SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

CURT DE GAMBALS

Foto: uns gambals.

Apali: Qui no ha dit alguna vegada l’expressió: aquest galifardeu és un curt de gambals. No cal que ens esforcem massa per concloure que l’expressió fa referència que la persona esmentada és més curta que un cua de conill o si ho voleu ras i curt que és un sapastre sense massa llums.
Ara se’ns ha donat per aplicar l’expressió a qualques polítics que, en el seu devenir diari,  no donen peu a pensar que siguin altre cosa que aixó: que son estrets de sostre. O que no saben agombolar els nostres recursos públics… en fí. no ens posem en un jardí florit que podríem prendre mal!!.
Però d’on vé l’expressió?
Doncs sembla ser que a la segona meitat del segle XIX, en una ciutat del centre de Catalunya,  les batusses entre lliberals i carlins feien que, quan manaven els uns, els altres anaven a la garjola i si es canviava la truita, anaven a tornajornals i a l’inrevés, els uns  dins i els altres fora.
Algú, potser espavil.lat, va pensar que dins la presó no rendien ni aportaven res a l’erari públic… ni quedaven malmeses les seves figures… I quina en pensa… doncs aixó, que en lloc d’estar-se quiets al tuguri, que surtin als carrers per netejar-los i escombrar-los:  en definitiva que siguin útils i de passada quedaven del tot desprestigiats. Però és clar, el primer dia, els col.loquen els gambals llargs (o sigui, la cadena que lliga les dues cames, que vagi baldera) i qué passa… se’ls escapen tots!!
Solució: gambals curts i així no s’escaparan, Però és clar, proveu de fer el petit pas de pujar una vorera amb un gambal ben curt: a terra fent tentines: o sigui que qui us està mirant pensa que no hi sou  tot, que sou un lironet.. i així, de mica en mica fins a l’expressió:
Mira que n’ets de curt de gambals!!!
Apali!!

Addenda: Gambal segons el diccionari Alcover Moll:
3.
ant. Corretja o cadena amb què es subjectaven les cames d’algú per
impedir-li de fugir o per turmentar-lo; cast. grillo. Prengueren tots los dits vuytanta
hòmens, e ab una corda al coyll envià’ls a Bonayre a l’almirayll, qui tantost
los féu fer bons gambals e’ls féu metre a obrar lo mur,
Muntaner Cròn.,
c. 285. Tres gambals ferri servorum, doc. a. 1388
(BSAL, xi, 16). Un gambal de
grillo,
doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii,
213).

EN SERRALLONGA HA ENTRAT A CAN FABRA A SANT ANDREU

Foto: Can Fabra de Sant Andreu.

Avui m’han convidat els de l’Aula universitària de gent gran de Sant Andreu, a Barcelona.
 El motiu: que els parlés de Serrallonga.
Quin goig feia l’auditori. Ple de gent amatent a voler escatir un part del nostre passat. D’escoltar com la Margarida Serrallonga n’era l’heroïna de la història. Que el cràpula Serrallonga només era el pubill maldestre que ens ha permés descobrir la dona,. Una gran dona per a una gran època. Encara que sigui del barroc català. El segle més anorreador de la nostra història.
Però sense el barroc català no hauriem descobert la part més noble de la revolta contra l’invasor.
I així he pogut anar desgranant la història davant d’aquesta gent tan amatent i amable de Sant Andreu.
Si voleu, podeu escoltar la conferència. Ull que dura 73 minuts.

LES TRES RESPOSTES DEL PORQUER

Un frare llec: els pobres frares llecs han de fer la feina més maldestre del convent….

Avui,  una del nostre Rei en Jaume…. Mireu que el nostre Rei en dóna per a llegendes!!!…. I sí, va ser longeu.. va tenir llarga vida… va tenir llargues converses al dessota qualsevulla figuera i amb qualque mestressa: de pròpies i d’alienes… escolteu, el nostre Rei en sabia de cada mà.
I avui,  una de com el nostre Rei es perd en una cacera i va a espetegar a un convent : Scala Dei… Demana posada, li és donada, però el prior vinga a embolicar i a garlar… I el Rei se’l treu de sobre i li fa tres preguntes:
Quant val el Rei d’Aragó ( o sigui: Ell)
Quan es triga a fer la volta al món
Quina cosa és que jo la tinc per certa i no és el que jo crec…
Si el prior no les sap, coll a terra… si les endevina, donarà el títol de reial al  convent d’Scala Dei.
I ja em teniu tot el convent, reunit en capítol, cercant les respostes….
I cà!! no cal que penseu més. El frare porquer, un xic curtot de gambals, ho endevina tot i a la primera!!
Apali, si voleu, cliqueu la contalla:

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LO RECTOR DE TORTUÀ

El nostre imaginari no està gaire farcit de contalles pujades de to. Bé, si que n’hi ha, però poques. I a voltes, les que s’expliquen son més brutes que xiroies. Son més obscures que no pas per a gaudi del magí.
Però a voltes, de tant en tant, en surt alguna que es fa dir si senyor!
I sempre cal explicar-les amb un doble sentit,  que sigui entenedor per a orelles esmolades que saben entrellucar les mitges paraules i saber treure l’entrellat del doble llenguatge.
Si ho fem així, la contalla es pot explicar per a tothom: des de nens de bolquers fins a jovincells de 150 anys…. o més!!
Només falta que les orelles dels oïdors estiguin netes… i també fa falta que s’estigui disposat a respondre les preguntes dels més petits de la casa quan us preguntin: avi/a: que vol dir posar el Sant a l’armari, o mira com s’encén el buscallot, o que cal anar a pasturar el ruc del rector a les cols de l’Antonieta.
Però, si esteu disposats a respondre aquestes preguntes, escolteu la contalla del rector de Tortuà, a qui per causa d’una conversa massa llarga amb una feligresa,  al dessota una figuera, la missa li van llevar.
Apali! Vosaltres mateixos!!!

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

EL DRAC A VILARDELL. UNA INAUGURACIÓ.

Foto: L’alcalde de Sant Celoni, Francesc Deulofeu, dient unes paraules a la inauguració de la restauració de l’Església de Vilardell.

Si les llegendes son l’ànima d’un poble, Sant Celoni té l’ànima més gran de Catalunya. la llegenda del Drac és, sens dubte, la més ben girada del país.
Avui a l’hora de l’Angelus, l’Ajuntament de Sant Celoni ha convidat als vilatans, amics, coneguts i saludats, a gaudir de la inauguració del que potser és el signe extern més antic de Sant Celoni.
I l’alcalde, aprofitant l’acte, ha fet un parlament molt ben girat, emmarcant el passat i present, per a que ens marqui un futur ple d’esperança. Ai! deia l’alcalde, si  no sabem  quin futur volem, però ai, si no el sabem plantejar amb fermesa ja des d’avui. I pouant en la nostra història.
De fa molts anys que sóc present a Sant Celoni. Em sento un celoní de cor. Em dolen molt les seves penúries, i de les alegries, maldo per a poder-ne gaudir,  ni que sigui unes engrunes.
Avui, en un acte molt ben pensat, hi ha capigut tothom: un vailet ha cantat dues cançons amb molt d’encert: el darrer celoní nascut al clos de Vilardell. El seu pare, gran escultor, ha recordat els 25 anys viscuts a Vilardell i ha recordat el masover del Molí d’en Coll: gran personatge, un renacentista ha dit. El Pepus ens ha enllustrat de com s’ha dut a terme la restauració. I en Joan, veí de pro i gran historiador, ens ha emmarcat la història de la contrada. L’alcalde amb paraules ben sólides ha situat el context. I servidor de vostés, de ben segur el més maldestre, he explicat la llegenda al lloc on va néixer.
Si voleu, la podeu escoltar clicant al dessota. Les llegendes si s’expliquen al lloc on neixen , tenen un dring especial.!!

FESTA GROSSA A SANT LLORENÇ DE VILARDELL

Foto: L’Església de Vilardell restaurada.

Quin goig!!
Diumenge dia 13 de febrer: Els de l’Ajuntament de Sant Celoni m’han convidat a Sant Llorenç de Vilardell a explicar la llegenda del Drac de Vilardell. La Laura, l’aplicada regidora de Comunitat i Comunicació em truca: Ramon, explicaràs la llegenda… Oh  i tant!!
No és un fet balder…. Aquesta gent de Sant Celoni, tots,  han fet feina important: miren el futur com  una vila inquieta i engrescada. Miren el passat recuperant els signes d’identitat.
I això ho puc predicar de tothom: Alça que la fan forta.! Sant Llorenç de Vilardell és el cap i casal de Sant Celoni. Sant Celoni no existiria si no tinguessin Vilardell. Sant Llorenç és la porta d’Europa. Sense la Via Augusta (que passa per Sant Celoni) i sense Sant Celoni, no existiria ni Europa ni Catalunya: O millor dit, no existirien tal i com som.
I allí, només allí,  va neixer,  creixer i expandir-se la Llegenda del Drac.
I us puc dir que em fa molta, però molta,  il.lusió:  poder explicar diumenge la llegenda al lloc on va néixer. Us ho puc dir ben clar:
No hi ha res comparable a poder explicar la llegenda al lloc on va eixir.

Doncs aixó: Si ho voleu, diumenge a les 12 a Sant Llorenç de Vilardell!.

SANT RAIMON DE PENYAFORT I EL NOSTRE REI EN JAUME

Imatge: Sant Raimon de Penyafort, dalt la barca feta pel seu propi mantell i fent de timó el Sant Crist

Si us fa, avui us enllaço una de l’Amades: El nostre Rei en Jaume, per anar a conquerir Mallorca als sarraïns se’n va endur el seu confessor: Sant Raimon de Penyafort. Però a més a més s’endugué també a la Petronella. I qué voleu? Li era més plaent la companyia de la formosa damisel.la que la presència del seu confessor, oimés si aquest li botzinava que no estava bé el que feia amb la dama: Total, unes quantes converses al dessota una figuera?… Si això no és  res, li responia el confessor-
I així el Sant li diu que ell marxa cap a Barcelona, que el deixa tot sol amb els seus pecats a Mallorca…. I el Rei que prohibeix sortir ningú de l’Illa. I ningú és ningú, o sigui ni el Sant.
Aquest no s’espanta, llença el mantell a la mar i , àpali , cap a Barcelona…
Si voleu, cliqueu al dessota per escoltar la contalla.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

ADÉU, LAURA, ADÉU!

Foto: En Llibori i la Laura des de la gola del llop.

I s’han acabat les representacions… i al darrera ens queda la il.lusió compartida, l’angunia de la gola del llop, (In boca di lupo, que en diuen els italians). Sols,  enfront del públic… I ai las! que el públic pot opinar de l’obra, dels tècnics, del director, de les actrius i dels actors…però també des de dalt l’escenari es podria fer una radiografia del públic. El respecte, la comunió. I a voltes l’apropament de qui entra a l’obra i també l’allunyament d’algun miserable que destil.la fel des dels seus dimonis particulars.
I les companyes i els companys d’escena. I els tècnics i la mà dúctil des de la intel.ligència d’en Jordi Pons-Ribot, el director,  que ho agombola tot perquè sigui una maquinaria perfecte, però sense la perfecció d’un rellotge suís: que funcioni a l’hora però que la bellesa insulsa no l’enfarfegui.
I el batec de la sala, i l’escenografia, i la llum de l’escena . I el drama .. i la vida… i el goig d’haver compartit un projecte que ha encaterinat més de 1500 espectadors que han esdevingut co-protagonistes  d’un gran projecte. I……
En fi , com diu en Llibori:
No en saben de malalts els metges!!

I del més humil dels servidors. Del canonge Grau: Moltes gràcies a tots per haver-me deixat participar en un projecte, potser, irrepetible!
Que del silenci d’un escenari,  ja buit, en retorni la pau a Sinera.

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

VINT-I-UN BOTONS (EL MÉS ELEGANT DE L’OBRA!!)

Foto: Enterrament de Madrona a Laura a la ciutat dels Sants,  presidit pel Canonge Grau (un servidor) el més mudat de la colla.

I Apali El més mudat de l’obra és Mn. Grau el Canonge. Per què? Doncs perquè va de vint-i  un botons.
Es l’únic que va tant mudat.
A Catalunya anem de vint-i-un botó quan anem molt i molt mudats… Per què?
Doncs perquè els canonges (capellans de primera) a les sotanes portaven, materialment, vint-i-un botons, ni un més ni un de menys… El capellans del terrós (Mn Ferrovell a l’obra que tant dignament representa en Santi Artigas) en duien trenta-tres. o sigui els anys de Cristu!!.
Però els Canonges, en duien vint-i-un. I servidor que és un Canonge de pro, en duu, físicament,  vint-i-u, com Déu mana. No Mn. Ferrovell, capellà del terrós,  que en porta trenta tres, els anys de Cristu!.
I d’on vé:
Doncs l’Amades en diu aixó:

Origen: Aquesta dita té origen en un antic uniforme militar del començament del segle passat, d’aire napoleònic, en el qual hi havia un gros pitral semblant al que avui encara porten els municipals en el vestit de gran gala, on hi havia tres rengles de grossos botons daurats formats per set botons cada rengle, o sigui un total de vint-i-un. Aquest llampant uniforme era el de màxim lluïment militar de l’època i la seva visió enlluernava la gent fins al punt d’haver quedat retratat en un proverbi (AMADES 1930).


També explica Amades que la dita té l’origen «en el vestit de gala dels guardes nocturns, els quals,  damunt d’una mena de levita duen un pitral en forma de bacallà, amb tres rengleres de set botons cada una, que no corden res. Ironia per la majestuositat del vestir en un càrrec tan poc important» (AMADES 1951).


Explicació: Per a ponderar que una persona va extraordinàriament mudada (AMADES 1930) o vestir amb el màxim luxe i magnificència (AMADES 1951).

Apali: Ja en sabem una altra!!!!

LELS MOSQUES I LA VACA (UNA CONTALLA)

Foto: Passejada sota la pluja al Montseny.

Apali! Si voleu, avui podeu escoltar la rondalla. Lloc de muntanya. Una pobre vídua, amb set parells de criatures. No dóna l’avenç. Pobre dona: Només te uns quants tupins de mel i una vaca. La seva subsistència la tindrà si pot encabir els tupins i de rebot la vaca….
Però n’hauran de treure força doblers. Sinó no en faran res…. I si és així,  cal que puguin obtenir calerons de cadascuna de les vendes…
Però mireu que és cas… el fill espavilat no pot anar a vendre, perque el fill,  una mica curt de gambals,  ho vol fer ell.
I si voleu, escolteu la contalla, veureu com el fill estret de sostre se n’acaba sortint.
Vinga, si voleu, podeu escoltar-la!!!  És clar que cal que , de primer, faci l’estella de l’Alcalde, del Sant i de “Tutti quanti”
Apali, si voleu, cliqueu i escolteu-la:

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari