“MADAME BOVARY C’EST MOI!”, DEIA EN FLAUBERT…. PERÒ… SI MADAME BOVARY ERA D’ARENYS DE MAR!!

“MADAME BOVARY C’EST MOI!”, DEIA EN FLAUBERT…. PERÒ…  SI  MADAME BOVARY ERA D’ARENYS DE MAR!!

Un dia, amb la meva esposa, ens va abellir anar al Liceu; feien Carmen de Merimée. Fuetejada a la memòria: Escoltant l’òpera, vaig recordar un passatge d’un article  que el Sr Josep Maria Pons i Guri havia fet sobre Josep Xifré, i que va publicar  a Vida Parroquial, quan jo n’era cap de redacció, al numero 351-mes de març de 1976.  Més o menys deia:

”…fou llavors que Mr Bayle, que escrivia amb pseudònim Stendhal, també en Flaubert i sobretot Pròsper Merimée estableixen una gran amistat amb Júlia Xifré, l’esposa del nostre particular Indià. I si les relacions dels dos no eren correctes… tampoc no haurien passat de platòniques…“ (Sic)

I de cop vaig pensar… mira que si Carmen (de Merimée) està inspirada amb la senyora Júlia Downing (la dona d’en Xifré, o senyora Casas com la coneixien)?… I no vaig trobar res de res… No podia ser d’altra manera… la senyora Downing era una noieta fleuma, blanca i consentida  i la Carmen de Merimée era un terratrèmol amb faldilles.

Però mireu que és cas! Al cap d’un temps va caure a les meves mans un exemplar de Madame Bovary de Flaubert ! I allí vaig trobar una pista que em va cridar l’atenció.

Veieu sinó el passatge de Mm. Bovary:

“Por la diversidad de su humor, alternativamente místico o alegre, charlatán, taciturno, exaltado o indolente, ella iba despertando en él mil deseos evocando instintos o reminiscencias. Era la enamorada de todas las novelas, la heroína de todos los dramas, la vaga «ella» de todos los libros de versos. Encontraba en
sus hombros el color ámbar de la Odalisca en el baño (1); tenía el  largo corpiño de las castellanas feudales; se parecía también a la Mujer pálida de Barcelona (2), pero por encima de todo era un ángel.

I  al peu de pàgina el llibre indica:

(1. …..

  1. Mujer pálida de Barcelona. Cuadro de Courbet (1819-1877), pintor contemporáneo de Flaubert. Este cuadro fue pintado en Lyon en 1854. Se llama también Retrato de una española. Figura en la portada de Madame Bovary, ed. de Poche.)

I aquesta dama pàl·lida no era altra que la Sra. Júlia  Downing, (coneguda per Senyora Casas)  pintada per un despitat Gustave Courbet que es va molestar d’allò més quan Merimée es va riure d’ell quan va pintar “Les banyistes”.

Davant de la ofensa (i tota vegada que la venjança és un plat que es menja fred), en Courbet  va agafar un quadre que ja tenia pintat, li esborrà la cara i li pintà la cara de Madame Xifré. El quadre “retrato de mujer española”, és un quadre misteriós: la dama surt lletja, cosa de no dir, però te un cert misteri… El quadre està al Philadelphia Museum of Art: John G. Johnson Collection, 1917.

Vegeu sinó una petita llambregada a un article de Xavier Theros que va publicar al diari El País el dia 21 de novembre de 2007, i on diu :

Si la historia fue así, Courbet habría pintado el retrato de una norteamericana, casada con un prócer catalán, amante de dos genios de la literatura francesa y en la que se habría inspirado Gustave Flaubert para su Emma Bovary. Lo cual -esté o no en lo cierto- bien merece una visita a los Porxos d’en Xifré. ¿No les parece?

I ai las! ja teniu com, la Senyora Casas, esposa de “l’indiano” Josep Xifré, inspirà la gran novel·la de Flaubert…

Ep! I si us abelleix, al proper número explicarem una altra facècia de la Senyora  Casas, però prenent com a “partenaire”, l’Stendhal, pseudònim de Henri Beyle

Se non è vero, è ben trovato

Ramon Verdaguer i Pous

(article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar. Mes  d’Abril de 2019)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

HOMENATGE: AMB RESPECTE I ESTIMA AL MESTRE FÈLIX CUCURULL I TEY

Imatges:

Cartell de l’anunci de la reunió a la que fem referència, que m’ha estat facilitat per l’amic Jordi Salbanyà Benet.

Imatge d’en Fèlix feta pel seu fill Joaquim Cucurull.

HOMENATGE  Amb respecte i  estima, al mestre Fèlix Cucurull i Tey.

El PSC encetà el seu recorregut el dia 22 de juny de 1976. El Palau Blaugrana de Barcelona va acollir el primer acte de masses convocat per l’esquerra catalana des del 1939. Sota el lema Guanyem la llibertat, el multitudinari míting va suposar el primer pas en la formació del PSC Congrés.  El congrés s’ha conegut per la  frase pronunciada pel doctor Joan Colomines “estem suant socialisme”.

Fèlix Cucurull seguint la seva praxi política, participà com a delegat del grup Independents pel Socialisme, a l’assemblea constitutiva del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i fou elegit membre del seu Consell General, il·lusió per a configurar un futur esponerós, i ell, en peu d’esperança volia, també, guanyar el futur.

El dia 2 d’abril de 1977, hora foscant d’un dissabte encetat per la il·lusió de poder assistir, al míting que el PSC convocava a la sala dels Seràfics a Arenys. Dalt de l’escenari una taula allargassada on hi ha els  ponents. No els recordo a tots. Presidia en Joan Raventós, hi havia a l’escenari, el Pare Llimona i altres.  i també en Fèlix Cucurull. La sala plena de gom a gom.

Amb la meva dona ens varem seure quasi a les darreres files, cofois, vam veure que a davant nostre hi havia en Josep Benet. Persona molt estimada i que es presentaria com a Senador de l’Entesa a les eleccions de juny de 1977. El míting, abrandat, il·lusionant, regalimant catalanisme pels quatre costats. Encesos amb les intervencions de qui, des de dalt l’escenari, combregava amb les nostre il·lusions…

En acabar les paraules dels oradors s’obre un torn de paraules al públic. A primera fila hi havia una persona característica i a voltes punyent en les seves intervencions. Manel López. Duia bastó. I a les seves prediques enarborava el bastó tot desenvolupant la seva pregunta.

 S’adreça directament a Raventós i li etziba:

—Escolta Raventós. El que heu dit sona a bonic, Catalunya, Calalunya, Catalunya… però a tots ens arriba una altra cosa: que esteu pactant amb el PSOE  espanyol que encapçala en Triginer.

En Raventós, pausat, calmat i de manera contundent respon:

—No hi ha res cert en aquestes afirmacions…

Fa unes consideracions més…. Quasi xiuxiuades …

I en Fèlix que estava a l’extrem esquerra de la presidència demana la paraula i pausadament, serenament, amb la seva veu característica fa:

—Si això fos així,  tingueu pel cert que jo no estaria en aquesta taula.

Tothom a casa….

Recordeu que aquest míting es féu el dissabte dia 2 d’abril de 1977.

El dia 4 d’abril, dilluns, dos dies després, es signava el pacte d’Abril, l’encapçalament deia:

El PSC, EL FSC (PSOE) i socialistes independents acorden realitzar la unitat socialista a Catalunya mitjançant un procés que culminarà en la constitució d’un únic partit Socialista a Catalunya, resultat de la unió dels socialistes de Catalunya. I en el paràgraf cinquè del pacte s’anunciava el reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol… 

Sempre he pensat que tot va començar aquell dia.

Tothom deu recordar que va guanyar en Pujol…. I el PSC-PSOE va desaparèixer durant uns anys…. I ara…. Que sembla que tornen, ha desaparegut del tot el punt cinquè del Pacte d’abril.

I ara i aquí, al centenari del seu naixement, homenatge a Fèlix Cucurull i Tey que dignament i serena, va deixar el PSC i es va dedicar a preparar altres viaranys més adients al seu ideari… Amb el pacte socialista es va permetre que a partir d’aquí només  Pujol podia dir: Catalunya som nosaltres…

La dignitat d’En Fèlix ens marca el futur…

 

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el febrer de 2019

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA LLEGENDA: L’HIPÒLIT DOY, LA SEVA ESPOSA L’ANTÒNIA SOFIA , EL SANT PARE I L’ESCABELLAT…

Capella del Mont Calvari.

Avui, una història real, com la vida mateixa…. Una de les històries arenyenques  que inspirà al nostrat poeta, Espriu,  en una part de la seva obra….
A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa la orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb qualque galifardeu del veïnat….
I quan els troba junts, veu que el galifardeu fa un badall i la Antònia Sofia li retorna el gest (ja sabeu que els badalls s’encomanen) i el pobre Hipòlit, engelosit, occeix la Sofia.
I per penitència se’n va a Roma a demanar perdó.
I el Sant Pare li regala un Sant Crist, tot dient-li que allà on pari la barca, basteixi una ermita.
I és així que neix l’ermita del Calvari i el Sant Crist el nomenem l’Escabellat, que guardem a l’Esglèsia ….

Vinga minyons….. i si voleu escoltar les històries de l’Hipòlit i la Sofia i l’anada a Roma, i el record dels temporals de les faves i del ” Cordonasso”… Cliqueu aquí.

Publicat dins de General, MARENY-SINERA | Deixa un comentari

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MARIA CARME ROCA “EL FAR” A SANT CELONI

Fotos de l’acte: generals i la darrera amb  la Maria Carme, en Martí Monclús el llibreter i un servidor….

Ah! les boniques fotografies son del marit de la Maria Carme, Albert Puyuelo .

I així vaig fer la presentació del llibre: Més o menys amb aquestes paraules:

Ben trobats:

Després de massa temps,  tinc el goig de parlar -presentar un llibre de la Maria Carme. Avui em plau moltíssim tornar-ne a presentar

Ai las! però que, com sempre,  farem un viarany que, potser, ens permetrà entrar a les fondalades  de la novel.la.

Crec que tots sabeu que sóc d’Arenys de Mar. Bé. No hi he nascut però me’n sento molt d’arenyenc. Encara que haver nascut a Llavaneres també dóna un pes afegit de néixer a la mateixa llum que Ramon Llull.

Però seguim amb Arenys. No us penseu eh!  que a Arenys també tenim Far eh!!. Ep! Si fem cas a  l’Alcover Moll hi ha dues accepcions:

FAR:                 Foguera que servia de senyal;

O també:

FAR:               Cosa que serveix de guia per a la salvació.

 I a Arenys, de fa molt anys que n’hem gaudit d’aquests darrers  fars. No cerqueu al vostre magí on es troba el far d’Arenys ….. No n’hi ha, llevat d’un de petitet al port.

Però fixeu-vos que els  nostres fars van  ser dels segons, dels que serveixen de guia per a la salvació!

A inicis dels inicis a 1577, quan baixaven els d’Arenys de Dalt, o sigui els de Munt…. baixaven amb el matxo, el carro i un petit llagut… paraven a la platja de la rada de llevant, descarregaven el llagut…. i cap endins de la mar…. però ai las!, que se’n van adonar que si anaven mar endins, només podien arribar a tocar ratlla … a l’horitzó…. i si la traspassaven, necessàriament els mancava un punt de referència…. I rumiant van concloure  que havien de construir una gran bandera blanca  i la van col·locar al turó de la Pietat, on avui hi ha el cementiri de Sinera…. i amb la bandera anaven tranquils a tocar ratlla…. i des d’allà veien la bandereta (petita al lluny) i se sentien salvats…. una bandera blanca plantada al cim del Turó de la Pietat. Blanca, Pura, Immaculada, però servia de guia per a la salvació. O sigui: el nostre particular far: és la  Cosa que serveix de guia per a la salvació. Però ai que si perdien la ratlla de l’horitzó… la bandera no servia de res… però aquest giny va fer que sabessin sempre retornar a Arenys.

I a 1599, quan la Universitat es va reunir a la Plaça de Santa Maria, i varen acordar independitzar-se d’Arenys de Munt, van acordar fer una Bandereta, ja no havia ser blanca, sinó que havia de ser amb signes: I aquesta primigènia bandera, es va convertir en una bandereta ben agençada, amb l’aranyoner corresponent, els dos xiprers, la creu del cristianisme i les onades de la mar… I així acordaren que el dia de la Vera Creu el dia 3 de Maig, seria el dia de la nostra independència i el símbol seria aquesta bandereta.  I la vàrem col·locar, no ja a la Pietat sinó al cim de l’Església… i des de llavors, any rere any, renovem la bandereta i amb ella la independència dels de dalt…

 

Però no només això, també aquest far ens ha portat l’expressió de tocar ratlla. I és així que, els arenyencs  (i només els arenyencs) no passegem mai dels mais per la nostrada riera, ni ramblegem sinó que …. anem a tocar ratlla … un punt i una expressió que ens venen del mar, o sigui del far….

I diria que avui , el far, encara ens marca el camí…  Però amb el temps hem trobat un altre far al  cim de la Pietat, allà on onejava la bandera, avui és el Cementiri de Sinera… de ressonàncies Espriuenques, el poeta que també ens ha marcat el camí…

Però no només poèticament, sinó ens ha marcat el camí dels signes de la vida…

Fixeu-vos: al sermó de l’Altíssim que clou l’obra “Primera Història d’Esther” diu…

Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Altra volta el Nostre FAR, PERÒ ARA COSSIFICAT…

I aquí és on volia anar:

El mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Quina gran eina el MIRAL, L’ESPILL.

Als  infantaments en els que assistien  les bruixes: Posaven davant de la partera, un mos de pa, una gerra d’aigua i un mirall, que l’infant  veiés la seva pròpia lletjor…. i a partir de la primigènia lletjor, l’infant ha d’anar formant la seva vida…. l’ha  d’anar fent bona…. I del mirall, els celonins en sabem un niu! Qui ens va lliurar del drac: l’espasa de Vilardell per ma del Sr de Vilardell…. Doncs fou que el drac, que feia la becaina del canonge, va sentir com se li apropava una turba de gent i va sortir del cau, es va encarar al cavaller, que anava abillat amb la cuirassa lluenta i refulgent, i al veure’s tan lleig va tenir un instant de dubte, instant que el cavaller el va occir….

I el retrat de Dorian Gray, on l’Oscar Wilde juga a miralls per dir-nos com el jove Dorian Gray es mira al mirall i el mirall li torna una imatge esbiaixada, no és la real, el seu ànim que vol veure la seva bellesa de la joventut … tot una fal·làcia…. car el mirall li retorna el rostre -la seva part externa- la seva part que pot enganyar. La seva part que pot dominar… però ai las! que arriba el dia en que es planta davant del mirall, i aquest no li retorna una imatge preparada, enganyosa, fútil… sinó que el mirall li retorna la seva pròpia imatge, la de la seva ànima … la imatge diabòlica del mal…

Perquè aquell mirall de la seva ànima que estava contemplant, era un mirall injust. ¿Vanitat? ¿Curiositat? ¿Hipocresia? ¿No hi havia hagut més que això  a la seva vida? O hi havia hagut una mica més.

I em permetreu que ara i aquí us confessi que aquest exordi m’ha semblat bé fer-lo per tal de poder donar unes llambregades a l’excels llibre de la Maria Carme:

Es un llibre treballat, pulcre, polit, curós, cru, valent,  enginyós, ple d’amor, aneu a saber si també ple d’odi…

Però pel damunt de tot, ple dels signes convertits en miralls que ens van marcant la pauta dels sentiments…

Ai las! que quan el llegeixes vas avançant per una espessa boscúria de senyals… i de vegades potser et trobes perdut… Però en realitat el que fa la Maria Carme es guiar-te pel recte camí… Per guiar-te per l’envitricollat viarany…. fins que vas trobant petits alçaments de llum en la tenebra… que vas trobant petits espais de miralls que et retornen a la llum de la vida…

Cadascú te una part infinitesimal de mirall. Però aquesta part és immensament rica…

De cop i volta, esteu llegint i a la pàgina següent trobes una petit espurna de llum que et marca el viarany dels sentiments dels protagonistes… Una espurna de llum en cursiva…

I crec que avui, aquí, tenim l’exemple més ben girat de les teories del mirall.

Es en el mirall que anem copsant les ànimes dels protagonistes, i com exemple, l’instant que l’August, patriarca de la Nissaga, de bursada diu:

Quina merda ! M’he mort…

Però (mort i tot)  es reviscola, rebrega la seva ànima i tanmateix burxa en el seus pensaments

— Quan tu eres petita (pensa el patriarca August) i pujàvem tots dos a dalt de tot de la llanterna, tres-cents seixanta cinc esgraons… mentre la mare  l’Antonia i ta germana Tonia ens miraven des de baix …. i tu i jo ens creiem els amos del mon.

I agafant -te per la cintura t’asseia a la barana del far. Les cametes et penjaven alegrement enfora….. Jugàvem…

Però al dessota la teva mare i ta germana….. i  vaig intuir el reny de la mare… però també vaig copsar com ta germana la Tonia, amb els ulls feia:

“ Au va… llença-la…..  

I potser és aquí on es fixa el calidoscopi de miralls, que permeten anar desllorigant unes vides plenes… misterioses. Feréstegues… punyents…. i potser és aquest l’espill que la Maria Carme ens ha posat al davant per tal que ens endinsem en la bellesa de l’amor, de la ferotgia, de l’odi, de la venjança…

En definitiva… de la gran novel·la que ens ha regalat a mans besades…

Ja veieu que el far…. tanmateix anorreat i ja xaruc, va mostrant-nos, de la ma de la Maria Carme el mirall de la veritat esmicolat en fragments petitíssims, però de la ma de l’autora es fan immensos, bellíssims… punyents… 

Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Potser per això el Patriarca August li ensenya a la Cinta  “Toca ferro, un, dos, tres toca ferro i no et passarà res”

O potser si que et passarà!

La bellesa de la lectura  del llibre de la Maria Carme Roca:

El FAR.

I no dono més detalls dels miralls i contra miralls de l’obra…

Les obres com la de la Maria Carme Roca s’han de llegir… els que presentem,  hem de llençar l’esquer perquè al lector glateixi per començar ja la novel.la!

Sant Celoni: 22 de febrer de 2019

 

Publicat dins de CONFERÈNCIES, General | Deixa un comentari

VIDA PARROQUIAL — “VIVENDES” SANTA MARIA: UNA GRAN OBRA SOCIAL

Imatges: Portada del primer numero de la revista. i del darrer..

La revista Vida Parroquial va iniciar el seu pelegrinatge el mes de febrer de 1944. I va tancar definitivament el mes  de febrer de 2010.  Com a dades, res més fred… Només una curiositat: començà un mes de febrer i tancà  també un mes de febrer: 66 anys després.

Podria dir que va ser la primera revista catalana “de poble” que va començar a publicar articles en català després de la guerra incivil.

Podria dir que va ser la primera revista d’Església on hi vam aprendre a conviure sensibilitats diverses.

Però per damunt de tot vull explicar l’obra titànica que, a partir de Vida Parroquial, varen fer uns quants arenyencs. I no m’erro si dic que és l’obra més important que s’ha fet a Arenys de Mar (crec que a tot Catalunya no hi ha un projecte similar)

En un  article publicat a Vida Parroquial al setembre de 1958 en Josep Montmany es preguntava si no havia arribat l’hora, davant l’escasetat d’habitatges, de fer quelcom de concret. A partir d’aquí s’obre un debat a la revista i el resultat fou que en els anys venidors es varen fer prop de cinc cents habitatges de protecció oficial. (ho heu llegit bé: prop de cinc cents habitatges!)

Aquest i altres  articles publicats a la nostra revista varen empènyer aquesta gran obra. I Mn Martí Amagat, a l’octubre de 1995 predicava: “Mireu, l’obra social més important que s’ha fet a Arenys de Mar, durant els quatre segles de la seva història és la del Patronat de Vivendes Santa Maria. El desinterés i la generositat dels seus promotors son dos dels gestos més admirables dels que he estat testimoni directe en tota la meva vida”.

I a continuació es dolia del fet que, dels centenars de persones que es van gaudir del seu esforç, les que es van apropar per donar les gràcies es podrien comptar amb els dits d’una ma. No obstant si que van tenir una sorpresa: una querella que els fou presentada per una fotesa i que fou arxivada.

Crec que és de justícia retre un homenatge a tots aquests arenyencs que van esmerçar esforços (totalment desinteressats) en bé de la comunitat. Presidits primer per Mn Josep Arans, després per Mn Joaquim Comas, Mn Xavier Xutglar i per Mn Martí Amagat, en van formar part  en Josep Montmany Vidal, en Marià Salmeron López, en Antoni Doy Auladell, en Frederic Quintana Colomer, en Joan Enric Garcia Ferrer, en Frederic Soler Arnó, en Lluís Montmany Vidal, en Ferran Soler Rubió, en Antoni Badosa Cañellas, en Joan Majó i Massip, en Antoni Font i Cabot, en Frederic Serra Colomer i en Joan Ibargüengoitia de la Aldea.Ajudats professionalment per l’arquitecte Manuel Valls, l’aparellador Andreu Bertran. I d’altres que no en tinc constància.  (no voldria deixar-me’n cap!)

Crec que és de justícia recordar aquesta fita important per la nostra vila i que un grup d’arenyencs va fer possible.

Avui,  que vivim en un mon en el que sembla que “tenir” sigui més important que “ser”. Que “rebre” sigui més important que “donar”, que treballar per fer diners sigui més important que col.laborar en un projecte comú… en fi…  crec  que és de justícia recordar que un grup d’arenyencs van dedicar  els seus esforços  per confegir una potent entitat constructora “Vivendes Santa Maria”  i propiciar que a Arenys,  les famílies modestes,  poguessin accedir a un habitatge digne a un preu raonable. Ah! I tot a canvi, només, de saber que feien el que creien  necessari per a la vila.

Vull que aquest  article sigui un record emocionat a aquestes persones que varen esmerçar els seus esforços en bé de la Vila i els seus habitants…

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de febrer de 2019

Publicat dins de General | Deixa un comentari

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

Ningú es posa d’acord respecte al naixement de la nit de naps. Sembla però que la nit de naps va néixer a les primeries del  segle XX.

Tothom pot comprendre que la nit de naps és una festa de gresca i amb protagonisme d’aquest tubèrcul de dimensions prou esponeroses i amb una forma molt suggeridora (no calen gaires explicacions al respecte).

Reculat en el temps no he trobat cap comentari escrit que m’hagi pogut servir per poder fer una cerca del naixement de la nit de naps, encara que  tot  sembla indicar que la nit de naps va néixer als inicis del segle XX  quan una colla de galifardeus,  (tots fills de “casa bona”) i que sembla que es feien nomenar “La colla del Llanto” varen tenir la “original” idea de sortir al carrer la nit de Reis,  a cercar uns naps en els camps de foravila, i els anaven a col·locar als balcons de  qui ells senyalaven  com a “senyores de mala vida” fent escarni a l’ofici  que ells, “generosament” els atorgaven.

Per sort,  i amb posterioritat a aquest inici tant maldestre, cap als anys cinquanta i seixantes aquesta tradició, de forma temorenca,  es va integrant a l’imaginari arenyenc i es va modificant. Es passa d’anar a col·locar el tubèrcul a les persones senyalades de mala vida, a anar-se a col·locar a la noia que feia més goig al napaire.

Podríem dir, fent un xic de tabola, que vàrem veure canviar  l’expressió de les mares de les noies que rebien el present:

 A .- En temps reculats, quan la mare sortia el dia de Reis al balcó i trobava l’esponerós nap, el desava i seguidament entrava a la cambra de la filla i feia els següent comentari: “ Noia, t’han penjat un nap! Anem malament!

 B.- Més ençà, quan la mare d’una noia casadora, al matí de Reis sortia al balcó i no trobava cap “present”, entrava corrents a la cambra de la filla i feia: “ Noia que no hi ha cap nap! potser no ens casarem eh!!!

I en temps actuals les penjades ja no son exclusivament de naps, sinó que les noies ara surten a penjar cols als vailets que els fan patxoca…

Tot amb tot  l’inici del costum de penjar naps podria tenir l’origen en els nomenats “esquellots”

Per a qui no ho sàpiga, els esquellots constituïen un sarau que organitzaven els joves de la vila quan un vidu pretenia prendre a una soltera o viuda com a esposa.

Els  joves del lloc organitzaven els esquellots. Aquests consistien en una festa que durava bastants dies, on  la gatzara pels carrers era important. I sovint, i d’aquí ve el nom, es protagonitzava a so d’esquellots del bestiar.

Els joves organitzaven una cercavila  en la que,  amb  carro i cavall s’anaven passejant per la vila tot tocant aquests esquellots i fent gatzara,  fins que arribaven a la casa del futur nuvi i aquell dia, sense que això servís de precedent,  tenien dret d’entrada franca  a la casa. Tot fent-la seva, organitzaven els saraus que creien convenients fins a obtenir que el futur nuvi,  els pagués la ronda i la beguda o els pagués la festa que ells pretenien organitzar.

Si el nuvi no pagava, continuaven inclús després del dia del casori, però quan el nuvi feia un  gest i “afluixava la mosca”  deixaven ja de fer els esquellots i la festa tocava al seu fi.

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el gener de 2019.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I AMB L’AMOR: LA TOMBA DE L’EMILIA A SINERA

Foto: Panteó dreçat a l’Emilia de Rovira i Presas, a Sinera prop del mar… amb flors de plàstic.

Els arenyencs, (com a tot arreu) a la diada de Tots Sants, anem a fer tat  al Cementiri: Però a quin Cementiri?: el d’Arenys?, el dels nostres estimats?, o el de Sinera, motiu de simbologia resplendent?. Ah! això és un misteri, però a Sinera tenim un símbol com a cementiri, i com a símbol, li devem un respecte. Com també li devem respecte al Cementiri d’Arenys.

I aquí ve la història:  L’any 1874 en Rafael Martínez Ortiz i López, amb 16 anyets tot just encetats, ve de Cuba a hostatjar-se a casa d’un seu parent a Arenys. Podrà aprofitar que ja teníem línia ferroviària i la proximitat de Barcelona, per cursar els estudis de medecina.

A redós del carrer de la Perera hi va conèixer l’Emília, filla d’un Procurador dels Tribunals i es van estimar amb aquell amor de jovenesa tant tendre i plaent. Els estudis s’acaben i en Rafael ha de tornar a Cuba: De ben segur que es juren amor etern: que s’escriuran, que ell treballarà per fer-se un lloc a la vida… i retornarà a Arenys … es  casaran…

Però ai las! que la vida és feixuga. I els familiars de l’Emília no s’estan de galindaines: ni fan arribar les cartes de l’Emília a la bústia, ni deixen que les d’en Rafael arribin a l’Emília…. I passen els anys i l’Emília es mor -tal volta de sentiment, d’enyorament, o de mort natural… tan se val…-
En Rafael, veient que la seva estimada l’havia oblidat, es casa,  arriba a diplomàtic, a ministre del govern cubà… i sembla que totes li ponguin.  Un dia, enviat pel seu govern,  va a un congrés a París, l’acompanya la seva esposa. I estant a París s’ arriba a Arenys a saber dels seus amics (i amiga) tan recordats.
A Arenys li donen la nova de la mort de l’Emília. En Rafael fa construir un panteó (el de la fotografia) de marbre negre, majestuós, amb un bust blanc, serè, formós. El rostre de l’Emilia te unes faccions d’una bellesa serena … Demana permís als familiars que restaven de l’Emilia per tal d’enterrar les despulles al panteó. Els familiars, dolguts, li deneguen el permís i en Rafael, abans de tancar la tomba, es treu la rosa que duia a l’ullal de l’americana i la llença dins la tomba en homenatge i recordança d’un amor no nat i perdut en les boires del temps… De llavors ençà, la rosa, encara amb uns gotims de rosada, es va mantenir ferma, fins que unes mans maldestres, (amb la connivència unànime  dels representants arenyencs a l’Ajuntament) varen voler, si vols per força, portar el cos (les cendres)  de l’Emilia a la tomba.

Oi que “d’Amantes de Teruel” n’hi ha a tots els cementiris? una història tan prosaica d’un amor no clos la podem trobar a qualsevulla cementiri? Però el d’Arenys tenia (per alguns el té encara) una rosa com el símbol excels d’un amor, un símbol de l’amor de tots aquells qui, estimant profundament,  la vida els va malmetre la passió i la companyia. I sí, és això: Sinera és un símbol. Continua essent un símbol, encara que algú va voler ignorar-ho.  Però tot amb tot: “Eppur si muove”:  A la tomba, encara avui, hi deu haver la rosa, símbol de l’amor excels!!

Addenda: Quan a la tomba hi va romandre només la rosa, gent  anònima hi portava flors naturals… Ara, com a molt, hi ha un tristoi test amb una flor de plàstic. Potser complim  la penitència…

(Article aparegut el mes de Desembre de 2018 a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PASSEJADA TRANQUIL·LA PEL CEMENTIRI DE SINERA, SENSE MOURE’S DE LA CADIRA

El cementiri de Sinera

Em va fer molt de goig que em convidessin a Radio Mataró al programa de tertúlia del GRUP D’HISTÒRIA DEL CASAL. Em va plaure doblement: Perquè sempre m’ho passo molt bé i en bona companyia. I també perquè em van  convidar que els expliqués un xic d’història del Cementiri de Sinera.  Si ho voleu, escolteu com una passejada pel cementiri de Sinera des  de la cadira.

Tertúlia d’Història núm. 423 (Mataró Ràdio: 11/10/2018)

Convidats: Ramon Verdaguer.

Presenten:  Núria Gómez, Maria Asmarat i Oriol Agramunt.

Documentació: Maria Asmarat i Oriol Agramunt

Tècnic: Carles Capella

Descripció: parlarem sobre el cementiri d’Arenys de Mar, el cementiri de Sinera.

PODEU ESCOLTAR LA XERRADA , QUE DURA 56 MINUTS, CLICANT AQUÍ.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL VA TOCAR CHOPIN A SINERA EL 18 DE FEBRER DE 1839

Imatge: La portada del llibret de Mn Palomer  que em regalà el plorat Lluís Ferran de Pol.

EL VA TOCAR CHOPIN

Salvador Espriu  – OBRA DE TEATRE LAIA. Capítol XVI.- El va tocar Chopin…

“… la tarda de l’arribada, el capità va dur Aurora a la “Pietat”. Chopin es va haver de ficar al llit, a reposar de la fatiga del viatge. Teresa es quedà per tenir cura de l’hoste. Al vespre, Chopin es llevà i es posà al piano, aquest Pleyel, comprat de feia poc. Les mans del  músic premien amb suavitat les tecles i lluitaven per arrencar l’obra en gestació a l’audició interna. Chopin patia. I quan intentava traduir la inspiració en harmonia sensible, fracassava tot sovint i recomençava aleshores fins a esgotar-se. Més tard, a la nit, els tertulians varen creure, davant la facilitat de l’execució, que improvisava, però Teresa havia vist i sabia tot el seu esforç. I ningú més, d’ençà d’ell, no havia tocat el piano. Per a profanar-lo? Teresa no ho permetia. I canvià el tema de la conversa, mentre Paulina entrava amb llums. A fora llampegava…”

Aquest passatge de Laia, l’Espriu l’havia manllevat d’un llibret publicat per Mn Josep Palomer amb pròleg de Joaquim Folch i Torres el 1921 editat a la Impremta de J. Tatjè Rossell d’Arenys de Mar. Mn Palomer, sostenia en el llibret,  que feia anys que entrellucant un dietari de D. Vicens de Pujol Pastor… d’Arenys de Mar, va fer la troballa…  Deia Mn Palomer, citant el dietari,  que, quan Chopin i George  Sand van deixar el Monestir de Valldemossa i retornaven a París, van sojornar els dies 18, 19 i 20 de febrer de 1839 a la casa pairal dels Pastor d’Arenys de Mar. (Avui Can Pol a la cantonada de la plaça Flos i Calcat – Casino).

Tot però, sembla una invenció de Mn Palomer i la “inautencitat del suposat manuscrit no fou donada mai a la llum pels qui la descobriren, hom se n’assabentà mesos abans de la festa que hom pensava celebrar a Arenys, amb assistència de personalitats i musicòlegs estrangers, per tal de commemorar l’estada del músic polonès a can Pastor” Paràgraf  de “Aproximació històrica al mite de Sinera d’Agustí Espriu i Malagelada, Núria Nogueras i Baró i M. Assumpció de Pons i Recolons. Edició de 1983”

Però com que a Arenys farcim el nostre imaginari a cop d’enginy i de falòrnies, ja ens teniu que podem presumir de la vinguda de Chopin i la George Sand… I  Espriu, per fer-ho més agradívol,  pren la llegenda i l’eleva a la categoria literària al capítol XVI de Laia… Apali! allò que s’ha elevat a la categoria de mite literari, no cal tocar-ho….

Es possible que els il·lustres personatges vinguessin a la vila… o potser no… Però no digueu que no val la pena saber que Chopin va tocar un Pleyel a la casa Pastor…. Potser sí, potser no…. però així és com hem anat construint el mon imaginari de Sinera….

ARTICLE PUBLICAT EL NOVEMBRE A LA REVISTA L’AGENDA D’ARENYS DE MAR

Publicat dins de MARENY-SINERA | Deixa un comentari

DE QUAN TV3 LA VESSA ESTREPITOSAMENT SOBRE EL CEMENTIRI DE SINERA

Foto: Panteó dreçat a l’Emilia Rovira de Preses, a Sinera prop del Mar.

 

Record dels Morts (Panteó Mundet, Cementiri  d’Arenys).

o Eternitat de Josep LLimona

Avui,  diada de Tots Sants de 2018. TV3 s’hi ha lluit. Bona feina (?). Sense encomanar-se ni al dimoni ni al cel,  s’han plantat al cementiri de Sinera …. dues imatges malgirbades…. unes paraules de persones  consiroses que anaven a presentar el seu respecte als morts estimats…. I de cop es posen al davant de l’escultura de Josep Llimona i etziben , sense cap vergonya )……    

  .- Vegin la Puntaire de Llimona.

Mala negada…. costa tant ser respectuosos …. la imatge de Josep LLimona és una de les més belles del cementiri . Ben cert!! , però amb la puntaire no hi te res a veure. Es una imatge amatent a l’eternitat, o com  la van batejar uns com a Record dels morts…. i d’altres com Eternitat  Si voleu passar uns moments plaents, veniu al cementiri de Sinera i admireu-la.

Però de Puntaire res de res!!!!!……

Sobre la Puntaire , com a molt,hi trobareu la tomba de la Rosa. Història bellíssima.

Us enllaço la història de la tomba de la Rosa.

I també , si voleu, podeu llegir la poesia La Puntaire de Manuel Ribot I

TAMBÉ LA PODEU ESCOLTAR AMB LA VEU DEL NOSTRAT I ENYORAT RAPSODA JOAN PERA:

La Puntaire

A la voreta del mar,
l’Agnès se’n va a treballar,
quan l’alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son cor tendre
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d’arrepentiment,
és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.

– Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré –
deia, i marxava;
– Aquí t’espera mon cor –
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l’Havana;
era fill d’un mariner
i ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l’Agnès en terra ha caigut
d’un desmai presa;
cinc anys l’ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
– Filla meva, viu per mi, –
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!

La filla ofega en son cor
del desengany i l’amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.

I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
a casa l’Agnès ha entrat
fa poca estona.
– Per l’infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m’han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. –
L’Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n’hi veu ja…
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

– Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d’ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
– faig… ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d’amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l’arbre.

Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
…treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.

A bateig van repicant;
els veïns per veure’l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
– L’Agnès és morta!

Pobra màrtir de l’amor!
ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
no farà puntes pels rics,
ni serà pobra!!

Història de la tomba de la Rosa.

Avui, diada de Tots Sants, tots ens recordem dels nostre morts i, en tradició, anem als cementiris a apropar-nos a aquells qui, en vida, han estat els nostres miratges… I així és la vida: el present, feixuc, és ple de passat, a voltes boiròs, però que tenim sempre en ment per tal de trobar que els nostres temps endarrerits ens iluminin el present, massa confús.
Això ve a tomb perque els arenyencs, a la diada de Tots Sants , anem a fer tat  al Cementiri: Però quin Cementiri?: el D’Arenys, el dels nostres estimats, o el de Sinera, motiu de simbologia resplendent. (vegeu-ne unes fotos magnífiques de la meva dona)
Ah! això és un misteri, però a Sinera tenim un símbol com a cementiri, i com a símbol li devem un respecte.
I aquí ve la història:

L’any 1874 En Rafael Martinez Ortiz i López, amb 16 anyets totjust encetats, ve de Cuba a hostatjar-se a casa d’un seu parent a Arenys,  per tal  d’aprofitar la proximitat de Barcelona,  on podrà cursar els estudis de medecina.
Al redòs del carrer de la Perera hi va conèixer l’Emília, filla d’un Procurador dels Tribunals i es van estimar amb aquell amor de jovenesa tant plaent. Els estudis s’acaben i en Rafael ha de tornar a Cuba: Es juren amor etern: que s’escriuran, que ell treballarà per fer-se un lloc a la vida…. i que ,  al final, retornarà a Arenys per casar-se.
Però ai las! que la vida és feixuga. I els familiars de l’Emília no s’estan de galindaines: ni fan arribar les cartes de l’Emília a la bústia, ni deixen que les d’en Rafael arribin a l’Emília…. I passen els anys i l’Emília es mor -tal volta de sentiment, d’enyorament, o de mort natural… tan se val…
En Rafael, veient que la seva estimada l’havia oblidat, es casa,  arriba a diplomàtic, a ministre del govern cubà… i sembla que totes li ponguin.
Un dia, enviat pel seu govern,  va a un congrés a París, l’acompanya la seva esposa. I qui arriba a París venint de Cuba, només ha d’allargar el viatge per arribar-se a Arenys a saber dels seus amics (i amiga) tan recordats.
A Arenys li donen la nova de la mort de l’Emília. En Rafael fa construir un panteó (el de la fotografia) de marbre negre, majestuós, amb un bust blanc, seré , formós, amb el rostre de l’Emilia…
Demana permís als familiars que restaven de l’Emilia per tal d’enterrar les despulles al panteó. Els familiars dolguts (no se sap de que) li deneguen el permís i en Rafael, abans de tancar la tomba, es treu la rosa que duia a l’ullal de l’americana i la llença en recordança d’un amor perdut en les boires del temps….
De llavors ençà, la rosa, encara amb unes gotes de lleuger  tel de rosada, es va mantenir ferma, fins que unes mans matusseres, varen voler, si vols per força, lliurar el cos de l’Emilia a la tomba.
Oi que “d’Amantes de Teruel ” n’hi ha a tots els cementiris? una historia tan prosaica d’un amor no clos la podem trobar a qualsevulla cementiri?. Però el d’Arenys tenia (pels que ho estimem té encara) una rosa com el símbol excels d’un amor, un símbol de l’amor de tots aquells qui, estimant profundament,  la vida els va malmetre la passió.
I sí: és aixó : Sinera és un símbol. Continua essent un símbol, encara que algú va voler ingnorar-ho.

Però tot amb tot: Epour si muove:
A la tomba, encara avui, hi ha la rosa, simbol de l’amor excels!!

Publicat dins de General | Deixa un comentari