Foto: Cementiri del Mareny, que alguns diuen que s’assembla molt al de Sinera.
Avui, amb una bona colla de gent, hem recorregut els indrets de Miralls térbols, la novela de Lluís Ferran de Pol. He intentat transmetre tres nocions:
a.- Arenys és un mite per ell mateix, per història, per autors literaris i pel propi espai. En definitiva : Una república federal independent.
b.- Hem intentat escatir els espais de la novela. El port, el cementiri, Can Pasqual, el café dels Menestrals….
c.- El fil conductor de l’obra: No és altre que el joc de miralls. Entesos els miralls com els entenien els clàssics: “El retrat de Dorian Gray”, el mite de Narcís i el mirall que retorna la faç del drac… aquest mirall que ens retorna el propi jo, però aquest jo que no vull veure, aquest jo que no em plau veure. Jo vull veure un jo a través del mirall, però és un jo que no existeix. Com diu Gide : “Rien n’est plus fatigant que de réaliser sa dissemblance”. No hi ha res mes esgotador que adonar-se de la dissemblança…. La dissemblança que ens retorna el mirall, si volem veure a través d’altres ulls, si volem viure la vida a través d’altres sensibilitats…. el mirall és obstinat i ens retorna a la dissemblança… I el que hi ha a Miralls tèrbols, és el retrobament del jo distorsionant. Tots tenim aquest jo. L’Enric, protagonista de la novel.la, s’emmiralla amb el seu pare, el seu antagonísta, el propi drama del Fill pródig….
En fi, una passejada pels encontorns del Mareny amb final al cementiri del Mareny que molts diuen que te semblances i dissemblances amb el cementiri de Sinera… Quí sap!
En definitiva, una lectura pràctica sobre el propi terreny del Mareny.
I potser no hi ha altre vila ni indret en tot el nostre país que pugui gaudir, per descriure un sol espai, dels noms que nosaltres tenim. D’Arenys en podem dir: Mareny (Ferran de Pol) Vilamar (nom non nat també de Ferran de Pol. Sinera (d’Espriu), Rialda ( Fèlix Cucurull). I Arenys (Miquel i Vergés) i altres que si el temps i altres elements ho permeten podrem anar afegint.
Però pel damunt de tot, Arenys és un mite: ja ho deia el mateix Ferran de Pol en l’escrit que féu a la mort de Mn Palomer:
De tots els pobles que jo conec, Arenys de Mar m’ha semblat sempre, de molt, el més preocupat d’ell mateix quant a comunitat, a petit conjunt, a menuda pàtria. Que el lector no cregui, ni per un moment, que al.ludeixo a la bajanada de la Pàtria petita, o xica, com alguns anomenen entitats respectables. I bé, aquesta mena d’aspiració a un sentit local, aquesta tendència a la polis (no hi ha altre remei que escriure la parauleta, però amb un inici de somris, és clar) fa d’Arenys un poble especialment sensible a una possible mitologia. Una mitologia tan menuda i a petita escala com vulgueu, peerò necessària i gairebé fatal, donada l’aspiració que el poble d’Arenys sent per a constituir-se en petita pàtria.
Que aquesta petita pàtria encerclada de turons us sigui plaent…