Després de prémer el timbre, m’obre la porta la Maria Rosa, permeti’m que faci un parèntesi per dir : què faríem els despatxos d’advocats sense les nostres (Maries Roses)?.
I entro al despatx.
Mentre m’agomboiaven cap una petita habitació que seria el meu despatx els primers dies com a advocat, de cop sento un dringar de claus, s’obre la porta i sense veure ningú, sento : -Maria Rosa!, els expedients, truqui al Sr. Balcells que el judici de les 10 l’arreglem, truqui al senyor Bécares que no em vingui amb més rebaixes en el judici que tenim a dos quarts d’onze. Ah! per cert, truqui a la Marta i digui-li què m’he deixat les ulleres al damunt de la lleixa de la cuina, que me les faci arribar al jutjat.
Encara no havia acabat d’oir aquestes paraules, sento una altra dringadissa de claus, paro l’orella i escolto :.- Maria Teresa! Los expedientes!! (els que el coneixíeu sabeu que estic parlant del plorat Fernando Balibrea Pérez-Vitoria). No sé com vàrem anar cap al Jutjat, no sé pas com hi vàrem arribar, si en cotxe o a peu, o en globus.
El que se és que em trobo en el jutjat de Mataró. La sala havia de ser clara i diàfana perquè hi havia molta llum que entrava pels finestrals, però la mateixa llum en entrar per l’esquena del Jutge, enfosquia la sala. Això feia que les persones que estaven a l’estrada tinguessin la cara enfosquida. Era lúgubre. Quan entrava un justiciable es trobava amb una baluerna tota negra al front que deia amb veu greu: acérquese!!, i ell, esporuguit, sense saber del cert qui parlava, s’anava apropant amb pas poruc.
A la dreta de l’estrada hi havia el Sr. Soler i a l’esquerra hi havia el Sr. Bartra, però compte, al costat del Sr. Bartra em va semblar veure una imatge sorgida del Xibalbà, perquè ens entenguem sorgida de l’avern, altrament, era el digne representat del ministeri fiscal.
El primer judici semblava molt senzill, anava del següent:
Sembla que un cotxe havia sobrepassat amb el capcirell de la seva part davantera la línia d’un cediu el pas, i un altre cotxe, que venia per la seva esquerra, sembla que, a una velocitat superior als 60 km/h permesos, l’impacta causant-se tots dos força danys. Aquesta era la versió que intentaven donar els dos missers que hi havia a l’estrada. Prou anaven esgargamellant-se i intentaven treure l’entrellat, tot pretenent que el culpable era el contrari: L’un per haver sobrepassat un cediu el pas i l’altra per circular a velocitat superior a la permesa.
Bé, això era el que pretenien els advocats, perquè el que deien els justiciables no era pas això. El justiciable que havia sobrepassat lleugerament el cediu el pas, jurava, per la constitució acabada d’estrenar i si no n’hi havia prou també per la Virgen de la Macarena, que ell no havia arribat ni tant sols a 20 metres del cediu el pas i el que anava a més de seixanta km per hora, jurava i perjurava, en aquest cas per la Verge de Montserrat, que ell no havia sobrepassat els seixanta, ni els quaranta, que amb prou feines anava a 20 Km/h. El resultat era un impacte brutal, sinistre total dels dos vehicles.
Acabat el judici l’advocat de la dreta, el Sr. Soler informa “que los hechos son constitutivos de una falta del artículo 586 párrafo tercero…..”, i el Sr. Bartra diu vehementment “….que los hechos son constitutivos de una falta del artículo 600 ……” i el representant de l’avern, per allò de fer justícia distributiva demanava la condemna dels dos.
Acabat el primer judici, el Sr. Bartra i el Sr. Soler es troben a mig de l’estrada i talment com si al davant seu hi haguessin les relíquies incorruptes de Sta. Juliana i Santa Semproniana col·locades a l’expositor de la custòdia de Santa Maria, fan una lleugera reverència i es bescanvien de lloc, de tal manera que el Sr. Soler i el Sr Bartra començaven a escenificar la mateixa mecànica de l’accident, però en aquest cas amb els papers canviats, o sigui qui defensava el que saltava del cediu el pas va passar a defensar al que circulava a major velocitat i viceversa.
En aquest judici però ja no es va tractar el mateix que s’havia tractat en el primer. Les postures ara eren bescanviades però els justiciables encara ho feien més gruixut, el que no havia arribat al cediu al pas va jurar pel Cristo de los Faroles que ell es va aturar, no a 20, ni a 40, ni a 60 sinó a uns 200 metres abans d’arribar al cediu al pas, i el que havia passat el límit dels 60 km per hora va jurar aquest cop per Nostrosenyor clavat en creu, que ell no anava ni a 30, ni a 20 ni a 10, sinó que en el precís instant d’arribar a la cruïlla, havia posat la marxa enrere (sense especificar el motiu de tan estranya maniobra). Vaig descobrir que encara bo que no tenia cap noció de física perquè, vaig comprovar que no servia de res: uns vehicles que estaven a poc menys que a dos cents cinquanta metres de distancia l’un de l’altre havien impactat de tal manera que el resultat fou dos sinistres totals…..
Aquesta va ser la meva entrada en el despatx del Sr. Bartra, però que va continuar molts matins i sobretot moltes tardes ……
Aquí ja em permetreu que em posi seriós :
Quan després d’una jornada de despatx, de telèfon, de visites, de trucades en la que se’ns demanava déu i ajut per solucionar qualque problema, quan venia aquella horafoscant en la que el sol es desava dins l’armari de Burriac. Aquella hora en què les secretaries havien deixat el despatx, que els telèfons havien deixat de sonar. Era llavors on jo, a través de la mà del Sr. Bartra, el meu pare jurídic, anava descobrint que d’advocats no en fem…. d’advocats en som.
Fer d’advocat seria com posar un article darrera l’altra, talment com un traginer col·loca una rècula de matxos de bast per traginar una feixuga càrrega. Ser advocat no és només posar un article darrera un altre, sinó que és agafar una giragonsa de vida, per tant, d’un drama personal, per saber-lo entendre, per saber entendre el país que ens ha tocat viure, per saber entendre a la persona que tenim al davant, per voler entendre la societat, per sabrejar i entendre l’art, per saber copsar la cultura, de saber mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble, i de tot això fer-ne un tot senzill per tal que ens permeti aportar-lo al jutge, presentar-lo de la manera més adient i abellidora que puguem, per què aquella persona que ens ha vingut amb un problema, pugui marxar, com a mínim, amb una càrrega menys feixuga que la que portava en el moment de venir al nostre despatx, aquest és una part del llegat, el primer llegat que em va fer el Sr. Bartra.
El segon llegat que em feu era que, si en aquesta vida som allò que estimem, allò que donem i allò que perdonem, el Sr. Bartra em va ensenyar que en aquesta professió, aquesta màxima s’ha d’exercitar en grau superlatiu. Hem de donar molt, hem d’estimar molt més, i hem de perdonar encara més i fer-nos perdonar també, potser perquè en aquesta professió com en cap altra professió, estem instal·lats en el conflicte, i si a cada revolt de la nostra feina, anéssim congriant odi i neguit, i anéssim odiant cada vegada més, no només seria impossible de viure, sinó que no podríem aportar ajuda a aquell qui ens tria perquè l’ajudem..
I no totes les tardes eren així, periòdicament el Sr. Bartra desapareixia del despatx, car, degà com era, havia d’anar a arreglar alguna cosa del col·legi d’advocats. Tenir cura d’aquell company que tenia problemes amb un altre company, de que el col·legi tenia un problema amb el col·legi de Barcelona que ens volia engolir, de què el Col·legi tenia un problema que els Jutjats de lo Penal podien anar a una altra lloc que no fos a Mataró, i totes aquestes coses les feia com s’han fet sempre, com ho han fet sempre els nostres dignes representants: sense esperar cap altra recompensa que neguits i sacrificis.
I recordo que un dia en Pep, perdoneu, l’Il·lustríssim Sr. Degà del Col·legi d’Advocats de Mataró En Josep Masó i Aliberas, em va dir que a en Pim, (el Sr Bartra) el podem portar a tot arreu. I no només era cert això sinó que també era ell qui ens sabia portar a nosaltres pels llocs, que la seva presència prestigiava el col·legi. Ens sabia situar a l’entorn, al mon col·legial i judicial.
I si em permeteu, per acabar us puc dir, Excel.lentíssim Sr. Joaquim Maria Bartra i Soler, de ben segur que en tots aquests anys que heu estat advocat, en algun moment haureu pensat que la vostra vida és aigua en cistella o dit sigui d’altra manera, que la vostra vida no ha representat potser res per als altres. I jo avui puc dir que això no és així. I aquest acte no és res més que un reflex del que us dic. Aquest acte d’avui es retornar-vos una part d’allò que vosaltres ens heu ensenyat. Aquest acte no és res més que magnificar una paraula, una sola paraula. Avui dia, que les paraules serveixen per tan poc o serveixen només que per insultar, per menysprear, per menystenir, per ser l’arma llancívola dels uns en contra dels altres, per ser l’arma de mentida rera de l’altra, per ser motiu d’exigir els deures als altres i només els nostres drets … doncs no…. vostè, vosaltres heu fet que avui, la ciutat de Mataró, el col·legi d’advocats de Mataró i jo diria el nostre país, us retorna aquesta paraula. Una paraula que honora aquell a qui va dirigida Excel.lentíssim Sr. Bartra, però també honora a aquell que la diu, i podeu comprendre que aquesta paraula qui la dirà no seré jo sinó que jo només sóc el fiduciari d’aquest fideïcomís que m’ha fet l’Ajuntament, que m’ha fet el Col·legi i que de ben segur m’ha fet el país. En nom de tots ells us dic: Gràcies, gràcies Excel.lentíssim Sr. Joaquim Maria Bartra Soler, gràcies companys pel vostre mestratge, pel vostre guiatge. Gràcies en definitiva perquè el vostre exemple per a nosaltres ha estat com el gomfanó de gran corifeu que ens ha portat cap allò que hem de ser sempre: Un signe per poder ajudar als altres.
I si no ho hem après, no ha estat pas per les vostres mancances, sinó de ben segur per les nostres carències.
Ah! , per cert, avui quan he sortit d’Arenys, feia el mateix temps que he trobat aquí a Mataró.
Moltes gràcies a tothom.
