SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

CALAFAT I MESTRE D’AIXA

A Arenys, quan la mort ens crida, ho fem saber penjant les esqueles als llocs d’habitud.
Avui, de passada,  he vist una esquela. Reminiscència del nostre passat més proper i que dintre de poc serà una antigalla, però avui m’ha cridat l’atenció.
Al dessota del nom del finat , posava clar i net:

Calafat i Mestre d’aixa.

Oficis que s’estan perdent i que dringaven a tenti potenti al monóleg final a  la Primera Història d’Esther espriuenca:

…..I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances. I els compares i macips de sant Roc, que veremaven les nostres vinyes i desfilaven a les processons, quan el raïm verola…. 

“ARENYS VIDA PARROQUIAL” LA REVISTA ARENYENCA ENS DIU ADÉU

 

Imatge: Portada de Vida Parroquial amb motiu de les primeres eleccions democràtiques del país.
Vida Parroquial tanca. L’Eudald Prat, cap de redacció,  em demana un article. La revista tanca, em diu.

 De cop em fuetegen els anys, apassionants i apassionats, que en vaig ser cap de redacció de la revista.

 La notícia del tancament m’ha sobtat. Van ser moltes il·lusions compartides, molta vida a redós de la revista. Allà vaig tenir la primera universitat La millor,  diria jo.

I ara penso que podria explicar que amb la revista vaig conèixer Arenys. Que amb la revista vaig  estimar Arenys i encara l’estimo. Podria explicar les reunions, com fluïen els pensaments en les boques d’en Ferran de Pol, d’en Fèlix Cucurull, d’en Fidel Soler,  d’en Rafel Bertran, de l’Agustí Espriu, d’en Joan Enric Torrent,  d’en Miquel Maresma, de la Teresa Bertran, presidits per per Mn Comas,  Mn Xutgla i més endavant, Mn Martí Amagat ….

…..Podria explicar que en el número de març i abril de l971 un grup d’arenyencs vam publicar uns llargs articles sobre la figura del poeta Salvat-Papasseit,  un fet que m’inicià a conèixer l’esmentat poeta i després musicar alguns dels seus  versos.

 Podria dir que al número de juny i juliol de  l’any 72,  es van publicar uns poemes pels quals, ai las, l’Alfredo Sanchez Bella, “gobernador civil de la Provincia”, ens va imposar una sanció de 50.000 pessetes per… eròtics (sic)… quines coses….

Però l’hora del tancament (de ben segur que hem d’exigir que sigui temporal) no és l’hora d’anècdotes, sinó de mostrar el que ha estat la revista per Arenys.

 La primera revista “de poble” que va començar a publicar articles en català.  La primera revista d’Església on hi vam aprendre a conviure sensibilitats diverses.

Persones de pensaments dispars,  però capaces de conjuminar els seus esforços per tal que la revista fos un clar calidoscopi de les inquietuds que la vila tenia en aquell moment.

I també, i potser per damunt de tot,  l’obra titànica que, a partir de Vida Parroquial, van fer uns quants arenyencs. Penso  que és l’obra més important que s’ha fet a Arenys de Mar i que, per desgràcia de les generacions presents, de les immediatament passades i de les futures,  si no hi posem remei, ha passat absolutament desapercebuda i crec que és d’obligació, en aquest darrer número, posar-les de relleu. I sobretot , reiterar una paraula que sembla desconeguda al diccionari arenyenc: GRÀCIES!

 En un  article publicat a Vida Parroquial el setembre de 1958, en Josep Montmany es preguntava si no havia arribat l’hora, davant la migradesa d’habitatges, de fer quelcom de concret. A partir d’aquí es va obrir un debat a la revista i el resultat fou que en els anys venidors es van fer prop de cinc -cents habitatges de protecció oficial. (ho heu llegit bé, prop de cinc-cents habitatges!).

I també, amb posterioritat, un article de Miquel Rubirola, al número de maig de 1968, s’exposava , amb dramatísme, el barraquisme que hi havia a Arenys de Mar . I acabava l’article dient “Potser ara, que coneixem el problema (del barraquisme) , entre tots hi trobarem una solució”

 Aquests articles publicats a la nostra revista van empènyer aquesta gran obra,   la més important d’Arenys, i, que jo sàpiga,  només  ha merescut unes sentides paraules de Mn. Martí Amagat, quan l’octubre de 1995 predicava:

“ Mireu, l’obra social més important que s’ha fet a Arenys de Mar, durant els quatre segles de la seva història, és la del Patronat de Vivendes Santa Maria. El
desinterès i la generositat dels seus promotors són dos dels gestos més admirables dels quals he estat testimoni directe en tota la meva vida”.

 I a continuació es dolia del fet que, dels centenars i centenars de persones que van gaudir del seu esforç, les que s’hi van apropar per donar les gràcies es podrien comptar amb els dits d’una mà.

I l’any 1995, un article d’en Jordi Salvanyà també posava de manifest aquesta  gran obra. I, en aquest moment de tancament
(naturalment temporal) de la revista, crec que és de justícia retre un
homenatge a tots aquests arenyencs que van esmerçar esforços en bé de la
comunitat.

 Presidits primer per Mn. Josep Arans, després per Mn. Joaquim Comas, Mn. Xavier Xutglar i per Mn. Martí Amagat, en van formar part  en Josep Montmany Vidal, en Marià Salmeron López, en Antoni Doy Auladell, en Frederic Quintana Colomer, en Joan Enric Garcia Ferrer, en Frederic Soler Arnó, en Lluís Montmany Vidal, en Ferran Soler Rubió, en Antoni Badosa Cañellas, en Joan Majó i Massip, en Antoni Font i Cabot, en Frederic Serra Colomer i en Joan Ibargüengoitia de la Aldea.

 Ajudats professionalment per l’arquitecte Manuel Valls, l’aparellador Andreu Bertran i d’altres que no en tincconstància.

  Avui,  que vivim un moments difícils. Que vivim en un món en el que sembla que tenir sigui més important que ser. Que rebre sigui més important que donar, que treballar per fer diners sigui més important que col·laborar en un projecte comú… En fi, en un món tan diferent i que sembla que ens sobrepassi en totes les facetes de la nostra vida,  és de justícia recordar que un grup d’arenyencs van dedicar esforços per confegir una potent entitat constructora i propiciar que a Arenys, les famílies modestes poguessin accedir a un habitatge digne a un preu correcte.

 Algunes d’aquestes persones dissortadament han desaparegut, però el seu llegat és viu i ara vull, amb aquesta petita contribució, que  article sigui un record emocionat a aquestes persones que van esmerçar esforços en bé de la comunitat i, a canvi, no van rebre més que algun disgust i alguna demanda judicial.

I des d’aquí, vull demanar que la revista no tanqui. Que sigui un parèntesi que, com l’au fènix, reneixi amb més força encara… Ens fa molta falta!

(Article publicat a Vida parroquial en el seu darrer número: Febrer de 2010 Aquesta revista ha estat  viva des de 1944)

 

 

 

 

 

EL VILATÀ FLUIX D’ARMILLA, EL DIMONI I L’ALCALDE D’ARENYS DE MUNT

Foto: Ajuntament d’Arenys de Munt.

Avui una de l’Apel.les Mestres. Extreta del seu llibre Tradicions, la primera edició del qual es de 1895.
Fixeu-vos com ho pelà un vilatà amb pocs bitllerons, tan pocs que no podia pagar la contribuciò… de com l’ajuda el Dimoni i de com l’Alcalde d’Arenys de Munt te cadira franca a l’infern.
Apali, si ho voleu, podeu escoltar com s’arranja aquest tema tan pelut , de no tenir diners per pagar els impostos i de com el dimoni hi pot fer més que nosaltres.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SOBIRÀ ESTRAMBÒTIC…. PRIMERA HISTÒRIA D’ESTHER.

FOTO: Cementiri de Sinera.

I avui, aniversari de la mort de Salvador Espriu, s’ens convida a fer un apunt per  a celebrar aital efemèride.
Els de Sinera, passejarem pels “serens xiprers a l’ample jardí del meu silenci.”
I com que no volem repetir el que ments preclares ens explicaran abastament  de la vida i obra del nostrat poeta, permeteu-me afegir un apunt poc, o gens, conegut.

El carrer de la Perera d’Arenys és la seu de la “casa dels morts” del poeta, o sigui la seva estança arenyenca. Però també era el carrer de Mn Palomer, dels cellers de can Nineta proveïdors de la casa del Rei de Persia, i dels germans Rogés, i al capdevall del carrer, la casa dels Nois grossos….. En fi, de molta gent. Però també era el carrer on va néixer el dramaturg arenyenc en Josep Mª Arnau. Ca seva estava a uns metres escassos de la casa pairal del poeta. Arnau va morir el mateix any que va néixer l’Espriu (1913)  per tant no es van conèixer, però de ben segur que l’Espriu va fruir de  l’obra del dramaturg i concretament la seva més llorejada obra “la mitja taronja.”.
I ara jutgeu:
A la “mitja taronja” hi ha un brindis del rendista Sr Ramon (i que ,de la ma d’en Jordi Pons-Ribot, vaig tenir el goig de representar dalt de l’escenari)  que diu: 

Salve egregio americano

anfitrión cosmopolita

que a los placeres invita

bàquico y ultramontano

Si mi genio brilla ufano,

en su seso tan verídico

en verso sonoro y empírico

y , como se llama, elástico,

brindaré, púdico plástico

mágico , bélico y lírico.


I a la Primera Història d’Esther, Espriu fa dir al cor de titelles:

Sobirà estrambótic:

sense accent emfàtic

ni tampoc escèptic,

entonem un càntic

d’amor patriòtic,

Que puguis, oh màstic

elàstic!, al pòrtic

del palau fantàstic,

seure majestàtic,

per mil anys de fàstic,

com avui, simpàtic

jorn apoteòtic.

Apali! Què us sembla?. Sona bé , oi? 

I si voleu, passejarem per Sinera, el dia 7 de març i ens trobarem a les 10 del mati al Calisay.


EL CARRETER RENEGAIRE I …. L’ALTRE

Adjunto avui una contalla de quan Sant Pere i Nostrosenyor, feien vistes per la terra, abans de la seva vinguda al mon.
Volien saber de quina mena eren fets els humans, per prendre mides per quan vinguessin enviats pel Senyor.
I què voleu!, trobaven de tot, gent bona, no tant bona, dolenta, missaire, recollida, encisadora i també, perquè no dir-ho, n’hi havia de molt renegaire.

I si voleu veure com ho pelaren quan trobaren, de primer, un carreter pietós, al qual se li havia enfangat el carro i es posà a pregar devotament. Més endavant trobaren un carreter que també se li havia enllotat el seu carruatge, però, enlloc de resar, el volia treure tot renegant cosa de no dir.
Apali! voleu saber a qui va ajudar Nostramo: Al devot o al renegaire?.
Doncs cliqueu aquí a baix si voleu escoltar la rondalla.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

UN PASSEIG PER SINERA

Foto: Detall del cementiri de Sinera

La Isabel Roig, regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Arenys, ens ha convidat a fer unes passejades per la Sinera d’Espriu.
La meva passejada  la faré el dia 7 de març. Sortida del Calisay i passejada pels racons sinerencs que seguí el nostre poeta Salvador Espriu.
La passejada és pels llocs. Obviament la poesia i l’obra hi serà present, com no pot ser d’altra manera, però el cor de la passejada seran els indrets. Anirem a veure el  nostre gloriós Sant Hipòlit, patró d’un poble veí de Sinera, tan veí que a vegades s’hi confon. Esguardarem la Tereseta-que-baixava-les-escales, saltironejant per la placeta i el carrer de la Torre. Veurem el gran mur. Contemplarem “l’escabellat” :”Valga’ns el Crist del Calvari/i la Verge del Remei/de Sinera (per l’octubre/ ballarem al seu aplec.
Sentirem com arriba el raïm tendre/portat per dits benèvols/del sant màrtir de plata/.

I com que :

En processò tremolen/llumenetes de ciris/ i acompanyen la tarda/ a ben morir: viàtic/ dels records de Sinera./Per contemplar-los pujo/on el xiprer vigila.
Idó que anirem al Cementiri de Sinera i  passejarem amb la canço ressonant:   

Pels rials baixa el carro/ del sol, des de carenes/de fonollars i vinyes/que jo sempre recordo/Passejaré per l´ordre/de verds xiprers immòbils/damunt  la mar en calma.     

 Si voleu acompanyar-nos cal que truqueu a la Biblioteca d’Arenys de Mar 93 7923253. Es gratuit, però volen saber la gent que serem.

Apali, i avui, he anat al Cementiri de Sinera i aquí us enllaço les fotografies d’un matí d’hivern.

 

T’ESTIMO COM LA SAL

Foto: Salinas de Janubio. Lanzarote.

Avui una de l’Amades: Margarideta, o l’estimació de les filles pel seu pare: el Rei.
El rei pregunta a les seves filles fins on l’estimen:
La gran l’estima com el pa.
La segona l’estima com el vi….
I…..
la tercera l’estima com la sal…
Ai! el pare s’enfaristola perquè la filla l’estima com quelcom amarg.. Foragita la filla del regne i després de mil entrebancs, la filla, es pren la seva petita venjança i….
Però no, no us l’explicaré pas el final.
Si ho voleu , cliqueu a l’àudio i sentireu la rondalla. 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

UN CRÀPULA ENS HA ROBAT LA BANDERETA!

Per entendre més la festa, podeu clicar aquí que veureu un video i una explicació d’Arenys. Org. Bona feina, com sempre, de l’Oriol Ferran.

“Nota de premsa”

“La nit de les saturnals d’hivern (altrament dita de naps i
cols) de l’any del Senyor de 2010, un, una, en grup, sol o acompanyat d’altres,
varen furtar, del campanar de Sinera, 
la bandereta del campanar, signe de la independència d’Arenys de Mar. “

Carta oberta, a la manera de Sinera, a qui ha furtat un símbol:

Que el Xibalbà persegueixi els teus (vostres) passos fins
que l’avern s’et cruspeixi. I que siguis condemnat quan hagis de comparèixer
davant de Sant Zenon, president del Tribunal,  que de ben segur tindrà a la seva dreta Sant Roc i a la seva
esquerra l’Azaña. Faran de testimonis la Mare de Déu fumadora, i Santa Llúcia.
El jurat el composaran en Longinos, En Xifré, l’avi Pons, en Ferran de Pol farà
de secretari i en Fèlix  Cucurull tornarà a cridar l’estel damunt de la bandera. I mestre
Espriu farà de fiscal, altiu, greu, 
et mirarà severament i dirà: Escolta Sepharad, els pobles no podem ser
si no som lliures, ergo: CONDEMNA ALS BOTIFLERS!. I Mn Martí Amagat, amb veu
de tro,  tot aixecant el dit al cel,  clamarà: SACRILEGI!!

L’únic que riurà, des de l’infern estant serà el generalot gallec.. aquest si que riurà. Es farà un panxot de riure…. “Mira que son
ingenuos. Lo que yo no conseguí en 40 años, lo ha conseguido este mozalbete…

I tindràs els teus defensors. De ben segur que els d’allà
d’enllà et riuran les gràcies de nen consentit. (I potser alguns d’ençà d’ençà,
també et riuran les gracietes!)

I les calderes d’en Pere Botero s’encendran i Sant Pere, amb
Sant Marçal saltironejant al seu costat, 
les aniran preparant per cremar-te en presència d’en Lluquet i en Rovellò,
o d’en Jonàs i en Mataties…. .

I la comunitat cridarà: CRIM!!! volem anar-nos nord enllà,
on diuen que la gent es desvetllada i feliç i no haver de conviure amb aquest desaprensiu!!!!.

I finalment dictaran sentència:

Has de passar la resta de la teva vida a l’avern!….

O és que et penses que, per  haver-nos furtat la bandereta del campanar, per haver-nos
robat el nostre signe de la independència, per haver insultat a la petita
pàtria encerclada de turons, i per pensar que eres un mil homes, cràpula i consentit, no tindries  sentència?. Doncs sí!. La sentència serà
severa:  A socarrimar-te a les calderes
 eternes del Xibalbà.

Només Sant Zenon, després de dictar sentència, et  serà un xic clement i tronarà:.

“ Si retornes la bandereta, abans de la primera lluna de
maig, de nit i a les fosques, sense que la congregació arribi a saber el teu
nom de cràpula i fill consentit, ens pensarem perdonar-te el Xibalbà, però això
només et salvarà de l’avern, però en tot cas et posarem  pena del purgatori i gravarem  el teu nom  a la porta del cel  (que nosaltres si que sabem el teu nom)
per escarni teu i perquè les futures generacions coneguin qui ha estat el
traïdor que ens ha volgut furtar la bandereta del campanar de Sinera: Signe de
la nostra independència “.

Que així sia!!

LA BANDERETA, SÍMBOL DE LA INDEPENDÈNCIA ARENYENCA

Foto: La bandereta al cimbell del campanar de Santa Maria.

Els de Mar ens vam independitzar dels de Munt en tal data com la festa de la Santa Creu del l’any del Senyor de 1599. Era un tres de maig , que els de Mar, en congregació a la plaça de Santa Maria, varem escollir, extraient rodolins que prèviament s’havien col.locat dins un sac i un noiet de vuit anyets  anava escollint els jurats, els sindics i fins i tot el clavari… I decidiren que, en recordança de l’efemèrides col.locarien, cada any, el simbol de la indpendència : Una bandereta amb els símbols de Sinera..
I des d’aquella data, any rera any, per la festa de la Santa Creu (en aquests temps moderns, el primer diumenge de maig) renovellem el símbol de la independència al capdemunt del campanar de la nostra església.
Any rera any, a les tres en punt del primer diumenge de maig, es puja al campanar, es treu la bandereta vella i es col.loca la nova. Només la guerra va impedir pujar. Ni la dictadura va aconseguir privar-nos del signe.
Fins avui, que uns desaprensius l’han furtada.
Apali, si ho voleu, podeu escoltar la contalla:

HEREUS I PUBILLES A SABADELL

Foto: Seu de la Caixa de Sabadell, lloc on es fan les xerrades.

Avui, l’Aula Universitària de gent gran de Sabadell m’ha convidat a fer, no una, sinó dues xerrades. Ha tocat el tema  a “Hereus ,pubilles, cabalers i fadristerns”.
Son una gent molt dinàmica i una entitat important, molt important. Tant , que s’han de fer tres xerrades per abastar tots els socis que tenen.
de veritat que m’ha plagut molt. Penso que ha estat una bona experiència i poder veure les cares dels “alumnes” com xalaven d’alló més a les facècies que anava predicant.
Apali, us enllaço la xerrada de  la sessió que vaig fer a Arenys de Mar que és més complerta. Us adjunto la de l’aula de Sabadell, més comprimida. Cliqueu aquí.