SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

DE MARGARIDA SERRALLONGA A MARGARIDA SERRALLONGA: CAPÍTOLS MATRIMONIALS

(Foto: El mas Serrallonga de Querós, casa pairal dels Serrallonga)

Em sembla que ja ho he dit abastament: la heroïna de la història d’en Joan Sala, fou la seva vídua Margarida Serrallonga Tallades. A l’ensems és qui ens aporta més claror sobre les ombres del barroc català, i potser podríem dir encara més: és la que ens porta més lluny de la nostra pròpia essència com a país, independent de la resta de l’Estat Espanyol. Som diferents, i la diferència ens ve per tots els camps. I no el menys important és el camp del dret, o millor dit, el camp de l’aplicació consuetudinària del dret.
Si algú, en algun moment ha tingut en el pensament que l’amor fa avançar els pobles, pot ser que no l’erri, però no és menys cert que una organització basada en la mera possibilitat de subsistir, en èpoques de penuries es fa imprescindible. Els casoris no eren cap reflex de l’amor, sinó del negoci necessari i ineludible per poder mantenir la unitat econòmica per excel.lencia: la masia i les seves terres, des de la quintana fins a les boscúries. Si d’això en sortia l’amor… Alabat sia el Senyor!!

Veurem com la organització del dret hereditari (dret que marca la pròpia existència) fa possible viure (malviure, si voleu) i tirar endavant un país. I al barroc, força malmès i espoliat pels Reis de les espanyes que espoliaven el que podien pels seus capricis expansionistes….
I si voleu, fem un repàs a la història de la Margarida:
Si us sembla però, avui explicarem la història de la Margarida, però de primer la de la seva mare, que també es cognomena Margarida.
Ja vaig dir que la seva mare també es digué Margarida. O sigui la mare si que es deia Margarida Serrallonga, filla legítima de Salvi Serrallonga, (la dona de l’avi es deia Sàlvia, encara que desconeixem el cognom) I trobant-se en Salvi ja en edat avançada i no tenint cap hereu a la vista, compareix davant de notari (llegeixi’s rector de Querós), i atorga el que en dret es diu capítols matrimonials, en atenció que la seva filla Margarida (mare de la nostra heroïna) contraurà matrimoni amb qui es cognomena Segimon Tallades.
Els capítols, que son atorgats el 26 de gener de 1586, tenen alguns paràgrafs que ens fan entendre el motiu dels mateixos. S’atorguen en atenció al futur matrimoni d’en Segimon i la Margarida. Si s’arriben a casar, en Salvi, l’avi, deixa a la seva filla hereva dels seus béns (aquesta figura jurídica se n’anomena heretament o sigui, en vida ja es configura l’hereu – en aquest cas, l’hereva-). I pel futur espòs se li imposa que obeeixi el que s’estipula a les capitulacions matrimonial :
“Item vol dit senyor en Salvi Serrallonga que los fills y fillas presens y esdevanidors sian tots collocats segons lo poder de la casa, etc… “
O sigui que el futur marit, quan es casi, s’ha de fer càrrec de tot el personal de la casa i els ha de co.locar.
S’estableix que en Segimon aporti en dot al matrimoni (normalment la dot l’aportava la pubilla, però aquí l’hereva era la Margarida i el pubill es el nouvingut Segimon) I la dot que ha d’aportar son “xexanta lliuras moneda Barcelona y las trenta aquellas donará y para sempre y quant las vulla y las restans trenta pasat que sian a la festa de nada propvinent sempra que las vullan”

I afegeix … “ y per quant la dita Margarida y esposa y muller esdavanidora no es de edat de contraure matrimoni que fins atant que sia de edat de contraure matrimoni la dita Margarida que cada any lo dit Segimon Tallades puga  sembrar una cortera sembradura en dita casa ab tots utils y profits seus y aso ab gasto de la casa, y ab aquesta cortera no sia obligat en pagar pars, ni res
Item que lo dit Segimon Tallades puga sembrar en la dita casa una cortera fins en duas que sia per iguals pars quant se vinga al partir ab lo dit son sogra. ”

Aquest paràgraf és molt important per entendre la funció d’aquests capítols matrimonials (aquests i els altres que es feien a l’època).
Fixeu-vos que es pacta un matrimoni esdevenidor. Margarita no te edat encara per contraure matrimoni… i fins que no el contragui, en Segimon, futur espòs, ha de portar cabals suficients per a la casa, pot usar-la però pagant, pot tenir-hi porcs però partint el benefici amb el sogre, en fi… ben lligat perque no marxi …
Apali! que ho lligaven bé!. El pobre Salvi es troba vell, no te hereus homes que li mantinguin el mas, fa una llambregada al voltant i troba el pobre Segimon (potser no mal establert, però no hereu sinó un cabaler, i li promet dar-li en matrimoni la seva hereva, però mentre i tant ……que cada any pagui ja el peatge del futur casori (encara que rebi algun petit benefici). Si us dic que l’aital Margarida, mare de la nostra heroïna va néixer el dia 1 d’octubre de 1577… quan es signaren els capítols, tenia 8 anys… Us fixeu quina manera d’escalivar fadristerns… vols la pubilla … doncs paga peatge fins que et casis… i quan et casis, a tenir cura de tota la patuleia del mas: tiets concos, tietes mudes, avis, bestiar petit, bestiar de peu rodó… i tuti quanti.
Ep! I això era per a la mare de la nostra heroïna.
Prometo, si Déu vol, fer la història de la nostra heroïna, però si no s’explicava el de la mare, la història quedava coixa….
En fi, continuarem…

ADVOCATS I PROCURADORS A L’INFERN DE DOS EN DOS

(Foto: Mort del drac  al portal de Sant Iu a la catedral de Barcelona)

I si voleu anar seguint les contalles d’audio, avui us penjo una facècia que fèu Sant Iu (patró dels procuradors) quan va ser cridat a presència de Nostramo i volgué entrar al Cel. Mireu que és cas que es trobà, de guardià,  a Sant Pere, que tenia ordres de no deixar entrar ni advocats ni procuradors (a l’infern de dos en dos) i com se les enginyà el garlaire Iu per traspassar la porta del Cel  i fins i tot apropar-se als primers llocs de la Jerarquia. No sabem si ocupà lloc a la dreta o  a l’esquerra, però de ben segur que la seva xerrameca li permeté entrada franca a la cort Celestial.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LA COMARCA DEL BAIX MONTSENY

(Imatge: Escut de Sant Celoni)
Dissabte, els del Baix Montseny van fer una gran festa. Encapçalats per l’equip de govern actual de Sant Celoni, van convidar a representants dels governs dels pobles de les rodalies i varen posar la primera pedra del que pot ser la futura comarca del Baix Montseny.
Penso que el fet és molt important. Sant Celoni és un eix, jo diria que imprescindible per a la rodalia, pel Baix Montseny. Te els elements necessaris i determinants per agombolar al seu entorn una comarca molt ben definida. Ja sabem que en Javier de Burgos a 1833 va fer la mala passada (una de tantes, que ja no ve d’un pam) de segmentar Catalunya en “provincias” (també España, però això no ve al cas), però per a la comarca del que avui anomenem el Baix Montseny va ser fatal, va posar pobles d’unes mateixes característiques en “provincias” diferents (Gualba, Vallgorguina, Sant Celoni i altres va n quedar a Barcelona) i Riells i Viabrea, Arbúcies, Hostalric i altres van quedar a Girona.. Tot amb tot, ara es fa un gran pas, reivindicant allò que històricament i naturalment ja era un espai definit –si ho preferiu- una comarca molt concreta.
Una prova de l’actual desgavell i que cal corregir-ho , és que el Vallés Oriental (on ara es troba Sant Celoni) està actualment dividit territorialment de formes diferents, vegem-ho:

Per a la Conselleria de Justícia, Sant Celoni, Vallgorguina, Gualba, Santa Maria de Palautordera i Sant Esteve de Palautordera, pertanyen al Partit Judicial de Granollers i per a la Conselleria de Governació i Administracions Públiques, pertanyen a la demarcació d’Arenys de Mar. O sigui, els ciutadans dirimeixen les seves diferències a Granollers, però voten a Arenys. En fi un bon embolic.
I ara l’Ajuntament de Sant Celoni i els altres pobles de la rodalia, aixequen la veu per tal de fer-se sentir i reivindiquen allò que creuen que ja fa anys que hauria d’haver estat: Una comarca pròpia, la del Baix Montseny.
A 1931 ja es va fer un tímid intent d’aixecar la veu a la divisió territorial que s’estava produint…
En fi, llavors no va poder ser i ara ho intenten. Bon cop, sí senyor!.
A l’hora del cafè ens varen demanar al Catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona en Josep M. Panareda (un celoní molt i molt il.lustre, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i amb uns obra molt extensa) i a mi, que féssim una petita intervenció per a exposar els antecedents històrics geogràfics del tema. Ell la va fer magistral, jo vaig intentar fer-la el més entendora possible.
I com que fa molts anys que una part de la meva vida professional d’advocat l’he dedicat a Sant Celoni i els celonins es fan estimar molt, he volgut saber-ne més d’aquest indret i em va plaure d’allò més que em convidessin a participar-hi amb una petita xerrada de 10 minuts per explicar un xic la història d’aquest Baix Montseny tan estimat.
De la trobada s’en va fer un manifest signat pels ajuntaments intervinents
Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

ELS PESCALLUNES O LA LLUNA EN UN COVE

I qui vulgui anar seguint els contes explicats a Radio Arenys, avui podeu clicar per escoltar els Pescallunes.
Aquesta és una llegenda que s’explica d’alguns pobles de la Catalunya interior. Els més coneguts fan referència a Gualba i a Torelló.
Es conta i s’explica que uns vailets, després d’una nit revoltada, varen veure la lluna reflectida en un gorg. Amb un cove la volgueren treure, i tanta força feren que el cove saltà pels aires, i els vailets, de cul a terra. Llavors s’adonaren (d’esquena al terra) que la lluna tornava a estar penjada al firmament i cregueren (no podia ser d’altra manera) que el seu esforç havia aconseguit altra volta enganxar la lluna al cel.
Apali, si la voleu escoltar aquesta contalla dels Pescallunes, cliqueu aquí.
 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

AL PARE… DESPRÉS DE MASSA ANYS…

(Foto: Amb el pare i la mare i dos galldindis. Totjust encetant la vida)

El dia 4 de juny de 2005, vàrem enterrar el pare. El mateix dia que jo feia 56 anys. Havia fet un conte ja feia temps . El recupero:

Avui hem enterrat el pare. En vida, el silenci… l’oblit… fins la rancúnia..
Ara recupero un conte antic. El rellegeixo…
Se m’acut: Gràcies pare… A voltes, només tenim en Manyes i en Força per ajudar-nos, i la ràbia de la feina a fer.
Una gran lliçó apresa després de … massa anys… i veient com avui embolcallem en paper de fumar la mainada que puja i potser no sabran trobar ni en Manyes ni en Força …..

Entrelluques l’espai erm. La sentor de la cendra tot just acabada de cremar. Els bosc té un color confós com mai l’havies vist…..

…negre, tot just encetada la nova etapa. La verdor de fa quatre dies, quan, amarat de suor et llençaves, destral en mà, abatent els arbres que, majestuosos, enfilaven la cresta vers l’infinit. Et senties un déu. Els abaties sense quasi cap esforç. El ritme pausat de la destral grossa, el martelleig compassat, dos, tres, cinc, deu, vint cops, i el pi, cruixent, s’anava vinclant .. ara un petit esgarip, ara un gran esglai i majestuós es tombava, de primer a poc a poc, i després furients, queien amb gran terrabastall. I així, un, dos, tres.. Només quedaven els pins petits, el testimoni dels que, anys a venir, serien també abatuts, però avui no, avui restaven com a penyora de futur. La verdor restava immòbil. Un xerric a la bota de vi que esperava pacient. Una pausa lenta, deixar el temps just per anar al fato i prendre la botifarra i les seques i poder esmorzar. Beneeixes aquests instants que t’han retrobat amb la natura, encara que, maldestre, intentis malmetre-la. Abats els arbres, talment un déu de l’olimp. Les pobres criatures empeses per la força de la destral que amb violència fas giravoltar, cauen abatudes. El bosc però resta verd, immaculat dins de la destrossa. Els plançons saben la feina que tenen. Créixer per demà…..

Però el demà, per a ells tampoc existeix. L’abrandat foc els ha envestit. Ho ha deixat tot erm. Dues, tres llargues i interminables hores han sobrat per deixar anorreada la feina feta aquests darrers dies. Els guanys, els presumibles guanys ja no seran comptats. La ruïna. No en traurem res d’aquests encenalls.
Va ser aquell dia, quan vas sentir el fort crit:
.- Ramon . Agafa el camió i ves a carregar els pins de ca l’Acai .
.- Oh . i qui m’ajudarà?… t’exclames .
.- Crida en Força i en Manyes. Ells t’ajudaran.
Mai havies sentit aquests noms, els teus companys de colla en abatre els arbres eren en Terra i el Coix. Mai havies sentit els dos noms que el pare et nomenava perquè carreguessis el camió. Malgrat tot, prens el camió. T’aferres al volant. Grunys, car avui hi havia la trobada de literatura. I fas cap al bosc on, fàcilment, amb en Manyes i en Força carregaràs el camió.
Arribes a l’erm. El camió panteixa….
.- Manyes…!!
.- Força…..!!!
I així dues, tres, quatre, fins a quinze o vint vegades de cridar i comprens, davant el bosc cremat, que és una més, una altra, de les barrabassades del pare. Vol que siguis valent. Vol fer-te un home. La força i la manya son les que tu et donaràs per poder carregar el camió de pins cremats. Els grills xerriquen amb fúria davant l’erm negrós. Només les despulles dels que havien estat pins ufanosos fins fa dos dies, i avui son desferres que, per no servir per a res més, serviran per a paper. Acules el camió al marge, fas alçaprem sobre un pi. L’estintoles a la caixa del camió, puges a la cabina, tires enrera la baluerna i quan balanceja el pi, baixes del camió fins a empènyer-lo cap dins de la caixa. I així, fins a carregar tot el camió. Mentre i tant els grills, amb el seu xerricar impertinent han iniciat la simfonia de sons que, en la teva angoixa, prens com una burla, una terrible burla de la naturalesa.
La xerrada pendent amb el pare. No serà pas avui que voldràs tenir-hi conversa. L’engegaries. De ben segur que li diries de tot. No es possible aquesta mala jeia. No es possible que, quan et veu arribar, brut de sutge, amb el camió farcit de desferres, se li escapi un lleuger somriure sorneguer. I a sobre se n’en fot. No pot ser aquesta mala jeia. De ben segur que em sentirà… Però no em sent. Se que amb ell no es pot parlar. Els signes serviran. Altiu, em dreço davant d’ell, m’eixugo la suor de la cara, que, bruta de sutge, em deu conferir una presència d’espant. Me’l miro de dalt a baix.
.- Ah , no he trobat en Manyes ni en Força.. Aquí tens el camió carregat. En Julio i el vailet el poden descarregar.
.- Penso- Per mala jeia la meva – .- No és això el que volies.?
Giro cua i me’n vaig a l’aigüera a rentar-me.
Però com sempre va fer veure que no et sentia. No vas alçar la veu. Sabies que series massa ferotge. La conversa interrompuda altre cop.

EN PEROT ROCAGUINARDA: EL PRECEDENT D’EN SERRALLONGA

(Foto: Sant Cebrià de la Mora al Pla de la Calma)

El pobre Rocaguinarda, a la pel.licula de la TV3 el trasposen d’Antic. Veim una mica qui era en Perot Rocaguinarda:
Fou un precedent d’En Serrallonga. Bandoler de la facció dels nyerros, fill de pagesos benestants propietaris del Mas Rocaguinarda, d’Oristà.
Des dels anys 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins el 1611, recordem que Serrallonga es casa a 1618, sense haver entrat encara al bandolerisme i ho fa , sembla, cap a 1622.
En Rocaguinarda desafiava els seus perseguidors a través de cartells autògrafs (ell sí sabia llegir i escriure, contràriament el que passava a n’en Serrallonga) I com era habitual a l’època sovint actuava en connivència amb l’abat de Ripoll.
Pel febrer del 1610 assetjà Vic amb 200 homes, imposant l’hegemonia dels nyerros sobre la ciutat.
Hi una novela no massa reeixida, però que dóna molta informació sobre en Rocaguinart

Pel juny del 1610 el duc de Monteleone, sabent que Rocaguinarda s’inclinava per una petició d’indult en canvi d’anar a servir el rei, cursà la petició d’indult a Madrid, però el Consell d’Aragó la denegà. Prosseguí doncs la persecució i, arran d’una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol del 1610), se li obrí un procés de regalia. I fou durant la lloctinència del bisbe de Tortosa, Pedro de Manrique, després d’un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s’acollissin a un perdó (1611) i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb la seva gent com a capità dels terços castellans vers Nàpols, on encara era el 1635, data en que es perd la informació desconeixent l’any de la seva mort.
A la telesèrie Serrallonga, es contrafà la figura de l’Antic, fent una reposició d’un bandoler enviat a lluitar pel Rei a Itàlia, però, contràriament al que passà amb Rocaguinarda, l’Antic el retornen a Catalunya a perseguir En Serrallonga. Un paper ben galdós que li encolomen al pobre Rocaguinarda.
La fama de Rocaguinarda fou recollida a la segona part del Quixot (capítols LX i també el capítol LXI, que el situa acompanyant don Quixot en la seva visita a Barcelona. Tal vegada Rocaguinarda conegué Barcelona i hom ha suposat que el nom del carrer barceloní Perot lo Lladre podria ésser record d’una estada del bandoler a la ciutat.
El rector de Vallfogona, Francesc Vicent Garcia, li dedicà un sonet:

Quan baixes de muntanya, valent Roca,
com si una roca del Montseny baixara,
mostres al món ta fortalesa rara,
que per a tu sa fúria tota és poca.

Ninguna de tes bales lo cap toca
de qui no et veja, si no fuig la cara,
que ton valor insigne no s’empara
tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,
que et persegueix de sou i persegueixes
ab mortal i fúnebre parasisme.

Qui tinga tal judici, mire i calle,
o diga’t senyoria, que ho mereixes
per lo millor pillard del cristianisme.

I si en voleu saber més podeu llegir els orígens, bona documentació de Mn. Ramon Corbella que publica a la Veu de Montserrat a l’any 1901 i cliqueu als enllaços que us acompanyo:

Numero 1, de 25 de gener de 1901, PAG 11 A 17

Numero 2 de 25 febrer de 1901, pag 56 a a 61

Numero 3 de 26 de març de 1901, pag 87 a 94

Numero 3 de 25 abril 1901 (error , hauria de ser el numero 4) pag 178 a a 181

Numero 5 de 25 de maig de 1901, pag 140 a 144

SERRALLONGA I LES SEVES DONES

(Foto: Un collaret de rosada a la Calma, prop del Tagamanent)

Ahir vaig tenir el goig de ser convidat per l’Aula Universitària de Gent Gran de Granollers. Em van demanar que els anés a predicar sobre Mn Jacinto Verdaguer, un poeta, un home. (Trobareu la xerrada en aquest enllaç, dura una mica més d’una hora) I si voleu, podeu passar el power point que em serveix per il.lustrar la xerrada.
Quan l’any 2002 vàrem commemorar el centenari de la seva mort, vaig preparar una xerrada sobre la vida i l’obra de Mn. Jacinto. Per allò que, dient-me Verdaguer i venint de la Plana de Vic

(el meu pare era de Gurb, poble
veí de Folgueroles, i amb tota la família dient-me que erem parents de Mn
Cinto), de sempre m’ha apassionat la seva vida. Hi ha poetes que no cal
saber-ne la vida per entendre i fruir de la seva obra. En el cas de Mn
Cinto, la vida és l’obra i al revés. Si ens endinsem en la seva vida,
en el guiatge de la mare, el pare sorrut “el tro”, el fet que eren
gent humil, la vida a can Tona, el seminari, el Suspensus d’En Serra i Mias, l’anèmia cerebral, el
rector bandoler, Da. Deseada, En Pancho Bru… i per acabar-ho
d’adobar : La Simona, en fí …. tot una deu inacabable de vida
viscuda intensament i amb molts glops amargs, en ha deixat una obra
(poesia i prosa) impressionant.


I aprofitant la xerrada, va comparèixer el gran amic Martí Monclús,
propietari de la llibreria Alguer 7 de Sant Celoni, un altre àngel de
la guarda llibreter que em nodreix de les darreres novetats, em va
portar el llibre “Serrallonga. El bandoler, les seves dones i la justícia”. de Isabel Graupera i Lluís Burillo.


A poqueta nit l’he encetat i oh! joia! un gran llibre, sense
pretensions romàntiques. Història en estat verge, ben documentat, un
pròleg ben girat de Xavier Torres Catedràtic d’Història moderna de la Universitat de Girona.
No l’he acabat, però de moment en frueixo d’allò més. De ben segur que
no tindrà, malauradament, la sortida d’altres andròmines publicades
recentment, però quin goig poder llegir un llibre ben fet, documentat,
planer, profund, en fi…


Perquè no entrelluquem la història abans de fer res?.


UN TAST A LA BOTA DEL RACÓ D’EN SERRALLONGA

(FOTO: Caminant cap al Molar de la Calma, amb el Turó de l’Home al fons)

I si avui m’ho permeteu i voleu xalar amb lectures d’història, voleu fer un bon tast a la bota del Racó d’en Serrallonga, em permeto afegir uns enllaços que, crec, amb un xic de paciència, xalareu d’alló més:


PRIMER TAST:

Mn Ramon Corbella, l’any 1902, a la revista la Veu del Montserrat, va publicar uns articles molt documentats i interessants sobre el bandoler. Te el gran avantatge que ell va ser qui va poder treballar amb originals. Hi trobareu la partida de naixement d’en Joan Sala, els capítols matrimonials dels pares de la Margarida. També els capítols de la própia Margarida Serrallonga i en Joan Sala. També una part del llibre de Notes del fill gran d’en Serrallonga l’Antoni , el testament de la Margarida… En fi hi ha material del bó. Crec que xalareu “a tenti potenti”.



La Veu del Montserrat número 1, de 25 gener 1902 pag 18 a 24

Número 2 de 25 de febrer de 1902 pag de 61 a 66

Número 5 de 25 de maig de 1902 pag 197 a 201

Número 6 , de 25 juny 1902, pag 235 a 241

Número 7 de 26 de juliol de 1902, pag 273 a 278

Número 8 de 25 agost de 1902, pag 303 a a 309

Número 9, de 25 setembre de 1902, pag 347 a 354

I si això és documentació d’un tast fi, documents bons, molt bons i us han interessat, podeu fer un

SEGON TAST:
Podeu
treballar-ho més amb llibres d’història molt acurats i de molt bon
llegir. Ja us adverteixo que son molt difÍcils de trobar.
Potser
només els podreu trobar a alguna biblioteca pública, (us enllaço amb
Biblioteques de la Diputació de Barcelona) però us garanteixo que
fruireu d’alló més i tastareu la història a glops plens:


El bandolerisme Català del Barroc de Joan Reglà

Joan Serrallonga vida i mite del famós bandoler Joan Reglà amb un estudi sobre Serrallonga a la literatura per Joan Fuster.

Aquest
darrer és canela fina. Permeteu-me un esbarjo sobre aquest llibre: Fa
temps que el vaig llegir, i per preparar la meva darrera conferència
del bandoler, el vaig tornar a demanar a la meva gran amiga Mercè
Cussó, la bibliotecària d’Arenys, tan eficient i el meu àngel de la
guarda en qüestions de lectura. Me’l va trobar, i la meva dona, que
m’estima molt i que sempre permet que a casa hi hagi estadants
(Serrallonga, Mn Jacinto Verdaguer, Espriu, Salvat Papasseit, Ferran de
Pol, Fèlix Cucurull, Sant Zenon i tuti quanti) me’l va fotocopiar i és
un dels meus llibres de consulta. Una molt bona amistat, sabent de la
meva dèria, aquest cap de setmana passat compareix a casa amb un
paquetet. El desembolico i em trobo amb el llibre en qüestió, guipo la
seva coberta esquitxada de sang i la figura del bandolerot. Uf! em vaig
pensar que queia d’emoció!!.

TERCER TAST:

La vida i la muerte del bandolero Serrallonga

Una noveleta, no molt rigorosa, però de fàcil lectura i a voltes instructiva per conéixer l’època.
Es
de Juan Mon Pascual, doctor en dret i que a temporades residia a Sant
Hilari. Aquesta noveleta la vaig descobrir remenant ordinadors al
Centre Pompidou a París. El vaig demanar i el vaig poder tocar i
fotografiar. (em venien unes ganes de quedar-me’l!!) Però vaig resistir
la temptació i després l’he trobat als llibres de vell.

I per últim, de moment:
Serrallonga, l’últim bandoler , d’en Llorenç Capdevila.
Una novela amable, segueix fil per randa, amb un petit argument, la senda històrica d’en Reglà.
Apali!
Si voleu saber coses d’en Serrallonga i la seva època haureu de llegir
una mica, si no us voleu fiar de la maldestre història que ens va
resumir la TVtres.

Ah! I si continueu, properament us posaré enllaços d’En Perot Rocaguinarda.

AI! LA HISTÒRIA QUE ENS GRINYOLA.

(Foto: Creu d’una sepultura a Can Gat prop de la Sala de Viladrau)

Em reitero en el que vaig dir ahir: Crec que és una bona pel.licula, es fa mirar, truculenta per engatjar l’espectador, tensa fins al paroxisme. Sang, molta sang… potser pel meu gust massa, car fa perdre el fil del propi film. En fi, es pot mirar i ja ha valgut la pena.
Però, Ondima noi!! Quan ens han volgut explicar la història, qui els ha assessorat?. Qui ha barrejat, en un garbuix maldestre, les idees que ens anaven desgranant els propis actors, els quals, com deia el protagonista fa uns dies en una entrevista, semblava que només havien llegit un autor, el llibre del qual recull un reguitzell de contalles sense cap rigor.
Per què, em pregunto, no han enfocat bé el tema.?



Diuen: la terra era dels senyors feudals: Home! si ja hi havia hagut la Sentència arbitral de Guadalupe (la revolta remença amb el corifeu Joan de Verntallat al capdavant va tenir algun fruit) a 1486, i els mals usos s’havien debolit. És cert que encara no estava resolt el tema de la terra, però tant la Sala, com Can Serrallonga tenen terres pròpies. Si en Joan Sala marxa, ho fa perquè és fadristern i hi ha massa boques per alimentar.
Per què diuen que en Joan Sala es casa amb la pubilla de can Serrallonga?. Als capítols matrimonials atorgats davant de notari de Vic, Antoni Illa a la rectoria de Sau en data 11 de març de 1618, l’avi de la Margarida, en Salvi Serrallonga, atenent que es va morir el seu gendre Segimon Tallades, pare de la Margarida, la fa hereva universal de totes les propietats “… perpetuament totes íntegrament les cases heretats y mansos Serrallonga y de la Carosa y altres masos en aquells units i aglevats…” I és en Joan Sala qui entra de pubill a Can Serrallonga i el seu germà Antoni, li fa lliurament de “cent y vint lliures moneda barcelonesa…” I aquest fet és importantíssim per entendre la posició del noi de la Sala (fadristern o cabaler) enfront de les propietats de la Margarida (ella sí hereva).
Per què ens expliquen la història barrejant conceptes i èpoques?: En Serrallonga, bé és cert que per la literatura castellana, acostumada als “pícaros”, un bandoler de veritat els plau molt. I és així que al poc de la mort d’en Serrallonga, l’Antonio Coello, en Francisco de Rojas i en Luis Velez de Guevara, publiquen i estrenen “El catalan Serrallonga y los Vandos de Barcelona”. Però la imatge galant i edulcorada del Robin Hood (que ens repeteixen a la història) no apareix fins que en Juan Cortada en el seu llibre “Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga”, fa, a 1868 la resenya del procés i en Victor Balaguer (en mala hora) pren el personatge i el tergiversa i diu: “ Juan de Serrallonga no era por cierto un hombre vulgar. Por su cuna era noble, pues descendia de casa solariega en Caroz … “ Alça Manela!, i fot-li que és de Reus…. I d’aquesta faisó, a empentes i rodolons fins avui… i embolica que fa fort…
I ja tenim el nostre personatge traït per quatre illetrats i encimbellat al capdamunt de l’estulticia….
I ara, després d’una pel.licula força interessant, tornem a explicar la història malament. Barregen la vida real, amb la ficció .
A través de la Margarida (dona forta), podem explicar el sistema d’herència català (tan injust personalment parlant car tot s’ho endú l’hereu, però tan savi a l’hora de posar en una sola mà la terra suficient per que sigui rendible. Penseu que a Galicia el sistema traicional era repartir-ho en parts iguals pels germans … i ara a cuita corrents s’han hagut d’inventar la “concentración parcelaria”… per poder tenir terra suficient per a ser rendible). I a partir de la Margarida podem veure com, malgrat li aterren les cases de la seva propietat, li fan corretja als arbres i cremen els camps, ella ho torna a reconstruir i quan fa testament el 29 de novembre de 1652, (18 anys després de la mort d’en Serrallonga), pot deixar tota la propietat en perfecte estat de revista i fer un testament d’un encapçalament magnific:
“Per quant ningú en carn posat se pot escapar de la mort corporal y las cosas d’aquest mon son transitorias… Jo Margarida Serrallonga, filla …”
I és clar que no se l’inventa, car el rector que li pren testament és home llegit i s’ha inspirat en el Tirant lo Blanc Capítol 477, quan la Princesa Carmesina fa el seu testament i diu:
Com totes les coses mundanals sien transitòries …. E degú que sia en carn posat a la mort escapar no puixa, ans li es certa cosa lo morir, e les persones sàvies deuen dispensar e proveir en l’esdevenidor, perquè, complit lo temps del peregrinar d’aquest miserable món, tornant al seu Creador ab molta alegria, puixa dar bon compte de la sua anima..
Veieu com no fa falta inventar i tergiversar per trobar coses interessants, cultes i fins i tot molt boniques!!!
En fi….
Una pel.licula, és una pel.licula, però la història és la història.
I des d’aquí suggereixo que la pel.licula vagi endavant, però si ens volen explicar la història, que ens l’expliquin bé.
Deia Gramsci: La veritat ens farà lliures.
I no per ensucrar els nostres morts farem més abellidor el nostre present!.

EL GORG NEGRE, ESCENARI DE LA PRIMERA MORT D’EN SERRALLONGA

(foto: el Gorg Negre del Torrent de Rentadors, prop de la Sala)

Entotsolada al mig de la vall, la silueta ferrenya del gran casalot, s’erigeix enlairant-se vers el cel infinit que aixopluga la bellesa ferotge de l’entorn. Els udols de les feres envoltava el gran mas i la figura d’En Serrallonga ens agombolava silent des del capçal de la vall de Sant Segimon. Ai las! Aquest Gorg negre que va ser escenari de la primera tempesta, on el traïdor Barfull et delatava de la mort impensada del company d’escola. I aquí, a redós d’aquest Gorg negre, avui erm i eixut, hem pogut besllumar tota la magnificència de la teva tràgica vida que, al cap i a la fi, va ser tan desgraciada com la dels altres teus companys d’opressió, de fatiga i d’anorreament de dignitats. Només tu, altiu, en la teva indigna vida, vas entrellucar un futur que naixia totjust del teu orgull indomable, i que, com cantava el poeta:

-Cap respecte en ma via m’ha fet nosa,
mai he baixat la testa per ningú…
– Mes, ara…
– Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència del Déu omnipotent…
– Te’n penedeixes?
– Sí, me’n penedeixo.
– Doncs, sia’t perdonat.
– Amén, amén…

I nosaltres, amb una lleu oració als llavis, hem fet un mutis silent tot enretirar-nos dels teus encontorns ferotges…. Amen.

SERRALLONGA PRIMERA IMPRESSIÓ

(Foto: cementiri de la Costa del Montseny)
Acabo de veure el primer capítol de Serrallonga.
Impacta. Una superproducció que pot ser vista amb molt d’interés. La música embolcalla una bona fotografia. El bosc (no se copsar el Montseny, però si que hi veiem les Guilleries). Però el bosc és impactant, els que coneixem un xic les contrades, ens hem trobat a casa. I la pel.licula enganxa, la vas seguint molt bé. La història, com ja sabiem, no hi surt gaire. Constato però un comentari que em feu l’Esteve Rovira: la Margarida és retratada com la dona forta… bé, jo diria que molt bé.
Però més endavant ja farem una critica més distanciada.
Un detall: M’ha agradat que fessin sortir també en Rocaguinarda…. Ja se que els que l’heu vista, no heu pas vist ni sentit cap referència a n’En Perot Rocaguinarda, però era present , ben present. L’han ben retratat. M’explico:

Rocaguinarda, el bandoler que precedeix Serrallonga. El més famós, el que surt al Quixot, el que guia Cervantes per Barcelona, el que, aprofitant una esbiaixada resolució del Virrei Sentís, deixa el bandolerisme i es passa al bàndol del Rei. Se li perdona la vida i va servir al rei a Napols…. Us sona que l’Antic fa aquest viatge… denuncia a n’en Serrallonga, és conquerit pel Rei, s’en va a Italia i torna rediviu per perseguir Serrallonga… Ai! La història!!.

Una apreciació meva: Va de noms: Fixeu-vos amb la sonoritat de ROCAGUINARDA. SERRALLONGA. Pronuncieu-los poc a poc, paladejant els mots: quina sonoritat més bonica…. Rocaguinarda però, no el podem posar com exemple de res (en tot cas de traició). A Serrallonga sí: el podem posar com a banda sonora de les nostres vides, d’orgull, de passió, de rauxa, de… . Davant d’aquesta sonoritat, els Margarit, Tocason, Trucafort, el Fadrí, el Negre, el Guerxo… no hi tenen res a fer.
Ai ! com deia l’Unamuno : A los catalanes os pierde la estética!!
En fi, ja continuarem…
Ah! I el gran poeta del barroc Vicent Garcia, lo Rector de Vallfogona fa una quarteta a n’en Rocaguinarda:

Quan baixes de muntanya, valent Roca,
com si una roca del Montseny baixara,
mostres al món ta fortalesa rara,
que per a tu sa fúria tota és poca.

SIGNES DE BRUIXERIA A EN SERRALLONGA

(A la foto la parróquia de Sant Martí de Querós, on es van casar la Margarida Serrallonga Tallades i en Joan Sala Ferrer)
Falten pocs minuts per poder veure la sèrie Serrallonga a TV3. De moment , he llegit el llibre d’En Rafael Vallbona, qui, sembla , s’ha basat en en el guió de la pel.licula. No vull comentar el llibre. Em sembla que és un llibre fet de bursada, cinematogràfic, i per tant, cal veure la pel.licula. De moment però m’agradaria fer dos comentaris que poden ajudar a veure la pel.licula. No segueix la vida del bandoler. Es obvi, com diu el seu director l’Esteve Rovira, s’ha volgut fer una gran pel.licula i per tant , defugir cap altra connotació, seguint un fil argumental , però no essent fidel totalment a la realitat.
Hi ha dos temes però que denoten alguns significats. No se si l’escena primera, la de l’infantament del que hagués estat el germà petit d’En Joan Sala Ferrer, l’han volgut fer com ha sortit. El part damunt d’una taula convertida en espona de l’infantament. Damunt la taula un llençol. Bé, doncs en la més rica tradició de les fetilleres de Viladrau, reconvertides en comadrones, ajudaven a parir el nadó al damunt la taula de la cuina, on hi col.locaven un llençol blanc de lli, i es posava un pa rodó, i al davant del nadó es col.locava un mirall.
Signes de bruixeria indicant al nadó que arribava a un lloc net i polit (el llençol blanc) on hi havia un mos de pa esperant-lo, i emmirallant la seva pròpia i ensangonada figura perque detectés la seva pròpia lletjor. Potser és bo recordar-ho.
Altrament, la figura de l’Antic, ex company d’En Serrallonga i ferotge perseguidor, però en el fons admirador de la valentia del bandoler. Es repeteix a la història que el perseguit te una certa afinitat de valentia amb el perseguidor. No es poden veure, però es necessiten per a complementar-se. S’explica que el maquis Ramon Vila Caracremada convidava a café al seu perseguidor , en un joc del gat i la rata. El mateix feia en Quico Sabater amb el caporal encarregat de la seva persecució.
En fi, detalls que anirem veient.

CONTE DEL RECTOR, LA MAJORDOMA I ELS TRES PASSERELLS

Seguint amb els contes dels nostres avis, avui en podeu escoltar un, de com un rector,  vol esbandir els borinots que butzinegen al voltant de la jove majordoma, i de com s’empesca una treta per descobrir la covardia de tres galifardeus que es creuen els més valents de la creació.
No heu vist mai paveros, que s’esgargamellen per semblar qui-sap-lo, i en definitiva no deixen de ser uns pobres passerells?. Si ho voleu cliqueu al conte del rector, la majordoma i els tres passerells.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

VISCA LA TERRA I MUÏRA EL MAL GOVERN!

Fa un temps, anàrem amb la colla al Turó dels pous de’n Sala, i des d’allí vèiem, als nostres peus, el casalot de la Sala, enfront Sant Segimon i al cimbell, Sant Miquel dels Barretons. Des d’allí va sortir el text que us acompanyo.

Serrallonga retruny al cor de la muntanya: !!
Visca la terra i muïra el mal govern!!!
I sentíem els esgarips de la fera desfermada per les collades del Turó de les Queredes i el de les Dalles, i el del Pou d’en Sala…. on, emmarcades pel Sant dels Barretons i Sant Segimon, el Sant eremita, fill de rei francès, ens anava retornant l’eco de la muntanya sotjada per les peülles dels cavalls del facinerós bandoler. I al lluny s’intuïa el petit casalot de Serrallonga a redós del peu de la Querosa i de la niada de bandolerots. I als nostres peus, el teu casal iniciàtic de la Sala, i al fons l’Espinzella, on la mestressa t’esperava amb el cor obert (o potser no era el cor el que tenia obert?) i els de Can Gat cercant les teves malifetes per traïr-te i vendre la teva valentia al Rei, esperant, de favor, fondre els dos masos. I, com una oració, es dreçava al cel la pregaria de la Joana, que totjust entrellucada la forca on et penjaren, malvivia amb tu a Sant Segimon, on la muntanya la va enamorar, i tu, viladrauenc de pro, et senties foraster a l’amor de la barjaula que havia substituït al seu cor el teu pedrenyal i hi havia posat, amorosament, tota la muntanya del Senyal. I als peus del Turó d’en Sala sentíem el bruel del pobre company de primera comunió que va perdre la vida endinsat a la fondària del Gorg negre, i hem sabut que fou allà, que va ser allà, on el botifler Miquel Barfull, per primera vegada et va trair, com et va trair, ja de grans, venent la teva misèria a la gent d’armes del Virrei invasor …
I hem sentit un esgarip profund que cridava: Torna torna Serrallonga que l’alzina ens cremaran …
I si badem, ens cremaran l’alzina, ens prendran la terra i si no estem a l’aguait, fins i tot la dignitat ens robaran.
Torna, torna Serrallonga!!!!!…

APROXIMACIÓ AL PERSONATGE SERRALLONGA

Des de fa temps, m’ha atret la figura d’en Serrallonga, el bandoler cràpula, facinerós, altiu, ferreny, orgullós de pertànyer a la terra que l’ha vist néixer, de plantar cara a l’invasor, qui cridava fort “Visca la terra i muïra el mal govern”. Però en conéixer la història, encara m’ha apassionat més la Margarida Serrallonga Tallades, la própia, la mare dels seus fills, la quí, a l’ombra, agombolava la masia, pujava la niada, tenia cura de les terres i en definitiva quí, de veritat, portava el pòndol de la masia, de la família, de tot. Per mi, és el personatge més interessant de la història. Si en voleu saber més us adjunto un tros de conte que vaig fer ja fa uns anys…..

I
et cridava l’atenció en Serrallonga. Amb el temps vas descobrir però,
que la història s’explica malament. S’explica des de la perspectiva
dels vencedors. Dels herois, dels que el seu tarannà es pot
estereotipar i ha de servir per explicar-la pel futur. Vas copsar que
la història no es res més que un gran focus que mira allà on
l’historiador li abelleix mirar. I sempre, sempre es fixa en allò que
li sembla important. Els comparses, els segons, els cabalers, els
fadristerns, els perdedors, no son mai protagonistes de la història en
majúscules.

Però a tu sempre et van fer més tronc els
febles, com deia en Jordi, el director de teatre, els comparses, que
son els que donen valor a la història. I de la història d’en
Serrallonga et va cridar l’atenció la figura de la Margarida Tallades.
La pubilla del mas Serrallonga de Querós.

Al mas hi
quedava l’hereu, o l’hereva si no hi havia mascles. Era així i no podia
ser d’altra manera. L’hereu havia d’agombolar tota la cohort que vivia
a l’entorn del mas. Dels tiets concos, dels avis. Dels pares, dels
germans i germanes, dels cabalers, dels fadristerns i de les pubilles,
dels futurs capellans i de les monges. Els havia d’abillar a tots. Se
n’havia de fer càrrec. I quan tocava, pagar les legítimes perque els
cabalers poguessin fer via i promptament eixissin de la gran masia per
anar a cercar una pubilla de segon rengle. Les del primer rengle se les
quedaven el hereus. I així perpetuant l’hisenda i perpetuant el sistema
econòmic.

La Margarida però, era orfe als disset anys,
amb un panorama familiar galdós. La mare vídua als trenta cinc anys.
Les tres germanes petites beneitones (per dir-ho amb paraules fines
d’avui) marxades del terrat, i dos germanets mascles petits el de 4 i
el de 2 anys. Els dos tiets concos i amb la hisenda penjada als
contraforts de les Guilleries. Tres feixes, un xic de bestiar i molta,
molta miseria. El casament amb el cabaler de la Sala de Viladrau
s’havia d’arranjar. I a divuit anys passa a ser la dona del que, temps
a venir, serà el famós bandoler Serrallonga. I ella a l’ombra. Mentre
el “valent” de la casa se les campa empaitant collites, saltejant
camins, rebolcant vídues, polint els masos de les rodalies, la
Margarida al davant del mas, i esperant la vinguda d’un fill, de
l’Antoni, el primer, que es farà capellà, bona peça. I dels altres
tres. Un per cada vegada que el mascle apareix pel mas. Després de fer
les mil i una barrabassades. I després, altre cop a campar-la. Mentre
la Margarida tira endavant el mas, sabent que, amb el temps passarà a
ser de l’hereu, el seu germanet de quatre anys però que va creixent
sense parar i fent via per acceptar l’herència.

I després
s’assabenta la mestressa, que el seu home se la campa amb aquella Joana
Massissa vidua del forner de Castelló d’Empuries. Li arriben les
noticies escadusseres que va amb la Massisa com a ànima en pena per les
rodalies de Sau i de Susqueda. I mentrestant ella ha de fer front a les
partides del Virrei que, ara més sovint, fan cap al mas. Fins que la
fatal noticia li arriba com si d’una fuetada es tractés. Han pres a
n’en Joan al Mas Agustí, aquí a prop, a Santa Coloma. Arriba la noticia
i darrera, els soldats del Virrei que la fan presonera i fan via al Cap
i Casal.

La sentència n’és dictada: esquarterat i penjat.
Exposat el cap, per escarment dels malfactors, al portal de Sant
Antoni. I com a mesura acompanyatoria dicta el Jutge, en desgreuge del
Comte de Cardona, sicari del Virrei, que els masos de Serralllonga, la
Querosa i el Bosquet han de ser aterrats. I llençada sal a les seves
terres. I la Margarida presonera I els fills petits escampats pels
masos veïns, per commiseració, els tenen, fent-los servir de vailets de
guardar el bestiar.

I a tu et sorprèn la història. Quinze
anys després de la mort del bandoler. La Margarida ha aixecat els tres
masos de la seva propietat, els ha fet productius i els deixa en
testament.

Testament que, com no pot ser de cap altra
manera, anirà a parar al gran, l’hereu, el rector que temps a venir
serà de Querós. I aquest, bon rector, coneixedor dels topants on ha
d’impartir el seu guiatge, procura per casa, el delme de les vinyes,
que mai cap rector abans ha demanat, ara ell el reclama als seus
feligresos. I aquest , que la història el fa passar per bo, aquest,
robava als feligresos, però pretesament amb la llei a la mà. I el seu
pare passa a la història com a bandoler. Ell no, ell es el rector. Els
vilatans però no es deixen esquilmar. Es planten a la plaça del bisbat
de Vic, o ens treieu el delme de les vinyes, o ens treieu el rector.
Sino en farem una de grossa: Treuen el delme, pero el capsigrany de
rector fill de bandoler,
encara escriu per a a la història: Com Jesús, ningú és profeta a casa seva….

Si el voleu sencer el trobareu aquí.