SANT ANTONI…… DELS PALETES

SANT ANTONI ….. dels paletes….

 Sant Antoni de Pàdua (Lisboa 1195 – morí el dia 13 de Juny de 1231 a Pàdua) fou un frare franciscà, teòleg i predicador catòlic del segle xiii, venerat com a sant per l’Església Catòlica. Se l’anomena de Pàdua perquè és el lloc on va morir, però a Portugal se’l coneix com a Sant Antoni de Lisboa, el lloc on va néixer. És un dels sants més populars del santoral catòlic, a causa dels miracles que hom li atribueix.

Ep! també és el patró dels paletes.!!! Important…

Un gran arquitecte, em va fer confiança i em comentà que el fet de ser patró dels paletes, va ser això i més coses… Ell va inventar un cíngol (el cinturó de corda que porten els frares), i aquest cíngol només te, com a molt, tres nusos.

El cíngol  del Sant de Pàdua (encara que va néixer a Lisboa)  en tenia 13 nusos  i amb 13 nusos va canviar tota l’estructura de la construcció. (Penseu que a la seva època, va trobar-se amb el barroc.) Línies rectes austeres, i semicircumferències en els absis…

Per fer-ho entenedor, us puc explicar una anècdota que em passà a mi. De jovincell feia  caixes d’embalatge. Si eren petites, amb un escaire un xic gran, ja fèiem per poder fer bé les caixes. (que no quedessin guerxes)

Més endavant vàrem fer caixes per màquines tèxtils… grosses. No hi havia manera de trobar un escaire prou gran que ens permetés poder construir els embalatges.

Fins que un dia, vingué a la serradora un home ja jubilat, em mira i em diu:

— Vailet ¡ que no t’han ensenyat el 3,4,5 ?.

I jo cara d’ignorant (el que era) mai havia escoltat això.

Ell m’ho va ensenyar .

Pur teorema de Pitàgores.

El costat d’alçada comptem 3, la base comptem 4 i la hipotenusa contem 5. O sigui els quadrats d’aquests números era:

B 3×3=9 ;  C 4×4=16 , i la hipotenusa A 5X5=25.  

O sigui 9+16=25 . O sigui l’angle recte per excel·lència !!

Clavat:! Sortia exacte, per tant, els angles rectes els tenien  assegurats. Amb quest teorema es podia construir tot d’una forma relativament senzilla.  ai las! que el sant de Pàdua, o de Lisboa, podia desenvolupar tot l’art romànic, només amb el cíngol de 13 nusos , si hi ha 13 nusos , podem agafar i posar-lo al terra en 13 nusos hi ha 12 espais, o sigui 3,4 i 5.

Ah! I no només això per construir ben tirades les línies del romànic, que també es podia fer l’absis. Agafar un punt del diàmetre i tirar del cordill  i fer  un absis ben cofoi.

Fixeu-vos… aquest savi portava a sobre tot el material per a la construcció … a  la cintura.

Apali ¡

Els paletes haurien de retre pleitesía i anar en comitiva a l’Església de Santa Maria d’Arenys i al nostre convent dels frares on hi guardem, a cadascuna d’elles, el Sant que ens ha ensenyat a construir.

Ah! I els arenyencs hem de mirar molt bé el carrer de la Torre del Prohom.  El més recte d’Arenys, .. fou dissenyat per “destradors”, els professionals que aixecaren el nostre temple …. de ben segur .. amb el 3,4,5 !!

Moltes felicitats a tots els Antoni  en el dia del vostre patronímic !!! (faig salat d’un dia)

Amb molta estima!

Ramon

Addenda: aquest escrit el penjo a les xarxes, però ha anat destinat primer  a un Antoni que respecto, admiro i estimo….

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ESCABELLAT, UNA MORT PER UN BADALL

Imatge: Reproducció del quadre del pintor Joan Baixas i Carreter, 1891. La platja del Portinyol mirant a llevant, presidida per la ermita de Mont Calvari. El quadre es troba al saló de plens de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Avui, una història real (sembla), com la vida mateixa… Una de les històries arenyenques  que recollí el nostrat Mn. Palomer.

 A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa l’orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb un altra  galifardeu del veïnat…

Un dia, l’Hipòlit, amb la mosca a l’orella,  cansat de sentir aquestes falòrnies, va retornar de pescar  a una hora matinera. En arribar al carrer (avui de les Escolàpies, abans Cantalagrella) els troba junts garlant  al mig del carrer, i de bursada se n’adona que el galifardeu fa una ganyota com si fos de complicitat  i la Antònia Sofia, sense saber massa perquè, li retorna la ganyota. Ai las! podeu comprovar que l’Hipòlit ja tenia un motiu de la traïdoria de l’esposa (i tot per una ganyota!, entesa per ell, com una amoreta cap al foraster…) I el nostrat Hipòlit va tenir la certesa total i absoluta que entre aquells dos vailets hi havia alguna cosa més que una coneixença.  I el pobre Hipòlit, engelosit, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, espera el primer aplec i mata la pobra Antonia Sofia.

I  vist el desficaci que havia comès, se’n va a Roma a demanar perdó al Sant Pare. I el Sant Pare li diu que, en penitència, ha de comprar una imatge del  Sant Crist al port de Roma, ha de noliejar una xalupa i, amb el Sant Crist comprat, s’ha de fer a la mar i allà on pari, hi basteixi una ermita.  El bon Hipòlit se’n va al port de Roma, i mentre espera que li preparin  el Sant Crist, va a fer un mos a la taverna. Només prendre seient, es troba que el personatge assegut al seu davant  fa un badall potent, i ell, òbviament per allò que els badalls s’encomanen, li retorna. És en aquell instant  que se n’ adona que havia occit  a la seva dona per un badall… I ja tenim el pobre Hipòlit que amb el petit vaixell  es llença a la mar Mediterrània i on voleu que vagi a espetegar?… Doncs a la Vila d’Arenys. Nogensmenys que ens ve a raure a  la Caldeta (avui Mont Calvari) i és allí on va construir l’ermita i una caseta per a l’ermità.. o sigui per a ell mateix.

I des d’aquell dia, tothom ha conegut el Sant Crist del Mont Calvari com a “l’escabellat” (duia una perruca postissa amb cabells negríssims i d’aquí li ve el nom.) Encara que, si avui el voleu veure, heu d’entrar a l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar  pel portal de la Minerva i a mà esquerra el trobareu, però ben clenxinat (li han llevat la perruca).

Apali! Una contalla més… I com que l’Hipòlit Doy venia d’Itàlia, podem dir: “se non è vero, è ben trovato”

Escrit publicat a la revista l’Agenda d’Arenys el mes de juny de 2020

Publicat dins de AGENDA REVISTA | Deixa un comentari

AQUEST ANY 71

I la  vida malda per renéixer sempre.

Horafoscant del dia 4 de Juny de 2020.

Ja m’ha passat altres anys. Quedo impactat de la gent que, perdent uns minuts del seu temps, tenen la bonhomia de felicitar-me. Ja ho he fet altres anys… no m’agrada només retornar una expressió de compromís i acabar amb un moltes gràcies… o content de rebre una felicitació, o molt bé. … Jo crec que haig de dir alguna cosa que pugui aportar un xic de valor al regraciament.
I així, ja l’any passat vaig fer servir un poema de Isidor Marí, cantant eivissenc i que, mireu quina casualitat, quan teníem els dos uns dinou anys, vàrem fer un recital de cançó al Johnny’s, a migdia.
I ara a 71 anys, em serveix per usar del seu tremp literari, de l’edat quasi idèntica, i a l’ensems d’haver-nos trobat cantant a Sinera…
I és per això que, a tothom que hagi expressat la seva paciència felicitant-me i els que no ho hagin fet, però que també en podran gaudir de llegir aquest poema que us acompanyo……
Infinit agraïment a tothom !!
Ah! i a la meva dona la Xon, els fills Ariadna, Xavier , Cristina i a la neta Júlia ! i família propera, que sempre els tenim a prop i que, de ben segur, no se agrair tot el que m’aporten !!

Gràcies, amigues i amics
que m’heu desitjat molts d’anys.
Tal com diuen els refranys,
són afortunats i rics
els que troben bons companys.
Quan ens tornam veiantics
i ja fregam els setanta,
és la força que ens aguanta,
veure que hi ha qui ens estima.
No hi ha vers amb millor rima
ni cançó que millor canta.
Que sigueu sempre feliços
com m’ho desitjau a mi,
i si s’esborra el camí
trobeu sempre passadissos
que us duguin a un bon destí.

Signat: Isidor Marí.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL MOLI DE DALT, LA BENVINGUDA I L’ACOLLIDA DEL XIPRER

Retrat d’En Xavi Salbanyà

EL MOLÍ DE DALT. LA BENVINGUDA I ACOLLIDA DEL XIPRER

 A l’entrada del Molí de Dalt (avui Calisay) hi ha  un xiprer d’acollida. I també una alzina surera de la que en  parlarem una altra estona.  Si us sembla, podem fer una explicació sobre el xiprer del Calisay i quina funció feia (i fa)  la figura del xiprer al davant de la casa.  Un xiprer vol dir: acollida. Dos:  acollida i menjada, i tres acollida, menjada i fins i  tot dormir…. és clar que si en veieu més de tres junts, no ho dubteu: esteu entrant a un cementiri!!

  El tema dels xiprers va ser percebut a la fi del segle XIX
pel poeta i historiador Víctor Balaguer arran d’una visita al massís del Montseny, però no va aconseguir donar-ne una formulació massa clara (Balaguer, 1893):

“Cuando las órdenes religiosas, Briareo de cien brazos, se extendieron por todas partes dominándolo todo, cuidaron de atraerse las familias más importantes de la comarca y de hacerse suyos los dueños de las granjas, caseríos, quintas ó masías. Conquistado ya el dueño de casa, se le nombraba hermano, y pertenecía desde aquel momento á la germandat ó hermandad del convento. Entonces, á la puerta de su casa ó en el sitio más visible de su huerta ó de su patio, allí donde pudiera descollar mejor ó distinguirse más, se plantaba un ciprés. Esta era la señal de que la casa aquella pertenecía á la hermandad” (Balaguer, 1893).

No obstant però, llegint, llegint he trobat  per internet una web molt interessant “Amics arbres/Arbres amics” en la que he pogut llegir unes paraules molt ben girades del  meu bon amic  Martí Boada, aquí sí, amb l’explicació plausible, que els xiprers son arbres d’acollida  i si no, fixeu-vos-hi:

“Pel que fa al Montseny , terreny en el qual ja hem vist que certs contes expliquen que cal ajudar els pobres que arriben a les  masies- sabem que existia un codi no escrit a través del qual se sabia el que es podia esperar quan s’arribava al portal d’una masia. Segons Martí Boada, si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers  volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit. Segons Boada, en la major part de les masies s’hi trobaven habitacions per hostatjar els treballadors eventuals o altres visitants. D’altra banda, sempre era possible passar la nit a la pallissa.

I els que hem anat una miqueta a trescar pel Montseny, en podem donar fe, que, a moltes masies, hi ha els xiprers de consuetud.

Apali: Ja ho sabeu! quan us n’adoneu del xiprer a l’entrada del Calisay, sapigueu que sereu molt ben acollits….. sempre que vosaltres així ho vulgueu. Els arenyencs ja ho tenim això. Si hom vol ser acollit, no hi ha cap Vila millor que la nostra. Però si hom no fa res per ser acollit i no vol participar a la Vila, som tan trempats que els sabem invisibles… i ni cas…   

Escrit publicat a l’Agenda del mes de maig de 2020

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari

MALA LLENGUA

Un diumenge al matí, és bo tenir lectures que omplin l’esperit i esbandeixin els mals averanys.

Pretenent endreçar llibres que tinc mal girbats, em va sortir aquest “petit” (de veritat “MOLT I MOLT GRAN”) Es un llibre  del Monjo Benedictí Miquel Estradé.Tarragona, Tarragonès, 1920 — Montserrat, 1997

Molts gràcies pel llibre !!

I que ell en diu respirs.. Només llegir-lo em va venir al magí la imatge d’algunes persones, per sort poques…. Que per essència son calumniadores….. No cal posar-hi noms però a tots us en vindran al cap unes quantes…. sobretot del ram dels “politiquets” que no tenen en que entretenir l’ego , que malmeten aquest espai que tots ens mereixem.. Foragitem-los …

MALA LLENGUA

Deia un rabí que la llengua calumniadora és la pitjor de les armes; mata tres persones: el qui parla, aquell a qui parla, aquell de qui parla. Són les “llengües desbocades”, com diu un salm; llengües que es fiquen pertot i no miren gens prim. I si encara ho posem en plural, la llengua calumniadora mata moltes més persones: el qui parla, aquells a qui parla, aquells de qui parla. I  la llengua calumniadora és capaç de parlar de qualsevol i a  qualsevol: tothom li fa peça, tothom li cau bé; amb tothom és veu amb cor; mentre en pugui parlar malament. I els tons amb què diu les coses, la llengua calumniadora! Té  unes modulacions infinites, que usa amb traça d’acord amb les situacions, per afegir mal al mal, per fer més feridora la gran mentida, per matar encara més. Potser ara m’he desbocat jo, en comentar la frase del rabí sobre la llengua calumniadora. Potser sí, però és que és tan roïna, una llengua d’aquesta mena!!

Us suggereixo que el llegiu amb pausa, amb tranquil·litat i amb netedat de cor!

 

Publicat dins de CONFERÈNCIES | Deixa un comentari

JOSEP OBIOLS, PINTOR DE LA NOSTRA PARTICULAR CAPELLA SIXTINA ARENYENCA

Imatge:  Baptisteri d’Arenys de Mar. 

Tot i que ja m’ho havien explicat, un dia, fa un temps, vaig poder  constatar un fet especial:  Josep Obiols i Palau, (1894-1967) pintor noucentista i arenyenc de segona residència, fou qui pintà la antiga sagristia del Monestir de  Montserrat (algú en diu la nostra particular i nacional  capella Sixtina).

Obiols passà els darrers estius de la seva vida a Arenys de Mar i aprofità per pintar els retrats dels seus fills. Un d’ells (cinquè i darrer fill) fou qui, després,  entrà a la vida política amb el nom de Raimon Obiols).  L’activitat del pintor  començà a reduir-se en aparèixer els primers símptomes de ceguesa. Amb tot, encara s’encarregà de fer els esbossos per al baptisteri de la nostra església parroquial de Santa Maria d’Arenys de Mar, però l’obra ja  fou executada el 1967 pel seu alumne  Francesc Vidal i Gomà (Barcelona, 1894 – Barcelona, 1970).

Josep Obiols morí el 25 de juny d’aquest mateix any 1967  després de patir una llarga malaltia que l’obligà a fer molts mesos de llit.

I si diem que a Montserrat hi ha la nostra peculiar capella Sixtina Catalana, també podem dir que a Arenys tenim la nostrada capella Sixtina Arenyenca. I la “nostra” Capella Sixtina i  l’esbós del projecte el va fer el propi  Obiols encara que la realització de les pintures la va fer, com hem dit,  en Francesc Vidal i Gomà .

I els arenyencs hem passat una mica per alt el fet que tinguem una joia, (a afegir a les que ja tenim a l’església). Doncs sí! Tenim el nostre baptisteri un xic oblidat. Potser es deu al fet que, abans de Concili Vaticà II, els bateigs es feien a la capella de la “Pica Baptismal”. Per mor del concili, l’església canvià algunes formes i una d’elles fou que els bateigs es fessin al peu de l’altar (fet lloable) però que va comportar que els arenyencs ja no fessim cap a  la capella de la Pica Baptismal i per tant,  no podien veure aquesta joia. Ara, la capella queda a les fosques i si no se sap, ningú (o poca gent) la coneix. Cal que l’aneu a veure.

 I si la mireu bé, podreu veure un petit (o gran) senyal cristià…

Si mireu la imatge que acompanya aquest escrit, podeu veure  com Sant Joan Baptista bateja a Jesús de Natzaret al riu Jordà,  però si la mireu molt bé, veureu que la lluerna (petita finestra) que està al damunt de la capella, (o sigui al damunt del cap del Baptista) hi ha, des de fa molt de temps, una gotera d’aigua de la pluja, gotera que  va tacant la paret on es plasma el bateig de Jesús. I degut a l’efecte òptic,  podeu veure com Sant Joan Baptista és a la vegada batejat pel Pare Etern (o l’Esperit Sant) des del cel… mentre i tant ressonen les paraules evangèliques:

«i es va sentir una veu del cel que deia: Aquest és el meu fill, l’estimat, en qui tinc posada la meva complaença»

 I alhora sembla que l’Esperit Sant, a través de  la lluerna, està vessant aigua del cel al cap del Baptista… Talment com per rebatejar-lo.

No ho deu ser … però sembla un petit miracle…

Publicat a la revista l’Agenda  d’Arenys de Mar l’abril de 2020

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PERQUÈ ENS AJUDI A PASSAR EL TRÀNGOL ..

Tu risa, UNA CANÇÓ , UNA HISTÒRIA , PERÒ AVUI NO TENIM EN MARTÍ QUE ENS AJUDI A PASSAR EL TRÀNGOL.

EN RECORDANÇA DE L’AMIC…..….

Aquest apunt el vaig fer el 2 de juny de 2012, després de l’homenatge a n’en Martí…..

Escolteu la cançó…. ens la va regalar ell….

Una cançó entranyable, poètica, com no podia ser d’altra manera: Son versos d’en Pablo Neruda, cantada amb un dolor infinit per la Olga Manzano i en Manuel Picón.
Mn. Martí Amagat, ja fa uns anys ens va comentar a la X. i a mi que no trobava aquest disc que a ell li havia impactat tant.
La meva dona, que sempre ha estat més curosa que jo,  no em va deixar parar fins que varem trobar, després de rondar molt, el disc Los versos del Capitán…
I el vàrem regalar a n’ en Martí.
I ara, el dia de l’homenatge, ens varem recordar de la cançó i va ser la que va obrir l’acte.
Emocionant….
Per qui la vulgui gaudir…

Podeu escoltar la cançó de Tu Risa, clicant aquí

Publicat dins de General | Deixa un comentari

QUAN LA PARAULA LLIGAMANEGA ES VA CONVERTIR EN CONTE

De quan érem més petits i anàvem de casament…. a pagès.

Aquest dies, confinats, crec que ens fan tenir presents passatges quasi ignots i desconeguts … sempre anem a tot gas. Cap amunt, cap avall, cap endavant i quasi sempre endarrere. No sabem viure en plenitud en família . Sí , oh ¡ i tant que en sabem, però ho fem a ritmes, de vegades endimoniats.

Sempre assedegats per anar a l’encalç del temps. I el temps s’escapoleix, fem el que hem de fer de pressa. Les converses surten , quasi sempre , esperitades…..

I mireu, m’he recordat aquests dies que tinc un gavadal de contes penjats a la xarxa. Tots els contes he procurat explicar-los , a Radio Arenys , tant  per mainada  com per a gent gran.

Us explico una anècdota que em va fer veure la importància dels contes…Sempre he procurat fer servir un llenguatge,

El que ens van ensenyar les nostres àvies…. Però l’anem perdent ara un pam, ara una passa. I un dia, vaig retrobar una paraula que la meva avia deia quan veia que es muntava una batzarria , una gatzara, un mal negoci o un bon negoci, o potser només una baralla de canalla . Es posava les mans al cap  i indefectiblement deia, amb una veu afectada, quasi teatral:

Ai! Mare de Déu , quina lligamanega…..

Vaig retrobar aquesta paraula a l’Amades , i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig explicar un conte a Radio Arenys  i vaig encabir-hi la paraula. Crec que hi anava bé.

Van passar dies, potser setmanes, quan  un dia, baixant per la Riera, vaig veure que pujava una senyora ja d’una edat avançada, potser 80, o potser 90… anava plorant .

Els que fem d’advocats sempre ,per un all o per un carall, podem fer alguna facècia (sense voler)  a algú, sigui client o contrari. En arribar a la meva alçada que fa:

  • Vostè és en Ramon Verdaguer ?

Mala negada. Ja em vaig veure perdut . Li dic que sí.

I ella fa :

—Que li puc fer un petó i dir-li  dues paraules.?

Oh i Tant! i m’explica  que, per radio va sentir el conte de la lligamanega , i sobretot la paraula.

Em diu que la seva avia es va morir quan ella tenia 4 anys. Feia tant de temps ….. I em comenta que mai més havia escoltat aquesta paraula.

—Em va fer un petó.  I jo, content, content.

Llavors  vaig veure que , explicant contes , no només podíem fer passar una bona estona, sinó que reviscolàvem part de les nostre vides.

—I això només amb les paraules….  

I he pensat:

  • Perquè no penges totes les contalles que tinc penjades a la xarxa?.
  • Potser algun pare o mare, germà o germana , avi o iaia en traurà unes estones de lleure.

Dit  i fet! , us acompanyo els enllaços.I si no us abelleixen, tancar-los i ja està!

 Podeu clicar a aquest enllaç:

I quan us aparegui, cliqueu

el primer apunt:

CONTES | SERRALLONGA – blocs Vilaweb

I de bursada , surten tots…

Apali!!!!!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

 Imatge: Santa Maria de Queralt i el funicular franquista.

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

Mn. Josep Maria Ballarin i Monset (ACS) va morir  el 18 de març de 2016 (aquest mes en farà 4 anys).

A les beceroles de la nostra vida de casats (agost 1973), amb la meva dona i amb els bons oficis del meu germà Josep que el coneixia, vàrem anar un fi de setmana a Santa Maria de Queralt per a conèixer Mossèn Ballarín. Sabíem que hi havia, a redós de la rectoria, un petit hostal on passaríem la nit. En arribar, vàrem saber que l’hostal estava tancat. Mala negada!

Ell, a hora foscant del dissabte, sortia de l’Església, el saludem i generós ens va oferir anar a sopar amb ell i per dormir, també ens facilitaria un lloc. No ens esperàvem la rebuda. Rebuda que òbviament, llevat del neguit per no molestar, ja ens plaïa. El sopar, (de mesura franciscana, la millor mesura amb els amics), va permetre tenir el goig de compartir-lo amb ell i amb una parella barcelonina.

Fillets de Maria! Quins tres savis de futbol! (la parella i el mossèn). Se les sabien totes del Barça. Les alineacions, l’estil de joc, la bondat que el Barça feia al país, alguna trapelleria (més d’una eh!)  d’algun jugador, en fi, nosaltres astorats i amatents. Poca cosa hi podíem dir… A les petites, la parella va  acomiadar-se, i ens vàrem quedar nosaltres tres, o sigui ell i nosaltres dos.

Però de Mossèn Ballarin en vàrem gaudir i encara ens recordem de tres passatges, que ens van marcar.

1.- La història del funicular contada en detall: obra franquista que, per aquelles dates, només havia  funcionat una vegada. Només havia pujat al temple un representant del “Régimen” i pareu de comptar, fins i tot ens ho va amanir explicant que un arbret que sortia ufanós, deien que feia nosa per col·locar  la via, que havia de ser arrencat per fer pas a la baluerna  franquista. Ell, amb la seva bonhomia, va aconseguir que traslladessin el funicular uns metres enllà. El pobre funcionari va quedar enfarfegat amb una lligamanega important: L’arbret es va quedar i la via es va canviar lleugerament ! (A l’any 2015 es va desballestar definitivament aquest funicular.)

2.- L’impacte que ens causà el seu coneixement d’Arenys i de la seva contrada. Ens explicava els recers espirituals  que havia fet als convents d’Arenys, dels frares i de les monges… I el detall excels del coneixement del paisatge. Ens deia:

‑Ah i per anar a Arenys, passava  sempre per “la catedral”

Nosaltres pensant que es referia a la nostra catedral-església de Santa Maria… i ca! ell ens explicava que la carretera que uneix Sant Celoni amb Arenys era talment una catedral de la natura, amb aquests arbres immensos que es drecen a l’infinit en pregaria permanent i que agombolen als pobres humans que hi transitem, com si la natura ens fes de clos matern de les nostres ànimes… Sempre més (i han estat moltes vegades) quan passo per aquesta carretera tinc presents les seves paraules i admiro, astorat, la nostrada catedral natural.

3.- I ja a les acaballes de la conversa ens fa:

—I vosaltres, a la vida, què feu?

La meva dona li explica que treballa a l’ambulatori. I jo que li faig que de dia treballo de bosquerol. I que junts, a les vesprades, estudiem dret:

Ens fa una fugissera llambregada i esclata a gratcient, amb gran sonoritat!:

—Féu cara de bona gent … Patireu molt… Massa…

Bona nit Mossèn Ballarín.

Amb el mossèn no vàrem ser ni molt coneguts, ni amics, ni quasi saludats. Només ens vàrem veure aquell dia. Però la seva empremta ha durat tota la vida …I quanta raó que teníeu, amb això de ser advocats i de patir!!!

No descanseu mai! Allà on heu anat  vetlleu ara i sempre per aquest nostre país. I per tots nosaltres. Ah! I saludeu a Mn. Martí Amagat amb qui, de ben segur us trobareu al cel !

Fins sempre, Mossèn Tronxo!!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de març de 2020.

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari

ROSASSA DEL BISBE CATALÀ… A LLAVANERES!

ROSASSA DEL BISBE CATALÀ… A LLAVANERES!

Foto: a la dreta, la imatge del rosetó  (o rosassa) de l’església parroquial de Sant Andreu de Llavaneres, i a l’esquerra,  l’escut del Bisbe Català!!

 Llegint un escrit de Mn. Josep Rigau, arxipreste d’Arenys de Mar (1871-1936), a la revista local Salobre numero 8 de 21 de febrer de 1999, hi  vaig fer aquesta troballa:

“Un dia d’esplai que va voler (el Bisbe Català) passar visitant el vell rector de Sant Andreu de Llavaneres, el seu amic particular, l’hi vaig acompanyar. Com era d’esperar aquest bon rector ens va preparar una generosa rebuda, content de veure’s distingit així pel seu prelat, que aquest el tractés amb tanta intimitat. El Dr. Català el va reprendre amorosament per haver-se molestat tant i haver gastat excessivament, deia ell, per a obsequiar-lo. Després el rector ens va portar a veure l’església parroquial, que amb el seu zel havia aconseguit restaurar o aixecar nova, mentre explicava al senyor bisbe que volia posar vidrieres de colors als finestrals del temple. A una lleugera indicació del rector sobre el fet que esperava benefactors per a una obra tan important, i veient el senyor bisbe que el rector quedaria més que content si, com a record d’aquella visita, pagava una de les vidrieres laterals, li va contestar:
—Però, que no vol instal·lar el vitrall de la rosassa?.
—Sí, excel·lentíssim senyor, però aquest, com que és més gros i complicat resultarà molt car.

—Doncs bé… aquest és el que jo pagaré i ocupi’s que el fabriquin de classe superior perquè vull que sigui fi i molt bo.
El senyor rector li va donar les gràcies i va dir al bisbe que posaria al mig del bell vitrall l’escut d’armes episcopal. Amb aquesta senzilla narració es pot comprendre com era generós el senyor bisbe Català i de quina manera tan fàcil dispensava les seves gràcies quan es tractava de l’ornament de temples. “

I havent llegit la narració de Mn. Rigau, ja podeu comprendre que vaig quedar corprès… Servidor,  havia estat escolanet de la parròquia de Llavaneres  molts anys i atès que llavors les misses es feien d’esquena al poble, quan el rector predicava, que llavors sí, es dreçava al poble, els escolanets ens asseiem  als graons de l’altar mirant cap als bancs de l’església, al vitrall, la porta, etc…

I podeu comprendre que havia mirat molt el vitrall…
I veure que era del bisbe Català, doncs no ho sabia.
I cap a Llavaneres em vaig adreçar el primer matí festiu, a bona hora i vaig poder comprovar  el vitrall i…. voilà! el podeu veure a l’inici de l’escrit i aquí us enllaço l’escut del Bisbe perquè els compareu!

Ramon Verdaguer

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de febrer  de 2020

Publicat dins de AGENDA REVISTA, General | Deixa un comentari