SERRALLONGA

Imatge: Sant Esteve de Pallerols

I que n’era can Marquilló de Pallerols que n’hi havien dos vailetets: un xicotet i una xicoteta. I ai las, que el vailet era una mica temorenc i acovardit, mentre i tant que la noieta era del tot xiroia, llesta i agosarada. i quan arriba l’hora de fer el soldat, el vailet s’escapoleix i la noieta, per quedar bé davant del Rei es presenta al quarter, òbviament , degudament agençada que semblava un xicotot. I ja me la teniu fent el soldat, de forma prou enjogassada, fins que un mal fat, va fer que caigués del cavall i es trenqués el maluc…. I va ser llavors que el capità metge se’n va adonar que els havien colat un gol.

I ja teniu la noieta de retorn a can Marquilló, però ella, que havia ullat un xicotet al quarter, va i s’hi casa.

I la història continua fins que la noieta , mort que en fou el marit soldat, malda d’allò més per tal de trobar el seminarista més bonicoi de la Seu….

I de llavors ençà, va ser la noia més ben valorada de l’encontorn.

Apali, si voleu, cliqueu aquí per escoltar la contalla.

Imatge: Nit de la crema de la bota.

Com que sembla que, de memòria, anem una mica curts a Arenys de Mar, us passo unes notes sobre la diada de la Consagració del temple i de la crema de la Bota.

No sembla que Sant Pere tingui cap lligam massa arenyenc, encara que a la vesprada de Sant Pere cremem la bota… Però quasi mai res és el que sembla.

Mireu: estem a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració com a bisbe de Girona de Fra Miquel Pontich. I el Sr Bisbe volia obligar a celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. O sigui, volia un setial amb una llampant ornamentació. I els altres representants de l’església es varen plantar i varen dir, que no, que de cap manera.

Llavors s’adonaren que l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar encara no estava consagrada, que Arenys era el primer poble de Girona i que per una diada la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet, en data 28 de juliol de 1686 varen fer cap a Arenys de Mar, varen esmerçar la diada a aitals quefers: Consagrar el temple i Consagrar el nou Bisbe de Girona.

La cerimònia sembla que no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona (recordeu que el de Barcelona no venia) però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill del carrer Ample de la Vila, a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu, els de casa primer.

El de Tarragona va cedir, però va fer comparèixer al nostre compatrici Bisbe Pasqual davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després….. res… que tornaria a ser president el de Tarragona…

I d’aquella diada i reunits tots els Bisbes en seu catedralicia a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, la vetlla, dia 29 de juny al vespre “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” segons una crònica antiga.

Ja veieu, a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la consagració del Temple a Sant Marçal que és el Sant Patró de la diada de la consagració del Temple.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú es posa d’acord com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple.

Imatges: Retrats de la Lectura dramatitzada d’obres de Josep Maria Arnau.

El Fènix Teatre, de la ma mestre, com sempre, d’en Jordi Pons-Ribot, i a petició d’aquesta colla de jovincells de l’Aula d’extensió Universitària d’Arenys de Mar per a Gent Gran, varem preparar una lectura dramatitzada d’algunes obres de l’autor arenyenc Josep Maria Arnau i Pascual.

De primer, vull posar de manifest, com sempre faig, que és un goig treballar amb en Jordi Pons-Ribot i amb tota la colla de companys, Maira Comalat, Gemma Sangerman, Santi Artigas, Josep Mestres, Joan Ramon Cabús, Sergi Argemí, Quim Dotras i jo mateix  que, amb passió, intentem fer el millor que podem les obres…

Aquí però cal que hi faci un afegitó:  com veieu,  es tractava d’una lectura….. oh i tant! …. ja ho tenim, qui més qui menys  sabem llegir… i qui més qui menys ja portem un temps fent teatre…..

Doncs jo que penso…. res …. tres lectures i dalt de l’escenari i feina feta….

I cà!. Ben agençats per la ma mestre d’En Jordi, i també de la Gemma Sangerman, que ens van fer treballar els detalls, el goig d’anar descobrint i engrescant-nos  a trobar l’entrellat del text, la vocalització, els mots que emprava l’Arnau, la tessitura justa, l’expressió precisa, la dicció acurada i el to que no sigui  amanerat…. I com s’ens diu: que es vegi que és escrit en vers, però que no es noti… i oi, que us pot semblar una contradicció??…. doncs no! anem avançant, sumant-hi temps i esforç  i  penso que fet i fet, va quedar una obra prou lluïda.

I deixeu que us transcrigui un petit vers que em tocava recitar-lo a mi, i com ja el tenia aprés d’abans, el vaig dir de raig i a l’estil arenyenc: Fent el fatxenda i una mica el pavero. I què voleu que us digui:  també sense saber massa el que vaig acabar dient !!!!

Imatge: El Rei Pere el Catòlic.

Sí, el rei Pere fou el pare del nostre Rei en Jaume. Sí, va ser qui el va engendrar…. encara que amb una història prou galdosa. 

Però avui, si us sembla , podeu escoltar una història curiosa del Rei, que no se sentint-se  estimat, rondava per tot el seu regne per saber el parer dels seus súbdits. I , ostres!!! quines bufetades s’enduia el pobre rei….

Fins que un dia, algú li fa arribar la veu que, una velleta, ja molt , molt velleta, resava, cada dia de cada dia, un parenostre per la salut del Rei.

I, pobre Rei, se’n va prest a veure la velleta i li pregunta si és cert, que resa un parenostre perquè Déu li guardi la vida molts anys. I la velleta li du que si, que així ho fa….

El rei, cofoi que tingués un sol súbdit, ni que sigui un de sol que pensi en ell…. Però te la mala pensada de preguntar-li el motiu de la pregaria ….

I la velleta li respon amb una dita popular:

Val més un boig conegut

que un savi per conèixer. 

Déu mantingui mon senyor, 

per por de pitjor….

El pobre Rei, amb la cua entre cames se’n torna cap a Palau, deixant l’ordre que li passin a la velleta el menjar suficient que visqui molts anys …… 

Apali! si voleu escoltar-la cliqueu aquí. 

Imatge: Ermita de Sant Maurici , al peu del llac del mateix nom a Espot.

Avui una de muntanya….

Temps era temps, al mes de juliol , no havia encara plogut ni una gota d’aigua. Ai las! que els habitants de la muntanya d’Espot ja van veure que anirien maldades si no podien tenir aigua…. S’acostava l’estiu i sense aigua , s’assecarien els camps, el bestiar no tindria herba i, mala negada!, tot a rodar.

Es reuneixen a la casa gran, presidits per l’Alcalde i, per unanimitat, aproven el que cal fer: Anirà tot el poble cap als peus de Sant Maurici, a l’ermita que te a redós del llac del mateix nom, fent les pregaries de consuetud que s’han de fer en aquests casos.

Van tots a dir-ho al mossèn…. i aquest, més gandul que el jeure, diu que sí, que hi anirà , però a cavall de l’euga….

-Que no! que li fa el batlle…. que hem quedat que hi aniríem tots a peu….

I què voleu!, la galvana del mossèn no es va moure ni un pas de perdiu…. I ja teniu tota la colla desencisada , car si no hi va el capellà, no podran fer les oracions de costum.

Però ells que sí, que saben que en Peretó sap totes les lletanies de l’església: No se’n mou ! i li ho demanen i , és clar que sí, que anirà al davant cantant el gori-gori.

Però què voleu? , la por escènica se li va aparèixer quan es va trobar al davant de tot el poble i essent-ne el protagonista. I no es recordava de cap lletania….

Temorenc, barrina que pot dir i se li acudeix:

-No plou perquè Déu no vol…. Ja plourà quan Déu voldrà…..

I tots garratibats… No saben que respondre…. Fins que el batlle , se li destrava la llengua i fa:

– Déu t’escolti Peretó…

I noi, Déu devia quedar tant content , que , què voleu….. aigua avall…

Quina manera de ploure, Senyor Déu meu…

I així fou com els habitants d’Espot varen tenir aigua per l’amor de Déu i van salvar l’anyada.

Apali , si ho voleu escoltar , cliqueu aquí.