SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

PRESENTACIÓ, A SANT CELONI, DE LA 30 MONOGRAFIES DEL MONTSENY

portada_monografies.1

PRESENTACIÓ MONOGRAFIES NUMERO 30. Escrit de les paraules de presentació que vaig fer ahir a Sant Celoni a la presentació del llibre que va servir també d’homenatge a n’en Joan Campañà i Ros…. ànima de les monografies….

 Em permeten fer un comentari molt personal ……

De ben segur que era el número 10 de les monografies.

El migdia de la meva vida….

Amb la família,  varem pujar al poble del Montseny, passejarem pel petit llogarret… fent temps per dinar.

Varem entrar a una petita botigueta, diaris, revistes i recordo uns quants llibres…. N’agafo un, veig Monografies del Montseny, repeteixo que devia ser el numero 10. La meva dona em veu, jo el torno al lloc…. sí, em feia gràcia, però no sabia de que anava aquella col.lecció… només era un montsenyenc aficionat…

Anem a dinar… perdo la meva la dona i em quedo amb els nens (llavors nens) i els meus sogres…

Esperem.

Arriba la meva dona i quan anem a entrar al restaurant. Em dona un dels exemplars de les monografies…. després un altre… i un altre… fins a tenir tots els 10 volums.

Quines coses fa l’amor…. de ben segur que jo no se correspondre l’amor que he rebut i rebo  d’ella….

I allí comença un dels meus altres amors……. el Montseny….

I amb les monografies entro a copsar, la vida d’en Serrallonga, (que ara el meu blog porta el títol Serrallonga, de Sinera estant – no pel bandoler sinó per la Margarida, la seva dona…. un petit homenatge a la meva dona ….. )

I entrelluco la joia que tenim a prop…..  Tenim una eina que n’ha fet paraula del nostre mon.

Les monografies posa les paraules al  Montseny….

L’elogi de la Paraula de Maragall també ha eixit del Montseny… La Figuera…

Nit de sang  de Verdaguer és naixement  del nostre ser….
Però jo maldava perquè Patria en fos nostre signe i camí, i també del Montseny.

I cercant, em trobo amb l’estadant de can Ganyota de Viladrau, (No cal amagar que l’estadant de Can Ganyota és el nostrat Salvador Espriu) que en temps de maltempsada li encarreguen l’entrada Pàtria i que redacta per a («Tiempos antiguos») de la Historia general d’Alberto del Castillo (1943): «Patria es, para el genuino griego (quizá también, en general, para el auténtico mediterráneo), la ciudad donde nacieron y murieron los antepasados, donde él nació y morirá en su día, y el terreno circundante que el ojo abarca sin esfuerzo y comprende hasta en sus menores detalles: la fuente, el suelo casi yermo, sol en el polvo, cipreses, el reducido trigal, junto al camino, entre olivos plomizos. Un viñedo que sube por la ladera de un monte, ya confín. En el fondo, el mar, sembrado de islas, sin horizontes amplios, de navegación sin riesgo. Placidez, equilibrio, mesura, orden, complacencia por lo concreto, horror al exceso: he aquí conceptos y reacciones que tal paisaje sugiere y motiva».

El fragment és important pel sentit generalitzador que li dóna el mateix autor (aplicable, doncs, a Sinera: «quizá también […] para el auténtico mediterráneo»),

I amb aquest mot s’endinsa, a 1944 en cementiri de Sinera, la recerca del seu paisatge, fins a pujar al cim on enterrem els somnis, s’enterra i als darrers versos:

CEMENTIRI DE SINERA (1944)

VIII

Plourà. L’àvia Muntala

desa el sol a l’armari

del mal temps, entre puntes

de mantellina fetes

per ditets de Sinera.

Algun ocell voldria

penetrar les difícils

presons de llum. Contemplo

serens xiprers a l’ample

jardí del meu silenci.

Passen dofins pels límits

d’aquesta mar antiga.

 XXX

 Quan et deturis

on el meu nom et crida,

vulgues que dormi

somniant mars en calma,

la claror de Sinera.

 

El caminant i el mur (1954)

 ASSAIG DE CANTIC AL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

INDESINENTER 1949

Homenatge al Dr. Jordi Rubio

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.


INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE  1965

                     A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

                              Homenatge a Salvat-Papasseit.

 Ara digueu: «La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.»

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: «Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»

Ara digueu: «Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble.»

 I si la poesia ens ha salvat com a poble….. les paraules ens ha fet veure on és la Pàtria….

La pàtria es la terra dels pares, la nostra terra, els nostres mots, i malgrat que ens posin difícil el futur: sempre tindrem la pàtria…..

LES PARAULES……

I DURANT 30 ANYS HEM TINGUT LES PARAULES QUE ENS HAN FET VIVA LA PÀTRIA….

EL LLOC .

LES MONOGRAFIES ENS HAN SENYALAT EL CAMÍ DEL QUE NO ENS HEM DE MOURE!!

LES PARAULES, LA TERRA DELS NOSTRES PARES, I COM DEIA L’ESTADANT DE CAN GANYOTA DE VILADRAU:

.…y el terreno circundante que el ojo abarca sin esfuerzo y comprende hasta en sus menores detalles: la fuente, el suelo casi yermo, sol en el polvo, cipreses, el reducido trigal, junto al camino, entre olivos plomizos. Un viñedo que sube por la ladera de un monte, ya confín. En el fondo, el mar, sembrado de islas, sin horizontes amplios, de navegación sin riesgo. Placidez, equilibrio, mesura, orden, complacencia por lo concreto, horror al exceso: he aquí conceptos y reacciones que tal paisaje sugiere y motiva».

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ATURA’T QUE ARA TORNO!

vicent ferrer

Sant Vicent Ferrer.

Avui una de Sant Vicent Ferrer….

Tots sabeu que la facilitat de Sant Vicent Ferrer per fer miracles era immensa…. En feia de tots colors i totes les tessitures…. I tothom el seguia per veure quin en feia de més gros!!

Un dia , el bisbe ja en va tenir prou i li va manar que , a partir d’aquell dia i hora, ja s’havien acabat els miracles… Que ja n’hi havia prou, que la gent se n’en reia de tant miraclejar!!!!

I és clar. Sant Vicent Ferrer era obedient , i va parar de fer miracles…..

Però és clar, la realitat és obstinada i es va posar a favor del Sant …

I un dia, passejava per vora la Catedral (segons on ho llegiu diuen de la de València, segons on mireu diu de la de Barcelona…) i quan passava prop d’una bastida de paletes, sent un  barrabuuuummmmmm i apali, bastida avall i el pobre paleta ja el teniu caient per acabar colpejant el terra i de ben segur , l’esperava la mort….

i és clar…. el Sant , en veure el destret del pobre paleta, li fa :

.- Atura’t que ara torno….

I cames ajudeu-me a demanar permís al bisbe perquè li deixi fer un altre miracle …. però el bisbe que no, que no i que no… però és clar , quan li explica….

el Bisbe que li fa……

Apali, podeu escoltar la contalla clicant aquí,

o aquí al dessota…..

Publicat dins de General | Deixa un comentari