SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: TASTS DE VIDA

FACECIES ELECTORALS… O LES TRIBULACIONS D’UNA JUNTA ELECTORAL

A les envistes d’unes eleccions, i només amb ànim de fer tabola,   us presento unes facècies electorals:
Atenent que aquest pobre blocaire, per durant molts anys, va ser membre d’una junta electoral, i per tant vaig viure moltes eleccions… però viscudes des de la cuina, o sigui allà on no es veu des del gran públic,  però on hi ha les anècdotes més llustroses i poc conegudes.

Apali. Si us abelleix podeu escoltar com un pobre lladre es convocat per advocats, jutges i tuti quanti,  perquè obri la caixa de cabdals en la que, en mala hora, els saberuts membres de la junta electoral , varem creure que estarien ben custodiats els sobres de les meses electorals .. però sense conèixer-ne la combinació d’obertura … resultat… un lladregot, dels condemnats pels jutges presents, va ser proposat per obrir la caixa en robatori.. però… ho va aconseguir?… ah, doncs a escoltar…
I després una altra facècia, en la que un representant d’un grup polític, impugna els vots d’un altra partit perquè les pestanyes que tancaven els sobres dels vots, que havien repartit als seus simpatitzants , eren diferents dels aprovats per la Junta Electoral Central. La tanca era rectangular quan havia de ser triangular. Motiu suficient per declarar nuls els vots amb aquests sobres… Penseu en l’esglai dels pobres membres de la junta que havíem de declarar nuls quasi tots els vots d’un partit capdavanter… Ja començavem a mirar on ens exiliàvem.. Però … les varem declarar nules, o no?… apali… a escoltar….

DESTRALS

FOTO: Bocí del llistat de malnoms de bosquerols que presideix l’exposició:

La meva bona amiga Carme, esposa d’En Martí Boada m’ho va fer saber aquesta passada setmana: En Martí, de la mà amb en Perejaume, inauguraven una exposició de destrals a Sant Pol de Mar. Per motius personals no vaig poder anar a la presentació, però aquest matí hem anat a veure aquesta exposició curiosa. Destrals… no és pas un estri comú, ni un estri del nostre quefer diari, però a mi, que vaig néixer com aquell qui diu amb una destral a la mà i que va ser la meva feina temps i temps, em va copsar l’exposició.
Bona exposició d’aquests estris, ben acompanyada per descripcions literàries i fins i tot científiques, i amb un videu que enllustra uns passatges d’abatre un arbre… Però, si puc dir quelcom, li falta la ferotgia de la feina, els colps de la destral que retrunyen al cervell, en ple migdia, després d’haver fet un mos i un traguet  al fato… Els xerrics dels grills que sembla que es riguin dels pobres deus caiguts que  destral en mà, feien una feina dura, molt dura… podríem dir ferotge… I també hi he trobat a faltar els renecs… Si ja se que això no és políticamente correcte, però sense els renecs, la gent de bosc no era res… com sense el bot de vi, com sense el fato, com sense el crit, l’esgarip…. En fi… Molt bona exposició, però pregaria a n’En Martí i en Perejaume, coneixedors de primera mà dels bosquerols que l’enllustrin d’esgarips, de colps, de crits (si volen que s’estalviïn els renecs)… i llavors que hi portin tots els nens de les escoles perquè capeixin, ni que sigui de lluny, la ferotgia de la feina dels seus avantpassats… Per cert, m’ha plagut molt el llistat dels malnoms dels bosquerols que presideixen l’exposició. (Altrament, jo era “el gran de cal ferrer”)
Felicitats Martí: Una molt bona pensada a la que li falten molts efectes especials perquè sigui verídica….

ELLA

Foto: Advocat pavero… a l’inrevés que una secretaria eficient. (Honore Daumier)

Si vaig penjar l’homenatge al mestre en dret el Sr Bartra, em sembla just fer un homenatge a la meva primera secretària: La Maria Rosa, que ja ho era del despatx. Un conte que li vaig fer fa temps, el transcric:

“Amarat per la petita pluja prima de febrer entres amb temor al gran despatx. L’Antoni t’ha dit que avui et podies presentar davant del misser. T’has abillat un xic més curosament que els altres dies. Tal volta t’hauries d’haver posat corbata. Però ca!. Com vols posar-te corbata si mai n’has dut. Els estudis els has fet treballant els matins i a les tardes, cap a la facultat amb el macuto i els texans…..


I ara volen que et mudis…

I ca barret! … no et mudaràs

…… t’arranjaràs un xic, perquè, quan acabis aquest curs has de començar a fer d’advocat. És el darrer curs i fa dos mesos que no treballes. Va ser aquell matí que vas sentir la sotragada. L’esquena se’t va esberlar, va dir prou. Estaves carregant el camió de serradures. Tu , i la teva mala jeia. Sempre cridant… donaves ordres al pobre Quico i a n’en Juanito:
– Refot! que sembleu cacatues. Ja podríeu posar-hi més interès a la feina. Exclames irat.
I llavors la gran fuetada. L’esquena que sembla que s’esberli et fa escopir l’esgarip de llop ferit. Llences la pala i t’ajeus al sot de les serradures. Els altres dos se’t queden mirant incrèduls. I tu no pots més. No pots aixecar la pala. No et pots moure.
Et treuen com poden del sot. T’estires a terra. Diuen no se què, d’una ambulància. Ni pensaments. El cotxe el portaràs tu. I te’n vas cap casa, però abans, a veure la Xon. Sense ella no faries res.
I després d’aquí, metges. Tots. L’un que ja es curarà sol. L’altre que cal operar. L’altre que acupuntura. L’altra que gimnàs… El més segur, li sento dir a l’eminència, que no podrà treballar més…
Encara bo que acabes la carrera. Sí, -penses- bon tros a l’olla en posarem. Acabar la carrera. Ja gran, amb l’Ariadna que puja i amb el sou de la Xon només. No serà la primera vegada que viureu només del seu sou.
I per això aquell febrer plujós vas entrar esporuguit al gran despatx a demanar feina.
Truques temorenc el timbre. Esperes i al poc, t’obren la porta. Surt Ella: no molt alta, tremp de dona valenta, domina la situació. Se sap en el seu castell, que després, amb els anys, comprendràs que era seu i ben seu.
– Digui… què volia:
– No… que jo. Venia.. t’enforfolles. Els seus ulls inquisidors t’esguarden amb atenció. I tu penses: ara deu pensar … i que vol aquest cadell… Venia perquè el meu parent, l’Antonio…
– Ah, ja ho se… passi, passi.
I et fa entrar a l’espaiosa sala.
L’espera pot ser llarga. A la sala hi ha visites. La Tecleta, una dona d’edat, explica tot el seu quefer amb l’herència.
– Oh no se ne’n foti.
Li etziba, sense que el pobre home que li ha tocat com a company d’espera hagi dit res.
– Miri a mi em pertoca l’herència. Però no hi ha manera que s’aclareixi. Em dic de cognom Juhé, perquè de nom em dic Tecleta per servir-lo. Doncs miri que me l’escriuen de maneres diferents eh! I no només a mi no eh!, perquè si fos a mi, tant li fot, però el problema és que el nom l’han escrit malament a tots els meus avantpassats. Que si Jove, Jover, Jovè, Johè, Johê Joher, Juvè, Juver … i així fins a divuit formes diferents, comptant-hi els accents que, com que sembla francès, fins i tot n’hi ha que porten el sombreret. I segons l’advocat diu que ho tinc negre. Que sembla que jo no sigui la filla de qui sóc filla, ni neta del meu avi. Quins pebrots que tenen aquests de la Justícia!. I vostè perquè diu que ve a veure el lletrat. Ah! ja m’ha dit que era per un tema personal. Carallot, si no vol no m’ho digui, però per temes personals hi venim tots. Miri, jo abans que em passés això de l’herència, havia tingut un altra problema. Amb el pobre Julià que al cel sigui. Fins volia separar-me, però aquí l’advocat em va dir que ni pensaments. Que la llei encara no ho permetia. Però refot, que jo li dic, que jo ja n’estic tipa d’aguantar aquell gamarús. I l’advocat anar dient que aguanti, que total ja falta poc per la Llei del divorci. I noi, aquest problema es va arreglar sol. Se’m va morir el pobre Julià. Si ja se que me’n volia separar però això només ho sabíem l’advocat i jo. I em va saber greu eh! Fins i tot el vaig plorar. Ep! Només una miqueta eh!. Però mira, encara em va anar bé. Vaig heretar la casa. Com que no teníem fills i els seus pares ja eren morts, em va tocar tot a mi. Oh! i sap que em deia l’advocat?. Que si els pares haguessin estat vius, tot hagués sigut per ells i jo només hagués vist no se que dels fruits, que no se que coi vol dir, però l’advocat em deia que només podia viure a la casa i encara si el plorava un any i no se que més…. Però allò ja va passar i ara, això de la meva herència si que es gruixut. A veure si no podré heretar…
– Sra. Jover.- Diu Ella, amatent tot fent-la passar. Un respir omple la gran sala d’espera.
Poc et podies imaginar que acabaries el cas de la Tecleta.
Omplint de certificats i de paperassa l’expedient te’n vas sortir. Fins de divuit maneres diferents s’escrivia el cognom de la Tecleta i els seus avantpassats: Jove, Jover, Jovè, Jové, Jovê, Joer, Joé, Joè, Joe, Joê, Johé, Johè, Johê, Joher, Juvê, Juvé, Juvè, Juver. I a sobre semblava que al Jutjat se la prenien de broma:
Providència que t’etzibaven.
– … para requerir a la parte que acredite el verdadero apellido de la actora, debiendo acreditar si su verdadero apellido es Jubé…
– Mira no et fot. Els vas haver de contestar:
– “… para poner de manifiesto al Juzgado las dificultades que tiene esta representación de acreditar el verdadero apellido de la actora dadas las grafias diferentes con que en los Registros viene recogido y si para muestra de la dificultad sirve un botón, indicar que este letrado habia descubierto dieciocho formas de escribir el susodicho apellido y el Juzgado, obviando las precitadas formas, se inventa una nueva (Jubé) que hasta la fecha no habia sido detectada.-
Aquell escrit et va costar que estiguessis més d’un mes sense poder entrar al Jutjat dos. La Concha, la oficial, no et va perdonar mai la ironia….
El grinyolar de la porta de la gran sala et desperta. Havies començat una becaina.
– Ja pot passar. Et diu Ella, amb el somriure de la bonhomia pintada al rostre.
I et trobes davant l’advocat. Bonhomiós, et parla de la professió. Li agrada, se li nota en les expressions. Per l’edat podria ser el teu pare. Una mica jove, però podria ser el teu pare. Ho raona tot, ho amara amb la seva paciència. Dóna a cada paraula el valor que te, la sonoritat precisa.
La conversa, penses. La conversa que no has tingut mai amb el teu, de pare, ara de cop te’n trobes amb un altre. El que t’hauria agradat tenir. El que raona i si convé treu la ironia fina.
Amb aquest advocat que tant t’has estimat i encara t’estimes. Amb el que tantes hores bones has passat. De vespre, quan la feina minvava, us tancàveu al seu despatx. De fora estant, estàveu traient l’entrellat d’algun cas enrevessat. Però de dins, podíem fer-la petar de tot, de pintura, d’art, de literatura, de totes les formes de conversa amatent a qualsevol ullada a allò que fos delectança de l’esperit. El pare volgut, el pare que sempre hauries volgut tenir, el pare que et conformava una cultura que tu estaves freturós de poder tastar.
Però no era el teu, no era la sang lligada amb la sang.
I un cop acabada la conversa, l’advocat la crida. Entra Ella,
– Digui. Demana amatent.
– Miri, aquest xicot, quan acabi els estudis, vindrà pel despatx a començar a veure papers de la professió.
I en aquell moment, vas veure, en la mirada d’Ella, que havies trobat qui t’agombolaria en aquest incert mon que tot just començaves a entrellucar.
Llavors vas saber que, per sempre, t’estimaries molt i molt a qui, a partir del primer contacte, va ser la teva guia. Qui et salvava de les urpades dels funcionaris judicials, qui t’aplanava el camí en els laberints enrevessats del jutjat. Qui et va descobrir aquest mon que, després has sabut, no podeu ensenyar els advocats. Aquests camins que només poden ensenyar les persones com Ella:
MARIA ROSA PEGUEROLES JUBANY, la meva primera secretaria.


ADÉU TIA DOLORS

Hi ha setciències: son necessàris.
Hi ha gent intel.ligent: necessària.
Gent saberuda: necessària.
Gent important: necessària.
Gent dirigent: necessària.
Algun miserable: l’hem d’aguantar.
Gent dolenta, hi hem de comptar.
Hi ha gent bona, molt bona, com la tia Dolors, aquesta és  imprescindible!.
Ahir la vàrem enterrar en la pau dels justos. Descansi al cel.  

AL MEU MESTRE EN DRET, EN JOAQUIM Mª BARTRA SOLER


Foto: En Joaquim Mª Bartra Soler.

Divendres dia 20 vaig tenir el goig de participar en un acte de justícia:
Es reconeixia la carrera professional de quatre advocats de Mataró. Un acte solemne celebrat a l’Ajuntament de Mataró, presidit per l’Alcalde de la ciutat En  Joan Antoni Barón, la Consellera de Justícia Na Montserrat Tura i el Degà del Col.legi d’advocats de Mataró En  Josep Masó. Em van demanar que fes la glossa d’un d’ells: el qui ha estat el meu mestre en la feina del dret En Joaquim Mª Bartra Soler. Ho vaig fer amb un goig immens. Com que l’acte havia de ser llarg vaig haver de reduïr el parlament. El penjo  sencer aquí com a homenatge al meu mestre i amic Sr Bartra.

“Bon vespre:

Ara els pregaria, si són tant amables, de fer-me la mercè  d’acompanyar-me a  les calendes del mes de setembre de l’any 1980, servidor de vostès es troba  al davant del pis segon segona de la Muralla de Sant Llorenç número 23 d’aquesta ciutat de Mataró.  I en aquelles primerenques hores del matí em trobava xop, mullat de dalt a baix.

A Mataró plovia, no molt, però queia  un ruixim que empapava. Jo venia d’Arenys de Mar, on feia un dia clar. Venia instruït per l’avi Pons, perdó, per l’eminent jurista arenyenc Sr Josep Ma Pons i Guri  que  m’havia advertit que entre Arenys i Mataró mai res era el mateix. Aquell dia físicament  vaig comprovar-ho.

Després de prémer el timbre,  m’obre la porta la Maria Rosa,  permeti’m que faci un parèntesi per dir : què faríem els despatxos d’advocats sense les nostres (Maries Roses)?.
I entro al despatx.

Mentre m’agomboiaven cap una petita habitació que seria el meu despatx els primers dies com a advocat, de cop sento un dringar de claus, s’obre la porta i sense veure  ningú, sento : -Maria Rosa!, els expedients, truqui al Sr. Balcells que el judici de les 10 l’arreglem, truqui al senyor Bécares que no em vingui amb més rebaixes en el judici que tenim a dos quarts d’onze.  Ah!  per cert,  truqui a la Marta i digui-li què m’he deixat les ulleres al damunt de la lleixa de la cuina,  que me les faci arribar al jutjat.
Encara no havia acabat d’oir  aquestes paraules, sento una altra dringadissa de claus, paro l’orella i escolto :.- Maria Teresa! Los expedientes!! (els que el coneixíeu sabeu que estic parlant del plorat Fernando Balibrea Pérez-Vitoria). No sé com vàrem anar cap al Jutjat, no sé pas com hi vàrem arribar, si en  cotxe o a peu, o en  globus.
El que se és que em trobo en el jutjat de Mataró. La sala havia de ser clara i diàfana  perquè hi havia molta llum que entrava pels finestrals, però la mateixa llum en entrar per l’esquena del Jutge, enfosquia la sala. Això feia que les persones que estaven a l’estrada tinguessin la cara enfosquida. Era lúgubre. Quan entrava un justiciable es trobava amb una baluerna tota negra al front que deia amb veu greu: acérquese!!, i ell, esporuguit, sense saber del cert qui parlava,  s’anava apropant amb pas poruc.
A la dreta de l’estrada hi havia el Sr. Soler i a l’esquerra hi havia el Sr. Bartra, però compte, al costat del Sr. Bartra em va semblar veure una imatge sorgida  del Xibalbà,  perquè ens entenguem sorgida  de l’avern,  altrament,  era el  digne representat del ministeri fiscal.
El primer judici semblava molt senzill, anava del següent:
Sembla que un cotxe havia sobrepassat amb el capcirell de la seva part davantera la línia d’un cediu el pas, i un altre cotxe, que venia per la seva esquerra, sembla que,  a una velocitat superior als 60 km/h permesos, l’impacta causant-se tots dos força danys. Aquesta era la versió que intentaven donar els dos missers  que hi havia a l’estrada. Prou anaven  esgargamellant-se i intentaven treure l’entrellat, tot pretenent que el culpable era el contrari: L’un per haver sobrepassat un cediu el pas i l’altra per circular a velocitat superior a la permesa.
Bé,  això era el que pretenien els advocats, perquè el que deien els justiciables no era pas això. El justiciable que havia sobrepassat lleugerament el cediu el pas, jurava, per la constitució acabada d’estrenar i si no n’hi havia prou també per la Virgen de la Macarena, que ell no havia arribat ni tant sols a 20 metres del cediu el pas i el que anava a més de seixanta km per hora, jurava i perjurava,  en aquest cas per la Verge de Montserrat,  que ell no havia sobrepassat els seixanta,  ni els quaranta, que amb prou feines anava a 20 Km/h. El resultat era un impacte brutal, sinistre total dels dos vehicles.
Acabat el judici l’advocat de la dreta, el Sr. Soler informa  “que los hechos son constitutivos de una falta del artículo 586 párrafo tercero…..”, i el Sr. Bartra diu vehementment “….que los hechos son constitutivos de una falta del artículo 600 ……”  i el representant  de l’avern, per allò de fer justícia distributiva demanava la condemna dels dos.

Acabat el primer judici,  el Sr. Bartra i el Sr. Soler es troben a mig de l’estrada i talment com si al davant seu hi haguessin les relíquies incorruptes de Sta. Juliana i Santa Semproniana col·locades a l’expositor de la custòdia de Santa Maria,   fan una lleugera reverència i es bescanvien de lloc, de tal manera que el Sr. Soler i el Sr Bartra començaven a escenificar la mateixa mecànica de l’accident, però en aquest cas amb els papers canviats, o sigui qui defensava el que saltava del cediu el pas va passar a defensar al que circulava a major velocitat i viceversa.
En aquest judici però ja no es va tractar el mateix que s’havia tractat en el primer. Les postures ara eren bescanviades però els justiciables encara ho feien més gruixut, el que no havia arribat al cediu al pas va jurar pel Cristo de los Faroles que ell  es va aturar, no a 20, ni a 40, ni a 60 sinó a uns 200 metres abans d’arribar al cediu al pas, i el que havia passat el límit dels 60 km per hora va jurar aquest cop per Nostrosenyor clavat en creu, que ell   no anava ni a 30, ni a 20 ni a 10, sinó que en el  precís instant d’arribar a la cruïlla, havia posat la marxa enrere (sense especificar el motiu de tan estranya maniobra). Vaig descobrir que encara bo  que no tenia cap noció de física perquè, vaig comprovar que no servia de res: uns vehicles que estaven a poc menys que a dos cents cinquanta metres de distancia l’un de l’altre havien impactat de tal manera que el resultat fou dos sinistres totals…..
Aquesta va ser la meva entrada en el despatx del Sr. Bartra, però  que va continuar molts matins i sobretot moltes  tardes ……

Aquí ja em permetreu que  em posi seriós :
Quan després d’una jornada de despatx, de telèfon, de visites, de trucades en la que se’ns demanava déu i ajut per solucionar qualque problema, quan venia aquella horafoscant en la que el sol es desava dins l’armari de Burriac. Aquella hora en què les secretaries havien deixat el despatx, que els telèfons havien deixat de sonar. Era llavors  on jo,  a través de la mà del Sr. Bartra, el meu pare jurídic, anava  descobrint que d’advocats no en fem…. d’advocats en som.
Fer d’advocat seria com posar un article darrera l’altra, talment com un traginer col·loca una rècula de matxos de bast per traginar una feixuga càrrega. Ser  advocat no és només posar un article darrera un altre,  sinó que és agafar una giragonsa de  vida, per tant, d’un drama personal, per saber-lo entendre, per saber entendre el país que ens ha tocat viure, per saber entendre a la persona que tenim al davant, per voler entendre la societat, per sabrejar i entendre l’art, per saber copsar la cultura, de saber mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble, i de tot això fer-ne un tot  senzill per tal que ens permeti aportar-lo  al jutge, presentar-lo de la manera més adient i abellidora que puguem, per què aquella persona que ens ha vingut amb un problema,  pugui marxar, com a mínim, amb una càrrega menys feixuga que la que portava en el moment de venir al nostre despatx, aquest és una part del llegat, el primer llegat que em va fer el Sr. Bartra.
El segon llegat que em feu era que, si en aquesta vida som allò que estimem, allò que donem i allò que perdonem, el Sr. Bartra em va ensenyar que en aquesta professió,  aquesta màxima s’ha d’exercitar en grau superlatiu. Hem de donar molt, hem d’estimar molt més, i hem de perdonar encara més i fer-nos perdonar també, potser perquè en aquesta professió  com en cap altra professió, estem instal·lats en el conflicte, i si a cada revolt de la nostra feina,  anéssim congriant odi i  neguit, i anéssim odiant cada vegada més,  no només seria  impossible de viure, sinó que no podríem aportar ajuda a aquell qui ens tria perquè l’ajudem..

I no totes les tardes eren així, periòdicament el Sr. Bartra desapareixia del despatx, car,  degà com era,  havia d’anar a arreglar alguna cosa del col·legi d’advocats. Tenir cura d’aquell company que tenia problemes amb un altre company,  de que el col·legi tenia un problema amb el col·legi de Barcelona que ens volia engolir, de què el Col·legi tenia un problema que els Jutjats de lo Penal  podien anar a una altra lloc que no fos a Mataró, i totes aquestes coses les  feia com s’han fet sempre, com ho  han fet sempre els nostres dignes representants:  sense esperar cap  altra recompensa que neguits i sacrificis.
I recordo que un dia en Pep, perdoneu, l’Il·lustríssim Sr. Degà del Col·legi d’Advocats de Mataró En Josep Masó i Aliberas, em va dir que a en Pim, (el Sr Bartra)  el podem portar a tot arreu. I no només era cert això sinó que també era ell qui ens sabia portar a nosaltres pels llocs,  que la seva presència prestigiava el col·legi. Ens sabia situar a l’entorn, al mon col·legial i judicial.
I si em permeteu, per acabar us puc dir, Excel.lentíssim Sr. Joaquim Maria Bartra i Soler, de ben segur que en tots aquests anys que heu estat advocat,  en algun moment haureu pensat que la vostra vida és aigua en cistella o dit sigui d’altra manera,  que la vostra vida no ha representat potser res per als altres. I jo avui puc dir que això  no és així. I aquest acte no és res més que un reflex del que us dic. Aquest acte d’avui es retornar-vos una part d’allò que vosaltres ens heu ensenyat. Aquest acte no és res més que magnificar una paraula, una sola paraula. Avui dia, que les paraules serveixen per tan poc o serveixen només que per insultar, per menysprear, per menystenir, per ser l’arma llancívola dels uns en contra dels altres, per ser l’arma de  mentida rera de l’altra, per ser motiu d’exigir els deures als altres i només els nostres drets … doncs no….  vostè, vosaltres heu  fet que avui, la ciutat de Mataró, el col·legi d’advocats de Mataró i jo diria el nostre país,  us retorna aquesta paraula. Una paraula  que honora aquell a qui va dirigida Excel.lentíssim  Sr. Bartra, però també honora a aquell que la diu, i podeu comprendre que aquesta paraula qui la dirà no seré jo sinó que jo només sóc  el fiduciari d’aquest fideïcomís que m’ha fet l’Ajuntament, que m’ha fet el Col·legi i que de ben segur m’ha fet el país. En  nom de tots ells us dic: Gràcies, gràcies Excel.lentíssim Sr. Joaquim Maria Bartra Soler, gràcies companys pel vostre mestratge, pel vostre guiatge. Gràcies en definitiva perquè el vostre exemple per a nosaltres ha estat com el gomfanó de gran corifeu que ens ha portat cap allò que hem de ser sempre:  Un signe per poder ajudar als altres.
I si no  ho hem après, no ha estat pas per les vostres mancances, sinó de ben segur per les nostres carències.
Ah! ,  per cert, avui quan he sortit d’Arenys, feia el mateix temps que he trobat aquí a Mataró.
Moltes gràcies a tothom.

AL PARE… DESPRÉS DE MASSA ANYS…

(Foto: Amb el pare i la mare i dos galldindis. Totjust encetant la vida)

El dia 4 de juny de 2005, vàrem enterrar el pare. El mateix dia que jo feia 56 anys. Havia fet un conte ja feia temps . El recupero:

Avui hem enterrat el pare. En vida, el silenci… l’oblit… fins la rancúnia..
Ara recupero un conte antic. El rellegeixo…
Se m’acut: Gràcies pare… A voltes, només tenim en Manyes i en Força per ajudar-nos, i la ràbia de la feina a fer.
Una gran lliçó apresa després de … massa anys… i veient com avui embolcallem en paper de fumar la mainada que puja i potser no sabran trobar ni en Manyes ni en Força …..

Entrelluques l’espai erm. La sentor de la cendra tot just acabada de cremar. Els bosc té un color confós com mai l’havies vist…..

…negre, tot just encetada la nova etapa. La verdor de fa quatre dies, quan, amarat de suor et llençaves, destral en mà, abatent els arbres que, majestuosos, enfilaven la cresta vers l’infinit. Et senties un déu. Els abaties sense quasi cap esforç. El ritme pausat de la destral grossa, el martelleig compassat, dos, tres, cinc, deu, vint cops, i el pi, cruixent, s’anava vinclant .. ara un petit esgarip, ara un gran esglai i majestuós es tombava, de primer a poc a poc, i després furients, queien amb gran terrabastall. I així, un, dos, tres.. Només quedaven els pins petits, el testimoni dels que, anys a venir, serien també abatuts, però avui no, avui restaven com a penyora de futur. La verdor restava immòbil. Un xerric a la bota de vi que esperava pacient. Una pausa lenta, deixar el temps just per anar al fato i prendre la botifarra i les seques i poder esmorzar. Beneeixes aquests instants que t’han retrobat amb la natura, encara que, maldestre, intentis malmetre-la. Abats els arbres, talment un déu de l’olimp. Les pobres criatures empeses per la força de la destral que amb violència fas giravoltar, cauen abatudes. El bosc però resta verd, immaculat dins de la destrossa. Els plançons saben la feina que tenen. Créixer per demà…..

Però el demà, per a ells tampoc existeix. L’abrandat foc els ha envestit. Ho ha deixat tot erm. Dues, tres llargues i interminables hores han sobrat per deixar anorreada la feina feta aquests darrers dies. Els guanys, els presumibles guanys ja no seran comptats. La ruïna. No en traurem res d’aquests encenalls.
Va ser aquell dia, quan vas sentir el fort crit:
.- Ramon . Agafa el camió i ves a carregar els pins de ca l’Acai .
.- Oh . i qui m’ajudarà?… t’exclames .
.- Crida en Força i en Manyes. Ells t’ajudaran.
Mai havies sentit aquests noms, els teus companys de colla en abatre els arbres eren en Terra i el Coix. Mai havies sentit els dos noms que el pare et nomenava perquè carreguessis el camió. Malgrat tot, prens el camió. T’aferres al volant. Grunys, car avui hi havia la trobada de literatura. I fas cap al bosc on, fàcilment, amb en Manyes i en Força carregaràs el camió.
Arribes a l’erm. El camió panteixa….
.- Manyes…!!
.- Força…..!!!
I així dues, tres, quatre, fins a quinze o vint vegades de cridar i comprens, davant el bosc cremat, que és una més, una altra, de les barrabassades del pare. Vol que siguis valent. Vol fer-te un home. La força i la manya son les que tu et donaràs per poder carregar el camió de pins cremats. Els grills xerriquen amb fúria davant l’erm negrós. Només les despulles dels que havien estat pins ufanosos fins fa dos dies, i avui son desferres que, per no servir per a res més, serviran per a paper. Acules el camió al marge, fas alçaprem sobre un pi. L’estintoles a la caixa del camió, puges a la cabina, tires enrera la baluerna i quan balanceja el pi, baixes del camió fins a empènyer-lo cap dins de la caixa. I així, fins a carregar tot el camió. Mentre i tant els grills, amb el seu xerricar impertinent han iniciat la simfonia de sons que, en la teva angoixa, prens com una burla, una terrible burla de la naturalesa.
La xerrada pendent amb el pare. No serà pas avui que voldràs tenir-hi conversa. L’engegaries. De ben segur que li diries de tot. No es possible aquesta mala jeia. No es possible que, quan et veu arribar, brut de sutge, amb el camió farcit de desferres, se li escapi un lleuger somriure sorneguer. I a sobre se n’en fot. No pot ser aquesta mala jeia. De ben segur que em sentirà… Però no em sent. Se que amb ell no es pot parlar. Els signes serviran. Altiu, em dreço davant d’ell, m’eixugo la suor de la cara, que, bruta de sutge, em deu conferir una presència d’espant. Me’l miro de dalt a baix.
.- Ah , no he trobat en Manyes ni en Força.. Aquí tens el camió carregat. En Julio i el vailet el poden descarregar.
.- Penso- Per mala jeia la meva – .- No és això el que volies.?
Giro cua i me’n vaig a l’aigüera a rentar-me.
Però com sempre va fer veure que no et sentia. No vas alçar la veu. Sabies que series massa ferotge. La conversa interrompuda altre cop.