SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: MARENY-SINERA

LA MARE DE DÉU FUMADORA

Imatge: A la fotografia un grup de fumadors novells de 1930 (a Arenys de Mar), imatge presa, possiblement, per Joaquim Castells. Obtinguda a la web de l’Arxiu Pare Fidel Fita. Des d’aquí agraïm la bona feina que du a terme al front de l’Arxiu el bon amic Hug Palou.

LA MARE DE DÉU FUMADORA

Ningú ha pogut escatir quan i com va començar la Mare de Déu Fumadora. El dia 8 de desembre de cada any, des de molt de temps reculat, es celebrava la festa de la Immaculada Concepció, i a Arenys, de tradició, aquell dia, i només aquell dia, els nostres vailets i patuleia tota,  tenien butlla per a poder fumar. Tant com volien (i no volien gaire, no us penseu).

En Jordi Bilbeny l’any 1987 va fer un article sobre la festa on incorporava la ressenya d’una consueta i deia:

En una consueta de la Parròquia, del 8 de desembre de 1844, que parla de l’ermita de la Pietat, hi llegim: “Havuy era la festa de esta hermita. Encara que la titular era la Mare de Déu de la Pietat o dels Dolors, y habia en lo Altar major una imatge de la Concepció. Si feya una especie de aplech y acudian molta gent de Areñs y forasteres. Era una consuetut antiquíssima de anari los miñonets fumant amb una pipa y ells la denominaban la Mare de Déu Fumadora. Per molt que he procurat indagar, no he pogut averiguar de hont dimana aquest istil“.

I els menuts honoraven la festa construint unes pipes maldestres i cantant pels carrers:

 “Amb el cor ple d’alegria
cantem l’himne triomfal;
concebuda sou, Maria,
sense pecat original”
Aquells versos es cantaven pels carrers entre pipada i pipada.
Les pipes les construïen la vetlla i ja amb la pipa endreçada, el dia de la Mare de Déu, anaven a la riera, on es nodrien de matafaluga i de pela de cacau que els pastissers, senyors Josep Sauleda i Joaquim Casas, els havien omplert uns sacs a la porta dels seus establiments on podien “repostar” l’element necessari per a poder continuar pipant.

I és clar, després d’haver pipat matafaluga i pela de cacau, qui podia continuar fumant la resta de l’any?. Era tot un antídot o vacuna per a no tornar a fumar mai més. Sembla que la tradició però, comença a l’aplec que hi havia en aital diada a l’ermita de la Pietat (on avui hi ha el cementiri de Sinera) i per anar a l’aplec s’havia de pujar per un fondo envitricollat, on les ridoltes creixien a pleret….

I els vailets, abans d’arribar al cim de la Pietat ja s’havien nodrit de les ridoltes necessàries per a poder pipar tot el dia (i verdes i tot! i els que hem sigut vailets i hem tastat la ridolta seca, ja no ens quedaven ganes de tornar a fumar, imagineu-vos fumant ridoltes verdes!!!!…)

I sigui pel que sigui, els pares deixaven que aquell dia, només aquell dia i només a Arenys, els marrecs podien fumar a pleret.

Ja podeu comprendre que malgrat no conèixer-se l’inici de la tradició, si que era volguda i acceptada pels arenyencs.

Però ja fa anys que  tenim mala peça al teler…  La modernitat i  TV3 ho van enterrar. TV3 va tenir la “gran pensada”  de començar el telenotícies de la diada de la Immaculada Concepció per blasmar aquesta tradició “atàvicament dolenta”…

I vàrem fer més  cas a la tele que a la tradició.

I què voleu, així ens van les coses!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat per la revista la Agenda d’Arenys de Mar el mes de Desembre de 2019

 

ESGLÉSIA-RETAULE DE SANTA MARIA D’ARENYS- quart programa -el Crist del mont Calvari (l’ESCABELLAT)

 

El Crist escabellat a l’Església d’Arenys de Mar.

Avui, seguint la passejada per la nostra església d’Arenys de Mar, entrellucarem una història real, com la vida mateixa… Una de les històries arenyenques  que inspirà al nostrat poeta, Espriu,  en una part de la seva obra….
A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa la orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb qualque galifardeu del veïnat….
I quan els troba junts, veu que el galifardeu fa un badall i la Antònia Sofia li retorna el gest (ja sabeu que els badalls s’encomanen) i el pobre Hipòlit, engelosit, occeix la Sofia.
I per penitència se’n va a Roma a demanar perdó.
I el Sant Pare li regala un Sant Crist, tot dient-li que allà on pari la barca, basteixi una ermita.
I és així que neix l’ermita del Calvari i el Sant Crist el nomenem l’Escabellat, que guardem a l’Esglèsia …

I si ho veleu seguir, entreu i escolteu l’explicació a peu de la figura de l’Escabellat, que guardem dins l’Església i que avui ja no està escabellat…

ESGLÉSIA-RETAULE DE SANTA MARIA D’ARENYS- segon programa DES DE GENER DE 1599 FINS A MAIG DEL MATEIX ANY

 

SEGON PROGRAMA SOBRE L’ESGLÉSIA D’ARENYS I EL SEU RETAULE .

Avui continuarem per l’Església de Santa Maria d’Arenys.

El dia 18 de gener de 1599 i essent  el Marquès d’Aitona senyor natural dels dos Arenys, va  pronunciar la sentència de separació de les dues viles i amb paraules de Josep Maria Pons i Guri:

… el marqués, després de fer avinent que, com a senyor natural de les dues universitats desitja (que els habitants de les dues universitats Sant Martí d’Arenys -Arenys de Munt- i Santa Maria d’Avall -Arenys de Mar-) estiguin en bona pau i quietud, tranquil·litat, amor i germanor, ha de lliurar aquells vassalls fidelíssims dels plets i controvèrsies que s’arrossegaven des de fa molts anys, tant a la Reial Audiència del Principat de Catalunya com en altres cúries civil i eclesiàstiques, i adverteix que obrarà, més que no pas pel rigor de la llei, com amical componedor i arbitrador, en força del compromís atorgat al seu favor” (1)

(paraules molt assenyades i amb llenguatge ponderat, equilibrat i  just i que avui, algunes patums justicieres han debolit)

Es constitueix la comunitat i s’organitza la universitat (el consistori)

I un fet molt i molt important : LA BANDERETA

El dia de la Veracreu de Maig de 1599 s’escullen els representants municipals. I Acorden (potser el fet visual més important de la vila) que prenen com a símbol de la bandereta que, per avís de pescadors onejava al cim de la Pietat, van acordar que li donarien una decoració bellíssima. Dos xiprers i al mig una creu, l’aranyó i unes petites ones marineres…

I així des d’aquell dia. I cada any de cada any, en la diada de la Veracreu (3 de maig  de cada any- avui ho celebrem el primer diumenge de maig), qui vol pot pujar al campanar i ajuda a canviar la bandereta que ha onejat durant tot un any i en conseqüència feta tirallongues, la renovellen i amb aquest gest renovellem la nostra independència. I encara, la llegenda diu que les noies casadores, si pugen dalt del cimbori del campanar i fan tres tombs. de ben segur que trobaran marit….

Apali. Si voleu escoltar aquest segon programa, cliqueu aquí.

I també tingueu en compte la cronologia que dóna peu a la història.

LA LLEGENDA: L’HIPÒLIT DOY, LA SEVA ESPOSA L’ANTÒNIA SOFIA , EL SANT PARE I L’ESCABELLAT…

Capella del Mont Calvari.

Avui, una història real, com la vida mateixa…. Una de les històries arenyenques  que inspirà al nostrat poeta, Espriu,  en una part de la seva obra….
A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa la orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb qualque galifardeu del veïnat….
I quan els troba junts, veu que el galifardeu fa un badall i la Antònia Sofia li retorna el gest (ja sabeu que els badalls s’encomanen) i el pobre Hipòlit, engelosit, occeix la Sofia.
I per penitència se’n va a Roma a demanar perdó.
I el Sant Pare li regala un Sant Crist, tot dient-li que allà on pari la barca, basteixi una ermita.
I és així que neix l’ermita del Calvari i el Sant Crist el nomenem l’Escabellat, que guardem a l’Esglèsia ….

Vinga minyons….. i si voleu escoltar les històries de l’Hipòlit i la Sofia i l’anada a Roma, i el record dels temporals de les faves i del ” Cordonasso”… Cliqueu aquí.

EL VA TOCAR CHOPIN A SINERA EL 18 DE FEBRER DE 1839

Imatge: La portada del llibret de Mn Palomer  que em regalà el plorat Lluís Ferran de Pol.

EL VA TOCAR CHOPIN

Salvador Espriu  – OBRA DE TEATRE LAIA. Capítol XVI.- El va tocar Chopin…

“… la tarda de l’arribada, el capità va dur Aurora a la “Pietat”. Chopin es va haver de ficar al llit, a reposar de la fatiga del viatge. Teresa es quedà per tenir cura de l’hoste. Al vespre, Chopin es llevà i es posà al piano, aquest Pleyel, comprat de feia poc. Les mans del  músic premien amb suavitat les tecles i lluitaven per arrencar l’obra en gestació a l’audició interna. Chopin patia. I quan intentava traduir la inspiració en harmonia sensible, fracassava tot sovint i recomençava aleshores fins a esgotar-se. Més tard, a la nit, els tertulians varen creure, davant la facilitat de l’execució, que improvisava, però Teresa havia vist i sabia tot el seu esforç. I ningú més, d’ençà d’ell, no havia tocat el piano. Per a profanar-lo? Teresa no ho permetia. I canvià el tema de la conversa, mentre Paulina entrava amb llums. A fora llampegava…”

Aquest passatge de Laia, l’Espriu l’havia manllevat d’un llibret publicat per Mn Josep Palomer amb pròleg de Joaquim Folch i Torres el 1921 editat a la Impremta de J. Tatjè Rossell d’Arenys de Mar. Mn Palomer, sostenia en el llibret,  que feia anys que entrellucant un dietari de D. Vicens de Pujol Pastor… d’Arenys de Mar, va fer la troballa…  Deia Mn Palomer, citant el dietari,  que, quan Chopin i George  Sand van deixar el Monestir de Valldemossa i retornaven a París, van sojornar els dies 18, 19 i 20 de febrer de 1839 a la casa pairal dels Pastor d’Arenys de Mar. (Avui Can Pol a la cantonada de la plaça Flos i Calcat – Casino).

Tot però, sembla una invenció de Mn Palomer i la “inautencitat del suposat manuscrit no fou donada mai a la llum pels qui la descobriren, hom se n’assabentà mesos abans de la festa que hom pensava celebrar a Arenys, amb assistència de personalitats i musicòlegs estrangers, per tal de commemorar l’estada del músic polonès a can Pastor” Paràgraf  de “Aproximació històrica al mite de Sinera d’Agustí Espriu i Malagelada, Núria Nogueras i Baró i M. Assumpció de Pons i Recolons. Edició de 1983”

Però com que a Arenys farcim el nostre imaginari a cop d’enginy i de falòrnies, ja ens teniu que podem presumir de la vinguda de Chopin i la George Sand… I  Espriu, per fer-ho més agradívol,  pren la llegenda i l’eleva a la categoria literària al capítol XVI de Laia… Apali! allò que s’ha elevat a la categoria de mite literari, no cal tocar-ho….

Es possible que els il·lustres personatges vinguessin a la vila… o potser no… Però no digueu que no val la pena saber que Chopin va tocar un Pleyel a la casa Pastor…. Potser sí, potser no…. però així és com hem anat construint el mon imaginari de Sinera….

ARTICLE PUBLICAT EL NOVEMBRE A LA REVISTA L’AGENDA D’ARENYS DE MAR

MANUEL AZAÑA DÍAZ, DARRER PRESIDENT DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA ERA D’ARENYS DE MAR

Article publicat el mes de Gener de 2018 a la revista d’Arenys de Mar l’Agenda.

MANUEL AZAÑA DÍAZ, DARRER PRESIDENT DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA ERA D’ARENYS DE MAR

En Manuel Azaña Díaz, el darrer President de la segona República Espanyola, era d’Arenys de Mar! Tot i que va néixer ara fa 137 anys, el dia 10 de gener de 1880.   

Home! nat a Arenys no que no ho era, però la seva àvia era la Concepció (Conxita) Catarineu Pujals, filla dels arenyencs Esteve Catarineu i Narcisa Pujals.
Fa força anys, el plorat Lluís Ferran de Pol em donà un llibre (d’un autor feixista, em deia en Lluís: s’ha de llegir tot) on vaig llegir una frase que em cridà l’atenció, deia l’Azaña :

“con un cuarterón de sangre vascongada (la raíz en Elgoibar) y con un entronque en Arenys de Mar, soy español como el que más lo sea; pudiera haber sido patagón o samoyedo, pero, en fin, soy español, que no me parece, ni en mal ni en bien, cosa del otro mundo“.

A partir de llavors he consultat llibres i revistes i vaig saber que “el entronque” en Arenys de Mar venia dels Catarineu)

Amb l’ajuda inestimable de l’enyorat Mn. Joan Pujol, que va cercar als arxius parroquials, ara podem saber el següent:

 L’Esteve Catarineu Anglí, besavi de Manuel Azaña, i pare de la Conxita, va néixer a Arenys de Mar el 3 d’agost de 1785. El pare de l’Esteve  era sastre i natural de Villalba Sasserra.
L’Esteve Catarineu Anglí es va casar amb la Narcisa Pujals Garriga el dia 18 de juliol de 1807 a l’Església d’Arenys. Eren els besavis del polític Azaña.

 A Arenys, varen tenir el primer fill el dia 18 de juliol de 1810 i el batejaren (no podia ser d’altra manera!) amb el nom de Zenon. I la seva tercera filla Concepció Catarineu Pujals  ja va néixer a Alcalà de Henares el 1822 i aquesta fou l’avia de Manuel Azaña.

Azaña fou un home avançat al seu temps, ell mateix reconeixia:

“Me reconozco ajeno a este tiempo. los hombres como yo hemos venido demasiado pronto o demasiado tarde.”

Encara que fou un home que, respecte Catalunya, va mantenir una visió ben diferenciada:

En un  discurs de 24 de març de 1930.- Banquet al Restaurant Patria de Barcelona deia:

“Y de deciros también que si algún dia dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola su navio, seria justo el permitirlo y nuestro deber consistiria en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y para otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida, pudiesemos establecer al menos relaciones de buenos vecinos”…

Però  el 30 de juliol de 1937 canviava radicalment i escrivia al seu diari personal :

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero solido y comodo. Ha valido para dos siglos.  Pag 184 memorias de guerra II .

La política……..

Ramon Verdaguer i Pous

Advocat

LA BANDERETA, SÍMBOL DE LA INDEPENDÈNCIA D’ARENYS DE MAR

(ARTICLE APAREGUT A L’AGENDA D’ARENYS EL MES DE MAIG DE 2018)

El dia 18 de gener de 1599 i essent  el Marquès d’Aitona senyor natural dels dos Arenys, va  pronunciar la sentència de separació de les dues viles i amb paraules de Josep Maria Pons i Guri:

… el marqués, després de fer avinent que, com a senyor natural de les dues universitats desitja (que els habitants de les dues universitats Sant Martí d’Arenys -Arenys de Munt- i Santa Maria d’Avall -Arenys de Mar-) estiguin en bona pau i quietud, tranquil·litat, amor i germanor, ha de lliurar aquells vassalls fidelíssims dels plets i controvèrsies que s’arrossegaven des de fa molts anys, tant a la Reial Audiència del Principat de Catalunya com en altres cúries civil i eclesiàstiques, i adverteix que obrarà, més que no pas pel rigor de la llei, com amical componedor i arbitrador, en força del compromís atorgat al seu favor” (1)

(paraules molt assenyades i amb llenguatge ponderat, equilibrat i  just i que avui, algunes patums justicieres han debolit)

I el Marquès desplega, a la sentència, tots els punts que els de Dalt i els de Baix han de complir. I  els insaculadors (els qui havien de triar els jurats i els consellers que havien de regir els destins de la incipient vila de baix) es van reunir a la casa del mestre d’aixa Joan Pasqual i Lleu (carrer d’Avall 7 avui Can Manel Torrents)  i decidiren que farien la tria de tres jurats i els consellers. I així el dia 3 de Maig de 1599, festa de la Santa Creu, es van reunir a la Plaça pública de Santa Maria d’Arenys de Mar, avui Plaça Flos i Calcat i varen escollir els jurats, els síndics i fins i tot el clavari tot extraient rodolins que prèviament s’havien col·locat dins un sac i que anava traient un noiet de vuit anyets… I també decidiren que, en recordança de la efemèrides, col·locarien, cada any, el símbol de la independència: Una bandereta amb els símbols de Sinera…

Tot això amb una gran multitud aplegada i els escollits foren  els tres Jurats Gabriel Lleu, Joan Pau Andreu i Umbert i Gabriel Borrell. I com a Clavari (tresorer) Joan Pasqual i Lleu i 27 Consellers encapçalats per Bertomeu Borrell. I tot seguit els càrrecs varen celebrar la primera sessió constituent  a la Torre del mar o Fortalesa, que servia de Casa de la Vila. I en aquell moment acordaren que la Bandereta  que avisava dels vents als pescadors i que hi havia penjada al cim de la Pietat, passés,  del blanc que lluïa fins aquell moment,  a tenir els símbols de la creu, l’aranyó i els xiprers i onegés tot l’any al cim del campanar i, des de llavors, cada any de cada any, el primer diumenge de maig la renovellem, en recordança de la nostra independència.

I a l’ensems també van  decidir que la Bandereta que havien confeccionat noies cosidores,  el dia de Dijous Sants es col·loqués, plegada, per a la seva benedicció   al peu del monument i després amb les processons pertinents, el dia de la Santa Creu (3 de maig)  es puja al cim del campanar tot substituint la de l’any passat. Actualment la cerimònia es duu a terme el primer diumenge de maig.

I la llegenda particular ens diu que les noies casadores que no tinguin promès, poden pujar al campanar i donar tres tombs a l’entorn del mateix campanar i si ho fan degudament, trobaran promès el proper any…

Doncs ja ho veieu : Els d’Arenys de Mar som independents des del 3 de maig de 1599… (dels d’Arenys de Munt, eh!)

  • Les paraules en cursiva les he manllevades i també per a la informació d’aquest article m’he servit del llibre de Josep Maria Pons i Guri  “ Quan nasqué, s’emancipà i organitzà una Vila – Arenys de Mar, 1574-1720)” a qui reto, des d’aquí, sentit homenatge pel seu mestratge.

JOAN COLOM I AGUSTI un pintor arenyenc…..

                 colom

IMATGE: El nínxol on està enterrat en Joan Colom Agustí al cementiri de Sinera. (és el de sota i al mig)

Fent aquestes lectures meves, que tot i tenir molts interessos, acaben  confluint a la nostra pàtria encerclada de turons, vaig llegir que el pintor arenyenc Joan Colom Agustí està enterrat al nostre Cementiri de Sinera. Vaig començar una recerca per escatir on es podia trobar la seva tomba. Vaig mirar panteons (creient que estaria en un dels nostrats panteons poc coneguts…. ) Però no me’n vaig sortir… I com sempre, quan es tracta del cementiri, demano informació a l’Ajuntament i molt gentilment em van comentar que el nínxol és el numero 80 de la serie C  (el mateix segon replà on està l’Espriu).

Em va faltar temps per anar al cementiri i buscar-lo. Vaig trobar el numero 80 i el vaig retratar. aquí l’adjunto:( és el de sota dels blancs del mig)  No em podia creure que un pintor del traç i la importància d’en Joan Colom tingués aquest nínxol. De fet , un pintor de la seva categoria, ens faria més llustrosos amb la dignificació de la seva darrera morada!

Vaig tornar a l’ajuntament i vaig preguntar si s’havien equivocat (em costava creure-ho) van revisar-ho i no, no hi ha cap error. A més a més, crec que nínxol és propietat de l’Ajuntament i que algun alcalde havia  fet  les gestions necessàries per que es pogués enterrar a Arenys….. Si no s’haguessin fet gestions,  potser ara no estaria a Arenys.

Potser caldria fer alguna cosa per dignificar el nínxol (encara que amb això dels morts és sempre molt delicat !!!. No fa massa que al nostre Ajuntament va presentar una exposició d’algunes de les seves obres al Calisay.

INDIANS A ARENYS: ELS GERMANS TORRENT

Imatge: Cartell de la conferència.Divendres, convidat per la Mercè, la nostra gran bibliotecària, vaig tenir el goig de poder fer una conferència a la Biblioteca d’Arenys….
Tot amb tot, Arenys, per sort , és una Vila amb molta activitat cultural, cívica, política i tutti quanti.
Divendres nogensmenys hi havia cinc actes programats (a diferents indrets de la Vila).

I una quarantena de persones van decidir venir a la Biblioteca per poder anar descobrint junts aquests dos prohoms arenyencs:
L’Antonio Torrent que ens va construir un Asil pels pobres que, com qui no vol la cosa, fa 114 anys que funciona. I funciona molt i molt bé.
En Francisco Torrent, el seu germà, és quasi un desconegut…. tot i ser l’arenyenc que va fer el testament més nodrit de doblers dels que ens havien d’arribar a la Vila….
Però, de vegades, els fats divins…. o si ho voleu, algun nebodet malànima va fer que, de les 750.000′- Pts que ens va deixar  (de les 1879, eh!) no n’arribés ni una.
Si teniu una horeta de la vostra vida, podeu entrar als audios que enllaço i podeu escoltar aquesta aventura apassionant!!  Cliqueu aquí, o al dessota. 
No us penseu…. l’Espriu va fer de Sinera un mite, gràcies, en part, a la història d’aquests dos germans i de molt i molts altres…  

 

INDIANS A ARENYS: ELS GERMANS TORRENT

INDIANS A ARENYS: ELS GERMANS TORRENT

PER QUE LES NOSTRES CAMPANES NO HAGIN DE CALLAR

Imatge: Campana d’Arenys 

Us transcric un article que ha aparegut a l’Agenda d’Arenys de Mar numero de febrer.

PER QUE LES NOSTRES CAMPANES  NO HAGIN DE CALLAR

Arenys veïnat de Mar, comencem a tenir campanes ja en la primigènia Església,  la  que es trobava ubicada al costat de la que tenim ara (i de la que se?n conserva una clau de volta al Carrer de la Torre) a l?any 1575. Després,  en construïr-se la nova església, a  l’any 1603 l’italià mestre Carmini va construir una nova campana…. que inaugurà les que després anaren posant-se al nou campanar.

Podríem dir que les campanes han estat les  nostres primeres “periodistes”. Ens  han avisat i informat d?allò que la comunitat, que vivia a redós del campanar on les campanes tritllejaven, havia de saber. I  a través d?elles, sabíem, puntualment, de si hi havia hagut una defunció, car sentíem  la campana grossa, que mig ploriquejant ens ho anunciava?. Si la defunció era d?un home,  els tocs  de mort s?allargaven una mica més. Si eren de dona, s?escurçaven. I si eren d?un albat (nen o nena no batejats) es tocava un to planyívol que esfereïa.  Si el toc de morts es feia al  matí,  volia dir que l?enterrament era a la tarda del mateix dia, i si el toc era a la tarda sabíem que l?enterrament seria l?endemà.

I quan hi havia perill es tocava a ?sometent? paraula que no vol dir altre cosa que (metent so) o sigui fent soroll. I si les campanes tocaven a sometent,  tothom es preparava per a defensar-se o potser, atacar?.

I fins i tot aquests dies, els nostres veïns de Sant Pol han celebrat la commemoració dels fets de 1714, i ells han recordat  el 15 de febrer d?aquell any, on varen defensar-se de l?invasor borbònic. I la commemoració la  varen intitular desacomplexadament ?Sant Pol quina hora és? ,  i van fer molt i molt bé. El crit Sant Pol quina hora és, no es refereix a que haguessin posat un rellotge de sol a l?ombra, o l?haguessin embolicat amb una manta, com algú, burlescament ha anat dient durant molts i molts anys?. No, la frase correcte era ?Sant Pol, la manta, gent berganta, quina hora és? , I prové dels fets del 15 de febrer de 1714, quan les tropes borbòniques varen aterrar el campanar i amb ell la campana, car va ser la campana la que donava ànims als defensors i que repicava gracies a uns vailets que la feien voleiar. I  un cop destruït el campanaar i destruïda la campana, els invasors  feien burla als santpolencs amb la frase de l?hora……

Les campanes han estat presents en la nostra existència, ens han fet com a poble, ens han ajudat a configurar-nos com a comunitat, comunitat d?acollida, de defensa, d?atac, de sentiment pels  morts, de festa ens els batejos i fins i tot, el dia de mercat, amb tocs puntuals, ens informaven si aquell dia podríem trobar-hi carn, peix o verdures.

Nosaltres hem tingut campanes sempre, des de l?antiga església  i a la nova, que des del  nostre campanar  han acompanyat  la nostra vida quotidiana.

I al 1936 per mor de la guerra van ser aterrades i no va ser fins el 31 de març de 1946 en que es van tornar a col·locar unes noves campanes, el nom de les quals son

Maria de la Mercè, dels Dolors, de l?Assumpció.  En foren padrins  Josep Mª Juncosa i Mercè Garcia la seva esposa.

Maria de Montserrat, dels Dolors, Salome. I en foren els padrins  Agustí Montal Biosca o Montserrat Galobart Saurel, la seva esposa.

Maria de l?Assumpció, de la Merce, Francisca. I els padrins foren Jaume Ferrer Calbeto i Mercè Prat Dillet, la seva esposa.

I la de l?ermita de la Pietat del cementiri:  Maria de la Pietat, de la Misericordia, Clementina . Fou el padrí la Junta del Cementiri, en la persona del seu president, Mn Jordi Ferrer Valls.

I després de la seva companyia per durant tants i tants anys…… ara , algú ens les vol fer callar…. ?

 

 

CAMPANES AMENAÇADES

Imatge: campanar de Santa Maria d’Arenys de Mar. 

Algú, ja fa un temps,  va fer un escrit a l’Agenda d’Arenys (juliol de 2012 pagina 6), en el que, entre altres coses deia:

-el campanar (d’Arenys) hauria de callar per sempre, sols tocar en dates senyalades)- 

Potser és bo saber la història de les nostres campanes, que s’inicia a la antiga Església parroquial de 1575, on ja hi trobem campanes. Després,  en construïr-se la nova església i a l’any 1603 l’italià mestre Carmini va construir una nova campana…. 
Des de sempre hem tingut campanes…. 
I des de sempre hem estat ben informats. 
Podríem dir que les campanes han estat els nostres primers “periodistes” de les comunitats. Ens avisaven, tant de les invasions forànees (que els ho preguntin a Sant Pol, on l’expressió Sant Pol quina hora és, ha de passar a ser un crit revolucionari contra l’invasor…)
I ens avisaven, de les morts, dels naixements, tocaven a somatent, i fins a i tot,  en determinats indrets, ens anunciaven que aquell dia arribava la carn o el peix al mercat…. 

I mireu, ara, hi ha algú que  vol, de cop, fer callar la nostra història…. 
No se copsar la tolerancia de la petició. Però per a la informació del peticionant, pot llegir quines son les nostres campanes. (per desgràcia les antigues es van fer fonedisses en una maltempsada…..
No creiem que la bonhomia (que de ben segur deu tenir l’autor de la condemna de les nostres campanes) vulgui una altra maltempsada que ens furti la història, oi que no?. 

I podeu saber un xic més de les nostres campanes, us adjunto unes fotografies que us poden agradar. 

Si voleu, cliqueu aquí i veureu les campanes d’Arenys , els seus noms i els seus padrins .

I si voleu fer una passejada pel nostre campanar, cliqueu aquí 

…. I L’INVENTOR DE LA RADIO…. TAMBÉ ERA D’ARENYS DE MAR………

Imatge: Puros Partagás. 

En Jaume Partagás i Ravell era fill del Carrer d’Amunt d’Arenys de Mar…. No es guanyaven  la vida i per tant els seus pares se’n van anar a Cuba…. va fer calerons i fundà la fabrica de puros “La Flor del Partagás. 
Però, va tenir la desgràcia que el matessin d’un tret i per tant no va tornar… Mala negada! Els arenyencs ni ens recordem d’ell. 
Prometo que un dia explicaré la seva vida i miracles (i la seva mort…) Apassionant…. 
Però avui només us volia explicar que ell, sí, sí, ell…….. va ser l’inventor de la ràdio 57 AÑOS ANTES DE LA PRIMERA RADIO HABLADA… Ni en Aleksandr Stepánovich Popov, ni Nikola Tesla, Ni en Guillermo Marconi, en Julio  Cervera, sino que la veritable hisòria de l’invent de la ràdio va ser aquesta…..:
 (que he trobat a aquest bloc)
 

Y esta es la historia de un emigrante catalán que invento 57 años antes su sistema de radio.

JAUME PARTAGÁS y RAVELL

Arenys de Mar, Barcelona, 1816 – Vuelta abajo, Cuba, 1864)  Emigrado a Cuba fundó con la ayuda del comerciante de Lloret de Mar Juan Conill una pequeña fábrica de tabaco en La Habana en 1827.

Desde el principio, tenía la ambición de emprender una producción a mayor escala, pero no disponía del capital suficiente para entrar en el grupo de los grandes.

Mientras esperaba su momento oportuno, se dedicó juiciosamente a comprar diferentes plantaciones en la región de Vuelta Abajo, convirtiéndose en propietario de muchas de las mejores plantaciones del cultivo de tabaco de Cuba. Tardó veinte años antes de poder conseguir el interés de los inversores en su proyecto.

Por fin y con el apoyo de los accionistas, en 1845 creó en La Habana, la empresa La Flor de Tabacos de Partagás y Cía , en el n º 60 de la calle de “la Industria”.

El hecho de tener la posibilidad de elegir entre los mejores tabacos de la isla dio a la marca un éxito increíble. El nombre, más adelante se cambió a “Real Fábrica de Tabaco Partagás”,

Y supuestamente se eligió este nombre, ya que por su calidad Jaume Partagàs había llegado a ser proveedor de puros de la nobleza de diferentes países de Europa y Asia.

Se le atribuye la introducción la figura del «LECTOR» en su fábrica, que tenía la importante mission de leer en voz alta diarios y novelas para entretener a torcedores de puros, mientras trabajaban.

En 1864, Jaume Partagás murió trágicamente asesinado al recibir un balazo en una de las plantaciones de Vuelta Abajo (se dice que por un rival celoso en competencia con él por  un asunto amoroso).

 
Prometo explicar-ho tot!!! 

 

COM CADA ANY… ELS PASTORETS

Imatge: Programa de l’espectacle. 

I, apali!!, si voleu i podeu…. veniu a gaudir d’un espectacle únic a la Sinera d’Arenys de Mar, al teatre Principal…
Penso que és una ocasió única per a poder gaudir, en una sola representació els Pastorets d’en Folch i Torres. l’Estel de Natzaret de Ramon Pàmies,  els Pastorets d’en Ramon Llates, i qualque aportació del Pare Venanci d’Arenys de Mar….
Es una producció del Principal juntament amb el Grup artístic Carles Xena….
Voleu veure Pastorets, veniu… però veureu alguna cosa més….
Voleu veure teatre, veniu, però veureu alguna cosa diferent…
Voleu gaudir de l’esperit de les festes Nadalenques, veniu i gaudiu.
Voleu veure un tast dels pastorets nostrats…. només heu de fer que entrar….
Voleu veure teatre del bó, de la mà d’en Jordi Pons-Ribot… només us heu d’acostar al teatre Principal
Mireu els dies que ho fem….
Mireu com podeu adquirir les entrades…
I …..
A gaudir..!!!
A xalar de valent !!!
Apali !!!!!!
A partir del 26 de desembre d’enguany….  TOTS AL PRINCIPAL….

ENTRELLUCANT RACONS ESPRIUENCS AMB LA GENT DE L’ATENEU POPULAR DE PONENT DE LLEIDA

Imatge: Amb els convidats de l’Ateneu Popular de Ponent de LLeida, a les escales del nostrat cementiri.

I quin goig fa poder passejar pels racons de Sinera entrellucant la nostra història i fer-ne partícep a qui, de lluny, te ganes de descobrir el perquè del bressol de la poesia espriuenca.
Passejar pel darrera el jardí dels cinc arbres, S’Escarabar, la placeta amb el gran mur, la bandereta signe de la indepencència , espigolar les portalades arenyenques amb símbols austracistes…. i veure i tocar els ampits de finestra convertits en quilla de vaixell, record de l’Arenys avui ja llunyà, el de les drassanes i el dels indianos…
I per fi, fer tat al cementiri, on em plau explicar sempre que Sinera no és la pàtria que Espriu es va inventar, sinó que,  llegint els poemes del llibre “Cementiri de Sinera” podem copsar que la pàtria que l’Espriu ens va ensenyar van ser les paraules, i amb les paraules,  el nostre lligam a la nostra terra, la dels nostres pares…. I els poemes ens van acompanyant a dins de dins del cementiri, talment com si la vida ens hagués engolit per sempre, davallem a la tomba…. la mort…
Però ai las! que el gran tresor que l’Espriu ens ha llegat,  és de retrobar les paraules, després d’anys, intactes a redós de la tomba. I allí, amb una mica d’ulls poètics podem retrobar les paraules que, ben confegides,  ens portaran a dir per sempre:
” Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”
Moltes gràcies als de l’Ateneu lleidetà per la seva companyia a la passejada espriuenca….  

JOSEP MARIA ARNAU, UN HOMENATGE

Imatge: la tomba de Josep Maria Arnau al cementiri de Sinera. 

I divendres, dia 1 de novembre, diada de Tots Sants a 2/4 de 7 del vespre, l’Ateneu Arenyenc ha organitzat un homenatge al nostre compatrici i gran representant del nostre teatre de la Renaixença, en Josep M. Arnau Pascual. 

I em van proposar (i jo vaig acceptar amb molt de gust) que fes una presentació del personatge, la seva vida i obra…. i l’entradeta de cadascun dels fragments que es llegiran d’algunes de les seves obres.
Sapigueu-ho:
L’ elenc teatral estarà composat per rapsodes (genials):  la Mercè Sàbat, en Joan Pera, en Miquel Vila, dirigits per la ma mestre d’en Jordi Pons-Ribot…..
Apali, ja veieu que la part teatral de l’homenatge estarà d’alló més ben representada……

I servidor que intentarà mostrar la vessant més humana,  més arenyenca, i més teatral del personatge …. I avui, un tastet del que podreu trobar-hi: 
Sabeu on està enterrat en Josep Ma Arnau?... doncs, mireu-lo que ben acompanyat que es troba en la seva tomba… Al costat de l’Eternitat d’en Llimona.
I si voleu, cliqueu aquí on,  en línia trobeu, en primer lloc, l’esquena de l’Eternitat, després  la creu de la tomba de l’Arnau. Un xic retrassada la creu del panteó d’en Lluís Ferran de Pol i al lluny, (que no es veu en aquesta imatge , però si a d’altres) als nínxols, el de la cantonada on reposen les restes d’en Fèlix Cucurull.
Oi que es curiós que els nostres escriptors estiguin tan junts !
I sabrem que un personatge, en l’homenatge que se li va fer al mestre, li va dir :
– el teatre català ni és mort, ni està malalt…..fa el pagés.
I sabreu qui va ser la llumenera que va titllar aquests versos de l’Arnau:
Gràcies a l’agricultura /ens trobem al mig del bosc”
I els va titllar dels versos més ximples del mon.
I sabreu on, el mestre va dir aquestes paraules:

“…. y patria hemos de hacer, como buenos hijos, cuantos podemos apreciar los impulsos de este noble sentimiento, que equivale a honrarla, asistirla y enaltecerla, para que, al contemplar sus adelantos, sus glorias, su prosperidad, y al ver que nuestros paisanos brillan por sus virtudes, su ciencia, su ilustración, podamos exclamar con orgulo:
Somos hijos de Arenys de Mar”  
I fixeu-vos, …. d’aquest orgull de pertinença a Arenys a sentir-nos orgullosos de la pàtria Sinera, oi que no hi va tant…..

Apali, si voleu, el divendres a 2/4 de 7 a l’Ateneu arenyenc. !! 
I en acabat, concert de la Societat Coral l’Esperança. La Coral del Principal, on s’estrenaven regularment les obres de l’Arnau!