SERRALLONGA

De matinet, amb el neguit diari de la feina que mai acaba de posar-se el dia…. riera avall, … minuts comptats per arribar tot just amb els 5 minuts de cortesia, et criden..
–Ep!!! …
Em giro, veig a n’en LL.
–Ai! ara que et veig, que fa.
–Perdona…. ja se que vas atrafegat….. sempre amb el neguit diari….
-Però t’ho haig de dir…. aquest dia, amb el transistor, per la riera, (cada dia passejo per la riera, em diu) m’assec a un dels bancs del “si no fos”… els de radio Arenys que fan: Ara si us sembla bé, podeu escoltar  una contalla de les d’en R.V.
Fins quí, no havia capit què em volia dir en LL.
–Perdona. Em fa.
–No et volia destorbar, però t’ho haig de dir…… em vaig emocionar amb la contalla del gos….  I els ulls s’em van humitejar….
-La contalla d’en Brillon em va colpir -afegeix- … i per uns instants les llagrimes em corrien galtes avall. Gràcies!!….
I en LL. em deixa, amb un somriure consirós…
Li havia agradat, o millor,  l’havia emocionat, la contalla d’en Brillon.
Això és viure en una vila encerclada de turons i oberta al mar. Us trobeu giragonses de vida que us surten a l’encalç a la nostrada Riera…
Si voleu, podeu escoltar la contalla d’en Brillon…. un conte d’en Joan Barat…

Mireu, avui no explico cap contalla d’altri. Avui explico un fet que em va passar personalment .
De com, servidor de vostès, va tenir la certesa de pujar cap a Collsacreu carregat de bruixes al cotxe.
M’expliquen un fet d’uns amics, que tenen una casa a Collsacreu, prop del pla de les Bruixes. Una nit es van trobar que tots els rellotges de la casa varen quedar aturats a 2/4 de tres de la matinada.
Això em fa pensar que,  és clar, com que la casa està prop del Pla de les Bruixes, doncs això: cosa de bruixes…
I quan pujo, al cap d’uns dies,  cap a Collsacreu, a dins del cotxe, esglaiat, comprovo que a cada giravolt escolto un esgarip de bruixes, Un crit esfereïdor que, a cada revolt, va creixent…
Voleu saber com acaba? doncs cliqueu aquí, o al dessota i escolteu!

I perquè tenim tan poques estones per deixar que la poesia ens prengui del tot ?
Vivim massa enderiats pretenent  buscar i pretenent  trobar…
Només cal que la poesia ens prengui a nosaltres i ens deixi trobar…….

Un poema de la rosa als llavis de Salvat Papasseit:

  I el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d’Ella:

com la neu rosa als pics
quan surt el sol

Avui la X. ha fet anys!!

Foto: Gravat de Dalí fet exprés per a l’edició del poema de Fages de Climent.

El dia és fred .. malgirbat, fa bo quedar-se quiet… llegint…

Un dels millors poemes de Fages de Climent, és, sense cap mena de dubte  aquesta Oració.

Gran poeta, En Fages de Climent, “lo gayter de la Muga” desaprofitat per les maltempsades de la vida (i una mica o un molt pel seu mal cap) … 

En Pla en fa un retrat aspre, però vehement, fins i tot amb un punt d’estima  (sempre que això sigui possible, tractant-se de Pla)….

ORACIÓ AL CRIST DE LA TRAMUNTANA:

Braços en creu damunt la pia fusta,

Senyor, empareu la closa i el sembrat,

doneu el verd exacte al nostre prat

i mesureu la tramuntana justa

que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

El rei dels epigrames. i per mostra un:

 Al carrer de Monturiol

tres genis han vist el sol

l’inventor del submarí

jo i en Savador Dalí

Llegiu la Oració ben  poc a poc… talment com el que és: Una oració.

Aquest apunt en fa 400 des del primer dia.

Moltíssimes gràcies a Vilaweb que m’ha acollit tan bé i a tots els que l’aneu seguint!

                                      GRÀCIES A TOTS!

• LA LLEGENDA DEL DRAC DE VILARDELL (2355 visites)
• APROXIMACIÓ AL PERSONATGE SERRALLONGA (2339 visites)
• LES QUATRE BARRES DE SANG (2254 visites)
• LA GUINEU, EL LLOP I EL FORMATGE (1931 visites)
• EL MISTERI DE L’ESTELA DE LA CALMA (1914 visites)
• UN TAST A LA BOTA DEL RACÓ D’EN SERRALLONGA (1848 visites)
• EL REI EN JAUME, EL TERRISSER I EL PAVERO DEL TROBADOR (1737 visites)
• CAPÍTOLS MATRIMONIALS DE LA MARGARIDA SERRALLONGA I EN JOAN SALA (1679 visites)
• CONTE DELS PIRATES A CALONGE (1633 visites)
• JOSEP XIFRÉ I CASAS (UN INDIANO) (1626 visites)

Fa molts anys, per mor d’un fet dolorós a la família, vaig escriure un conte. Un conte prou dramàtic i pel que vaig prendre els estris literaris de la llegenda de Vilardell.

Començava així:

I veus l’espasa al mig del menjador. Freda, sola, l’instrument dels jocs amb en Dani. Aquesta eina de joc que et retrobava amb el fill, amb el noi, amb la mateixa reminiscència que et planyia el no retrobament amb el pare. Amb el fill no serà així. Hi has jugat fins deixar-te part de l’anima per tal que en la llibertat, propiciï el retrobament amb la nissaga. La nissaga interrompuda, la nissaga que no t’han sabut transmetre.
I amb l’espasa, la gran sotragada.
Saps que el pobre infant està, amb la Bel, lluny, a la clínica, on aquesta nit l’operaran del cop provocat per la sacsejada que un altre vailet l’ha empès contra el barrots de la reixa de ferro forjat del tancament del pati de col·legi.
Et retruny la veu del metge:
– Segurament no serà res. L’operarem i rectificarem el tabic nasal i el crani també el rectificarem. Crec que no quedaran seqüeles.
El llenguatge mèdic. Aquest llenguatge distant, sense implicació emocional. I et sents preguntar:

Si el voleu llegir tot, cliqueu aquí.

Mireu com l’enfilen dos advocats quan, l’un (en aquest cas jo,) no volgudament,  aparco malament el cotxe en un d’aquests pàrkings barcelonins que estan fets per a sis-cents, o jo encara diria més, estan fets per a cotxets de nins….
I un cop aparcat malament, passa el que passa…. el “xaufer”  del vehicle del costat te problemes per entrar al seu vehicle i li deixa al mal aparcador una petita targeta que, ultra informar que és lletrat, el (em) reconvé, amb educació aixó sí, per  la meva  acció,  certament poc curosa amb el proïsme.
Jo, em sento culpable, i li remeto el següent mail….

 Distingit i de ben segur molt enllustrat mísser:
Permeti’m que em presenti, em dic Ramon Verdaguer i sóc “l’impresentable” que avui he aparcat malament al pàrking de la plaça de Catalunya i vostè, amb la seva honorable targeta,  (en la que em fa saber la seva excelsa professió) ha mostrat la seva justa indignació davant la incomprensible incorrecció que he comés.
Mil excuses i perdons!
No vaig per la vida volent fer el mal, ni intentant venjar-me del proïsme. Mai dels mais. Justament avui, a l’aparcament en qüestió l’he aparcat tant a prop del vehicle de la porta del conductor (o sigui, jo) i he hagut de sortir amb calçador. Una lumbàlgia galopant  ha fet que sortir i entrar al meu vehicle fos una tortura… tot perquè el vehicle aparcat a la porta de l’acompanyant pogués sortir…. entre altres coses perquè la meva esposa també havia de sortir. I li puc dir que ha sortit amb força facilitat i sense cap compromís. Desconec el volum de la seva còrpora…. No voldria pensar que vostè, com jo, tingui  ja una certa  panxeta. Déu m’en reguard de pensar aital cosa… (Puc afirmar que els aparcaments del segle XXI estan pensats per cotxes d’inicis del segle XX- què hi farem!!)
Però ja veu que, amb un xic d’humor, li puc demanar mil disculpes i oferir-me pel que vulgui, si algun dia te qualque afer a Arenys de Mar i em brindo, sense cap cost, a fer-li costat.
El seu digne amic i amb tota la comprensió pel neguit que li he originat, pot estar segur, sense voler-ho:
Ramon Verdaguer i Pous
Advocat

I el mísser que no podia entrar al cotxe, amb un humor molt sa i una literatura irònicament brillant, em respon….
 

“Bona tarda, company.

Agraeixo i accepto les seves excuses.

Nomes aclarir-li que el aparcament on no vaig poder entrar en el meu cotxe no era el de Plaça ……. sinó el del Carrer …….. Es per això pel que em permeto fer-li avinent que el seu cotxe estava creuat i esbiaixat en la seva plaça de tal manera que la part del darrera impedia obrir, mes enllà de quatre dits mal comptats, la porta del conductor del meu (un coupé de dues portes, ambdues molt llargues) amb tan mala fortuna que la porta de l’acompanyant estava inaccessible per una columna del parking. Espero que això aclareixi la meva reacció.

Els ciutadans ens hem donat un espai de convivència en el que respectant una simple regla de joc tots seriem extraordinàriament feliços i es aquella que diu “no vulguis per l’altre el que no vulguis per a tu”, acompanyada d’una altra que es “la meva llibertat acaba allà on comença la llibertat de l’altre” que vostè segur que comparteix amb mi.  

I Deu me’n guardi de voler pontificar, però en els temps que corren no hem de permetre que el que es excepcional passi per ser la regla, i cada cop son mes freqüents i “normals” les actituds incíviques, que hem de evitar que es converteixin en la regla. Atesa la seva immediata resposta queda palesa la seva civilitat i bona intenció i disculpat l’incident.

Pel que fa a les meves mides, soc llarg i prim com el parent d’en Bufa, i, ben li asseguro, que  per entrar en el meu cotxe dubto que ni el Gran Houdini se’n hagués sortit.   

Si algun dia va pel Montseny, Gualba de Dalt, em te a la seva disposició.

Ben cordialment”

…… Chapeau!! o millor, en català: Barretada!!!
Una bona encaixada de mans al gran senyor que em va deixar la seva targeta reconvenint la meva maldestra manera d’aparcar i  per la resposta tan agençada, tan ben travada i que posa fí a un petit incident que, de vegades, sol acabar massa malament.

A les hores petites, a marina, podeu entrellucar una part dels regals que ens oferix la nostra vida.
Una part que tenim oblidada.
El neguit diari ens agombola de tal manera,  que perdem el nord i ens oblidem de les petites coses plaents que ens envolten,  talment com si, a cada instant, ens regalessin uns polsim de vida que, nosaltres capcots, preocupats i atuïts pel diari tràfec de neguits,  deixem passar, com si el regal no ens el fessin a la nostra ànima, talment com si el regal fos una forma baldera i gratuïta de perdre el temps.
I no! el temps és nostre, la vida és nostra, i els regals els hem de saber fruir.
La natura, la família, la parella  i els amics ens sorprenen cada dia de cada dia…. Sempre, sempre. Si tenim el cor obert i l’esperit amatent,  podem gaudir dels petits tresors de les coses petites.
Mireu que és cas, ara que acaben aquests dies en que necessàriament, la societat vol que estiguem sempre contents, només cal que aturem el nostre devenir temporal i gaudim de la petita bellesa del mar que, mansament, se’ns prostra als nostres peus, talment com si digués:

Un nou dia clar està començant i tu, com sempre, distret, el deixes passar tot mirant cap a una altra banda!

Si voleu, cliqueu per veure les fotos d’un matí d’hivern prop del mar.

I  si us abelleix, podeu llegir la presentació que vaig fer a petició d’en Joan Pera, el desembre de 2006 al teatre Principal d’Arenys de Mar.

“Bona nit i bona hora i Bon Nadal quan sigui hora.

BON NADAL!!

Ai, aire d’aquesta nit

Quina sentida de rosa

Hi ha en l’aire gelat que es posa

Sobre el pols esfereït?.

I no, no sóc en Joan Pera, sóc en Ramon Verdaguer i Pous.

 Ramon perquè és sant ferreny de la terra ferma. Sant no nat, no nascut, però si ho hagués estat, hauria nascut a secà.

Verdaguer, què voleu, de la plana de Vic. I el nom no és perquè si, Verdaguer ve de verdejar, i per tant, no puc pas dir que marinegi.

I Pous, més de terra ferma encara, de Setcases i del Sud de França. O sigui  de l’interior de l’interior.

Amb aquests antecedents, per força, el rabadà que us parla havia de néixer terra endins…

Mireu: Mal m’està el dir-ho però sóc un arenyenc vingut de fora. Sóc un arenyenc de Sant Andreu de Llavaneres.

I ai las, què  voleu, quan un ve de fora, et pot agradar la terra promesa, o et pot desplaure d’allò més. Però jo, en les meves etapes primerenques, vaig pujar pel fondo del cementiri, sí,  pel Turó de la Pietat i al arribar al cimbell, allà on uns quants arenyencs a redós de la ingent vegetació d’aleshores el 3 de maig de 1599 van fundar Arenys de Mar, jo vaig descobrir, un matí de tardor que als meus peus hi havia una joia, una joia dins una clovella. Blanca com la neu, blava com el cel i el mar, entre mig de dos turons, el d’en Palom i el de la Pietat i jo, petit rabadà vingut de Llavaneres, em vaig enamorar d’ella. Ah! I en aquell instant el dia es deixondia i apareixia, per l’horitzó, la primera llum del dia que reflectia al port, com una pintura d’En Monet. Què voleu, les noies si son boniques enamoren més depressa.

Però mireu que és cas, ja pot ser bonica la noia, que si no  t`ofereix res més ja pots cridar ja, que si l’ase no vol beure, l’amor, aquella estimació esbojarrada del principi es torna cendra, foc d’encenalls, es torna no res, i per això, potser els primers anys vaig veure com la tenia al costat i no em deia res….

Però quan ja la començo a conèixer i amb ella conec  les persones, començo a conèixer el tarannà de la vila, me n’adono de dues coses: Mireu, què voleu que us digui, jo vinc de Llavaneres, i Llavaneres, que te moltes i moltes virtuts, la virtut de la parla ufanosa no era pas la que l’abellia més. Allà parlàvem com calia fer-ho: Escolta tu dallonses, vine cap aquí, agafa el daixonses, que farem allò  i anirem cap allà.

I ja està, perquè esmerçar més paraules que les estrictament necessàries per fer entendre una acció?.

Però aquí a Sinera,  no. Aquí m’adono que parlen un altre llenguatge. Conec a la Xon, qui avui és la meva dona, i ai las, com parla, com explica les coses, com les raona, les matisa, les abelleix amb paraules gràfiques… I com saben explicar coses, com parlen, amb claredat, amb prudència i amb riquesa, cada paraula te un sentit i un sentit per cada paraula. I és llavors que entro a Vida Parroquial, i allà ja era cosa de no dir. Com fluïen els pensaments en les boques d’en Ferran de Pol, d’en Fèlix Cucurull, d’en Fidel Soler,  d’en Rafel Bertran, de l’Agustí Espriu, d’en Joan Enric Torrent,  d’en Miquel Maresma, de la Teresa Bertran, presidits per Mn Martí Amagat ….. i no m‘en vull deixar cap. Allà vaig trobar la universitat. I un  que no venia a les reunions, però era el mestre  havia pontificat: ”però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa….”

Ep, la xicota, a més a més de ser bonica, sabia parlar, sabia trobar el seny just per expressar sentiments….

Jo, d’amagat, em vaig prometre que, quan seria gran volia deixar de ser rabadà i entrar al clos dels pastors del pessebre, o sigui, que coi!, volia ser arenyenc. Però mireu, encara em sento rabadà d’amagat del pessebre…

I a més a més, de saber parlar, sabien obrar, i amb tremp i altruisme, n’hi havia que perdien hores i les esmerçaven pels altres, es podien haver fet rics, es constituïren amb la millor promotora de pisos socials, Vivendes Santa Maria, un exemple de treball pels altres, En Josep Montmany, En Marià Salmeron, l’Antoni Doy, l’Andreu Bertran, en Frederic Quintana i en Joan Enric Garcia, ajudats per la Paquita Nicolau i presidits pels Mossens de Torn, Mossen Comas, Mn Xutglà i Mn. Martí. Quina gent…!

I les festes, què voleu que us en digui, Descobreixo que, per tenir, fins i tot tenen les festes pròpies. La fumadora (bé aquesta la tenim un xic tocadeta, els temps no li son propicis) i la batzarria i enjòlit, quina gatzara sentir els picarols de l’alegria guaridora de les almorratxes  de Sant Roc, i el cerimonial de la Dansa, i la comunió de les Completes, i el Sant patrici que només el tenim a Arenys, pel nostre acolliment, i la bandereta signe antic de la nostra independència, i la crema de la bota per Sant Marçal, i la nit de  naps i cols i…

I ja, per acabar-ho de farcir. M’adono que a més a més de tot el que us he explicat, aquella Sinera  que vaig trobar fa molts anys, te ànima. I quina ànima!! l’ànima és diu Joan Pera i Serra, I com en sap aquest actor de mostrar-nos l’ànima del poble, saber fer viure les passions, els sentiments, l’amor, l’odi…. ell, corifeu d’aquest estol de gent del teatre, que ens apropen els clàssics,…. i amb ell  tota la gent del teatre: La mà mestre d’en Jordi Pons… com saben transmetre, no només les paraules, sinó els sentiments, les sensacions, el seny, la rauxa , la bondat, bonhomia, en definitiva l’ànima en estat més pur……

Penso que algun dia, podré demanar, sense que se n’adonin massa els arenyencs que jo també vull ser un d’ells. Ep, però tot això no serà pas per sentir-nos cofois, d’un cofoisme anorreador, ni per esmerçar hores en disputes eixorques de si son naps o cols, “pitus” o flautes, raves o xirivies…. sinó que ens ha d’afermar aquest sentiment d’orgull de pertinença a banda armada. On les armes siguin les paraules, el seny (una mica de rauxa tampoc fa mal, eh!), la raó, el diàleg, la bonhomia ……

I tot amb tot:

Procurem ser una mica criatures,

amorosint el baladreig raspós

i criem Glòria a Deu a les altures

amb aquell to que ho deien els pastors

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla

i  l’orgull de la nostra soledat

almenys aquesta nit fem el possible

per ser homes de bona voluntat.

I ara, tots nosaltres, rabadans i pastors, al darrera la cleda del pessebre, farem un silenci respectuós perquè sorgeixi la màgia del Poema de Nadal i us vull demanar un petit i darrer favor, escolteu i pareu esment: Arenys és integrador, avui podeu sentir els sons d’Arenys, però també de Llavaneres, de Santa Coloma de Queralt, de Setcases, de Vilanova i la Geltrú, de Sant Vicenç de Montalt, fins i tot alguna llapissada de Bèlgica….

Atents i a gaudir de l’ànima del Nadal…..  “

La meva àvia era una  dona molt assenyada i d’una cultura bàsica important. Sàvia i profunda… amb paraules planeres i conceptes ben aclarits i fonamentats en la cultura popular… allò que alguns en diuen que no és cultura, sinó intuició. I jo us dic que no, que era una persona sàvia… i va ser  ella que em va ensenyar que en aquesta vida s’ha de badar molt…. per no badar gens….
I ja heu anat veient en algunes entrades en aquest bloc, que als llocs on vaig m’agrada badar, poder entrellucar petits detalls que, de no badar, ens passarien ben desapercebuts…. I si fem això, a Madrid, podreu trobar ampolles de Calisay al Barrio de las Letras, on hi ha el restaurant més antic del mon (això diuen ells) o unes fruites ben parades en qualsevulla mercat… o una frase escadussera… o unes paraules ben girades al terra per fer veure on vivien els autors (enemistats tots ells)… que si en Quevedo no podia veure a n’en Lope de Vega… que si en Cervantes estava enemistat, amb….  I també podeu veure el café Fornos i el que avui és l’hotel Regina que, en el seu dia, va ser també un café de tertúlies incabables, fins a les petites de la matinada….
I passejant i badant i badant i passejant, podeu fins i tot, com heu vist, trobar una ampolla de Calisay… això si, molt moderna… no de les que ens agraden als arenyencs de pro…… però val més trobar una ampolla de Calisay, encara que no sigui de les d’En Magín Mollfulleda!!
I així, de petit detall en petit detall, podeu gaudir d’unes passejades prou plaents per barris cèntrics però també pels barris ben amagadets…. els petits canvis son poderosos!!!!
Si voleu, feu una passejada per les coses petites de Madrid.

Si aneu a qualsevulla lloc, de qualsevulla país del món, de primer, mireu si mestre Pla en diu alguna cosa.
Si trobeu que només en diu quatre paraules, és igual…. endueu-vos el llibre i si teniu un moment a qualque cafeteria, de qualsevol lloc… i en el meu cas és de Madrid (si és dels verals dels austries, millor) obriu el llibre i repasseu les paraules de Pla. En el cas de Madrid en teniu moltes de pàgines de Pla de Madrid, però aquestes que us transcriuré son de Primera Volada, (pagines 636 i 637).
Encara que escrites ja fa anys, sempre, sempre,  hi trobes la paraula justa adequada, correcte, sonora, precisa, lluminosa i el concepte…. sempre és viu.  Mireu sinó:

“Després, la Puerta del Sol és un símbol. A la voravia del Ministerio de Governació hi ha un roc, una llamborda de granit -una fita. Aquesta fita -que de vegades contemplo- te un valor simbólic. Hi ha qui creu que representa el centre geogràfic de la Península…. Totes les carreteres surten d’aquesta llamborda i per tant la pedra representa el quilòmetre 0 dels radis de la roda del país…. És gairebé segur, doncs,  que el roc és d’inspiració francesa, que simbolitza el sentit d’unitat política i administrativa. …. No, la pedra de la Puerta del Sol és molt més important: té un simbolisme transcendent. Es un programa, un desideratum, un axioma. Es  la concreció de les idees de la monarquia absoluta unitària francesa. Aquesta pedra ho explica gairebé tot. Es la pedra angular de Madrid i la clau de volta de la cúpula de la península.
Per a un observador frívol, la Puerta del Solserà sempre un lloc ple d’amenitat, una concentració d’humanitat densa. Aquesta pedra, no se la mira gairbé ningú. El nombre de persones que en coneixen l’existència és escassíssim. El seu valor simbólic i real és però, grandíssim.

I potser algú encara  no ha capit que en Llach ja ens advertia que tots estem lligats a l’estaca… No, volia dir al centralisme, i com que els d’allà son així, apa, ben visible el símbol del lloc on ells volen que en surtin totes les coses.
Més clar l’aigua…. fins que no canviem els girs dels quilometres….. malament rai !.

L’Ibañez Escofet, va batejar el llibre on explicava les seva vida de gran periodista: La memòria és un gran cementiri.
Vaig en camí d’anar retrobant part de la meva memòria al cementiri.
Avui rebo la notícia de la mort de l’Enric Barbat.
Els records, que mai tenen ni edat ni sexe, m’han fuetejat i m’han dut al cine de Llavaneres (el cine d’En Victu) , als anys 64 o 65 quan, amb en Joan Ramon Colomines i alguns altres,  varem començar a programar unes matinals de cançó catalana. Després de la primera en varen venir algunes altres, amb en Serrat, en Guillem d’Efak  i altres…. però la primera la recordo molt bé, massa bé. Havíem convidat els Setze Jutges… jo, creient-me un mil-homes,  era un marrec que començava a entrellucar el món des de Llavaneres…. Llavaneres però, era massa lluny del món. A Llavaneres, però,  per sort, els estiuejants no tots eren el “gobernador civil” i el “gobierno Militar” i en Porcioles i en Muñoz Grandes……… també teniem el Dr. Colomines, que portava en Triadú, en Claudi Martí, en Passola, i amb ell la seva filla Isona. I també les germanes Rueda,  l’Eulàlia entre elles, la Montse Guixé…. i molts i molts d’altres… i aquest pòsit ens permetia poder entrellucar el que es començava fer al país… i amb el país la cançó… i amb tots ells,  varem fer el primer recital de cançó…
Matí encalmat, jo, molt neguitós, havíem convingut que presentaria el recital … cercant informació de qui eren els components dels jutges… surten  tots a l’escenari: En Quico, la Maria Amèlia Pedrerol, en Delfí Abella, l’Espinàs i un de desvergonyit: L’Enric Barbat... va cantar “el gamberret” …. I jo, petit pagerol de poble, copsava, bevent a glops, que la ironia, l’humor, era tan sa, com les cançons emblemàtiques d’en Raimon.
I ells, em van anar confegint un pòsit que sempre l’he portat amb mi. I ara, la dama endolada amb la dalla esmolada, em va prenent,  a sacsejades,  part de la meva motxilla.
Epour si muove!!
Ita Diis placuit!!!!

Si voleu, podeu escoltar el gamberret:

Mestre Pla. Cal rellegir-lo sempre, per la descripció, el vocabulari i la sabiduria que desprenen els seus escrits és bo tenir-lo sempre a mà.
Avui he pescat aquesta troballa:

“Al castell de la Mota, que històricament és tan important, hi hem trobat el cicerone més extravagant i anticiceronesc que respira l’aire de la terra. En veure’ns pujar la costa del castell ens ha esperat davant de l’ex-pont llevadís amb l’americana cordada, mirant distretament el cel. Quan ens ha tingut a la vora, s’ha acostat i ens ha dit amb una gran cordialitat.
– Com estan aquests senyors? ¿La família, sense novetat?…
Creixells que ve d’Alemanya, país de coses perfectes i naturalment, de cicerones perfectes…..“

I aquest passatge m’ha recordat un viatge que varem fer, amb la familia,  a Munich. Ens havien recomanat que no ens podíem perdre la visita a l’Allianz Arena, el camp de futbol del Bayern Munich. I cap allí, amb metro…. fem el camí, captem la immensitat i bellesa de l’estadi. Entrem, no dominem l’alemany… és més,  no entenem ni les beceroles… de cop ens trobem en una visita guiada, encapçalada per un cicerone jovenàs, no més de 35 anys… Tot amb alemany… I us puc ben assegurar que vaig xalar de valent, sense entendre ni un borrall del que explicava…
-Però quin cicerone!!
La tonalitat d’una veu aguda, que es tornava greu quan havia de fer una facècia. Un somriure de gat mesquer, precedia una gran riallada, que tu ja sabies que faria,  pel posat de la mueca del seu rostre. Una posta en escena espectacular… Fins i tot ens va fer cridar l’himne del Barça per veure com retrunyia el crit a tot l’estadi.
Mireu, en això de comunicar, de vegades no valen només les paraules. Si hom domina l’art de la comunicació, pel to, per la compostura, per les rialles, ara mofetes, ara iròniques, ara estèticament boniques….
En acabar però vaig tenir un temor….. Massa segur de si mateix. Massa xarmant davant de l’auditori.
Potser massa perfecte…. massa cregut… massa superior , per damunt del bé i del mal …
Com ara, no trobeu…… Veient a la Merkel m’hi ha fet pensar!!!!