SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

FUTUT BURRU !!!

Foto: L’espasa de Sant Martí, en una fotografia de fa pocs dies, feta pels bons amics Pep Tarragó i la seva dona, la Pepita Caballé.

No fa massa dies, em vénen a veure en Pep i la Pepita. Em renyen (ells ho fan sempre amablement) perquè la setmana anterior m’havien trucat des de Paris, tenint davant d’ells l’Espasa de Sant Martí. la nostrada espasa de la llegenda del Drac. Si voleu,  podeu veure les fotografies que van fer….

Ho sento… quan em van trucar no em van trobar. Ells condolguts per mi, perque tenien al davant l’espasa….

M’expliquen que l’espasa està bellament exposada al Museu de l’Armée de Paris…. I al costat una bonica explicació de la mateixa (tota ella extreta del llibre de Martí de Riquer “Llegendes històriques catalanes” un exemplar del qual els vaig portar personalment a la direcció del  Museu i els vaig explicar el que en sabíem nosaltres de l’espasa….)

Ells, els dirigents del Museu,  em van facilitar el que tenien: un expedient petit, esquifit, en el que no hi havia ni una dada històrica….

En Pep , fotetes:

No,…. és clar…. com que els vas explicar tan bé la història… han enllustrat l’espasa, li han posat un bon embolcall i ara la tenen com en un altar. Fa goig, ella soleta… les altres espases adotzenades, totes ficades en un expositor comú…. Però la nostra no… ara en saben la història, i l’expliquen , i la llueixen….

-Home…     Que li responc… doncs mira, ja m’agrada que la tinguin tan ben abillada….

-Si, si, si   Que respon en Pep…. Futut burru!.. Que gràcies a tot els que els vam portar fa anys, han descobert que tenen una joia… i ara que?… ara no ens la donaran mai…Han descobert la seva vàlua… i tot, com?… doncs perque nosaltres els ho vam explicar!!!

-Home…. que li responc amb un fil de veu…. Però l’espasa la tenim lluent i esponerosa al Museu de l’Armée a París, per qui vulgui anar.-a a veure.

(si voleu escoltar tota la historia de l’anada a Paris l’any 2001, podeu clicar aquí).

LA FAVERA

Dibuix: Una favera dibuixada per  Sheila Garcia alumna del CP Santa Maria del Mar.

Avui una contalla de l’Amades, que ja vaig explicar fa temps, però qse m’ha ocorregut de tornar-la a explicar, perqui vulgui comprovar com una mateixa contalla es pot explicar de maneres diferents. Si voleu, cliqueu aquí per escoltar l’antiga.
L’he tornada a explicar d’una altra manera.

De com el cel premia els bons i blasma els dolents….
Ai! si un dia perdeu la bona manera de viure amb els veïns i amics.
Ai si us agraden massa les coses d’altri…
Vindrà un xarop de bastó…
O el que és el mateix: Nostre Senyor te un bastó que pica i no fa remor.

Apali! si la voleu escoltar cliqueu aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

UN TOMB PEL CEMENTIRI DE SINERA AMB BONA COMPANYIA

Foto: El amics que m’han acompanyat a la passejada.

Sovint anem a can Quintí al carrer de la Torre, a comprar, obviament. Tenen bons productes, ben escollits, i bona cuina quan ens fa falta. Pugem del despatx cap a casa i passem per davant de la botiga. Moltes vegades entrem, però no només a comprar, sinó a fer-la petar, bona conversa tenim sempre amb la Teresa, la seva filla i el personal. No us perdeu, si veniu a Arenys , de demanar on és a can Quintí i de ben segur que en sortireu contents,  amb bona compra, bons productes i una estona riallera amb la mestressa.
Aquesta setmana, comentant, em diu que li vénen uns amics a veure Arenys, que els recomani qué poden veure:
-I cà, que faig jo, ja us portaré a fer un tomb per Arenys.
-Home, no vull molestar…
-Si no és molèstia, al contrari. Anirem al Cementiri…
– Al cementiri, vols dir, que potser s’ho prenen malament..
No dona no!!
I avui, en bona companyia hem pogut fer un tomb pel nostre cementiri. Fa goig mirar Arenys des del Mirador que ens han fet, amb encert, al
capçal del cim de la Pietat, i ara l’una ara l’altra, he pogut fer una
de les coses que més em plau:

Mostrar part de la nostra història i la nostra literatura a qui la vol escoltar.
Molt bons companys de viatge!!!!
Per a ells i per a tots, us enllaço alguns escrits que fan referència al Cementiri.
Itinerari pel cementiri
Toni Cucarella ens roba la batalla.
Fotos del cementiri de Sinera.

AMB PERMÍS DE L’ABAT

Foto: El poble d’Ancs.

Avui una contalla del Pallars….
De quan al món hi havia unes sequeres importants. Tan importants que ni traient el Sant Cristo Gros de les esglésies s’aconseguia que caigués una sola gota d’aigua.
Però vet-ho-aquí que els del poble d’Ancs troben una petita estatueta de Santa Cecilia.
Davant d’una sequera important els d’Ancs demanen permís al pare Abat de Gerri que els deixi treure Santa Cecília per a congriar la pluja.
El pare Abat que els fa:
– Home si ni amb el Sant Cristo Gros fem ploure, com voleu que aquesta petita estatueta de Santa Cecília aconsegueixi la pluja!!
Doncs sí, Santa Cecilia va fer que plogués a bots i a barrals. Petita, però potent!! Ella sola va aconseguir la pluja.
Apali, si voleu cliqueu aquí , o al dessota i podeu escoltar  la contalla.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

ANEM A OIR MISSA

Foto: Cor de la Catedral de Barcelona.

Us heu fixat que no diem anem a veure missa, i si bé diem que anem a missa, la frase més corrent que deien els nostres avantpassats i que encara avui (de la poca gent que hi va) en diu anar a oir missa.
Us heu preguntat perquè?.
Fàcil si entreu a una catedral i veieu la seva estructura.
Al bell mig de les catedrals, basíliques i temples grans, al bell mig de la nau central hi ha el cor, que és el lloc
de l’església destinat als cantors on es resa i es canten els cants litúrgics.
Com a espai arquitectònic ha tingut diferents ubicacions en les  diferents èpoques. Està documentat com
a espai separat des de l’època visigòtica, quan els cantors es situaven darrere
i als costats de l’altar. A partir dels segles XIV i XV, en col·locar els grans
retaules gòtics darrere l’altar, el cor es va traslladar a la nau, ocupant un
espai central des del transepte cap a l’entrada, normalment tancat amb parets o
reixes, i amb una reixa a la banda de l’altar, on hi tenien accés només els
músics i els clergues i canonges, que participaven als cants interpretant les
melodies gregorianes  en
alternància amb el cor polifònic de músics professionals.

Si, i tot això està molt bé, però el cor, com veieu,  era destinat als canonges, cavallers, etc…. I el poble?….
El poble s’havia de col.locar a l’entrada, sense sobrepassar el  cor, allunyat de l’altar que està situat al seu darrera i per tant, el poble no veia, ni mirava, ni entrellucava la missa, perque no podia… el cor li ho impedia….. Només els quedava oïr-la….
I d’aquí ve l’expressió anem a oir missa..
Apali!

 

CON LA IGLESIA HEMOS DADO, SANCHO.

Imatge: Don Quijote i Sancho, vistos per Picasso.

Ondia tu!….
Aquest matí, anant en cotxe, escolto aquesta noieta que s’esgargamella periòdicament a tots els canals catalans, castellans, per radio i televisió, per terra mar i aire, i de la qual, demà passat és el seu patronímic, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, etziba:
Con la iglesia hemos topado, Sancho!!!
Home, que jo aquesta noia la tenia per enllustrada!!!
Al vespre a Can Cuní, tornem-hi que tornem-hi….
Que si la mateixa cançoneta…..con la Iglesia hemos topado….
Home, la gent que parla d’oïdes, mira, passem-hi, és el que te parlar d’oïdes…
Però una senyora enllustrada i que treu pit per qualsevulla cosa que se li pregunti, no estaria de més que llegís el capítol IX de la segona part del “Ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha”
I perque no tingui gaire feina, aquí li transcrivim…

Hallemos primero una por una el alcázar –replicó don Quijote–; que entonces yo te diré, Sancho, lo que será bien que hagamos. Y advierte, Sancho, que yo veo poco, o que aquel bulto grande y sombra que desde aquí se descubre la debe de hacer el palacio de Dulcinea.
–Pues guíe vuesa merced –respondió Sancho–: quizá será así; aunque yo lo veré con los ojos y lo tocaré con las manos, y así lo creeré yo como creer que es ahora de día.
Guió don Quijote, y habiendo andado como doscientos pasos, dio con el bulto que hacía la sombra, y vio una gran torre, y luego conoció que el tal edificio no era alcázar, sino la iglesia principal del pueblo. Y dijo:
–Con la iglesia hemos dado, Sancho.
–Ya lo veo –respondió Sancho–. Y plega a Dios que no demos con nuestra sepultura; que no es buena señal andar por los cimenteños a tales horas, y más habiendo yo dicho a vuesa merced, si mal no acuerdo, que la casa desta señora ha de estar en una callejuela sin salida.

I que l’amic Jordi Bilbeny em perdoni, perque en Cervantes, com tothom sap, era català…
Apali, bona vesprada.


MATÍ FENT SONAR LA CAMPANA A SANT CRISTÒFOR DE LA CASTANYA

Foto: Matí a Sant Cristòfor de la Castanya.

De vegades, la vida, ens retorna una part de la joia entrellucada fa ja uns quants anys.
De matinet, amb els meus fills, l’A. i en X.  tots dos ja una realitat present i plaent, hem anat a la recerca d’una part de la muntanya, aquella que, avui, encara em veia en cor de fer….
Un cotxe a Sant Martí del Montseny i l’altre cap a Collformic….
I ara una giragonsa,  ara l’altra, en la millor companyia, mentre i tant la Xon s’havia quedat a preparar el dinar, per a tots, l’avi també, i a esperar-nos que retornessim del lleure dominical, (per ella, la feina dominical) ….
i a poc a poquet, el camí avançava… i ens hem apropat a  Sant Cristòfor de la Castanya, on hem pogut pujar al campanar, com sempre ens deixen els bons masovers, i hem pogut fer repicar les batallades de la campana que ressonaven a la vall, i totes i cadascuna de les batallades  anaven a les boscuries i ens retornaven al nostre encalç, talment com si la vida, plena de giragonses, s’endugués i ens tornés aquests moments que  avui ens permetia gaudir-los nosaltres tres. Sabent, però que l’estima mai és closa i sempre compartida amb els que estimem.

Si us plau, esguardeu les cares rialleres de tots.
Un regal que la vida ens ofereix…
Podeu veure les fotos, clicant aquí…