SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

TREBALLAREM PER ALS ALTRES ONCLE VÀNIA, ARA I QUAN SEREM VELLS….

Imatge: Cartell d’Oncle Vània…

Ep! ja estem a la recta final per a poder estrenar el divendres dia 18 de gener al Principal…
Oncle Vània de Txèkhov. Dies enrera ja vaig fer un apunt al bloc…. Torno a dir el que deia….
Però hi puc afegir que és un goig d’obra. El que cal però és estar molt atent al text, és una obra de text, en un escenari que ho pot permetre i amb una sorpresa que trobareu els que hi vulgueu venir. No és pot dir si qui fa l’obra seran els actors, o els estadants de la casa que en acompanyen…. En fi, no es poden desvetllar sorpreses, però si que puc reiterar, si voleu veure un bon teatre de text, amb una direcció, com sempre, excel.lent d’en Jordi Pons-Ribot, ja ho sabeu, acosteu-vos al Principal els dies de les funcions.

Tingueu present que només hi cabran 100 espectadors…
Apali, a animar-se!

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

NADAL, DE JOAN SALVAT PAPASSEIT

Imatge: Diorama de Joan Danés, mestre arenyenc.



Senzill, com la vida dels senzills,/ afable, com l’esguard dels afables,/ humà, com la ventura humana,/trascendent, com la immensitat/humil, amb la humilitat que calgui/ ferm, com la fermesa que ens transmet el petit acte del Naixement renovellat….



BON NADAL A TOTS EL HOMES I DONES DE BONA FE!

NADAL (de Joan Salvat Papasseit)

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

I si ho voleu, amb música,  que hi vaig posar ja fa molts anys…..


LA MARE DE DÉU FUMADORA

Imatge: Una Mare de Déu que fuma….

Ningú ha pogut escatir quan i com va començar la Mare de Déu Fumadora. El dia 8 de desembre de cada any es celebra la festa de la Immaculada Concepció, i a Arenys, de tradició, aquell dia, i només aquell dia, els nostres vailets i patuleia tota,  tenien butlla per a poder fumar. Tant com volien (i no volien gaire, no us penseu).
i la festa com comença?….
Ningú ho sap, però Mn Palomer, el nostre il.lustrat home de les tradicions arenyenques ens indica que, aquella data, els grans honoraven la Verge assistint devotament a la Novena Preparatòria que es feia a la Parròquia.
I els menuts honoraven la festa construint unes pipes maldestres i cantant pels carrers:
“Amb el cor plè d’alegría
cantem l’himne triomfal;
concebuda sou, Maria,
sense pecat original”
Aquells versos es cantaven pels carrers entre pipada i pipada.
Les pipes les construïen la vetlla i ja amb la pipa endreçada, el dia de la Mare de Déu, anaven a la riera, on es nodrien de matafaluga i de pela de cacau que els pastissers, senyors Josep Sauleda i Joaquim Casas, els havien omplert uns sacs a la porta dels seus establiments on podien repostar l’element necessari per a poder continuar pipant.
I és clar, després d’haver pipat matafaluga i pela de cacau, quí podia continuar fument la resta de l’any. Era tot un antídot o vacuna per ano tornar a fumar mai més.
I sembla que la tradició però, comença a l’aplec que hi havia en aital diada a l’ermita de la Pietat (on avui hi ha el cementiri de Sinera) i per anar a l’aplec s’havia de pujar per un fondo envitricollat, on les ridoltes creixien a pleret….
I els vailets, abans d’arribar al cim de la Pietat ja s’havien nodrit de les ridoltes necessàries per a poder pipar tot el dia (i verdes i tot! i els que hem sigut vailets i hem tastat la ridolta seca, ja no ens quedaven ganes de tornar a fumar, imagineu-vos fumant ridoltes verdes!!!!…..)
I sigui pel que sigui, els pares deixaven que aquell dia, només aquell dia i només a Arenys, els marrecs podien fumar tant com volien.
Ja podeu comprendre que malgrat no conèixer-se l’inici de la tradició si que era volguda i acceptada pels arenyencs.
Però ara ja hi tenim mala peça al teler…..
La modernitat i la TV3 que un any se li va ocórrer començar el telediari de la diada de la Verge per blasmar aquesta tradició atàvicament dolenta….
I és clar, fem més cas a la tele que a la tradició.
I qué voleu, així ens van les coses!

Si en voleu saber una mica més, cliqueu aquí…

O aquí teniu un article d’en Jordi Bilbeny, molt acurat…
O aquest altre article de l’Espinàs.

SI NO FOS QUE….. ET DONARIEM EL CEPTRE DE REI……

Imatge: Una fotografia de Xavi Salbanyà. Un instant de l’acte de presentació de les Nadales de Mn Martí Amagat. Si voleu veure l’album de fotos de Xavi Salbanyà cliqueu aquí.

Aquest vespre,  hem pogut assistir a l’acte de presentació del llibre que la parróquia d’Arenys de Mar ha confegit amb les Nadales que Mn Martí ens va anar regalant als arenyencs, des del dia que va arribar (any 1974) fins a la darrera quan ja era lluny de nosaltres, a casa seva a Banyoles l’any 2010.
Ara podria posar-me a expressar els sentiments personals que avui em venien al cap, però com que em van demanar que fes el pròleg del llibre, millor que l’enllaci i així podeu llegir el meu sentiment que vaig intentar plasmar al pròleg.
Per una qüestió d’estil, es va creure que un pròleg,  era un pròleg i així ha sortit publicat, però el títol que hi vaig posar és el que encapçala aquest post.
El títol vol jugar amb un xic de misteri, però textualment vol dir ….
Si no fos que un dia,  a l’any 1996 ja vas fer de rei mag, avui et donaríem el ceptre de rei, que és el que et mereixes Martí.
I el pròleg comença així:

Els poetes. Els poetes de veritat són immortals, no poden ser mortals, perquè en vida han pouat allò que l’ànima els ha anat donant cada moment…

Però tota la seva vida ha estat una preparació de l’ànima… Les paraules només han estat estris que han fet servir, que han usat, que han torçat, que han reblat, que han polit, que han estrafet fins a trobar l’aire just i concís per retornar-nos, amb una alenada de veritat absoluta, una part del cor pregon de poeta.

I si el voleu llegir tot, cliqueu aquí.

ONCLE VANIA AL PRINCIPAL D’ARENYS

Imatge: Un moment de l’assaig de l’obra de Txejov: Oncle Vania.Ep!! Molt de compte….. Els de Fenix Teatre, ja tornem a ser dalt de l’escenari….
I en Jordi Pons-Ribot us tornarà a sorprendre amb una obra teatral….. Aquesta vegada un autor universal…. Anton Txejov i el seu Oncle Vania….
Ja fa dies que anem assajant …. Una gran obra… no cal ni dir-ho… Però una obra amb clau per a ser interpretada….
Quan la llegeixes per primer cop dius….(jo vaig dir) home, interessant…. Molt interessant, però no aixeca passions de gaubança….
Però un cop t’endinses en el text, bell, senzill, despullat de faramalla, on cap paraula és baldera. I poc a poquet et vas endinsant en el drama, en definitiva, a  les grans preguntes de la humanitat…. El goig, la bellesa, el gaudi, la complaença…. però també vas descobrint les recolzades de l’ànima humana. I davant nostre es van desgranant els odis i malvolences, l’egoisme …..però també les gestes sublims en petits gests….
Ara, permeteu-me que us faci una reflexió:
Vivim en una societat judeo-cristiana… Per sort, els nostres avis i pares ens han anat ensenyant que hem de ser bona gent …. I nosaltres il.lusos hem anat assolint la millor nota: Exercim de bones persones….. Però en el fons, no som ni bons ni dolents, som el que som, però ho volem dissimular i acabem fent mans i manègues per semblar bons….
A oncle Vania hi trobareu la veritat despullada, cap paraula per matisar la bondat o la maldat…. El que som, el que volem, el que pensem,  va fluint dalt l’escenari amb una senzillesa corprenedora…..
Una obra poc mediterrània….. però una obra intimista que ens farà tesar l’arc de les nostres fibres més sensibles i pregones…..
I com sempre, en Jordi Pons-Ribot us corprendrà amb la ma mestre de la seva direcció, amb la mà oberta adreçada, com sempre, als sentiments més profunds….
Atents a la cartellera!!!!

ONCLE VANIA AL PRINCIPAL D'ARENYS

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

JOSEP PLA O LA CULTURA DEL VI

Imatge: Ben acompanyat pel bon regidor de cultura arenyenc en Joan Miquel Llodrà i d’en Jordi Pou que s’inicià en la cultura de l’aigua i ara és un expert en la cultura del vi. Una imatge que ens va fer en Quim Mateu,  el dilluns a la biblioteca.

Dilluns, convidat per la meva gran amiga i bibliotecària Mercè Cussó, em va plaure presentar un acte de maridatge: el vi i les lletres.
La Mercè, és una bibliotecària que està sempre en tot: una gran amiga, una agitadora cultural…. gràcies a ella tenim una biblioteca esponerosa, engatjada a la societat, progressista, engrescadora…. i com que no en te prou de promocionar la cultura i la lectura, de tant en tant, m’engresca que presenti algun acte a la biblioteca….

Però és clar….. de vegades es passa…… i aquest vegada em va conidar a parlar de vi….. quan jo, al màxim que aspiro és a beure, de tant en tant,  un bon xampany (no en digueu cava, per favor!)….
Jo, de vi, però, no hi entenc res….
Però com que la Mercè em sap les meves flaques, em fa, engrescadora…. Home, però podries parlar de la cultura del vi en Josep Pla…. I aquí ja em teniu embadalit…
La meva relació amb en Pla és preocupant….. Personalment no m’atreu gens, però gens de gens…….. gens …..
Però noi, quan parlem de literatura, em transforma, m’engresca, m’apassiona, em fa tocar el cel amb les mans….. quines descripcions tan engrescadores….
I ja està: Ja  em teniu presentant un acte que crec que, gràcies al regidor de Cultura en Joan Miquel i en Jordi Pou, un engrescador dels bons vins, ens ho varem passar d’alló més bé.
Si voleu escoltar la meva prèdica, cliqueu aquí o al dessota…..

DE LA SECA A LA MECA……

Imatge: Planol de Barcelona del carrer la Seca i Montcada.

Aquesta és una expressió que hem sentit dir als nostres avis….. Dit d’una persona que belluga molt…..
Però  el que ara veureu, potser és que belluga poc….
Veiem-ho: La Seca era la fabrica de la moneda de Barcelona. Atès que la paraula ve de l’àrab i que ve de “sekka” o sigui : fàbrica de moneda….
Es per això que  avui, tothom coneix “la ceca” com la fàbrica de la moneda….
Però nosaltres ho tenim més proper…. L’àmbit que va del carrer Flassaders, carrer Cirera,  Mosques i el carrer la Seca de Barcelona (veieu plànol) era on hi havia la fàbrica de la moneda de Barcelona…. Sembla que per dissimular, hi varen construir una xemeneia per tal que semblés una fàbrica d’altres coses i no de moneda, no fora cas que els lladregots s’encaterinessin per anar-hi a robar. Avui, la xemeneia encara llueix ben dreta…..
I si tenim la Seca, on fabricaven la moneda, cal trobar la Meca…. I podem veure que estan a tocar….. Si al planelll adjunt veieu el carrer Montcada (on hi ha el museu Picasso) un dels edificis del carrer Montcada –el palauet senyalat de numero 19- era el palau dels Meca… gent de molts possibles que convidaven la “florinata” d’arreu…. i feien unes festasses que es feien dir :.Sí senyor!! .
I és clar, amb tanta festassa, se’ls acabaven els neulers i havien d’anar a repostar…. I on anaven en una època que no hi havia caixers?…. doncs a la fàbrica. O sigui a la Seca, al darrera del Palau on s’hostajaven…..
I si aquesta és una versió, n’hi ha una altra que diu que la Seca era una casa de les valls d’Andorra i la Meca era un collet de la mateixa Andorra…. I potser aquí la darrera part de la frase ….. De la Seca a la Meca i les valls d’Andorra….. amb tot, sembla que això no era ben bé així, i potser la frase és afegida, de quan a Andorra hi volgueren fer un casino i és clar, ja lligava…. anaven al casino a gastar-se els doblers que retiraven de la Seca….
Però això sembla molt agosarat i jo no m’atreveixo a dir-ho. 
Però si que ja a l’obra Espill de Jaume Roig escrita pels volts de 1460  es deia:

«ha prou cassat,

lo mon çerquant

he trespassant

per Çequa y Mequa,

la Vilaçequa

he Vall d’Andorra,

Volta d’en Torra

he Senta Creu,

pertot arreu,

ffins Pont Tranquat.»

I estudiosos com Antònia Carré han dit que els paratges Volta d’en Torra i Pont Tranquat eren dos prostíbuls de Barcelona…. i per tant, caldria concloure que tota la frase està ubicada a Barcelona.
En fi…. continuarem investigant, però de moment podem dir que de la Seca a la Meca…….  és al barri del Born de Barcelona….
Apali!!!

(Nota : si voleu saber-ne més del Poema l’Espill de Jaume Roig, cliqueu aquí i podreu escoltar Raimon cantant-ne una part)

EL SABATERET POBRET

Imatge: Sabateret d’Antonio Rotta.

Avui, una d’un sabateret pegot, pobre …. sense cap dobler, amb mainada per mantenir, i un bon dia li arriba una altre sabater, més pobre i desgraciat que ell, però amb un pinyol de préssec que, un cop sembrat,  li pot aportar la felicitat dels seus nois….
El rei (a totes les històries hi ha un rei o altre…), que te filles casadores, fa un ban i publica que qui li pugui aportat el préssec millor que tingui, li donarà la mà de la seva filla.
I recordeu el pegot que te un pinyol de préssec ?….
Doncs sí…..
Un fill del pegot, li porta el millor préssec…….
I és clar….
Apali…. escolteu la contalla clicant aquí, o al dessota i escoltareu la contalla….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

YO DON ANTONIO TORRENT Y CARBONELL, NATURAL Y VECINO DE ARENYS DE MAR………

Imatge: Antoni Torrent i Carbonell, creador i impulsor de l’Asil d’Arenys construït el 1897.

Si la nostra vila excel.leix en algunes qüestions, no és la menor el fet que aquí, els senyors, o sigui el benefactors, son de casa.
Tenim un reguitzell de gent que tot i fer riqueses (materials) a fora de les nostres llars, quan ha estat l’hora de fer un xic de bé a la societat, han pensat sempre en el seu lloc de naixement, o sigui, en Arenys de Mar.
I així tenim en Joan Baptista Cassà que va fer una deixa de 25.000 “durus” per tal de bastir una escola. L’Andreu Guri que va fundar el patronat de la Caritat de Sant Andreu, que encara avui fa una feina d’ajuda als desvalguts, en Lloveras que va fer un Balneari….. i alguns d’altres .
I entre els altres, l’obra més consolidada pels anys dels anys, va ser (i és) l’Asil Torrent.
L’Antoni Torrent que va fer fortuna amb les fruites tropicals i  amb les fabriques de sucre, va pensar en fer un asil i el que és més important: el va nodrir de contingut. No només va fer l’edifici, sinó que va pensar en com havia de funcionar i així , tot i creant un patronat, va fer una cessió d’us perpetua a les Hermanitas de los Pobres desamparados, que , amb bona feina,  van arribar des de 1901 fins l’any passat, o sigui més de 100 anys al servei dels avis i iaies de la nostra Vila. Si cliqueu aquí podeu veure una ressenya de l’acte d’acomiadament.
I encara avui, amb un altra sistema continua fent bona tasca.
Ah! i va tenir un germà: en Francisco Torrent que també ens va fer una gran deixa, però aquesta no ens va arribar als arenyencs.
I si bé, en el seu testament va deixar escrit que volia esser enterrat a l’Asil, definitivament va ser enterrat al panteó dels familiars de la seva esposa la familia Vilardell-Tarré i si voleu, en podeu veure algunes fotografies, clicant aquí.