SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

L’ANY ESPRIU A LA XARXA, AMB GLÒRIA TRULLÀS

Imatge: A Radio Arenys, amb la Glòria Trullàs i en Joan Miquel Llodrà, el regidor de Cultura.

I el bon director de Radio Arenys en Josep Bayo em va convidar si volia participar en un programa de la Xarxa conduït per la Glòria Trullàs….. El programa, en la part que em convidava,  era parlar d’Arenys i de l’Espriu…
Vinga a xalar de valent !!
I em va plaure participar-hi i com que és sonor, aquí en teniu el resultat…..
Si voleu enllçar amb tot l’apartat d’Arenys, cliqueu aquí….

I si voleu sentir les parts que varem fer sobre l’Espriu, cliqueu ales entrades que us enllaço:
 
Aquí teniu la tertulia sobre Espriu….

I aquí us enllaço una passejada arenyenca, pels indrets espriuencs…

I AVUI, SANT GOS!

Imatge: Sant Roc a la Plaça nova de Barcelona

Avui, com ja deveu saber, és Sant Gos…. Sí, sí… encara que no ho celebreu, a les nostres contrades, fruit de la devoció a Sant Roc, allargàvem la diada del Sant fins l’endemà, o sigui avui….. i veneràvem el gos, talment que si d’un Sant es tractés…. 
Us transcric un apunt i us enllaço algunes webs que en parlen … 
Apunt extret del blog Des del Castell….

“Era creença popular que cada dia, de bon matí, el gos de Sant Roc voltava per tota la ciutat i feia fugir els gossos rabiosos. Hi havia gent que deixava rosegons de pa al carrer per tal que el gos de Sant Roc pogués menjar. L’entendridora història del gos de Sant Roc va fer que hi hagués gent que el venerés més que el mateix sant i fins i tot s’havia arribat a fer-li ofrenes i presents. Hom deia que l’endemà de Sant Roc era sant gos i es continuava fent llum a la imatge i cantant els goigs, però aquesta vegada dedicats al ca. Avui era l’únic dia que es permetia l’entrada de gossos a les esglésies. La resta de l’any era rigorosament prohibit a causa de la creença que el cos del gos era una de les maneres preferides del dimoni de prendre forma a la terra. Era creença popular que Sant Roc tenia la virtut de protegir de la pesta, i moltes poblacions li havien fet vots perquè les guardés de tan terrible mal. També se l’invocava contra els estralls del foc. “Gloriós Sant Roc, guardeu-nos de pesta i de foc”

Sant gos a la Devocioteca.

Sant gos, al ” Nostre pa de cada dia” 

Sant Gos a Bestiolari. 
Apali! 

A xalar de valent, a “tenti potenti”!! 

M’AGRADARIA TORNAR A VEURE CAPTADORES PER SANT ROC …..

Imatge: Figures del macip i la captadora restaurades per Ona Curto l’agost de 2011 per a les festes de Sant Roc. Museu d’Arenys. 

Quin goig sentir i viure la gatzara dels macips a la diada de Sant Roc….
La festa es vessa pels portals, places i carrers d’Arenys….
Sant Roc , Sant Roc!!!
I l’almotrratxa que, farcida d’aufàbrega, escampa l’aigua d’olor per lliurar-nos de la pesta.
i això, gràcies a que fa uns anys, un grup de jovent va dir:
.- Prou!
Ja n’hi havia prou de discriminacions… Ja n’hi havia prou que els nois fessin de macips i les noies de captadores.
I va ser dur….
La meva postura a favor  que les noies havien de fer de macipes (si ho volien) em va costar una discutida forta amb l’Administrador gros dels macips… només salvada per la bonhomia de l’administrador i el seny que hi varem posar tots.
I avui fa goig veure aquest esplet de macips, macipes, comparets, terrassans…..
Però, i les captadores?
No valdria la pena recuperar altra volta la figura de les captadores?
La tradició és la tradició, encara que l’any que ve, surtin captadors…. però que surtin …
La tradició no la podem perdre de cap manera….
Si surten macipes, que surtin captadors… La història i la tradició l’han creat  totes dues figures, i ara, per mor d’una interpretació mal entesa,  ens hem cruspit  a les pobres captadores….. 
Els darrers anys, per una mala entesa,  hem enterrat la gran figura de les captadores!!!! 
Sant Roc, Sant Roc…. 
I que el cantin les macipes i els captadors o les captadores i els macips….
Tots plegats, …..
Però tots, eh!!!! 

DEMÀ ÉS SANT ROC……….

Demà és la diada de Sant Roc, i els que no ho hagueu viscut mai, caldrà que us arribeu a Arenys per tal de veure en acció els macips, macipes, i captadores….. 
I si en voleu saber una mica més, us enllaço el video que van fer els de Radio Arenys, l’any passat. 

I si voleu saber una mica la història , cliqueu aquí. 

I aquí veuereu i escoltareu el pregó d’aquest any…

“Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.    
Amén….” …… 
Sant Roc!!, Sant Roc!!!!!…..

 

VILATANS, VILATANES, COMPARETS I CAPTADORES…. (UN PREGÓ DE SANT ROC)

Imatge: Fotografia del Pregó, de Xavier Verdaguer.

I ahir, convidat pel Patronat de Sant Roc i l’Associació de Geganters d’Arenys de Mar, vaig tenir el goig de fer el Pregó de Sant Roc…..

Us transcric el pregó i també us enllaço un audio, que podeu sentir clicant aquí.

I si voleu, podeu mirar les fotografies que, de l’acte, va fer en Xavi Salbanyà.

PREGÓ SANT ROC 2013

 

Vilatans i vilatanes del veïnat de mar d’Arenys….

Comparets, confrares, macips,  terrassans, captadores…

 

I també els que heu vingut del veïnat d’Amunt, i els Calderins i els Canetencs i els que us heu apropat des de Lavinia, d’Alfaranja, de Sepharad i fins i tot els de Kolinosia, encara que aquests,  si veniu per bé podeu passar però si veniu per mal no passeu del portal….. sigueu tots benvinguts a redós de l’església-catedral  de Santa Maria d’Arenys.

 

Sabeu que a  les calendes de l’any del Senyor de  1607 i per mor d’una pesta mortífera que delmava els vilatans d’aquest veïnat de mar, el poble, en congregació,  es va arraulir al temple i tot adreçant  una oració a Nostramo, va prometre que, el  sant del dia en que  no hi hagués cap mort per causa de la pesta, el tindríem per patró petit i faríem el vot de vila i l’honoraríem  pels segles dels segles.

 

I  aquell dia fou el  16 d’agost, festa de  Sant Roc, el Sant acompanyat del gos, fill de Montpeller i veí del nostre rei en Jaume!!

 

I des d’aquella diada reculada en el temps, any rere any, els macips, comparets i captadores,  han sortit al carrer en regraciament a Sant Roc per haver-nos lliurat de la pesta, i els picarols han escampat, des de llavors, la bona nova i les almorratxes guarnides amb alfàbrega han escampat l’aigua d’olor per les placetes i carrers de la Vila, al crit de Sant Roc, Sant Roc, Sant Roc…..

 

I de llavors ençà,  donem les gràcies al nostre Sant pel favor fet a la vila, i avui, amatents com estem als nous temps, tornarem a gaudir del dring dels  picarols i l’aigua enllustrada d’olor, i renovant el vot de vila, els macips i macipes rondaran  per places i carrers d’aquest veïnat de Mar d’Arenys, i amb l’ànima adreçada al Sant, demanem, també enguany, que amb la seva intercessió ens ajudi tanmateix, a vèncer la pesta d’avui:  les necessitats, la por, la covardia, i a voltes l’angoixa i la pobresa que tenalla  moltes cases de la Vila i fem que el nostre Sant ens recordi, ara i sempre, que el desvalgut i el qui sofreix per sempre son els nostres únics senyors.

 

I posats a demanar que ens recordi sempre de dir ben alt:

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

I ara cridem junts:

Complirem tots la promesa, vos porteu-nos cap el cel.

Sant Roc, Sant Roc, Sant Roc.


FONT RUPITOSA, LES ROSSOLES D’EN PUJOL….. I EL CASTANYER DE LES NOU BRANQUES….

Imatge: Un detall immens en la seva senzillesa.

“Ab los bons amics (i amigues) que em trob en companyia…..”
 

Ja feia un temps, potser massa, que en estol no havíem sotjat la muntanya del senyal…
Plourà… ens diuen els malaveranys….
Nosaltres, ni cas….

A hora prudent i deprés de massa temps, massa, massa, hem tornat a fer tat a la muntanya del senyal….
I recordant temps passats, a bon pas, esguardant la verdor dels faigs, la grisor del cel, la joia del camí… l’esplet de les flors boscanes que ens vénen a l’encalç….. i retrobar les fonts, que, pausadament i obstinada ens venen a saludar…. 
Una lliçó ben apresa de la muntanya.
La bellesa continua intacta, inamovible, sempre per a sorprendre el caminant…… , a cada giragonsa… fins que passet a passet,  anem avançant cap a la plenitud de l’amistat….
Ah! i en bona companyia hem compartit una taula bonhomiosa que ens ha fet més amics….
I de retorn, un xic contristits, però sempre enjogassats,  sabent que, a qualsevulla hora, podrem tornar a la muntanya que, sempre, ens acollirà amatent i sempre altiva!!
Apali, si voleu veure les fotografies, cliqueu aquí!  

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

EN EL CENTENARI DE LA MORT DEL GRAN DRAMATURG JOSEP MARIA ARNAU, ARENYENC.

Imatge: Josep Maria Arnau

Avui és el centenari de la mort d’un dels més grans autors de teatre català, arenyenc per més títol!. Potser va viure en un període equivocat, potser els neguits socials van propiciar que les seves obres s’haguessin de fer mig en català mig en castellà, però no hi ha dubte que va tenir un pes específic al panorama teatral català:

En Josep Maria Arnau i Pascual va “Estudiar  dret a la Universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic Las Candilejas , que en depenia. Escriví les primeres obres en castellà: Fruta del siglo (1855), El castillo de los encantados (1863), etc. L’any següent començà a escriure en català i, a partir d’aleshores, l’utilitzà exclusivament. Tingué contactes amb el grup de Frederic Soler, i aquest li estrenà, a La Gata, la peça en un acte Els banys de Caldetes (1865). Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887. Les seves comèdies de costums, d’intriga senzilla i realista, es desenvolupen sense efectismes ni comicitats fàcils. Entre d’altres, escriví Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), Dones! (1875) i La mitja taronja (1868), que és considerada la seva obra mestra.” (Nota de l’Enciclopèdia Catalana)

I com sempre passa, potser els arenyencs aquest any hem estat enderiats en un altre (molt important) centenari i ens hem oblidat del nostre compatrici.

Vinga, perquè no caigui a l’oblit aquí teniu aquest apunt.  I si voleu veure alguna facècia cliqueu aquí.

I si voleu tenir un record de quan es va inaugurar la renovació del Teatre Principal, on varem posar en escena “Un repente de comèdia”, sota la direcció d’en Jordi Pons Ribot, cliqueu aquí i veureu un esplet d’actrius, actors i altres importants col.laboradors.

En honor i lloança d’un gran arenyenc!!  

LA GARSA I EL CAPELLÀ

Imatge : Esglèsia de Sant Julià de Lòria. 

Avui, una de Sant Julià de Lòria.
Temps era temps, una garsa  fa niu al costat d’una casa de possibles de Sant Julià. la garsa aprofita qualsevol badada dels estadants de la casa per birlar-los els ous del galliner…
Fins que el pagés fa de manera d’ esclafar el niu de la garsa i així , fer-la desaparèixer de l’entorn del galliner….
Però, pobre pagés, amb tant mala fortuna que va, s’enfila a l’arbre del niu i…. pata-plam…. cap a terra.
Ve la dona….
.- Ui que sembla mort …I va a cercar el capellà 
El pobre moribund va dient cinquanta mil, cinquanta mil……
I el capellà preveient que allò és l’herència que vol deixar el pagerol, fa marxar la dona, per tan de confessar-lo…
I el bon home, carregat de bona voluntat, va i comença a confessar i el moribund, però el moribund, encara està ben viu…
Fa un esgarip,
comença a a parlar , baixet, baixet….
I al final, amb veu clara, i concisa:
 

.- Cinquanta mil dimonis s’enduguin la garsa i el capellà.

I el pobre, capellà, amb la cua entre cames torna , ara un passet ara l’altre cap a la rectoria…. 

Apali, si la voleu escoltar, cliqueu aquí o al dessota….  

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari