SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

RESEU !!! ENGUANY PODEM TENIR EL MONTSENY ENGARLANDAT!

Foto: Pujada al Matagalls la tardor de 2003.

Ja podeu resar!!
Aquest any, si no hi ha res que ho destorbi, potser serà un any en que la tardor ens pintarà llapissades grogues, ocres, vermells, blaus, grisos, als capçals dels arbres, … en definitiva … podem tenir un any de pintura cromàtica a la nostra muntanya.
Vegem-ho:
La foto que encapçala aquest post és de 2003. Des d’aquell any, la muntanya, a la primavera d’hivern, no ens ha sabut pintar aquestes coloraines tan plaents al caminant.
Les fulles, tots aquests anys, han caigut a mig setembre. I és així, que no han pogut tornassolar-se al cimbells dels faigs, dels pollancres, i d’altres espècies de fulla caduca…
Resultat: Res de colors a muntanya: del verd hem passat al gris… i tot acabat.
Aquest any és donen les mateixes circumstàncies de l’any 2003 i alguns altres anys (pocs) :
Ha plogut al Juliol (força). L’agost ha estat prou calurós. Setembre ha estat parcialment plujós. I tot amb tot,  no  ha fet massa vent.
Les condicions son òptimes perque aquest any tinguem colors a muntanya.
Ara!: Reseu perquè no faci vent i que faci una mica de fresqueta…. Si és dónen aquestes circumstàncies tindrem les fulles colorejant-se al cim dels arbres i :
SIMFONIA DE COLORS A MUNTANYA!!!

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

BRILLON -NOMÉS (?) UN GOS

Foto: Podria ser en Brillon.
Ai! avui, la contalla no és explicada sinó que avui hem d’escoltar en Brillon fent un monóleg que ens il.lustra de la seva vida, com a gos del Molí Vell de Gualba, seguint el seu amo En Joan.
En Joan, un propietari rural que només fa que treballar, sempre mirant el solc, la fanga, el xapo, el tràmec… en fi , només treballar i ha perdut el gust de gaudir.
De cop li diagnostiquen fatigus cronicus…. i a partir d’aquí fa el canvi,  que es seguit de prop pel gos Brillon
I aquest, ens va explicant el canvi d’en Joan fins que queda gravada la seva cara a la paret del Salt de Gualba.
Un conte molt bonic de Joan Barat, del llibre Això va passar a Gualba. Avui introbable.

Em permetreu que dediqui la contalla a la meva bona amiga Àngels, de Sant Celoni i que avui viu a Gualba, amb qui comparteixo l’estima a aquest poble.
Si ho voleu escoltar, cliqueu aquí , o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

QUOD NATURA NON DAT SALMANTICA NON PRAESTAT

Foto: Cabdal de l’obra de teatre en preparació Miralls tèrbols.

I  ja hi tornem a ser….
En Jordi Pons, en el centenari del naixement de Ferran de Pol ha fet una obra mestra: adaptar l’obra Marenyenca  de Lluís Ferran de Pol, Miralls tèrbols. Ja us ho he dit altres vegades: una gran novel.la, cal llegir-la, és una joia  poder-la saborejar,  pal.ladejant totes i cadascuna de les paraules… Però d’aquí a transformar-la en una obra de teatre, hi va un gran pas.
Doncs en Jordi, com sempre, ho ha aconseguit….
Ara tot just la comencem… I a servidor de vostès, en Jordi ha pensat que podria fer el personatge d’En Dotres. (ja em plau ja, però penso, com sempre,  que no en seré capaç) Secretari municipal i una rata de sagristia: Us el presento de la ma de l’Angelina, una de les protagonistes de la novel.la:

“Fixem-nos ara en el senyor Dotres. El primer que fa quan arriba és estirar el coll, avançar el nas i flairar l’olor del café. Després s’asseu a la taula i agafa les cartes de qualsevol manera, hi dóna una ràpida llambregada i, sense ordenar-les, les deixa damunt la taula de cap per avall. Agafa l’havà, l’estova delicadament entre els dits tenyits de nicotina; es treu de la butxaca un ganivetet i, amb tota pausa, talla les puntes del puro perquè tiri millor; després l’encén amb una mena de tendresa. Mentrestant ja li han cridat l’atenció perquè tothom ha consultat el seu joc i dit el que fa al cas. Aleshores, apressat, hi dóna un altre cop d’ull, diu el primer que li passa pel cap, i torna a la minuciosa feina d’encendre l’havà a poc a poc. Juga d’esma, i el notari li mou un escàndol o be li etziba:
-Vosté que és tan aficionat a les cites llatines, senyor Dotres, prengui nota d’aquesta:
Quod natura non dat salmantica non praestat– macarrónica insolència que el deixa tan fresc.
Tampoc aquest home no pot ser un jugador, ni bo ni dolent. Estic segura que entre glop i glop de café o de licor i entre pipada i pipada, va pensant en les seves menudes investigacions, en els petits personatges de la seva minúscula epopeia marenyenca. El senyor Dotres sent massa interés per les seves pròpies coses, te massa imaginació, sobretot, per divertir-se jugant. Per això sempre bada.”

I ja ho sabeu: Quod natura non dat salmantica non praestat…. O sigui que si ets ruc… ja pots mirar que t’enllustrin ja, que si l’ase no vol beure!!!! …..

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

PROTAGONISTA D’UN THRILLER (NOVEL.LA NEGRA…)

FOTO: Portada del llibre:  “Un intrús a l’estany” de Joan Marcé.

Aquest matí em truca el meu bon amic Martí Monclús, llibreter, com sabeu, a Sant Celoni. Hem de dinar plegats…. Tenim, com sempre, moltes coses a dir-nos…. amb els amics cal trobar-se sovint per posar al dia els engranatges de l’amistat… i en Martí és un molt bon amic… , un gran  santceloní … un gran llibreter…. i una excel.lent persona.

-Ramon, em diu…. Podries haver avisat que eres científic i protagonista del darrer thriller de les nostres lletres…

– ? ! ? !—–   No entenc res….

M’ho explica… Resulta que en Ramon Verdaguer és el protagonista de la novel.la de Joan Marcé: “Un intrús a l’estany” . Però  potser millor que us mostri la contraportada del llibre i ja teniu a algú que es diu com jo, fent de protagonista literari… –

La meva àvia no és volia morir mai: sempre n’aprenia de noves!!!

CONTRAPORTADA DEL LLIBRE:

L’arquitecte Joan Marcé ambienta la seva primera novel·la a l’estany

Al laboratori de l’institut de biologia de Nova Jersey on treballa,
el científic Ramon Verdaguer fa una inesperada i desconcertant troballa
en la seqüència de l’ADN. La descoberta l’inquieta, però sobretot
l’apassiona, fins que la mort del matemàtic a qui havia demanat consell i
la misteriosa desaparició de la seva pròpia xicota el convencen
d’abandonar la recerca i tornar a Banyoles, la seva ciutat, fins a on el
perseguiran, implacables, els agents d’una multinacional molt
interessats en la seva troballa. Aquest és l’argument d’Un intrús a l’estany (Ed.
62), la primera novel·la de l’arquitecte barceloní Joan Marcé
(Viladecans, 1965), que l’escriptor i periodista Martí Gironell, en la
faixa publicitària de la portada, compara entusiàsticament a Michael
Connelly i Stieg Larsson pel poder addictiu de la seva trama.

Marcé,
establert a Besalú, on té despatx des de fa set anys, va descobrir la
seva afició literària l’any 2008, quan l’editor del setmanari La Garrotxa
d’Olot, on també havia desenvolupat la seva activitat professional, va
encarregar-li una sèrie d’articles sobre arquitectura sostenible que va
anar derivant en peces d’opinió general. Un intrús a l’estany serà presentat pel mateix autor i per Martí Gironell el dia 17 de setembre, a la Sala Gòtica de Besalú (20.30 h).

Àpali, quines coses!!

L’ENFORCADURA DEL PEDRAFORCA I EL DIABLE

Foto: Pedraforca.

I abans, d’abans, d’abans, el Pedraforca, era el Pedra i gràcies…. No hi havia la forca…. Al cimbell del Pedra hi havia un castell on vivia un senyor d’alló més bó… servia, com Déu mana, als seus serfs., feia justícia justa (mireu que sóna bé, eh!!) En definitiva tenia cura del seu territori i dels seus súbdits….
Però això, que com veieu,  anava bé, va acabar del tot quan un personatge, amb una certa ferum de sofre, fa apareixer i va capgirar el cervell del pobre senyor. I tanta va ser la malvestat que va fer el pobre senyor-titella (en mans del dimoni, ja ho deveu haver endevinat) .
I en aquesta situació, el poble cerca qui l’ajudi… i a tomballons fan que els fats divins malmetin el senyor, el castell i el dimoni… i quan desapareix la pols, el poble contempla astorat, que allà on hi havia una muntanya a dues aigües , va aparèixer la tartera, feta de les pedres del castell en ensulsiada.
Apali, si voleu conèixer la contalla, cliqueu aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

QUINA TRISTESA ALS TEUS ULLS!

FOTO: Portada dels Sapastres.

I mentre i tant,  retornen els sons de jovenesa. Els sons  d’un recital dels Sapastres a Barcelona
…. que tristes tienes los ojos, que grande es tu lagrimal…..
Ella el mira fixament, una mirada clara, nítida, però tanmateix, anguniosa. 
Allò, allò de llavors va ser un miratge de jovenesa, quan  a  ell li plaïa la  companyia d’ella, però ella el  mirava llunyana… encara que amb una propera amistat. El cor d’ella maldava per trobar un altre miratge……
I avui, després dels anys, de massa anys, ella el  ve a veure, com el que és, com el que ha estat sempre, com  una amiga, una gran amiga.
Mira, hem estat molt feliços amb en X, però  ara vindran cartes mal donades per la sort, li  fa ella  …. .
– En X  (aquell X que el  neguitejava, a ell, de jove,  perquè li  furtava la noia  que ell volia en exclussiva)  avui, En X   ha entrat en davallada.
I ara,  ella i ell, es miren, ulls tristos però serens, ell l’escolta, ella el correspon  i si poden, (i podran) s’ajudaran … sense cap reserva,  com el que han  estat sempre, com el que son  i com el que seran:   uns bons, uns grans amics, d’aquells amics que, quan cal, sempre, sempre,  estan als giravolts de la vida, aquesta vida que s’ha anat escolant dels dits però que encara te això, el que els cal, el que els és imprescindible:  l’amistat forjada de tants i tants anys…
I ara, davant per davant, la cançó ressona….
……..que tristes tienes los ojos, que grande es tu lagrimal, sucias cosas lo agrandaron, de tanto hacerlo llorar….
I potser, ara,  fit a fit, els rellisquen unes llàgrimes cara avall. Potser per aquest present tant dur, potser  per allò que han  viscut, però potser també per allò que la vida els ha regalat i que ara, potser ara, a  l’hora que arriben els primers correus no demanats, es poden ajudar com allò que sempre han  volgut ser, son i seran:
 
Uns  amics, uns molt bons amics…….

Sapastres- Que tristes tienes los ojos by serrallonga

TRES ANYS DE SERRALLONGA A VILAWEB

Foto: Colors de primavera d’hivern a Gualba: (primera foto publicada).

I com passa el temps!
Alça  Manela! sembla que era ahir que li deia a l’Assumpció Maresma que em faria goig d’obrir un bloc a Vilaweb. Abans el tenia a un altre lloc. Es preveia que ens farien Serrallonga per la tele, i em feia goig poder dir alguna cosa del personatge i la pel.licula i em calia anar-me fent en el nou bloc (qué voleu, a mi això d’internet i els blocs m’ha trobat ja granadet, però amb ganes d’aprendre!!).
 I així va ser com, de broma en broma, després dels primer apunt ja n’han vingut més de 350….
I fins i tot, els amics de Vilaweb, van voler que sortís per la seva tele tan innovadora, parlant de Serrallonga i : apali, varem anar trescant muntanyes i fer un curt, penso, que força digne, gràcies al bon fer d’en Roger Cassany.
I des d’aquell dia, els mes llegits han estat els següents:

Molt agraït a tots, i gràcies per anar seguint aquest bloc que, de vegades, no en dubto, és una bona tabarra!!!

OSTRES, QUE ENS COMENCEN A FER MAL ELS RECORDS!

Foto: Portada d’un disc dels dos+un.

I la cançó és perd en el record. Els dos+un havien fet una cançó tendra… l’havia escoltat unes quantes vegades, de lluny… no era el meu estil, no em sentia massa identificat amb aquelles veus que semblaven més de sopranos que de tenors…
Nyigo nyigo.. o alló va ser el que em va semblar quan la sentia en la veu dels seus autors..
Però vet-ho-aquí una vegada que per mor de cantar missa un vicari, els de Sinera varem fer cap a Sant Fèlix de Girona.
La missa solemne, com correspon quan hom cantava missa.
De cop es feu el silenci i la Roser i l’Assumpció, amb la guitarra,  varen començar a entonar la cançó:  Cançó del que estima….
 Recordo que em varen venir calfreds… Ostres quina bellesa:

Amor és obrir la porta, si és que encara no és oberta…..

En record d’un dels seus autors, mort fa unes hores : Ia Clua.
Per ell i pels temps i les cançons  que ens varen ensenyar a anar entrellucant el futur… aquest futur que pretenem viure en plenitud i que serà plaent mentre i tant una brisa suau ens porti una cançó tendre com la vida mateixa….

EL FERRER MALEÏT

Foto. Ferrer dels anys cinquanta.

Avui una contalla de les valls del Pirineu:
Un ferrer corpulent, orc, taujà, malparlat, renegaire…. en fi, una floreta que fa anar de corcoll tots els seus veïns, que, mireu quina desgràcia!  han d’anar a raure a la ferreria més sovint del que voldrien… però és clar, el ferrer esmola les eines, ferra els matxos, arranja les aixades i arranja els atuells de tot tipus.
Fa tanta por, que fins i tot , les mules, quan les porten a ferrar, no gosen ni respirar no fóra cas que el ferrer les esbronqués.
I en aquestes que arriba un pidolaire que li demana una ajuda per a poder continuar el camí . El pidolaire va descalç i el ferrer, tocacampanes que és, li tira una ferradura roenta als peus tot dient-li que es calci i que se’n vagi a pasturar amb els bous i els xais.
Reïra!! El pidolaire no era d’altre que Nostramo que el condemna, pels temps dels temps, a ser un ós que pot enfilar-se als arbres menys l’arç i l’avet.
Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

ITINERARI PEL CEMENTIRI D’ARENYS DE MAR

Foto: Detall del cementiri.

Cal felicitar els de la Casa Gran que hagin decidit fer un Itinerari pel Cementiri de Sinera. Cal agraïr l’esforç i cal agraïr que ho hagin fet amb molta dignitat. Fa goig de veure com qualsevulla visitant pot anar al cementiri i en trobarà les tombes, panteons i qualque explicacions.
No obstant la bona feina feta, hi ha alguns petits oblits que, de ben segur, s’aniran corregint en les properes edicions.
Per exemple en l’explicació del panteó dels esposos Vinardell Tarré. Es fa  una petita descripció, es diu que l’arquitecte, Antoni Rovira va ser qui va construir l’Asil i poca cosa més. Home,  potser caldria dir que allà hi ha enterrat l’Antoni Torrent, el benefactor que va donar l’Asil, i els vitralls de l’interior no son dels sants dels propietaris del panteó (Sant Ignasi. Per Ignasia Tarre) i Sant Jaume, per Jaume Vinardell. Sino que també hi ha, a l’esquerra  la Dolorosa  (per la Dolors Vinardell, esposa d’Antoni Torrent) i Sant Antoni, (per Antoni Torrent, benefector de l’Asil) , del qual, a l’interior del panteó hi ha una pintura de la  cara del Sr Antoni Torrent…. En fi ja ho anirem corregint.
Hi falta també, al meu parer, un farciment més acurat de la literatura lligada al Cementiri: Miralls tèrbols de Ferran de Pol és un paradigma de com cal mirar el nostre cementiri: els graons del mateix, talment com les classes socials, van pujant d’avall cap  amunt…. I també falta Fèlix Cucurull i el Pons i Guri… en fi… falta un marc literari més acurat…
Però en el que no estic d’acord i crec que és un gran error és en la descripció del sepulcre de l’Emilia de Rovira i Preses… Ultra que l’explicació de la tomba no fa cap referència a la llegenda (no contrastada, però per la que és coneguda la tomba -la rosa), es descriu somerament la  situació històrica… I s’acaba amb el següent comentari:
” Per iniciativa d’alguns arenyencs, des de l’any 2000 les restes d’Emilia reposen per fi en aquesta tomba”
Home això és una opinió, no una descripció!. Els autors del text manifesten una opinió ben personal, sense tenir en compte que  fent aquesta declaració, bandegen de bell antuvi la visió dels qui tenim, del cementiri, una altra concepció, si voleu més simbólica que la prosaica d’enterrar unes despulles a un determinat lloc…. Perdoneu, pero l’expressió “per fi” cal retirar-la d’immediat! Enlloc està escrit que la senyora Emília  ha de reposar  a la tomba. Qui ho havia de permetre, no ho va permetre, i a nosaltres ens va fer el regal de tenir una tomba que era un (el) símbol excels de l’amor…. Com a tota representació del mateix:  una rosa,  una sola rosa ocupant la tomba. Una rosa llençada, abans de tancar el panteó per l’amic en recordança d’un amor de joventut no reeixit… tan poc reexit que ni tan sols a la tomba h va poder enterrar el cos de l’estimada… Una rosa símbol excels de l’amor no realitzat però tanmateix desitjat… (si ho voleu literaturitzar: la rosa tota perlada de rosada.) Símbol excels de l’amor no correspost, símbol de l’amor etern,  símbol de la màxima expressió d’un amor no clos (pel motiu que fóra) I en front d’això, varem cometre el sacrilegi de banalitzar aquesta màxima expressió de l’amor i la varem menystenir (de tombes d’amantes de….. tonta ella i tonto el)  n’hi ha a milers pels cementiris del mon mundial. Però de tombes amb un simbol excels de l’amor representat per una rosa, perlada de rosada (i de ben segur plena d’espines) en representació de la  malmesa relació amorosa….. només la teníem a Arenys.
Bé, ja la varem fer grossa quan varem deixar soterrar les despulles de l’Emilia!! Ja està… quan jo explico la llegenda de la tomba blasmo aquest fet…
I ara no tenim cap dret, ningú te cap dret, a ferir als qui pensen que  en aquella tomba només hi ha d’haver una rosa… Per tant,  demano, suplico, reitero a qui correspongui que a la propera edició es retiri l’expressió “per fi”. Fareu un favor a la història, a la simbologia,  al cementiri i a la inteligència  sensible dels visitants del cementiri. De passada, donareu raó als poetes que ens han cantat el cementiri, als novelistes que ens l’han descrit i farem justícia a n’en Fèlix Cucurull que, en el darrer passatge de la seva novela  “Només el Miratge” ens diu:

Més enllà, a la dreta, un bust de dona presideix una tomba buida. Es dreça com si enmig de la mort volgués ignorar la corrupció dels cossos. Mai ningú no jaurà dessota d’aquest bust de dona, ni tan sols aquella qui l’escultura és una reproducció fidel. Es dreça com una mena d’homenatge a totes les quimeres, a tots els somnis impossibles. Es una tomba inutil. En Ricard s’hi adreça, inconscientment i la contempla en silenci.  No s’hi havia fixat mai. Es curiós: el bust de dona que presideix la tomba buida s’assembla a Irma.”

El subratllat és meu.

Estem a l’espera doncs que en la propera edició es retiri l’expressió “per fi”.

Crec que seria de justícia i a l’ensems tornariem al cementiri … la dignitat que un mal dia, mans matusseres (potser amb massa bona voluntat) li van  prendre!!!


EN HOMENATGE A FÈLIX CUCURULL -UNA CANÇÓ -SENSE PARAULES-

FÈLIX CUCURULL

EN HOMENATGE

Fa molts anys… la meva dona va gravar, en un recital,  aquesta cançó, amb lletra de l’estimat Fèlix Cucurull i música   meva. El grup Setciències d’Arenys de Mar ( un grup cultural) , al qual pertanyia la meva germana Matilde, també en Quim, fill d’en Fèlix, en Ramon Fité i potser algu altre,  van organitzar (potser fa més de 30 anys) unes jornades poètiques, que en el fons, eren unes jornades independentistes. Em van demanar que musiqués uns poemes de Fèlix Cucurull i de Joan Colomines. El temps (i sobretot la  meva dona)   han volgut que es guardés aquesta gravació, que no essent molt bona,  pot fer una idea cabal de que, a les catacumbes,  fèiem a Sinera.
Sense paraules de Fèlix Cucurull (en Homenatge a un lluitador):

SENSE PARAULES

No diré avui el teu nom,

terra que m’has vist néixer.

Me’l guardo molt endins

en espera del dia
que ressoni ben net

de planys i de renúncies.

Me’l guardo  ben endins,

perquè la seva força

no esdevingui un cop més

un miralleig estèril.

No diré avui el teu nom,

que ja l’han usat massa

tots els aduladors…

i aquells fills teus que esperen

fer-se’n un escambell,

i els qui viuen immersos

en l’embadaliment

que els farà infants per sempre.

No diré avui el teu nom

perquè no és amb paraules

com cridarem l’estel

damunt de la bandera.
Si la voleu escoltar, cliqueu AQUI.

 

Publicat dins de CANÇONS | Deixa un comentari

EL MOCADORET

Foto:  Record penjat a la casa on va ocórrer el miracle de Sant Vicent Ferrer a València.

Avui una llegenda de Sant Vicent Ferrer, un dels patrons de València i conegut pels seus miracles. El del mocadoret és dels més coneguts i entranyables.
Es un miracle que comença al mercat central de València i acaba al carrer de la Tapineria, a l’indret on avui es diu la plaça del Mocadoret. De com el Sant fa veure a una colla de valencians descreguts, que a València hi havia gent pobra, molt pobra…. i la manera de fer-los-ho veure va ser a través del mocadoret que els ensenya el camí.
Tants miracles va fer el Sant Vicent Ferrer que fins i tot el bisbe li va haver de cridar l’atenció de tants miracles com feia i li va prohibir que en fes cap més… però ai las!  que l’endemà,  el Sant va veure com un pobre home enfilat a una bastida, li cau la bastida i està a punt d’espetegar al terra. Però ell tenia prohibit fer miracles, per tant pren una decissió agosarada: fa mig miracle: el deixa suspés a l’aire sense que acabi d’arribar a terra… i seguidament va a demanar permís al Sr Bisbe que li deixi acabar el miracle , sinó el pobre desgraciat hauria acabat suspès pels segles dels segles… Es obvi que el Bisbe l’autoritza i el Sant acaba el miracle fent-lo arribar al terra sa i estalvi. 
Si ho voleu, podeu escoltar la contalla del mocadoret, clicant aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

ESTAR A LA LLUNA DE VALÈNCIA!!

Foto: Porta de Serrans a València.

Avui, si us sembla, us explico el significat d’estar a la lluna de València.
És prou  conegut que la frase en qüestió: estar a la lluna de València, es predica d’aquell qui està absent, que estar badant, que no sembla estar per la feina que li toca fer en el moment i està pensant en les musaranyes, o també d’aquell que se li han vist frustrades les esperances. (Segons el diccionari de la RAE:
 Quedarse a la  luna de Valencia.

1. loc. adv. coloq. Frustradas las esperanzas de lo que se deseaba o pretendía. Dejar, quedarse a la luna de Valencia.


Però en realitat és una expressió ben concreta, ben cuirosa:
En temps en que València tenia les muralles en ple rendiment, quan venia a entrada de fosc i el sol s’ajocava, procedien a tancar les portes de les muralles, i sembla que la darrera era la porta de Serrans.
Qui no arribava abans d’aquesta hora perquè estava badant, perquè se li havia girat feina a l’horta, perquè s’havia estat massa temps emperifollant-se per agradar al promés, o senzillament que se li havia fet tard…. trobava les portes de Serrans tancades i llavors: és clar, es quedava al portal, o sigui al ras, o sigui al dessota de la LLuna. I d’aquí l’expressió Estar a la lluna de València: Per tanoca, per no haver arribat a temps…. per haver badat…. apa! tancat al defora i a dormir al dessota de la LLuna!
I d’aquí els valencians que filen molt prim et diuen:
Una cosa és arribar tard i l’altra és fer tard.
Oi tant que son diferents:
Si hom arriba tard, pot trobar el menjar fred, i la gent ja no estar al voltant de la taula, però pots rescalfar el menjar i encara menjaràs.
Però si fas tard, llavors ja no pots ni fer el menjar, ni fer obrir la porta ni res: Has fet tard!
Oi que el llenguatge fila molt prim! doncs apali, ja en sabem una altra!

DEU ANYS DE CONTES A RADIO ARENYS

Foto: A Radio Arenys, molt ben acompanyat.

Dia per dia, el 31 d’agost de 2011 ha fet 10 anys que, cada setmana de cada setmana, he explicat un conte, rondalla, llegenda, anècdota…. a Radio Arenys.
La cosa va començar quan vaig explicar a l’Oriol Ferran, llavors director de l’emisora que  aniria a París a buscar una espasa que ens guardaven al museu de l’Armée de Paris (on està enterrat en Napoleó)
L’espasa en qüestió era l’espasa de Vilardell de la llegenda del drac de Sant Celoni…. Havia descobert que la lllegenda celonina no era tal, sinó que era una història ben travada: el culpable del descobriment fou el llibre de Martí de Riquer:  Llegendes històriques catalanes.
I constato que, a Sant Celoni, l’any 2000 encara eren vius tots elements de la llegenda, només ens faltava l’espasa i en Martí de Riquer ens descobreix que la tenen a París. Carta de l’alcalde de Sant Celoni,  en Joan Castaño,  al museu dient que un celoní hi anirà a veure l’espasa. I ja em teniu a mi, a mig agost de l’any 2001, mentre i tant la família passejava per París, vaig tenir el goig d’entrar al Museu de l’Armée… travessant portes de seguretat fins a Direcció on em lliuraren l’expedient d l’espasa de Vilardell. Jo anava preparat, els portava el llibre d’en Martí de Riquer i dins, un punt del la llibreria el Setciències -en Tallaferro- que des d’aquell dia ens espera a les entranyes del Museu que anem a buscar l’espasa….
I  amb aquesta explicació,  l’Oriol em diu… i per qué no vens a explicar aquesta anada a París i així el dia 31 d’agost de 2001 vaig i l’explico a la Radio… a partir d’aquí,  em varen demanar que, és clar, havia d’explicar la llegenda… i així, de setmana en setmana, de mes a mes i d’any en any fins a 10. Molt ben acompanyat  per la Isabel Artero, la Miriam Farelo, l’Ivan Llensa, la Montse Calopa,  en Josep Ma Cano i molts d’altres que puntualment m’han fet companyia en aquests deu anys de contacte amb el nostre imaginari. I sobretot els oidors i oidores que dia rera dia m’han anat donant consells, comentant, blasmant i xalant els contes que anava explicant…..!!!
I així, aquests bons amics i amigues de Radio Arenys m’han fet una entrevista per recordar aquesta dada.
Si voleu, cliqueu aquí o al dessota i la podreu escoltar…..

 

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SANT RAMON NONAT

Foto: Sant Ramon Nonat . Imatge de Villalba -Lugo- Patró d’aquesta Vila.

I com que  Sant Ramon Nonat és el meu patronímic, m’ha abellit explicar a Radio Arenys la història d’aquest Sant Nostrat… Bé potser la història ben bé no, perquè, com el seu propi nom indica Sant Ramon fou un “No nat” o sigui que no va néixer … però a més  a més de no néixer… no va existir, o almenys no en podem donar dades certes…. Com diu mestre Mn Antoni Pladevall, de Sant Ramon no n’hauríem de dir Nonat sinó Sant Ramon l’indocumentat….. Ai quines coses.
No obstant i aixó, per ser un Sant amb poca història potser és el sant del que en sabem més coses.:
La seva mare va morir estant prenys. va caure morta a un bosc prop del Portell -la Segarra- I un cavaller – Es diu que possiblement fou En Ramon Folc IV vescompte de Cardona va practicar-li la primera cessària de la història i li obrí la panxa , d’on isqué en Ramon sa i estalvi.
A partir d’aquí el van fer mercedari i donada la seva seducció en la oratòria el van enviar a convertir i rescatar captius al nord d’Àfrica… Sembla que en convertia tants al cristianisme que el van empresonar. Però es clar , allà, a la presó  feia servir la oratòria per a convèncer els carcellers…. I amoïnats,  li van posar un candau a la boca….
Retorna a Catalunya i s’instal.la a Cardona on mor en olor de santedat. Tots els qui l’estimaven el volien enterrar al seu poble, al final decideixen col.locar el cos damunt d’una mula cega i allí on caigués morta la mula seria enterrat…. I la mula eixí de Cardona s’encaminà al Portell i quan tothom pensava que l’enterrarien al lloc on va néixer, doncs no, va passar de llarg i en un camp erm la mula morí. Allí li varen erigir el monestir de Sant Ramon ” El Escorial de la Segarra”.
I fins avui.
Ah! I per cert, Ramon és un nom alemany, que ,traduït el més aproximadament possible,  vol dir : aquell que convenç o sedueix pel consell!.
Si voleu escoltar la història cliqueu aquí o al dessota.