SERRALLONGA

Per uns quants dies,  hem sortit de la nostra diària lluita pel pa. I quins dies!… mentre i tant a la pell de brau plovia, ventava, llampegava…. nosaltres estàvem ben asolellats a la ciutat bruta i plana. (No la raimoniana, sino la del nord). I quins dies més plaents…. llevat de … massa bicicletes.. et surten de per tot arreu. No pots controlar-les, vénen del nord, del sud, de mar enllà… i la feina és esquivar-les. Però això rai.. no te cap importància,  si pots passejar per aquests carrers a primera hora, on el sol planeja baix.. i la boirina fa els carrers amables. I els canals et saluden amb flors engarlandades.. I les esglésies conviuen amb el barri roig, on les meuques estan al darrera de les vitrines d’Amsterdam  i et trobes el museu de Van Gogh que et saluda des de la follia creadora del pintor foll: foll?.  I la casa eixuta i emocionadora de l’Anna Frank, signe d’una follia anorreadora. I la casa que fa un metre d’amplada. I les cases que no tenen mitgera: Ai! que per un advocat català, enfarfegat sempre per explicar als jutges novells què és i què representa una paret mitgera: I de cop, allà no en ténen: cada casa és un món per ella mateixa i recolzada al damunt de grans troncs que les suporten. I que no es podreixen,  car no tenen contacte amb l’oxígen. I una ciutat que, per mantenir-se, cada dia ha de renovellar 600.000 litres d’aigua. I que el mar està pel damunt de la terra. I fins i tot sembla que tothom sigui jove. I a les esglésies no hi ha sants: ni Sant Roc, ni ningú…(només Sant Martí Bisbe treu el capcirell, si el cerqueu bé!) i les tulipes les trobeu per tot arreu…. I per unes quantes hores ens varem sentir lliures. Oh! quin goig poder fer una passejada familiar!.
Ah! i si voleu,  podeu veure uns instants holandesos. Avui plens de color!.

Ai! que no vull esguerrar la guitarra a ningú… L’Artur Mas, en ser preguntat del  perquè de les nou senyeres que presidien el darrer acte … i no un altre número? va respondre,  amb un somriure murri,  que l’endemà de les eleccions desvetllarà el secret…
I jo no vull passar per llest, però com diuen els italians:”si non e vero é bello”, voldria pensar que les nou senyeres tenen a veure amb la llegenda de l’Otger Cataló, (els nou barons de la fama).
Ja sabeu, l’Otger, guerrer vençut es retira al Montgrony a guarir-se les ferides que li ha fet l’enemic… quan sembla que està millor,  vol fer arribar als senyors de la terra baixa: Cervelló, Anglesola… i altres fins a vuit, per tal que l’ajudin a reconquerir el seu territori. Un gos gànguil enardit pel corn del seu amo, es llença terres avall per avisar-los… i es concentraren a Ripollés i d’allí en va sortir, segons la llegenda, Catalunya (derivada del cognom Cataló… )
No se si els de Convergència han tingut en compte això… Si de cas, molt bé pel qui hagi tingut la pensada…
Entre tots hem perdut el valor dels símbols… Potser fóra hora que els retrobéssim… És molt senzill, molt ilustrador i molt necessàri.
O us penseu que és gratuit que Sant Jordi llueixi llança, o que el senyor de Vilardell porti un arnés com un mirall, o que Sant Antoni de Pàdua , patró dels paletes, porti un síngul amb tretze nusos…o que els màrtirs portin la palma del martiri…
Apali. repesquem els nostres símbols.
I si els de Convergència no volien fer tanta forrolla, és igual, perquè algun significat o altra deuen tenir les 9 senyeres….
Em doldria que no en tingués cap.
Apali… una forta encaixada de mans (amb la destra, que és prova inequívoca que no penso treure l’espasa!).

Llavaneres és el poble on vaig néixer.. On vaig començar a entrellucar aquest món tan complex i tan engrescador… D’infant, les monges, amb Sor Margarita que ens ensenyava a començar a ser persones. I l’escoltisme, I Mn Brustenga, Mn Jaume Castro, Mn Pere Farriol… i … també el Dr Joan Colomines i els seus fills: en Joan Ramon, En Jordi.. l’Agustí.. Eren estiuejants..(nosaltes en deiem “Senyors”), pero ells, juntament amb alguns d’altres eren els més semblants a nosaltres… gens tibats… propers…Amb en Joan Ramon vàrem ser amics de veritat.. era una màquina, no deixava ni un moment de respir.. i a casa del Dr Colomines hi trobàvem recer.. Hi havia llibres, (ai las!,tan escassos en aquella època) i el sentíem parlar, quin goig.. I de tant en tant, veiem l’Ermengol Passola.. i sabíem com començava la Nova cançó, i muntàvem festivals amb els Setze Jutges.. I venia en Guillem d’Efak…i reunions, i entrellucar un món nou, i descobríem la nova cançó… i jo començava a cantar… i a totes aquestes,  alguna vegada, de la  mà d’aquests estiuejants, baixàvem a Barcelona a escoltar algun que altre recital. Creieu que me’n va fer de bé, anar a un recital al CICF, el centre impulsat per en Triadú. Cantaven alguns cantants novells i en Llach.. penso que era un  dels primers recitals que va fer (un plom!, creieu-me! sort que les cançons eren passables, però ell, dalt de l’escenari, era un plom!, no m’ho tingueu en compte… jo he estat sempre raimonià….). I allí vaig saber de l’existència de la resistència dels nostres corifeus. En Triadú va aparèixer, auster, cara adusta.. però batallador, en Joan Ramon me’l va senyalar… el vaig veure de lluny…. Avui he llegit un article del President Pujol: Era un obstinat!. Aquesta és la paraula: un obstinat que, obstinadament, ens anava educant….
En queden,  d’obstinats?.
Doncs això: obstinats! uniu-vos, que si no no farem pas res!.
Descansi en pau… però no gaire… que la seva obstinació no ens deixi!.
I com que era poeta, us enllaço un poema dit per ell mateix:
Poema al matí.
Reseu una oració per la seva ànima… però demaneu que el seu exemple obstinat no ens deixi a nosaltres!!!
 

Avui, un any després, hem anat, amb la meva filla, a fer tat a Arenys de Munt. Un any després de xalar de valent, veient com fèiem vibrar i tensar la corda més profunda dels sentiments de país, hem tornat a veure i viure com ho pelen  els nostres veïns de dalt.
Alegria, festa, joia, no es dissimulava el somriure i la complicitat de tots els que hi erem (per cert, més dels que comptavem trobar-hi).
Si escoltàveu les converses però, sentíeu un deix de neguit per la malastrugança d’aquest país nostrat,  en el que sempre ens fan perdre el nord els personalismes de quatre patums. Que si ara no toca, que si jo ja tinc les llistes, que si jo havia arribat primer….
Hi hem trobat bona gent, de la gent que ha fet molt per aquest país i que no surten als diaris, de la gent que treballa cada dia perquè tot sigui més profitós, però ai las! com que no hi havia els de la tevetres no hi havia les patums.
I diem:  per a quí  vetllen les  nostrades patums?. No serà  que vetllen pel seu diari sou pel negre pa?. O potser diuen que vetllen pel pa del nostre país..? . Si vetllessin pel pa del país, es deixarien de “collonades” que diria mestre Pla i aniríem allà on hem d’anar i seríem allà on hem de ser .. en fí qué hi farem….
I en tornant a Sinera, hem anat a buscar l’avi, perquè vingués, com cada diumenge,  a dinar a casa, i hem passat per davant del nostrat palau de justícia. Hem vist com “l’arbre” continua vinclat pel pes de la justícia, amb fulles verdes, aixó si, però vinclat. El pes de la gran baluerna de la justícia encara el te anorreat….
I hem pensat….. mira, l’andrómina anorrea l’arbre i nosaltres ens enfarfeguem discutint si son llops, cadells o caderneres…
Què hi farem…….
No n’aprendrem mai?.

ADDENDA: Aquesta nit, a les noticies de la tevetrés han donat un petit tast de la trobada d’Arenys de Munt: Hi havia uns quants corifeus… però, mireu que és cas, em reafirmen amb el que he dit al matí.:
.. a un dels corifeus l’enganxen les càmeres quan ja havia signat un paper (de ben segur el compromís d’Arenys de Munt), algú li fa notar que hi ha les càmeres, s’ajup tot prest i torna a fer veure que signa…. ai! mare de Déu,  quina feinada que tindrem amb aquest personal!!

I si la vida son les petites coses, els viatges son petits instants. No recordem les grans magnituds, ni les grans gestes. La nostra memòria està feta de petites llambregades de llum que s’obren i es tanquen,  d’acord amb el que necessitem en cada moment.
Era la Mafalda que deia, quan mirava embadalida un objecte: “estic fabricant records” … I la nostra vida és un reguitzell de records que els plasmem en petits moments, que s’ens queden enganxats al magí, per tal que, quan els necessitem, els recuperem per a tornar  reemprendre la diària lluita pel pa.
Unes vacances, també, son la manera que el caminant, a la recerca de la bellesa,  es va nodrint de petits plaers de les coses petites.
I aquí teniu curiositats com les d’en Gaudí assegut a Lleó mirant la seva obra del Palacio Botines. Però el que crida l’atenció és el colom que li fa companyia. I les sandàlies del peregrí. O el consell d’una mare inculta que alliçona a la seva filla que els llibres no es toquen “vete a saber quien los habrá  tocado”. O trobar en un carreró petit, estret  i brut una pintada d’amor en català… o….
En fi, els ulls i l’esperit sempre ben oberts!.
Apali, si ho voleu cliqueu i veureu aquests petits instants.

Em permetreu que avui us enllaci un joc de fotografies. A la manera que m’agrada fer-ho: de postals ja en podeu trobar a les botigues i fins i tot a internet. A mi m’agrada retratar instants, petits plaers perduts a la vorera dels viaranys, per gaudi del caminant que va a la recerca d’uns intants de bellesa, de vida, de plaer, de dolor, o en definitiva,  un instant fugisser a la nostra existència.
Avui els petits plaers a la Rioja, o si ho voleu més concret, els petits plaers per on hem passat per les planuries i valls de la Rioja. Valvanera, Santo Domingo de la Calzada (donde la gallina cantó después de asada), la vall del riu Oja, on hi ha Ojacastro el poble que també ens guarden Sant Zenon (aixó tocarà un alra dia) i al costat, Ezcaray,  un poblet encantador. Massa poblat (si és encantador la gent hi va i en gaudeix) i tot i ser ple d’estiuejants, és un gran plaer perdre’t pels seus carrers i…. perduts que ja esteu, podeu goitar la “argolla de los Fueros”: Fuetejada a la nostra pròpia història. Talment com si de la nostra anella que en vàrem fer de “pau i treva” i de l’espai que s’acollien a sagrat els malfactors… doncs a la vall d’Ojacastro també en van dictar resolució per acollir malfactors (i també malfactores.. fixeu-vos quina modernitat!) … però en el seu cas era perque les valls quedaven despoblades i és clar, encara que fos amb malfactors, podien repoblar la vall.. però en definitiva, també una anella permetia l’acolliment a sagrat i a no ser perseguit a la Vall d’Ojacastro, on, recordo, ens guarden també les reliquies de Sant Zenon.
Us enllaço el redactat del fuero i us en transcric una part:

Mireu com passa el temps.
Aquest post (es diu així?) és l’entrada 200 del meu bloc a can Vilaweb.
Jo molt  cofoi de poder-hi participar i agraït a Vilaweb que em va acollir i a tots els que m’aneu seguint.
Aquestes dues centes entrades que varen començar al mes de Setembre de 2008 han merescut l’atenció de quasi 80.000  visites, comptant les entrades al bloc i les entrades a cada post.
Els més vistos han estat:

Foto. Veïnat de les Serres de Cassà de la
Selva.

I dissabte, en bona companyia, dinar dels que s’esperen durant dies. Bons amics, amics fets en els revolts complexes de la vida. Amics de veritat. Quina bona companyia a l’entorn de la taula, ben agençada a casa seva del veïnat de Serres, pels amics Àngela i Martí!.  I també amb en Berto i la Pilar, la Fina i en Jaume i la Mercè i la Xon i un servidor….
I així, ara l’un ara l’altre, gaudint de bona conversa….
I també, pausadament, resseguint paraules: Victillaó, ens ha il.lustrat l’Àngela del crit que feia el llaurador quan el matxo arribava al capdavall del camp i amb el crit, havia de girar a la dreta…
I amanit amb el Visclabat: reminiscència d’alguns llocs que, per dir que hi ha hagut gatzara, enrenou, en diuen visclabat, en recordança del “Visca l’Abat” que els macips a l’acabament de la festa d’un casament, cridaven, cor que vols cor que desitges. Però per massa enlairar el porró,  els sortia el crit entortolligat i només podien dir “Visclabat. “
I l’Angela , que recordava:
“Diu que la por guarda la vinya i l’autor d’aquest refrany, jo li clavaria una pinya, per embustero de marca, perquè una nit, a Vallcarca, vaig guardar una vinya. Jo vaig tenir por i vaig fugir i si no n’arribo a tenir, l’hauria guardat millor”.

Dó’m Déus companyons
coneixens
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

La Pepita Caballé (una gran dona i gran amiga nostra des de fa molts anys) ens va convidar:
La plaça de l’Església de Sant Celoni feia goig: Sant Martí,  des de l’expositor de la magnífica façana d’esgrafiada  de l’eslésia celonina,  presidia la festa. Es representava, amb tots els honors,  la posada en escena de la millor llegenda de l’imaginari català: la llegenda del drac de Vilardell.
Em vaig emocionar. Fa 22 anys que participo, professionalment, a la vida celonina. Des de l’Ajuntament, he pogut copsar el tarannà dels celonins: Molt bona gent, però sempre els he dit que he trobat a faltar l’orgull celoní. I els  afegia: L’orgull us ha de venir de la història primer, després del present i en acabar del futur que teniu. Sempre he tingut la sensació que no em creien massa. 
I ahir va ser un gran dia. Ho va dir l’alcalde Francesc Deulofeu, en el breu parlament que va obrir l’acte: L’orgull de saber-nos posseïdors de la força de l’imaginari català. L’espasa, el drac… de la gran llegenda (on per cert, perviuen tots els vestigis de la mateixa: l’espasa, la roca, l’església de Sant Martí del Pertegàs …..en fi… tots!).
I el meu bon amic Pep Tarragó va dirigir, com ell sap fer-ho, (de manera brillant i espectacular!)   un muntatge musical, bellament musicat i arranjat per en Josep Maria Aparicio (gran obra musical, la seva!). I tota una gernació de celonins,  varen prestar el seu art per posar en escena, grandiosa, la bella llegenda.
Sí senyor! ahir va ser un dia d’orgull celoni!.
Aixó: Senyor alcalde, ja també vull ser santceloní!!.

Ahir va ser el dia de la presentació de les memòries del President,  a la Sala Gran de l’Ateneu de Sant Celoni.
Vaig tenir el goig de presentar l’acte.
Vaig tenir el goig i s’em va permetre fer la presentació de l’acte, del President Pujol i oferir,  potser,  una visió més allunyada de l’acció política. Vaig fer una reflexió sobre la necessitat de comprendre l’entorn, d’aprofundir en la literatura, el teatre, la filosofia.
El President va estar mesurat, explicatiu, convincent, irònic a voltes i , com sempre, amb un domini exacte dels tempus d’una bona posta en escena. La gent, amb la seva amena conversa, va xalar de valent….
Si voleu escoltar la meva presentació, la trobareu aquí al dessota.
Ah! i em va plaure molt trobar a la Sala molts amics, de molts llocs…. i també, la meva família, inclosos els meus dos fills. Un goig sencer!
Si us abelleix, cliqueu aquí.
O aquí.