VIDA PARROQUIAL — “VIVENDES” SANTA MARIA: UNA GRAN OBRA SOCIAL

Imatges: Portada del primer numero de la revista. i del darrer..

La revista Vida Parroquial va iniciar el seu pelegrinatge el mes de febrer de 1944. I va tancar definitivament el mes  de febrer de 2010.  Com a dades, res més fred… Només una curiositat: començà un mes de febrer i tancà  també un mes de febrer: 66 anys després.

Podria dir que va ser la primera revista catalana “de poble” que va començar a publicar articles en català després de la guerra incivil.

Podria dir que va ser la primera revista d’Església on hi vam aprendre a conviure sensibilitats diverses.

Però per damunt de tot vull explicar l’obra titànica que, a partir de Vida Parroquial, varen fer uns quants arenyencs. I no m’erro si dic que és l’obra més important que s’ha fet a Arenys de Mar (crec que a tot Catalunya no hi ha un projecte similar)

En un  article publicat a Vida Parroquial al setembre de 1958 en Josep Montmany es preguntava si no havia arribat l’hora, davant l’escasetat d’habitatges, de fer quelcom de concret. A partir d’aquí s’obre un debat a la revista i el resultat fou que en els anys venidors es varen fer prop de cinc cents habitatges de protecció oficial. (ho heu llegit bé: prop de cinc cents habitatges!)

Aquest i altres  articles publicats a la nostra revista varen empènyer aquesta gran obra. I Mn Martí Amagat, a l’octubre de 1995 predicava: “Mireu, l’obra social més important que s’ha fet a Arenys de Mar, durant els quatre segles de la seva història és la del Patronat de Vivendes Santa Maria. El desinterés i la generositat dels seus promotors son dos dels gestos més admirables dels que he estat testimoni directe en tota la meva vida”.

I a continuació es dolia del fet que, dels centenars de persones que es van gaudir del seu esforç, les que es van apropar per donar les gràcies es podrien comptar amb els dits d’una ma. No obstant si que van tenir una sorpresa: una querella que els fou presentada per una fotesa i que fou arxivada.

Crec que és de justícia retre un homenatge a tots aquests arenyencs que van esmerçar esforços (totalment desinteressats) en bé de la comunitat. Presidits primer per Mn Josep Arans, després per Mn Joaquim Comas, Mn Xavier Xutglar i per Mn Martí Amagat, en van formar part  en Josep Montmany Vidal, en Marià Salmeron López, en Antoni Doy Auladell, en Frederic Quintana Colomer, en Joan Enric Garcia Ferrer, en Frederic Soler Arnó, en Lluís Montmany Vidal, en Ferran Soler Rubió, en Antoni Badosa Cañellas, en Joan Majó i Massip, en Antoni Font i Cabot, en Frederic Serra Colomer i en Joan Ibargüengoitia de la Aldea.Ajudats professionalment per l’arquitecte Manuel Valls, l’aparellador Andreu Bertran. I d’altres que no en tinc constància.  (no voldria deixar-me’n cap!)

Crec que és de justícia recordar aquesta fita important per la nostra vila i que un grup d’arenyencs va fer possible.

Avui,  que vivim en un mon en el que sembla que “tenir” sigui més important que “ser”. Que “rebre” sigui més important que “donar”, que treballar per fer diners sigui més important que col.laborar en un projecte comú… en fi…  crec  que és de justícia recordar que un grup d’arenyencs van dedicar  els seus esforços  per confegir una potent entitat constructora “Vivendes Santa Maria”  i propiciar que a Arenys,  les famílies modestes,  poguessin accedir a un habitatge digne a un preu raonable. Ah! I tot a canvi, només, de saber que feien el que creien  necessari per a la vila.

Vull que aquest  article sigui un record emocionat a aquestes persones que varen esmerçar els seus esforços en bé de la Vila i els seus habitants…

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de febrer de 2019

Publicat dins de General | Deixa un comentari

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

Ningú es posa d’acord respecte al naixement de la nit de naps. Sembla però que la nit de naps va néixer a les primeries del  segle XX.

Tothom pot comprendre que la nit de naps és una festa de gresca i amb protagonisme d’aquest tubèrcul de dimensions prou esponeroses i amb una forma molt suggeridora (no calen gaires explicacions al respecte).

Reculat en el temps no he trobat cap comentari escrit que m’hagi pogut servir per poder fer una cerca del naixement de la nit de naps, encara que  tot  sembla indicar que la nit de naps va néixer als inicis del segle XX  quan una colla de galifardeus,  (tots fills de “casa bona”) i que sembla que es feien nomenar “La colla del Llanto” varen tenir la “original” idea de sortir al carrer la nit de Reis,  a cercar uns naps en els camps de foravila, i els anaven a col·locar als balcons de  qui ells senyalaven  com a “senyores de mala vida” fent escarni a l’ofici  que ells, “generosament” els atorgaven.

Per sort,  i amb posterioritat a aquest inici tant maldestre, cap als anys cinquanta i seixantes aquesta tradició, de forma temorenca,  es va integrant a l’imaginari arenyenc i es va modificant. Es passa d’anar a col·locar el tubèrcul a les persones senyalades de mala vida, a anar-se a col·locar a la noia que feia més goig al napaire.

Podríem dir, fent un xic de tabola, que vàrem veure canviar  l’expressió de les mares de les noies que rebien el present:

 A .- En temps reculats, quan la mare sortia el dia de Reis al balcó i trobava l’esponerós nap, el desava i seguidament entrava a la cambra de la filla i feia els següent comentari: “ Noia, t’han penjat un nap! Anem malament!

 B.- Més ençà, quan la mare d’una noia casadora, al matí de Reis sortia al balcó i no trobava cap “present”, entrava corrents a la cambra de la filla i feia: “ Noia que no hi ha cap nap! potser no ens casarem eh!!!

I en temps actuals les penjades ja no son exclusivament de naps, sinó que les noies ara surten a penjar cols als vailets que els fan patxoca…

Tot amb tot  l’inici del costum de penjar naps podria tenir l’origen en els nomenats “esquellots”

Per a qui no ho sàpiga, els esquellots constituïen un sarau que organitzaven els joves de la vila quan un vidu pretenia prendre a una soltera o viuda com a esposa.

Els  joves del lloc organitzaven els esquellots. Aquests consistien en una festa que durava bastants dies, on  la gatzara pels carrers era important. I sovint, i d’aquí ve el nom, es protagonitzava a so d’esquellots del bestiar.

Els joves organitzaven una cercavila  en la que,  amb  carro i cavall s’anaven passejant per la vila tot tocant aquests esquellots i fent gatzara,  fins que arribaven a la casa del futur nuvi i aquell dia, sense que això servís de precedent,  tenien dret d’entrada franca  a la casa. Tot fent-la seva, organitzaven els saraus que creien convenients fins a obtenir que el futur nuvi,  els pagués la ronda i la beguda o els pagués la festa que ells pretenien organitzar.

Si el nuvi no pagava, continuaven inclús després del dia del casori, però quan el nuvi feia un  gest i “afluixava la mosca”  deixaven ja de fer els esquellots i la festa tocava al seu fi.

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el gener de 2019.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I AMB L’AMOR: LA TOMBA DE L’EMILIA A SINERA

Foto: Panteó dreçat a l’Emilia de Rovira i Presas, a Sinera prop del mar… amb flors de plàstic.

Els arenyencs, (com a tot arreu) a la diada de Tots Sants, anem a fer tat  al Cementiri: Però a quin Cementiri?: el d’Arenys?, el dels nostres estimats?, o el de Sinera, motiu de simbologia resplendent?. Ah! això és un misteri, però a Sinera tenim un símbol com a cementiri, i com a símbol, li devem un respecte. Com també li devem respecte al Cementiri d’Arenys.

I aquí ve la història:  L’any 1874 en Rafael Martínez Ortiz i López, amb 16 anyets tot just encetats, ve de Cuba a hostatjar-se a casa d’un seu parent a Arenys. Podrà aprofitar que ja teníem línia ferroviària i la proximitat de Barcelona, per cursar els estudis de medecina.

A redós del carrer de la Perera hi va conèixer l’Emília, filla d’un Procurador dels Tribunals i es van estimar amb aquell amor de jovenesa tant tendre i plaent. Els estudis s’acaben i en Rafael ha de tornar a Cuba: De ben segur que es juren amor etern: que s’escriuran, que ell treballarà per fer-se un lloc a la vida… i retornarà a Arenys … es  casaran…

Però ai las! que la vida és feixuga. I els familiars de l’Emília no s’estan de galindaines: ni fan arribar les cartes de l’Emília a la bústia, ni deixen que les d’en Rafael arribin a l’Emília…. I passen els anys i l’Emília es mor -tal volta de sentiment, d’enyorament, o de mort natural… tan se val…-
En Rafael, veient que la seva estimada l’havia oblidat, es casa,  arriba a diplomàtic, a ministre del govern cubà… i sembla que totes li ponguin.  Un dia, enviat pel seu govern,  va a un congrés a París, l’acompanya la seva esposa. I estant a París s’ arriba a Arenys a saber dels seus amics (i amiga) tan recordats.
A Arenys li donen la nova de la mort de l’Emília. En Rafael fa construir un panteó (el de la fotografia) de marbre negre, majestuós, amb un bust blanc, serè, formós. El rostre de l’Emilia te unes faccions d’una bellesa serena … Demana permís als familiars que restaven de l’Emilia per tal d’enterrar les despulles al panteó. Els familiars, dolguts, li deneguen el permís i en Rafael, abans de tancar la tomba, es treu la rosa que duia a l’ullal de l’americana i la llença dins la tomba en homenatge i recordança d’un amor no nat i perdut en les boires del temps… De llavors ençà, la rosa, encara amb uns gotims de rosada, es va mantenir ferma, fins que unes mans maldestres, (amb la connivència unànime  dels representants arenyencs a l’Ajuntament) varen voler, si vols per força, portar el cos (les cendres)  de l’Emilia a la tomba.

Oi que “d’Amantes de Teruel” n’hi ha a tots els cementiris? una història tan prosaica d’un amor no clos la podem trobar a qualsevulla cementiri? Però el d’Arenys tenia (per alguns el té encara) una rosa com el símbol excels d’un amor, un símbol de l’amor de tots aquells qui, estimant profundament,  la vida els va malmetre la passió i la companyia. I sí, és això: Sinera és un símbol. Continua essent un símbol, encara que algú va voler ignorar-ho.  Però tot amb tot: “Eppur si muove”:  A la tomba, encara avui, hi deu haver la rosa, símbol de l’amor excels!!

Addenda: Quan a la tomba hi va romandre només la rosa, gent  anònima hi portava flors naturals… Ara, com a molt, hi ha un tristoi test amb una flor de plàstic. Potser complim  la penitència…

(Article aparegut el mes de Desembre de 2018 a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PASSEJADA TRANQUIL·LA PEL CEMENTIRI DE SINERA, SENSE MOURE’S DE LA CADIRA

El cementiri de Sinera

Em va fer molt de goig que em convidessin a Radio Mataró al programa de tertúlia del GRUP D’HISTÒRIA DEL CASAL. Em va plaure doblement: Perquè sempre m’ho passo molt bé i en bona companyia. I també perquè em van  convidar que els expliqués un xic d’història del Cementiri de Sinera.  Si ho voleu, escolteu com una passejada pel cementiri de Sinera des  de la cadira.

Tertúlia d’Història núm. 423 (Mataró Ràdio: 11/10/2018)

Convidats: Ramon Verdaguer.

Presenten:  Núria Gómez, Maria Asmarat i Oriol Agramunt.

Documentació: Maria Asmarat i Oriol Agramunt

Tècnic: Carles Capella

Descripció: parlarem sobre el cementiri d’Arenys de Mar, el cementiri de Sinera.

PODEU ESCOLTAR LA XERRADA , QUE DURA 56 MINUTS, CLICANT AQUÍ.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL VA TOCAR CHOPIN A SINERA EL 18 DE FEBRER DE 1839

Imatge: La portada del llibret de Mn Palomer  que em regalà el plorat Lluís Ferran de Pol.

EL VA TOCAR CHOPIN

Salvador Espriu  – OBRA DE TEATRE LAIA. Capítol XVI.- El va tocar Chopin…

“… la tarda de l’arribada, el capità va dur Aurora a la “Pietat”. Chopin es va haver de ficar al llit, a reposar de la fatiga del viatge. Teresa es quedà per tenir cura de l’hoste. Al vespre, Chopin es llevà i es posà al piano, aquest Pleyel, comprat de feia poc. Les mans del  músic premien amb suavitat les tecles i lluitaven per arrencar l’obra en gestació a l’audició interna. Chopin patia. I quan intentava traduir la inspiració en harmonia sensible, fracassava tot sovint i recomençava aleshores fins a esgotar-se. Més tard, a la nit, els tertulians varen creure, davant la facilitat de l’execució, que improvisava, però Teresa havia vist i sabia tot el seu esforç. I ningú més, d’ençà d’ell, no havia tocat el piano. Per a profanar-lo? Teresa no ho permetia. I canvià el tema de la conversa, mentre Paulina entrava amb llums. A fora llampegava…”

Aquest passatge de Laia, l’Espriu l’havia manllevat d’un llibret publicat per Mn Josep Palomer amb pròleg de Joaquim Folch i Torres el 1921 editat a la Impremta de J. Tatjè Rossell d’Arenys de Mar. Mn Palomer, sostenia en el llibret,  que feia anys que entrellucant un dietari de D. Vicens de Pujol Pastor… d’Arenys de Mar, va fer la troballa…  Deia Mn Palomer, citant el dietari,  que, quan Chopin i George  Sand van deixar el Monestir de Valldemossa i retornaven a París, van sojornar els dies 18, 19 i 20 de febrer de 1839 a la casa pairal dels Pastor d’Arenys de Mar. (Avui Can Pol a la cantonada de la plaça Flos i Calcat – Casino).

Tot però, sembla una invenció de Mn Palomer i la “inautencitat del suposat manuscrit no fou donada mai a la llum pels qui la descobriren, hom se n’assabentà mesos abans de la festa que hom pensava celebrar a Arenys, amb assistència de personalitats i musicòlegs estrangers, per tal de commemorar l’estada del músic polonès a can Pastor” Paràgraf  de “Aproximació històrica al mite de Sinera d’Agustí Espriu i Malagelada, Núria Nogueras i Baró i M. Assumpció de Pons i Recolons. Edició de 1983”

Però com que a Arenys farcim el nostre imaginari a cop d’enginy i de falòrnies, ja ens teniu que podem presumir de la vinguda de Chopin i la George Sand… I  Espriu, per fer-ho més agradívol,  pren la llegenda i l’eleva a la categoria literària al capítol XVI de Laia… Apali! allò que s’ha elevat a la categoria de mite literari, no cal tocar-ho….

Es possible que els il·lustres personatges vinguessin a la vila… o potser no… Però no digueu que no val la pena saber que Chopin va tocar un Pleyel a la casa Pastor…. Potser sí, potser no…. però així és com hem anat construint el mon imaginari de Sinera….

ARTICLE PUBLICAT EL NOVEMBRE A LA REVISTA L’AGENDA D’ARENYS DE MAR

Publicat dins de MARENY-SINERA | Deixa un comentari

DE QUAN TV3 LA VESSA ESTREPITOSAMENT SOBRE EL CEMENTIRI DE SINERA

Foto: Panteó dreçat a l’Emilia Rovira de Preses, a Sinera prop del Mar.

 

Record dels Morts (Panteó Mundet, Cementiri  d’Arenys).

o Eternitat de Josep LLimona

Avui,  diada de Tots Sants de 2018. TV3 s’hi ha lluit. Bona feina (?). Sense encomanar-se ni al dimoni ni al cel,  s’han plantat al cementiri de Sinera …. dues imatges malgirbades…. unes paraules de persones  consiroses que anaven a presentar el seu respecte als morts estimats…. I de cop es posen al davant de l’escultura de Josep Llimona i etziben , sense cap vergonya )……    

  .- Vegin la Puntaire de Llimona.

Mala negada…. costa tant ser respectuosos …. la imatge de Josep LLimona és una de les més belles del cementiri . Ben cert!! , però amb la puntaire no hi te res a veure. Es una imatge amatent a l’eternitat, o com  la van batejar uns com a Record dels morts…. i d’altres com Eternitat  Si voleu passar uns moments plaents, veniu al cementiri de Sinera i admireu-la.

Però de Puntaire res de res!!!!!……

Sobre la Puntaire , com a molt,hi trobareu la tomba de la Rosa. Història bellíssima.

Us enllaço la història de la tomba de la Rosa.

I també , si voleu, podeu llegir la poesia La Puntaire de Manuel Ribot I

TAMBÉ LA PODEU ESCOLTAR AMB LA VEU DEL NOSTRAT I ENYORAT RAPSODA JOAN PERA:

La Puntaire

A la voreta del mar,
l’Agnès se’n va a treballar,
quan l’alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son cor tendre
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d’arrepentiment,
és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.

– Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré –
deia, i marxava;
– Aquí t’espera mon cor –
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l’Havana;
era fill d’un mariner
i ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l’Agnès en terra ha caigut
d’un desmai presa;
cinc anys l’ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
– Filla meva, viu per mi, –
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!

La filla ofega en son cor
del desengany i l’amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.

I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
a casa l’Agnès ha entrat
fa poca estona.
– Per l’infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m’han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. –
L’Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n’hi veu ja…
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

– Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d’ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
– faig… ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d’amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l’arbre.

Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
…treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.

A bateig van repicant;
els veïns per veure’l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
– L’Agnès és morta!

Pobra màrtir de l’amor!
ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
no farà puntes pels rics,
ni serà pobra!!

Història de la tomba de la Rosa.

Avui, diada de Tots Sants, tots ens recordem dels nostre morts i, en tradició, anem als cementiris a apropar-nos a aquells qui, en vida, han estat els nostres miratges… I així és la vida: el present, feixuc, és ple de passat, a voltes boiròs, però que tenim sempre en ment per tal de trobar que els nostres temps endarrerits ens iluminin el present, massa confús.
Això ve a tomb perque els arenyencs, a la diada de Tots Sants , anem a fer tat  al Cementiri: Però quin Cementiri?: el D’Arenys, el dels nostres estimats, o el de Sinera, motiu de simbologia resplendent. (vegeu-ne unes fotos magnífiques de la meva dona)
Ah! això és un misteri, però a Sinera tenim un símbol com a cementiri, i com a símbol li devem un respecte.
I aquí ve la història:

L’any 1874 En Rafael Martinez Ortiz i López, amb 16 anyets totjust encetats, ve de Cuba a hostatjar-se a casa d’un seu parent a Arenys,  per tal  d’aprofitar la proximitat de Barcelona,  on podrà cursar els estudis de medecina.
Al redòs del carrer de la Perera hi va conèixer l’Emília, filla d’un Procurador dels Tribunals i es van estimar amb aquell amor de jovenesa tant plaent. Els estudis s’acaben i en Rafael ha de tornar a Cuba: Es juren amor etern: que s’escriuran, que ell treballarà per fer-se un lloc a la vida…. i que ,  al final, retornarà a Arenys per casar-se.
Però ai las! que la vida és feixuga. I els familiars de l’Emília no s’estan de galindaines: ni fan arribar les cartes de l’Emília a la bústia, ni deixen que les d’en Rafael arribin a l’Emília…. I passen els anys i l’Emília es mor -tal volta de sentiment, d’enyorament, o de mort natural… tan se val…
En Rafael, veient que la seva estimada l’havia oblidat, es casa,  arriba a diplomàtic, a ministre del govern cubà… i sembla que totes li ponguin.
Un dia, enviat pel seu govern,  va a un congrés a París, l’acompanya la seva esposa. I qui arriba a París venint de Cuba, només ha d’allargar el viatge per arribar-se a Arenys a saber dels seus amics (i amiga) tan recordats.
A Arenys li donen la nova de la mort de l’Emília. En Rafael fa construir un panteó (el de la fotografia) de marbre negre, majestuós, amb un bust blanc, seré , formós, amb el rostre de l’Emilia…
Demana permís als familiars que restaven de l’Emilia per tal d’enterrar les despulles al panteó. Els familiars dolguts (no se sap de que) li deneguen el permís i en Rafael, abans de tancar la tomba, es treu la rosa que duia a l’ullal de l’americana i la llença en recordança d’un amor perdut en les boires del temps….
De llavors ençà, la rosa, encara amb unes gotes de lleuger  tel de rosada, es va mantenir ferma, fins que unes mans matusseres, varen voler, si vols per força, lliurar el cos de l’Emilia a la tomba.
Oi que “d’Amantes de Teruel ” n’hi ha a tots els cementiris? una historia tan prosaica d’un amor no clos la podem trobar a qualsevulla cementiri?. Però el d’Arenys tenia (pels que ho estimem té encara) una rosa com el símbol excels d’un amor, un símbol de l’amor de tots aquells qui, estimant profundament,  la vida els va malmetre la passió.
I sí: és aixó : Sinera és un símbol. Continua essent un símbol, encara que algú va voler ingnorar-ho.

Però tot amb tot: Epour si muove:
A la tomba, encara avui, hi ha la rosa, simbol de l’amor excels!!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MISSA, UN POQUET DE SERMÓ I UNA GRAN GATZARA

Imatge: Església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb.

Si us plau, podeu entrar, llegir i escoltar de com va anar la primera missa del rector de Vallfogona a la seva parròquia….. o millor dit, la primera missa no dita pel rector de  Vallfogona….

En fi, una lligamanega, però ja veureu que no és cap embolic.

Va passar que el pobre Vicent Garcia va ser nomenat Rector de Vallfogona i no va poder acudir a la primera missa…. tenia altres quefers… i li diu a un seu amic, no capellà, que el substituís en la primera missa. Podeu comprendre l’esglai del menjacapellans escollit, ell, que no en sabia un borrall de com anava la missa, ni les coses religioses.

Res, li fa el rector, tu te’n va a Vallfogona, vas a la sagristia, l’escolanet t’ajudarà a vestir-te…. Surts a l’altar i mirant al poble obres els braços i dius ben fort: – MISSA!!!

 -I res més, li pregunta l’amic.

 Tal dit, tal fet…. el diumenge fa el que li han dit…..

Podeu comprendre que el dilluns,  el bisbe ja en tenia noticia, i dues velletes trapasserotes se’n va a veure-l i li fan: .

Sr Bisbe: que el mossèn ha sortit i només ha dit missa…

Oh.- i que voleu que faci?:  dir missa, que és el que li toca…

No eminència,  ha dit missa i prou….

-I es clar…. . Home,  una mica de sermó tampoc hagués estat mal…. 

I les pobres velletes se’n va cap a Vallfogona i ho comenten. I s’escau que el pobre Vicent Garcia se n’assabenta, però tampoc hi va poder anar el segon diumenge… i es posa en contacte amb el seu amic menjacapellans, i li fa. 

– Escolta, que ho vas fer molt bé…. però hi has de tornar… 

– Que no, que li fa l’amic… 

Sí home sí, encara que ara has de sortir dir: MISSA I UNA MICA DE SERMÓ …. 

I tal dit, tal fet. 

I surt i diu : MISSA I UNA MICA DE SERMÓ.- 

I ja teniu  les velletes que tornen a veure el bisbe i li diuen que ara ha dit missa i una mica de sermó! 

I el bisbe se les mira i els fa… 

Ja sou rarets eh! a Vallfogona, i què mes voleu que faci,  que canti les absoltes!!!!!

I si les voleu escoltar, cliqueu aquí !

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL CENTURIÓ LONGINOS ERA… D’ARENYS DE MAR!

Fotografia: Longinos atravessa, amb La llança, al Crist Crucificat. 1346.  Fresc de  Fra Angelico. Museu del Convent Dominic de Sant Marc de Florència

LONGINOS: QUI VA CLAVAR LA LLANÇA AL COS DE CRIST AGONITZANT… ERA D’ARENYS

—Sabeu qui era en Longinos?… Ep! no us atriboleu que acabareu dient que era un rellotge…

Doncs no… en Longinos fou el centurió que va clavar la llança al costat dret del cos de Jesucrist clavat en Creu. I sabeu d’on era?   Doncs era d’Arenys de Mar!….

Que no us ho creieu?. Em permetreu que us ho expliqui basant-me en una obra de Ramon J. Sender: Crónica del Alba, volum I , pagina 247:

 Sí home sí, que els catalans érem els millors soldats de la Roma romana, n’ hi havia per triar, però teníem la mala fama, sembla, de ser els que havíem mort a  Jesucrist…

I fou així que Ponç Pilat, governador de Tarraco, en marxar a Judea, se’n va endur una colla de soldats, entre ells, el Longinos que acabaria essent centurió romà,

I va ser aquest centurió romà que ha passat a la història per haver clavat la llança a Jesús clavat en Creu. Alguns en diuen per matar-lo…. Immens error, si l’hagués volgut matar li hauria clavat la llança al cor, al costat esquerre, i li va clavar al costat dret per alleugerir el moment de la mort….

Sigui com sigui, aquest Longinos, centurió romà, era … d’Arenys de Mar!!!…

I si no, veieu el paràgraf del llibre esmentat, pàgina 247.

…. Y como eran tan buenos soldados, (els catalans) Pilatos se los llevó a Jerusalén, Cien soldados y un centurión. El centurión era de Arenys de Mar e iba siempre jurando: redéu, redéu, filldeput. Ese es el que prendió a Jesús, lo clavó en la cruz, se jugó sus vestidos. Y se llamaba Lonchinat, de donde vino Longinos, el que dio también la lanzada a Jesús… Por eso, antes de ser curas, los catalanes tienen que mostrar la “limpieza cataláunica”. Desde hace cincuenta y dos generaciones. Para eso hacen falta muchos papeles. Muchísimos papeles. Y escudos y arboles genealógicos.”

I sempre que explico aquesta història a algun prohom d’Arenys de Munt, homes de lletres tots, em responen:

—Alça Ramon, si a la mort de Nostramo, Arenys de Mar no existia…

I jo, consirós, responc…

– Ostres, teniu raó!. Aneu a saber si aquest Lonchinat, que va matar a Nostre Senyor,  no era d’Arenys de Munt……

Indefectiblement se m’enfaden!

Ah! I la llança d’en Longinos apareix a l’òpera  Parsifal de Wagner. El Sant Grial que cerquen  era la llança d’en Longinos…. I algú, molt agosarat, comenta que la creu gammada no és res més que dues llances trencades superposades……

Apali, i si en voleu saber més, llegiu el llibre de Ramon J. Sender, gran escriptor castellà.

(Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar el mes d’octubre de 2018)

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

HAN ROBAT LA MULA DEL RECTOR DE VALLFOGONA

Avui us n’explico una del rector de Vallfogona:

Hi trobareu aquí la web de Menjadatils i en ella hi ha el conte escrit.

i que el transcric:

De quan van robar la mula del Rector de Vallfogona.

Un dia que el rector de Vallfogona anava de viatge, li van sortir dos lladres, li van robar la mula  els diners, i li feren jurar que mai no ho explicaria a home ni a dona. El rector ho va jurar. Al cap d’uns quants dies, mentre deia missa, així que es va girar de cara al poble, veié que sota de la trona hi havia els dos lladres, anomenats en Quico i el Pelat. El rector, que si, agafa una imatge de sant Crist, s’encara als fidels i diu:

Oh Déu! Us ho dic a vós que no sou home ni dona,

Que el Quico i el Pelat, que estan sota de la trona,

Em van robar la mula i els diners pel camí de Santa Coloma

El rector va revelar el secret sense mancar al jurament i els lladres foren presos de seguida per la justícia.

I si voleu: el podeu escoltar aquí .

Així veureu la diferencia d’un conte escrit a un conte explicat!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SERMÓ DE Mn. MARTÍ AMAGAT AL FUNERAL DE SALVADOR ESPRIU I VÍDEO DE L’ENTERRAMENT

SERMÓ DE Mn. MARTÍ AMAGAT AL FUNERAL DE SALVADOR ESPRIU

Preguem – Un nou cel i una nova terra

El rector de la petita pàtria de Salvador Espriu –“Sinera” Mn. Martí Amagat, adreçà als assistents al funeral del gran poeta nacional les següents paraules curulles de sentit cristià i profunditat poètica:

Des de la meva simpatia per aquest home que regalimava arenyisme pels quatre costats del seu cor:

Des de la meva admiració sense reserves per aquest home de primera fila -home d’una bondat respectuosa i delicada i d’un sentit permanent del deure; des de el meu agraïment de català per aquest home que tant ha treballat i lluitat pel nostre país; des de la meva fe cristiana; que em fa veure un germà en cada home, deixeu-me convidar-vos a tots aquells que d’acord amb les vostres conviccions pugueu compartir-les, a unes pregàries pel Salvador Espriu que ha fet traspàs.

Reforcen la meva petició unes paraules que ell mateix m’escrivia fa poc temps; aquestes:

“Moltes gràcies –em deia- moltes gràcies sobretot per l’inapreciable oferiment de les seves oracions, que prou que les necessito”.

Preguem, doncs, i fem-ho manllevant aquella humilitat que presidia tothora la conducta del Sr. Salvador Espriu. Preguem des d’aquella humilitat que ens porti a reconèixer que en realitat no saben on comença la mort i on acaba la vida, on comença Déu i on acabem nosaltres, on acaba la terra i on comença el cel.

Preguem tanmateix, convençuts que la gran catedral del silenci “la petita pàtria que encercla el cementiri” –com deia el poeta- ressona amb música d’esperances i que la promesa d’una futura i eterna  primavera davalli a les tombes.

Preguem, demanant que es desperti a uns nous cels i una nova terra: aquella  on l’ànima no pateix de temor, on  es pot portar sempre el cap ben dret, on la mentida no entaca mai els mots, on les fonts de l’amor no es perden pels deserts del costum i la rutina i on, finalment, hom pot estimar a cor obert i sentir-se estimat de veritat.

Preguem, perquè hagi aconseguit el que cantava en els seus versos de la seva “Cançó de la mort resplendent”

“Lluny, enllà

de paraules amargues,

una mort resplendent

vaig trobar.”

                                 Mn. Martí Amagat

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari