SERRALLONGA

El  Concurs de Crítica Teatral Francesc Aymerich va començar l’any 1996. Essent-ne l’ànima el Sr Joan Aymerich Genisans (ACS). El premi el creà  en homenatge al seu pare Francesc Aymerich. Des de llavors en va ser el motor… Es va crear el concurs de crítica teatral i a partir de 1997 ja es va anar atorgant anualment. Enguany ha mort el Sr Joan Aymerich. Condol a la seva esposa Na Sussi Xiberta.

El dia d’atorgament de premis, se’m va encarregar fer un petit parlament posant en rellleu la importància dels premis de Crítica teatral:

“En principi es feia l’atorgament dels premis de Critica Teatral a la representació de la primera obra de teatre del proper concurs. Si el veredicte es feia a maig d’un any, es lliurava el premi a febrer de l’altre any. Va semblar que no era procedent i des d’uns  anys ençà  es fa, com afegitó, al lliurament dels premis de la Mostra literària.

Orgull intens, poder atorgar un mateix dia premis a la reflexió i creació (mostra literària) i el de visualització, reflexió i recreació del mon viscut a l’escenari. (crítica teatral)

Es així com es fa la història. Al capdavall la història no es res més que el seguit de baules d’una cadena…. sempre millorant el tremp, sempre raonant, sempre reflexionant. I es bo que els premis literaris estiguin ben junts i així enforteixen el teixit social.

Quan sortiu, fixeu-vos en la cartellera que hi ha a la sala de botes d’aquest espai del Calisay on ens trobem….. Cada setmana està curulla de cartells d’activitats. Es així i només així que participant, reflexionant, creant, raonant i enraonant construirem un país lliure i cívic!

Ah! i no cal oblidar que en català parlem, però bàsicament enraonem. Fixeu-vos que parlar és una paraula en primera persona. Parlo jo, tu escoltes. Enraonar , es vessar de raonaments el que dic perquè tu, també enraonaràs i per tant raonaràs els teus pensaments. El llenguatge ens orienta sempre !

Moltes gràcies !

I avui un conte de Hans Christian Andersen ,que , de petits era d’explicació obligada. Ja l’estàvem esperant…

Veure un rei tant i tant talòs que, per la seva fatxendaria, passava per tot… per regalar joies i doblers als dos lladregots vestits de sastre…. I tant i tant li van prendre el pel, que ell, per no ser titllat de curt de gambals, anava reproduint el goig que els sastres li transmetien, tot dient les bondats del vestit, i repetien que era un vestit que només el veia la gent  intel.ligent . I per no passar per gamarús , els anava rient les gràcies…..

Fins que una jovincella, tota xiroia , no va tenir cap mania a l’hora de dir, clar i alt ….. que el rei anava despullat !!!

Apali! si voleu escoltar-lo. Cliqueu aquí

(ARTICLE APAREGUT A L’AGENDA D’ARENYS EL MES DE MAIG DE 2018)

El dia 18 de gener de 1599 i essent  el Marquès d’Aitona senyor natural dels dos Arenys, va  pronunciar la sentència de separació de les dues viles i amb paraules de Josep Maria Pons i Guri:

“… el marqués, després de fer avinent que, com a senyor natural de les dues universitats desitja (que els habitants de les dues universitats Sant Martí d’Arenys -Arenys de Munt- i Santa Maria d’Avall -Arenys de Mar-) estiguin en bona pau i quietud, tranquil·litat, amor i germanor, ha de lliurar aquells vassalls fidelíssims dels plets i controvèrsies que s’arrossegaven des de fa molts anys, tant a la Reial Audiència del Principat de Catalunya com en altres cúries civil i eclesiàstiques, i adverteix que obrarà, més que no pas pel rigor de la llei, com amical componedor i arbitrador, en força del compromís atorgat al seu favor” (1)

(paraules molt assenyades i amb llenguatge ponderat, equilibrat i  just i que avui, algunes patums justicieres han debolit)

I el Marquès desplega, a la sentència, tots els punts que els de Dalt i els de Baix han de complir. I  els insaculadors (els qui havien de triar els jurats i els consellers que havien de regir els destins de la incipient vila de baix) es van reunir a la casa del mestre d’aixa Joan Pasqual i Lleu (carrer d’Avall 7 avui Can Manel Torrents)  i decidiren que farien la tria de tres jurats i els consellers. I així el dia 3 de Maig de 1599, festa de la Santa Creu, es van reunir a la Plaça pública de Santa Maria d’Arenys de Mar, avui Plaça Flos i Calcat i varen escollir els jurats, els síndics i fins i tot el clavari tot extraient rodolins que prèviament s’havien col·locat dins un sac i que anava traient un noiet de vuit anyets… I també decidiren que, en recordança de la efemèrides, col·locarien, cada any, el símbol de la independència: Una bandereta amb els símbols de Sinera…

Tot això amb una gran multitud aplegada i els escollits foren  els tres Jurats Gabriel Lleu, Joan Pau Andreu i Umbert i Gabriel Borrell. I com a Clavari (tresorer) Joan Pasqual i Lleu i 27 Consellers encapçalats per Bertomeu Borrell. I tot seguit els càrrecs varen celebrar la primera sessió constituent  a la Torre del mar o Fortalesa, que servia de Casa de la Vila. I en aquell moment acordaren que la Bandereta  que avisava dels vents als pescadors i que hi havia penjada al cim de la Pietat, passés,  del blanc que lluïa fins aquell moment,  a tenir els símbols de la creu, l’aranyó i els xiprers i onegés tot l’any al cim del campanar i, des de llavors, cada any de cada any, el primer diumenge de maig la renovellem, en recordança de la nostra independència.

I a l’ensems també van  decidir que la Bandereta que havien confeccionat noies cosidores,  el dia de Dijous Sants es col·loqués, plegada, per a la seva benedicció   al peu del monument i després amb les processons pertinents, el dia de la Santa Creu (3 de maig)  es puja al cim del campanar tot substituint la de l’any passat. Actualment la cerimònia es duu a terme el primer diumenge de maig.

I la llegenda particular ens diu que les noies casadores que no tinguin promès, poden pujar al campanar i donar tres tombs a l’entorn del mateix campanar i si ho fan degudament, trobaran promès el proper any…

Doncs ja ho veieu : Els d’Arenys de Mar som independents des del 3 de maig de 1599… (dels d’Arenys de Munt, eh!)

• Les paraules en cursiva les he manllevades i també per a la informació d’aquest article m’he servit del llibre de Josep Maria Pons i Guri  “ Quan nasqué, s’emancipà i organitzà una Vila – Arenys de Mar, 1574-1720)” a qui reto, des d’aquí, sentit homenatge pel seu mestratge.

La Pona i el marit

Quan nostramo i Sant Pere van baixar a la Terra, en una de les seves vingudes a la terra on volien comprovar com anaven els humans.

Tot baixant van creue que  la millor manera de saber-ho seria anar a un poblet petit, millor a les afores del poblet on podrien trobar un vailet o vaileta, per veure com agençaven la seva vida.

Es va escaure que van anar a una casa allunyada dels pobles i van trucar. Els va sortir la Pona i els posà en antecedents que la seva vida era una porqueria.

Ells que li pregunten si li p0den alleugerir el neguit.

Ella fa que diu que sí,

– M’agradaria un ramat de xais.

Després del ramat els va demanar una casa, després molts diners i finalment volia un promès, però havia de ser un home ric i poderós. Nostramo i Sant Pere li porten un Alcalde molt acabalat !

I quan la tornen a veure , li pregunten:

— Què Pona, com anem? . Com va la vida Pona ? Ets feliç Pona ?.

I la Pona s’hi torn!

–Ja n’hi ha prou de Pona amunt i Pona avll , ara sóc rica ! . Ara sóc la

SENYORA PONA….

I tanmateix Nostramo i Sant Pere van estar pensant llarga estona, si li deixaven el que li havien donat, o , per mor de l’orgull, li prenien tot el que tenia….

Ah!

Si voleu escoltar el conte, podeu clicar aquí.

Imatge: Bescaran

Temps era temps, a Bescaran   hi havia un Alcalde d’allò més xiroi, agençant, content d’haver-se conegut , de forma i manera que quan arribava la festa major del poblet que s’esqueia per Sant Martí, feia mans i mànigues per a poder obsequiar a tota la gent que volia celebrar la festa del Sant Patró i feia via al poblet.

Acabat l’ofici de festa major, l’alcalde volia obsequiar a tots els presents amb tot el que podia i tenia…. i s’esdevingué que aquell any, la collita d’olives havia estat ben ufanosa.

Ell que crida a la seva noia , o sigui , la pubilla, i li encomana que vagi a la gerra on guardava el preuat tresor, que poses la ma a la gerra i tragués  un bon grapat d’olives per a obsequiar a tots els convidats. La noieta, que era certament molt bella, no tenia gaire senderi, o sigui una mica estreta de sostre.

Ella que posa la ma dins la gerra, agafa un bon grapat d’olives, treu la mà…… que carall!! no treu la ma. No pot, no pot treure la ma de la gerra. Es comença a posar nerviosa, escarritxa cosa de. no dir, crida i gemega i tothom que fa via a ajudar-la…. Els més entenimentats, demanaven paciència, els més agosarats, demanaven que es fes alguna cosa i ràpid…. i els més taujans ja predicaven que el que calia era tallar la ma de la pubilleta car no seria gaire galdós que pels segles dels segles la pubilla hagués d’anar traginant per tot arreu amb la gerra….

Passa l’estona i ningú en treu l’entrellat….

A totes aquestes veuen que arriba al poblet un jovincell, ja de lluny semblava una mica taujà, o sigui una mica curt de gambals…. però com que no es tractava de triar…. sinó de solucionar el problema de la pubillla. I li expliquen el desficaci en que es troben.

El taril.lot que s’acosta a la noia i li fa, amb veu potent :

— Noia! deixa anar les olives !!!

Dit i fet…..

I en aquell instant en deixar anar les olives, la ma, com si d’un miracle es tractés,  surt sola i sense problema.

Aital miracle havia d’obtenir recompensa:

Des d’aquell dia a Bescaran van tenir un Sant Pare, car el xicot va ser elevat a la alta púrpura del papat….

I conte contat… ja està acabat.

I si voleu, cliqueu aquí per escoltar-lo.