SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

XIPRÉS: ACOLLIDA DE POBRES CAMINANTS

Foto: el xiprés d’acollida:

Ai que ja ho te la vida diària: Avui, per mor de feina, hem anat a rondar pels encontorns de Gualba. Una casa de propietaris bonhomiosos,: ens han ensenyat una masia rehabilitada amb gust: magnífic… i després hem anat a rondar per les llindes de la casa. Un plaer d’entre setmana.

A l’entrada de la casa he vist el xiprés d’acollida. No em resisteixo a mostrar alguns excrits que he trobat sobre l’acollida del xiprés al Montsney:

Un xiprés vol dir acollida. Dos:  acollida i menjada, i tres fins i  tot dormir…. és clar que si en veieu molts de junts, no ho dubteu: esteu entrant a un cementiri!!

“……..el que fa al Montseny -terreny en el qual ja
hem vist que certs contes expliquen que cal ajudar els pobres que arriben a les
masies- sabem que existia un codi no escrit a través del qual se sabia el que
es podia esperar quan s’arribava al portal d’una masia. Segons Martí Boada
(comunicació personal), si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un
petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia
dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers volia dir que,
a més, es tenia el dret de passar-hi la nit. Segons Boada, en la major part de
les masies s’hi trobaven habitacions per hostatjar els treballadors eventuals o
altres visitants. D’altra banda, sempre era possible passar la nit a la
pallissa. Hem de dir que l’any 1997 es va bastir a Granollers, als peus del
Montseny, un centre d’atenció als sense sostre que s’ha fet dir el xiprer: fins
i tot s’ha plantat un d’aquests arbres per tal de simbolitzar el seu rol social
(El 9 nou, 14 d’abril de 1997). La nostra recerca ens indica que aquest costum és
conegut encara avui dia, com a mínim, al Bages, el Vallès, la Garrotxa i al
Montseny, però que el significat exacte del nombre de xiprers varia d’un lloc a
l’altre.”

El tema dels xiprers va ser percebut a la fi del segle XIX
pel poeta i historiador Víctor Balaguer arran d’una visita al massís del
Montseny, però no va aconseguir donar-ne una formulació massa clara (Balaguer,
1893):

“Y por cierto que yo ignoraba, y aquí he sabido, el origen
de este ciprés aislado y único que con tanta frecuencia se ve en las masías y
casas de campo catalanas. Cuando las órdenes religiosas, Briareo de cien
brazos, se extendieron por todas partes dominándolo todo, cuidaron de atraerse
las familias más importantes de la comarca y de hacerse suyos los dueños de las
granjas, caseríos, quintas ó masías. Conquistado ya el dueño de casa, se le
nombraba hermano, y pertenecía desde aquel momento á la germandat ó hermandad
del convento. Entonces, á la puerta de su casa ó en el sitio más visible de su
huerta ó de su patio, allí donde pudiera descollar mejor ó distinguirse más, se
plantaba un ciprés. Esta era la señal de que la casa aquella pertenecía á la
hermandad y que sus puertas se abrían siempre de par en par para los frailes y
monjes transmigrantes ó viajeros que cruzaban por la comarca. También, en
cambio, el dueño tenía posada en el convento” (Balaguer, 1893; pàg. 105).

Apali: Quan goiteu un xiprés a l’entrada d’una masia ja teniu eines per a que us donin estada, menjada i si convé…. dormida.    

LA LAURA DE COMARQUINAL VA PRENENT FORMA

Foto: Assaig d’avui.

Fa uns moments ha acabat l’assaig.
Fa goig veure com una obra va creixent dalt de l’escenari. Oimés quan veus que tothom s’ho pren molt seriosament, però a la vegada enjogassadament i on confluïm persones d’edat diverses, però amb un goig comú.
La penombra de la sala fa que tot prengui un aire irreal, de transportar-nos en el temps. Sembla que la boira de Comarquinal s’ens faci present. O potser és la sentor d’humitat que tenen els teatres quan les obres creixen. Sembla talment que no vulguin destorbar la vida que es va creant dalt l’escenari. I no volent destorbar,  van nodrint de sensacions, de sentors, de vivències que fan, per  uns moments, que ens sentim traslladats a una altra dimensió.

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

CEMENTIRI DE SINERA EN FOTOS

Foto: Detall de la portalada del Cementiri de Sinera.

Ahir, com ja vaig penjar al bloc, vaig passsejar amb un bon grup de gent molt enllustrada per la Sinera del mite espriuenc.
Va ploure molt i no varen poder gaudir plenament del nostre cementiri.
M’ha semblat que avui, dia solellat, podia pujar al cementiri de Sinera i fer un recull de fotografies que mostrin el mite sinerenc en la seva esplendor .
Pels bons amics de Lleida i per a tothom que vulgui poder-ho veure, us enllaço aquest conjunt de fotos.
Apali!

PASSEJADA PLUJOSA PER SINERA

Foto: Grup de l’Ateneu Popular de Ponent de Lleida.

Els que em seguiu ja sabeu que una de les coses que em plau més, és explicar (dins les meves limitacions) el mite de Sinera a aquell qui el vulgui conèixer.
Un grup engrescat i engrescador de l‘Ateneu Popular de Ponent de Lleida (secció d’excursionisme) em va demanar si els podia acompanyar per Sinera, als llocs espriuencs i també als llocs que varen configurar aquest mite de Sinera. I avui ho hem fet. Mireu que és cas…  Sinera te, quasi sempre una llum resplendent. Des del cim de la Pietat, a redòs del cementiri, pots veure una imatge lluminosa de la clovella que emmarca Sinera… Però avui feia un dia rúfol.. i us puc ben assegurar que aquesta tèbia claror de tardor, acompanyada per uns gotims  de pluja que netejaven l’ambient i l’esperit, ens ha permès veure una altra dimensió del cementiri de Sinera.. On la pluja ens acompanyava,  mentre i tant ens sentíem acompanyats per la mare Muntala que volia, de bon mati, desar el sol a l’armari del mal temps: imatge plaent vista des del cementiri de Sinera ….
Un goig poder passejar amb gent tant engrescada per coneixer i gaudir en companyia, els bons moments de la nostra vida.
Molt agraït per poder passejar en tan bona companyia!!.
Ah! i a la tarda , els bons amics de Sant Celoni m’han convidat a explicar contalles a la mainada… Un altre goig que he agraït. Veure les cares dels nins amatents mentre i tant els expliques unes contalles que els son properes al seu espai: la muntanya de Dalt i la muntanya de baix, o sigui el Montseny i el Montnegre…

“ALLÓ QUE VA PASSAR……..” A COMARQUINAL

Foto: el Ton (el meu pare) retornant al Pla de Sant Julià: el principi i fi de la seva vida.

Des de petit que havia sentit, a la meva família, l’expressió: “alló que va passar”… i jo em quedava a les capses…
Mai vaig saber qué era  “allò que va passar”. No fou fins ja molt gran que vaig saber, de primera mà… que, alló que va passar,  era el passatge de la vida del meu pare, quan,  a quatre anys, el van foragitar, a ell i a la seva família, de la casa familiar: la masoveria del Pla de Sant Julià…..
N’eren els masovers d’una peça de terra de les Sagramentàries de Vic (Comarquinal). La meva avia Matilde, mare del meu pare, en l’infantament del que havia de ser el germà petit del meu pare, va morir en el part….. La mare morta, el pare, home feble, es perd del cap… la masoveria queda delmada i les Sagramentàries havien de cobrar el delme o la part de les terres…..
Ja us podeu imaginar el drama.
En vaig reconstruir,  lliurement,  la història…
Ara que estrenarem Laura a la Ciutat dels Sants se m’ha fet present, molt present…
En teniu un tros i us l’enllaço, al final,  sencer:

“…….I ara, la jove, la Matilda ha mort. De fa  poc. En el darrer part. D?aquest darrer infantament no nat, d?aquest darrer peatge pagat a la societat. A aquesta societat que es configura de no ningú i de tothom. Com la Laura de Comarquinal. El metge ho havia pronosticat, no podeu tenir més descendència: la Matilda està fluixa. La Matilda no podrà. Però els sants de Comarquinal així ho imposen. Aquesta societat dels sants ha beneït que s?han  de tenir els fills que Déu enviï…………………. Si el voleu llegir sencer… cliqueu aquí. 
O podeu també clicar aquí.

LA BOTA DE SANT FERRIOL

Foto: Ermita de Sant Ferriol.

Tots hem cantat, una vegada o una altra, la cançó del ball de Sant Ferriol. Tots hem xalat amb el ritme intens de la cançoneta, molt bona per cantar en els focs de camp, “atents al crit del nostre cap,  seguiu-lo car ell sap on ha de conduir-nos”… i així passàvem les vetllades en grata companyia.
Però algú sap qui fou Sant Ferriol?, algú en sap perquè mai s’acaba la bota de Sant Ferriol?…
Potser ningú ho sap .
Avui em plau adjuntar-vos una bonica llegenda de Sant Ferriol i de com una bota buida, és l’esca del pecat de rajar, cor que vols, cor que desitges…
Doncs apali. Si ho voleu, podeu escoltar la llegenda del Sant (o del bandoler) que de tot hi ha a la vinya del Senyor….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

TORNEM A FER TEATRE!

Foto: Cartell de l’obra.

Il.lusió!!
Tornem a pujar  a l’escenari!!!
Ja us ho puc avançar, quan fem l’obra caldrà que la veieu. En Jordi Pons-Ribot, com sempre, ha fet un muntatge espectacular de Laura a la ciutat dels Sants.
I  les actrius i els actors, ja veureu quina qualitat…
Excepte un servidor, que, com sempre,  hi posaré bona voluntat, però les meves virtuts teatrals no donen per més. Nogensmenys però, el meu petit paper serà per a representar el canonge Grau: una fura…. pels negocis.
Ja us aniré fent cinc cèntims dels assajos.
Ah! les representacions pinten per a finals de gener.
Apali!

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

EL BADOC

Com en diríem d’aquell noiet que hi ha a tots els pobles que es passa el dia badant… ?
I badant,  badant, li queda el motiu de badoc.. Un motiu que alguns el tenen ben aprés i el mostren cor que vols cor que desitges i d’altres que l’amaguen i volen passar per pinxos i paveros.
Cadascú és com és i així l’hem d’entomar. Si en volem fer un vailet espabil.lat,  la única cosa que aconseguirem és crear un adefesi…
De badocs el món n’és ple…. però em sembla que n’hi més dels que ens pensem i en bona hora ho hauriem de ser tots una mica. Com deia la meva àvia: 
En aquesta vida hem de badar molt per no badar gens! 
Ah! i un consell als conductors… quan aneu per un carrer i veieu a la vorera un vailet amb la boca ben oberta: pareu el cotxe!! Es un perill, no sabreu mai que vol fer… l’obertura de la boca es proporcional a la seva vocació de fer alguna malifeta…

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SANT MARTI I LES SEVES LLEGENDES

FOTO: Portalada gran de l’Església de Sant Martí d’Arenys de Munt.

Avui, vigilia de Sant Martí, m’ha plagut en gran manera i a tall d’homenatge als nostres veïns de Dalt dels Arenys, explicar unes contalles de Sant Martí.
Sabíeu que el patró natural de Catalunya hauria de ser Sant Martí?. Doncs sí. Jo tinc clar que Sant Martí és el nostre patró natural… Sant Jordi (i que ningú s’enfadi) és un Sant no nat i d’importació a Catalunya i sense cap arrelament al país:
Feu-ne la prova: Em sabrieu dir dues ermites o esglésies a Barcelona i les seves comarques adreçades a Sant Jordi? Ai que ho teniu difícil, potser en trobareu dues o tres.
Feu una altra prova: Podríeu dir algun lloc que celebrin la festa major per Sant Masrtí, o que el tinguin de Sant Patró, o que tingui esglésies a la seva invocació? Doncs en trobareu moltíssimes. Perquè? perquè és un sant nostrat i volgut.
Però prou de xerrameca:
Si voleu, cliqueu a baix i escolteu les llegendes de Sant Martí. A fe que n’hi ha moltes més, però em sembla que ja us en fareu el càrrec.
Ah! i trobareu l’explicació del perquè de les ferradures a l’Església de Sant Martí d’Arenys de Munt.
I si em permeteu avui dedico la contalla, als meus grans i estimats  amics Martí.
Mn MARTÍ AMAGAT, EN MARTÍ MONCLÚS I EN MARTÍ BASART. Gent molt bonhomiosa i sàvia: De tan savis ho amaguen per prudència i bonhomia. Si els trobeu feliciteu-los: felicitareu a grans persones.
Per ells i per a tots els Martí, apali, si voleu , escolteu….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LA “TRADITIO” ROMANA A LA VISITA PAPAL

Foto: LA DEDICACIÓ DEL TEMPLE

La visita del Papa ha donat per molt… I a mi (ja em coneixeu una mica), m’agraden les coses petites.. les grans paraules, els grans temes els tracten la gent inteligent… els altres hem de mirar els petits gestos de les coses.
Un petit (molt gran) gest. Us vareu fixar quí lliurava les claus del temple al Papa?: L’arquitecte. I dó, com ha de ser… de bursada alguna llumenera podria pensar que el lliurament de les claus l’havia de fer una autoritat (eclesiàstica o civil),  doncs no senyor. En les bones pràctiques catalanes, que ens pervenen del dret romà, el lliurament de les claus és la “traditio” del bé, o sigui el lliurament simbòlic d’un bé. El representem en unes claus, però a les terres de Lleida, encara no fa massa,  vaig viure un cas de la venda d’un terreny i els intervinents (venedor i comprador) després d’anar a cal Notari, anaven al terreny en qüestió i el venedor recollia un terrós del terra i el dipositava a les mans del comprador: Venda perfeccionada. Bonica forma d’expressar el dret…
I perquè al Temple les lliurà l’arquitecte i no el propietari de l’obra?, doncs perquè l’obra no està acabada i qui n’és el titular, mentre i tant dura la construcció,  qui n’és el responsable és l’arquitecte. Si l’hagués lliurada un representant de la propietat seria el símbol del lliurament en propietat, al lliurar-la l’arquitecte és el lliurament de la possessió. Quina imatge més bonica…
Quan a mestre Dalí li construïen el teatre a Figueres, en fou l’arquitecte en Joaquim de Ros de Ramis. Aquest arquitecte era home culte,  educat i afable i en Dalí fill de Notari. L’un (l’arquitecte), sabia que ell n’era el posseïdor del Museu en tant no estigués acabat, però  a les visites d’obra, feia un pas enrera i deixava , per educació, passar primer a Mestre Dalí… I Dalí, fill de Notari,  sabia molt bé el Dret Català i responia… no, no , de cap manera, vos en sou el responsable fins la finalització de l’obra… Ja veieu l’educació i el dret es donaven la mà, com s’han donat la mà a la Dedicació de la Sagrada Família.

L’HOME DEL TEMPS: Si em permeteu, en un altre ordre de coses, us volia confessar que vaig patir molt per aquest home del temps, Molina (crec que es diu així).. pobre noi, el van fer anar a treballar en diumenge,  i molest que devia estar, el pobre, hi va anar amb la roba de pujar al Matagalls.. quin patir que vaig passar… Perquè no em direu que anava de convidat… si hi anava perquè volia i no obligat, de ben segur que la roba denotava malvolença per l’acte… però m’han  dit que el Sr del temps és massa ben educat i primmirat per fer un tort d’aquestes característiques…
I tan bé que hauria estat al llit un matí de diumenge i deixar el seu lloc a algú que li hagués plagut!!… Mireu que és cas!!

I AMB L’AMOR: LA TOMBA DE L’EMILIA A SINERA

Foto: Panteó dreçat a l’Emilia Rovira de Preses, a Sinera prop del Mar.

Avui, diada de Tots Sants, tots ens recordem dels nostre morts i, en tradició, anem als cementiris a apropar-nos a aquells qui, en vida, han estat els nostres miratges… I així és la vida: el present, feixuc, és ple de passat, a voltes boiròs, però que tenim sempre en ment per tal de trobar que els nostres temps endarrerits ens iluminin el present, massa confús.
Això ve a tomb perque els arenyencs, a la diada de Tots Sants , anem a fer tat  al Cementiri: Però quin Cementiri?: el D’Arenys, el dels nostres estimats, o el de Sinera, motiu de simbologia resplendent. (vegeu-ne unes fotos magnífiques de la meva dona)
Ah! això és un misteri, però a Sinera tenim un símbol com a cementiri, i com a símbol li devem un respecte.
I aquí ve la història:

L’any 1874 En Rafael Martinez Ortiz i López, amb 16 anyets totjust encetats, ve de Cuba a hostatjar-se a casa d’un seu parent a Arenys,  per tal  d’aprofitar la proximitat de Barcelona,  on podrà cursar els estudis de medecina.
Al redòs del carrer de la Perera hi va conèixer l’Emília, filla d’un Procurador dels Tribunals i es van estimar amb aquell amor de jovenesa tant plaent. Els estudis s’acaben i en Rafael ha de tornar a Cuba: Es juren amor etern: que s’escriuran, que ell treballarà per fer-se un lloc a la vida…. i que ,  al final, retornarà a Arenys per casar-se.
Però ai las! que la vida és feixuga. I els familiars de l’Emília no s’estan de galindaines: ni fan arribar les cartes de l’Emília a la bústia, ni deixen que les d’en Rafael arribin a l’Emília…. I passen els anys i l’Emília es mor -tal volta de sentiment, d’enyorament, o de mort natural… tan se val…
En Rafael, veient que la seva estimada l’havia oblidat, es casa,  arriba a diplomàtic, a ministre del govern cubà… i sembla que totes li ponguin.
Un dia, enviat pel seu govern,  va a un congrés a París, l’acompanya la seva esposa. I qui arriba a París venint de Cuba, només ha d’allargar el viatge per arribar-se a Arenys a saber dels seus amics (i amiga) tan recordats.
A Arenys li donen la nova de la mort de l’Emília. En Rafael fa construir un panteó (el de la fotografia) de marbre negre, majestuós, amb un bust blanc, seré , formós, amb el rostre de l’Emilia…
Demana permís als familiars que restaven de l’Emilia per tal d’enterrar les despulles al panteó. Els familiars dolguts (no se sap de que) li deneguen el permís i en Rafael, abans de tancar la tomba, es treu la rosa que duia a l’ullal de l’americana i la llença en recordança d’un amor perdut en les boires del temps….
De llavors ençà, la rosa, encara amb unes gotes de lleuger  tel de rosada, es va mantenir ferma, fins que unes mans matusseres, varen voler, si vols per força, lliurar el cos de l’Emilia a la tomba.
Oi que “d’Amantes de Teruel ” n’hi ha a tots els cementiris? una historia tan prosaica d’un amor no clos la podem trobar a qualsevulla cementiri?. Però el d’Arenys tenia (pels que ho estimem té encara) una rosa com el símbol excels d’un amor, un símbol de l’amor de tots aquells qui, estimant profundament,  la vida els va malmetre la passió.
I sí: és aixó : Sinera és un símbol. Continua essent un símbol, encara que algú va voler ingnorar-ho.

Però tot amb tot: Epour si muove:
 A la tomba, encara avui, hi ha la rosa, simbol de l’amor excels!!