SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

I AMB LA CREMA DE LA BOTA, CELEBREM LA CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE

Foto: Església de Santa Maria d’Arenys de Mar.

Com a continuació del post de la crema de la bota que vaig fer ahir, us enllaço una explicació d’una part de la nostra història arenyenca, que he fet avui a Radio Arenys.
Ahir vaig penjar el post de la cremada de la bota. Una reminiscència de la crema -purificació- de les darreres andrómines que restaven al temple en el moment del seu acabament.
Avui he volgut explicar, el perquè de les “llumenetes” del campanar que, en temps presents, recorden la diada de la Consagració del temple allà per l’any 1686. En recordança d’aquest fet, cada any de cada any, encenem el campanar amb llumenetes. i des de 1959 en fem un castell de focs artificials.
Record de la nostra història.
Nogensmenys  a Arenys, totes les festes son nostres… o sigui, les hem volgut els arenyencs… no ens les ha imposat ningú.

I PER SANT MARÇAL, ELS D’ARENYS CREMEM LA BOTA

A Arenys de Mar, la vigila de Sant Marçal, o sigui,  a la vesprada de Sant Pere, es crema la bota.

Pels que en volgueu saber més, aquí teniu un apunt històric: :

No sembla que Sant Pere tingui cap lligam massa arenyenc, encara que a la vesprada de Sant Pere cremem la bota… Però quasi mai res és el que sembla. Mireu: estem a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració, com a bisbe de Girona, de Fra Miquel Pontich. I el Sr Bisbe volia obligar a celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. O sigui, volia un setial amb una llampant ornamentació. I els altres representants de l’església es varen plantar i varen dir, que no, que de cap manera.

Llavors s’adonaren que l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar encara no estava consagrada, que Arenys era el primer poble de Girona i que per una diada, la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet, en data 28 de juliol de 1686, tots els representants de l’església catalana varen fer cap a Arenys de Mar, varen esmerçar la diada a aitals quefers: Consagrar el temple i Consagrar el nou Bisbe de Girona.

La cerimònia sembla que no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona (recordeu que el de Barcelona no venia) però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill del carrer d’Avall de la Vila, a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu, els de casa primer.

El de Tarragona va cedir, però va fer comparèixer al nostre compatrici Bisbe Pasqual davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després….. res… que tornaria a ser president el de Tarragona… I d’aquella diada i reunits tots els Bisbes en seu catedralícia a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, la vetlla, dia 29 de juny al vespre “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” segons una crònica antiga. Ja veieu, a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la consagració del Temple a Sant Marçal que és el Sant Patró de la diada de la consagració del Temple.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú es posa d’acord com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple. Recordeu que abans, per a les bastides dels edificis es posaven botes plenes de sorra, en les que s’hi havia col.locat un tauló, per tal de poder anar pujant la bastida…. per tant, hi havia moltes botes a les grans obres. I sembla que en recordança de la darrera andròmina de la construcció (una bota) en la diada d’avui, cremem la bota a l’entrada de fosc……

 

EL DRAMA D’UNA NIT D’ESTIU -CASTELLDEFELS- UNA VISIÓ JURÍDICA

Foto: El
crit de Munch.

Quina
desgràcia immensa, la de la nit de Sant Joan!. Veure vides segades de cop, per
un mal fat del destí!!, és un esglai que no te cap explicació plausible. De
cop, es confabulen els fats divins i, ai las! la desgràcia es vessa al damunt
de massa famílies.

Però avui
permeteu-me que faci una reflexió a l’entorn de dret. En aquest bloc, mai parlo
de la meva professió. Però avui permeteu-me un apunt.

Des del
punt de vista jurídic, el que va passar la nit de Sant Joan te una vessant jurídica
que, tot i els encertats comentaris que he llegit, no l’he vist reflectida
enlloc.

Els fets s’han
d’emmarcar dins el que s’anomena “responsabilitat patrimonial”. O sigui la
responsabilitat que es deriva del funcionament “normal o anormal” de l’administració.

El que diu
la informació dels mitjans és que els noiets i noietes van travessar la via per
un lloc prohibit i per tant, la responsabilitat era d’ells. I sí, sembla que no
hi cabria cap més explicació : que el que va passar era culpa seva i per tant,
ells i només ells , en serien els responsables.

Però aquí cal que mirem els fets a llum del dret.

Fins l’any 1992, en que
apareix la regulació de la responsabilitat patrimonial com a  figura autònoma,
només hi havia l’article 1902 del Codi Civil espanyol que deia:

El que por acción u  omisión
cause daño  a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a
reparar el daño causado.

Fixeu-vos que la dicció de l’article ja pressuposa que hi ha d’haver
una acció o omissió d’algú per tal que neixi la responsabilitat. Si no hi ha
aquesta acció, no neix la restauració dels  dany.

I encara aquest article era de mal casar
amb el funcionament de l’administració, només era aplicable a les relacions
dels particulars. Si l’accident hagués ocorregut abans de l’any 1992,
qualsevulla reclamació que es pogués fer a l’administració,  hauria d’estar
basada en la llei d’expropiacions (molt complexe i ara no ve al cas).

Però a partir de l’any
1992, apareix la Llei de regim juridic i procediment administratiu comú, que,
al seu article 139, etziva:

 Artículo 139. Principios de la
responsabilidad

1. Los particulares tendrán derecho a ser indemnizados por las
Administraciones Públicas correspondientes, de toda lesión que sufran en
cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor,
siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento normal o anormal de
los servicios públicos.

 

Fixeu-vos
en l’expressió “funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos”. I
aquí va ser un desori: el funcionament anormal era lógic que fos punible i punit… però… el funcionament normal també?..  La conseqüència fou que l’administració havia de fer front a alló que passava
als ciutadans,  fos per la seva culpa o no, sempre que hi hagués
intervingut el funcionament normal o anormal dels serveis públics…. i aquí les
reclamacions es van disparar. Que una persona era lleugerament tocada per una
fulla que queia de forma parsimoniosa d’un arbre al carrer i aixó li feia
perdre l’atenció i perdent l’equilibrei, queia: l’administració s’havia de fer responsable dels
danys de la caiguda.

Aquest fet
va propiciar que les administracions no tinguèssin qui les volgués assegurar,
amb el problema que això va plantejar a les finances municipals.

 El
temps, remeier inexorable, ha fet que la jurisprudència vagi posant matisos a
la responsabilitat administrativa, però queda la llei que no s’ha tocat.

Si ho
mirem així, veurem que el funcionament normal o anormal que diu la llei, dóna
molt de joc en l’accident de Castelldefels…  El pas soterrani era massa
estret… el pas elevat era tancat… i així infinites preguntes que acabaran
aportant llum sobre l’actuació no només dels vailets i vailetes que creuaven la
via, sino de l’administració responsable del lloc. Inclusiu donarà joc en
saber quina administració és la responsable: Renfe era la titular del soterrani
(sembla), però la rampa tancada que creuava la carretera potser no és
responsabilitat de Renfe i ho és de l’administració titular de la carretera o
autovia. Oimés m’ha semblat llegir que una regidora opinava dels problemes que
generaria el pas soterrat. Fet que vol indicar que l’administració local va
opinar sobre el soterrani. I pot també tenir la seva responsabilitat…

 En fi. Un
drama massa gran perquè no hi fem una ullada des del punt de vista del dret. La
resolució judicial d’aquest tema ens ilustrarà en el futur de les
responsabilitats administratives. Això ho veiem sovint els que ens dediquem al
dret, però aquesta desgràcia ha estat massa gran i els mitjans hi fixaran molt
la seva atenció…. I la justícia també!

I
perdoneu-me, però m’ha semblat que, per opinar, cal tenir presents tots els
punts de vista que ens ofereix aquest mon tan poliedric que ens ha tocat viure.

I
deixeu-me acabar amb una oració per l’ànima de totes les víctimes i un silènci
de solidaritat amb les families delmades per aquest drama.

Amén.

 

 

 

 

 

NIT DE SANT JOAN A MONTSORIU

Foto: Foguera enjogassada de la nit màgica.

Aquesta nit, és la nit màgica del solstici d’estiu. Mireu que és cas, és una nit en que,  la dama roja del Castell, surt nua de les entranyes del casalot del Vescomtat de Cabrera,  embolcallada en un tul de color rogenc i esguarda que, de l’horitzó,  li arribi el cavaller de negre que la ve a alliberar.
I sinó també podeu escoltar la rondalla de com, aquesta nit, si feu fil per randa el que us explica la contalla,  podeu esdevenir rics… però rics.. rics, eh!

Només heu de creure les passes que se us donen al conte que us enllaço.
El que no se, és si un cop feta tota la feina, esdevindreu rics, o potser acabareu assolint la categoria de rucs.
Apali!
Bona revetlla.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LES ROSSOLES D’EN PUJOL, AL MONTSENY

Foto: Matí encalmat a redós de La Creu.

I quin goig feia avui la  nostra muntanya!!. Ens  ha vingut a l’encalç ben polida, neta, endiumenjada, ha tret el colors de l’armari, ha debolit les males estrugances de la nostra quotidiana existència i ens ha col.locat al bell mig de la presència del transcendent. Avui, els que hem tingut el goig de compartir amistat i companyonia,  ens hem sentit traslladats al més enllà dels colors, de les sentors, de les sensacions, de les mirades amples, de les mirades properes, on ens venien a veure les flors, els blauets, la farigola, el refilet de les bestioles boscanes… I a l’ensems hem pogut trepitjar un espai màgic al cor de la nostra màgica baluerna: Les rossoles, un espai erm, que en altra lloc desentonaria de la natura exuberant que ens sortia al camí, però que avui, ens feia de contrapunt a la nostra joia de conviure i viure a plena natura.
Ai las, que sadollats de colors, de flors  i de força, hem tornat a la quotidina existència, a voltes, massa sovint, tenyida de dolor.  Amén.
I si voleu entrellucar una petita mostra de la sortida, poseu clicar aquí. 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

LA MÀQUINA DEL DIMONI A BESCARAN

Foto: Bescaran

Apali, avui una contalla de les muntanyes de l’Alt Urgell.
De ben segur que els  habitants de Bescaran son espavilats  com tothom, però la contalla que avui us conto, te un xic de mala estrugança i bé sembla que l’hagués dictat algú que té malvolença cap els nadius de Bescaran.
Mireu que és cas, a la contalla s’explica com procedien en temps de sega: amb unes tenalles anaven arranant totes i cadascuna de les tiges del blat a segar. Així, cada segador només fa una petita garba al capdavall de tot el jornal.
Però s’escau que un gavatx passa per Bescaran amb una dalla i els ensenya com s’ha de fer la sega. Se’ls rifa i els indica que vagin en compte que la màquina, si s’escalfa, és una eina del dimoni… i sí….. . de ben segur que ho és…..
Si voleu escoltar-la veureu com acaba l’invent de la màquina del dimoni…

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

ELS VERSOS MÉS XIMPLES DEL MÓN -PLA DIXIT!-

Foto: a punt de servir l’arrós.

Ai las! que llegint, llegint, de vegades trobes perles que es fan dir sí senyor.
Mireu que és cas, llegint “Notes per a Sílvia” d’en Josep Pla,  he sabut que, un dia, vaig ser l’eina malèvola que, dalt de l’escenari,  va dir “els versos més ximples del món” segons dicta mestre Pla a la pagina 137 del ja indicat llibre.
Mestre Pla, diu al llibre,  que cada vegada que sent queixar-se un monàrquic, li vénen “in mente  uns versos que vaig sentir al Romea fa molts anys – els versos més ximples del món:
Gràcies a l’agricultura
ens trobem al mig del bosc. “
Doncs mireu que és cas: Mestre Pla no ens diu de qui son els versos ni a quina obra es representaven.
I jo us puc dir que  nosaltres (Fenix Teatre) a Arenys, de la mà mestre d’En Jordi Pons Ribot, per inaugurar la  renovació   del nostre teatre Principal la diada de Sant Zenon de 2005,  vàrem posar en escena uns tastets d’una  sèrie d’obres de dramaturg arenyenc Josep Maria Arnau, entre les que hi havia la seva millor obra ” la Mitja taronja”. I a tot el conjunt el vam titular ” Un repente de comèdia”
I és a la mitja taronja, on,  un servidor, al final de l’escena, tot representant el rendista Sr Ramon, te el següent diàleg faceciós amb la gent que,  trobant-se a l’espera d’un bon arrós, no està per escoltar discursos.
L’escena va així:

Lluís :     Sr Ramon, que no el porta (l’arrós).
Ramon : Luego ve.
Tots:      L’arrós, l’arrós!!
Ramon : Callin; vull aprofitar
             un moment d’inspiració.
Pancho:    Que? Nos  va a echar un discurso?.
Ramon : Cortito.
Pancho:  Pues atención
Ramon : Dichosa edad y dichosos..
Lluís.     Això és tret d’un llibre!
Esteve : Bo!
Ramon : No m’interrompin!
Pancho: Silencio!
Pona:     Que prosiga el orador.
Ramon    … La societat fomentada
             per la civilització;
             – No s’hi val a tirar boles-
Esteve:   Te raó el Sr Ramon
Ramon : Gràcies a l’agricultura
              ens trobem al mig del bosc.
Pancho : La consecuéncia es muy lógica!

I així s’anava desgranant aquesta situació delirant, volgudament delirant, que l’autor emmarcava en un dinar bucòlic.
I sí senyor!  El Sr Ramon vaig ser jo i vaig tenir l’honor de poder dir, dalt de  l’escenari, el que Pla en diu els versos més ximples del món.
Si us sembla em poso dret i amb veu greu reitero, per si algú no els ha entès:
Gràcies a l’agricultura
ens trobem  al mig del bosc.

El que no se és si hem de donar gràcies a l’agricultura, però que ens trobem perduts al mig del bosc, crec que és una evidència descomunal. (això, de ben segur,  ho podria haver escrit el propi Pla!)

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

EL SALT DE LA NÚVIA

Foto: Pedra que recorda el lloc d’on es va llençar al buit la núvia de Sant Aniol d’Aguja.

Avui, una contalla terrible de les nostres contrades muntanyenques. La filla de l’hostaler de Sant Aniol d’Aguja es veu obligada a deixar el seu mosso estimat, per anar a contraure matrimoni amb el ferrer de Talaixà.
Qui conegui la contrada s’esfereirà en sentir com la noieta de Sant Aniol ha de contraure un matrimoni convingut pel seu pare amb el Ferrerot de Talaixà.
I mentre i tant el matxo va pujant la muntanya de Talaixà, la nuvia s’imagina la vida (millor dit, la no vida) que li espera al cim de la Muntanya. De cop,  un esgarip i la núvia emprèn una volada cap al més enllà. Mai de mais es casarà sense amor i deixarà el seu vailet estimat.
Si voleu, us enllaço amb un conte antic, on, pausadament, pels camins de Talaixà evocava la meva pròpia vida.
Apali, si voleu podeu sentir la contalla clicant aquí al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

I AHIR, SEIXANTA-U

I així pausadament, ara l’un ara l’altre, en la joia de saber-los compartits amb els qui més estimo, els anys ens van encalçant. I no se si nosaltres els perseguim o ells ens agombolen tranquilament i només hem d’estar amatents a saber-los gaudir amb a quí més estimem i més ens estimen.
I així veure neixer el dia, i mirant com sempre aquesta terra.
Com ahir, com avui, com demà, com sempre.
Gràcies per donar-me tant, de vegades en bescanvi de tan poc.
Per a la Xon, com sempre. I pels meus fills.  Regraciant-los a tots per ser com son. 
I com sempre, mirant aquesta terra….

ZIST, ZAST…. O L’ESTULTICIA DELS QUE HAN DE SER RESPONSABLES

Apali, si voleu, podeu escoltar una rondalla de com un lladregot vol trobar la manera d’eludir el pes de la justícia. Un malfactor que ha furtat el porc d’un pobre pagés, demana ajuda al jutjador del robatori i aquest, amb deixadesa de la seva honorabilitat,  li explica la trampa de com pot eludir el pes inexorable de la justícia.

Només cal que hom es faci el beneït i faci veure que no copsa les raonades explicacions del pobre pagés furtat. Un pobre home  que ha vist com li han robat el seu porc,  la única propietat que li  permetria anar fent la viu viu.

Però si l’escolteu, veureu com hom pot sortir escaldat de la propia malifeta.
Doncs si voleu, trobareu el conte enllaçat aquí al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

I LES FLORS ES VESSAVEN PELS CARRERS DE SINERA…..

I les flors s’han vessat pels  rodals de Sinera. Els carrers s’han vestit de festa i han engarlandat la vila del Mareny.
L’esguard potent dels espais endreçats, on les flors han pres, per un instant, el neguit diari de la nostra aqueferada existència.

Hem anat cercant engrunes d’eternitat a cada revolt de la nostra passejada sinerenca.
L’esguard potent de la bellesa intangible d’una flor. La lleugeresa de l’aigua silent a deu plena, que vessava al jardí dels frares, on, els arbres petits, s’enjogassaven amb les ombres del dia soleiat
I arredossats a la recerca de pau, hem goitat, ni que sigui un instant fugisser, l’ombra d’un núvol passatger.
Quina bonica passejada pels encontorns de Rialda!. I hem deixat el neguit diari a la recerca del pa, per gaudir a “tenti potenti” d’un instant balder d’eternitat fugissera.
Avui, el nostre Ajuntament,  ha organitzat una vessada de flors pels verals més bells d’Arenys de Mar.
I a la regidora de Cultura un “molt bé!!!”.
Ai las! però que no ens furtin part d’aquesta bellesa, que massa alegrement, en forma d’alambí, hem situat massa prop de les mans maldestres dels malfactors.
Apali! Si voleu,  podeu passar a veure unes engrunes de les flors exposades!.

Nota: Sinera, Mareny i Rialda és la manera que Salvador Espriu, Lluís Ferran de Pol i Fèlix Cucurull van elevar a la categoria de mite la Vila d’Arenys de Mar.