US PRESENTEM LA NOIA DE CAN MORA DE SANT VICENÇ DE MONTALT

US PRESENTEM LA NOIA DE CAN MORA DE SANT VICENÇ, REINA DE BELGICA 

O sigui… la reina Fabiola de Bèlgica…, abans: Fabiola Fernanda María de las Victorias Antonia Adelaida de Mora y Aragón.

Hem de retornar a fa un temps…. un temps reculat. Als anys 60…

El rei dels belgues, Balduí, ja feia uns anys que era rei (des del mes de Juliol de  1951) i encara no li havien trobat xicota…. I l’home, seriós, creient, ben endreçat de cap i d’obres (aquesta era la biografia que ens arribava)… es va anar a enamorar de la Noia de Can Mora de Sant Vicenç de Montalt.

Home…. Sí… la Fabiola ja tenia uns noms altisonants  i va néixer a Madrid…

Això era el que es va dir. Però els estudiosos, els arxivers i la maquinaria dels dos Estats (Bèlgica i l’estat espanyol) es van posar a cercar qui era aquella donzelleta, amb cara de monja i amb uns títols que no acabaven de quadrar …. I apali: calia saber qui era i si no s’escatia de pressa, s’havia de crear una nissaga amb pedigrí. Qui havia de ser la futura Reina dels belgues no podia ser una qualsevol…

Per banda de mare… encara hi trobaven alguna cosa prou llustrosa “de Aragón…”… però per banda de pare… no tenien cap estri on  anar a “pescar”…

Per sort, Sant Vicenç de Montalt tenia alguns dels seus protocols notarials a l’Arxiu de la nostra Vila d’Arenys de Mar…

I un dia, a l’arxiu d’Arenys es rep una trucada des dels arxius centrals de l’estat peninsular per tal que aclareixin qui era aquella noieta… o millor dit, de quina estirp li venia la nissaga? …

Ai! quina feinada!!!!

I tots a la recerca dels avantpassats de la futura reina dels belgues…

No es troba res… o millor dit, si que es troben coses d’en Pere Mora i Rossell i del seu fill Vicenç Mora i Boet, rebesavi i besavi de la noieta en qüestió… Però de títols nobiliaris “de rancio abolengo”  no se’n cantava ni gall ni gallina!.

I dels arxius d’aquí només sortien dades minses: Que si un avantpassat era “bracero”, que si n’hi havia un altre “jornalero” i un de més enllà  “aparcero” …. o sigui, res de lluïment per aportar a la nissaga de qui havia d’esdevenir reina…

I ai las!  s’acostava el dia de les noces  i no es trobava el pedigrí que s’exigia per a una futura reina …I el temor, el neguit i l’apocalipsi rondaven arreu… (s’acostava el dia 15 de desembre de 1960, data del casament.)

Fins que, des de l’Arxiu arenyenc,  es troba  una escriptura vella on hi ha un nom d’un avantpassat de la Fabiola, “Don  (posem-hi el rebesavi Pedro Mora y Bellsolell, o el besavi  Vicente Mora Boet),   ..  procede a la compra de un trozo de tierra destinada al cultivo de uvas…. “

Voilà, ja ho tenim!: TERRATENIENTE, que segons la Real Academia  espanyola és:

—Persona que posee tierrasespecialmente la que es dueña de grandes  extensiones agrícolas.

I a partir d’aquí es va poder nodrir una nissaga prou agençada… Nogensmenys un seu avantpassat  va ser TERRATENIENTE !!!

Ja n’hi havia prou per a bastir una nissaga de reina…”Cosas veredes…”

“Addenda. Redactat aquest apunt que publico, em vaig adreçar a l’Arxiu Històric Fidel Fita, cercant l’empara del bon amic i arxiver Hug Palou i Miquel. Ell em fa uns comentaris insuperables i acaba amb un afegitó de categoria i diu:

… Ramon… perdona la digressió. Efectivament, els del Cuerpo de la Nobleza, en la documentació que van consultar, la que fos i a on fos, no trobaven més que Mora’s que eren pagesos, bracers, jornalers…, fins que un va comprar una peça de terra! Un dels personatges del Cuerpo de la Nobleza va exclamar: ja ho tenim!:  HACENDADO!!”

… Ah!!  I tot el que hem dit és de veres, de veres…

Article publicat a l’Agenda d’Arenys de mar el mes de desembre de 2020.

 

 

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari

SANT MARTÍ i SANT ZENON …. UN CONTE PRIMIGENI D’APEL.LES MESTRES

SANT MARTÍ I SANT ZENON. De com van esdevenir els nostres patrons.

Les fotografies son: La de Sant Martí d’Arenys de Munt d’en Pep Pruna. 

i la de Sant Zenon d’en Xavi Salbanyà

Una versió lliure d’un primigeni conte d’ Apel.les Mestres.

Temps era temps quan va passar el que suara us contaré. Ni l’Areny de Munt, ni l’Areny de marina tenien sant patró. I atès que  al cel, al costat del Pare Etern hi havia molts sants esperant torn que els atorguessin un patronatge terrenal, s’havien d’esperar. Un Dia Nostre Senyor, cansat de sentir botzinejar tota aquella patuleia   diu, adreçant-se als dos més propers:

–Vinga vailets!. Empolaineu-vos que anireu  cap a la terra  a cercar  a Sant Vicenç de Llavaneres que ja és patró del seu poble i potser us acompanyarà a  unes  viles que encara estan orfes de patrons. I fou així com els dos: Zenon i Martí, baixaren a la terra i anaren a cercar  el Sant Xurraví. I el pobre Vicenç, quan els veu baixant a la terra, ja capta que son uns passerells i no en sabien  de la missa la meitat. I aprofitant que s’esdevenia la verema, els dos sants baixats del cel van a un celler, i ja podeu comprendre que alçant el porró agafen una turca   de  garnatxa, vi dolç, xampany … o sigui traguejar a “tenti potenti”… El Sant Xurraví, veient el desficaci en el que es trobava, els guia al Coll del Pollastre, des d’on en baixada sobtada, s’arriba a Arenys de Munt i tirant una mica avall s’arriba a Arenys de marina. Ja s’espavilaran, pensa…

Els dos pobres galifardeus, ben amarats de vi, prenen la baixada i  “enfarinats”  com una sopa —o millor dit, com dues—, acabaren per tombar-se al peu d’un marge de la riera, on s’adormiren com dos benaventurats (el que eren). Mentrestant el cel s’havia anat ennuvolant i esclata una tamborinada tan forta que aviat n’anaren plens torrents, rials i  rieres. I al marge de la riera de Sobirans  és on es van ajaçar els dos sants i en poca estona  baixa tal torrentada que se’ls endugué avall i els deixa:  sant  Martí a Arenys  de  Munt  i sant  Zenon  a Arenys  de  Mar. Espetegaren, no a qualsevol lloc, sinó a les places més importants de cada vila (la plaça de l’Església). I els de Munt, en veure baixar  Sant Martí, (ells no sabien qui era)  varen salvar-lo  de bursada. I quan Sant Zenon arriba  al veïnat de mar  els veïns van fer el mateix i fet i fet, veient que, en el fons, eren bones persones, cada vila  els nomena patró del seu veïnat. Bé! es degueren ben guardar d’explicar als  seus futurs feligresos el com i el per què de tan “meravellosa” aparició a la riera. Es de creure que no faltà qui en tingué esment, tota vegada que la història ha passat a les generacions posteriors.

I diuen les contalles que, d’aquesta manera, fou com Sant Zenon i Sant Martí gaudeixen de patronatge de les dues viles.

I no sigueu trapassers… no aneu bescantant que els nostres patrons tenien més tirada al traguinyol que al salvament d’ànimes….. Tantost quan els hagué passat l’enfarinada (i la rebolcada per la rierada), diuen els feligresos de les dues parròquies, que el seu Sant és el millor sant del cel.

Es clar que els de Munt diuen que Sant Martí és el millor, i els de Baix diuen que ho és Sant Zenon …. però oi que nosaltres no en farem cap brega dels sants…

Tanmateix d’Arenys només n’hi ha un, oi ? …

Escrit publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar el mes de Novembre de 2020

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari

ELS VERSOS MÉS XIMPLES DEL MÓN –JOSEP PLA DIXIT–

ELS VERSOS MÉS XIMPLES DEL MÓN –JOSEP PLA DIXIT–

Foto d’en Jordi Pons-Ribot. El Sr. Ramon, amb la cassola  i la concurrència, a punt de servir l’arròs.

Ai las! que llegint, llegint, de vegades trobes perles que es fan dir sí senyor!.
Mireu que és cas, llegint “Notes per a Sílvia” d’en Josep Pla,  he sabut que, un dia, vaig ser l’eina malèvola que, dalt de l’escenari,  va dir “els versos més ximples del món”

Veieu: Mestre Pla en el seu llibre “Notes per a Sílvia” a la pàgina 137 a l’entrada de Desembre (de 1931)  i després de despotricar un xic sobre el funcionament de la República i concretament alguns personatges que “donaren una Càtedra a D Fernando de los Rios… Hi ha gent que s’estranya que la República vingués. Però ¿que podia deixar de venir …?

I afegeix seguidament Pla:

––Cada vegada que sento queixar-se un monàrquic, penso en aquests fets i repeteixo “in mente”  uns versos que vaig sentir al Romea fa molts anys ­­–els versos més ximples del món:
“Gràcies a l’agricultura
ens trobem al mig del bosc…“

Doncs mireu que és cas: Mestre Pla no ens diu de qui son els versos, ni a quina obra pertanyien…

I jo us puc dir que el Teatre Principal d’Arenys de Mar es va reinaugurar el 7 de juliol de 2005, en el marc de les festes de Sant Zenon, prop de sis anys després d’haver tancat les portes per motius de seguretat i nosaltres (Fènix Teatre) de la mà mestra d’En Jordi Pons Ribot, per aquesta inauguració de la  renovació   del nostre teatre Principal,  vàrem posar en escena uns tastets d’una  sèrie d’obres del dramaturg arenyenc Josep Maria Arnau, entre les que hi havia la seva millor obra ” la Mitja taronja”. I a tot el conjunt el vam titular ” Un repente de comèdia”

I és a l’obra “la Mitja taronja”, on un servidor, al final de l’escena, tot representant el rendista Sr. Ramon, te el següent diàleg faceciós amb la gent que,  trobant-se a l’espera d’un bon arròs, no està per gaires galindaines,  ni escoltar discursos.  L’escena va així:

Lluís :     Sr Ramon, que no el porta (l’arròs).
Ramon (aquest sóc jo!) : Luego ve.
Tots:      L’arròs, l’arròs!!
Ramon : Callin; vull aprofitar
un moment d’inspiració.
Pancho:    Que? Nos  va a
echar un discurso?.
Ramon : Cortito.
Pancho:  Pues
atención
Ramon : Dichosa edad y dichosos..
Lluís  :     Això és tret d’un llibre!
Esteve :  Bo!
Ramon : No m’interrompin!
Pancho: Silencio!
Pona:     Que
prosiga el orador.
Ramon    … La societat fomentada
per la civilització;
– No s’hi val a tirar boles-
Esteve:   Te raó el Sr Ramon
Ramon : Gràcies a l’agricultura
ens trobem al mig del bosc.
Pancho :
La consecuéncia es muy lógica!

I així s’anava desgranant aquesta situació delirant, volgudament delirant, que l’autor emmarcava en un dinar bucòlic. I sí senyor!  El Sr Ramon vaig ser jo i vaig tenir l’honor de poder dir, dalt de  l’escenari, el que Pla en diu els versos més ximples del món. (crec que dec ser el darrer actor en pronunciar aquests versos dalt d’un escenari..)

El que no se és si hem de donar gràcies a l’agricultura, però que ens trobem perduts al mig del bosc, crec que és una evidència descomunal. (aquestes paraules, de ben segur,  les podria haver escrit el propi Pla!)

ADDENDA: Un cop redactat aquest apunt, vaig passar-li a en  Jordi Pons Ribot, demanant-li permís per parlar de la seva obra (ell en fou l’ànima)  i a l’ensems, li demanava si em deixava usar la fotografia que, també, era d’ell.

En Jordi m’ha fet aquestes línies que, crec, que son tan importants, que emmarquen l’obra de teatre:

Hola Ramon,

Endavant! Per mi està molt bé. “Un repente de comèdia!” va ser una experiència molt gratificant. 

El poder posar en escena, en motiu de la inauguració del teatre, tanta gent vinculada al món del teatre d’Arenys, -amb un autor també arenyenc-, penso que va ser un encert. Gairebé un miracle d’aquells que, de tant en tant, ens ofereix el teatre.!   

Gràcies. Una abraçada!

Jordi.

 Article publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar , el mes d’octubre de 2020

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General, LLAMBREGADES HISTÒRIQUES | Deixa un comentari

LA SÍPIA D’ARENYS (la cara del Sant Crist)

LA SÍPIA D’ARENYS (la cara del Sant Crist)

Foto: La sípia d’Arenys, amb la cara del Sant  Crist,  pescada el 1934. (foto facilitada per en Joan Pons Ribot (ACS))

 Entrada del diccionari Alcover Moll a la paraula SÈPIA o SÍPIA f.

|| 1. Mol·lusc cefalòpode de l’espècie Sepia officinalis, amb deu tentacles, cos ovalat aplanat amb una aleta que s’estén a cada banda del sac, i closca oval interior composta de laminetes calcinoses unides per columnetes perpendiculars.

Un dia, ja fa uns anys, els bons amics de Radio Arenys es van assabentar que a la conquilla (closca oval) de les sèpies, depèn com es mirin, tenien la cara del Sant  Crist gravada.

I a l’ensems, algú els va dir que a Arenys havíem tingut una conquilla de sípia (força gran) amb la cara del Sant Crist  i em van demanar si  podia saber més coses d’aquest tema… em vaig posar a cercar, (jo  havia sentit, des de sempre, algunes noticies de la Sépia d’Arenys, una vella contalla que s’anava explicant sense que ningú me’n  donés  cap certesa.)

Tot i sabent aquest fet, no en tenia constància fefaent ni massa informació, i gràcies a en Joan Pons (ACS) que en va fer un petit article a la Rierada, en vaig saber més coses.

A   l’any 1934…. als d’Arenys, ja feia molt de temps que se’ns coneixia pels setciències… Bé, millor dit pel poble de “les” setciències… I tot perquè a la teulada del Xifrè hi havia set estàtues que mostraven “les” set ciències (eren estàtues que representaven la Prudència, les Bones Obres, La Caritat, la Fe, l’Esperança,  la Salut,  la Medecina). Hem  de recordar que en Xifré pertanyia a la maçoneria.

Però és clar… la gent era molt mal pensada i de passar de ser el poble   de “les” setciències, vàrem passar a ser la vila  “dels” setciències… i tot, per aquesta tendència innata dels arenyencs a treure pit i pretendre saber-ne un xic més que els altres, o sigui: un punt pavero…

I estant així les coses… un pescador troba una sèpia gegant al mar… i la conquilla  de la sèpia te gravada la cara de Crist… (o s’hi assembla!)
I dit i fet… l’exposen amb tots els honors a l’espardenyeria de la Riera… I corrues de gent procedents  dels racons més ignots venien a la nostra vila marinera a gaudir de la visió de la cara de Crist Crucificat! …. i de passada, si els abellia, pispaven alguna que altra espardenya…. i fet i fet, varen haver de traslladar la sèpia a una altra botiga, i en aquest cas, l’exposaven a  l’aparador… (no fóra cas que també ens furtessin  alguns objectes).

I ja tenim una ligamanega ben  “armada”:  els dels pobles del voltant, que sempre havien esperat una excusa per poder fer forrolla dels setciències, ja la van tenir servida… Apali, i vinga broma amb la Cara de “Cristo”, apareguda a la conca  d’una sèpia…

I és així com es va fer famosa la Sèpia d’Arenys … la foto de la qual, la veieu  a l’inici d’aquest escrit, gràcies a la troballa que havia  fet en Joan Pons!.

Ramon Verdaguer i Pous

Publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar a setembre de 2020

 

 

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari

PERQUÈ LES NOSTRES CAMPANES NO CALLIN MAI

PERQUÈ LES NOSTRES CAMPANES NO CALLIN MAI

Arenys veïnat de Mar comença a tenir campanes ja en la primigènia Església de Sant Elm,  que es trobava ubicada al costat de la que tenim ara (i de la que se’n conserva una clau de volta al Carrer de la Torre) a l’any 1575. Després,  en construir-se la nova església a  l’any 1603, l’italià mestre Carmini va construir una nova campana… que inaugurà les que després anaren posant-se al nou campanar.

Podríem dir que les campanes han estat les  nostres primeres “periodistes”. Ens  han avisat i informat d’allò que la comunitat, que vivia a redós del campanar on les campanes tritllejaven, havia de saber. I  a través d’elles, sabíem, puntualment, de si hi havia hagut una defunció, car sentíem  la campana grossa, que mig ploriquejant ens ho anunciava…. Si la defunció era d’un home,  els tocs  de mort s’allargaven una mica més. Si eren de dona, s’escurçaven. I si eren d’un albat (nen o nena no batejats) es tocava amb la campana petita  un to planyívol que esfereïa.  Si el toc de morts es feia al  matí,  volia dir que l’enterrament era a la tarda del mateix dia, i si el toc es feia a la tarda sabíem que l’enterrament seria l’endemà.

I quan hi havia perill es tocava a “sometent” paraula que no vol dir altra cosa que (metent so) o sigui fent soroll. I si les campanes tocaven a sometent,  tothom es preparava per a defensar-se o potser, atacar…

I fins els nostres veïns de Sant Pol celebren des de fa uns anys  la commemoració dels fets de 1714 i ells han recordat  el 15 de febrer d’aquell any, on varen defensar-se de l’invasor borbònic. I la commemoració la  varen intitular desacomplexadament “Sant Pol quina hora és!”   i van fer molt i molt bé. El crit “Sant Pol quina hora és”, no es refereix a que haguessin posat un rellotge de sol a l’ombra, o l’haguessin embolicat amb una manta, com algú, burlescament ha anat dient durant molts i molts anys…. No! la frase correcta era “Sant Pol, la manta, gent berganta, quina hora és”  I aquesta frase prové dels fets del 15 de febrer de 1714, quan les tropes borbòniques varen delmar la població, van aterrar el campanar i amb ell la campana, car era la campana la que marcava les hores, que donava ànims als defensors i que repicava gràcies a uns vailets que la feien voleiar. I  un cop destruït el campanar,  destruïda la campana, i dominat tot el poble … els invasors  feien burla als santpolencs amb la frase de “Sant Pol quina hora és!.. Burla que solia  fer aquella  mala gent. I passat el temps, la gent la repetia sense saber perquè.

 Les campanes han estat presents en la nostra existència, ens han fet com a poble, ens han ajudat a configurar-nos com a comunitat. Comunitat d’acollida, de defensa, d’atac, de sentiment pels  morts, de festa en els bateigs  i fins i tot, el dia de mercat, amb tocs puntuals, ens informaven si aquell dia podríem trobar-hi carn, peix o verdures.

Nosaltres hem tingut campanes sempre, des de l’antiga església  a la nova, i des del  nostre campanar  han acompanyat  la nostra vida quotidiana. Inclusiu una campana a la capella del cementiri.

I al 1936 per mor de la guerra, van ser aterrades i no va ser fins el 31 de març de 1946 en que es van tornar a col·locar unes noves campanes, el nom de les quals trobareu a les imatges que s’acompanyen.

I amb  la seva companyia per durant tants i tants anys… que ningú, sota cap concepte les vulguin fer callar … No ho hem de permetre !!!

Ramon Verdaguer i Pous

Publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de Juliol de 2020.

 

 

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari

SANT ANTONI…… DELS PALETES

SANT ANTONI ….. dels paletes….

 Sant Antoni de Pàdua (Lisboa 1195 – morí el dia 13 de Juny de 1231 a Pàdua) fou un frare franciscà, teòleg i predicador catòlic del segle xiii, venerat com a sant per l’Església Catòlica. Se l’anomena de Pàdua perquè és el lloc on va morir, però a Portugal se’l coneix com a Sant Antoni de Lisboa, el lloc on va néixer. És un dels sants més populars del santoral catòlic, a causa dels miracles que hom li atribueix.

Ep! també és el patró dels paletes.!!! Important…

Un gran arquitecte, em va fer confiança i em comentà que el fet de ser patró dels paletes, va ser això i més coses… Ell va inventar un cíngol (el cinturó de corda que porten els frares), i aquest cíngol només te, com a molt, tres nusos.

El cíngol  del Sant de Pàdua (encara que va néixer a Lisboa)  en tenia 13 nusos  i amb 13 nusos va canviar tota l’estructura de la construcció. (Penseu que a la seva època, va trobar-se amb el barroc.) Línies rectes austeres, i semicircumferències en els absis…

Per fer-ho entenedor, us puc explicar una anècdota que em passà a mi. De jovincell feia  caixes d’embalatge. Si eren petites, amb un escaire un xic gran, ja fèiem per poder fer bé les caixes. (que no quedessin guerxes)

Més endavant vàrem fer caixes per màquines tèxtils… grosses. No hi havia manera de trobar un escaire prou gran que ens permetés poder construir els embalatges.

Fins que un dia, vingué a la serradora un home ja jubilat, em mira i em diu:

— Vailet ¡ que no t’han ensenyat el 3,4,5 ?.

I jo cara d’ignorant (el que era) mai havia escoltat això.

Ell m’ho va ensenyar .

Pur teorema de Pitàgores.

El costat d’alçada comptem 3, la base comptem 4 i la hipotenusa contem 5. O sigui els quadrats d’aquests números era:

B 3×3=9 ;  C 4×4=16 , i la hipotenusa A 5X5=25.  

O sigui 9+16=25 . O sigui l’angle recte per excel·lència !!

Clavat:! Sortia exacte, per tant, els angles rectes els tenien  assegurats. Amb quest teorema es podia construir tot d’una forma relativament senzilla.  ai las! que el sant de Pàdua, o de Lisboa, podia desenvolupar tot l’art romànic, només amb el cíngol de 13 nusos , si hi ha 13 nusos , podem agafar i posar-lo al terra en 13 nusos hi ha 12 espais, o sigui 3,4 i 5.

Ah! I no només això per construir ben tirades les línies del romànic, que també es podia fer l’absis. Agafar un punt del diàmetre i tirar del cordill  i fer  un absis ben cofoi.

Fixeu-vos… aquest savi portava a sobre tot el material per a la construcció … a  la cintura.

Apali ¡

Els paletes haurien de retre pleitesía i anar en comitiva a l’Església de Santa Maria d’Arenys i al nostre convent dels frares on hi guardem, a cadascuna d’elles, el Sant que ens ha ensenyat a construir.

Ah! I els arenyencs hem de mirar molt bé el carrer de la Torre del Prohom.  El més recte d’Arenys, .. fou dissenyat per “destradors”, els professionals que aixecaren el nostre temple …. de ben segur .. amb el 3,4,5 !!

Moltes felicitats a tots els Antoni  en el dia del vostre patronímic !!! (faig salat d’un dia)

Amb molta estima!

Ramon

Addenda: aquest escrit el penjo a les xarxes, però ha anat destinat primer  a un Antoni que respecto, admiro i estimo….

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ESCABELLAT, UNA MORT PER UN BADALL

Imatge: Reproducció del quadre del pintor Joan Baixas i Carreter, 1891. La platja del Portinyol mirant a llevant, presidida per la ermita de Mont Calvari. El quadre es troba al saló de plens de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Avui, una història real (sembla), com la vida mateixa… Una de les històries arenyenques  que recollí el nostrat Mn. Palomer.

 A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa l’orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb un altra  galifardeu del veïnat…

Un dia, l’Hipòlit, amb la mosca a l’orella,  cansat de sentir aquestes falòrnies, va retornar de pescar  a una hora matinera. En arribar al carrer (avui de les Escolàpies, abans Cantalagrella) els troba junts garlant  al mig del carrer, i de bursada se n’adona que el galifardeu fa una ganyota com si fos de complicitat  i la Antònia Sofia, sense saber massa perquè, li retorna la ganyota. Ai las! podeu comprovar que l’Hipòlit ja tenia un motiu de la traïdoria de l’esposa (i tot per una ganyota!, entesa per ell, com una amoreta cap al foraster…) I el nostrat Hipòlit va tenir la certesa total i absoluta que entre aquells dos vailets hi havia alguna cosa més que una coneixença.  I el pobre Hipòlit, engelosit, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, espera el primer aplec i mata la pobra Antonia Sofia.

I  vist el desficaci que havia comès, se’n va a Roma a demanar perdó al Sant Pare. I el Sant Pare li diu que, en penitència, ha de comprar una imatge del  Sant Crist al port de Roma, ha de noliejar una xalupa i, amb el Sant Crist comprat, s’ha de fer a la mar i allà on pari, hi basteixi una ermita.  El bon Hipòlit se’n va al port de Roma, i mentre espera que li preparin  el Sant Crist, va a fer un mos a la taverna. Només prendre seient, es troba que el personatge assegut al seu davant  fa un badall potent, i ell, òbviament per allò que els badalls s’encomanen, li retorna. És en aquell instant  que se n’ adona que havia occit  a la seva dona per un badall… I ja tenim el pobre Hipòlit que amb el petit vaixell  es llença a la mar Mediterrània i on voleu que vagi a espetegar?… Doncs a la Vila d’Arenys. Nogensmenys que ens ve a raure a  la Caldeta (avui Mont Calvari) i és allí on va construir l’ermita i una caseta per a l’ermità.. o sigui per a ell mateix.

I des d’aquell dia, tothom ha conegut el Sant Crist del Mont Calvari com a “l’escabellat” (duia una perruca postissa amb cabells negríssims i d’aquí li ve el nom.) Encara que, si avui el voleu veure, heu d’entrar a l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar  pel portal de la Minerva i a mà esquerra el trobareu, però ben clenxinat (li han llevat la perruca).

Apali! Una contalla més… I com que l’Hipòlit Doy venia d’Itàlia, podem dir: “se non è vero, è ben trovato”

Escrit publicat a la revista l’Agenda d’Arenys el mes de juny de 2020

Publicat dins de AGENDA REVISTA | Deixa un comentari

AQUEST ANY 71

I la  vida malda per renéixer sempre.

Horafoscant del dia 4 de Juny de 2020.

Ja m’ha passat altres anys. Quedo impactat de la gent que, perdent uns minuts del seu temps, tenen la bonhomia de felicitar-me. Ja ho he fet altres anys… no m’agrada només retornar una expressió de compromís i acabar amb un moltes gràcies… o content de rebre una felicitació, o molt bé. … Jo crec que haig de dir alguna cosa que pugui aportar un xic de valor al regraciament.
I així, ja l’any passat vaig fer servir un poema de Isidor Marí, cantant eivissenc i que, mireu quina casualitat, quan teníem els dos uns dinou anys, vàrem fer un recital de cançó al Johnny’s, a migdia.
I ara a 71 anys, em serveix per usar del seu tremp literari, de l’edat quasi idèntica, i a l’ensems d’haver-nos trobat cantant a Sinera…
I és per això que, a tothom que hagi expressat la seva paciència felicitant-me i els que no ho hagin fet, però que també en podran gaudir de llegir aquest poema que us acompanyo……
Infinit agraïment a tothom !!
Ah! i a la meva dona la Xon, els fills Ariadna, Xavier , Cristina i a la neta Júlia ! i família propera, que sempre els tenim a prop i que, de ben segur, no se agrair tot el que m’aporten !!

Gràcies, amigues i amics
que m’heu desitjat molts d’anys.
Tal com diuen els refranys,
són afortunats i rics
els que troben bons companys.
Quan ens tornam veiantics
i ja fregam els setanta,
és la força que ens aguanta,
veure que hi ha qui ens estima.
No hi ha vers amb millor rima
ni cançó que millor canta.
Que sigueu sempre feliços
com m’ho desitjau a mi,
i si s’esborra el camí
trobeu sempre passadissos
que us duguin a un bon destí.

Signat: Isidor Marí.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL MOLI DE DALT, LA BENVINGUDA I L’ACOLLIDA DEL XIPRER

Retrat d’En Xavi Salbanyà

EL MOLÍ DE DALT. LA BENVINGUDA I ACOLLIDA DEL XIPRER

 A l’entrada del Molí de Dalt (avui Calisay) hi ha  un xiprer d’acollida. I també una alzina surera de la que en  parlarem una altra estona.  Si us sembla, podem fer una explicació sobre el xiprer del Calisay i quina funció feia (i fa)  la figura del xiprer al davant de la casa.  Un xiprer vol dir: acollida. Dos:  acollida i menjada, i tres acollida, menjada i fins i  tot dormir…. és clar que si en veieu més de tres junts, no ho dubteu: esteu entrant a un cementiri!!

  El tema dels xiprers va ser percebut a la fi del segle XIX
pel poeta i historiador Víctor Balaguer arran d’una visita al massís del Montseny, però no va aconseguir donar-ne una formulació massa clara (Balaguer, 1893):

“Cuando las órdenes religiosas, Briareo de cien brazos, se extendieron por todas partes dominándolo todo, cuidaron de atraerse las familias más importantes de la comarca y de hacerse suyos los dueños de las granjas, caseríos, quintas ó masías. Conquistado ya el dueño de casa, se le nombraba hermano, y pertenecía desde aquel momento á la germandat ó hermandad del convento. Entonces, á la puerta de su casa ó en el sitio más visible de su huerta ó de su patio, allí donde pudiera descollar mejor ó distinguirse más, se plantaba un ciprés. Esta era la señal de que la casa aquella pertenecía á la hermandad” (Balaguer, 1893).

No obstant però, llegint, llegint he trobat  per internet una web molt interessant “Amics arbres/Arbres amics” en la que he pogut llegir unes paraules molt ben girades del  meu bon amic  Martí Boada, aquí sí, amb l’explicació plausible, que els xiprers son arbres d’acollida  i si no, fixeu-vos-hi:

“Pel que fa al Montseny , terreny en el qual ja hem vist que certs contes expliquen que cal ajudar els pobres que arriben a les  masies- sabem que existia un codi no escrit a través del qual se sabia el que es podia esperar quan s’arribava al portal d’una masia. Segons Martí Boada, si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers  volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit. Segons Boada, en la major part de les masies s’hi trobaven habitacions per hostatjar els treballadors eventuals o altres visitants. D’altra banda, sempre era possible passar la nit a la pallissa.

I els que hem anat una miqueta a trescar pel Montseny, en podem donar fe, que, a moltes masies, hi ha els xiprers de consuetud.

Apali: Ja ho sabeu! quan us n’adoneu del xiprer a l’entrada del Calisay, sapigueu que sereu molt ben acollits….. sempre que vosaltres així ho vulgueu. Els arenyencs ja ho tenim això. Si hom vol ser acollit, no hi ha cap Vila millor que la nostra. Però si hom no fa res per ser acollit i no vol participar a la Vila, som tan trempats que els sabem invisibles… i ni cas…   

Escrit publicat a l’Agenda del mes de maig de 2020

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari

MALA LLENGUA

Un diumenge al matí, és bo tenir lectures que omplin l’esperit i esbandeixin els mals averanys.

Pretenent endreçar llibres que tinc mal girbats, em va sortir aquest “petit” (de veritat “MOLT I MOLT GRAN”) Es un llibre  del Monjo Benedictí Miquel Estradé.Tarragona, Tarragonès, 1920 — Montserrat, 1997

Molts gràcies pel llibre !!

I que ell en diu respirs.. Només llegir-lo em va venir al magí la imatge d’algunes persones, per sort poques…. Que per essència son calumniadores….. No cal posar-hi noms però a tots us en vindran al cap unes quantes…. sobretot del ram dels “politiquets” que no tenen en que entretenir l’ego , que malmeten aquest espai que tots ens mereixem.. Foragitem-los …

MALA LLENGUA

Deia un rabí que la llengua calumniadora és la pitjor de les armes; mata tres persones: el qui parla, aquell a qui parla, aquell de qui parla. Són les “llengües desbocades”, com diu un salm; llengües que es fiquen pertot i no miren gens prim. I si encara ho posem en plural, la llengua calumniadora mata moltes més persones: el qui parla, aquells a qui parla, aquells de qui parla. I  la llengua calumniadora és capaç de parlar de qualsevol i a  qualsevol: tothom li fa peça, tothom li cau bé; amb tothom és veu amb cor; mentre en pugui parlar malament. I els tons amb què diu les coses, la llengua calumniadora! Té  unes modulacions infinites, que usa amb traça d’acord amb les situacions, per afegir mal al mal, per fer més feridora la gran mentida, per matar encara més. Potser ara m’he desbocat jo, en comentar la frase del rabí sobre la llengua calumniadora. Potser sí, però és que és tan roïna, una llengua d’aquesta mena!!

Us suggereixo que el llegiu amb pausa, amb tranquil·litat i amb netedat de cor!

 

Publicat dins de CONFERÈNCIES | Deixa un comentari