SERRALLONGA

Avui, aquest matí,  m’ha abellit anar a veure el pou de glaç de Maçanet. Ben conservat, ben indicat. Pel meu gust, una rehabilitació massa adotzenada, però bé. Val la pena haver salvat aquest signe antic per a guia d’un mon massa modern.
Però sorpresa! Ningú sap com es diu el pou. A l’inici un gran cartell ens diu -Pou de glaç de Buscastell- (amb la (s) de castell) . Més endavant, un altre cartell diu pou de glaç de Buscatell!!. (sense la (s))En qué quedem?.
No obstant, si us poseu a webs autoritzades, tampoc saben com se diu.  Buscastell?.... Buscatell?…. Nois aixó no pot ser. Algú ens ha de salvar els mots…. Oimés quan tornava a casa, et trobes a la carretera:
Malgrat de M. Arenys de M. Sant Iscle de V.
Penso que ens hem begut el senderi!. Nois, així no anem bé! o recuperem la parla correcte, i amb ella la història o acabarem despersonalitzats… Ah! i tot aixó no ens ho fan els d’allà, sinó els d’aquí.
Apali, a aplicar-s’hi! I si voleu veure les fotos cliqueu aquí.
Amb raó el poeta predicava:

“Però hem viscut
per salvar-vos els mots,


per retornar-vos el nom de cada cosa,


perquè seguíssiu el recte camí


d’accés al ple domini de la terra.”

No se si salvem els mots, ni si anem pel recte camí de la vida!!

En castellà, de fa molts i molts anys, llegeixo Miguel Delibes. Es el que em plau més (alguns dels altres els trobo postissos, altisonants… i algún el veig pavero!). La seva riquesa de llenguatge, la seva forma d’explicar el seu entorn, el seu paisatge, la seva vida, la riquesa dels matisos, la bonhomia de l’esposició, la passió per la seva terra…..
A la mili, perdut en les contrades de “Huesca”, amb en Pep, en Carles, en Joan, en Jordi i també  amb Mn Joan Santaolaria, un català, director de la casa de Caritat, els diumenges a la tarda ens reuníem i llegíem  en català, els nostres autors. També entrellucavem el castellà. Qui ens guanyava era Delibes “Viejas historias de Castilla la Vieja”…
Però a mi me l’havia fet coneixer en Fèlix Cucurull, que, a les reunions de Vida Parroquial, ens parlava de les trobades que feien amb escriptors castellans. Hi trobava en Delibes…. (Es clar que ja llavors no ens comprenien), però si més no, els escriptors de la pell de brau es trobaven i parlaven… Ara… què voleu!.
I amb Delibes, he fet alguna trampa. Fa dos anys, vaig anar a Luzaga, un poblet de Guadalajara, on vaig descobrir que tenen els mateixos signes que els arenyencs (Sant Zenon, Sant Roc, L’església de l’Assumpció… i fins i tot compartim el Pare Fita). I els havia de parlar d’aquestes coincidències. Tot el poble (una seixentena de persones)  es congregà a l’Església per sentir la xerrada (obviament  en castellà i si cliqueu aquí la podreu escoltar). Us faig saber  que el meu castellà es força infumable. En acabar la xerrada se m’acosta un home de certa edat i lloa la meva parla castellana. Quin disbarat vaig dir jo!. I l’home insistia en que jo parlava molt bé el castellà. No és cert. però el que si era cert és que abans d’anar a fer la conferència, em vaig passar un mes llegint Delibes… i és clar, alguna cosa em devia quedar!
Descansi en pau Miguel Delibes… i un prec… llegiu-lo, però atureu-vos a la seva novela “Señora de rojo sobre fondo gris” Quin gran cant d’amor a la seva estimada Angeles – la seva dona-!!

I avui, només una petita llambregada a les coses petites del Nadal. Potser aquests Nadals no son els nostres, els del cor, potser aquests Nadals son els nadals del riure i dels planys.
De ben segur però que el Nadal d’en Salvat Papasseit ens apropa al Nadal del cor, de la pobresa.
i deixeu-me que torni a penjar la cançó d’En Salvat.
I també un joc de fotografies del meu fill Xavier, fetes mentre i tant buscàvem estris per a acabar el pessebre. Bon Nadal a tothom!

Sant Roc, aquest Sant que ens lliura de la pesta, que a Arenys el vam fer el nostre Sant Patró perquè ens va lliurar de les maltempsades de les malalties no volgudes.

A fame, bello et peste liberanos Domine…
I si nosaltres pregaven al Sant, en altres indrets de la pell de brau feien el mateix. Fixeu-vos sinó els de Galicia.
Si voleu veure els Sants Rocs que varem trobar, cliqueu aquí.

Els petits plaers de les coses petites. Hom marxa lluny a veure grans coses… però les coses ens prenen a nosaltres, som nosaltres que donem vigor i valor a les petites coses que ens envolten a cada moment.
Mireu.. Gàlicia és moltes coses, però també és la solitud d’un gaiter, els poms de porta lluents, les catedrals amb cordes esperant botafumeiros, petits grafitis… petites coses que ens fan plaent el nostre pas per la vida.
Els ulls ens menen cap on volen…
Galícia, també son les coses petites……

Una bona amiga ens va fer un preuat present: dia 31 de juliol a entrada de nit i als jardins de cap Roig canta Raimon. Aplegats una bona colla de seguidors raimonians. L’edat és la que és i els records, el present i el futur (el que ens quedi) també. Fa goig anar desgranant cançons antigues (no velles), de no tant antigues i alguna de nova. Totes plaents, passeig pel temps, per la memòria, pels records i amb el pensament que no cal estar massa cofois del mon present. I la lluita i l’esperança ressonaven potents dessota una lluna magnífica.
I com sempre, acabar amb Al Vent, una petita joia per a un futur d’esperança!.

Avui he tingut el goig de poder participar en festa grossa. Els amics de  Sant Celoni m’han demanat que participés, fent una petita xerrada,  a l’acte de celebració dels 30 anys d’Ajuntaments democràtics. (La podeu escoltar, dura uns 10 minuts-)
De veritat que m’ha plagut molt fer aquesta xerrada. L’he mirat de fer historicista,  no exempta d’engatjament al país, als Ajuntaments i al futur.
I  els de Sant Celoni poden lluir d’història, poden lluir de privilegis tals com escollir els seus representants als ajuntaments l’any 1354. A ells sols… I a Sant Celoni havien debolit els mals usos dos cents anys abans de la sentència de Guadalupe… i … en definitiva, m’ha fet molt de goig poder fer la xerrada invitat per en Francesc Deulofeu digne alcalde actual de Sant Celoni. I he pogut retrobar molts amics. No endebades ja fa 22 anys que em deixen anar els dilluns a l’Ajuntament a ajudar (espero que no a entorpir) la feina jurídica de l’Ajuntament de la Vila de Sant Celoni.
Ah! I he fet una recordança i un gran agraïment a n’en Ramon Vila i Roca (al cel sigui), gran amic, gran funcionari, i amb ell també a tots els funcionaris santcelonins, tan amatents sempre de poder ajudar i servir… gran paraula que a Sant Celoni no ha perdut el seu sentit..

Ignorase el feliz suelo,
donde la Cuna tubistes,
para que creamos, fuiste
todo venido del Cielo.
Siempre fue vuestro desvelo
desempeñar tal blazon.
…Amparadnos cuidadoso,
invicto Martyr Zenon.

Aquest era l’inici dels “Gozos” de Sant Zenon, patró d’Arenys la gaia vila.
Fa un any, per la diada del Sant (9 de juliol) vaig tenir el goig de poder anar a Luzaga, un poblet petit de Guadalajara. Prèviament havia descobert que a Luzaga tenen els mateixos Sants patrons que a Arenys: Sant Zenon i Sant Roc. Tenen l’església dedicada a l’honor de la Mare de Deu de l’Assumpció, com a Arenys… i un dels personatges més importants de Luzaga fou el pare Fidel Fita d’Arenys de Mar. En va estudiar el seu famós bronce de Luzaga.
Ens varem posar en contacte amb una gent inquieta de Luzaga i per Sant Zenon de 2008 vaig tenir el goig de poder fer una xerrada a l’Església de Luzaga, amb una seixantena de persones escoltant atentament (a Luzaga son 80 habitants). Amb uns amics d’Arenys varem gaudir d’un fi de setmana a aquest bell poble.
Ara, a la web de Luzaga, han decidit publicar la conferència. Com que la vaig gravar, la podeu escoltar… és clar que en castellà . Al final de la conferència em vaig atrevir a cantar a capela, l’himne a Sant Zenon…