SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

TORNA, TORNA, SERRALLONGA …. UNA CANÇÓ


Apali!.

No sabia que s’havia muntat un homenatge a Esquirols.
Aquest grup formava part del nostre imaginari, i la seva cançó, torna torna, Serrallonga es va convertir un clam que sempre hem cantat amb la ràbia necessària per tal de blasmar els qui ens roben l’alzina, les pedres i si ens haguéssim refiat una mica,  ens volien birlar la dignitat…
Ara,  sembla que no ho aconseguiran.
Us enllaço un vídeo de part de l’homenatge:
Dues notes:
Em plau molt veure el Conseller Cleries, cantant de SCIRIUS, que participa a l’homenatge i canta molt bé. Així anirem bé, amb Consellers que han crescut a redós del poble… i amb les seves cançons.
I la segona nota és detectar el que fa la Tele.
Per desgràcia,  ens deslocalitzem. Sinó fixeu-vos:
En Crosas, ànima dels Esquirols, al vídeo canta:
– Torna, torna Sérrallonga (l’accent li poso perquè noteu que fa Sérrallonga, com ho fem els que no estem ubicats a les Guilleries….

Però més avall us enllaço la mateixa cançó i el mateix cantant, però al disc inicial, canta:
– Torna, Torna, Sèrra-llonga. Com es diu a les Guilleries….

Ai! que aquest xicot ha trepitjat massa les planuries barcelonines i algun altiplà castellà i li han furtat la parla….
Si el coneixeu, digueu-li que torni als orígens.
Això, qui perd els orígens perd la identitat.
I si no, escolteu a la segona volta que  canten  la cançó  al vídeo, surt una veu femenina que,  a aquesta sí,  que ningú li ha furtat la paraula:
Com cal:
Sèrra-llonga….. ben marcat…..

Apali !
Això, que no ens birlin l’alzina, ni la terra i encara menys, la dignitat!!!!

EL DRAPAIRE I EL BORRATXO

Imatge: Missal del segle XIV conservat a la Biblioteca Nacional de Rusia.

Avui una contalla prou xiroia….
Un drapaire te un llibrot que no el vol ningú…. resulta que te les cobertes de ferro i és tant i tant pesat, que ningú ni tan sols se’l mira….
Però mira que és cas….
Un borratxito, després d’escurar totes les botes i bocois de la taverna del poble, passa per davant de cal drapaire, veu el llibre, s’encaterina i el porta cap a casa…..
La dona el renya : Per arribar tard i per no portar ni una malla de la soldada….
El borratxo li llença el llibre…. cau a terra, les cobertes rebenten i…..
Apali, si voleu saber com acaba, cliqueu aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

CARTES DES DEL FRONT: LA PARAULA

Imatge: Un instant de la presentació del llibre Cartes des del front de l’Eloi Vila a Sant Celoni.

Un goig!.
M’he permés, amb reflexió de Maragall,  fer l’elogi de la paraula.

Fer l’elogi d’aquest gran llibre, on la paraula no és només un estri necessàri per entendre’ns, sinó que ÉS L’ESTRI imprescindible per a transmetre, amb una llapidera i un paper,  tot un munt d’emocions, de vida, de desesperança esperançada.
Avui, en aquesta cruïlla en la que ens trobem, cal girar el cap enrera i veure com els nostres estimats, temps ha, que amb un llapis i un paper transmetien des del front als seus estimats, la seva angoixa de saber que, potser, demà moriran.
Si us plau, i voleu escoltar la presentació d’aquest gran llibre de l’Eloi Vila, podeu clicar aquí o al  dessota.

LA PONA ORGULLOSA

Imatge: La pona amb el seu marit: nogensmenys que l’alcalde!

Avui una  amb sentit de l’humor….
Mireu que és cas, la pobreta de la Pona es condol que no te res de res, que si tingués un ramadet de cabres….
I , mireu, li es atorgat el ramadet….
I més endavant, que diu:
– home, ja estic contenta, però si tingués una casona……
I casona que te…
– I que no ets feliç, Pona… ?
– Doncs, home, si tingués un bon vestit, podria encaterinar algun vistaire….
I vestit que tens….
I aixó, com ja podeu comprendre, acabarà malament!
I tant que hi acaba!
Apali, entreu i escolteu.
Podeu clicar  aquí o al dessota…..

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

EL LLEU TEL DE L’ART O UN PASSEIG PEL GUGGENHEIM

Imatge: Lleugera evanescència de l’èsser.

Estintolats rere les gruixudes estances del no res, en camí cap a l’excelsa bondat del tot.
Quan t’adones que la buidor és feta de gruixuts llibants que engalzen el present amb el futur i  el passat amb el més enllà. Cluques un ull i etzibes una galtada a la presencia de la matèria que embolcalla el no res. Podríem dir, sense por d’errar, que aquest és el punt mig de la fuga i la permanència, del ser i el no ser, de l’ara i el demà…..
I és llavors que en congregació de multitud,  de veus que es congreguen per arrabassar-nos el no res del tot…. i és en aquesta quietud pacífica de l’art, que retrobem, dins les línies mig esgrogueïdes dels  esmorteïts colors, la veritable essència del jo.
Es aquí, on l’art furga  l’ànima fins convertir-la en evanescent…..
L’art que s’ha convertit en ratllades borroses i esbiaixades de no ser,  per a convertir-se en l’essència de l’ésser.

I vinga  Manela!!

Aixó és el que he pensat veient l’art contemporani del museu Guggenheim. 

I  un nen, desnarit,  passava pel meu costat i ha cridat, sec i concís:
 
 – Sembla que el rei no porti calces! 

Això.

L’ENAMORAT I LA LLUNA

Imatge: lluna plena a ses illes.

I avui, una d’enamorats…..
Si a n’en Pepet, la Carmeta li diu que vol la lluna…. doncs que penseu que ha de fer en Pepet?….. Doncs aliar-se amb el diable per tal que l’ajudi a assolir allò que, pels demés mortals, és inabastable.
El dimoni , amb un senatxo, s’enfila amb en Pepet per tal de posar la lluna al senatxo per donar-li a la seva enamorada: la Carmeta!
Ah! però el diable vol l’ànima, i a la Carmeta, no us penseu! , al final la lluna no li fa ni fu ni fa…. Però l’accepta.
I com us penseu que el pobre Pepet no lliura l’ànima al diable?.
Doncs la resposta la te la Carmeta.

Apali, si voleu, cliqueu aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

QUI T’HA PLANTADA ACI A LA VORA D’UN PASSEIG……

Imatge: Alzina de Mn Cinto Verdaguer al Passeig de Gràcia……

“Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

Mira, Cinto! Doncs no, no s’enyora tota sola!  perquè un dia val una vida, perquè un jorn val un poble…. i l’alzina, la teva alzina, avui ha estat testimoni mut d’un esclat de joia…. Qui t’ho havia de dir, Cinto, Cintet, quan tu estaves en ensulsiada plena, foragitat de l’erm, foragitat de la casa del Marqués, quan l’església t’havia bescantat, només trobaves consol, parlant-li a la vella alzina retorçada, entortolligada a les planúries barcelonines…..

Doncs avui tens la resposta:

Encara que potser ningú no t’ha reconegut com a alzina imponent, encara que tothom et passava pel costat sense ni tan sols mirar-te. Ni et veia, ni sabía de la teva frescor, del teu sofriment, del que tu has representat per la nostra història….

Però avui tots hem passat per la teva vora….

Benaurada alzina de Mn Cinto:

Quin goig veure tot un poble, que, potser sense saber-ho ha renovellat la història: La lluita constant, la lluita perenne…. la representaves tu, alterosa en un Passeig de Gràcia ple de gent….

Fins i tot el vailet de la foto, a coll del seu pare…..

Potser el seu pare llegirà aquest post i li ensenyarà que avui, potser només avui, ha passat a coll del seu pare per dessota la història que ens aixopluga a tots. 

Avui, jo hi he passat amb la meva filla! I he tingut un goig immens de lligar els Verdaguer a nissaga plena!!

Apali! Vencerem!!!!!

(Veiu tot el text, si us abelleix)

NO DIRÉ AVUI EL TEU NOM ……

Imatge: A la Creu del Matagalls, la senyera cercant la llum…. cada vegada més a prop …….

    

SENSE PARAULES 

No diré avui el teu nom,
terra que m’has vist néixer.
Me’l guardo molt endins
en espera del dia
que ressoni ben net
de planys i de renúncies.
Me’l guardo  ben endins,
perquè la seva força 
no esdevingui un cop més
un miralleig estèril.
No diré avui el teu nom,
que ja l’han usat massa
tots els aduladors…
i aquells fills teus que esperen
fer-se’n un escambell,
i els qui viuen immersos
en l’embadaliment
que els farà infants per sempre.
No diré avui el teu nom
perquè no és amb paraules
com cridarem l’estel
damunt de la bandera. 


Fèlix Cucurull  


I tanmateix:

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

I que la remor ens torni les paraules…

Que enguany, els poetes, també els hem de tenir molt presents…..

Sense paraules no hi ha futur……..


S’HA MORT LA TRINI

Imatge: Ombra a Sant Marçal….

S’ha mort la Trini……
Calladament, pausadament…. Com si no volgués fer soroll, com si volgués passar de puntetes el darrer tràngol de la vida….
D’una vida senzilla, sense esgarips, sense fressa…
Però una vida plena… Una vida que, emmirallant-te amb ella,  només hi veus bondat i bon cor….
I mentre i tant l’estàvem acomiadant davant del retaule impressionant, de cop, el seu fill, la seva família que se l’estimava molt, han volgut posar la cançó de bressol d’en Serrat: ella era aragonesa….
I llavors l’ànima se m’ha trencat, i com un home, he plorat…..
I he recordat anys ha, quan un mal fat de la vida ens va llençar a la negra nit de la boira….
I el seu fill, ja llavors honorable,  ens va fer anar, al meu germà i a mi,  a dormir a casa seva….

La Trini ens va obrir la casa, el cor i la rialla…. Davant la maltempsada,  va ser la cara que ens va acollir, com era ella, senzilla, tendra….. talment com una “mañana de rocio” i “un mediodia de calor”….
I sí, he plorat, donant gràcies a una dona senzilla, ferma, valenta. I que a l’ensems era la mare d’un home honorable, del nostre defensor del vilatà: en Manel Pou Escolan.
Trini:
Amb molt d’amor…..
I fixat bé,  la teva tendresa, avui, m’ha fet plorar……

L’ANELL DEL DIMONI

Imatge: Diables……

I avui, si us abelleix, podeu escoltar un contalla de les de sempre…. De com el diable vol fer seva la seva ànima d’un avar….
I és clar…, només li ha de prometre que, donant-li una anell vermell i fregant-lo una miqueta, tindrà totes les riqueses d’aquest mont….
I ell, sense pensar-s’ho gaire, frega l’anell i vol bosses i bosses d’or… i les té , cor que vols cor que desitges….
Fins que arriba una bella senyora que li prega unes monedes per alimentar els seus fills….
I aquí es descabdella tota la història fins que l’avar arriba a la cambra de pesar animes…. l’avant-sala del cel…
i allí un cop pesada l’ànima de l’avar…. :
entrarà?….
No entrarà…
Apali, si voleu, podeu escoltar la contalla aquí o clicant al dessota:

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari