabecs, quan l tertúlia estava més animada, s’escolta una veu d’ultramort que fa:
Que baixo?… Que baixo?
I tots ben arraulits els uns contra els altres, s’esgarrifen, fins que un, sense pensar-s’ho gaire, crida…
I baixa home , baixa!!
I sí…
Cau uns bon soc.
I torna la veu:
Baixo?, Baixo?
I altra volta li diuen que si, i que torna a caure un altre soc….
I així fins que tots els socs ja han baixat. I llavors ve el que és més interessant…
Apali, si voleu podeu escoltar la contalla sencera…
Cliqueu aquí  o al dessota.
 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

PLOURÀ. L’ÀVIA MUNTALA/DESA EL SOL A L’ARMARI/DEL MAL TEMPS….

Imatge…. L’àvia Muntala desa el sol a l’armari…..

Retrat que la meva dona va fer diumenge, en companyia de “tots los bons amics que em trob en companyia”….

Gràcies Miquel, gràcies Dolors, gràcies Roser, gràcies Mercè…… i gràcies a tots los bons amics….. !!

I nosaltres ja ens entenem…


CEMENTIRI DE SINERA 

VIII

 Plourà. L’àvia Muntala

desa el sol a l’armari

del mal temps, entre puntes

de mantellina fetes

per ditets de Sinera.

Algun ocell voldria

penetrar les difícils

presons de llum. Contemplo

serens xiprers a l’ample

jardí del meu silenci.

Passen dofins pels límits

d’aquesta mar antiga.

              EL POETA.