SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

PASSEJADA TRANQUIL·LA PEL CEMENTIRI DE SINERA, SENSE MOURE’S DE LA CADIRA

El cementiri de Sinera

Em va fer molt de goig que em convidessin a Radio Mataró al programa de tertúlia del GRUP D’HISTÒRIA DEL CASAL. Em va plaure doblement: Perquè sempre m’ho passo molt bé i en bona companyia. I també perquè em van  convidar que els expliqués un xic d’història del Cementiri de Sinera.  Si ho voleu, escolteu com una passejada pel cementiri de Sinera des  de la cadira.

Tertúlia d’Història núm. 423 (Mataró Ràdio: 11/10/2018)

Convidats: Ramon Verdaguer.

Presenten:  Núria Gómez, Maria Asmarat i Oriol Agramunt.

Documentació: Maria Asmarat i Oriol Agramunt

Tècnic: Carles Capella

Descripció: parlarem sobre el cementiri d’Arenys de Mar, el cementiri de Sinera.

PODEU ESCOLTAR LA XERRADA , QUE DURA 56 MINUTS, CLICANT AQUÍ.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL VA TOCAR CHOPIN A SINERA EL 18 DE FEBRER DE 1839

Imatge: La portada del llibret de Mn Palomer  que em regalà el plorat Lluís Ferran de Pol.

EL VA TOCAR CHOPIN

Salvador Espriu  – OBRA DE TEATRE LAIA. Capítol XVI.- El va tocar Chopin…

“… la tarda de l’arribada, el capità va dur Aurora a la “Pietat”. Chopin es va haver de ficar al llit, a reposar de la fatiga del viatge. Teresa es quedà per tenir cura de l’hoste. Al vespre, Chopin es llevà i es posà al piano, aquest Pleyel, comprat de feia poc. Les mans del  músic premien amb suavitat les tecles i lluitaven per arrencar l’obra en gestació a l’audició interna. Chopin patia. I quan intentava traduir la inspiració en harmonia sensible, fracassava tot sovint i recomençava aleshores fins a esgotar-se. Més tard, a la nit, els tertulians varen creure, davant la facilitat de l’execució, que improvisava, però Teresa havia vist i sabia tot el seu esforç. I ningú més, d’ençà d’ell, no havia tocat el piano. Per a profanar-lo? Teresa no ho permetia. I canvià el tema de la conversa, mentre Paulina entrava amb llums. A fora llampegava…”

Aquest passatge de Laia, l’Espriu l’havia manllevat d’un llibret publicat per Mn Josep Palomer amb pròleg de Joaquim Folch i Torres el 1921 editat a la Impremta de J. Tatjè Rossell d’Arenys de Mar. Mn Palomer, sostenia en el llibret,  que feia anys que entrellucant un dietari de D. Vicens de Pujol Pastor… d’Arenys de Mar, va fer la troballa…  Deia Mn Palomer, citant el dietari,  que, quan Chopin i George  Sand van deixar el Monestir de Valldemossa i retornaven a París, van sojornar els dies 18, 19 i 20 de febrer de 1839 a la casa pairal dels Pastor d’Arenys de Mar. (Avui Can Pol a la cantonada de la plaça Flos i Calcat – Casino).

Tot però, sembla una invenció de Mn Palomer i la “inautencitat del suposat manuscrit no fou donada mai a la llum pels qui la descobriren, hom se n’assabentà mesos abans de la festa que hom pensava celebrar a Arenys, amb assistència de personalitats i musicòlegs estrangers, per tal de commemorar l’estada del músic polonès a can Pastor” Paràgraf  de “Aproximació històrica al mite de Sinera d’Agustí Espriu i Malagelada, Núria Nogueras i Baró i M. Assumpció de Pons i Recolons. Edició de 1983”

Però com que a Arenys farcim el nostre imaginari a cop d’enginy i de falòrnies, ja ens teniu que podem presumir de la vinguda de Chopin i la George Sand… I  Espriu, per fer-ho més agradívol,  pren la llegenda i l’eleva a la categoria literària al capítol XVI de Laia… Apali! allò que s’ha elevat a la categoria de mite literari, no cal tocar-ho….

Es possible que els il·lustres personatges vinguessin a la vila… o potser no… Però no digueu que no val la pena saber que Chopin va tocar un Pleyel a la casa Pastor…. Potser sí, potser no…. però així és com hem anat construint el mon imaginari de Sinera….

ARTICLE PUBLICAT EL NOVEMBRE A LA REVISTA L’AGENDA D’ARENYS DE MAR

DE QUAN TV3 LA VESSA ESTREPITOSAMENT SOBRE EL CEMENTIRI DE SINERA

Foto: Panteó dreçat a l’Emilia Rovira de Preses, a Sinera prop del Mar.

 

Record dels Morts (Panteó Mundet, Cementiri  d’Arenys).

o Eternitat de Josep LLimona

Avui,  diada de Tots Sants de 2018. TV3 s’hi ha lluit. Bona feina (?). Sense encomanar-se ni al dimoni ni al cel,  s’han plantat al cementiri de Sinera …. dues imatges malgirbades…. unes paraules de persones  consiroses que anaven a presentar el seu respecte als morts estimats…. I de cop es posen al davant de l’escultura de Josep Llimona i etziben , sense cap vergonya )……    

  .- Vegin la Puntaire de Llimona.

Mala negada…. costa tant ser respectuosos …. la imatge de Josep LLimona és una de les més belles del cementiri . Ben cert!! , però amb la puntaire no hi te res a veure. Es una imatge amatent a l’eternitat, o com  la van batejar uns com a Record dels morts…. i d’altres com Eternitat  Si voleu passar uns moments plaents, veniu al cementiri de Sinera i admireu-la.

Però de Puntaire res de res!!!!!……

Sobre la Puntaire , com a molt,hi trobareu la tomba de la Rosa. Història bellíssima.

Us enllaço la història de la tomba de la Rosa.

I també , si voleu, podeu llegir la poesia La Puntaire de Manuel Ribot I

TAMBÉ LA PODEU ESCOLTAR AMB LA VEU DEL NOSTRAT I ENYORAT RAPSODA JOAN PERA:

La Puntaire

A la voreta del mar,
l’Agnès se’n va a treballar,
quan l’alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son cor tendre
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d’arrepentiment,
és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.

– Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré –
deia, i marxava;
– Aquí t’espera mon cor –
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l’Havana;
era fill d’un mariner
i ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l’Agnès en terra ha caigut
d’un desmai presa;
cinc anys l’ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
– Filla meva, viu per mi, –
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!

La filla ofega en son cor
del desengany i l’amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.

I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
a casa l’Agnès ha entrat
fa poca estona.
– Per l’infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m’han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. –
L’Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n’hi veu ja…
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

– Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d’ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
– faig… ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d’amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l’arbre.

Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
…treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.

A bateig van repicant;
els veïns per veure’l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
– L’Agnès és morta!

Pobra màrtir de l’amor!
ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
no farà puntes pels rics,
ni serà pobra!!

Història de la tomba de la Rosa.

Avui, diada de Tots Sants, tots ens recordem dels nostre morts i, en tradició, anem als cementiris a apropar-nos a aquells qui, en vida, han estat els nostres miratges… I així és la vida: el present, feixuc, és ple de passat, a voltes boiròs, però que tenim sempre en ment per tal de trobar que els nostres temps endarrerits ens iluminin el present, massa confús.
Això ve a tomb perque els arenyencs, a la diada de Tots Sants , anem a fer tat  al Cementiri: Però quin Cementiri?: el D’Arenys, el dels nostres estimats, o el de Sinera, motiu de simbologia resplendent. (vegeu-ne unes fotos magnífiques de la meva dona)
Ah! això és un misteri, però a Sinera tenim un símbol com a cementiri, i com a símbol li devem un respecte.
I aquí ve la història:

L’any 1874 En Rafael Martinez Ortiz i López, amb 16 anyets totjust encetats, ve de Cuba a hostatjar-se a casa d’un seu parent a Arenys,  per tal  d’aprofitar la proximitat de Barcelona,  on podrà cursar els estudis de medecina.
Al redòs del carrer de la Perera hi va conèixer l’Emília, filla d’un Procurador dels Tribunals i es van estimar amb aquell amor de jovenesa tant plaent. Els estudis s’acaben i en Rafael ha de tornar a Cuba: Es juren amor etern: que s’escriuran, que ell treballarà per fer-se un lloc a la vida…. i que ,  al final, retornarà a Arenys per casar-se.
Però ai las! que la vida és feixuga. I els familiars de l’Emília no s’estan de galindaines: ni fan arribar les cartes de l’Emília a la bústia, ni deixen que les d’en Rafael arribin a l’Emília…. I passen els anys i l’Emília es mor -tal volta de sentiment, d’enyorament, o de mort natural… tan se val…
En Rafael, veient que la seva estimada l’havia oblidat, es casa,  arriba a diplomàtic, a ministre del govern cubà… i sembla que totes li ponguin.
Un dia, enviat pel seu govern,  va a un congrés a París, l’acompanya la seva esposa. I qui arriba a París venint de Cuba, només ha d’allargar el viatge per arribar-se a Arenys a saber dels seus amics (i amiga) tan recordats.
A Arenys li donen la nova de la mort de l’Emília. En Rafael fa construir un panteó (el de la fotografia) de marbre negre, majestuós, amb un bust blanc, seré , formós, amb el rostre de l’Emilia…
Demana permís als familiars que restaven de l’Emilia per tal d’enterrar les despulles al panteó. Els familiars dolguts (no se sap de que) li deneguen el permís i en Rafael, abans de tancar la tomba, es treu la rosa que duia a l’ullal de l’americana i la llença en recordança d’un amor perdut en les boires del temps….
De llavors ençà, la rosa, encara amb unes gotes de lleuger  tel de rosada, es va mantenir ferma, fins que unes mans matusseres, varen voler, si vols per força, lliurar el cos de l’Emilia a la tomba.
Oi que “d’Amantes de Teruel ” n’hi ha a tots els cementiris? una historia tan prosaica d’un amor no clos la podem trobar a qualsevulla cementiri?. Però el d’Arenys tenia (pels que ho estimem té encara) una rosa com el símbol excels d’un amor, un símbol de l’amor de tots aquells qui, estimant profundament,  la vida els va malmetre la passió.
I sí: és aixó : Sinera és un símbol. Continua essent un símbol, encara que algú va voler ingnorar-ho.

Però tot amb tot: Epour si muove:
A la tomba, encara avui, hi ha la rosa, simbol de l’amor excels!!

Publicat dins de General | Deixa un comentari