LA CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE I LA CREMA DE LA BOTA A LA DIADA DE SANT MARÇAL

Retrat: Assumpció Ferrer

(ARTICLE APAREGUT A L’AGENDA D’ARENYS EL MES DE JUNY DE 2018)

A la vesprada de Sant Pere, a Arenys, encenem “llumenetes al campanar” i cremem la bota. I per cert,  Sant Pere no te  cap lligam arenyenc… Mireu: situem-nos a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració de Fra Miquel Pontich  com a bisbe de Girona. I el Bisbe barceloní volia celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. Volia un setial amb una llampant ornamentació. Els altres representants de l’església varen dir que, amb aquestes condicions,  de cap manera.

I se n’adonaren que la nostra Església encara no estava consagrada i  que Arenys, era la primera Vila del Bisbat  de Girona i ai las! que, per una diada, la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet. En data 28 de juliol de 1686, tots els representants de l’església catalana varen fer cap a Arenys de Mar, tot esmerçant la diada a aitals quefers: Consagrar el nou Bisbe de Girona i després consagrar  el temple.

La cerimònia no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill de la Vila i  a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu: els de casa primer. El de Tarragona va cedir la presidència al nostre prelat, però el va fer comparèixer prèviament  davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després tornaria a ser president el de Tarragona… I aquella  diada i reunits tots els Bisbes a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, i atès que és costum  cristiana començar la celebració de la festa a la seva vetlla, s’escau que el dia de la vetlla fou el 29 de juny, diada de Sant Pere:  a horafoscant  “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” en  crònica antiga. Ja veieu: a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la Consagració del Temple a Sant Marçal.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú sap com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple. Recordeu que abans, per a les bastides dels edificis es posaven botes plenes de sorra, en les que s’hi havia col·locat un tauló, per tal de poder anar pujant la bastida…. per tant, hi havia moltes botes. I sembla que en recordança de la darrera andròmina de la construcció (una bota) a la vetlla de la diada de Sant Marçal, cremem la bota a l’entrada de fosc.

Antigament, les confraries de Sant Elm (mariners) i la de Sant Joan (terrassans) s’anaven alternant cada any. Quan  ho feien els de Sant Elm, posaven quitrà a la bota  i el foc durava més i els espectadors xalaven de valent!. Pel contrari, els de Sant Joan, (terrassans) duraven poc, tenien les botes a la vinya a sol i serena i és clar, no cremaven ni poc, ni gens i tots els presents … moixoni i cap a fer “nones”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SEIXANTA-NOU ANYS

A qui més estimo……

Com la llum per mirar
i la son per dormir,
com la nit per vetllar
i la pell per sentir.

…./….

Hem viscut junts, ben junts
ara fa ja molts anys,
qui sap què ens portarà,
què ens portarà demà.

I volem viure junts
els temps nous que vindran
i volem lluitar junts
per tot el que hem lluitat.

Com l’amor,
com el foc,
com la veu,
com la llum.   (Amb paraules manllevades de Raimon)

I a tots els que, també, estimo molt!!

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CEMENTIRI DE SINERA – A LA RECERCA DEL MITE

CEMENTIRI DE SINERA                       Salvador Espriu

 I

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l’ordre

de verds xiprers immòbils

damunt la mar en calma.

Records de somni de pàtria, paraules que evoquen l’espai. Però ai las, que ja aquí, al primer poema del llibre hi trobem uns signes del que se li apropa al poeta/pàtria…..

Passejaré, per l’ordre de verds xiprers… Arbres, arrelats a terra, potser inerts, potser improductius, xiprers anorreats per a donar fruit… per arrenglerats, potser un exercit, potser l’ordre de la vida…

I a mi aquest primer poema sempre m’ha semblat la imatge més bonica del mon.

I així, divendres a bona hora de la tarda, ens varem anar enfilant al cementiri de Sinera tot recitant i evocant el llibre Cementiri de Sinera …. Tot un goig. I amb l’ajuda inestimable d’en Miquel, la Mercè, la Nuri, En Carles i en Lluís que varen llegir, d’una forma magnífica, tot el poemari.

Només els vaig demanar poder llegir el darrer vers……

Que no és del Cementiri de Sinera, però que clou, amb goig i esperança, el triomf de la Pàtria!

Inici de càntic en el temple 1965

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PREMIS MOSTRA LITERÀRIA I Mn MARTÍ AMAGAT I DEL CONCURS DE CRÍTICA TEATRAL FRANCESC AYMERICH

El  Concurs de Crítica Teatral Francesc Aymerich va començar l’any 1996. Essent-ne l’ànima el Sr Joan Aymerich Genisans (ACS). El premi el creà  en homenatge al seu pare Francesc Aymerich. Des de llavors en va ser el motor… Es va crear el concurs de crítica teatral i a partir de 1997 ja es va anar atorgant anualment. Enguany ha mort el Sr Joan Aymerich. Condol a la seva esposa Na Sussi Xiberta.

El dia d’atorgament de premis, se’m va encarregar fer un petit parlament posant en rellleu la importància dels premis de Crítica teatral:

“En principi es feia l’atorgament dels premis de Critica Teatral a la representació de la primera obra de teatre del proper concurs. Si el veredicte es feia a maig d’un any, es lliurava el premi a febrer de l’altre any. Va semblar que no era procedent i des d’uns  anys ençà  es fa, com afegitó, al lliurament dels premis de la Mostra literària.

Orgull intens, poder atorgar un mateix dia premis a la reflexió i creació (mostra literària) i el de visualització, reflexió i recreació del mon viscut a l’escenari. (crítica teatral)

Es així com es fa la història. Al capdavall la història no es res més que el seguit de baules d’una cadena…. sempre millorant el tremp, sempre raonant, sempre reflexionant. I es bo que els premis literaris estiguin ben junts i així enforteixen el teixit social.

Quan sortiu, fixeu-vos en la cartellera que hi ha a la sala de botes d’aquest espai del Calisay on ens trobem….. Cada setmana està curulla de cartells d’activitats. Es així i només així que participant, reflexionant, creant, raonant i enraonant construirem un país lliure i cívic!

Ah! i no cal oblidar que en català parlem, però bàsicament enraonem. Fixeu-vos que parlar és una paraula en primera persona. Parlo jo, tu escoltes. Enraonar , es vessar de raonaments el que dic perquè tu, també enraonaràs i per tant raonaràs els teus pensaments. El llenguatge ens orienta sempre !

Moltes gràcies !

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL REI DESPULLAT

I avui un conte de Hans Christian Andersen ,que , de petits era d’explicació obligada. Ja l’estàvem esperant…

Veure un rei tant i tant talòs que, per la seva fatxendaria, passava per tot… per regalar joies i doblers als dos lladregots vestits de sastre…. I tant i tant li van prendre el pel, que ell, per no ser titllat de curt de gambals, anava reproduint el goig que els sastres li transmetien, tot dient les bondats del vestit, i repetien que era un vestit que només el veia la gent  intel.ligent . I per no passar per gamarús , els anava rient les gràcies…..

Fins que una jovincella, tota xiroia , no va tenir cap mania a l’hora de dir, clar i alt ….. que el rei anava despullat !!!

Apali! si voleu escoltar-lo. Cliqueu aquí

Publicat dins de CONTES, General | Deixa un comentari

LA BANDERETA, SÍMBOL DE LA INDEPENDÈNCIA D’ARENYS DE MAR

(ARTICLE APAREGUT A L’AGENDA D’ARENYS EL MES DE MAIG DE 2018)

El dia 18 de gener de 1599 i essent  el Marquès d’Aitona senyor natural dels dos Arenys, va  pronunciar la sentència de separació de les dues viles i amb paraules de Josep Maria Pons i Guri:

… el marqués, després de fer avinent que, com a senyor natural de les dues universitats desitja (que els habitants de les dues universitats Sant Martí d’Arenys -Arenys de Munt- i Santa Maria d’Avall -Arenys de Mar-) estiguin en bona pau i quietud, tranquil·litat, amor i germanor, ha de lliurar aquells vassalls fidelíssims dels plets i controvèrsies que s’arrossegaven des de fa molts anys, tant a la Reial Audiència del Principat de Catalunya com en altres cúries civil i eclesiàstiques, i adverteix que obrarà, més que no pas pel rigor de la llei, com amical componedor i arbitrador, en força del compromís atorgat al seu favor” (1)

(paraules molt assenyades i amb llenguatge ponderat, equilibrat i  just i que avui, algunes patums justicieres han debolit)

I el Marquès desplega, a la sentència, tots els punts que els de Dalt i els de Baix han de complir. I  els insaculadors (els qui havien de triar els jurats i els consellers que havien de regir els destins de la incipient vila de baix) es van reunir a la casa del mestre d’aixa Joan Pasqual i Lleu (carrer d’Avall 7 avui Can Manel Torrents)  i decidiren que farien la tria de tres jurats i els consellers. I així el dia 3 de Maig de 1599, festa de la Santa Creu, es van reunir a la Plaça pública de Santa Maria d’Arenys de Mar, avui Plaça Flos i Calcat i varen escollir els jurats, els síndics i fins i tot el clavari tot extraient rodolins que prèviament s’havien col·locat dins un sac i que anava traient un noiet de vuit anyets… I també decidiren que, en recordança de la efemèrides, col·locarien, cada any, el símbol de la independència: Una bandereta amb els símbols de Sinera…

Tot això amb una gran multitud aplegada i els escollits foren  els tres Jurats Gabriel Lleu, Joan Pau Andreu i Umbert i Gabriel Borrell. I com a Clavari (tresorer) Joan Pasqual i Lleu i 27 Consellers encapçalats per Bertomeu Borrell. I tot seguit els càrrecs varen celebrar la primera sessió constituent  a la Torre del mar o Fortalesa, que servia de Casa de la Vila. I en aquell moment acordaren que la Bandereta  que avisava dels vents als pescadors i que hi havia penjada al cim de la Pietat, passés,  del blanc que lluïa fins aquell moment,  a tenir els símbols de la creu, l’aranyó i els xiprers i onegés tot l’any al cim del campanar i, des de llavors, cada any de cada any, el primer diumenge de maig la renovellem, en recordança de la nostra independència.

I a l’ensems també van  decidir que la Bandereta que havien confeccionat noies cosidores,  el dia de Dijous Sants es col·loqués, plegada, per a la seva benedicció   al peu del monument i després amb les processons pertinents, el dia de la Santa Creu (3 de maig)  es puja al cim del campanar tot substituint la de l’any passat. Actualment la cerimònia es duu a terme el primer diumenge de maig.

I la llegenda particular ens diu que les noies casadores que no tinguin promès, poden pujar al campanar i donar tres tombs a l’entorn del mateix campanar i si ho fan degudament, trobaran promès el proper any…

Doncs ja ho veieu : Els d’Arenys de Mar som independents des del 3 de maig de 1599… (dels d’Arenys de Munt, eh!)

  • Les paraules en cursiva les he manllevades i també per a la informació d’aquest article m’he servit del llibre de Josep Maria Pons i Guri  “ Quan nasqué, s’emancipà i organitzà una Vila – Arenys de Mar, 1574-1720)” a qui reto, des d’aquí, sentit homenatge pel seu mestratge.
Publicat dins de MARENY-SINERA | Deixa un comentari

LA PONA ORGULLOSA

La Pona i el marit

Quan nostramo i Sant Pere van baixar a la Terra, en una de les seves vingudes a la terra on volien comprovar com anaven els humans.

Tot baixant van creue que  la millor manera de saber-ho seria anar a un poblet petit, millor a les afores del poblet on podrien trobar un vailet o vaileta, per veure com agençaven la seva vida.

Es va escaure que van anar a una casa allunyada dels pobles i van trucar. Els va sortir la Pona i els posà en antecedents que la seva vida era una porqueria.

Ells que li pregunten si li p0den alleugerir el neguit.

Ella fa que diu que sí,

– M’agradaria un ramat de xais.

Després del ramat els va demanar una casa, després molts diners i finalment volia un promès, però havia de ser un home ric i poderós. Nostramo i Sant Pere li porten un Alcalde molt acabalat !

I quan la tornen a veure , li pregunten:

— Què Pona, com anem? . Com va la vida Pona ? Ets feliç Pona ?.

I la Pona s’hi torn!

–Ja n’hi ha prou de Pona amunt i Pona avll , ara sóc rica ! . Ara sóc la

SENYORA PONA….

I tanmateix Nostramo i Sant Pere van estar pensant llarga estona, si li deixaven el que li havien donat, o , per mor de l’orgull, li prenien tot el que tenia….

Ah!

Si voleu escoltar el conte, podeu clicar aquí.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA FILLA DE L’ALCALDE DE BESCARAN

Imatge: Bescaran

Temps era temps, a Bescaran   hi havia un Alcalde d’allò més xiroi, agençant, content d’haver-se conegut , de forma i manera que quan arribava la festa major del poblet que s’esqueia per Sant Martí, feia mans i mànigues per a poder obsequiar a tota la gent que volia celebrar la festa del Sant Patró i feia via al poblet.

Acabat l’ofici de festa major, l’alcalde volia obsequiar a tots els presents amb tot el que podia i tenia…. i s’esdevingué que aquell any, la collita d’olives havia estat ben ufanosa.

Ell que crida a la seva noia , o sigui , la pubilla, i li encomana que vagi a la gerra on guardava el preuat tresor, que poses la ma a la gerra i tragués  un bon grapat d’olives per a obsequiar a tots els convidats. La noieta, que era certament molt bella, no tenia gaire senderi, o sigui una mica estreta de sostre.

Ella que posa la ma dins la gerra, agafa un bon grapat d’olives, treu la mà…… que carall!! no treu la ma. No pot, no pot treure la ma de la gerra. Es comença a posar nerviosa, escarritxa cosa de. no dir, crida i gemega i tothom que fa via a ajudar-la…. Els més entenimentats, demanaven paciència, els més agosarats, demanaven que es fes alguna cosa i ràpid…. i els més taujans ja predicaven que el que calia era tallar la ma de la pubilleta car no seria gaire galdós que pels segles dels segles la pubilla hagués d’anar traginant per tot arreu amb la gerra….

Passa l’estona i ningú en treu l’entrellat….

A totes aquestes veuen que arriba al poblet un jovincell, ja de lluny semblava una mica taujà, o sigui una mica curt de gambals…. però com que no es tractava de triar…. sinó de solucionar el problema de la pubillla. I li expliquen el desficaci en que es troben.

El taril.lot que s’acosta a la noia i li fa, amb veu potent :

— Noia! deixa anar les olives !!!

Dit i fet…..

I en aquell instant en deixar anar les olives, la ma, com si d’un miracle es tractés,  surt sola i sense problema.

Aital miracle havia d’obtenir recompensa:

Des d’aquell dia a Bescaran van tenir un Sant Pare, car el xicot va ser elevat a la alta púrpura del papat….

I conte contat… ja està acabat.

I si voleu, cliqueu aquí per escoltar-lo.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA REINA DE LES ENCANTÀRIES

El gorg negre de Gualba d’on pervenen totes les encantàries.

Us fa que avui us n’expliqui una d’encantàries. Altrament , goges, nimfes, nàiades… o sigui totes les bruixes bones…..

Temps era temps que un traginer fou encarregat de fer un viatge pel qual havia de matinar molt. Tant havia de matinar que va sortir de casa a les hores petites, talment quan en el campanar de Sant Segimon encara no havien fet les dues batallades de l’hora matinera.

Enganxa el matxo i trisco-trisco se’n va rostos avall…. i en arribar al prat del faig gros

sent unes músiques de flabiols i tamborins i, ell que queda amagat darrera el carro i veu un esplet de donzelles de les més boniques que no havia vist mai.

I quan ja semblava que amainava la música un esclat de llum surt del gorg i amb ella apareix la bellesa més llustrosa que havia vist el pobre traginer…. i sense pensar-s’ho massa va cap a ell i el convida a ballar…. i ja teniu el traginer transportat a un altre mon. el mon de la bellesa, de la joia , de la infinita virtut de l’amor.

En acabar-se el ball, l’encantària s’adreça al traginer i li fa:

-Ai las que no tornarem a ballar mai més. Però sàpigues que has ballat amb la Reina de les Encantàries.!

I des d’aquell dia el traginer es va fer una capseta que nomenà la capseta dels somnis i dels records i al llarg de la seva vida la va anar omplint per gaudir dels moments més plaents que havia viscut…. i , el més important va ser la nit dansant amb la Reina de les encantàries. !

I si tots ens fabriquéssim una capseta de somnis i records…….

Si la voleu escoltar cliqueu aquí.

Publicat dins de CONTES, General | Deixa un comentari

SANT JORDI, COM CADA ANY COMPLINT EL RITUAL D’EXPLICAR CONTES A L’ESCOLA INSTITUCIÓ MONTSERRAT DE SANTS….

Tomba de la rosa d’Arenys de Mar.

I com cada 23 d’abril, festa de Sant Jordi, a bona hora vaig a l‘escola Institució Montserrat a explicar contes a la mainada. Ho faig des de 2009 , aquí trobareu l’apunt de la primera vegada. I em plau molt i molt…. i ja els primers anys els vaig explicar la història de la  Tomba de la Rosa i la seva grandesa com a símbol de l’amor i la  trencadissa que alguns van fer, no respectant els desitjos dels amants….. I des d’aquell dia…. que vaig prometre que  la rosa que em regalen cada any , anirà , ni que sigui per un sol dia, a fer companyia a la tomba de la Emília i en Rafael. Per un dia hi ha una flor natural a la tomba…. els altres dies, la voluntat dolguda dels amants fa que només hi hagi flors de plàstic….

I enguany ho he tornat a fer, i he tingut la sort de trobar al cementiri una colla de vailets i vailetes d’Arenys de Munt i el seu professor m’ha demanat si els volia explicar la història de la tomba… I amb molt de goig, l’he repetida.

Algú podria restaurar el greuge que Arenys va cometre amb els enamorats?. Es podria fer un front comú per tal que a la tomba de la rosa…. cada dia de cada dia de l’any hi hagués una rosa o alguna flor natural.?.

I si voleu escoltar els contes explicats , cliqueu aquí.

 

Publicat dins de CONTES, General | Deixa un comentari