PRESENTACIÓ, A SANT CELONI, DE LA 30 MONOGRAFIES DEL MONTSENY
PRESENTACIÓ MONOGRAFIES NUMERO 30. Escrit de les paraules de presentació que vaig fer ahir a Sant Celoni a la presentació del llibre que va servir també d’homenatge a n’en Joan Campañà i Ros…. ànima de les monografies….
Em permeten fer un comentari molt personal ……
De ben segur que era el número 10 de les monografies.
El migdia de la meva vida….
Amb la família, varem pujar al poble del Montseny, passejarem pel petit llogarret… fent temps per dinar.
Varem entrar a una petita botigueta, diaris, revistes i recordo uns quants llibres…. N’agafo un, veig Monografies del Montseny, repeteixo que devia ser el numero 10. La meva dona em veu, jo el torno al lloc…. sí, em feia gràcia, però no sabia de que anava aquella col.lecció… només era un montsenyenc aficionat…
Anem a dinar… perdo la meva la dona i em quedo amb els nens (llavors nens) i els meus sogres…
Esperem.
Arriba la meva dona i quan anem a entrar al restaurant. Em dona un dels exemplars de les monografies…. després un altre… i un altre… fins a tenir tots els 10 volums.
Quines coses fa l’amor…. de ben segur que jo no se correspondre l’amor que he rebut i rebo d’ella….
I allí comença un dels meus altres amors……. el Montseny….
I amb les monografies entro a copsar, la vida d’en Serrallonga, (que ara el meu blog porta el títol Serrallonga, de Sinera estant – no pel bandoler sinó per la Margarida, la seva dona…. un petit homenatge a la meva dona ….. )
I entrelluco la joia que tenim a prop….. Tenim una eina que n’ha fet paraula del nostre mon.
Les monografies posa les paraules al Montseny….
L’elogi de la Paraula de Maragall també ha eixit del Montseny… La Figuera…
Nit de sang de Verdaguer és naixement del nostre ser….
Però jo maldava perquè Patria en fos nostre signe i camí, i també del Montseny.
I cercant, em trobo amb l’estadant de can Ganyota de Viladrau, (No cal amagar que l’estadant de Can Ganyota és el nostrat Salvador Espriu) que en temps de maltempsada li encarreguen l’entrada Pàtria i que redacta per a («Tiempos antiguos») de la Historia general d’Alberto del Castillo (1943): «Patria es, para el genuino griego (quizá también, en general, para el auténtico mediterráneo), la ciudad donde nacieron y murieron los antepasados, donde él nació y morirá en su día, y el terreno circundante que el ojo abarca sin esfuerzo y comprende hasta en sus menores detalles: la fuente, el suelo casi yermo, sol en el polvo, cipreses, el reducido trigal, junto al camino, entre olivos plomizos. Un viñedo que sube por la ladera de un monte, ya confín. En el fondo, el mar, sembrado de islas, sin horizontes amplios, de navegación sin riesgo. Placidez, equilibrio, mesura, orden, complacencia por lo concreto, horror al exceso: he aquí conceptos y reacciones que tal paisaje sugiere y motiva».
El fragment és important pel sentit generalitzador que li dóna el mateix autor (aplicable, doncs, a Sinera: «quizá también […] para el auténtico mediterráneo»),
I amb aquest mot s’endinsa, a 1944 en cementiri de Sinera, la recerca del seu paisatge, fins a pujar al cim on enterrem els somnis, s’enterra i als darrers versos:
CEMENTIRI DE SINERA (1944)
VIII
Plourà. L’àvia Muntala
desa el sol a l’armari
del mal temps, entre puntes
de mantellina fetes
per ditets de Sinera.
Algun ocell voldria
penetrar les difícils
presons de llum. Contemplo
serens xiprers a l’ample
jardí del meu silenci.
Passen dofins pels límits
d’aquesta mar antiga.
XXX
Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera.
El caminant i el mur (1954)
ASSAIG DE CANTIC AL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
INDESINENTER 1949
Homenatge al Dr. Jordi Rubio
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 1965
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.
Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»
I si la poesia ens ha salvat com a poble….. les paraules ens ha fet veure on és la Pàtria….
La pàtria es la terra dels pares, la nostra terra, els nostres mots, i malgrat que ens posin difícil el futur: sempre tindrem la pàtria…..
LES PARAULES……
I DURANT 30 ANYS HEM TINGUT LES PARAULES QUE ENS HAN FET VIVA LA PÀTRIA….
EL LLOC .
LES MONOGRAFIES ENS HAN SENYALAT EL CAMÍ DEL QUE NO ENS HEM DE MOURE!!
LES PARAULES, LA TERRA DELS NOSTRES PARES, I COM DEIA L’ESTADANT DE CAN GANYOTA DE VILADRAU:
.…y el terreno circundante que el ojo abarca sin esfuerzo y comprende hasta en sus menores detalles: la fuente, el suelo casi yermo, sol en el polvo, cipreses, el reducido trigal, junto al camino, entre olivos plomizos. Un viñedo que sube por la ladera de un monte, ya confín. En el fondo, el mar, sembrado de islas, sin horizontes amplios, de navegación sin riesgo. Placidez, equilibrio, mesura, orden, complacencia por lo concreto, horror al exceso: he aquí conceptos y reacciones que tal paisaje sugiere y motiva».
