SERRALLONGA

Apali, avui una rondalla recollida per Mn. Esteve Caseponce, prevere nascut a Vallespir i rector de la Parròquia d’Arles, gran folklorista …
Una rondalla senzilla, però ben girada….
De com un gandul (el mandra) intenta engalipar tothom del seu costat fins que amollin alguns doblers….. tot per no vinclar l’esquena (que la te massa dreta) i viure de l’aire del cel….. o dels doblers de les butxaques alienes….
Però és clar … aquesta manera de viure s’acaba i tothom el coneix… El  darrer que vol engalipar és al pobre company de banqueta a la taverna del poble… I vol posar a un Sant de arbitre…
Ell sap que la capella del Sant fa un cert eco, donades les característiques còncaves de la capella…
i es clar, si crida (parlant de diners)
– Oi que l’ermità, en Menjafaves en te molts….
– I l’eco respon .. molts, molts , molts….
I així fins a poder trobar el punt just de demanar diners…
Però, és clar, en menjafaves també fa servir la seva estratègia i al final, el pobre Mandra, es veu caçat a la seva pròpia ratera….
Si voleu, cliqueu aquí o al dessota…..

Aquesta frase no l’he sentida massa vegades, millor dit, només una vegada. Però en vaig tenir prou, ha entrat a formar part del meu imaginari particular…..

De ben segur que la nostra existència està plena de bones obres, de bon tarannà, com a bons judeo-cristians,  som bona gent i a més a més ho volem semblar….
Però sempre acabem traginant el gegant (fixeu-vos que el gegant sempre te la mateixa expressió, la mateixa fesomia, el mateix moviment … no és res, és una carcassa…. qui importa és el ritme del geganter, del nostre jo, de qui el tragina, no del gegant mateix que, en definitiva, només és una màscara….):
M’explico…..
Tots i en cada moment,  volem semblar alló que som i el que no som. Pensem que els altres tenen una imatge de nosaltres i volem sempre respondre a l’estereotip. Sempre pensem que ens cal no fer les coses que poden malmetre l’estereotip que els altres han fet de nosaltres ……. Quin mal fat, si pensem que hem de fer les  coses que potser els demés no entendran, o ens jutjaran malament perquè nosaltres no actuem com caldria a les bones maneres….. ….
Un drama….
Creiem que  fugirem del nostre rol… i , pensem:
.- Això farà allunyar als altres….
I així, pensem, s’allunyaran els amics, els coneguts i els saludats…..

Doncs, mireu, aquesta frase em va ajudar molt per a tornar a reivindicar, cercar i intentar trobar el meu jo real….
I d’aquí va sortir tornar a ser jo i el meu entorn, amb els meus estimats…. tornar a anar a la muntanya, tornar a cantar, tornar a fer teatre, tornar a explicar contalles…… en fi, el retrobament amb mi mateix, deixant de banda l’esterotip, la imatge prefabricada, l’aparença…..
Apali… que no és una frase feta, però potser algun dia ho serà…..

I avui una de dones d’aigua. Una llegenda que es troba en moltes contrades. El pagés que desposa una dona d’aigua, però a canvi no li ha de recordar mai la seva procedència.

Una llegenda que te el seu origen a la dona d’aigua de can Prat a Gualba. El gorg negre d’on surten quasi totes les llegendes del Montseny.

Però aquesta llegenda que avui explico està situada a les comarques gironines i amb una variant important. La contalla acaba com el rosari de l’aurora….. No acaba de la manera tradicional. Acaba quan la goja , s’endú la mainada…..
Si en voleu saber més , cliqueu aquí o al dessota…..

Avui una contalla marinera….
Els que em seguiu ja sabeu que n’explico poques de marineres…. No és per falta de ganes, sinó que no trobo massa material  i el que trobo no és del tot agradívol per explicar.
Però avui, en un llibre que us recomano: Llegendes de Mar de Miquel Martín,  he trobat aquesta contalla del vestit de Sant Sebastià….
Del perquè la imatge de Sant Sebastià de l’ermita de Sant Sebastià de LLafranc va vestit de militar….
Doncs si l’escolteu amb atenció podreu gaudir d’una molt bona llegenda de mar i de com , en agraïment , un almirall, va regalar el vestit a Sant Sebastià que els va ajudar en una maltempsada marinera…..
I si en voleu saber més, cliqueu a Mestre Pla…

I per escoltar la contalla, cliqueu aquí o al dessota…

I tornem-hi!!!
Ja estem endreçant els darrers tocs de Oncle Vània. Una obra de Txèkhov.
Ja us he comentat que aquesta vegada en Jordi Pons-Ribot ofereix una visió, jo diria que molt aprofundida de l’ànima humana.
S’allunya de l’espai mediterrà,  on les passions poden viure soterrades fins que ens esclaten en qualsevulla moment i tot i tenir-les latents, som capaços de conviure amb elles i fins i tot, de vegades, ofegar-nos en elles.
A Oncle Vània…… tot és d’una altra textura, les passions, l’angoixa, la desubicació, la mentida, l’amor, l’orgull de pertànyer a un indret, la melangia de no saber arrelar  a la platja dels nostre somnis,  es va fent present a l’obra i arriba a esclatar d’una manera soterrada però profunda…. Jo diria d’una bellesa extrema.
I aquí també us sorprendrà en Jordi Pons-Ribot, amb la posta en escena …. Una posta en escena tant planera com equilibrada……
En fi…. Si ho voleu, estrenem el dia 18 de Gener a les 9 del vespre al Principal d’Arenys de Mar.