SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

EL MISTERI DE L’ESTELA DE LA CALMA, DESLLORIGAT

Foto: La nova barraca
d’en Ramon. Foto del bon amic Jordi Novell.

Sembla que no pugui
ser…. Però ha estat així!.

De vegades les coses
es fan bé … i quan es fan bé cal dir-les i xalar de valent.
Un dia, la barraca d’en Ramon a la Calma montsenyenca, va desaparèixer… i amb
ella van debolir  també l’Estela. Abans, força temps abans, a l’octubre de 2006,
havia escrit al meu antic bloc: 

I enllà d’enllà, hem fet cut a la barraca
gansonera d’En Ramon que ens goitava per mostrar-nos la seva joia de l’Estela,
on mans matusseres ens volen privar de la grandesa de trobar un tresor a la
muntanya. Potser l’acabaran traient per a vergonya de caminants i l’haurem
d’anar a veure a un museu somort de les barcelonines planuries.

 Aquell dia vaig pensar que ja, mai dels mais,
ens lliuraríem de perdre l’Estela i no la tornaríem a tenir  al seu lloc primigeni: La barraca d’en
Ramon.. Veia segur que la perdríem per sempre.

Però ai las! que els fats divins han fet que la
temença no es convertís en realitat. Ans al contrari: Avui tenim la barraca
d’en Ramon refeta. (pel meu gust massa ben girada, l’antiga era matussera, com
cal al servei que prestava) i a dins hi tornem a tenir l’Estela (una copia) i
la de veritat la tenim al poble on ha de ser: al Montseny. I diuen que
bellament exposada. Aviat ho anirem a constatar.

Avui però em plau dir, amb molt de goig, que  gràcies
a les administracions,
tornem a gaudir de la barraca d’en Ramon i l’Estela de
la Calma al seu propi lloc: A la Sitja del LLop. I el bon amic Jordi Novell, aquesta setmana ha anat a veure-la i m’ha enviat la foto que ilustra aquesta anotació.

Amén.

 


Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

UN FRARE AL LLIT DE LA MINYONA

Avui una de molt tradicional. De com, una paraula, patrimoni del poble , pot designar  un fòtil: el ruc. En un altra poble pot voler dir una altra cosa: un frare. I un altre, d’un poble de més enllà,  es pot significar com un ase.
Totes aquestes paraules volen significar el que diuen, però també volen dir alguna altra cosa.
I avui, una contalla de com les paraules poden portar a confusions facecioses.
I aquí veureu que un frare pot acabar baldat anant d’un llit a un altre, quan en realitat el que s’havia de canviar de llit era el ruc… o potser l’ase… o potser un escalfallits….
Però el que tragina la minyona és el frare…
Quin embolic! Si ho voleu saber, pitgeu la contalla i veureu com el frare acaba al llit de la minyona.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

MATI PRIMAVERAL, AMB SORPRESA, AL MOROU


Foto: contrallum, d’en Xavier.


Quin  matí resplendent!.

En estol cap a la recerca de l’Esquei,
del Turó i de l’empedrat del Morou. Després de molts dies d’enyorament, avui
tocava retrobament amb la muntanya del senyal. I cap a la recerca dels narcisos,
que, sabíem per altres anys, que els podíem trobar a prop del Turó del Morou,
però avui, porucs i tímids que son, no han volgut sortir al nostre encalç,
però, ai las! que hi ha hagut un narcís,  que, desvergonyit,  ha dreçat la seva
testa al sol i ens ha vingut a l’encontre, alterós, xiroi, joiós i ens ha
enjogassat la sortida. Després l’esquei ens esperava amb la seva visió rutilant
del Turó de  l’Home.

I xino xano, cap a l’empedrat
que, com sempre, ens ha sorprés orgullós, posant-nos al davant,  dins l’escenari, el Turó de Paletreques,
i el Turó de l’Home, i les Agudes i… al final , el sadollat llac del
Montseny, on, sorpresa immensa,  hem trobat a la persona més humil, més
sàvia i més orgullosa de pertinència al Montseny: un savi total. Mestre Josep
Maria Panareda
i la seva esposa amb uns amics. I , àpali, hem gaudit de les
seves lliçons abans de prendre el retorn cap a la llar que ens agombola,
esperant, altra volta, poder tornar aviat a la nostra gran i estimada baluerna.

I si voleu veure les fotos, cliqueu aquí. I si en voleu veure de molt bones, del meu fill Xavier, heu de prèmer aquí.

 

 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

SENYOR ALCALDE: JO TAMBÉ VULL SER DE SANT CELONI!

Fotografia: Moment de l’espectacle “La llegenda de l’espasa” d’ahir a Sant Celoni.

La Pepita Caballé (una gran dona i gran amiga nostra des de fa molts anys) ens va convidar:
La plaça de l’Església de Sant Celoni feia goig: Sant Martí,  des de l’expositor de la magnífica façana d’esgrafiada  de l’eslésia celonina,  presidia la festa. Es representava, amb tots els honors,  la posada en escena de la millor llegenda de l’imaginari català: la llegenda del drac de Vilardell.
Em vaig emocionar. Fa 22 anys que participo, professionalment, a la vida celonina. Des de l’Ajuntament, he pogut copsar el tarannà dels celonins: Molt bona gent, però sempre els he dit que he trobat a faltar l’orgull celoní. I els  afegia: L’orgull us ha de venir de la història primer, després del present i en acabar del futur que teniu. Sempre he tingut la sensació que no em creien massa. 
I ahir va ser un gran dia. Ho va dir l’alcalde Francesc Deulofeu, en el breu parlament que va obrir l’acte: L’orgull de saber-nos posseïdors de la força de l’imaginari català. L’espasa, el drac… de la gran llegenda (on per cert, perviuen tots els vestigis de la mateixa: l’espasa, la roca, l’església de Sant Martí del Pertegàs …..en fi… tots!).
I el meu bon amic Pep Tarragó va dirigir, com ell sap fer-ho, (de manera brillant i espectacular!)   un muntatge musical, bellament musicat i arranjat per en Josep Maria Aparicio (gran obra musical, la seva!). I tota una gernació de celonins,  varen prestar el seu art per posar en escena, grandiosa, la bella llegenda.
Sí senyor! ahir va ser un dia d’orgull celoni!.
Aixó: Senyor alcalde, ja també vull ser santceloní!!.

UN ALTRE SANT JORDI A L’ESCOLA INSTITUCIÓ MONTSERRAT DE SANTS

I un altre any, la Cristina, la companya del meu fill, als  qui estimo i admiro, m’ha demanat, també aquest any, si volia anar a explicar contalles a l’escola on fa de mestre, com també és mestre el meu fill Xavier, (us fixeu quina paraula més bonica: mestre!). L’any passat ja em va convidar. En vaig sortir impressionat. La meva manera d’explicar contes, em sembla que s’adiu més per a un auditori ja granadet. Em feia un xic de por explicar contes a mainada. Ui!! que he dit!!. Ja l’any passat em van sorprendre . I aquest any encara més. Veiéssiu quin seny a l’hora d’escoltar. Quina sabiduria a l’hora de preguntar… I quins coneixements a l’hora de reflexionar… Doncs sí, qué voleu que us digui, a mi aquests xicots i xicotes de l’escola Institució Montserrat em tenen el cor robat. i si voleu , podeu escoltar les contalles que els he explicat: Els mals negocis de Judes, el frare, el llenyataire, la construcció del pont del diable, el tresor dels tres hereus…. i .. Apali, si voleu, podeu escoltar-los clicant aquí.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Foto: Sant Jordi, del pintor Bernat Martorell. (Un gran pintor celoní del segle XV)

Idò! Ens acostem a la nostrada festa del Sant patró de Catalunya: Sant Jordi.
Un sant nouvingut, adoptat per la gent de possibles i ben ajustat a la nostra terra (Jordi vol dir pagés)… i voleu dir que no som una colla de pagesos que veiem com ens fan el llit i nosaltres tant “pinxos”!!.
Però avui toca explicar la llegenda amb un xic d’ironia. O no ñes irònic que el nostre Sant patró no es volgués desposar amb la princesa filleta del Rei a Montblanc. No fóra cas que l’aital princesesta fos un xic lletjota!.
Doncs, apali, si voleu escoltar la contalla vosaltres mateixos!!!

I per gaudir de la llengua us enllaço una petita joia d’en Jaume Roig, també del segle XV:

EL
CAVALLER

Lo
cavaller
Jordi guerrer
cuida avançar
per defensar
del rei la filla
on era el drac
tal premi n’hac:
molt poc après
ell ne fou pres
e fort batut;
dins en Barut
fou escorxat
per mig serrat.

Jaume Roig (1401-1478)

 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

UN VOLCÀ EN IMATGES

De vegades, això de la xarxa,  és impressionant.
Fa una anys varem anar a Córdova (ciutat bellíssima!, on ténen de co-patró Sant Iscle i un Verdiguier va fer l’escultura més reeixida de l‘Arcàngel Sant Rafael)  i en un restaurant, un cambrer molt afable, ens va ensenyar uns trucs per tirar millor les fotografies digitals. Ens varem passar les adreces de correu i des de llavors, tenim un amic a Còrdova, En Manuel Montero. Un gran fotògraf. Un home preocupat per l’estètica i pels valors humans. De tant en tant em passa algun mail impressionant: queda en la intimitat de la relació  que varem establir en una sola conversa.
Però avui m’ha enllaçat una web amb les fotos del volcà. No se d’on l’ha tret, però m’ha semblat impressionant!.
Si la voleu veure, enllaceu aquí.

MAÇANERS AL MONTSENY

Avui us enllaço una altra sortida fruit de l’enyorament.

 

Si tots els Sants tenen capvuitada, totes les sortides les
anem fent a tornajornals. I així, enjogassats per ensenyar a la colla la
descoberta de fa unes setmanes, hem tornat al revolt de les Gatellades, a l’Abraçada,
al Pla dels Ginebrons, a la font de Maçaners on hem tornat a fer tat a la boixa
que sadolla, amb el seu raig, l’entorn de la font, a…. . I mireu que és cas,
la plana ens esperava enjoiada amb els millors abillaments!. Els verds, més
verds encara. Els rojos, roents com el foc Els blaus, totjust entrellucats als
cimalls dels esponerosos avets. Els marrons, a tot arreu ens engarlandaven la
caminada, i cofois de la retrobada, nosaltres, complaguts, ens anàvem explicant
les nostres petites falòrnies de marina.

Ens podeu ben creure: les maltempsades de la terra baixa no
arriben a les terres on el cel juga a fer boixets amb les fulles dels faigs, i
les aranyes treballen per nosaltres tot enterenyinant cada revolt del camí.

Quin deseiximent per a l’esperit entrellucar que el verd i
el blau, tant diferents, tan distants i tan complementaris sota la vivor d’un
sol tant lluent, son capaços de donar-se la mà pel sol plaer de gaudir de la
companyonia !!

Si voleu, podeu veure les fotografies.

 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

VERDAGUER AL COR DE MARIA A SANT CELONI

FOTO: Verdaguer de jovincell.

Avui he viscut una experiència prou agradívola. Els bons amics Martí i Montse, em varen convidar a anar al Col.legi del Cor de María de Sant Celoni a parlar, als joves del col.legi, sobre l’obra i vida de Mn. Cinto Verdaguer. La xerrada serviria,  també,  per provar un nou sistema que han instal.lat: la video-conferència. De moment ho han fet amb el col.legi que tenen també a Valls.
De veritat que era una experiència prou engrescadora. El resultat no se si ha estat prou reeixit, però de ben segur que és una nova tècnica que pot donar per molt. Fer una xerrada a un col.legi, i en temps real et poden veure els altres col.legis. Engrescador.
Per cert, des d’aquí vull felicitar tothom per deixar-me fer una de les coses més plaents que ara faig. Explicar part de la nostra història ,  dels nostres clàssics,  als més joves. I aquests, sembla, que els agrada prou.
En fi. Aquí us enllaço la conferència de Verdaguer, encara que no és la que he fet a Sant Celoni, que, fats dels déus, la gravadora no ha anat prou bé i per aixó us enllaço la que vaig fer ja un temps a l’Aula de Granollers.

Nota: Ep! després de dir que no s’havia gravat, he repassat la gravadora i sí. S’ha gravat!. Per tant, us l’enllaço aquí.

LA LLEGENDA DEL PLA DEL BOIX DE CASTELLTERÇOL

Foto: Castellterçol.

La setmana passada, la meva bona amiga Teresa Arrufat, arenyenca de pro, mestra vocacional, gran contista, i persona inquieta, em va convidar, juntament amb el seu espòs l’Antonio, a explicar la contalla del Drac de Vilardell a l’escola Ramona Calvet de Castellterçol. En vaig fer un post que podreu veure un xic més avall.
Acabada la contalla, els alumnes de l’escola em van fer un present i jo els vaig fer una promesa: Em van regalar un llibret amb la seva llegenda més popular: La llegenda del Pla del Boix. Oimés un alumne, en va fer un esbós de la llegenda allí mateix.
Els vaig prometre que l’explicaria a Radio Arenys.
I com diem els advocats: Pacta sunt servanda, o sigui en català de carrer: els pactes s’han de complir, avui, amb molt de goig,  l’he explicada a Radio Arenys i aquí us l’enllaço.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE REMOVENT CONSCIÈNCIES

Foto: Portada del llibre:

El meu bon amic Quim Gibert, arenyenc, encara que actualment resident a la Franja de Ponent, em va demanar si volia participar en la presentació del llibre. Removent consciències (Transgressió cívica i fet natural) D’Angel Velasco i Quim Gibert, en el que ell mateix n’és coautor, juntament amb Patrícia Gabancho, Alfons López Tena, Francesc Torralba, i Hèctor López Bofill.

De veritat que el llibre  és una  joia.

Els autors de cadascun dels apartats del llibre, en fan una exposició brillant. Però no només brillant, sino també útil per reflexionar del sentit de la transgressió. Sempre des del sentit positiu, sempre des del sentit constructiu i amb uns arguments, en molts casos,  brillants.

M’ha plagut fer la presentació, l’audio de la qual us enllaço. Podeu clicar aquí. Dura uns 25 minuts.

L’ESPASA DE VILARDELL A CASTELLTERÇOL

Foto: treball dels alumnes de l’Escola Ramona Calvet.

Els que m’aneu seguint, trobeu al bloc moltes contalles i xerrades. Quasi totes adreçades a gent gran (Aules universitaries de gent gran, contes a radio Arenys … ) A les escoles de mainada, els tinc un gran respecte. La mainada és molt curosa amb el que dius i a mi em fa respecte vessar-la davant dels més petits i també molt espabilats.
Però aquesta setmana la bona amiga Teresa Arrufat, una arenyenca que és mestre a Castellterçol, em va convidar a explicar la rondalla de Vilardell a la seva escola Ramona  Calvet. Varem fer un pacte. Abans d’anar-hi li vaig enviar unes pàgines de paraules d’us no comú, que aniria introduint a la contalla. Així les podien treballar a classe i quan jo els expliqués la contalla, oimés d’anar-la seguint, podien comprendre les paraules. Tal dit tal fet… i així podia anar desgranant les paraules i frases:
Obi, manescal, jorn de vila, tornajornals, galga, semaler, desori, terrabastall…..
Us ben asseguro que la mainada em va emocionar. Anaven seguint, no només el curs de la llegenda, sinó també les paraules i el somriure que feien en descobrir la paraula ja sabuda en el conte.
En fi. Si  bé la llegenda de Vilardell ja està penjada al meu bloc, ho era en un programa de radio, per tant molt escurçada.
Ah! I moltes gràcies a la Teresa i al seu marit Antoni i a tota l’escola per l’acollida que em feren!
Aquí us enllaço la llegenda de Vilardell que vaig explicar a la mainada.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

NO VOLEM MARQUESOS!

Foto: Detall de can Catlar a Mallorca.

Avui us explico una rondalla mallorquina. El rei Alfons el Magnànim es rendeix al servilisme del Sr Pere Catlar. Un homenot ric, però ric de veres!. De tan ric,  era molt llagoter, malcarat amb els seus serfs i llagoter amb el seu senyor, el Rei Alfons… Tan li burxa l’orella que, finalment el Rei, per agraïr-li els seus serveis el fa Senyor de Llucmajor (o sigui, el nomena Marqués de Llucmajor). Ai! però que no te en compte que els de Llucmajor, obeeixen al Rei, però dessota del rei … ningú. Ja son bons ells. Per senyors ells…, que els de fora son forasters! i quan s’assabenten que els han nomenat un Marqués amb el nom de la seva vila, s’aixequen en armes contra l’intrús.
I com que sempre, però sempre, sempre, la raó moral guanya pel damunt de la força… doncs aquí també, i amb quatre canyes esquerdades foragiten el Senyor de Catlar  el Rei i son pare si convé.
Apali, si voleu, podeu clicar aquí al dessota per escoltar la rondalla.
 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

DE QUAN ARENYS ENCARA NO ERA SINERA

Foto: La riera d’Arenys.

El que te de bó poder fer uns dies de lleure, és que pots preparar coses, llegir, endreçar (Jo no endreço gaire, però em fan endreçar més del que voldria!!). I avui, endreçant, he trobat per les estanteries de casa una joia en forma de llibre antic:
“El meu poble”, de Josep Puig i Bosch, editat per la Impremta de J. Tatjé, d’Arenys de Mar, a l’agost de 1924.
Si algú s’estranya que els d’Arenys estiguem tan cofois de la nostra Vila…  i de nosaltres mateixos….mireu d’on ens ve:
Pagina 27 del llibre (preservo la grafia del llibre):

“… El sol que toca Arenys de Mar, no és com el sol que toca els demès païssos. El sol de Arenys de Mar es un sol virginal, quiet i suavissim. Ell, unicament ell, te entrada on no s’hi franqueja per ningú…. El sol de Arenys de Mar és l’únic que il.lumina sense aturdiment per a atraure com a les aloves les mirades dels ulls que dormen esperant el sol que besant-los amorosament els diu: Ja sóc aquí. Es l’hora clara.
El sol de Arenys de Mar fa obrir els grifóns que xisclen per l’aigua que borbollejant afalaga uns brassos, unes mans, un cos o unes galtes…”.

Ondima Manela! Voleu un paràgraf més aclaridor de qui som!!!

I ara,  que ens refan la riera i ens treuen les lloses, un avís per a navegants:
Pàgina 74:

” El salubérrim optimisme es el mes gran pecat de Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no es admesa una innovació, per xò, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desaventatges. Tots els individuus que’l formen son fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosissim van a resoldre tots els conflictes a deixar en practica els ideals que aixequen una polseguera sempre, per que el poble es refractari a tota innovació, per conseqüencia, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat cambiar una pedra de les aceres i….ca..! No…! aquella pedra poseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà  hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No. Aquella pedra?, mai..! Que en tractin? bé, però tocar-la?, treure-la? No… Mai…!.”

Us puc ben assegurar que el llibre del Sr Puig i Bosch no te desperdici . Aniré fent-hi alguns comentaris.
Vet-ho-ací que, amb el Pare Venanci, podem dir:

La gent d’Arenys -mireu si és cas!-

som cadascun a
sa manera

qui és alt o és baix; qui és magre o és gras,

qui
té un ofici o una carrera.

Som com
tothom, poc més o menys.

Però se’ns coneix que som
d’Arenys.

Addenda: Gràcies a en Jordi Pons Ribot, amb qui, sovint tinc el goig de poder fer tertúlia, aquest matí de dilluns de Pasqua Florida, m’ha fet adonar que En Josep Puig i Bosch no era d’altre que el Pare Hilari d’Arenys.


SERRALLONGA CANTA “LA CANÇÓ DE L’HOME”

Foto: Amb amics d’Arenys i de Llavaneres. Temps era temps i teníem, encara, la mà estesa al nostre davant.

Avui, una cançó de les primeres que vaig fer. Ara no recordo de qui vaig prendre la lletra. la vaig cantar moltes vegades. Un crit de jovenesa. Creia i crec en l’home. Com després sempre he cregut en l’home… malgrat les maltempsades, malgrat que una part de l’especie humana, a voltes, dóna pocs motius de goig. Però hi ha moltes persones que encara lluiten per un mon millor, que, calladament i pausada, tenen coratge per creure que hi ha demà.
Oh! i tant que hi ha demà!! I  també hi ha present. Un present per a treballar per a  un futur més joiós!.  

Si la voleu escoltar, cliqueu

Publicat dins de CANÇONS | Deixa un comentari