SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

PERQUÈ ENS AJUDI A PASSAR EL TRÀNGOL ..

Tu risa, UNA CANÇÓ , UNA HISTÒRIA , PERÒ AVUI NO TENIM EN MARTÍ QUE ENS AJUDI A PASSAR EL TRÀNGOL.

EN RECORDANÇA DE L’AMIC…..….

Aquest apunt el vaig fer el 2 de juny de 2012, després de l’homenatge a n’en Martí…..

Escolteu la cançó…. ens la va regalar ell….

Una cançó entranyable, poètica, com no podia ser d’altra manera: Son versos d’en Pablo Neruda, cantada amb un dolor infinit per la Olga Manzano i en Manuel Picón.
Mn. Martí Amagat, ja fa uns anys ens va comentar a la X. i a mi que no trobava aquest disc que a ell li havia impactat tant.
La meva dona, que sempre ha estat més curosa que jo,  no em va deixar parar fins que varem trobar, després de rondar molt, el disc Los versos del Capitán…
I el vàrem regalar a n’ en Martí.
I ara, el dia de l’homenatge, ens varem recordar de la cançó i va ser la que va obrir l’acte.
Emocionant….
Per qui la vulgui gaudir…

Podeu escoltar la cançó de Tu Risa, clicant aquí

Publicat dins de General | Deixa un comentari

QUAN LA PARAULA LLIGAMANEGA ES VA CONVERTIR EN CONTE

De quan érem més petits i anàvem de casament…. a pagès.

Aquest dies, confinats, crec que ens fan tenir presents passatges quasi ignots i desconeguts … sempre anem a tot gas. Cap amunt, cap avall, cap endavant i quasi sempre endarrere. No sabem viure en plenitud en família . Sí , oh ¡ i tant que en sabem, però ho fem a ritmes, de vegades endimoniats.

Sempre assedegats per anar a l’encalç del temps. I el temps s’escapoleix, fem el que hem de fer de pressa. Les converses surten , quasi sempre , esperitades…..

I mireu, m’he recordat aquests dies que tinc un gavadal de contes penjats a la xarxa. Tots els contes he procurat explicar-los , a Radio Arenys , tant  per mainada  com per a gent gran.

Us explico una anècdota que em va fer veure la importància dels contes…Sempre he procurat fer servir un llenguatge,

El que ens van ensenyar les nostres àvies…. Però l’anem perdent ara un pam, ara una passa. I un dia, vaig retrobar una paraula que la meva avia deia quan veia que es muntava una batzarria , una gatzara, un mal negoci o un bon negoci, o potser només una baralla de canalla . Es posava les mans al cap  i indefectiblement deia, amb una veu afectada, quasi teatral:

Ai! Mare de Déu , quina lligamanega…..

Vaig retrobar aquesta paraula a l’Amades , i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig explicar un conte a Radio Arenys  i vaig encabir-hi la paraula. Crec que hi anava bé.

Van passar dies, potser setmanes, quan  un dia, baixant per la Riera, vaig veure que pujava una senyora ja d’una edat avançada, potser 80, o potser 90… anava plorant .

Els que fem d’advocats sempre ,per un all o per un carall, podem fer alguna facècia (sense voler)  a algú, sigui client o contrari. En arribar a la meva alçada que fa:

  • Vostè és en Ramon Verdaguer ?

Mala negada. Ja em vaig veure perdut . Li dic que sí.

I ella fa :

—Que li puc fer un petó i dir-li  dues paraules.?

Oh i Tant! i m’explica  que, per radio va sentir el conte de la lligamanega , i sobretot la paraula.

Em diu que la seva avia es va morir quan ella tenia 4 anys. Feia tant de temps ….. I em comenta que mai més havia escoltat aquesta paraula.

—Em va fer un petó.  I jo, content, content.

Llavors  vaig veure que , explicant contes , no només podíem fer passar una bona estona, sinó que reviscolàvem part de les nostre vides.

—I això només amb les paraules….  

I he pensat:

  • Perquè no penges totes les contalles que tinc penjades a la xarxa?.
  • Potser algun pare o mare, germà o germana , avi o iaia en traurà unes estones de lleure.

Dit  i fet! , us acompanyo els enllaços.I si no us abelleixen, tancar-los i ja està!

 Podeu clicar a aquest enllaç:

I quan us aparegui, cliqueu

el primer apunt:

CONTES | SERRALLONGA – blocs Vilaweb

I de bursada , surten tots…

Apali!!!!!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

 Imatge: Santa Maria de Queralt i el funicular franquista.

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

Mn. Josep Maria Ballarin i Monset (ACS) va morir  el 18 de març de 2016 (aquest mes en farà 4 anys).

A les beceroles de la nostra vida de casats (agost 1973), amb la meva dona i amb els bons oficis del meu germà Josep que el coneixia, vàrem anar un fi de setmana a Santa Maria de Queralt per a conèixer Mossèn Ballarín. Sabíem que hi havia, a redós de la rectoria, un petit hostal on passaríem la nit. En arribar, vàrem saber que l’hostal estava tancat. Mala negada!

Ell, a hora foscant del dissabte, sortia de l’Església, el saludem i generós ens va oferir anar a sopar amb ell i per dormir, també ens facilitaria un lloc. No ens esperàvem la rebuda. Rebuda que òbviament, llevat del neguit per no molestar, ja ens plaïa. El sopar, (de mesura franciscana, la millor mesura amb els amics), va permetre tenir el goig de compartir-lo amb ell i amb una parella barcelonina.

Fillets de Maria! Quins tres savis de futbol! (la parella i el mossèn). Se les sabien totes del Barça. Les alineacions, l’estil de joc, la bondat que el Barça feia al país, alguna trapelleria (més d’una eh!)  d’algun jugador, en fi, nosaltres astorats i amatents. Poca cosa hi podíem dir… A les petites, la parella va  acomiadar-se, i ens vàrem quedar nosaltres tres, o sigui ell i nosaltres dos.

Però de Mossèn Ballarin en vàrem gaudir i encara ens recordem de tres passatges, que ens van marcar.

1.- La història del funicular contada en detall: obra franquista que, per aquelles dates, només havia  funcionat una vegada. Només havia pujat al temple un representant del “Régimen” i pareu de comptar, fins i tot ens ho va amanir explicant que un arbret que sortia ufanós, deien que feia nosa per col·locar  la via, que havia de ser arrencat per fer pas a la baluerna  franquista. Ell, amb la seva bonhomia, va aconseguir que traslladessin el funicular uns metres enllà. El pobre funcionari va quedar enfarfegat amb una lligamanega important: L’arbret es va quedar i la via es va canviar lleugerament ! (A l’any 2015 es va desballestar definitivament aquest funicular.)

2.- L’impacte que ens causà el seu coneixement d’Arenys i de la seva contrada. Ens explicava els recers espirituals  que havia fet als convents d’Arenys, dels frares i de les monges… I el detall excels del coneixement del paisatge. Ens deia:

‑Ah i per anar a Arenys, passava  sempre per “la catedral”

Nosaltres pensant que es referia a la nostra catedral-església de Santa Maria… i ca! ell ens explicava que la carretera que uneix Sant Celoni amb Arenys era talment una catedral de la natura, amb aquests arbres immensos que es drecen a l’infinit en pregaria permanent i que agombolen als pobres humans que hi transitem, com si la natura ens fes de clos matern de les nostres ànimes… Sempre més (i han estat moltes vegades) quan passo per aquesta carretera tinc presents les seves paraules i admiro, astorat, la nostrada catedral natural.

3.- I ja a les acaballes de la conversa ens fa:

—I vosaltres, a la vida, què feu?

La meva dona li explica que treballa a l’ambulatori. I jo que li faig que de dia treballo de bosquerol. I que junts, a les vesprades, estudiem dret:

Ens fa una fugissera llambregada i esclata a gratcient, amb gran sonoritat!:

—Féu cara de bona gent … Patireu molt… Massa…

Bona nit Mossèn Ballarín.

Amb el mossèn no vàrem ser ni molt coneguts, ni amics, ni quasi saludats. Només ens vàrem veure aquell dia. Però la seva empremta ha durat tota la vida …I quanta raó que teníeu, amb això de ser advocats i de patir!!!

No descanseu mai! Allà on heu anat  vetlleu ara i sempre per aquest nostre país. I per tots nosaltres. Ah! I saludeu a Mn. Martí Amagat amb qui, de ben segur us trobareu al cel !

Fins sempre, Mossèn Tronxo!!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de març de 2020.