SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: AGENDA REVISTA

L’HOME DELS NASSOS A ARENYS DE MAR

L’HOME DELS NASSOS A ARENYS DE MAR

El  dia 31 de desembre de cada any, és quan trobem l’home dels nassos a qualque vila. Ja sigui a una plaça, a un carrer, o a un petit  racó vilatà… Hi ha algun infant  que no l’hagin fet anar a la plaça del poble o vila, per tal de poder veure i trobar-se l’home que te tants nassos com dies te l’any?….

I és clar, com que a l’any li queda un dia, l’home te el nas del dia… o sigui, el de cadascú, o sigui un sol nas… (però els vailets no ho saben  això!)

Doncs  mireu que és cas, l’Amades, en el seu costumari, explica una facècia que feien els nostres avantpassats a la vila d’Arenys de Mar.

Com que el nom ja indica que estem a la voreta de la mar, sembla que  aquell dia, la quitxalla havia de tenir el cor net per rebre l’home dels nassos i per netejar-lo, portaven la mainada a trencant d’onades i els feien  cridar ben fort els pecats que tenien (Pobrets! i quins pecats voleu que tinguessin?). I un cop dits els pecats en veu alta i clara que els sentís tothom, havien de fer un nus a un cordill (a nus per pecat) i un cop feta la tirallonga de nusos, calia llençar el cordill amb  els nusos a la mar… si aquest engolia el cordill i nusos… pecats perdonats, si el retornava a la sorra, pecats vius…

Sembla però que hi havia repesca: si retornava el cordill amb els nusos a la sorra de la platja, el vailet i els seus pares se n’anaven a casa seva i llençaven cordill a la llar de foc… i si el foc el cremava, pecats perdonats… És clar que hem de creure que els pares i mares,  bonhomiosos, feien que tots els cordills es cremessin, perquè si no… pobra mainada…amb els pecats vius, tenien tota una vida per davant  esperant anar a cremar a les calderes d’en Pere Botero … que per cert, era en Pere Porter i era de Tordera (districte d’Arenys de Mar)

MOLT BON ANY A TOTHOM!! I com deia el nostrat poeta: No t’alleris Tianet, a corregir-me, car a Sinera sempre ho pelarem així!!

I  que tots ho revisquem a  tenti potenti!!.

Imatge de l’home dels nassos extreta de l’Amades  (Històries i Llegendes de Barcelona)  i  colorejada per A.F.T., la meva esposa

Article publicat a L’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de gener de 2021

US PRESENTEM LA NOIA DE CAN MORA DE SANT VICENÇ DE MONTALT

US PRESENTEM LA NOIA DE CAN MORA DE SANT VICENÇ, REINA DE BELGICA 

O sigui… la reina Fabiola de Bèlgica…, abans: Fabiola Fernanda María de las Victorias Antonia Adelaida de Mora y Aragón.

Hem de retornar a fa un temps…. un temps reculat. Als anys 60…

El rei dels belgues, Balduí, ja feia uns anys que era rei (des del mes de Juliol de  1951) i encara no li havien trobat xicota…. I l’home, seriós, creient, ben endreçat de cap i d’obres (aquesta era la biografia que ens arribava)… es va anar a enamorar de la Noia de Can Mora de Sant Vicenç de Montalt.

Home…. Sí… la Fabiola ja tenia uns noms altisonants  i va néixer a Madrid…

Això era el que es va dir. Però els estudiosos, els arxivers i la maquinaria dels dos Estats (Bèlgica i l’estat espanyol) es van posar a cercar qui era aquella donzelleta, amb cara de monja i amb uns títols que no acabaven de quadrar …. I apali: calia saber qui era i si no s’escatia de pressa, s’havia de crear una nissaga amb pedigrí. Qui havia de ser la futura Reina dels belgues no podia ser una qualsevol…

Per banda de mare… encara hi trobaven alguna cosa prou llustrosa “de Aragón…”… però per banda de pare… no tenien cap estri on  anar a “pescar”…

Per sort, Sant Vicenç de Montalt tenia alguns dels seus protocols notarials a l’Arxiu de la nostra Vila d’Arenys de Mar…

I un dia, a l’arxiu d’Arenys es rep una trucada des dels arxius centrals de l’estat peninsular per tal que aclareixin qui era aquella noieta… o millor dit, de quina estirp li venia la nissaga? …

Ai! quina feinada!!!!

I tots a la recerca dels avantpassats de la futura reina dels belgues…

No es troba res… o millor dit, si que es troben coses d’en Pere Mora i Rossell i del seu fill Vicenç Mora i Boet, rebesavi i besavi de la noieta en qüestió… Però de títols nobiliaris “de rancio abolengo”  no se’n cantava ni gall ni gallina!.

I dels arxius d’aquí només sortien dades minses: Que si un avantpassat era “bracero”, que si n’hi havia un altre “jornalero” i un de més enllà  “aparcero” …. o sigui, res de lluïment per aportar a la nissaga de qui havia d’esdevenir reina…

I ai las!  s’acostava el dia de les noces  i no es trobava el pedigrí que s’exigia per a una futura reina …I el temor, el neguit i l’apocalipsi rondaven arreu… (s’acostava el dia 15 de desembre de 1960, data del casament.)

Fins que, des de l’Arxiu arenyenc,  es troba  una escriptura vella on hi ha un nom d’un avantpassat de la Fabiola, “Don  (posem-hi el rebesavi Pedro Mora y Bellsolell, o el besavi  Vicente Mora Boet),   ..  procede a la compra de un trozo de tierra destinada al cultivo de uvas…. “

Voilà, ja ho tenim!: TERRATENIENTE, que segons la Real Academia  espanyola és:

—Persona que posee tierrasespecialmente la que es dueña de grandes  extensiones agrícolas.

I a partir d’aquí es va poder nodrir una nissaga prou agençada… Nogensmenys un seu avantpassat  va ser TERRATENIENTE !!!

Ja n’hi havia prou per a bastir una nissaga de reina…”Cosas veredes…”

“Addenda. Redactat aquest apunt que publico, em vaig adreçar a l’Arxiu Històric Fidel Fita, cercant l’empara del bon amic i arxiver Hug Palou i Miquel. Ell em fa uns comentaris insuperables i acaba amb un afegitó de categoria i diu:

… Ramon… perdona la digressió. Efectivament, els del Cuerpo de la Nobleza, en la documentació que van consultar, la que fos i a on fos, no trobaven més que Mora’s que eren pagesos, bracers, jornalers…, fins que un va comprar una peça de terra! Un dels personatges del Cuerpo de la Nobleza va exclamar: ja ho tenim!:  HACENDADO!!”

… Ah!!  I tot el que hem dit és de veres, de veres…

Article publicat a l’Agenda d’Arenys de mar el mes de desembre de 2020.

 

 

SANT MARTÍ i SANT ZENON …. UN CONTE PRIMIGENI D’APEL.LES MESTRES

SANT MARTÍ I SANT ZENON. De com van esdevenir els nostres patrons.

Les fotografies son: La de Sant Martí d’Arenys de Munt d’en Pep Pruna. 

i la de Sant Zenon d’en Xavi Salbanyà

Una versió lliure d’un primigeni conte d’ Apel.les Mestres.

Temps era temps quan va passar el que suara us contaré. Ni l’Areny de Munt, ni l’Areny de marina tenien sant patró. I atès que  al cel, al costat del Pare Etern hi havia molts sants esperant torn que els atorguessin un patronatge terrenal, s’havien d’esperar. Un Dia Nostre Senyor, cansat de sentir botzinejar tota aquella patuleia   diu, adreçant-se als dos més propers:

–Vinga vailets!. Empolaineu-vos que anireu  cap a la terra  a cercar  a Sant Vicenç de Llavaneres que ja és patró del seu poble i potser us acompanyarà a  unes  viles que encara estan orfes de patrons. I fou així com els dos: Zenon i Martí, baixaren a la terra i anaren a cercar  el Sant Xurraví. I el pobre Vicenç, quan els veu baixant a la terra, ja capta que son uns passerells i no en sabien  de la missa la meitat. I aprofitant que s’esdevenia la verema, els dos sants baixats del cel van a un celler, i ja podeu comprendre que alçant el porró agafen una turca   de  garnatxa, vi dolç, xampany … o sigui traguejar a “tenti potenti”… El Sant Xurraví, veient el desficaci en el que es trobava, els guia al Coll del Pollastre, des d’on en baixada sobtada, s’arriba a Arenys de Munt i tirant una mica avall s’arriba a Arenys de marina. Ja s’espavilaran, pensa…

Els dos pobres galifardeus, ben amarats de vi, prenen la baixada i  “enfarinats”  com una sopa —o millor dit, com dues—, acabaren per tombar-se al peu d’un marge de la riera, on s’adormiren com dos benaventurats (el que eren). Mentrestant el cel s’havia anat ennuvolant i esclata una tamborinada tan forta que aviat n’anaren plens torrents, rials i  rieres. I al marge de la riera de Sobirans  és on es van ajaçar els dos sants i en poca estona  baixa tal torrentada que se’ls endugué avall i els deixa:  sant  Martí a Arenys  de  Munt  i sant  Zenon  a Arenys  de  Mar. Espetegaren, no a qualsevol lloc, sinó a les places més importants de cada vila (la plaça de l’Església). I els de Munt, en veure baixar  Sant Martí, (ells no sabien qui era)  varen salvar-lo  de bursada. I quan Sant Zenon arriba  al veïnat de mar  els veïns van fer el mateix i fet i fet, veient que, en el fons, eren bones persones, cada vila  els nomena patró del seu veïnat. Bé! es degueren ben guardar d’explicar als  seus futurs feligresos el com i el per què de tan “meravellosa” aparició a la riera. Es de creure que no faltà qui en tingué esment, tota vegada que la història ha passat a les generacions posteriors.

I diuen les contalles que, d’aquesta manera, fou com Sant Zenon i Sant Martí gaudeixen de patronatge de les dues viles.

I no sigueu trapassers… no aneu bescantant que els nostres patrons tenien més tirada al traguinyol que al salvament d’ànimes….. Tantost quan els hagué passat l’enfarinada (i la rebolcada per la rierada), diuen els feligresos de les dues parròquies, que el seu Sant és el millor sant del cel.

Es clar que els de Munt diuen que Sant Martí és el millor, i els de Baix diuen que ho és Sant Zenon …. però oi que nosaltres no en farem cap brega dels sants…

Tanmateix d’Arenys només n’hi ha un, oi ? …

Escrit publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar el mes de Novembre de 2020

ELS VERSOS MÉS XIMPLES DEL MÓN –JOSEP PLA DIXIT–

ELS VERSOS MÉS XIMPLES DEL MÓN –JOSEP PLA DIXIT–

Foto d’en Jordi Pons-Ribot. El Sr. Ramon, amb la cassola  i la concurrència, a punt de servir l’arròs.

Ai las! que llegint, llegint, de vegades trobes perles que es fan dir sí senyor!.
Mireu que és cas, llegint “Notes per a Sílvia” d’en Josep Pla,  he sabut que, un dia, vaig ser l’eina malèvola que, dalt de l’escenari,  va dir “els versos més ximples del món”

Veieu: Mestre Pla en el seu llibre “Notes per a Sílvia” a la pàgina 137 a l’entrada de Desembre (de 1931)  i després de despotricar un xic sobre el funcionament de la República i concretament alguns personatges que “donaren una Càtedra a D Fernando de los Rios… Hi ha gent que s’estranya que la República vingués. Però ¿que podia deixar de venir …?

I afegeix seguidament Pla:

––Cada vegada que sento queixar-se un monàrquic, penso en aquests fets i repeteixo “in mente”  uns versos que vaig sentir al Romea fa molts anys ­­–els versos més ximples del món:
“Gràcies a l’agricultura
ens trobem al mig del bosc…“

Doncs mireu que és cas: Mestre Pla no ens diu de qui son els versos, ni a quina obra pertanyien…

I jo us puc dir que el Teatre Principal d’Arenys de Mar es va reinaugurar el 7 de juliol de 2005, en el marc de les festes de Sant Zenon, prop de sis anys després d’haver tancat les portes per motius de seguretat i nosaltres (Fènix Teatre) de la mà mestra d’En Jordi Pons Ribot, per aquesta inauguració de la  renovació   del nostre teatre Principal,  vàrem posar en escena uns tastets d’una  sèrie d’obres del dramaturg arenyenc Josep Maria Arnau, entre les que hi havia la seva millor obra ” la Mitja taronja”. I a tot el conjunt el vam titular ” Un repente de comèdia”

I és a l’obra “la Mitja taronja”, on un servidor, al final de l’escena, tot representant el rendista Sr. Ramon, te el següent diàleg faceciós amb la gent que,  trobant-se a l’espera d’un bon arròs, no està per gaires galindaines,  ni escoltar discursos.  L’escena va així:

Lluís :     Sr Ramon, que no el porta (l’arròs).
Ramon (aquest sóc jo!) : Luego ve.
Tots:      L’arròs, l’arròs!!
Ramon : Callin; vull aprofitar
un moment d’inspiració.
Pancho:    Que? Nos  va a
echar un discurso?.
Ramon : Cortito.
Pancho:  Pues
atención
Ramon : Dichosa edad y dichosos..
Lluís  :     Això és tret d’un llibre!
Esteve :  Bo!
Ramon : No m’interrompin!
Pancho: Silencio!
Pona:     Que
prosiga el orador.
Ramon    … La societat fomentada
per la civilització;
– No s’hi val a tirar boles-
Esteve:   Te raó el Sr Ramon
Ramon : Gràcies a l’agricultura
ens trobem al mig del bosc.
Pancho :
La consecuéncia es muy lógica!

I així s’anava desgranant aquesta situació delirant, volgudament delirant, que l’autor emmarcava en un dinar bucòlic. I sí senyor!  El Sr Ramon vaig ser jo i vaig tenir l’honor de poder dir, dalt de  l’escenari, el que Pla en diu els versos més ximples del món. (crec que dec ser el darrer actor en pronunciar aquests versos dalt d’un escenari..)

El que no se és si hem de donar gràcies a l’agricultura, però que ens trobem perduts al mig del bosc, crec que és una evidència descomunal. (aquestes paraules, de ben segur,  les podria haver escrit el propi Pla!)

ADDENDA: Un cop redactat aquest apunt, vaig passar-li a en  Jordi Pons Ribot, demanant-li permís per parlar de la seva obra (ell en fou l’ànima)  i a l’ensems, li demanava si em deixava usar la fotografia que, també, era d’ell.

En Jordi m’ha fet aquestes línies que, crec, que son tan importants, que emmarquen l’obra de teatre:

Hola Ramon,

Endavant! Per mi està molt bé. “Un repente de comèdia!” va ser una experiència molt gratificant. 

El poder posar en escena, en motiu de la inauguració del teatre, tanta gent vinculada al món del teatre d’Arenys, -amb un autor també arenyenc-, penso que va ser un encert. Gairebé un miracle d’aquells que, de tant en tant, ens ofereix el teatre.!   

Gràcies. Una abraçada!

Jordi.

 Article publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar , el mes d’octubre de 2020

LA SÍPIA D’ARENYS (la cara del Sant Crist)

LA SÍPIA D’ARENYS (la cara del Sant Crist)

Foto: La sípia d’Arenys, amb la cara del Sant  Crist,  pescada el 1934. (foto facilitada per en Joan Pons Ribot (ACS))

 Entrada del diccionari Alcover Moll a la paraula SÈPIA o SÍPIA f.

|| 1. Mol·lusc cefalòpode de l’espècie Sepia officinalis, amb deu tentacles, cos ovalat aplanat amb una aleta que s’estén a cada banda del sac, i closca oval interior composta de laminetes calcinoses unides per columnetes perpendiculars.

Un dia, ja fa uns anys, els bons amics de Radio Arenys es van assabentar que a la conquilla (closca oval) de les sèpies, depèn com es mirin, tenien la cara del Sant  Crist gravada.

I a l’ensems, algú els va dir que a Arenys havíem tingut una conquilla de sípia (força gran) amb la cara del Sant Crist  i em van demanar si  podia saber més coses d’aquest tema… em vaig posar a cercar, (jo  havia sentit, des de sempre, algunes noticies de la Sépia d’Arenys, una vella contalla que s’anava explicant sense que ningú me’n  donés  cap certesa.)

Tot i sabent aquest fet, no en tenia constància fefaent ni massa informació, i gràcies a en Joan Pons (ACS) que en va fer un petit article a la Rierada, en vaig saber més coses.

A   l’any 1934…. als d’Arenys, ja feia molt de temps que se’ns coneixia pels setciències… Bé, millor dit pel poble de “les” setciències… I tot perquè a la teulada del Xifrè hi havia set estàtues que mostraven “les” set ciències (eren estàtues que representaven la Prudència, les Bones Obres, La Caritat, la Fe, l’Esperança,  la Salut,  la Medecina). Hem  de recordar que en Xifré pertanyia a la maçoneria.

Però és clar… la gent era molt mal pensada i de passar de ser el poble   de “les” setciències, vàrem passar a ser la vila  “dels” setciències… i tot, per aquesta tendència innata dels arenyencs a treure pit i pretendre saber-ne un xic més que els altres, o sigui: un punt pavero…

I estant així les coses… un pescador troba una sèpia gegant al mar… i la conquilla  de la sèpia te gravada la cara de Crist… (o s’hi assembla!)
I dit i fet… l’exposen amb tots els honors a l’espardenyeria de la Riera… I corrues de gent procedents  dels racons més ignots venien a la nostra vila marinera a gaudir de la visió de la cara de Crist Crucificat! …. i de passada, si els abellia, pispaven alguna que altra espardenya…. i fet i fet, varen haver de traslladar la sèpia a una altra botiga, i en aquest cas, l’exposaven a  l’aparador… (no fóra cas que també ens furtessin  alguns objectes).

I ja tenim una ligamanega ben  “armada”:  els dels pobles del voltant, que sempre havien esperat una excusa per poder fer forrolla dels setciències, ja la van tenir servida… Apali, i vinga broma amb la Cara de “Cristo”, apareguda a la conca  d’una sèpia…

I és així com es va fer famosa la Sèpia d’Arenys … la foto de la qual, la veieu  a l’inici d’aquest escrit, gràcies a la troballa que havia  fet en Joan Pons!.

Ramon Verdaguer i Pous

Publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar a setembre de 2020

 

 

PERQUÈ LES NOSTRES CAMPANES NO CALLIN MAI

PERQUÈ LES NOSTRES CAMPANES NO CALLIN MAI

Arenys veïnat de Mar comença a tenir campanes ja en la primigènia Església de Sant Elm,  que es trobava ubicada al costat de la que tenim ara (i de la que se’n conserva una clau de volta al Carrer de la Torre) a l’any 1575. Després,  en construir-se la nova església a  l’any 1603, l’italià mestre Carmini va construir una nova campana… que inaugurà les que després anaren posant-se al nou campanar.

Podríem dir que les campanes han estat les  nostres primeres “periodistes”. Ens  han avisat i informat d’allò que la comunitat, que vivia a redós del campanar on les campanes tritllejaven, havia de saber. I  a través d’elles, sabíem, puntualment, de si hi havia hagut una defunció, car sentíem  la campana grossa, que mig ploriquejant ens ho anunciava…. Si la defunció era d’un home,  els tocs  de mort s’allargaven una mica més. Si eren de dona, s’escurçaven. I si eren d’un albat (nen o nena no batejats) es tocava amb la campana petita  un to planyívol que esfereïa.  Si el toc de morts es feia al  matí,  volia dir que l’enterrament era a la tarda del mateix dia, i si el toc es feia a la tarda sabíem que l’enterrament seria l’endemà.

I quan hi havia perill es tocava a “sometent” paraula que no vol dir altra cosa que (metent so) o sigui fent soroll. I si les campanes tocaven a sometent,  tothom es preparava per a defensar-se o potser, atacar…

I fins els nostres veïns de Sant Pol celebren des de fa uns anys  la commemoració dels fets de 1714 i ells han recordat  el 15 de febrer d’aquell any, on varen defensar-se de l’invasor borbònic. I la commemoració la  varen intitular desacomplexadament “Sant Pol quina hora és!”   i van fer molt i molt bé. El crit “Sant Pol quina hora és”, no es refereix a que haguessin posat un rellotge de sol a l’ombra, o l’haguessin embolicat amb una manta, com algú, burlescament ha anat dient durant molts i molts anys…. No! la frase correcta era “Sant Pol, la manta, gent berganta, quina hora és”  I aquesta frase prové dels fets del 15 de febrer de 1714, quan les tropes borbòniques varen delmar la població, van aterrar el campanar i amb ell la campana, car era la campana la que marcava les hores, que donava ànims als defensors i que repicava gràcies a uns vailets que la feien voleiar. I  un cop destruït el campanar,  destruïda la campana, i dominat tot el poble … els invasors  feien burla als santpolencs amb la frase de “Sant Pol quina hora és!.. Burla que solia  fer aquella  mala gent. I passat el temps, la gent la repetia sense saber perquè.

 Les campanes han estat presents en la nostra existència, ens han fet com a poble, ens han ajudat a configurar-nos com a comunitat. Comunitat d’acollida, de defensa, d’atac, de sentiment pels  morts, de festa en els bateigs  i fins i tot, el dia de mercat, amb tocs puntuals, ens informaven si aquell dia podríem trobar-hi carn, peix o verdures.

Nosaltres hem tingut campanes sempre, des de l’antiga església  a la nova, i des del  nostre campanar  han acompanyat  la nostra vida quotidiana. Inclusiu una campana a la capella del cementiri.

I al 1936 per mor de la guerra, van ser aterrades i no va ser fins el 31 de març de 1946 en que es van tornar a col·locar unes noves campanes, el nom de les quals trobareu a les imatges que s’acompanyen.

I amb  la seva companyia per durant tants i tants anys… que ningú, sota cap concepte les vulguin fer callar … No ho hem de permetre !!!

Ramon Verdaguer i Pous

Publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de Juliol de 2020.

 

 

L’ESCABELLAT, UNA MORT PER UN BADALL

Imatge: Reproducció del quadre del pintor Joan Baixas i Carreter, 1891. La platja del Portinyol mirant a llevant, presidida per la ermita de Mont Calvari. El quadre es troba al saló de plens de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Avui, una història real (sembla), com la vida mateixa… Una de les històries arenyenques  que recollí el nostrat Mn. Palomer.

 A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa l’orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb un altra  galifardeu del veïnat…

Un dia, l’Hipòlit, amb la mosca a l’orella,  cansat de sentir aquestes falòrnies, va retornar de pescar  a una hora matinera. En arribar al carrer (avui de les Escolàpies, abans Cantalagrella) els troba junts garlant  al mig del carrer, i de bursada se n’adona que el galifardeu fa una ganyota com si fos de complicitat  i la Antònia Sofia, sense saber massa perquè, li retorna la ganyota. Ai las! podeu comprovar que l’Hipòlit ja tenia un motiu de la traïdoria de l’esposa (i tot per una ganyota!, entesa per ell, com una amoreta cap al foraster…) I el nostrat Hipòlit va tenir la certesa total i absoluta que entre aquells dos vailets hi havia alguna cosa més que una coneixença.  I el pobre Hipòlit, engelosit, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, espera el primer aplec i mata la pobra Antonia Sofia.

I  vist el desficaci que havia comès, se’n va a Roma a demanar perdó al Sant Pare. I el Sant Pare li diu que, en penitència, ha de comprar una imatge del  Sant Crist al port de Roma, ha de noliejar una xalupa i, amb el Sant Crist comprat, s’ha de fer a la mar i allà on pari, hi basteixi una ermita.  El bon Hipòlit se’n va al port de Roma, i mentre espera que li preparin  el Sant Crist, va a fer un mos a la taverna. Només prendre seient, es troba que el personatge assegut al seu davant  fa un badall potent, i ell, òbviament per allò que els badalls s’encomanen, li retorna. És en aquell instant  que se n’ adona que havia occit  a la seva dona per un badall… I ja tenim el pobre Hipòlit que amb el petit vaixell  es llença a la mar Mediterrània i on voleu que vagi a espetegar?… Doncs a la Vila d’Arenys. Nogensmenys que ens ve a raure a  la Caldeta (avui Mont Calvari) i és allí on va construir l’ermita i una caseta per a l’ermità.. o sigui per a ell mateix.

I des d’aquell dia, tothom ha conegut el Sant Crist del Mont Calvari com a “l’escabellat” (duia una perruca postissa amb cabells negríssims i d’aquí li ve el nom.) Encara que, si avui el voleu veure, heu d’entrar a l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar  pel portal de la Minerva i a mà esquerra el trobareu, però ben clenxinat (li han llevat la perruca).

Apali! Una contalla més… I com que l’Hipòlit Doy venia d’Itàlia, podem dir: “se non è vero, è ben trovato”

Escrit publicat a la revista l’Agenda d’Arenys el mes de juny de 2020

EL MOLI DE DALT, LA BENVINGUDA I L’ACOLLIDA DEL XIPRER

Retrat d’En Xavi Salbanyà

EL MOLÍ DE DALT. LA BENVINGUDA I ACOLLIDA DEL XIPRER

 A l’entrada del Molí de Dalt (avui Calisay) hi ha  un xiprer d’acollida. I també una alzina surera de la que en  parlarem una altra estona.  Si us sembla, podem fer una explicació sobre el xiprer del Calisay i quina funció feia (i fa)  la figura del xiprer al davant de la casa.  Un xiprer vol dir: acollida. Dos:  acollida i menjada, i tres acollida, menjada i fins i  tot dormir…. és clar que si en veieu més de tres junts, no ho dubteu: esteu entrant a un cementiri!!

  El tema dels xiprers va ser percebut a la fi del segle XIX
pel poeta i historiador Víctor Balaguer arran d’una visita al massís del Montseny, però no va aconseguir donar-ne una formulació massa clara (Balaguer, 1893):

“Cuando las órdenes religiosas, Briareo de cien brazos, se extendieron por todas partes dominándolo todo, cuidaron de atraerse las familias más importantes de la comarca y de hacerse suyos los dueños de las granjas, caseríos, quintas ó masías. Conquistado ya el dueño de casa, se le nombraba hermano, y pertenecía desde aquel momento á la germandat ó hermandad del convento. Entonces, á la puerta de su casa ó en el sitio más visible de su huerta ó de su patio, allí donde pudiera descollar mejor ó distinguirse más, se plantaba un ciprés. Esta era la señal de que la casa aquella pertenecía á la hermandad” (Balaguer, 1893).

No obstant però, llegint, llegint he trobat  per internet una web molt interessant “Amics arbres/Arbres amics” en la que he pogut llegir unes paraules molt ben girades del  meu bon amic  Martí Boada, aquí sí, amb l’explicació plausible, que els xiprers son arbres d’acollida  i si no, fixeu-vos-hi:

“Pel que fa al Montseny , terreny en el qual ja hem vist que certs contes expliquen que cal ajudar els pobres que arriben a les  masies- sabem que existia un codi no escrit a través del qual se sabia el que es podia esperar quan s’arribava al portal d’una masia. Segons Martí Boada, si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers  volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit. Segons Boada, en la major part de les masies s’hi trobaven habitacions per hostatjar els treballadors eventuals o altres visitants. D’altra banda, sempre era possible passar la nit a la pallissa.

I els que hem anat una miqueta a trescar pel Montseny, en podem donar fe, que, a moltes masies, hi ha els xiprers de consuetud.

Apali: Ja ho sabeu! quan us n’adoneu del xiprer a l’entrada del Calisay, sapigueu que sereu molt ben acollits….. sempre que vosaltres així ho vulgueu. Els arenyencs ja ho tenim això. Si hom vol ser acollit, no hi ha cap Vila millor que la nostra. Però si hom no fa res per ser acollit i no vol participar a la Vila, som tan trempats que els sabem invisibles… i ni cas…   

Escrit publicat a l’Agenda del mes de maig de 2020

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

 Imatge: Santa Maria de Queralt i el funicular franquista.

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

Mn. Josep Maria Ballarin i Monset (ACS) va morir  el 18 de març de 2016 (aquest mes en farà 4 anys).

A les beceroles de la nostra vida de casats (agost 1973), amb la meva dona i amb els bons oficis del meu germà Josep que el coneixia, vàrem anar un fi de setmana a Santa Maria de Queralt per a conèixer Mossèn Ballarín. Sabíem que hi havia, a redós de la rectoria, un petit hostal on passaríem la nit. En arribar, vàrem saber que l’hostal estava tancat. Mala negada!

Ell, a hora foscant del dissabte, sortia de l’Església, el saludem i generós ens va oferir anar a sopar amb ell i per dormir, també ens facilitaria un lloc. No ens esperàvem la rebuda. Rebuda que òbviament, llevat del neguit per no molestar, ja ens plaïa. El sopar, (de mesura franciscana, la millor mesura amb els amics), va permetre tenir el goig de compartir-lo amb ell i amb una parella barcelonina.

Fillets de Maria! Quins tres savis de futbol! (la parella i el mossèn). Se les sabien totes del Barça. Les alineacions, l’estil de joc, la bondat que el Barça feia al país, alguna trapelleria (més d’una eh!)  d’algun jugador, en fi, nosaltres astorats i amatents. Poca cosa hi podíem dir… A les petites, la parella va  acomiadar-se, i ens vàrem quedar nosaltres tres, o sigui ell i nosaltres dos.

Però de Mossèn Ballarin en vàrem gaudir i encara ens recordem de tres passatges, que ens van marcar.

1.- La història del funicular contada en detall: obra franquista que, per aquelles dates, només havia  funcionat una vegada. Només havia pujat al temple un representant del “Régimen” i pareu de comptar, fins i tot ens ho va amanir explicant que un arbret que sortia ufanós, deien que feia nosa per col·locar  la via, que havia de ser arrencat per fer pas a la baluerna  franquista. Ell, amb la seva bonhomia, va aconseguir que traslladessin el funicular uns metres enllà. El pobre funcionari va quedar enfarfegat amb una lligamanega important: L’arbret es va quedar i la via es va canviar lleugerament ! (A l’any 2015 es va desballestar definitivament aquest funicular.)

2.- L’impacte que ens causà el seu coneixement d’Arenys i de la seva contrada. Ens explicava els recers espirituals  que havia fet als convents d’Arenys, dels frares i de les monges… I el detall excels del coneixement del paisatge. Ens deia:

‑Ah i per anar a Arenys, passava  sempre per “la catedral”

Nosaltres pensant que es referia a la nostra catedral-església de Santa Maria… i ca! ell ens explicava que la carretera que uneix Sant Celoni amb Arenys era talment una catedral de la natura, amb aquests arbres immensos que es drecen a l’infinit en pregaria permanent i que agombolen als pobres humans que hi transitem, com si la natura ens fes de clos matern de les nostres ànimes… Sempre més (i han estat moltes vegades) quan passo per aquesta carretera tinc presents les seves paraules i admiro, astorat, la nostrada catedral natural.

3.- I ja a les acaballes de la conversa ens fa:

—I vosaltres, a la vida, què feu?

La meva dona li explica que treballa a l’ambulatori. I jo que li faig que de dia treballo de bosquerol. I que junts, a les vesprades, estudiem dret:

Ens fa una fugissera llambregada i esclata a gratcient, amb gran sonoritat!:

—Féu cara de bona gent … Patireu molt… Massa…

Bona nit Mossèn Ballarín.

Amb el mossèn no vàrem ser ni molt coneguts, ni amics, ni quasi saludats. Només ens vàrem veure aquell dia. Però la seva empremta ha durat tota la vida …I quanta raó que teníeu, amb això de ser advocats i de patir!!!

No descanseu mai! Allà on heu anat  vetlleu ara i sempre per aquest nostre país. I per tots nosaltres. Ah! I saludeu a Mn. Martí Amagat amb qui, de ben segur us trobareu al cel !

Fins sempre, Mossèn Tronxo!!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de març de 2020.

ROSASSA DEL BISBE CATALÀ… A LLAVANERES!

ROSASSA DEL BISBE CATALÀ… A LLAVANERES!

Foto: a la dreta, la imatge del rosetó  (o rosassa) de l’església parroquial de Sant Andreu de Llavaneres, i a l’esquerra,  l’escut del Bisbe Català!!

 Llegint un escrit de Mn. Josep Rigau, arxipreste d’Arenys de Mar (1871-1936), a la revista local Salobre numero 8 de 21 de febrer de 1999, hi  vaig fer aquesta troballa:

“Un dia d’esplai que va voler (el Bisbe Català) passar visitant el vell rector de Sant Andreu de Llavaneres, el seu amic particular, l’hi vaig acompanyar. Com era d’esperar aquest bon rector ens va preparar una generosa rebuda, content de veure’s distingit així pel seu prelat, que aquest el tractés amb tanta intimitat. El Dr. Català el va reprendre amorosament per haver-se molestat tant i haver gastat excessivament, deia ell, per a obsequiar-lo. Després el rector ens va portar a veure l’església parroquial, que amb el seu zel havia aconseguit restaurar o aixecar nova, mentre explicava al senyor bisbe que volia posar vidrieres de colors als finestrals del temple. A una lleugera indicació del rector sobre el fet que esperava benefactors per a una obra tan important, i veient el senyor bisbe que el rector quedaria més que content si, com a record d’aquella visita, pagava una de les vidrieres laterals, li va contestar:
—Però, que no vol instal·lar el vitrall de la rosassa?.
—Sí, excel·lentíssim senyor, però aquest, com que és més gros i complicat resultarà molt car.

—Doncs bé… aquest és el que jo pagaré i ocupi’s que el fabriquin de classe superior perquè vull que sigui fi i molt bo.
El senyor rector li va donar les gràcies i va dir al bisbe que posaria al mig del bell vitrall l’escut d’armes episcopal. Amb aquesta senzilla narració es pot comprendre com era generós el senyor bisbe Català i de quina manera tan fàcil dispensava les seves gràcies quan es tractava de l’ornament de temples. “

I havent llegit la narració de Mn. Rigau, ja podeu comprendre que vaig quedar corprès… Servidor,  havia estat escolanet de la parròquia de Llavaneres  molts anys i atès que llavors les misses es feien d’esquena al poble, quan el rector predicava, que llavors sí, es dreçava al poble, els escolanets ens asseiem  als graons de l’altar mirant cap als bancs de l’església, al vitrall, la porta, etc…

I podeu comprendre que havia mirat molt el vitrall…
I veure que era del bisbe Català, doncs no ho sabia.
I cap a Llavaneres em vaig adreçar el primer matí festiu, a bona hora i vaig poder comprovar  el vitrall i…. voilà! el podeu veure a l’inici de l’escrit i aquí us enllaço l’escut del Bisbe perquè els compareu!

Ramon Verdaguer

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de febrer  de 2020

CURT DE GAMBALS

 

Imatge: Uns gambals curts: Gambal segons el diccionari Alcover Moll: Corretja o cadena amb que es subjectaven les cames d’algú per impedir-li de  fugir o per turmentar-lo; cast. grillo.

 CURT DE GAMBALS

Qui no ha dit alguna vegada l’expressió:

—Aquest galifardeu és un curt de gambals.

No cal que ens esforcem massa per concloure que l’expressió fa referència a que la persona esmentada és més curta que una cua de conill o si ho voleu, ras i curt, que és un sapastre sense massa llums.

Ara se’ns ha donat per aplicar l’expressió a qualques polítics que, en el seu devenir diari,  no donen peu a pensar que siguin altra cosa que això: son estrets de sostre. O que no saben agombolar els nostres recursos públics o els nostres destins com a país, poble  o vegueria… en fi, no ens posem en un jardí florit que podríem prendre mal!!.

Però, d’on ve aquesta  expressió?

Doncs sembla ser que a la segona meitat del segle XIX, en una ciutat del centre de Catalunya,  les batusses entre lliberals i carlins feien que, quan manaven els uns, els altres anaven a la garjola i si canviava la truita, anaven a tornajornals i a l’inrevés, els uns  fora i els altres dins. Algú, potser espavilat, va pensar que dins la presó no rendien ni aportaven res a l’erari públic… ni quedaven malmeses les seves imatges de prohoms… I quina en pensa… doncs això, que en lloc d’estar-se quiets al tuguri, fa que surtin als carrers per netejar-los i escombrar-los:  en definitiva que siguin útils i de passada quedaven del tot desprestigiats. Però és clar, el primer dia, els col·loquen els gambals llargs (o sigui, la cadena que lliga les dues cames, que vagi baldera) i què passa?… se’ls escapen tots!!

Solució: gambals curts i així no s’escaparan, Però és clar, proveu de fer el petit pas de pujar una vorera amb un gambal ben curt: rodolareu per terra  fent tentines: o sigui que, qui us està mirant, pensa que no hi sou  tot, que sou un liró de cap a peus… i així, de mica en mica fins a l’expressió:

—Mira que n’ets de curt de gambals…

Àpali: Ja li podeu dir a algun estret de sostre que conegueu:

—Ets un curt de gambals .

I quan s’enfadi, (si s’enfada!)  li expliqueu què vol dir de veritat aquesta frase…

Ramon Verdaguer i Pous

Publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, mes de gener de 2020