SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

GALICIA I ELS SEUS SANTS ROC


Foto: Sant Roc de Muxia

Sant Roc, aquest Sant que ens lliura de la pesta, que a Arenys el vam fer el nostre Sant Patró perquè ens va lliurar de les maltempsades de les malalties no volgudes.

Sant Roc, que des de temps immemorials, a Arenys, li vam prometre, en Vot de Vila que cada 16 d’Agost, els nostres fadrins i fadrines sortirien al carrer a toc de picarols i amb l’almorratxa a la mà, per espargir aigua enllustrada d’olor i espantar el fantasma de la malura que ens espantava.

A fame, bello et peste liberanos Domine…
I si nosaltres pregaven al Sant, en altres indrets de la pell de brau feien el mateix. Fixeu-vos sinó els de Galicia.
Si voleu veure els Sants Rocs que varem trobar, cliqueu aquí.

SERRALLONGA A LA PRESÓ DE FIGUERES

Foto: Façana de la presó de Figueres.

Dimecres vaig ser invitat pels responsables de la presó de Figueres, a fer una xerrada sobre Serrallonga.
Impactant. Hi anàrem amb el meu amic Martí Monclús. Ens frapà la feina que els responsables fan a la presó. Ens copsà  l’atenció de quasi tots els interns  que seguien la conferència. Una conferència on el català i el castellà els anava intercanviant perque fos seguida per tothom.
Una bona experiència en tots sentits.
Molt agraïts al centre per la oportunitat de poder fer una xerrada als interns de la presó.
Sorpresa: en sortint, un intern ens va obsequiar amb una peça de ceràmica de la seva creació: Impacte.

JOSEP XIFRÉ I CASAS (UN INDIANO)

Foto: En Josep Xifré i Casas a la seva maduresa.

  Aquesta setmana, la gent de Radio Arenys, em va demanar que parles un xic del nostre particular indiano En Josep Xifré i Casas, però més concretament, volien saber si havia estat un traficant d’esclaus, (com molts  altres de la seva època) o potser en va quedar exempt i net i polit per a la història. Si voleu escatir un xic de la vida d’aquest prohom. L’home més ric del món,  a mitjans del segle XIX, podeu clicar a l’enllaç.

Ja us avenço que no va traficar amb esclaus, però….  

No va fer massa malifetes, però…

Ah! i quan algú li anava al seu ingenio (fàbrica) a buscar feina, ja sabia que havia de dir que era d’Arenys. Si ho deia, havia de demostrar, tot resant el “Jo pecador”, que era de la gaia Vila… Ai! que els que no sou d’Arenys de Mar (de Mar eh!) no el resareu pas bé…. Proveu-ho sinó. El qui ho endevini, que faci un comentari.

Apali, si voleu escoltar , escolteu … (dura uns 20 minuts).

 

 

GALICIA: ELS PETITS PLAERS DE LES COSES PETITES

FOTO: Esguardant el futur.

Els petits plaers de les coses petites. Hom marxa lluny a veure grans coses… però les coses ens prenen a nosaltres, som nosaltres que donem vigor i valor a les petites coses que ens envolten a cada moment.
Mireu.. Gàlicia és moltes coses, però també és la solitud d’un gaiter, els poms de porta lluents, les catedrals amb cordes esperant botafumeiros, petits grafitis… petites coses que ens fan plaent el nostre pas per la vida.
Els ulls ens menen cap on volen…
Galícia, també son les coses petites……

Si ho voleu veure, cliqueu aquí.

LA CLAROR DEL MÓN (Rondalla de l’Amades)

Foto: La claror de “Le soleil levant”. El quadre de Monet que bateja l’impressionisme.

I sempre hem de
retornar a l’Amades. La seva ingent recerca en salvar-nos el nostre imaginari, és
espectacular. Podem trobar  una mostra  àmplia de la nostra particular manera de
transmetre els valors, a partir de la veu popular, de la transmissió de valors
a través de la realitat. Avui, que els mitjans d’informació ens van
harmonitzant la parla, les tonalitats, les paraules particularitzades de cada
contrada, hem de repescar ara i sempre el nostre imaginari col.lectiu, amb la seva riquesa de llenguatge.

Avui una rondalla, que
fonamentant-se en la por a alló desconegut, acabem amb una gran lliçó profunda
sobre el nostre engatjament a les coses terrenals…

Apali, si ho voleu
escoltar, vosaltres mateixos.

 

 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LES QUATRE BARRES DE SANG

Foto.
Origen de l’escut de Catalunya de Claudi Lorenzale -1843-, Museu d’Art Modern
de Catalunya.

Avui
va de la llegenda de les quatre barres:

Corrien
les calendes de juny de 1492 s’imprimí a Sevilla un llibre intitulat Nobiliario
vero escrit pel cavaller Hernan Mexia. Descriu un passatge on fa referéncia a
la conquesta de Cordova pel Rei Ferran III el Sant l’any 1236:

Otrossi aquellas tres faxas de goles o de
colorado que traen los del linaje de Cordova, así como don Alfonso, señor de la
casa de Aguilar y del conde de Cabra e los otros cavalleros de quien es fecha
mençión. Lo cual representa la causa principal de la tomada de Cordova, otrosi
las feridas e sangre vertida, e aquel acto glorioso que entonçes obró el rrey
don Fernando, quando un cavallero, de aquellos el mas principal, saliendo
ferido, el rrey llegó a él e la rrazón que entre ellos passó no la sé, pero el
rrey, mojada la mano de la sangre, pasóla por el escudo del dicho cavallero e
no tiñó salvo con los tres dedos ; e desta causa dende entonçes traen aquellas
tres faxas bermejas en un escudo de oro, según que las oy traen.


Us heu fixat que la llegenda de la grafia de les barres en un escut (aquí només tres) neix a Córdova…. alça manela!!!.

L’any 1551 l’historiador
valencià Pere Anton Beuter publica Cronica general de España i entre altres
coses diu:

En este comedio los normandos entraron por la
tierra de Francia y huvo de hazer guerra el emperador Loís para resistirles y
fué servirle el conde (Guifre el Pelós) con los cavalleros barceloneses que con
el hallaron y pelearon con los normandos valerosamente y venciorenles. En esta
batalla (según he hallado escrito en unos quadernos de mano) diz que pidió el
conde Jofre valeroso al emperador Loís que le diesse armas que pudiedde traher
en el escudo, que llevava dorado sin ninguna divisa y el emperador, viendo que
havia sido en aquella batalla tan valeroso, que con muchas llagas recibiera,
hiziera maravillas, llegóse a el y mojóse la mano derecha de la sangre que el
salia al conde y passó los quatro dedos ansí ensangrentados encima del escudo
dorado de alto abaxo, haciendo quatro rayas de sangre y dixo: “Estas serán
vuestras armas, conde”. Y de allí tomó las quatro rayas, o bandas de sangre en
campo dorado, que son las armas de Cataluña, que agora dezimos de Aragón.

Contempleu com un escriptor valencià ens lliga el cordovés amb el nostre Guifré i veiem
que segueix la mateixa estructura de l’Hernan Mexia…. Després d’aixó, la
contalla la  recull en el llibre
de Feyts d’armes de Catalunya en Gaspar Roig i Jalpí,
com veritat de
veres, després de Victor Balaguer també hi digué la seva i Mn. Cinto ho adobà
al seu poema Les
Barres de Sang…
i àpali… ja tenim la nostra llegenda més benamada, bellament
servida, ben amanida, ben presentada i si no és veritat, és tan bonicoia!!!!!!

Si en
voleu saber més llegiu les quatre barres del llibre Llegendes
Històriques catalanes de Martí de Riquer.

Apali…
si
voleu escoltar vosaltres mateixos:

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LA DAMA DE VAGAR (contalla pirinenca)

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Foto: La Glorieta de
Montesclado, on s’esdevé la llegenda.

 

Un contalla frescal, de
ranci sabor masclista. A pagés la dona ho tenia malament, no es podia permetre
cap llicència… l’home tampoc, però no s’en feia tanta forrolla…

La dona havia de
complir, d’estar pel mas, de portar el pòndol de la casa… I si no era així, si
tenia alguna nafra s’havia de bescantar.

Mireu que passava si
una dama, com la del conte, volia les menges més bones i selectes… i és clar…
per calerons que es tinguin, si voleu menges tan exquisides… també s’acaben…
fins que unes nous semblen bona meja si no hi ha res més per dur-se a la boca….

Apali, si cliqueu aquí
podeu escoltar la Dama del vagar.


Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

AIGUA PASSADA, MARE DE DÉU ENGANYADA!

Foto: Devessall d’aigua
a la plana de Santa Fe del Montseny.


Ja hi tornem a ser en
curs normal. Si us abelleix,  avui us penjo una rondalla de Mn. Cinto
Verdaguer. Diuen que Mn. Cinto era un gran poeta… quí ho pot posar en dubte?.
Ningú. Però ara que no ens llegeix ningú, cometré la gosadia de dir que si era
bon poeta, que ho era, nogensmenys era un bon prosista… i dins la prosa… les
rondalles recollides son d’una bellesa indescriptible. Sempre que tinc ocasió
de parlar amb un avi o avia que tingui néts, els recomano que prenguin el
llibre de rondalles de Mn. Cinto, s’asseguin els néts a la falda i els
llegeixin, paladejat les paraules, alguna de les rondalles del capellà poeta.
Proveu-ho, és un dels goigs més pregons que podeu tenir.

Avui  us enllaço
la rondalla Aigua passada, Mare de Déu enganyada, encara que, com sempre, no
llegeixo el conte, sinó que l’intento grafiar, però amb l’esperit i les
paraules tan ben girades del poeta.

Apali, si el voleu escoltar, ja sabeu que
heu de clicar aquí.

 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SI ET CRIDEN A GUIAR….

Per un  tema professional, fa uns dies vaig haver d’anar a la ciutat de la Justícia de Barcelona. La descripció us la pot fer qualque persona que l’hagi visitada. Impressionant. Amplia, nova, ben agençada. Poca informació, però la poca que et donen et fa arribar a lloc. Ai! La justícia. Però deixeu-me que us en faci notar un petit detall. Entrant al gran vestíbul de l’edifici, em trobo allí, a una paret, com qui no vol la cosa, sense que cridi massa l’atenció, un poema de l’Espriu, que jo cito sempre als polítics amb el que tinc el goig de poder treballar. Un poema que hauria d’encapçalar tots els despatxos de persones dedicades a quefers públics, a persones que fan (o haurien de fer) de la seva vida un servei. Un poema de ca meva, del meu admirat Espriu. Un poema de fonaments impressionants i a qui sembla que tothom oblida…

Ah! El poema està al vestíbul de la ciutat de la Justícia i hauria d’estar a tots els despatxos dels nostres administradors públics. Per cert, només conec un altre lloc públic que hi ha el poema, estampat d’una manera artística, el poema està  al darrera de la cadira d’un corifeu municipal: de l’alcalde d’Arenys de Munt. S’hi va col·locar en el mandat del meu bon amic Andreu Majó i continua amb l’altre meu bon amic Carles Mora.

Us sóna aquest dies Arenys de Munt… doncs això.. que tenen bons principis des de fa ja anys.

 

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l’or

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i dels honors.

Imposaràs

la veritat

fins a la mort,

sense l’ajut

de cap consol.

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

El desvalgut

i el que sofreix

per sempre són

els teus únics senyors.

Excepte Déu

que t’ha posat

dessota els peus

de tots.