SERRALLONGA

Avui, una contalla molt, molt i molt antiga:
Tant que, temps era temps, un rei bondadós, volia trobar la manera de saber governar els seus súbdits. Volia trobar la manera de ser correcte, bonhomiós, però just, bon jan però curós amb les seves decisions…. en definitiva, el rei estava freturós de poder servir bé al seu poble… però ai las!! ningú li ho havia ensenyat… ningú li havia explicat com s’havia de comportar per tal de fer la seva feina amb la cura que calia….
i en aquestes estava,  quan crida tots els savis del regne per tal que l’enllustrin en conèixer les formes de poder comportar-se acuradament pel servei del seu poble. Els savis estan nogensmenys que vint-i-cinc anys per a confegir 100 llibres gruixuts… els presenten al rei.. No li abelleixen massa… passen més anys i els cent llibres es converteixen en 7…
Res, pobre rei, no sap com s’ha de comportar… i quan ja estava a les portes de la mort… el darrer savi viu que quedava,  li porta un llibret ben primet:
Resultat:
En aquesta vida , neixem, patim una mica, gaudim una altra mica, i al final morim: Aquest era el resultat del savi…
I el rei , abans d’expirar…. diu:
i jo encara hi afegeixo:
– En  els llargs anys de govern,  he descobert que en aquesta vida només som alló que donem, alló que perdonem i alló que estimem …. i dita aquesta sentència, va expirar.
Voleu dir que els saberuts i governants d’avui dia han descobert que viure és això:
– Som allò que donem, allò que perdonem i allò que estimem .
Si ho voleu escoltar cliqueu aquí, o al dessota….

La mare Muntala desa la claror a l’armari. La veu de l’Espriu ressona per la claror de Sinera i l’Altíssim resa la darrera oració abans que el sol deixi  en tenebres el Xibalbà del Mareny.

Vilatans,
patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels
turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà
sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del
safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos.  Atorgueu-vos,
sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca
de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre
germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments
petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”

De vegades, la vila marinera te aquests punts de poesia que, sense massa paraules, la vida et retorna la grandesa d’un instant.

Divendres, cap al tard, una bona colla de persones varem fer una passejada per l’Arenys literari.
A la Biblioplatja varem poder analitzar, amb textos literaris, com hem anat confegint el mite de la nostra pàtria encerclada de turons que ha esdevingut amb l’imaginari Espriuenc.
Tot amb tot, però, un mite no es fa amb dos dies, i varem començar escatint alguns dels primers textos coneguts arenyencs que eren del frare Segimon de Vic, passant per en Josep Puig i Bosch, Mn Palomer…. Josep Ma Arnau i fins arribar als ja més coneguts i propers, Ferran de Pol, Cucurull, Espriu…
I passejant, passejant, varem acabar a la nostra Església de Santa Maria d’Arenys de Mar que, gràcies a les persones que en tenen cura ens varen acollir i escapolir-nos així d’un petit xàfec d’estiu.

Avui, una contalla molt antiga, on es barreja l’antigor i la modernitat.
Es troben en una posada un captaire i un avar. L’avar vinga a menjar… quina manera d’endrapar!!. No para, les millors menges per a l’avar… mentre i tant el pobre captaire no pot menjar res de res… el dia ha estat escàs de virolla… li prega, li demana, pidola… que l’avar li lliuri algun mos d’aquelles menges tan esplèndides. L’avar li deixa, com a molt, enumar i olorar les menges… el captaire, què voleu…. només flaire…. i al final l’avar, que és massa avar, li presenta la factura per les ensumades que li ha deixat fer… o sigui : a pagar per olorar…. i quan estan discutint aquest fet, passa el rei Salomó  i ha de fer de mediador davant d’un fet tan complicat.
Resultat: que s’ha de pagar la flaire  consumida…. i fa anar al seu tresorer i a cercar la moneda necessària per a pagar… Però ah!!!! això no pot acabar així… i  tal dit tal fet: No acaba així!!!
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí, o al dessota..

Apali, si us animeu, el divendres dia 22 de juliol, a les 7 del vespre,  quan ja s’escola el temps de treball i esforç i quasi entrellucant ja el període de descans. I quan l’esperit està freturós de trobar una mica de pau en el devenir dels dies, tots iguals,  de sempre…
Si voleu trencar aquest quefer diari a la recerca del nostre pa de cada dia, perquè no us acosteu a Arenys de Mar i passejarem per l’imaginari literari d’una vila que respira literatura?. I potser no només literatura, sinó l’encant de saber trobar un lloc diferent que regala al vianant un clos mític, on el bé més preuat és l’orgull de pertinença a aquest lloc mític,.
I no només gaudirem d’aquest espai, sinó que ens retrobarem amb personatges que hom no lliga amb aquesta petita pàtria encerclada de turons… també és de l’Azaña, d’en Longinos, del pare Hilari, d’en Sender i la seva Crónica de l’alba, d’en Chopin i la George Sand i si recerquem més també és una vila dels austracistes, on els botiflers en van ser foragitats. I on varem tenir la gosadia de decapitar un rei …. en efigie eh!!
Doncs aixó, si voleu a les 7 de la tarda del divendres dia 22 de juliol de 2011,  a la Biblioplatja, ens trobarem a Arenys de Mar….
Per a més informació cliqueu aquí.

Avui us enllaço una contalla que he trobat sobre el Rei en Jaume.
Un dia vol premiar el millor ofici del món: Crida un forner, un sabater, un perarire, un mestre d’obres, un ferrer, un sastre, un fuster per tal que creïn una obra d’art, la hi presentin i també presentin les eines amb les que l’han confeccionat.
El rei escull el sastre, per allò de fer-li un vestit llampant, lluent, dels vestits que muden de vint-i-un botó…. Els altres,  cap cots se’n van cap a casa seva.
El ferrer no. El ferrer va a la ferreria, la tanca i marxa del país.
Al cap d’un temps, l’agulla del sastre es trenca, el ribot del fuster s’esmossa, l’alena del sabater es torna inservible… i axií tots… Fins que tots es troben davant de cal ferrer a pidolar la seva ajuda
Perquè?  perquè sense un bon ferrer,  la societat no pot funcionar… ell és qui te cura de totes les eines dels altres oficis.
Com que a casa érem ferrers, m’he permès dedicar la contalla al meu avi: En Pepet de Cal Ferrer, al meu pare , en Ton de Cal Ferrer. A la meva iaia Tereseta: la ferrera i a la meva mare, la ferrereta.
Ah ! i per internet he trobat aquesta bonica i antiga fotografia. Jo,  això ho vaig aconseguir i era el vailet que, amb un venta mosques, ventava les mosques dels cavalls perquè es deixessin ferrar bé.
Ah! i no m’ho han explicat. m’en recordo!!!!!! Com em recordo que el meu pare em cridava com el Gros de Cal Ferrer!.
Si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí o al dessota.

Diumenge, aquests geganters i altres engrescats d’Arenys de Mar, la varen fer molt i molt grossa!: Varen muntar la filmació d’uns flashmobb (si no es diu així, ja em perdonareu), A l’engrós: 92 gegants vinguts d’arreu, deu càmeres de televisió (algunes en llocs inversemblants, fins i tot volaven la riera….) En fi, festa gran!! Enhorabona per aquesta gent engrescada i engrescadora que, amb pocs mitjans,  son capaços de muntar-ne una d’alló més cofoia…
Tot amb tot, com que trobareu l’explicació en altres llocs, (per exemple aquí a vilaweb) si us sembla us n’explico una de gegants:
Els dos gegants principals (nats a 1955) son en Tallaferro i la Flor d’Alba.(vegeu el cant nové del Canigó de Verdaguer: l’enterro) Pels lectors de Verdaguer no us sonaran estranys els noms. Tallaferro és el comte Bernat de Tallaferro de Canigó…. I Flordeneu és la fada encisadora que l’encercla… I és clar, qui va batejar els gegants a Arenys de Mar (home molt culte) va tenir clar que un Tallaferro a Arenys, d’acord…. ja en som un xic de guerrers… Però una Flordeneu, quan a Sinera només hem vist la neu en comptades ocasions,  era massa. Per això se li canvia el nom i se li posa Flor d’Alba, On sinó neix l’albada de cada dia de cada dia a la nostra Pàtria?: A Sinera prop del mar!.
Ah! I si en voleu d’altra i us mireu bé les seves fesomies podeu veure un actor de l’época Cornel Wilde -el nostrat gegant – I ella no queda clar si van voler fer la Grace Kelly o la Joan Fontaine. Sigui com sigui sembla ser que els nostres predecessors varen voler fer uns gegants únics… I sí, sí… si aneu a algunes festes de gegants en trobareu d’altres semblants. Fixeu-vos amb els de Premià de Mar, que, a 1977, resulta que son iguals…. Què hi farem.. Però els primers els nostrats gegants de 1955.
Visca Sant Zenon!!!!!!….

De matinet, amb l’airet viu, sol ja alçat. Matí tranquil, val la pena una passejada pel nostre cementiri.
M’hi portava cercar un prohom arenyenc que aquests dies l’hem tingut a boca de tots. No el trobàvem i gràcies a l’Hug Palou, el nostre arxiver l’hem pogut trobar: La tomba de l’Antoni Torrent, el prohom que ens va aixecar l’Asil.
Si seguiu les fotos que us adjunto, veureu que hi ha un mini reportatge fotogràfic del panteó de la Ignàsia Tarré. La sogra de l’Antonio Torrent…. I si mireu bé, veure que m’he pogut acostar als vidres de la tomba i dins, hi veureu la fotografia de l’Antonio Torrent i de la seva esposa Dolores Vinardell. I també veureu que els vitralls son de la Dolorosa i de Sant Antoni… En fi , tranquila passejada i plaent l’esguard als petits detalls…
Ah i també veureu la tomba de l’Emilia Rovira de Preses que periódicament ens retorna el malestar pel fet que unes mans graponeres van treure la rosa natural (simbol de l’amor excels) per convertir-la en una tomba adotzenada.
Doncs la resposta la teniu, sempre, als seus peus hi trobareu … roses… de plàstic!!!
Encara som a temps a refer la història: A la tomba, única al món, hi havia  hi ha d’haver i s’hi ha de mantenir per a  l’eternitat una rosa natural amb un lleu tel de rosada: Símbol excels de l’amor!!
Apali, si voleu veure les fotos , cliqueu aquí.

El dia 9 de juliol, com cada any de cada any, des d’en fa moltíssims anys, els arenyencs celebrem la nostra festa patronímica… I no us penseu, tenim un patró quasi únic a Catalunya. Que jo sàpiga només existeix, a Catalunya, un altre lloc que el tenen de patró : Viver i Serrateix.. I enlloc més.
Per trobar-lo hem d’anar a Luzaga (Guadalajara) o a Ojacastro (La Rioja) o Salas de Bureba (Burgos)… en fi que hi ha alguns pobles de l’antiga Tarraco que també el tenen i quasi tots en tenen les relíquies que, en tots els casos, varen esser anades a cercar per uns capellanets de poble pels volts del segle XVI.
Si voleu, podeu clicar aquí per seguir una aproximació històrica al Sant i a la festa.
També si voleu, cliqueu a aquest post on podreu escoltar l’himne a Sant Zenon . I si per contra voleu escoltar la història, cliqueu aquí, o al dessota.

S’acosta el sant!. I mira que de ben segur els pares s’han  recordat que demà  és el dia del teu sant patró: Sant R. . I quina il.lusió esperar que avui, justament avui, vigilia del teu Sant, s’hagin recordat que és el sant patronímic.
Regires tota la casa, tot el casalot grandiós… i —– mira que hi ha llocs per amagar el regal, que de ben segur avui s’han recordat de tu . I ara! ni penses per un moment que no hagin fet esment que cal que et regalin alguna andròmina,  que de ben segur t’arrelarà amb el teu passat més pregon, amb el teu present més xiroi i  sobretot,  amb el teu futur que avui entrelluques.
I regires tot el gran casalot i per fi, regirant, trobes el petit artilugi que et farà reviscolar la teva il.lusió: una canoa: això! això es el que volies i per fi avui ho tindràs… o potser avui no ho tindràs, però és igual, avui no, però demà, que és el dia del teu sant,  si que ho tindràs.
I tornes a amagar l’esperada andròmina : Demà serà el gran dia: L’artilugi serà teu! quin goig, els de casa s’ha recordat de tu… fa anys que ningú es recorda de tu..
Però demà serà el gran dia: rebràs la gran canoa. L’esperada Canoa, la volguda canoa….
I arriba demà… i ningú et fa el present … no arriba la canoa… la canoa és per  en R., però no ets tu… és un “senyor” és un altra R. que, dient-se com tu, ha de tenir la canoa…no per a tu, que només ets el fill de la mestra… i la mestra li ha de lliurar a l’alumne…. que aquest si, aquest és el fill dels senyors.. per a ell és la canoa.
I avui, recordes aquest passatge de la teva vida, quan de cop, de bon matí,  en un diari, has vist l’esquela: ha mort el pobre R.V.M.
Descansi en pau…  m’he retrobat amb una part del meu passat, sense odi, sense rancor, sense cap mal averany….. i  penso: qué en deu haver estat de la seva vida….
I et preguntes: Ha pogut jugar amb aquella canoa ??????….
De veritat que, avui, desitges verament que hagi pogut jugar i gaudir de la canoa… de la “teva” canoa….. d’aquella canoa,  que la vida, aquell dia, et va furtar, pero que a mans plenes te n’ha anat regalant d’altres.
I dreço una pregaria per a en R.V.M. que hagi gaudit de la canoa!
Descansi en pau!!